6

L’home obeah estava assegut davant la seva cabanya quan Máanu, embolcallada en les ombres del capvespre, s’hi va acostar. Com era habitual, Kwadwo estava ocupat, també en aquells moments les seves mans negres i fortes removien el contingut d’un cassó en el qual s’escalfava el greix de porc com a base per elaborar un ungüent. No havia necessitat encendre el foc d’amagat, Kwadwo no havia de robar els ingredients de les seves pocions i masses. El que no podia reunir o cultivar ell mateix, li ho facilitava gustosament el backra. Al capdavall oficialment era en profit dels cavalls de l’estable: els blancs coneixien l’home obeah, Kwadwo, pel nom de Peter, el cotxer i cavallerís.

Entre els seus semblants, tanmateix, Kwadwo insistia a fer-se anomenar pel seu nom autèntic. I, tanmateix, era molt jove quan el van capturar a Costa d’Ivori. Havien estat uns caçadors blancs, els negres no haurien gosat tocar el fill del curandero. En aquell temps, Kwadwo encara no era gaire poderós. El seu pare havia començat a introduir el nen en els seus secrets, igual com havia fet el seu avi amb el seu propi pare molts anys enrere. Els membres de la família de Kwadwo parlaven amb els esperits des de l’origen dels temps i ell estava fermament convençut des del principi que ni tan sols en captiveri es trencaria la tradició.

Va trobar ben aviat un home obeah que li va ensenyar tot de coses, un procés en què al principi s’havia sentit desconcertat, ja que a l’illa els esperits tenien altres noms i molts conjurs diferien dels que feia el seu pare. Tanmateix, era evident que el vaixell dels blancs l’havia conduït molt lluny de la terra en què vivia la seva tribu. Potser cada país tenia els seus propis esperits. En qualsevol cas, Kwadwo estava disposat a acceptar-ho així i des de la mort del seu mestre feia les vegades de sacerdot obeah per als esclaus de la plantació dels Fortnam. Escoltava les necessitats dels homes, donava consells i intentava curar els seus mals, si bé en allò tenia més èxit amb els cavalls que amb els esclaus. En el fons, Kwadwo estava content que la senyora s’ocupés dels malalts, ell preferia conversar amb els esperits en comptes de preparar begudes i ungüents.

Malgrat això no estava disposat a celebrar imprudentment rituals per invocar els esperits. Segons la seva pròpia experiència, hi havia moltes coses que podien sortir malament i això era el que ara plantejava a la noia que li demanava amb determinació que realitzés un encantament després d’haver portat davant seu un sac amb un pollastre que protestava cloquejant.

—Els déus han d’aconseguir que Akwasi m’estimi!

La petita esclava no anava amb embuts. Sabia el que volia.

—No és tan senzill —va advertir Kwadwo—. És impossible forçar-lo.

—Demanes un pollastre, però no ofereixes cap garantia? —va preguntar Máanu, aïrada.

Kwadwo va fer un gest d’impotència.

—Podem fer el ritual, ja ha arribat el moment. Fa molt de temps que no ens reunim per invocar els esperits. Cridaré un duppy que comparteixi el teu anhel. Es reunirà amb tu, i si aconsegueixes fixar un encontre amb el jove després de la cerimònia, ocuparà el seu cos. El noi cremarà d’amor… almenys per una nit.

—Només una nit? —va inquirir Máanu amb desconfiança. Per a això no hauria d’haver corregut el risc de robar un pollastre. Gairebé amb tota certesa hauria aconseguit el mateix resultat amb una ampolla d’aiguardent de canya de sucre—. Vull que m’estimi eternament… en cos i ànima.

Kwadwo va sacsejar el cap.

—No t’ho puc prometre, noia. Únicament puc obligar un esperit ansiós d’amor que entri al cos del teu amic i et satisfaci. Però només els déus saben si trobarà allà llar per sempre o si l’ànima de l’home s’inflamarà per si mateixa després que el seu cos hagi conegut el teu.

Máanu va gemegar. No semblava gaire prometedor. Però, d’altra banda, era just això el que volia: Akwasi es fixaria en ella i almenys per una vegada experimentaria l’amor que ella sentia per ell. I la noia ho faria tot perquè ell mai no l’oblidés! Máanu ho aconseguiria, havia d’aconseguir-ho!

—Està bé —va concloure—. Quan podem fer-ho?

Kwadwo va somriure.

—Dissabte. El backra passarà aquest cap de setmana a Kingston. Encara que no la Missis, és una reunió de cavallers o una cosa per l’estil.

Kwadwo solia estar al corrent dels plans dels senyors. En el seu lloc de cavallerís s’assabentava de moltes coses i els cotxers encara rebien més informació. Però sobretot l’home obeah parlava tan bé l’anglès com Máanu i Akwasi, si bé no ho mostrava del tot davant dels blancs. Mantenia en secret on havia après l’idioma, i això imposava respecte a molts esclaus. A Máanu no la sorprenia gaire. Kwadwo havia arribat de l’Àfrica quan era un nen, era possible que hagués crescut a la casa del seu primer backra, i abans, quan hi havia menys esclaus a Jamaica, els hisendats no eren tan severs. A més, l’home obeah escoltava atentament cada diumenge el predicador cristià. Prestava atenció abnegadament quan el reverend llegia en veu alta la Bíblia i era dels pocs que després de la missa seia als seus peus i li feia preguntes. Máanu es preguntava si ho feia amb premeditació —a ningú no se li hauria acudit mai pensar que el piadós Peter realitzava rituals obeah a les nits— o perquè realment sentia interès. Kwadwo hauria confirmat això últim: tot el que feia referència a coses de déus i esperits cridava la seva atenció, i justament Déu Pare i Jesucrist semblaven uns esperits poderosos.

—La Missis no és un problema —va assenyalar Máanu—. No ens espia i tampoc no ens delataria. Però el jove backra…

—Acompanyarà el seu pare —va dir Kwadwo—. No faran més que barallar-se, però el backra no pot deixar-lo de costat sense que els altres li facin un munt de preguntes. En aquesta reunió, els senyors parlaran dels cimarrons. Tenen la intenció de capturar la Reina Nanny. I necessiten tots els homes.

—No l’agafaran —va replicar somrient Máanu—. Llavors, d’acord, dissabte. Ho diré als criats de la casa.

Poc després que Máanu se n’anés, Akwasi es va atansar a la cabanya de l’home obeah. Era de nit, la majoria dels esclaus ja s’havien ficat a les seves cabanyes, i Akwasi havia aprofitat la protecció que li brindava la foscor per treure el sac amb el pollastre del seu amagatall. Sortosament, l’animal encara era viu.

—Gran home obeah, senyor dels esperits, desitjaria que celebressis un ritual —va demanar Akwasi respectuosament.

Kwadwo va arrufar el nas.

—Ningú no domina els esperits —va contestar—. Però puc invocar-los per a tu si presentes un animal de sacrifici. Em diràs d’una vegada què vols?

Akwasi va assentir amb vehemència.

—Moro d’amor per una dona —va dir—. Però ella està cega, sembla que no em veu. Vull destruir aquest encantament. Vull que m’estimi.

Kwadwo gairebé va somriure.

—No és tan senzill —va comunicar també a aquest sol·licitant—. No puc forçar res. Però cridaré un duppy que també mori de desig. T’acompanyarà, i si aconsegueixes fixar una cita amb la jove després de la cerimònia, s’apoderarà del seu cos. La noia cremarà d’amor per tu… almenys per una nit.

Akwasi va assentir.

—És suficient —va concloure—. Si sent la meva presència una vegada, si està amb mi en la intimitat, llavors voldrà estar al meu costat. N’estic segur!

Kwadwo va somriure, satisfet, aquesta vegada. Aquell corpulent esclau del camp no dubtava de si mateix. Però en aquest cas no es veuria decebut. Era molt estrany que la noia i ell no s’haguessin trobat sense ajuda dels esperits.

Però Kwadwo estava disposat a considerar-ho una obra del destí. Els esperits volien un conjur, ja feia temps que estava pendent. Malgrat això, Kwadwo no convocava en secret els esclaus perquè es reunissin fins que un d’ells no presentava un animal de sacrifici. Ell mateix no robava pollastres.

—Dissabte a la nit —va dir amb serenitat.

Akwasi va mostrar el seu acord.

—Ho diré als negres del camp.