2

—Què més s’hi pot fer que no sigui plantar canya de sucre o tabac? —va preguntar la Nora.

Estava asseguda al divan de Lady Wentworth i sostenia afectadament una tassa de te entre l’índex i el polze. Des que pocs decennis abans la reina Anna havia donat a conèixer aquella beguda calenta, se servia en els millors salons d’Anglaterra. Com la majoria de les dames, la Nora hi havia posat sucre amb generositat… satisfent la seva amfitriona, que veia en cada te ben ensucrat d’Anglaterra una contribució al manteniment de la seva fortuna.

—Doncs bé, la veritat és que el tabac no ha donat gaires bons resultats —va contestar pacientment Lady Wentworth.

Les incomptables preguntes de la jove filla del comerciant la divertien. Nora Reed semblava fermament decidida a aconseguir que el seu futur transcorregués a les colònies. Lady Wentworth lamentava que els seus fills només tinguessin vuit i deu anys. La petita Reed hauria estat un fantàstic partit i el fet que fos burgesa no la disgustava. Al capdavall, també el seu marit havia comprat el títol. Per pertànyer als pars d’Anglaterra, ja feia temps que no calia casar-se o que el rei armés pomposament un cavaller. Si bé això últim també era factible per als barons del sucre. Mitjançant les donacions convenients —obsequis, protecció de la flota o altres serveis a la Corona—, el rei premiava la feina ben feta i la prosperitat de l’imperi a l’altre extrem del món…

—Pel que fa al tabac, Virginia i altres colònies del Nou Món són les que obtenen les qualitats més altes. Però la canya de sucre no creix millor en cap altre lloc que en les nostres illes. Encara que també tenim despeses… —Lady Wentworth va recordar a temps que estava davant la filla d’un comerciant. Si es vanagloriava massa de com n’era de fàcil cultivar canya de sucre a Jamaica, Barbados i les illes Verges, el pare de la Nora potser provaria d’abaixar-ne els preus—. Ja només amb els esclaus!

—Bé, en realitat, nosaltres no volem tenir esclaus! —va dir suau, però sincerament, la Nora. També havia parlat sobre això amb en Simon i tots dos eren de la mateixa opinió—. És… és poc cristià.

Lady Wentworth, una dona resoluda, de poc més de trenta anys, amb unes formes tan opulentes que gairebé rebentaven la cotilla i el mirinyac, va esclafir a riure.

—Ai, filla meva —es va defensar—, no en té ni idea! Però per fortuna l’Església és realista: si Déu no hagués volgut que els negres treballessin per a nosaltres, no els hauria creat. I quan vostè sigui allí, Miss Reed, serà de la mateixa opinió. Aquell clima no és per als blancs. Massa calor, massa humitat. Per als negres, en canvi, és totalment normal. I, a més, els tractem molt bé; els donem menjar, els vestim, els… —Lady Wentworth es va interrompre. Pel que semblava, no se li acudia que fessin res més per al benestar dels seus esclaus—. El reverend fins i tot els predica l’Evangeli! —va declarar al final en to triomfal, com si només per això valgués la pena viure—. Encara que no sempre saben apreciar-ho. Allí encara perduren els rituals, filleta… És horrible! Quan invoquen als seus vells ídols… No hi ha dubte que Déu veu amb bons ulls que limitem tals pràctiques. Però no parlem de coses desagradables, Miss Reed. —Lady Wentworth va agafar un pastisset de te—. Té plans concrets de casar-se en una de les nostres boniques illes? Què n’opina, el seu pare, sobre el seu projecte d’emigrar?

La Nora no volia en absolut tocar aquell tema. En comptes d’això, va intentar assabentar-se d’altres alternatives.

—Com els va als comerciants a les illes? Hi ha algun tipus de… mmm… d’intermediaris o alguna cosa així que…?

Lady Wentworth va fer un gest de rebuig.

—No en un nombre digne de ser esmentat, filla meva. Hi ha un parell de capitans que importen pel seu compte, però, exceptuant aquests casos, tractem sempre directament amb la metròpolis.

Però això no representava cap dificultat, perquè la majoria dels propietaris de les plantacions mantenien una o diverses residències a Anglaterra. Els Wentworh, per exemple, no tan sols posseïen aquella mansió senyorial a la ciutat, sinó també una casa de camp a Essex. En les famílies més grans, gairebé sempre un dels seus membres s’estava a la metròpolis i dirigia les negociacions amb els comerciants. Sempre que el càrtel no establís d’entrada els preus vinculants per a tothom.

La Nora es va mossegar el llavi inferior. La dona tenia raó, en el negoci de la canya de sucre no es necessitava cap casa comercial a Jamaica o Barbados.

—És clar que hi ha un parell de comerciants… —va prosseguir Lady Wentworth—. En especial a les illes més grans, a les ciutats. La gent de la nostra condició es proveeix dels articles més importants a la metròpolis… per descomptat. —Amb un concís moviment va abraçar el valuós mobiliari de casa seva, al qual amb tota seguretat no li restava a la saga el de la plantació, els quadres de les parets, i el seu no menys costós vestit, amb uns voluminosos volants que s’inflaven sobre els braços de la butaca—. Però, naturalment, a les illes també hi ha sastres, forners, botiguers… —L’expressió de Lady Wentworth delatava què pensava sobre aquella capa de la població—. Ara bé, res a veure amb un negoci com el del seu senyor pare! —es va afanyar a afegir.

La Nora va reprimir un sospir. Les perspectives no eren gaire bones per a ella i en Simon, i fins i tot menys perquè el seu estimat no era segurament l’home més apropiat per treballar de forner, sastre o sol·lícit botiguer. La Nora podia imaginar-se a si mateixa, en cas de necessitat, darrere un taulell parlant amb les dones de Kingston o Bridgetown mentre els exposava els seus articles. Però el tímid i tan extremament formal Simon? Tan bon punt li expliquessin un acudit realment substanciós, es retiraria indignat.

En Simon va entrar panteixant al venerable despatx de Thomas Reed, a la riba nord del Tàmesi. Era força lúgubre, sobretot les sales dels escrivents i els secretaris, que eren petites i els pupitres amb prou feines estaven il·luminats. Els treballadors més antics sovint trobaven difícil desxifrar els números dels llibres de comptes perquè no s’hi veien. Únicament l’oficina privada de Thomas Reed, que tenia unes còmodes butaques per a les visites i els clients, disposava d’uns finestrals molt alts, amb vistes al riu. Pel que semblava també aquell dia Thomas Reed estava amb un client. Quan en Simon va passar pel passadís davant l’oficina, traient-se l’abric, va sentir retrunyir la veu del comerciant i va percebre una altra veu, no menys estrident, amb accent escocès.

—Reed, per l’amor de Déu, no em vingui ara amb escrúpols morals! Nosaltres som moderats; en altres illes les lleis són molt més severes. Els danesos fins i tot permeten cremar vius els negres insubmisos! Naturalment, no és la manera d’actuar d’un britànic com cal, però és necessari que hi hagi disciplina. Si no n’hi hagués, la vida a Barbados seria suportable, fins i tot per als esclaus. —L’home va riure—. Ho sé de bona tinta, al capdavall, jo també vaig ser un d’ells.

En Simon va arrufar el nas. Que interessant… Mai no havia sentit a parlar d’esclaus blancs a les illes. Mentrestant, gràcies al blasó que adornava de manera una mica cridanera una bossa que hi havia al passadís, havia descobert la identitat del visitant: Angus McArrow, recentment convertit en Lord Fennyloch. En Simon recordava que Thomas Reed havia fet de mitjancer en l’afer de la compra de l’escó. Ara, l’escocès, que tenia una plantació a Barbados, li agraïa el favor. La bossa contenia un parell d’ampolles d’un superb rom negre i, pel to en què parlaven els homes, es podia deduir que ja n’havien obert una.

—Puc passar, ara? —va preguntar en Simon, nerviós, a un dels treballadors més antics. Al capdavall havia de lliurar la carta.

L’home va assentir, indiferent.

—No sembla que s’estiguin explicant cap secret —va balbucejar.

En Simon va trucar a la porta amb prudència, cosa que va passar inadvertit al seu patró i al client, perquè en Reed justament en aquell moment deixava anar una sonora riallada.

—Vostè, senyor Arrow? Esclau dels camps de canya? Entre un munt de joves negres? —Li semblava increïble.

—Com l’hi dic!

En Simon va sentir la dringadissa del cristall. Pel que semblava, havien tornat a omplir les copes.

—Abans, naturalment, no en deien així, es parlava de servitud. I tampoc no hi havia negres, van arribar més tard. Però passava el mateix: vaig estar doblegant l’esquena durant cinc anys per a un dels primers propietaris d’una plantació i al final vaig aconseguir una parcel·la. Al principi molts van procedir així, abans que portessin tants negres a l’illa. Cregui’m, alguns dels actuals barons del sucre van començar sent uns pobres desgraciats. La majoria no ho reconeixen i els seus descendents tampoc, al capdavall la major part dels esclaus recompensats no van envellir. Els temps de la servitud van ser durs i en els camps propis succeïa el mateix. Molts van treballar un parell d’anys, fins que la canya de sucre va créixer i els fills es van fer grans. Després estaven acabats. S’havien, literalment, matat treballant. Però ara els néts es comporten com si fossin reis!

—És interessant —va intervenir en Reed—. No en sabia res… Un moment, si us plau. Endavant!

Era la tercera vegada que en Simon trucava a la porta i per fi l’havien sentit. El jove va entrar vacil·lant a l’habitació i es va inclinar davant el senyor Reed i Angus McArrow.

—Mylord… —va dir, diligent.

La cara rubicunda d’en McArrow va resplendir.

—Hola, noi! Simon… Greennoséquè, oi? Va ser vostè qui va redactar el meu discurs inaugural a la cort. Excel·lent, excel·lent, noi! Acosti’s, faci un trago! Em sembla que el necessita. Què ha estat fent, nedant? —Va riure del seu propi acudit.

Amb els cabells encara mullats i els plecs de la pitrera que amb tanta cura havia planxat al matí penjant sense vida, en Simon oferia una imatge lamentable.

—Ha anat al despatx del senyor Roundbottom, oi, Simon? —va preguntar en Reed, recordant el que li havia encarregat—. Però, per tots els sants, ha anat a peu amb aquest temps? Noi, podria haver agafat un carro.

Thomas Reed, un home corpulent i pesat, amb uns trets facials sorprenentment delicats, va dirigir al seu jove secretari una mirada alhora compassiva i de desaprovació. De vegades veia en Simon com un noi sense capacitat per enfrontar-se a la vida. Ben educat, d’acord, i un escrivent i un comptable excel·lent… però tret d’això… Ja només el seu aspecte… realment… podria comprar-se un vestit nou! I agafar un cotxe si plovia. Semblava com si en Reed no pagués prou als seus treballadors!

En Simon va abaixar la vista davant les espurnes d’indignació dels ulls verds d’en Reed. Eren igual de desperts que els de la seva filla, però més escrutadors que dolços, i no estaven envoltats per les arrugues que es formen en riure. Segur que la Nora les tindria amb l’edat…

En Simon va somriure somiador quan va pensar en com seria veure-la envellir. En algun moment també lliscarien flocs blancs entre els seus cabells ambarins, com ja succeïa ara en l’abundant tupè del seu pare. En Simon riuria amb ella perquè ja no necessitaria empolvorar-se els cabells. I encara l’estimaria…

—Què mira, Simon? Ha portat la resposta del senyor Roundbottom, oi? A què espera per donar-me-la? —Thomas Reed va estendre, exigent, la mà.

—Faci primer un trago! —va intervenir en McArrow apaivagador i, provocant horror a en Simon, li va donar un got ple d’un líquid d’aroma fascinant i de color ambarí. Rom de Barbados, sense cap mena de dubte, exquisit. Però en Simon no podia beure amb Thomas Reed com si fossin dues persones de la mateixa posició! I fins i tot menys durant l’horari de treball. Va vacil·lar i va treure primer de manera maldestra la missiva del comerciant Roundbottom. Se l’havia posat a la butxaca més interior de la jaqueta per protegir-la de la pluja.

—Faci el que li diuen!

Thomas Reed va agafar la carta i va solucionar el dilema d’en Simon apuntant amb un lleuger moviment de cap a en McArrow i el got que sostenia per al noi. És clar que no era apropiat oferir una copa al seu escrivent, però no volia disgustar l’escocès. En Simon va fer un traguet. Va experimentar una agradable sensació de calor per tot el cos quan la beguda, forta i d’un gust una mica dolç, li va baixar pel coll. Molt gustosa, molt bona i de gust suau, com solia ser el rom.

—Passaria per brandi, oi? —va preguntar en McArrow, reclamant un elogi—. De la meva plantació. Un mètode de destil·lació especial, nosaltres…

—Però ara segueixi explicant aquesta estranya manera d’adquirir terres, McArrow —el va interrompre en Reed tot satisfent en Simon, que trobava molt més interessant l’«esclavització» dels escocesos que la producció del rom—. Encara es practica avui dia? Vaja, que amb aquella…

—Servitud recompensada? —va preguntar en McArrow, tornant a agafar el seu got—. Bé, no hi ha gaire més per explicar. En general funcionava prou bé, els senyors no eren mala gent. És clar que pispaven tot el que podien. Aquells cinc anys no van ser cap bombó. Encara que jo vaig tenir sort. Als tres anys van venir els primers negres i jo els vaig haver d’ensenyar i vigilar-los. No era una feina tan dura com al començament. I amb el meu patró també vaig tenir sort, em va donar una bona parcel·la i, a més, dos esclaus, i la possibilitat de comercialitzar la meva collita amb la seva. És clar que això només va ser al principi, ara com ara jo tinc més terra que ell… o més aviat que els seus fills. Per desgràcia no fan gran cosa; per això ara he hagut d’agafar l’escó. Els joves Drew acabaran portant a la fallida la feina de tota la vida del seu pare…

—I encara n’hi ha, avui dia, de servitud recompensada?

En Simon es va despenjar amb la mateixa pregunta que en Reed acabava de plantejar. De seguida se’n va penedir. En realitat ell no havia de ser-hi present, en aquella conversa confidencial entre socis, i menys encara participar-hi. Però en Reed va escoltar amb el mateix interès que el seu escrivent quan en McArrow va respondre.

—Avui gairebé no existeix —va dir—. En primer lloc perquè no hi ha cap interès que apareguin encara més plantacions. Si l’oferta augmenta molt, els preus cauen… Ho sento, senyor Reed, però, naturalment, els propietaris de les plantacions volem evitar que això succeeixi. Encara se sent a parlar d’aquest tipus d’acords de manera esporàdica, però els senyors esperen almenys set anys de serveis i sovint acaben donant gat per llebre. No, no, això es va solucionar quan van arribar els negres. Si tornem al tema en què estàvem: no ho tenen tan malament, no es maten treballant com nosaltres.

Només que treballaven tota la seva vida i, al cap de cinc o sis anys, no tenien res que els pertanyés, va pensar en Simon, però es va mossegar la llengua. Volia fer encara una darrera pregunta, però en Reed acabava de firmar la carta de resposta i la hi va atansar. Una clara indicació que toqués el dos. S’havia d’arxivar la carta i redactar l’acord que s’hi estipulava.

En Simon va donar les gràcies a en McArrow pel rom i va deixar l’habitació per ocupar el seu lloc al pupitre a la sala del costat. De totes maneres, li arribaven les veus del despatx contigu, i, quan va sentir que l’escocès s’acomiadava, va sortir al passadís.

—Senyor McArrow… eh… Mylord… Podria… podria fer-li una pregunta més?

—I fins a deu, noi! —En McArrow va riure jovial—. Pregunti amb tota tranquil·litat, tinc temps. Fins demà no tinc més cites.

En Simon va aplegar tot el seu valor.

—Si un… Bé, si un jove va a les illes, a un lloc d’ultramar… Jamaica, Barbados… Bé, si un vol prosperar-hi… hi ha… hi ha alguna possibilitat?

En McArrow va observar el noi amb posat inquisitiu i va contraure la cara fent un somriure irònic.

—N’està fart, de la pluja, oi? —va dir, comprensiu—. L’entenc, jo també n’estaria. Però les illes… Sí, és clar que pot entrar al servei d’una plantació. A hores d’ara ja no es dóna feina als blancs per treballar al camp, sinó que el que es necessiten són capatassos. L’hi agradaria? Un noi com vostè… Pel seu aspecte es diria que un petit cop de vent el pot tirar a terra!

En Simon es va posar ben vermell. Mai no havia estat un home fort, però en els últims mesos s’havia aprimat encara més. Menjava poc i aquella tos pertinaç consumia totes les seves forces. Però si estigués en un lloc més càlid… I segur que els propietaris de les plantacions donaven allotjament als capatassos. Podria invertir en menjar els diners que ara gastava en l’habitació plena de xinxes de l’East End.

—El meu aspecte… enganya, Mylord! —va replicar amb fermesa—. Puc treballar, jo…

—No tens aspecte de ser capaç de brandar un fuet!

En Simon es va estremir, no tan sols per les paraules de l’altre, sinó pel sobtat tuteig. Va entendre, però, que com a treballador d’una plantació no podria demanar que se’l tractés com un cavaller.

—I amb els negres has de fer-ho —va prosseguir en McArrow, impertèrrit—. Quan les coses es posen crues, fins i tot se n’ha de penjar algun de tant en tant. I tu això no ho faries, petit!

En McArrow va voler treure duresa a les seves paraules donant uns copets optimistes a l’espatlla d’en Simon, però el jove noble el mirava desconcertat. Pegar? Penjar? Semblava la feina d’un botxí!

—No, si aconseguissis res, seria com a molt a l’administració. Però no es donen llocs a la Corona de franc, has de comprar-ne un o almenys conèixer algú que conegui algú… —En McArrow va sacsejar el cap quan va advertir la cara decebuda d’en Simon—. També pots intentar-ho fent de mariner —va dir al final—. Però ho veig igual de negre, volen paios forts i durs, no jovenets com tu. Val més que et quedis on ets, fill, i fes els teus comptes. I tal vegada, de tant en tant, algun discurs per al vell McArrow! Va ser excel·lent, noi, gairebé com si tu mateix fossis un par!

Dit això, l’amo de la plantació va agafar el tricorni i va recordar just a temps de no posar-se’l sobre la seva voluminosa perruca, sinó de portar-lo elegantment sota el braç abans de sortir a la pluja. El carruatge amb el seu blasó ja l’esperava. Aquell lord acabat de fornejar no pretenia mullar-se.