5
Les setmanes que van seguir, la Nora i en Doug van passar molt temps junts. Fins i tot si Máanu posava mala cara sempre que la seva senyora li demanava que li recollís els cabells per sortir a cavalcar o que l’arreglés per anar a Kingston, la Nora gaudia de la companyia del jove. Era un bon narrador, una cosa que tenia en comú amb el seu pare. Al capdavall, també l’Elias s’havia guanyat la noia amb els seus relats sobre Jamaica. Tanmateix, en Doug no perseguia cap objectiu, tret, potser, de fer riure la Nora. Li explicava amb tota franquesa èxits i estrepitosos fracassos tant de la carrera a Oxford com dels seus viatges, i l’entretenia amb vívides descripcions de festes i espectacles sobre els quals la intrèpida filla del comerciant havia sentit a parlar però mai no havia arribat a imaginar-se.
—Sí, sí, el carnaval de Venècia és esplèndid. Però també una mica… decadent, podria dir-se potser. Les festes de disfresses es van succeint i sota la protecció de les màscares… Bé, tot acaba sent molt esbojarrat. Està tot permès, s’actua com si no se sabés amb qui es coqueteja i així el marit en qüestió tampoc no pot reptar ningú. I a vegades no se sap realment… L’última nit em vaig trobar als braços d’una delicada noia, però quan es va treure la màscara… T’estalviaré els detalls…
La Nora va riure. Ignorava si totes les aventures de les quals en Doug parlava havien passat de veritat o si se les inventava sobre la marxa, però li era igual. En qualsevol cas, feia temps que no se sentia tan jove i relaxada com quan xerraven plegats i sortien a muntar a cavall. Gaudia sobretot dels passejos a cavall, ja que, a diferència del seu pare —i dels mossos de quadra que seien amb matusseria a cavall de les mules quan l’acompanyaven—, en Doug era un genet excel·lent. Feia carreres a la platja amb la Nora i reia quan l’Aurora, l’euga àrab, derrotava àmpliament el seu semental espanyol.
—I mira que s’esforça! —es lamentava, mentre donava uns copets al coll de l’Amigo quan per fi es reunia amb la triomfal vencedora—. Però no hi ha res a fer, amic meu, algunes dones són simplement d’una casta massa bona per a nosaltres.
I, en dir-ho, picava alegrement l’ullet a la Nora i ella havia de dominar-se per no tornar-li un somriure i acotava el cap pudorosament. Ja feia temps que sabia que en Doug la festejava, i ni tan sols es reprimia en públic. La Nora el reprenia per això, però en Doug feia veure que no entenia a què es referia.
—Totes les dones sou coquetes! —va replicar i va assenyalar el saló de ball dels Hollister, en el qual s’havien reunit diverses parelles que no estaven casades. Tot i així, les dones no s’estaven de res per estimular les seves parelles alhora que, com qui no vol la cosa, deixaven entreveure els seus turmells sota els vestits. Somreien i pestanyejaven i algunes no podien desprendre’s de la mà dels seus acompanyants—. Amb el somriure que li has dirigit abans a en Keensley… Gairebé m’he posat gelós.
—Tret de tu, gràcies a Déu, en general no hi ha ningú que pugui sentir gelosia del vell Lord Keensley! —va esbufegar la Nora—. Aquí el coqueteig és una mena de joc de societat, i sí, també es practica amb els solters, o no hi hauria res per xafardejar. Però demà, cadascuna d’aquestes senyores estarà altre cop a la seva plantació, morint-se d’avorriment. Tu, en canvi, vius a la mateixa casa que jo i sortim junts a passejar a cavall. Més d’un podria desconfiar, i sobretot un de ben determinat!
Va buscar amb la mirada l’Elias, però ja s’havia retirat amb els altres cavallers a la sala de fumadors. Fins al moment no havia comentat res sobre l’estreta relació entre la Nora i en Doug, semblava que tant li feia com passaven els dies tots dos. Encara que aviat canviaria si la societat de Kingston començava a parlar de la Nora i el seu fillastre. Ella sabia que l’Elias li permetia gairebé tot mentre la seva reputació de dama exemplar i senyora virtuosa no es posés en perill.
La Nora es convencia a si mateixa que no li era difícil respondre a les expectatives del seu marit. Podia ser que en Doug a vegades coquetegés amb ella, però ella mai no li tornava les floretes ni les bromes. És clar que li agradava aquell jove, però mai no s’enamoraria d’ell! Com havia de fer-ho si no tenia res en comú amb en Simon, exceptuant potser el talent per explicar històries? Però en Simon havia atret la Nora als seus somnis, mentre que en Doug únicament l’entretenia. I si se n’hagués enamorat, segur que hauria hagut d’oblidar-se d’en Simon, i aquell no era el cas. Al contrari, ara pensava més que mai en el seu estimat quan veia davant seu el cos prim d’en Doug a cavall o contemplava el moviment dels seus músculs quan s’enfilava per les roques. A la nit recordava les carícies que havia intercanviat amb en Simon, la sensació d’estrènyer-se contra ell, que l’abracés i la besés.
Al principi havia intentat evocar aquelles sensacions quan l’Elias l’anava a veure a les nits, però des que considerava el seu marit un avar i un explotador, havia deixat de fer-ho. Hauria estat com trair el seu estimat, com embrutar el record dels dies i les nits passades amb ell. I ara havia tornat aquell record, unit a un anhel que des del temps transcorregut amb en Simon no havia tornat a sentir. Però no tenia res a veure amb en Doug. De cap manera. Ella somiava en en Simon.
Akwasi somiava en la Nora. Encara més, molt més, des que Doug Fortnam havia tornat a aparèixer i, en especial, des que a la Nora i en Doug cada vegada se’ls veia més vegades junts. I, tanmateix, no era gelosia el que sentia, sinó que aquesta actitud de la Nora confirmava la seva sospita: la senyora no estimava el backra, no tenia res en comú amb Elias Fortnam. Estava amb en Doug i això significava que també podia estar amb ell, amb Akwasi. No hi havia res en què en Doug l’avantatgés, exceptuant, naturalment, que ell era el fill del backra, però Akwasi no volia pensar en això. Preferia recordar les moltes vegades que ell havia vençut el seu amic en el passat. En carreres, en baralles, fins i tot en les matemàtiques. No hi havia cap disciplina en la qual ell no se sentís capaç de combatre amb en Doug. Akwasi no trobava cap motiu pel qual la Nora hagués de preferir el fill del backra en comptes de preferir-lo a ell.
Naturalment, no hi havia ningú a qui pogués confiar aquells pensaments. En qualsevol cas podia imaginar el que dirien Mama Adwe, en Hardy o en Toby. La Nora era blanca, ell era negre; ella era la senyora, ell l’esclau… Però, contra tot raonament, Akwasi creia que l’amor era capaç de vèncer totes aquelles barreres. Ell desitjava la Nora amb tot el seu cor. Si ella l’estimés, encara que només fos la meitat del que ell l’estimava a ella… i això succeiria quan la Nora el veiés com un home, un home fort que podia protegir-la i lluitar per ella, que podia estimar-la de veritat, amb intensitat. Ja devia estar farta del cos vell i pansit del backra! I en Doug… Bé, Akwasi també el superava, la Nora només havia de considerar-lo de la manera adequada.
No obstant això, la Nora no contemplava Akwasi de la manera que ell desitjava. En el fons la seva cordial mirada no es detenia en ell, ni tan sols quan el saludava o intercanviava un parell de paraules amb l’esclau. Això havia de canviar. Però tots els seus esforços per presentar-se davant la Nora i demostrar la seva força i destresa, fracassaven. Al final, Akwasi no va veure més possibilitats de despertar l’interès de la Nora sense ajuda. El seu propi atractiu no era suficient, necessitava el suport dels esperits.
Akwasi tremolava només de pensar en les conseqüències que això tindria si els blancs el descobrien, però va decidir que valia la pena córrer aquell risc per la Nora. A la nit va lliscar fora del barri, es va encaminar cap als estables, sobresaltant-se amb cada murmuri que sentia, i va obrir al més sigil·losament que va poder el galliner. Els animals descansaven als barrastrals en lloc d’anar picotejant pel corral com feien durant el dia. Això feia la tasca més fàcil. Amb el cor bategant-li amb força, va agafar un dels animals i va ficar el pollastre, que protestava, en un sac. A partir d’aleshores, només l’havia de mantenir amagat fins l’endemà, però ho aconseguiria. Llavors podria dirigir-se a l’home obeah. Akwasi es va introduir, alleujat, a la seva cabanya. Ja havia fet el primer pas: tenia el pollastre.
Máanu somiava en Akwasi. Sempre l’havia estimat, però des que la relació amb la seva senyora s’havia refredat, encara anhelava més la proximitat de l’home. No podia entendre per què ell no la besava o no la cridava a la seva cabanya a la nit. Al capdavall, es veien cada dia i ell buscava la proximitat d’ella; d’això, n’estava segura. Per què, si no, s’arriscava que l’assotessin amb el fuet quedant-se més estona amb ella i la senyora per ajudar-les a preparar les cures dels malalts? Per què anava a l’hort de la cuina quan la senyora parlava amb Adwea? Per què li portava flors i herbes perquè la Missis les classifiqués i després les assequés? Máanu no tenia el menor dubte que Akwasi sol·licitava els seus favors. Tanmateix, tan bon punt ella li enviava senyals que estava preparada per a ell, el jove no prenia cap iniciativa.
Al final, Máanu va començar a pensar que hi havia alguna cosa en Akwasi que no encaixava. Potser un esperit s’havia apoderat d’ell i danyava la seva virilitat o li impedia veure que Máanu li somreia o balancejava els malucs davant d’ell. Segons Mama Adwe, hi havia aquesta possibilitat. Un home podia estar embruixat i, sota aquest fet, s’hi solia amagar una altra dona.
Però de qui es tractava, es preguntava Máanu, desesperada.
Mama Adwe li havia advertit en diverses ocasions que potser era, simplement, que ell estava enamorat d’una altra dona. La cuinera no se sentia del tot feliç davant el desig de la seva filla d’unir-se a un esclau del camp. Hauria preferit un mosso de quadres o un criat domèstic; en aquest cas fins i tot el backra, i amb tota seguretat la senyora, possiblement haurien donat la seva conformitat. Fins al moment, Elias Fortnam mai no havia casat dos dels seus esclaus, però en general els esclaus domèstics tenien una feina segura. Potser els regalaria aquesta vegada una cabanya per a tots dos i celebrarien una petita festa. Adwea somiava en un casament així per a la seva filla, però amb Akwasi això no succeiria. Per més que Adwea estimés el seu fill adoptiu, no li augurava un futur gaire gran al sempre obstinat esclau del camp. Un dia, o bé el matarien o bé el vendrien. O bé convenceria Máanu per fugir plegats i el que això implicava… Havien capturat els dos esclaus de la plantació dels Hollister una setmana després de la seva fugida i el Lord no havia renunciat a donar-los el seu escarment. Davant de tots els esclaus —també en Fortnam havia fet desfilar tota la seva gent, encara que tant el seu fill com la senyora s’havien mostrat indignats— havia ordenat tallar un peu a l’home i assotar amb el fuet la dona. L’home havia sobreviscut. La dona, en canvi, havia mort pocs dies després, i amb ella el seu fill nonat.
—Home poder estimar algú més. —Va ser la vaga resposta d’Adwea a la pregunta de la seva filla. La cuinera tenia una sospita absurda sobre allò al qual Akwasi es referia, però en cap cas no l’expressaria en veu alta. Ni tampoc no s’atreviria mai a dir que la senyora potser havia embruixat Akwasi—. Només una cosa és segura: a tu, Máanu, no t’estima. Ho veu tothom qui té ulls a la cara. Oblida-te’n, Máanu. Hi ha molts negres a la plantació. Molts negres guapos i forts.
Adwea li ho repetia sense parar, però Máanu estimava Akwasi i a ningú més. A més, estava convençuda que ell només necessitava una empenteta per arribar a estimar-la. Potser un encantament que l’alliberés, si realment estava posseït per una altra. Lentament, Máanu es va quedar sense recursos. El que ella podia fer per si mateixa per cridar l’atenció d’Akwasi ja ho havia fet. Ara necessitava l’ajuda dels esperits!
Per invocar-los havia de lluitar contra els seus propis principis. Al capdavall, Adwea sempre havia considerat el robatori com el pitjor dels pecats. Poc importava el que haguessin fet els backras ni com tractessin els esclaus: les seves propietats eren les seves propietats, no s’havien de robar. Encara que cap dels esclaus de la cuina s’ho prenia al peu de la lletra, per descomptat sempre es manllevava alguna petitesa per regalar a un amic o a un membre de la família. Però ningú no s’apoderava de coses més importants.
Per això Máanu va tenir molt mala consciència quan a la nit va sortir de la cabanya de la seva mare amb un sac. Però va fer el cor fort i va anar decidida cap al galliner. Va obrir amb mans tremoloses el sac i va cridar els pollastres, que s’hi van acostar de bon grat, atès que la jove els havia donat sovint menjar. Aquesta vegada, però, era allí per cometre un delicte irreparable.
Máanu va robar un pollastre.