1

Douglas Fortnam havia acabat el seu viatge per Europa i ara també posava punt final a la seva carrera a Oxford. Havia gaudit del viatge, però Anglaterra li havia resultat odiosa des del primer dia de la seva estada allí. L’havien enviat a un internat al costat de Banbury quan tenia deu anys, però mai no havia aconseguit adaptar-se a la metròpolis. Havia temut la foscor de l’hivern anglès i l’estiu mai no li havia semblat prou càlid. En Doug enyorava el sol lluent del Carib, les platges i el mar amb aquell blau tan intens. L’Atlàntic no tenia res a veure. La costa anglesa el va decebre quan va visitar un company de l’escola a Blackpool. A més, l’aigua era freda. En Doug no era pusil·lànime i no evitava anar a banyar-se amb els seus amics a la platja de Blackpool o nedar al Tàmesi, que a l’altura d’Oxford encara fluïa net i acollidor. Però el mar, tal com ell el recordava, només havia tornat a trobar-lo en aquell viatge que havia emprès contrariant la voluntat del seu pare. Quant li costava allunyar-se de les platges d’Espanya, Itàlia i Grècia…

Tanmateix, ni els països càlids no van aconseguir realment assossegar l’enyorança que sentia de l’illa on havia nascut. A en Doug l’avorria aquell paisatge sovint pobre, les muntanyes en les quals no creixia res més que uns quants cactus, plantes aromàtiques i herba dura. Pel que semblava, a Europa només es podia escollir entre els països freds amb una verdor abundant i les regions càlides, que gairebé responien a la seva concepció del desert. En cap lloc no creixien el tabac, el cacau i la canya de sucre, en cap lloc la jungla no arribava a la platja. En cap lloc l’aire no era tan carregat d’humitat, ni tampoc hi havia les olors denses i dolces del tròpic.

En Doug havia dilatat al màxim possible el viatge pel sud d’Europa, encara que el seu pare havia complert l’amenaça de no enviar-li més diners. Per això en Doug havia treballat a la verema a França, havia picat pedra en un molí d’oli de marbre d’Itàlia i s’havia trencat l’esquena treballant en les pedreres a Espanya. Alguns dels senyorets que formaven part dels seus veïns de Jamaica o els seus companys d’Oxford haurien considerat que aquelles activitats no estaven a l’altura del seu rang, però en Doug s’alegrava d’haver adquirit practicant-les una musculatura forta. Sempre s’havia sortit més bé dels treballs manuals que dels intel·lectuals, i a la universitat havia destacat més com un hàbil espadatxí i remer que com un aplicat estudiant.

Així, doncs, també abandonava en aquells moments la universitat sense haver acabat la carrera de Dret. Després de passar tants mesos al sud, ja no suportava el paisatge anglès, la pluja incessant i el fred. A hores d’ara, ja feia catorze anys que era fora de Jamaica. Se li havia acabat la paciència i sabia moltes més coses sobre el dret marítim i mercantil de les diferents nacions del que mai necessitaria conèixer per a la distribució de la canya de sucre del negoci del seu pare. Havia arribat al límit: en Doug volia tornar a casa!

No va prevenir el seu pare que tenia intenció de deixar Oxford. Elias Fortnam era capaç d’embarcar-se una altra vegada rumb a Anglaterra per fer passar el seu fill per l’adreçador… i era probable que la seva jove esposa ja frisés per tornar al seu país. En qualsevol cas, en Doug es va proposar donar una sorpresa al seu pare i a la seva nova madrastra a Jamaica. Ni li va passar pel cap demanar diners al seu pare. En lloc d’això, es va dirigir a Liverpool i es va enrolar en un vaixell de tres pals. Durant gairebé tres mesos va lluitar amb les cuques de la cabina, es va avorrir fregant la coberta i va gaudir de moments sensacionals grimpant pel cordam. En Doug no tenia vertigen i li agradaven molt els reptes: no va trigar a ser el primer a pujar als pals principals per recollir les veles i preferia passar una nit de guàrdia a la cabina de guaita que ofegant-se de calor a l’interior del vaixell.

Quan la goleta va arribar a Jamaica el dia de Nadal de l’any 1732, havia gaudit tant al mar que estava pensant a tornar a enrolar-se al vaixell següent. Però en va tenir prou amb la primera imatge de la costa de la seva llar per rebutjar de seguida aquella idea. Les platges blanques il·luminades pel sol naixent, la jungla, les muntanyes… allí, just allí, era on ell volia ser, i haurien de fer servir la violència per tornar-lo a foragitar d’aquella illa!

També el viatge d’en Doug va finalitzar a Kingston i el jove va gaudir de l’animada ciutat portuària que tant havia crescut en els anys que ell n’havia estat absent. Tot i així, hauria de tornar a acostumar-se a veure tants negres; en els últims anys n’hi devien haver arribat milers. El seu cor va bategar amb més força en pensar en Akwasi i la petita Máanu. A ella era possible que la tornés a veure; al noi, no ho creia. El seu pare havia dit feia temps que s’havia proposat imposar-li un càstig exemplar. Segur que l’hauria venut. En recordar aquella escena, un ja conegut sentiment de culpa es va apoderar d’en Doug. Va intentar vèncer-lo. Tot això havia succeït feia catorze anys. Ja havia passat.

En Doug va vagar per les instal·lacions portuàries. Potser tindria sort i hi hauria algun vaixell descarregant cavalls per vendre’ls. Tanmateix, només va trobar vaixells d’esclaus. Podria aconseguir de seguida un palanquí i sis portadors, va pensar, sarcàstic, però encara faltaven cavalls a tot el país. Al final va buscar un comerciant i va pagar un preu exorbitant per un petit semental bai que havia desembarcat pocs dies abans. L’animal procedia d’Espanya i en Doug va preferir no preguntar com l’havia aconseguit el comerciant o el mariner que li havia venut. Els vaixells anglesos i espanyols encara lliuraven combats navals, tot i que oficialment la guerra havia acabat i se suposava que gairebé s’havia aconseguit eradicar la pirateria. El comerciant va reclamar tota la paga d’en Doug pel cavall i va accedir de mala gana a proveir-lo de la cadira i els arreus quan el jove el va convèncer que ja no portava més diners a sobre. El noi es va desprendre amb laments de les seves últimes monedes, però després es va dir que el seu pare no el faria fora de casa. Va ensellar el cavall amb bon ànim, el va batejar amb el nom d’Amigo —orgullós de les poques paraules que havia après d’espanyol— i es va dirigir cap a Spanish Town.

El semental avançava diligent i en Doug gaudia del sol del matí sobre el mar i dels camins a l’ombra que travessaven els camps de tabac i de canya de sucre. Això li va permetre advertir que aquests últims estaven deserts. En general mai no passava per allí sense trobar almenys una quadrilla d’esclaus treballant. Però va recordar que era Nadal. És clar, era la festa cristiana més important, l’únic dia en què tradicionalment els propietaris de les plantacions eximien de les seves tasques els esclaus. En Doug s’ho va agafar com un bon auguri. En primer lloc, avançaria més ràpid si no es trobava carros tirats per muls o bous ni cap vigilant muntant el seu cavall enmig del camí. I, a més, el dia de festa contribuiria que el seu pare tingués els ànims més temperats.

En efecte, els quilòmetres van anar quedant enrere sota el trot alegre d’Amigo. Encara faltava força per al migdia quan va arribar al límit que separava les terres dels Hollister de les dels Fortnam i va detenir indecís el cavall. Si anava directament a casa passaria la resta d’aquell dia assolellat i prometedor a l’interior. Hauria d’informar el seu pare de les decisions que havia pres —cosa que l’omplia de basarda— i conèixer la seva estranya madrastra. Una dona que era més jove que ell mateix. En Doug no podia ni imaginar per quina raó s’havia casat Nora Reed amb el seu pare. Es tractaria d’un acord entre Elias Fortnam i el senyor Reed? La noia havia de ser una autèntica bleda si havia acceptat tal cosa. Possiblement aprofitaria qualsevol oportunitat per queixar-se del clima de la seva nova llar, de la falta de vida social, art i cultura… La majoria de les esposes dels propietaris de plantacions patien d’avorriment i insatisfacció crònics. En Doug no trigaria a atipar-se’n, d’escoltar queixes.

Però allí hi havia un desviament a la platja! Si seguia l’estret camí que separava les plantacions dels Hollister de les dels Fortnam arribaria a la jungla i des d’allí accediria a la badia de Cascarilla Gardens. En Doug desitjava amb tota la seva ànima veure la platja. Havia somiat amb ella un nombre incomptable de nits, evocant les hores que havia passat allà amb Akwasi, els seus jocs, les seves carreres, les seves rialles i les seves baralles a la sorra. L’aigua del mar sempre estava calenta, el sol sempre brillava… En Doug va somriure i va seguir decidit el camí. Ja tindria temps de sobres de veure el seu progenitor. Ara tornava a la llar, a la seva platja.

En Doug va arribar a la badia per l’extrem oriental i amb prou feines va aconseguir contenir la seva alegria. Tenia la sensació d’haver-la abandonat el dia abans. No, no hi havia res comparable amb allò a Europa! No hi havia sorra tan blanca, no hi havia jungla d’un verd tan intens, no hi havia un mar tan blau. En Doug va sentir la urgent necessitat d’expressar obertament la seva alegria. Va posar Amigo al galop i va ser com si el petit semental compartís el seu entusiasme. Les seves gambades marcaven la terra com una arada, quan, de sobte, va aixecar les orelles i es va detenir de manera tan abrupta que en Doug gairebé va caure de la cadira. Va seguir la mirada de l’animal i va distingir un altre cavall aproximadament a la meitat de la badia, lligat a un mangle. El jove potser ni se n’hauria adonat, ja que quedava gairebé ocult entre les fortes branques i el fullatge de l’arbre, però el semental l’havia olorat i s’hi acostava audaçment amb el cap ben alt. Una euga, sense dubte. I extraordinàriament bonica! En Doug va prendre nota, meravellat, de l’altura de les potes de l’animal: amb tota certesa era la silueta d’un cavall de carreres.

L’Amigo pretenia aproximar-s’hi més, però l’instint va ordenar a en Doug tirar de les regnes.

—Deixa-ho noi, és millor que ens retirem discretament a un segon pla —va xiuxiuejar a la seva muntura, apartant-lo de la platja per guiar-lo cap a la jungla.

Enèrgicament va prohibir al cavall que renillés per no delatar-se, sentint que es comportava gairebé com un nen. És clar, allí era on sempre jugaven amb Akwasi a indígenes i pirates o patrons i cimarrons, però els pirates no arribaven a cavall fins allí i els cimarrons no lligaven els seus cavalls al costat de la platja. Els negres lliures de l’interior eren coneguts per les seves accions llampec. Arribaven corrent a una granja, mataven el propietari i la majoria de les vegades també els esclaus domèstics, robaven i marxaven tan de pressa com havien arribat. Els esclaus dels camps solien unir-s’hi, ja que un atac de cimarrons era l’oportunitat més segura de fugir. Tanmateix, això succeïa rares vegades, i a la platja i a prop de les ciutats gairebé mai.

Tanmateix, en Doug observava curiós el cavall. Poc després alguna cosa es va moure entre els arbustos, al costat de l’animal. Tot sorprenent en Doug, de l’espessor en va sortir una dona. Relaxada, segura de si mateixa, resolta i… totalment despullada! El primer que va pensar va ser que es tractava d’una esclava que havia aprofitat el seu dia lliure per banyar-se al mar, però va rebutjar de seguida aquella idea. Aquella dona no tenia l’estatura d’una aixanti o una baulé, era sens dubte més menuda i molt prima, i era clar que no era negra. Mulata, llavors? Una esclava amb molta sang blanca? Però era gairebé segur que la jove era la propietària del cavall i, quina criolla tenia un animal tan valuós?

I llavors… —en Doug no donava crèdit al que estaven veient els seus ulls— ho va distingir amb tota claredat. La persona que es dirigia al mar i que sense vacil·lar es llançava a les onades era un noia blanca! I no una d’aquelles criatures dolces que havia conegut al sud d’Europa i après a apreciar. Tampoc no era una de les camperoles que treballaven als camps dels seus pares i que, amb la cara bronzejada pel sol, després de la jornada, se n’anaven somrients a refrescar a un riu o a un estany a la sortida del poble.

La dona que es banyava al mar, ben al contrari, tenia la pell de la cara i també del cos d’un blanc immaculat: normalment devia portar vestits de màniga llarga i es devia protegir la cara del sol del Carib. En Doug va observar fascinat com nedava audaçment mar endins i després anava fins al mig de la badia; jeia de panxa amunt deixant-se bressolar per les aigües. Els seus cabells, llargs i d’un castany daurat, suraven cercant-li la cara com una aurèola. En Doug sentia curiositat per veure aquella cara i no va quedar decebut. La jove havia de tornar en algun moment a la vora. El noi va descobrir un rostre bonic i delicat, de llavis carnosos que dibuixaven un somriure feliç, de galtes suaument rosades per l’esforç i uns ulls grans amb un color que no va poder distingir a contrallum. La noia va alçar els braços, es va recollir els cabells a la nuca i els va escórrer; un gest que en Doug havia vist fer a les esclaves. Evidentment, no era de bona educació espiar des d’un amagatall, però era incapaç de treure la vista dels petits i ferms pits femenins. La noia tenia una cintura tan fina que va pensar que podia envoltar-la amb totes dues mans, i uns malucs suaument arrodonits. Era menuda i, tanmateix, d’una bellesa perfecta.

En Doug es va preguntar d’on devia venir aquella noia i va pensar a seguir-la, però segurament no seria senzill. En aquell moment, la nedadora s’havia endinsat de nou entre els arbustos, devia vestir-se i tornaria a muntar després el seu cavall. El jove esperava que ho fes a la platja per veure-la encara una vegada més, però els seus desitjos no es van complir. El cavall va desaparèixer entre els arbres. La dona devia haver de recórrer el sender que portava primer a la plantació d’en Fortnam, després a les propietats dels Hollister i després a tres o quatre plantacions més. Un cavall com aquell era ràpid i una nedadora tan atrevida també devia ser una intrèpida amazona. Devia procedir de qualsevol lloc i havia de sentir-se segura o no s’hauria despullat d’una manera tan natural i sense cap vergonya.

Això últim era el que més estranyava en Doug. Ell mateix havia passat la meitat de la seva infància en aquella platja i mai ningú els havia molestat a ell i Akwasi. En realitat, la platja estava prohibida per a Akwasi. Els esclaus tenien permís, com a molt, per pescar una mica per a la taula dels senyors i sota vigilància. Dirigir-se a soles allà estava greument penalitzat, al capdavall seria molt fàcil sortir nedant de la badia, deixar-se portar per les onades lluny de Kingston i perdre’s en algun lloc de la jungla. Naturalment, hi havia taurons fora de la badia, però els esclaus corrien riscos per escapar de la servitud. Sense comptar que a la jungla hi havia prou fusta per construir una canoa en poques hores. Akwasi i en Doug també ho havien fet. Va somriure en recordar les cabanyes que havien construït de fulles i branques i l’intent de buidar el tronc d’un arbre per convertir-lo en una canoa.

En Doug va fer callar l’Amigo, que reaccionava amb un grunyit entristit davant la partida de l’euga negra, i el va guiar de nou cap a la platja. Però li havien passat les ganes de galopar. Preferia tornar a casa. Potser aconseguiria atrapar la bellesa i parlar-hi despreocupadament.

L’Amigo va semblar que estava d’acord amb la proposta. El petit semental trotava alegrement.

Aquell dia de Nadal era l’únic en tot l’any que Akwasi tenia lliure i el va utilitzar de la mateixa manera com utilitzava cada minut que tenia lliure tots els dies després del càstig: seguir Nora Fortnam. Sabia que era una bogeria i que, a més, anar al darrere d’una dona blanca podia costar-li la vida, però no aconseguia contenir-se. Tant li feia el que hagués treballat i l’esgotat que estigués, tant li feia quantes vegades s’havia repetit que era l’esposa de l’odiat backra que l’esclavitzava: cada nit somiava amb la Nora i, al matí, la ment no se li aclaria fins que no la veia. Cada dia el feia feliç topar-se amb ella quan anava a veure els malalts. Feia un parell de setmanes que fins i tot s’atrevia a saludar-la. Al capdavall, Máanu sempre estava amb ella i un dia s’havia limitat a afegir, a l’habitual «Hola Máanu», un «Bon dia, Missis». El vigilant l’havia increpat per això, però la senyora semblava que se n’havia alegrat, de la salutació. Fos com fos, havia contestat benèvolament amb un «Bon dia, Akwasi!» i el jove s’havia vist envaït per una onada de felicitat que l’havia acompanyat durant tot aquell dia de calor insuportable que havia passat col·locant plançons de canya de sucre. Una feina encara més ímprobe que la de la collita, ja que es treballava en condicions deplorables, sota un sol de justícia, mentre que les llargues canyes de sucre projectaven una mica d’ombra quan es tallaven.

A partir de llavors, Máanu i la senyora sempre responien amb un somriure la salutació d’Akwasi i ell s’extasiava en sentir la dolça veu de la Nora. La senyora de la casa tampoc no semblava tenir res en contra que el noi s’oferís a ajudar-les a cuidar els malalts a la tarda. Llavors l’esclau gosava tenir l’esperança que d’aquella manera ella responia al seu afecte. Era impossible que ella estimés el backra. Era totalment inconcebible que una criatura tan angelical sentís res per l’home que catorze anys enrere havia llançat Akwasi a l’infern.

Però aquell dia de Nadal els déus tenien reservat un obsequi especial per al jove. Estava convençut que no veuria la Nora. A la nit, els Fortnam oferien una vetllada i la senyora de la casa havia de supervisar-ne els preparatius. Com que els esclaus del camp tenien lliure —pel que feia als domèstics, s’havia anul·lat el seu dia de vacances fins a nova ordre—, al matí no havia visitat les cabanyes dels treballadors. Akwasi s’havia apropat per aquella raó a la cuina de la casa senyorial. Potser aconseguiria veure la Nora uns segons almenys, i, si no era així, tal volta sobraria alguna exquisidesa de la taula del backra. Máanu sempre estava disposada a afalagar-lo quan se li brindava l’oportunitat i també aquesta vegada es va posar un dit als llavis i el va conduir lluny de l’agitació de la cuina fins al rierol. Allà va treure un tros de pastís de mel dels plecs del seu vestit.

—Aquí tens, que t’aprofiti! —va dir rient—. És increïblement dolç, la Missis tenia la recepta i la meva mare l’ha preparat avui per primera vegada. És impossible deixar-lo després de fer el primer mos…

A Akwasi li interessava tot el que tingués a veure amb la Nora Fortnam i va gaudir especialment del pastís perquè a ella també li agradava.

—On… és la Missis? —va preguntar com qui no vol la cosa.

Máanu va respondre sense recels.

—Ah, s’ha pres una hora lliure. Mentre el backra controla les reserves de vi, omple les ampolles de rom i deixa preparats els puros o compleix amb les obligacions d’un senyor distingit en un sopar de Nadal. Ella vol treure el seu cavall i sortir a passejar sola, ja que els mossos tenen lliure. Diu que sap ensellar ella mateixa. I jo la veig capaç de fer-ho!

Gairebé no hi havia res que Máanu no considerés que la seva idolatrada senyora no era capaç de fer. Ja feia temps que s’havia desprès dels prejudicis del començament.

—I on va sola? —va preguntar Akwasi, malgrat que ja s’imaginava la resposta.

Mai no havia pogut seguir la Nora a la platja —era impossible escapar de la quadrilla de treballadors—, però sabia que solia passejar per allí. Encara que no li interessaven tant les passejades com la platja i el mar, de vegades sortia a muntar en companyia d’un mosso. Sens dubte ara aprofitava aquella hora lliure per visitar el seu lloc favorit abans que es presentessin els convidats. I Akwasi, per fi, tindria l’oportunitat de veure què hi feia, allà.

El jove esclau va anar, doncs, a la platja vigilant, naturalment, que ningú no el veiés. Els vigilants segurament patrullaven a les fronteres de la plantació i no a la vora del mar, si és que es prenien realment la molèstia de patrullar. En aquella època, la de la collita, els esclaus estaven esgotats, cap d’ells no tenia forces per planificar una fugida, sobretot quan el risc era tan gran, fins i tot sense vigilants que estiguessin patrullant. Al capdavall, aquells dies els backras es visitaven els uns als altres; era fàcil ensopegar amb Lord Hollister o algun altre veí. Però Akwasi no desitjava resignar-se al seu destí i, a més, a penes recordava el camí a la platja. I això que hi havia anat amb en Doug gairebé cada dia… Va recordar amb afecte alguns dels seus jocs i aventures a la badia.

I llavors va descobrir l’euga Aurora i va grimpar àgilment a una palmera veïna. El jove esclau va cremar de desig en veure la seva senyora desprendre’s del vestit i de la roba interior, deixar-se anar els cabells i capbussar-se totalment nua a l’aigua. No s’esperava una cosa així… Això era més propi de Máanu. Però la dona blanca nedava en aquell moment fins al centre de la badia, flotava i jugava amb les onades com… bé, com una dona normal. Akwasi havia vist sovint fer el mateix a les joves esclaves. D’amagat, és clar, o sense que s’adonessin de la seva presència, o almenys ho feien veure perquè al final reien i el convidaven a jugar amb elles, que eren de la mateixa edat que ell. I si la Nora feia allò per delectar-lo? I si es consumia tant per ell com es consumia ell per ella? Mirava com la seva senyora s’assecava els cabells i es va deixar portar per la fantasia que abandonava el seu amagatall i ella l’abraçava.

Era evident que la Nora tenia pressa després del bany. Va pujar al cavall de manera molt àgil. No necessitava ajuda per enfilar-se a la cadira d’amazona. A continuació, va posar l’animal a trot rumb a la plantació. Akwasi la va seguir a poc a poc i sempre ocult entre les ombres dels arbres. Aquell dia ja no tornaria a veure-la més i l’endemà al matí ella segurament s’hauria d’ocupar dels convidats que haurien pernoctat a la casa. Máanu aniria sola al barri dels esclaus. Akwasi va sospirar. Quina murga! La noia negra semblava massa confiada, anava a veure’l a la seva cabanya. Les exquisides menges que portava sempre eren ben rebudes, naturalment, però els nois amb qui Akwasi compartia l’allotjament semblava que interpretaven de manera errònia aquell assumpte. Recollien d’una revolada els estris de la cabanya, amb pretextos gastats, mentre somreien a Akwasi o murmuraven porcades. I llavors ell se les havia d’apanyar per passar el temps xerrant fins a l’hora de marxar a treballar, mentre Máanu ho intentava tot per seduir-lo. Era evident que li anava al darrere, però ell no podia rebutjar-la dràsticament. Al capdavall, era l’única raó que tenia per aparèixer a la casa sense que la senyora desconfiés.

Immers en els seus pensaments, Akwasi es dirigia cap a la plantació quan va sentir els cops d’uns cascos rere seu. Alarmat, es va endinsar en la malesa. Un control? S’hauria olorat alguna cosa un dels vigilants? Havien convocat els homes i s’havien adonat que ell no hi era?

Doug Fortnam probablement no hauria vist l’home ocult entre els matolls: també ell es trobava absort en els seus assumptes, oscil·lant entre l’agradable record de la dona al mar i la creixent inquietud prèvia a la trobada amb el seu pare. L’Amigo, tanmateix, sí que va veure el negre i es va espantar. En Doug ja ho havia advertit a Kingston: el petit semental no estava acostumat a les persones de pell fosca. Possiblement feia poc temps que havia arribat d’Espanya. En Doug va inspeccionar el bosc amb la mirada.

Akwasi dubtava entre la fugida i l’intent de romandre tranquil. En sentit estricte no havia comès cap falta, ningú no li havia prohibit sortir a passejar pel bosc en el seu dia de festa. Únicament havia d’evitar que el veiessin a la platja.

—Surt, no tinguis por, no penso fer-te res!

Alguna cosa en aquella veu o en les paraules pronunciades li va cridar l’atenció. En qualsevol cas, l’accent no era escocès, no era un vigilant. L’esclau va tornar al camí conservant tota la calma possible. El cavall del blanc feia giravolts.

Akwasi va mirar l’home a cavall de l’inquiet bai. D’estatura mitjana, musculós, ros, no portava els cabells llargs recollits en una cua com era moda. El front ample, la cara neta i angulosa, molt bronzejada, i uns ulls blaus, molt vius. Una cara que a Akwasi no li va agradar, malgrat que podia ser agradable per a la majoria de la gent. Però li recordava massa… Li recordava massa l’odiat backra…

En Doug no hauria reconegut Akwasi. Ja no recordava la mare del seu company ni tampoc no tenia consciència d’haver vist mai el seu pare. Tanmateix, quan aquell jove negre tan fort es va exposar a la llum del sol, va distingir la cicatriu a la galta, sota l’ull dret. S’havia curat bé, però a en Doug de seguida li va cridar l’atenció, perquè llavors la ferida encara estava oberta i… perquè ell mateix l’havia causat. Naturalment, havia estat un accident, els nens havien practicat una lluita amb espases de fusta i a en Doug li havia relliscat l’arma i se li havia trencat. La fusta estellada havia esquinçat la galta d’Akwasi. En Doug encara recordava la vergonya que havia passat, el sentiment de culpa que havia tingut i com n’havia estat de preocupat pel seu amic.

—Ak… Akwasi? —va xiuxiuejar.

Akwasi va aixecar els ulls. Però la seva cara no va mostrar l’esperat somriure del retrobament. Va contenir tota emoció.

—Backra Douglas —va saludar, lacònic, fent una inclinació.

En Doug va desmuntar d’un salt.

—Akwasi! Què passa? No t’alegres de tornar a veure’m? Déu del cel, mai no hauria pensat que encara fossis aquí! Pensava que el meu pare… Akwasi! —El noi va fer el gest d’anar a abraçar el negre.

Akwasi va fer un pas enrere.

—Negre molt content tornar a veure backra —va respondre, però l’expressió plena d’odi dels seus ulls desmentia aquelles paraules.

En Doug es va aturar en sec i va arrufar el nas.

—Però, què passa, Akwasi? Per què parles… parles així? T’has oblidat del teu anglès? —Va intentar dibuixar un somriure.

—Negre no bé en llengua de backras —va contestar Akwasi, fent una petita reverència. Però els seus ulls miraven en Doug fulgurants—. Backra saber: negres ximples.

—Akwasi, això és absurd! —En Doug mirava el seu vell amic desconcertat. Quan els havien separat, tots dos eren de la mateixa alçada, però ara Akwasi el passava mig cap—. Ets molt alt i fort! —Potser afluixaria la tensió si canviava de conversa—. Ara ja no et guanyaria lluitant!

—Negres no lluitar amb backras.

—Akwasi! —En Doug es va gratar el front desconcertat—. Akwasi, què he de fer? Per què estàs enfadat amb mi? És clar que he estat molt temps absent, però et puc assegurar que no va ser per voluntat pròpia. I ara he tornat… Estic tan content de tornar a ser aquí… Jo… en cap altre lloc he estat tan feliç com aquí. I tu…

Akwasi va esbufegar.

—Com jo dir, benvingut, backra… —va balbucejar serrant els llavis— al lloc més feliç del món.

Dit això, va fer mitja volta per anar-se’n. En Doug es va quedar mirant com el seu antic company de jocs li girava l’esquena. Va descobrir horroritzat les cicatrius i les ferides recents. Devien haver-lo fuetejat pocs dies abans.

En Doug va córrer darrere d’ell.

—Akwasi, això és espantós! Jo… jo no ho sabia…

El jove esclau va deixar anar un riure sardònic.

—I? Què haver fet el backra si haver-ho sabut? Pujar als núvols, volar fins aquí i caure amb l’espasa sobre el vigilant com l’esperit de la imatge?

En Doug va recordar l’horrible quadre que penjava sobre el seu llit quan tots dos eren nens: un àngel custodi que amb la seva espasa en flames protegia un nen de la injustícia. Un nen blanc, és clar…

—Parla bé, Akwasi! —va exclamar en Doug, afligit.

Caminava al costat d’Akwasi i ja gairebé havien arribat a la plantació. Ja es veien les cabanyes dels esclaus a la llum del capvespre.

—Jo ja no parlar més, backra —va anunciar Akwasi—. Negre del camp no tenir permís per parlar amb backra… i per a un backra parlar amb un negre significa rebaixar-se.

L’última frase gairebé va sortir gramaticalment correcta dels seus llavis, però en aquells moments se li va presentar l’oportunitat d’interrompre la conversa amb en Douglas. Un camí es desviava cap a una cabanya una mica allunyada. La gent que hi vivia, Akwasi a penes els coneixia, però va decidir visitar-los en aquell moment. Tan sols per allunyar-se del camí principal, per allunyar-se d’en Doug!

En Douglas no el va seguir, estava massa alterat per dir res més sense enfadar-se. A més, havia arribat el moment de cavalcar cap a casa seva. Tanmateix, ja no temia l’encontre amb el seu pare. No podia ser pitjor que la trobada amb el seu vell amic.