4

Lord Hollister, en Keensley i els altres hisendats de la zona insistien a formar una expedició de càstig contra els cimarrons tan bon punt van haver acabat amb els funerals a Cascarilla Gardens. Quan Doug Fortnam es va negar a participar-hi, van tenir una decepció.

—Tindria la possibilitat de venjar-se, jove! —li va retreure en Keensley—. O és que pensa acceptar que aquests paios matin els nostres homes i incendiïn les nostres propietats?

En Doug va estar a punt de recordar-li enèrgicament que també plorava la pèrdua d’una dona, però es va contenir. L’últim que realment li interessava en aquell moment era fer pública la seva relació amb la Nora. Així que va tancar els punys en silenci i va sacsejar el cap.

—Alguna vegada s’han obtingut resultats amb aquest tipus d’accions de càstig? —va preguntar—. Sí, d’acord, els homes agafen un pobre diable negre i el pengen a Kingston. Però aquests no són els cimarrons, són esclaus fugitius que van camí de les muntanyes…

—No es penja ningú per equivocació! —va replicar Lord Hollister, triomfal.

En Doug es va gratar el front.

—Però tampoc no es pengen els responsables dels assalts. Les expedicions de càstig no serveixen per combatre els cimarrons. No viuen en campaments, sinó que tenen poblacions i instal·lacions de defensa. Hauríem de fer venir les tropes i promoure una guerra. I jo, almenys, no en tinc ni la necessitat ni les ganes. Exerceixi la seva influència sobre el governador, si creu que això pot servir d’alguna cosa. Però jo tinc coses més importants a fer, aquí. No tinc temps d’anar vagant per les muntanyes per matar potser un o dos negres mentre aquí el més calent és a l’aigüera.

—Ho devem al record de l’Elias! —va exclamar Lord Hollister.

En Doug va tornar a tancar els punys sota la taula. Ell no tenia cap necessitat de venjar la mort del seu pare. Li havien fet el que es mereixia. Si no hagués estat la Nora…

—Faci el que vostè vulgui —va respondre al seu veí—. Però crec que com millor compleixo amb el meu deure de fill és conservant Cascarilla Gardens…

«I mostrant una mica de penediment per tot el que ha fet el meu pare». No ho va dir, naturalment, això últim, però aquesta reflexió dominava tot el seu comportament des de la nit de l’incendi. Això el preservava d’evocar només la Nora, el que ella havia pensat i sentit quan els cimarrons enfonsaven els matxets al seu cos, la seva por i el seu dolor.

En Doug es va concentrar a avaluar la situació i a reorganitzar la feina a Cascarilla Gardens. Estava decidit a intentar-ho sense fuets i sense vigilants, i va reunir els seus negres just després que els funerals acabessin i el reverend i els veïns haguessin marxat.

—No necessito explicar-vos quina és la nostra situació —va anunciar pausadament—. Ens trobem enmig de la collita, s’ha de tallar la canya de sucre de dos terços de la superfície. Però han marxat vuitanta treballadors, gairebé tots del camp. En queden encara alguns entre nosaltres?

Uns quants esclaus grans van alçar les mans. En Doug es va dirigir a ells.

—M’alegro que us hàgiu quedat aquí. I no puc imposar-vos que treballeu ara nit i dia als camps. Sobretot tenint en compte que han robat una gran part dels animals de tir. Cascarilla Gardens encara conserva dos parells de bous, que havíem prestat als Keensley, i tres cavalls. El meu i dues eugues que estaven amb el nou semental berber dels Hollister…

A en Doug gairebé se li va trencar la veu quan va recordar l’admiració de la Nora per l’exemplar que Lord Hollister s’havia fet portar de l’Orient per una petita fortuna. A Anglaterra s’estaven posant de moda les carreres de cavalls als hipòdroms especialment construïts per a aquell fi i Lord Hollister havia pensat introduir amb el temps alguna cosa similar a Jamaica. A més, li disgustava que l’Aurora guanyés totes les competicions al seu propi cavall. Fos com fos, havia importat el semental a l’illa i només admetia eugues per cobrir-les. Els Fortnam havien presentat l’Aurora i una de les altres eugues que la Nora havia portat d’Anglaterra. Això havia salvat els animals del pillatge.

—De totes maneres, cap d’ells no és un cavall de tir. Demà viatjaré a Kingston i miraré de comprar un parell d’animals de càrrega (no serà fàcil) i també… també alguns esclaus.

Li va costar pronunciar aquella paraula, però els negres no s’ho van prendre malament. Semblaven més alegres per descarregar-se feina que ofesos per l’esclavitud d’altres africans.

—Vosaltres… —va afegir assenyalant els vells esclaus de camp—, vosaltres sereu els responsables de posar-los al corrent dels seus deures. I, per molt que us costi, al principi tots els esclaus i els artesans que encara sigueu aquí haureu d’ajudar-vos mútuament. No necessitem, de moment, cap fuster, ferrer ni criat domèstics.

Un murmuri indignat va sorgir de la colla de negres.

En Doug va sospirar.

—Sí, ho sé, havia promès que no degradaria ningú. Però per conservar una casa amb molts criats necessito els ingressos de la canya de sucre. Així que al principi haureu de treballar tots plegats amb les mateixes condicions.

Va llançar una mirada preocupada al grup dels esclaus domèstics. Si no col·laboraven de manera voluntària, hauria de fer servir un vigilant. I llavors no trigarien a tornar a petar els fuets. En Doug va mirar preocupat Kwadwo quan aquest va aparèixer. L’home obeah i cavallerís considerava sens dubte que la feina de tallar la canya estava per sota del seu rang.

No obstant això, les paraules del vell conjurador d’esperits el van tranquil·litzar.

—Jo faré tot el que estigui a la meva mà, i també els meus mossos de quadra —va dir, amb orgull.

La pròxima a prendre la paraula va ser Adwea.

—Jo també! —va anunciar—. I els meus ajudants de cuina. Però no aconseguirem tants resultats com els negres del camp, backra Doug. També ens donaràs fuetades?

La pregunta oscil·lava entre la ironia i el temor.

En Doug va sacsejar el cap.

—A Cascarilla Gardens mai més s’assotarà ningú amb un fuet! —va afirmar—. Tret que hagi robat o comès un delicte. Però això no ho comprovarà un vigilant, seré jo mateix qui ho faci. En el futur, no treballareu els diumenges, i per Nadal i Pasqua tindreu uns quants dies de festa… —Es van alçar veus d’alegria—. A canvi d’això —va seguir en Doug—, espero lleialtat i bona disposició davant de la feina. Demà al matí us posareu a disposició de Kwadwo i escoltareu les indicacions dels negres del camp. Tots, menys Adwea i els seus ajudants de cuina. Al capdavall, els treballadors del camp no han de passar gana.

Quan, l’endemà, en Doug va marxar a cavall cap a Kingston, els negres s’havien reunit, s’havien proveït de matxets i van deixar que els abans tan menyspreats treballadors del camp els distribuïssin en grups. Almenys això es va desenvolupar bé. Però en Doug no se sentia content. Cada palmera del camí, cada racó, cada paisatge bonic d’un poblat o més tard de la platja, li recordaven la Nora. A ella li agradaven tant el paisatge, el sol, els colors de la jungla i el mar… Com podia ser morta? I per què hi havia alguna cosa en ell que es rebel·lava a admetre-ho? Palpava sense parar el penjoll que portava a la butxaca i s’obligava a mirar per sobre de la seva espatlla esquerra. Però cap duppy —ni un Simon venjatiu, ni una afectuosa Nora, ni un colèric Elias— no es mostrava.

En els mesos que van seguir, Doug Fortnam va reestructurar la vida de Cascarilla Gardens i no va fer res que els seus veïns no consideressin una insensatesa.

—La pèrdua li ha fet perdre el seny! —va sospirar Lady Hollister quan el jove es va negar amb fermesa a emprendre la reconstrucció de casa seva—. No pot viure a la casa d’un vigilant!

—Sobretot està posant en perill la seva vida! —va exclamar inquiet Christopher Keensley—. Tan a prop del barri dels negres i sent l’únic blanc… Si no el maten els vells, el mataran els nous!

En efecte, en Doug havia comprat cinquanta nous treballadors per als camps, individus acabats d’arribar de l’Àfrica en l’últim vaixell d’esclaus. Es trobaven en l’espantós estat amb què solien desembarcar, i en Doug, tot provocant l’horror entre els seus veïns, els va donar la primera setmana lliure perquè s’adaptessin. El seu personal permanent els va cuidar i els va ensenyar l’anglès… i, sorprenentment, l’experiència va sortir bé. A cap dels nous negres li resultava estranya la idea de l’esclavitud. Malgrat que s’afligien pel seu destí, mai els havia resultat inconcebible convertir-se en algun moment en propietat d’un altre home. En Doug s’havia congraciat amb ells en comprar una dona i la seva filla, encara que la nena era molt menuda per treure’n profit. També havia adquirit dues parelles i una família i els va permetre ocupar junts una cabanya.

Els antics negres de Cascarilla Gardens es van animar amb això i tres parelles van demanar permís per casar-se. En Doug els va regalar una cabra i tres pollastres i els va donar dos dies lliures per construir una casa més gran. Tanmateix, no va poder celebrar-se un enllaç formal amb el reverend.

—Ho he demanat, Tiny —va informar amb mala consciència a un enorme treballador del camp i a la seva dona, que era molt creient. Solia amarar-se de les paraules que mossèn Stevens pronunciava a la missa—. El reverend no us casa perquè no esteu batejats. I tampoc no pot batejar-vos perquè… —En Doug es va interrompre, no podia dir que els negres no tenien ànima—. No sé per què —va prosseguir—. A més, la llei prohibeix que els esclaus es casin entre ells. Els esclaus es consideren menors d’edat com els nens, i no poden firmar cap contracte. I atès que el matrimoni és un contracte…

En Tiny i la Leonie el van mirar sense comprendre-ho. En Doug va pensar en com hauria solucionat la Nora aquest problema. Sempre havia estat pragmàtica.

—Escolteu, agafeu simplement un pollastre més —va dir als esclaus— i el doneu a Kwadwo. Estic segur que amb una quantitat suficient de pollastres conjurarà qualsevol esperit.

—I amb això n’hi haurà prou? —va preguntar, vacil·lant, Leonie.

Ja no era jove, Cascarilla Gardens era la tercera plantació en la qual servia des que l’havien raptat als disset anys. En Doug sabia que la Nora l’havia atès diverses vegades, probablement després de visitar la baarm madda.

En Doug va assentir, animós.

—A Cascarilla Gardens, sí! —li va assegurar—. No us separaré a tu i en Tiny, i si la vostra unió es veu beneïda amb fills, teniu la meva paraula que tampoc no els vendré.

Un any després hi havia tres nadons a Cascarilla Gardens.

També a Nanny Town hi havia nens, encara que a penes hi havia curanderes. L’Àvia Nanny gairebé era l’única que sabia alguna cosa a l’hora d’atendre un part i assistir els malalts, però no assolia el grau de coneixements de les baarm maddas de les plantacions. La Nora aviat se’n va adonar, si bé cap de les dones negres no confiaria mai en una dona blanca. De totes maneres, disposava de molt temps per observar les dones, ja que Akwasi l’enviava amb elles a construir tancats per a les bèsties i a artigar els camps. El martiri de la Nora a Nanny Town va entrar, així, en una nova fase, ja que ara les dones no es limitaven a observar-la i a riure’s de la seva malaptesa en les tasques quotidianes, com teixir una estoreta. En lloc d’això, s’esforçaven perquè la blanca prengués consciència del seu estatus d’esclava.

—A partir d’ara no hem de tallar nosaltres mateixes la canya de sucre! —va anunciar una aixanti molt bonica, que semblava que era la representant de les dones joves que encara no s’havien casat—. Per a això ja tenim la nostra esclava!

Rient, va posar a la mà de la Nora un matxet rom i va assenyalar el camp de canya de la població. També a Nanny Town es cultivava la canya de sucre, encara que no en la mateixa quantitat que a les plantacions. En realitat, amb això es cobrien les pròpies necessitats de sucre i alcohol. Respecte a aquest últim, Nanny i Quao controlaven prudentment la destil·leria i només repartien petites quantitats d’aiguardent entre els habitants de la població. La major part dels camps de Nanny Town estava destinada al cultiu d’aliments, des de nyam fins a mandioca, passant per cereals i fruites. Llaurar els camps era tradicionalment una feina de les dones i no resultava gaire pesada sempre que s’estigués acostumat al treball físic amb la calor típica del país i l’elevada humitat de l’aire. Els orgullosos homes aixantis no consideraven que ells haguessin d’ajudar a conrear la canya. Deixaven aquesta tasca a les dones, les quals, al seu torn, la cedien a les més joves. I aquestes forçaven ara la Nora a brandar el matxet.

—Espavila, esclava! —reien les noies, mentre l’assotaven amb fuets de palma.

No deixaven cardenals, però feien mal i era humiliant. I més, perquè la Nora feia tot el que podia. Al principi havia tingut l’esperança que potser es guanyaria el respecte de les dones treballant sense parar. Haurien d’acceptar-la quan veiessin que no intentava eludir les tasques més baixes. Malgrat això, aviat va haver de reconèixer que no havia estat educada per a aquella feina autoimposada. El sol ardent i immòbil sobre seu li provocava mals de cap i havia de lluitar per no desmaiar-se a causa de la calor. Amb el clima de Jamaica, sortir a passejar a peu o a cavall i atendre els malalts, i tallar canyes dures, rebels i de l’altura d’un home, eren dues coses totalment diferents.

Als pocs minuts la Nora estava xopa de suor, el vestit se li enganxava al cos i constantment s’enredava amb la faldilla, cosa que la va posar en diverses ocasions sota el perill de colpejar-se les cames amb el matxet en lloc de les canyes. Mai no havia pensat que els esclaus es produïssin ells mateixos les ferides que tantes vegades havia atès a Cascarilla Gardens, però mai no havia pres consciència de la rapidesa amb què un cop de matxet podia errar el blanc. En algun moment gairebé es va alegrar que les noies li haguessin subministrat una fulla roma. Feia més esgotador el treball, però reduïa el risc de ferir-se.

La Nora lluitava per mantenir la seva actitud i, a partir d’un moment donat, també la seva consciència, mentre el sol pujava i les noies la insultaven entre rialles. Ja feia estona que tenia les mans plenes de butllofes i els peus malmesos, i, després de l’última nit amb Akwasi, el sexe li feia mal amb cada passa que feia. En contra del que havia esperat, allò no millorava. Tots els intents per tocar-se ella mateixa i excitar-se una mica abans que ell s’hi abraonés al damunt estaven destinats al fracàs. En el moment en què Akwasi se li acostava es contreia de por i de pensar en el dolor que li provocaria. Podria haver-lo mitigat posant-se un ungüent, però no trobava el moment per preparar-lo. Sense comptar que no tenia llibertat suficient per anar a recollir els ingredients. Encara que a Nanny Town hi havia horts que contenien plantes curatives, la Nora desconeixia les seves qualitats. Els coneixements d’aquelles herbes remeieres devien haver-se introduït a Jamaica des de l’Àfrica, no des d’Europa.

Tot i així, hi havia plantes silvestres, com l’àloe vera, que es trobaven en tots els racons de Cascarilla Gardens i que eren adequades per a l’elaboració d’ungüents calmants. No creixien, tanmateix, directament a Nanny Town, i Akwasi mai no li hauria permès que abandonés la població per anar a buscar-les. Al final, va arreplegar totes les seves forces i va preguntar a les altres dones per una baarm madda, si bé només va aconseguir que encara la mortifiquessin més.

—Què et passa, dona blanca, estàs embarassada? És que no vols un fill? Però això no et solucionarà res, a mi tampoc no m’ho va solucionar!

La Julie, una de les dones casades de més edat, que parlava molt bé en anglès, va mirar la Nora plena de còlera, la qual es va preguntar quina en devia ser la raó. No havia fet res per fer-la enfadar. Però Julie tenia ganes d’esplaiar-se.

—El meu backra em va forçar a jeure amb ell i jo no volia donar a llum! —li va vomitar a la cara—. Però la Missis volia nens esclaus. Em va descobrir i va ordenar que m’assotessin. I després em van tenir encadenada fins que el nen va néixer. Per desgràcia, era clar, gairebé blanc, de seguida es va veure qui me l’havia fet. Llavors la Missis se’l va endur… Mai més no he tornat a saber-ne res…

La Nora no sabia quina cara posar, però la Julie ho explicava immutable. Era evident que ja no li quedaven més llàgrimes per vessar. Ni tampoc compassió per les penes d’una dona blanca…

Al final va ser Mansah qui va salvar la Nora del destret quan va demanar a Nanny un ungüent per a una petita ferida. Máanu seguia visitant la Reina, així que Mansah també la veia sovint, malgrat que era evident que no s’agradaven. Nanny desaprovava que Mansah seguís plorant. Retreia a Máanu que tractés amb massa contemplacions la seva germana.

—Envia la nena al camp, que treballi, així deixarà de ploriquejar! —deia amb duresa l’aixanti.

El seu poble educava homes i dones des de petits per suportar amb orgull i de manera estoica totes les dificultats. Máanu, en canvi, havia crescut amb la divisió d’esclaus de camp i domèstics. Enviar la seva germana al camp significava humiliar-la, però va cedir a les peticions de la Reina i Mansah va plorar amargament. Tot i així, els treballs del camp de les dones de Nanny Town no eren ni de lluny comparables als turments que es patien a les plantacions de canya de sucre dels hisendats. Si no s’era una esclava blanca, menyspreada i difamada, fins i tot era divertit sembrar i conrear les verdures i els cereals. Les dones cantaven mentre feinejaven i s’explicaven històries, descansaven sovint i xerraven les unes amb les altres. La majoria dels nens de la població hi participaven de manera voluntària, ajudaven una mica, jugaven entre els sembrats o es feien joguines de llenya i restes de les hortes.

Malgrat la seva pena, Mansah va agafar l’aixada amb determinació. La petita mai no havia estat una nena sense preocupacions, sinó una esclava de naixement que només s’admetia quan servia per a alguna cosa. A la Nora li feia pena. Fins llavors mai no havia reflexionat sobre la petita esclava domèstica, almenys ho havia fet tan poc com sobre les noies de la cuina a Anglaterra. Però en aquell moment s’adonava de com n’era de diferent tot per a Mansah, la Sally i abans Máanu. Quan les ajudants de cuina angleses no es comportaven bé, en el pitjor dels casos perdien la feina. A Mansah i als altres nens esclaus els amenaçaven de vendre’ls per treballar al camp.

Així i tot, els habitants de Nanny Town parlaven amb la petita i la Nora estava segura que podia comptar que l’ajudaria a trobar una baarm madda. La nena li va portar l’ungüent de la Reina Nanny.

—Aquí no tenir baarm madda —li va dir, abatuda—. Només Nanny sap coses d’Àfrica…

La Nora va olorar amb desconfiança el recipient d’ungüent. La barreja feia una olor peculiar i el color marró i la consistència fangosa no li resultaven familiars ni li inspiraven confiança. A més, les paraules de Mansah la van fer dubtar de la capacitat de Nanny com a herborista.

—Però, no sé si bona medicina. La nit passada a la cabanya de costat… —va dir la petita.

—A la cabanya del costat… —va corregir la Nora.

—A la cabanya del costat ahir va morir dona —va prosseguir Mansah, sobresaltant de tal manera la Nora que ja no la va corregir—. Pretty. Ella embarassada… mmm… estava embarassada i ahir va arribar nen. El seu marit va buscar Nanny i ella… també va arribar.

Mansah va fer una graciosa ganyota com sempre que s’esforçava per parlar bé l’anglès, però aquesta vegada la Nora no va somriure. Recordava Pretty, una noia molt bonica, que feia honor al seu nom: «preciosa».

—Però no poder ajudar. Máanu…

—Máanu, què hi tenia a veure, amb això? —va preguntar la Nora, alarmada.

—Máanu va intentar donar volta al nen de Pretty —va respondre Mansah—. Com fer Missis. Però no va sortir bé…

La Nora es va apartar els cabells de la cara. Havien tornat a deixar-se anar per sota del mocador que portava ara com un turbant a la manera d’algunes dones negres. D’altra banda, tampoc no era molt destra en això. Al contrari que quan assistia els parts. El gest per fer girar un nen en una posició errònia no era en realitat difícil, la baarm madda dels Keensley l’havia ensenyat a la Nora i Máanu hi era present. Però la noia negra mai no ho havia posat en pràctica. Ajudava a atendre els malalts, però no ambicionava convertir-se en una baarm madda. I ara se li havia mort Pretty sense que ella pogués evitar-ho.

—I a la teva germana no se li ha acudit venir a buscar-me? —va preguntar la Nora, abatuda.

Mansah va sacsejar el cap.

—Després li va fer pena. Ha dit que ho hauria d’haver fet. Però no volia, no volia… una paraula molt difícil, Missis, alguna cosa amb «lent». No volia lentar Nanny.

—Violentar, Mansah —va dir la Nora, cansada—. És probable que no volgués violentar Nanny. No té res a veure amb lentitud, significa que no vols forçar-la a fer alguna cosa que no li agrada. I, sens dubte, tampoc no volia que la Reina sabés que l’esclava blanca serveix per a alguna cosa. Per això va haver de morir Pretty… Un dia Máanu s’ofegarà en el seu propi odi.