3

—No, Cap, ara has d’anar a casa. La teva mare t’hi està esperant. I si ho demanes a l’Àvia amb bones maneres, segur que t’explicarà alguna història de l’Àfrica.

La Nora va aixecar el germanastre de la seva filla, que no parava de protestar, i el va posar en braços de la seva amiga Maria.

—Porta’l al poble, Maria, si us plau, o Máanu s’enfadarà. Ja diu que l’acaparo massa.

Dede, de tres anys, solia acompanyar la seva mare al camp, com gairebé tots els nens del poblat. Cap, gairebé de la mateixa edat, podria haver estat amb Máanu. A l’Àvia Nanny no la molestava que jugués dins la seva cabanya mentre Máanu treballava. De manera oficial, la noia feia de secretària i, efectivament, la Reina la feia cridar per negociar amb els comerciants i representants dels seus germans. De totes maneres, les dones de Nanny Town l’anomenaven, burletes, «esclava» o «donzella». Máanu cuinava i netejava per a Nanny i Quao, arreglava els vestits de Nanny i l’ajudava a preparar les seves medicines. En el fons feia el mateix per a la Reina dels cimarrons que el que havia fet temps enrere per a la Nora; i, de nou, sense percebre cap salari, si no es tenia en compte l’elevat prestigi de què gaudia, del qual disposava tan sols com a esposa primera d’Akwasi.

Els coneixements de lectura i escriptura d’Akwasi eren cada vegada més importants per a Nanny i els seus germans. A aquelles altures es passava el temps viatjant entre Nanny Town, Cudjoe Town i l’assentament d’Accompong al sud-oest. També el seu petit fill, Cap, era un privilegiat: l’Àvia Nanny el consentia molt. Però a Cap no li agradava jugar només a la cabanya de l’Àvia. En lloc d’això, es penjava gairebé cada dia de la vora de la faldilla d’alguna de les dones que anaven a treballar als camps i es reunia després amb la Nora i Dede. Els nens s’estimaven tendrament. La Nora no es cansava de contemplar com el fort i corpulent Cap corria al darrere de la seva etèria i delicada germana. El nen li portava fruites i flors de colors i fins i tot volia defensar-la dels altres nens quan hi havia una baralla.

A Máanu l’entusiasmava menys aquella estreta amistat entre els germanastres, però va consultar Nanny i aquesta la va trobar totalment normal. A l’Àfrica era corrent que els nens de les dones del mateix pare les anomenessin a totes «mama». I si Cap preferia anar amb la Nora al camp en lloc de quedar-se amb Máanu al poble, ella no hi veia cap impediment.

Tampoc a la Nora no li feia nosa el petit. Com totes les llevadores, se sentia orgullosa de cada nen en el naixement del qual havia contribuït. La primera vegada que havien sol·licitat la seva ajuda a Nanny Town, havia estat en néixer Cap. Des que la Nora havia salvat la vida a Máanu, tot el poble la considerava guaridora i llevadora. L’Àvia Nanny hi estava d’acord sempre que no fes cap encantament o emprengués qualsevol acció per evangelitzar els cimarrons. La Reina es mantenia ferma pel que feia a l’orientació espiritual de la seva gent, així com en el fet que l’Àfrica fos el seu punt de referència. Nanny Town havia de funcionar igual que un llogaret aixanti. La Reina rebutjava tot el que portés l’empremta anglesa, fins i tot intentava reduir a l’imprescindible el bescanvi amb els comerciants blancs. La Nora sabia que alguns cimarrons d’origen, així com alguns esclaus alliberats, se’n queixaven. Els homes, sobretot, no volien teixir i treballar amb l’argila com els seus avantpassats africans, només es veien com a caçadors i guerrers, però haurien acceptat treballar al camp. Però a l’Àfrica aquesta tasca corresponia a les dones, i les dones de vegades es queixaven perquè deien que elles eren lliures de naixement.

—Jo tallo canya i el negre estirat al sol fer guàrdia! —Ho va resumir una vegada la Maria en un dels dies més calorosos de l’any, quan les dones van seure al migdia a l’ombra d’un arbre—. Jo també poder pujar a torre, mirar i tocar el corn. Però treballar amb matxet molt més dur.

—I la tela que teixir el meu, mala —va afegir l’Elena. Igual que la família de la Maria, ella i el seu marit havien deambulat per les muntanyes durant generacions abans d’unir-se a Nanny i Quao. El marit estava força descontent amb les seves noves tasques artesanals—. Ell odiar això, molt més agradar caçar. Ser sempre caçador… sí, a vegades també robar una mica en plantacions… però teixir no sap. Diu ser treball de dones.

—I ho és —va convenir Millie, una esclava domèstica alliberada que es desempallegava molt malament amb les feines del camp—. Jo bona a teixir, bona a cosir.

Les altres dones van estar-hi d’acord. Totes elles haurien preferit un raconet a l’ombra al costat d’un bastidor per teixir que estar conreant la canya de sucre.

—Quan contracte tancat i comerç lliure, comprar tela i cosir vestits! —va ser el consens general, de manera que noies com Mansah encara van afegir-hi:

—Comprar sedes i cosir vestits com tenen les missis blanques fines!

A l’Àvia Nanny li resultaria difícil conservar la seva petita Àfrica a les Blue Mountains si els blancs aixecaven la prohibició de comerciar.

A la Nora no li importava treballar al camp. Amb el temps, el seu cos s’havia acostumat a les feines dures i sempre havia gaudit dels treballs a l’aire lliure. Mentre treia les herbes dolentes i sembrava, xerrava amb altres dones, animava els nens que s’ho passessin bé ajudant i trobava moments per estar sola i deixar vagar els seus pensaments. Ja feia cinc llargs anys que vivia captiva a Nanny Town i s’hi havia més o menys adaptat. Máanu i ella no s’havien fet amigues després que ajudés a néixer Cap, però almenys entre les dues hi havia una espècie de treva. També se les apanyava amb Akwasi, que repartia els seus «favors» entre les dues dones tal com, segons ell, dictava la llei. Tanmateix, preferia la Nora per més que a ella no li agradés. Amb el temps s’havia convençut que el fet que l’hagués raptat no estava relacionat simplement amb les ganes de treure la dona a Doug Fortnam. Potser l’absurda aventura que havia seguit la cerimònia obeah no s’havia produït per atzar, potser Akwasi ja l’estimava llavors, o almenys la desitjava.

La Nora portava millor aquell estrany tipus d’amor que l’odi i la còlera que havien caracteritzat els primers mesos de la seva relació. Seguia sense sentir res per Akwasi i temia les nits que passava amb ell, però ja no era tan horrible com al principi i de tant en tant fins i tot s’establia una mena de conversa entre tots dos. La Nora va esbrinar parcialment coses sobre les negociacions entre el governador i els cimarrons de Sobrevent. Els representants de la Corona, el governador Edward Trelawny i el coronel Guthrie, havien admès que hi havia negres lliures a Jamaica i que sempre n’hi hauria. Era molt més sensat reconèixer el seu territori com a colònia autònoma i garantir el seu lloc com a ciutadans en lloc de barallar-s’hi constantment. Les bases del conveni ja estaven també establertes: el governador renunciaria a les seves pretensions respecte a la terra dels cimarrons i els la transferiria de manera oficial. Es permetria el comerç lliure; els cimarrons podrien moure’s per les poblacions dels blancs sense que els importunessin. Com a contrapartida, ja no se saquejarien més plantacions i no s’alliberaria cap esclau. Tanmateix, encara s’estava discutint sobre la formulació correcta de l’últim punt i les opinions eren oposades. El governador insistia que els cimarrons tenien l’obligació de lliurar els esclaus fugitius que havien acollit. Ja abans s’havien establert acords d’aquest tipus entre hisendats i negres lliures i a ells es remetia ara Trelawny. Cudjoe i Accompong estaven disposats a acceptar el conveni, però Nanny s’hi oposava rotundament. Es comprometia a no alliberar cap esclau més, cosa que es descartava en el moment en què deixava de cometre assalts a les plantacions. Però entregar uns éssers indefensos que per fi havien trobat refugi després d’una fugida desesperada? La Reina negra s’hi negava fermament.

—I a sobre els blancs encara en volen més! —va explicar enfurit Akwasi, que estava totalment a favor de Nanny—. Com que coneixem tan bé les muntanyes, podríem obtenir un bon guany addicional caçant periòdicament esclaus fugits! Pagarien una prima per cadascun dels fugitius que els entreguéssim. És increïble que Cudjoe s’hi avingui!

La Nora s’havia limitat a arquejar les celles. No era que considerés Nanny una heroïna, però per Cudjoe no sentia res més que menyspreu. Bé podia ser, és clar, que tingués la seva comunitat a Saint James Parish tan ben organitzada com ho estava Nanny Town, però al final la seva fama es basava sobretot en les extremament brutals incursions que emprenia pels voltants. En cap lloc no patien tant els hisendats sota els atacs dels cimarrons com al nord-oest, cosa que havia conduït en els últims anys a crear autèntics exèrcits privats. Per això els assalts de Cudjoe eren cada cop menys reeixits. L’estaven arraconant a les muntanyes i cada vegada controlava menys territori. La Nora suposava que allí es trobava l’origen de la seva sobtada disposició a negociar. Amb tota certesa estaria encantat d’enviar patrulles a les muntanyes per caçar esclaus fugitius i entregar-los a canvi de diners. Els seus avantpassats africans no havien actuat d’una manera gaire diferent. Entre els aixantis el comerç d’esclaus es considerava una branca professional totalment honorable.

En un principi Nanny encara no estava disposada a cedir als desitjos del seu germà, però a la llarga s’arribaria a un acord; d’això, Akwasi n’estava segur. La Nora esperava el dia amb tristesa, ja que per a ella significava la promulgació definitiva de la seva pròpia esclavitud. Pel que semblava, els blancs toleraven que els cimarrons mantinguessin captiu un dels seus: després dels primers mesos d’esperança, s’havia adaptat a la situació. Probablement passaria la resta de la seva vida a la cabanya, dedicada a les tasques del camp i complint la voluntat d’un home a qui no estimava.

La Nora es consolava pensant que compartia aquella sort amb milers de dones d’arreu. Tampoc les noies africanes solien escollir per elles mateixes els seus marits, i, a més, el terrible costum de l’ablació els impedia gaudir de l’amor. Justament amor era el que més trobava a faltar la Nora. No enyorava el luxe de Cascarilla Gardens; la seva vida actual no diferia tant del que havia somiat anys enrere amb en Simon. D’acord, la seva cabanya no es trobava a la vora del mar, sinó a les muntanyes, però era un lloc càlid, i els voltants de Nanny Town eren d’una bellesa de somni. Els últims tres anys la Nora gaudia del permís de moure’s sense vigilància i explorava meravellada la varietat de plantes, els rierols i les cascades que la naturalesa solia crear de manera més juganera i més interessant que qualsevol assortidor dels parcs anglesos. Acompanyada de Dede i Cap, contemplava papallones i aus acolorides i gràcils. Recollia flors, fulles i arrels, per les seves propietats curatives, però també per la seva bellesa, simplement. I, per descomptat, estimava la seva filla, que tan bé responia a aquell entorn.

La petita Dreirde era tan graciosa com una elfina. Quan la Nora li adornava els cabells amb flors, semblava treta d’un llibre de contes. La pell de la nena era d’un to bru que tirava més a vermell que a negre, no gaire més fosca que la Nora, però d’un color més intens. A més, havia heretat els brillants ulls verds de la seva mare i la seva delicada estructura òssia. Els trets d’Akwasi no es distingien a la cara de la nena, mentre que Cap era idèntic al seu pare. Dede unia les seves herències blanca i negra en una peculiar i exòtica aparença. També els seus cabells plasmaven una insòlita barreja: negres i brillants com els del seu pare, però fins i ondulats com els de la Nora, que estava convençuda que la seva petita es convertiria en una bellesa fora del normal. Llàstima que quedés sepultada en aquell poble tan amagat, casada amb un guerrer qualsevol, condemnada a treballar els seus camps.

Però, de moment, la Nora preferia no pensar-hi. Rebutjava la resignació, no volia donar-se per vençuda ni a si mateixa ni a la seva filla. Com més tranquil·la transcorria la seva vida, amb més freqüència tornava la Nora als seus somiejos. S’imaginava la fugida amb Deirdre i un futur feliç. Tan bon punt la nena va ser prou gran per entendre els contes, la Nora va començar a explicar-li històries que ella mateixa inventava. Un dia li va contar que arribaria un príncep a Nanny Town que s’enamoraria de Dede a primera vista. Se l’enduria a una illa llunyana, hi construiria la seva llar i s’estimarien per sempre més.

—I, evidentment, tots els éssers humans són lliures a l’illa. No cultiven la terra, es limiten a menjar el que creix als arbres i són feliços amb el que tenen, no necessiten comerciar…

—I què fan tot el dia…? —va preguntar Dede, clavant queixalada a un mango. Li encantava la fruita fresca; renunciar a les mongetes i al pa àzim no li importaria, segons semblava.

La Nora va riure.

—Ah, fan música, s’expliquen històries… neden al mar… Un dia t’ensenyaré el mar, bonica, ni t’imagines com n’és, de gran! I quan s’hi reflecteix la lluna…!

Dede se li llançava als braços i es deixava bressolar per les paraules de la seva mare.

—I a vegades el príncep et porta amb el seu vaixell; potser voldreu arribar fins a Anglaterra i assistir als balls dels monarques…

Dede somreia. Li agradava ballar. Però havia de tenir una cosa clara:

—Pot ser Cap, el príncep?

La Nora callava. No volia respondre aquesta pregunta de la seva filla.

Mentre la Nora pintava amb colors lluminosos el futur de Dede, evocava simplement escenes del passat. Tanmateix, deixava de costat l’època d’en Doug, li feia massa mal pensar com l’havia traït. Quan es permetia expressar la seva ràbia, fins i tot arribava a entendre Akwasi. Realment no havia pogut fer res en Doug per salvar el seu amic? O potser s’havia persuadit d’allò com ara sens dubte s’havia convençut que no podia ajudar la Nora? En Doug havia d’haver sobreviscut a l’assalt dels cimarrons. La Nora estava segura que Akwasi s’hauria jactat de la seva mort si hagués caigut en les xarxes dels cimarrons. Així que havia de saber que la Nora vivia i ella no tenia cap dubte que no li faltaven recursos per intentar rescatar-la. En Doug havia heretat la fortuna de l’Elias i la productiva plantació, podria haver format tot un exèrcit per atacar Nanny Town. La Nora així ho hauria fet si hagués sabut que ell es trobava en perill.

Però semblava que a en Doug li era totalment indiferent quin era el destí d’ella. Encara ara lluitava per contenir les llàgrimes quan pensava en totes aquestes coses. Era millor deixar les coses tal com estaven i oblidar tot el que estigués relacionat amb el jove hisendat. La seva cara, la seva figura forta, els seus clotets quan reia, el seu audaç estil de muntar i la seva forma vigorosa de nedar, les seves abraçades a la platja, els seus petons… l’última nit a Cascarilla Gardens…

Era millor tornar a invocar l’esperit fidel d’en Simon. La Nora recordava les seves passejades pels parcs londinencs, els seus somnis dels mars del Sud… tot plegat feia que la seva vida a Nanny Town no fos tan trista. Era més senzill quan Akwasi no era a prop: com era comprensible, l’esperit d’en Simon fugia davant la seva presència sorollosa i sempre desconsiderada. Però les setmanes que Akwasi passava viatjant per les Blue Mountains o en les escassíssimes nits en què dormia amb Máanu, la Nora somiava que en Simon estava al seu costat. S’imaginava que Dede era filla de tots dos i que la contemplaven com jugava. Ell li deia que la nena era molt bonica i que s’assemblava a ella i la Nora repetia a la petita els relats que ell li explicava. A les nits, en Simon jeia al seu costat i ella recordava les seves prudents i dolces abraçades. A vegades aconseguia evocar la nit amb en Doug, però el substituïa per en Simon. Després sempre se sentia culpable, com si els hagués traït tots dos. Però els somnis donaven color i bellesa a la seva vida. Hi havia dies en què la Nora gairebé s’hauria qualificat de persona feliç.

—Tota una família? —va preguntar Mansah amb la boca plena.

També a ella li agradaven els mangos que a aquelles hores, al descans del migdia, mitigaven la set de manera tan amable. Les dones acabaven d’agafar-los i estaven assegudes a l’ombra del seu arbre favorit mentre parlaven de les novetats.

—Sí —va confirmar Keitha. La corpulenta negra que amagava tots els seus cabells sota un turbant vermell no solia intervenir en les converses de les altres dones. Era una esclava del camp alliberada i raptada a l’Àfrica tres anys abans de l’assalt dels cimarrons a la seva plantació. Com tots els que procedien del seu lloc d’origen, era musulmana i s’havia aparellat a la plantació amb un home de la seva fe que havia arribat en el mateix vaixell a Jamaica. Ara tots dos vivien a Nanny Town, tolerats com els altres musulmans, que eren ben pocs, però una mica allunyats de la comunitat.

Aquell dia, però, tenia una cosa per explicar i es va incorporar al grup de la Nora i les seves amigues, amb les quals tenia més confiança. La Nora l’havia ajudat feia poc a tenir el seu fill.

—Tots de plantació a prop de Spanish Town. Noia atacar backra i backra deixar-la marxar.

—La filla ha atacat el backra i per això l’han deixat en llibertat?

La Nora va arrufar el nas. Era incapaç d’imaginar-s’ho. Però Keitha parlava molt malament l’anglès, potser no ho havia entès bé. O no aconseguia reproduir bé la història perquè parlava la seva pròpia llengua amb els nouvinguts. Es deia que la Reina havia cridat Keitha i el seu marit perquè traduïssin.

Una patrulla havia trobat els esclaus fugitius a uns quants quilòmetres a l’oest del poblat, a la vora del riu, i els havia conduït fins allí. S’havien presentat com a musulmans que a l’Àfrica vivien en un llogaret no gaire allunyat del lloc de naixement de Keitha.

—No iguals backras —va intentar explicar Keitha—. Diferents. Compra tots, del vaixell. Home, dona, fill. Backra bo…

Les altres dones van riure.

—No hi ha backras bons! —va asseverar Millie—. N’hi ha de dolents, molt dolents i dolents del tot. Però no bons!

—El nous diuen sí! —va insistir Keitha.

La Maria va reflexionar.

—Una plantació al costat de Spanish Town… És la zona d’on veniu vosaltres, oi? —Es va girar cap a Mansah.

La Nora no volia parlar del lloc d’on procedien.

—Potser conèixer backra meravella! —va insistir la Maria.

Mansah de seguida va començar a comptar amb els dits les plantacions.

—Hi ha Herbert Park i Lawrence Park entre Kingston i Spanish Town, després Peaks Garden i Hollister i Keensley i… —Va llançar una mirada compungida a la Nora.

—I Cascarilla Gardens —va concloure la Nora, serena.

Keitha es va mossegar els llavis.

—Petita parlar d’Holl… Holl…

La Nora va sospirar.

—Bah, si diu que Lord Hollister és un bon backra, és que no és gens exigent —va observar—. No pot ser, Keitha, has de confondre’t en alguna cosa. Haurem d’esperar que les dones mateixes vinguin al camp. Es queden aquí, oi?

Keitha va assentir.

—Nena bon anglès —va assenyalar—. Home, dona, no.

No obstant això, el nouvingut va revelar ser un instruït i entusiasta terrissaire. Havia exercit aquesta professió a l’Àfrica i el feia feliç tornar a tenir a les seves mans un torn en lloc d’un matxet. Mancava, així mateix, d’ambicions guerreres. Nanny es va alegrar de tenir aquell nou tros d’Àfrica a la seva ciutat, sobretot perquè els productes de Maalik també van agradar a les dones cimarrons que en general tenien uns gustos més aviat occidentals. Va concedir de bon grat als nous una parcel·la gran, que feia poc s’havia artigat, i Jadiya, l’esposa de Maalik, es va posar de seguida a treballar-hi per fer-la cultivable. Era molt destra, probablement perquè ja tenia experiència a l’Àfrica. La noia que l’acompanyava lluitava amb l’aixada i el rasclet; sens dubte no estava acostumada a treballar al camp. La preciosa joveneta també semblava enutjada quan la mare i la filla es van reunir amb les altres dones durant la pausa del migdia. La mare xerrava amb Keitha en la seva pròpia llengua. La noia, en canvi, se sentia atreta cap a les altres dones, madures i joves. Potser havia oblidat gran part del llenguatge matern i preferia parlar en anglès.

Mansah de seguida se li va llançar al damunt.

—M’ho has d’explicar tot! —li va demanar—. Tota la teva història. Keitha ens ha despertat la curiositat, però el seu anglès no s’entén gaire.

—Tots nosaltres no bon anglès —va xiuxiuejar la noia, que es va presentar amb el nom d’Alima i va acotar el cap.

L’Alima havia donat la impressió de ser molt oberta, però Mansah l’havia intimidat amb les seves imperioses preguntes. Mansah li va mirar la mans: tenia els dits plens de butllofes.

—Series la primera serventa domèstica que no sap anglès —se’n va burlar—. Estaves a la casa, confessa-ho! Si estiguessis acostumada a treballar al camp tindries durícies a les mans.

L’Alima es va ruboritzar i la Nora va decidir intervenir-hi.

—Deixa de martiritzar-la, Mansah. El primer que farem és donar-li un ungüent per a les mans i embenar-li les pitjors ferides. Després ens ajudaràs a agafar mangos, petita. Si segueixes treballant amb l’aixada demà tindràs les mans en carn viva i no podràs fer res.

La Nora volia agafar les mans de l’Alima, però la noia les va retirar de seguida. Ja s’havia espantat en veure la pell blanca de la Nora i també la seva mare la mirava amb desconfiança. Fos com fos, Keitha semblava que en aquell moment li estava explicant la història de la dona blanca. Totes dues desviaven la mirada cap a la Nora de tant en tant.

—No penso fer-te res, Alima —va intentar assossegar-la, però la noia tenia tanta por que al final la Maria va agafar el pot d’ungüent i va atendre la petita.

—Una mica tu haver d’explicar —la va animar mentrestant—. O Mansah rebentar de curiositat. I nosaltres no voler nenes rebentades sota un arbre.

L’Alima va somriure tímidament. La Maria era simpàtica i tampoc no va errar aquesta vegada.

—Tu no voler explicar-nos el que passar-te amb backra, oi? —va preguntar la Maria.

La Nora va admirar una vegada més la seva sagacitat. Sens dubte aquell era el tema que més afectava la noia.

—Però explicar-nos per què tota la família i tots fugir. Keitha dir tota la família d’Àfrica, backra comprar tota la família. Però això…

—Backras no fer així…! —va declarar categòricament Millie.

L’Alima va assentir resolta.

—Sí! —va respondre—. Backra Doug, sí. Backra al vaixell quan nosaltres arribar. I mama plorar, jo plorar i…

La Nora va necessitar un instant per refer-se. La simple menció del nom li feia mal. Molt més del que havia pensat. Molt més del que havia cregut poder tornar a sentir.

—Doug… Doug Fortnam? —va preguntar amb un filet de veu.

L’Alima va assentir de nou.

—Sí, backra Fortnam. Backra bo. Backra bo, bo! Mama plorar, jo plorar, papa plorar: ell comprar tots. Portar mama i papa al camp. A mi a casa. Amb Mama Adwe… Casa bona…

Mansah va gemegar en sentir el nom de la seva mare. I la Nora va donar gràcies al cel que les dones s’interessessin tant pel destí de Mansah i l’Alima l’hora següent i que cap d’ells no parés atenció a la dona blanca, que ara estava una mica més pàl·lida que de costum. Així que en Doug estava a la plantació, no havia dubte que era viu, però en el fons ella mai no ho havia dubtat. Dirigia Cascarilla Gardens… pel que semblava de manera modèlica. L’Alima els va parlar d’un barri dels esclaus gairebé gestionat per ells mateixos, dels diumenges lliures, dels casaments entre esclaus… al final, de forma una mica esverada, de la seva feina amb els Hollister i de la seva fugida.

—Jo no marxar sola. Però llavors backra Doug enviar amb mi papa i mama. Kwadwo portar-nos a Kingston i ensenyar el camí de les muntanyes. Backra Doug bo, molt bo backra!

La noia va concloure el seu relat i les altres dones li van donar fruita i pa en abundància, mentre Mansah li seguia preguntant per la seva mare i les seves amigues.

De cop, la Maria es va girar cap a la Nora.

—No era aquesta la teva plantació? —va preguntar, dirigint-li una mirada escrutadora. Amb tota certesa s’havia adonat de seguida del trastorn de la Nora—. I backra Doug, no el teu marit?

La Nora va sacsejar el cap, fermament decidida a no deixar-se arrossegar per l’allau de sentiments que gairebé la feien tremolar.

—El meu marit és mort. Ja ho saps.

—Tampoc el teu fill? —va confirmar la Maria.

La Nora es va forçar, nerviosa, a somriure.

—No, no, és clar que no. En Doug és, en Doug era… —La seva cara anava passant del vermell al blanc i viceversa.

L’Alima havia sentit les seves últimes paraules. Havia guanyat confiança. La confessió davant les dones l’havia deixat anar, també davant la dona blanca.

—Dona blanca… conèixer backra Doug? —va preguntar tímidament.

La Nora no sabia què respondre.

—Ella gairebé la teva missis —va intervenir la Maria—. El teu backra mai explicar? Pare, mort; esposa pare, aquí?

La Nora estava ara realment tremolant. Ignorava si la Maria sabia el que estava fent, però la seva amiga la coneixia bé. Segur que havia llegit en la seva expressió angoixada que havia existit alguna cosa entre la Nora i el backra de l’Alima.

La nena no semblava entendre. Va aixecar confosa la vista cap a la Maria.

—Sí. Casa tota cremada quan venir. Any passat construir una nova. Però Missis Nora no aquí. No possible. Missis Nora morta.