2

A la majoria dels blancs els resultava extraordinàriament difícil acostumar-se al clima de Jamaica i les altres illes. L’absència gairebé total d’estacions, sobretot, afectava els europeus. Fins i tot la Nora, que suportava bé la calor, a penes podia creure que la temperatura no baixés en tot l’any. Tanmateix, la quantitat de pluja caiguda sí que variava. No hi havia cap estació seca pròpiament dita com al sud d’Europa —on, segons en Doug, sovint no plovia gens durant tres mesos—, però especialment a la costa hi havia en els mesos d’estiu i d’hivern dies de sol sense núvols. A la primavera i la tardor, en canvi, plovia diàriament i sovint diluviava. A les tardes i, sobretot, les nits queien enormes quantitats d’aigua que convertien els carrers pavimentats en rius, i els que no estaven pavimentats, en pistes de fang vermell.

Això últim també afectava, naturalment, els barris dels esclaus a les plantacions. Tan sols uns quants hisendats permetien a la seva gent que construïssin les cabanyes en llocs elevats, on preferien instal·lar-hi edificis d’explotació, com els molins, les destil·leries, les instal·lacions per bullir-hi la canya de sucre i els estables. Des del mes d’agost, Adwea, Máanu i els altres esclaus domèstics havien de travessar cada matí un fangar que els arribava fins als genolls per anar a la feina.

—Aquest any és pitjor que mai —sospirava Adwea, mentre es rentava els peus al rierol abans d’entrar a la cuina. El petit corrent d’aigua havia crescut fins a convertir-se en un petit i cabalós riu—. Però jo no notar més pluja. I vostè, Missis?

La Nora tampoc no havia observat que haguessin augmentat les pluges, però sí que podia imaginar què era el que provocava la inundació del barri. La construcció de les instal·lacions per canalitzar l’aigua a la plantació dels Hollister avançava a bon ritme. A la nit va ser ella, per variar, qui va abordar el tema.

—Potser en Doug no està del tot errat, Elias —va començar a dir cautelosament—. Aquest matí he estat al barri dels negres i he hagut de traslladar-me al molí per a les revisions dels esclaus. Està tot inundat, l’aigua ja entra a les cases. D’aquí a poc temps, la gent no podrà dormir-hi. En qualsevol cas, no a terra.

—Doncs llavors que es construeixin uns llits —va balbucejar l’Elias—. Com cristians decents.

En Doug es va reprimir de dir que encara podria ser molt pitjor. En lloc d’això, va repartir pics i pales entre els homes, sense que l’Elias ho sabés, perquè poguessin cavar rases per desaiguar.

—Però estic segura que no servirà de res si esclata una tempesta forta —va observar, temorosa, la Nora, quan va inspeccionar el sistema en una cavalcada amb en Doug, que va coincidir amb ella.

—En una autèntica tempesta no hi ha res que serveixi. Tret d’una fugida a temps.

—Però no hauríem, almenys, d’advertir aquesta gent? —va preguntar la Nora—. No tenen ni idea del que està fent en Hollister.

—És probable que tampoc no ho entenguessin —va respondre en Doug amb pessimisme—. Si ni tan sols ho entén el pare realment! El problema no és només l’aigua en si, sinó la seva irrupció sobtada, no et pots imaginar la rapidesa amb què succeeix tot. I advertències… No n’hi ha prou de dir alguna cosa, cal traçar un pla metòdic: tothom ha de saber exactament cap on anar si esclata una tempesta, i, si es produís una falsa alarma, tampoc no seria tan greu. Es donaria gràcies al cel i s’enviaria de nou els esclaus a les seves cabanyes o a treballar. Però el meu pare posaria el crit al cel si deixessin de treballar una hora. I mai no aprovaria que aquest assumpte es gestionés amb els negres.

La Nora va moure el cap, cansada.

—L’hi vaig dir en una ocasió i em va contestar que això provocaria el pànic…

En Doug va assentir.

—També a mi em va dir el mateix. I té una certa raó. Molts negres són com nens; si se’ls infon la por, cada vegada que bufi una mica d’aire s’enfilaran a l’arbre més pròxim. I després els vigilants els faran baixar i repartiran fuetades. Es muntaria un enrenou enorme.

—No si s’organitzessin ells mateixos —va objectar la Nora, recordant la silenciosa i tan disciplinada caminada dels esclaus la nit de la cerimònia obeah—. I si parléssim amb algú com… mmm… l’home obeah?

En Doug va dibuixar un somriure irònic.

—El coneixes?

Poc després, estaven parlant amb en Peter, el cavallerís.

—No delatar-me?

En Peter va necessitar una bona estona per sobreposar-se al fet que l’haguessin descobert. La sang se li va acumular a la cara, quan la Nora es va dirigir a ell pel seu nom africà.

—No —va respondre en Doug—. A mi tant me fa quins déus venereu a les nits.

—I jo tampoc no reclamaré un parell de pollastres… —va afegir la Nora a disgust, malgrat que el sacrifici ritual li havia resultat tan desagradable—. Però has d’explicar a la teva gent que a la plantació dels Hollister…

En Doug va moure a penes el cap i li va demanar que callés amb un gest.

—Ens temem, Kwadwo —va dir amb expressió greu—, que Lord Hollister ha enfurismat els déus de la seva plantació. Podrien protestar amb la tempesta següent i caure sobre les vostres cabanyes.

—Nosaltres no relació amb Hollister —va assenyalar l’home obeah tranquil—. Esperits venjar-se amb els seus negres.

—Temo que en aquest cas els esperits no facin diferències —va objectar en Doug. D’altra banda, les cabanyes dels esclaus dels Hollister no estaven amenaçades. Es trobaven a l’interior, darrere casa seva. Com que els Hollister residien a Kingston, tant els feia que les cabanyes es veiessin o no des de la casa—. Estic molt preocupat, Peter… Kwadwo. És possible que les aigües pugin molt quan es desencadeni la pròxima tempesta.

Kwadwo va arrufar el nas.

—Què fer jo, backra? Voler encantament? Llavors necessitar pollastre…

En Doug es va gratar les temples i la Nora gairebé va esclafir a riure.

—Només has d’advertir la gent, Kwadwo. Digue’ls que quan arribi la tempesta no han de cridar ni resar ni tampoc pujar a les cobertes de les seves cases, com solen fer. Ni als arbres. Han de dirigir-se al molí de vent, o a la casa, però el millor és que vagin al molí, l’aigua podria pujar fins a la casa, especialment, si hi ha onades gegants… si el déu del mar està furiós. Elegeix les persones que puguin ajudar els febles i els malalts, que controlin si tots han marxat de les cabanyes. Fixa un lloc on reunir-vos…

—Digues a la gent que en cas de dubte han de reunir-se al paller —va intervenir la Nora—. No magatzems, massa palla…, ja ho saps.

Kwadwo va examinar la noia.

—Missis… saber molt… —va observar amb neguit.

La Nora va posar els ulls en blanc.

—La Missis ho sap tot —va afirmar—. Així, doncs, aquesta és la teva comunitat i tu n’ets el responsable. I aquesta vegada es tracta d’alguna cosa més que de recargolar el coll a un pollastre.

—Has estat genial! —va exclamar en Doug, divertit, quan ell i la Nora tornaven a casa.

No tenien pressa, a cap dels dos no li venia de gust el sopar amb l’Elias, al qual també estaven convidats els Hollister. Al jove li costaria una barbaritat conservar el posat digne i les bones maneres i l’Elias havia prohibit expressament a la Nora que abordés el tema de la canalització de les aigües. Pel que feia a en Doug, sens dubte feia ja setmanes que li havien dictat aquella mateixa prohibició.

—No m’ho neguis, Nora, has anat a una cerimònia.

La Nora li va donar la raó.

—M’hi vaig colar —va confessar—. Però no ho vaig entendre tot. Per l’amor de Déu, què passa amb els pollastres?

En Doug va riure.

—Són animals de sacrifici —va respondre—. L’home obeah invoca els esperits amb ajuda de la seva sang. I satisfà desitjos especials. Qui vol llançar una maledicció a algú, o fer un encanteri d’amor o alguna cosa semblant, ha de dur un pollastre…

La Nora va mostrar una expressió incrèdula.

—Però qui pot creure una cosa així? No pot funcionar. Em refereixo que… no hi hauria més backras si les malediccions dels esclaus es fessin realitat.

—Tampoc no és tan senzill —va contestar en Doug amb un gest de resignació—. A vegades troben el duppy adequat i, l’endemà, espanta el cavall del backra, i aquest cau i es trenca el coll. La majoria de les vegades, no. Però aquesta gent té paciència, no posen cap termini als duppies: si el backra es mor cinc anys després a causa d’una malaltia, és vist com un encert dels esperits.

La Nora va sospirar.

—Preferiria que ningú no em llancés cap maledicció —va murmurar—. I de veritat que m’he esforçat. Però…

—A tu ningú no et llançarà mai una maledicció —la va tranquil·litzar en Doug—. Al contrari, la majoria t’adora…

La Nora va esbufegar.

—Máanu…

—Máanu és rara —va convenir en Doug—. Molt rancorosa, molt… amargada. I no sé per què. A ella no li va passar res. Bé, i Akwasi…

—Per què vas trair Akwasi? —se li va escapar a la Nora—. Em refereixo que tu… tu no acostumes a ser així, tu… tu…

—Que jo vaig fer què? —va preguntar en Doug, sincerament sorprès—. Trair? Qui t’ho ha explicat, això?

—El vas deixar a l’estacada! —li va retreure la Nora—. És el que em va contar Máanu i no semblava que m’estigués mentint. Vas marxar a Anglaterra i…

—A mi Anglaterra no m’atreia gens ni mica, Nora! —va exclamar en Doug, amb vehemència.

La Nora va recordar que ja havia reaccionat una vegada amb ímpetu davant una al·lusió similar.

—Jo no vaig marxar per pròpia iniciativa.

—Però tampoc no vas protestar. I tampoc no vas fer res per Akwasi. Encara que… encara que et pertanyia… —Les últimes paraules van sonar sufocades.

En Doug va moure el cap. Després va agafar la Nora de la mà i la va conduir per un caminoi. Aquella conversa duraria més temps del que trigarien a recórrer el breu camí fins a casa. El seu cor, tanmateix, bategava amb força. Potser aquella era la causa de la reserva de la Nora. Havia d’esbrinar què li havien contat Máanu i Akwasi.

—Déu meu, Nora, què se suposa que havia d’haver fet? —va preguntar. Encara sostenia la mà de la dona entre les seves i esperava que ella no la hi retirés—. Sens dubte, Akwasi i Máanu pensaven que jo era totpoderós. Jo podia fer tot el que ells no podien, a mi em donaven tot el que jo desitjava, jo era blanc…

—Tu eres propietari d’un esclau —li va recordar la Nora—. Tenies una responsabilitat!

En Doug va tornar a gratar-se les temples, aquesta vegada amb més força.

—El teu pare mai no et va regalar un poni, Nora? —va preguntar amb vehemència—. O un gosset? Amb la seriosa advertència que a partir de llavors n’eres el responsable?

La Nora va assentir, però de seguida va voler assenyalar alguna cosa. En Doug no li ho va permetre. Va seguir parlant emfàticament.

—Si aquell cavall t’hagués tirat cada dia a terra, o el gos t’hagués mossegat, ho veuries tot d’una altra manera, no? Llavors el teu pare hauria venut l’animal per més que l’estimessis…

—Akwasi no era un animal! —va protestar la Nora, indignada.

—No, era un nen —va respondre en Doug—. I jo també era un nen. Tenia deu anys. A mi no em podia pertànyer cap esclau, igual que a tu sola no et podia pertànyer un poni o un gos. Què havia d’haver fet, Nora?

—Tenies deu anys? —El va mirar estupefacta—. Però jo em pensava que… Et van enviar a Oxford, a la universitat. Em pensava que almenys tenies setze anys. Máanu…

Es va interrompre. Alguna cosa no encaixava. Máanu no havia dit res de l’edat que tenien els nois quan va succeir l’incident. Tampoc res fals, al contrari. La Nora hauria pogut deduir del que explicava que tots dos encara eren nens. Havia dit que aprenien a llegir. «Jo… jo encara era molt petita». Máanu era sis anys més jove que Akwasi i en Doug, hauria tingut deu anys si haguessin separat els dos nois amb els setze complerts. Als deu anys, la Nora ja feia temps que sabia llegir…

—Setze!

La Nora i en Doug van seure en una soca. Però el noi es va aixecar al cap d’uns segons i va començar a fer voltes, enfadat.

—Com t’ho has pogut creure? Déu meu, amb setze anys no hauríem estat tan babaus! No ens hauríem deixat atrapar. I si hagués succeït, hauríem fugit tots dos. A les muntanyes, amb els cimarrons. Però així… El meu pare ens va enxampar quan jo estava malalt. Com Máanu, probablement havíem agafat el refredat al mateix temps, només que jo estava al llit a la meva habitació, evidentment, i Mama Adwe tenia la seva filla a la cuina. Akwasi estava amb mi i em llegia en veu alta. Devia ser una història de pirates. Podríem haver fet alguna cosa si haguéssim sospitat la que ens cauria a sobre. Podria haver dit que fingia que llegia, però que en realitat s’inventava el conte. Però quan el meu pare va entrar i li va preguntar, va respondre orgullós que és clar que sabia llegir, i de seguida li ho va demostrar. I llavors es va produir el desastre. Jo vaig marxar de l’illa amb el següent vaixell cap a un internat d’Anglaterra. I Akwasi… Pensava que el meu pare l’havia venut. L’havien educat per ser esclau domèstic. Hauria valgut un dineral. I jo em consolava pensant que els negres no ho passaven tan malament al servei domèstic. Però enviar-lo als camps… amb deu anys… Hi ha d’haver patit un horror, és un autèntic miracle que hagi sobreviscut. Però… jo no en vaig tenir la culpa. No puc evitar el color de la meva pell. No puc fer res contra les decisions que el meu pare va prendre. I, Nora, juro per Déu que des que vaig tornar, des que vaig veure les cicatrius a la seva esquena i des que em tracta com si… com si… com si fos el seu enemic… cada dia penso en el que podria haver fet, en com podria haver-lo ajudat. —Va enfonsar la cara entre les mans.

La Nora va ser incapaç de contenir-se, es va dirigir cap a ell i li va passar un braç per l’espatlla.

—I jo que havia pensat que tu…

En Doug la va estrènyer contra ell.

—Però, em creus? —va preguntar suaument.

Ella va assentir. És clar que el creia, i ara també ella sentia remordiments. Havia interpretat l’explicació de Máanu —i el seu enuig— de manera totalment equivocada.

—Eres un nen, Doug, no et facis més retrets. Tu no en vas tenir la culpa. El culpable és aquest maleït sistema, l’esclavitud. I…

I l’Elias, va pensar.

La Nora no va sentir el més petit remordiment pel seu marit i, excepcionalment, no va pensar en en Simon, quan acte seguit va permetre que en Doug la besés tendrament.