6

La Nora va córrer de tornada a l’East End; la conversa amb en Peppers havia estat una mica desagradable. Lamentava que el vell servent l’hagués vist amb un vestit que ni una criada del personal de servei dels Reed no hauria portat mai. Però en el fons la conversa l’havia alleujat. El cotxer li havia confirmat el que ella havia estat esperant tot aquell temps: encara podien passar dies o fins i tot setmanes fins que el seu pare rebés la carta del furiós cap d’oficina. I després havia d’emprendre el viatge de tornada. Si tot anava bé, en Simon ja estaria curat quan el seu pare tornés, hauria trobat una nova feina i la Nora hauria demostrat que la cosa anava de debò. Segur que la meitat del cercle de comerciants estaria xafardejant sobre la fuga de la filla de Thomas Reed. No li quedaria més remei que beneir la unió entre ella i el seu antic escrivent.

L’arribada a la casa de lloguer la va treure dels seus somnis. La senyora Paddington l’esperava impacient per recordar-li que havia de pagar el lloguer de la setmana. No era gaire, però la Nora hauria de reunir els diners sola, ja que a en Simon segur que feia temps que no li quedaven estalvis. Havia d’empenyorar alguna cosa més. Del que estava segura era que no enviaria gens de diners als creditors d’en Simon i a la seva insaciable família! Que veiés Lady Samantha on estava vivint!

Aquella idea li va tornar a aixecar els ànims, però després la realitat la va aclaparar. La noia va anar a donar un cop d’ull als fills dels Tanner abans de pujar a les golfes i es va inquietar en veure que la petita Sarah tirava els mocs amunt i tossia. El foc de la xemeneia dels veïns feia temps que estava apagat i la Nora no va trobar llenya per encendre’l. Va pensar que quan fes una infusió d’herbes a en Simon, en baixaria una mica a la nena. La senyora Tanner encara trigaria hores a arribar, la botiga on treballava tancava tard, i si bé el senyor Tanner no treballava tant de temps, solia acabar la jornada amb un parell de ginebres al pub. Mai no es preocupava dels seus fills.

Veure en Simon la va tornar totalment a la realitat. Tenia mal aspecte, encara semblava més feble i demacrat que el dia anterior i no volia menjar res. Quan la Nora va insistir que prengués almenys uns glops d’infusió d’herbes, es va queixar que li feia mal el pit. La seva respiració era irregular i accelerada.

La Nora va decidir anar a buscar el doctor Mason l’endemà al matí ben d’hora. Es va ocupar de la petita Tanner i després va jeure al costat d’en Simon. El cos li cremava de febre, però va aconseguir abraçar la Nora. Feliçment recolzada en la seva espatlla, la noia li va explicar el seu encontre amb en Peppers i a continuació va començar de nou a somiar.

—Segur que el meu pare canvia de parer. I com que segur que el que ha succeït haurà provocat un escàndol, pensarà que és una bona idea enviar-nos un parell d’anys a l’estranger. Tu què n’opines, estimat, a Barbados? Allà tot l’any fa calor i no plou gaire. I les flors són precioses. Lady Wentworth diu que aquí no podem ni imaginar-nos quant de color hi ha. Tant les aus com les flors. Hi ha colibrís… multicolors, amb un bec llarg, que es queden suspesos en l’aire com si estiguessin quiets…

—I absorbeixen el nèctar de les flors —va concloure en veu baixa en Simon—. Ho he llegit al teu llibre…

Tan sols havia fet una breu ullada a l’exemplar dins el carruatge, però el noi llegia de pressa i era llest. Sens dubte recordava encara la imatge de les palmeres a tocar de la platja.

—Imagina’t que ja hi som —va xiuxiuejar. La seva veu era lenta i nostàlgica, però la Nora es va extasiar en la seva fosca melodia—. Estem ajaguts a la nostra cabanya a la vora de la platja, sentim les onades i ens agradaria ballar sota la claror de la lluna, però no podem sortir perquè no volem molestar les tortugues, que estan enterrant els seus ous a la sorra.

—I quan les petites tortugues surtin de la closca, les portarem corrent a l’aigua perquè ni les gavines ni els bernats pescaires les vegin —va riure la Nora—. I veurem com s’allunyen nedant. Ens n’acomiadarem i ens besarem. I els teus petons tindran gust de mar.

En Simon va ser el primer d’adormir-se, però el seu son era agitat i ple de sobresalts, i la Nora patia molt perquè ell no parava de tossir. Pràcticament no es va moure quan ella va tornar a rentar-lo al matí i li va canviar la camisa. La jove intentava fer broma mentre feia el seu primer intent d’afaitar-lo.

—Val més que ho faci abans d’anar a buscar el metge. Així, si et tallo el coll, ens estalviarem els seus honoraris…

En Simon va emetre un feble somriure. Semblava com si li costés entendre-la. Fos com fos, el seu aspecte era net i acurat quan ella el va deixar per anar a buscar el doctor Mason per obligar-lo a anar a les golfes. La jove va mirar complaguda els coixins i els llençols acabats de rentar en els quals dormia el seu estimat: el metge se’n duria una bona impressió. La Nora recordava que la seva mainadera sempre havia posat molta cura que la seva pupil·la tingués un aspecte pulcre quan el doctor Moris anava a visitar-la per curar-li el mal de coll o de panxa.

Aquesta vegada, el doctor Mason era a casa, però ja a aquella hora del matí feia pudor de ginebra. Per fi va marxar amb la Nora per visitar en Simon. Encara que no va sortir de casa seva sense abans agafar la petaca i fer-ne un trago.

—És només per qüestions de salut… —va informar a la Nora quan va veure que el mirava amb desaprovació—. Aquí només s’ha d’evitar l’aigua. Però l’aiguardent… més aviat sembla impedir les malalties. En qualsevol cas, jo fins ara no he agafat ni la tisi ni el còlera. La Nora es va fixar que el seu aspecte no era el d’un bevedor empedreït. Després de passar uns quants dies a l’East End, els reconeixia pel nas vermell, els ulls vidriosos i la seva manera insegura de caminar. També se’ls veia inflats malgrat l’escassa alimentació del barri dels pobres. El doctor Mason, en canvi, era alt i sec, la seva voluminosa perruca —molt passada de moda i tan gastada i descuidada, a més, que es diria que els ocells podrien fer-hi el niu— semblava estufar-se al seu cap com la cresta d’un pollastre de seda. També la jaqueta del doctor Mason estava una mica esparracada, però potser al metge simplement no li preocupava el seu aspecte. En qualsevol cas, estava acostumat als carrerons de l’East End, i les seves sabates de sivella, un pèl antiquades i de taló alt, esquivaven les immundícies com per pròpia iniciativa.

—Així, doncs, es tracta del seu… marit? —va preguntar a la Nora, la qual no esquivava els bassals amb tanta gràcia. Era un dia fred i ventós i ella s’embolcallava bé amb el seu abric. El doctor Mason, sorprès, havia dedicat una ullada breu a la roba que duia la noia. En aquella part de Londres ben poques vegades es veia un abric de llana tan calenta.

—El meu promès —va precisar ella—. És un refredat tossut. Ja fa mesos que el pateix, però ara jo sóc aquí. Em cuido d’ell… Volem casar-nos aviat…

El doctor Mason va arquejar les celles i va fer una ganyota amb els llavis, però no va fer cap comentari.

—El meu… el meu promès és un lord —va seguir explicant la Nora—. Només que… ha caigut en la pobresa perquè el seu pare…

—Vaja, la nostra dameta ja ha tornat!

La Nora va obrir al doctor la porta del seu ruïnós edifici i llavors la senyora Paddington va treure el cap com un voltor. Aquell matí tenia un aspecte especialment maligne i desastrós, i pudia a aiguardent. Era probable que els Tanner haguessin pagat el lloguer el dia abans i que la dona no hagués esperat per invertir-lo en alcohol.

—Ha pensat la princesa també en el lloguer? I qui ens porta aquesta vegada? Un altre galant? Això no pot ser, joveneta, aquesta és una casa decent. Encara que segur que així aconsegueix guanyar-se algun centimet…

La Nora es va tornar vermella, però el doctor Mason només va alçar la vista al cel. Semblava estar acostumat a gent com la patrona i només va mirar la Nora un pèl recelós quan la dona va esmentar que no havia pagat el lloguer.

—Ara li pagaré el lloguer, senyora Paddington. Desprès he d’anar al prestamista. I vostè tampoc no ha de preocupar-se, doctor, tinc els seus diners.

—Doncs si té diners, senyoreta, pagui’m a mi primer —va insistir la dona, pretenent tallar-los el pas a la Nora i el metge. La jove la va empènyer decidida a un costat.

—Li donaré els diners més tard! —va assegurar amb fermesa—. Vingui ara, doctor Mason, el meu promès està molt malalt.

Si l’habitació neta, els llençols immaculats i el foc cremant en la xemeneia realment van sorprendre el doctor Mason, aquest ni tan sols ho va deixar veure. El malalt estava mig adormit quan van entrar a l’habitació, però en aquell moment va intentar incorporar-se i saludar el metge. La Nora va pensar que se’l veia esgotat però guapíssim. Al matí, li havia deixat anar i pentinat els cabells negres que ara reposaven ondulats sobre els coixins blancs i emmarcaven la cara delicada i aristocràtica d’en Simon.

—Ha empitjorat —va murmurar el noi quan el metge li va aixecar la camisa per examinar-lo—. La tos, i em fa mal en respirar… —Va assenyalar amb un moviment insegur el pectoral esquerre.

—Sol empitjorar just abans de millorar! —va afirmar la Nora per donar-li ànims—. I una cosa així dura molt.

El doctor Mason li va demanar amb un gest de la mà que callés. Havia deixat al descobert el tors del jove i auscultava i donava copets a tots dos costats. Després va sospirar i li va abaixar la camisa curosament abans de tapar-lo. En Simon va tossir.

—Doncs, sí, senyor… vescomte Greenborough…

Era molt amable per la seva part que fes servir el títol, però la Nora va posar les seves objeccions.

—Ja ha acabat? No ha de… Em refereixo que quan jo estava refredada el metge també em donava copets a l’esquena, i…

El doctor Mason es va redreçar la perruca i va fer un gest demanant paciència.

—Sens dubte, senyoreta… sé què se li ha de fer al seu promès. Però si ara li demano que faci mitja volta, encara li costarà més esforç i ja no li queden forces. Tal com volia comunicar-li, vescomte… vostè pateix una espècie de… infecció pulmonar aguda. Aquest és el motiu del dolor que li produeix respirar. Però tret d’això… ho sento, però hem de partir de la base que aquest és un cas avançat de tuberculosi pulmonar…

En Simon es va quedar immòbil, però al metge li va semblar que veia un lleu gest d’assentiment amb el cap. Era evident que el malalt sabia quin era el seu estat.

La Nora es va empassar la saliva.

—Tubercu… —va intentar repetir aquella paraula que encara no havia sentit—. No és tisi…?

El doctor Mason va inspirar fondo.

—Ho sento, senyoreta… —va repetir dirigint-se a ella.

La noia va sentir que li flaquejaven les cames. Es va deixar caure a la vora del llit d’en Simon.

El jove li va agafar la mà.

—Deixa que el doctor ens ho expliqui, estimada —va dir amb suavitat—. Ell sabrà què s’ha de fer…

—S’hi pot fer alguna cosa? —va preguntar la Nora, esperançada.

En Simon va intercanviar una breu mirada amb el doctor Mason. L’home es va escurar el coll i de nou es va posar, inquiet, les mans a la perruca. Segurament aquesta devia ser la causa del desordre del seu pentinat.

—Sempre s’hi pot fer alguna cosa, senyoreta…, però a vegades… Jo… Bé, el millor que pot fer pel seu promès és cuidar-lo, simplement, que no passi fred. Necessita descansar… Doni-li de beure, però no aigua de les canonades, això encara agreujaria més el seu estat.

—Llet? —va preguntar la Nora. Mirava el metge amb els ulls oberts de bat a bat, com un nen a qui li prometen una recompensa si ho fa tot bé.

El doctor Mason va assentir.

—La llet és bona —va convenir—. I sopa… aliments nutritius si pot ser.

—I medicines? —va inquirir ansiosa.

El doctor va sospirar.

—Són molt cares —va advertir—. I en aquest cas…

En Simon va tornar a buscar la seva mirada.

—Bé… —va prosseguir el metge, resignat—. Li receptaré una poció perquè l’hi prepari l’apotecari. Xarop de rosella, vescomte, li… li farà les coses més fàcils.

El jove es va humitejar els llavis.

—Quant… temps? —va xiuxiuejar mentre la Nora buscava atabalada un paper i un llapis.

El metge va mirar on era ella abans de respondre.

—Si la infecció disminueix, un parell de setmanes. En cas contrari… un parell de dies.

La Nora havia sentit les últimes paraules.

—En un parell de dies milloraràs —va asseverar amb valentia—. Ho veus? És el que sempre t’he dit, Simon…

El doctor Mason va fer un gest d’abatiment però no va dir res. Va tornar a dirigir-se a la Nora quan ella el va acompanyar a la porta.

—Senyoreta… Nora… —La noia no li havia dit el seu cognom…—. Pel que fa als seus plans de casament… seria preferible que postergués vostè la cerimònia. Hauria de mantenir el mínim contacte possible amb el seu promès… mmm… i no hauria de tenir fregaments més íntims amb ell. A Venècia s’afirma que aquesta malaltia s’encomana d’una persona a una altra. Es… s’aconsella fins i tot cremar la roba dels malalts…

La Nora va llançar una mirada incrèdula al metge.

L’home va sospirar.

—Sé que aquí a Anglaterra no s’admet aquesta teoria —va murmurar—. Però basant-me en la meva experiència… A ningú no li faria cap servei que vostè també es posés malalta.