4

El casament es va desenvolupar en un ambient molt festiu. La bona societat londinenca va acollir de manera inesperadament amable l’enllaç entre la Nora i l’hisendat que tants anys li portava. Els xafardejos no es van passar de la ratlla i totes aquelles persones amb nom i posició van anar al ball. Lady Margaret es va encarregar de rebre els convidats com a representant de la mare de la núvia i Thomas Reed va acceptar les felicitacions i els millors desitjos per a la seva preciosa filla.

La Nora lliscava entre els convidats fent petits passets, com si fos una nina. No li quedava cap altre remei. Si s’hagués mogut amb naturalitat, li hauria caigut la lligadura —una diadema de cintes i pedres fines— i el mirinyac i la cua del vestit haurien colpejat els mobles. Va obrir el ball amb l’Elias, sota les notes d’un minuet, i després va seure tranquil·lament i va deixar que els esdeveniments se succeïssin davant la seva mirada. Al final li feien mal els músculs de la cara de tant somriure i les espatlles d’esforçar-se per mantenir l’esquena recta a pesar d’aquella lligadura tan molesta que duia; a més, amb l’estómac encotillat, no havia aconseguit pair el menjar.

L’Elias tenia un aspecte molt elegant. Per adaptar-se al vestit de la núvia, havia optat per l’estil francès i vestia uns pantalons fins als genolls, sabates de sivella i la jaqueta de brocat color crema. La Nora va pensar que tots dos semblaven una parella reial. O la formada pel rei i la seva amant? La idea li va provocar un somriure sincer que fins l’Elias va percebre.

—De què rius, Nora? —va preguntar, mostrant d’aquesta manera que possiblement s’avorria tant com la seva jove esposa.

La Nora va decidir compartir la idea amb ell.

—Tinc la impressió que m’assemblo a Madame Pompadour —li va xiuxiuejar—. També hauré d’anar així a Jamaica?

L’Elias va sacsejar el cap.

—No, en absolut! Encara que les dames es confeccionen els vestits seguint la moda del moment a la metròpolis, no utilitzen una roba tan pesada com la del teu vestit de núvia ni tants enagos i cues… per a això fa massa calor a l’illa. Per descomptat, no has de moure’t gaire, hi ha criats. Però tot i així…

—En realitat, a mi m’agrada moure’m —va advertir la Nora, però un convidat la va interrompre i de nou va haver de somriure i assentir.

La jove es va alegrar d’escapar d’una vegada de la reunió social, mentre l’Elias la conduïa cap al carruatge evitant les pretensions dels alegres convidats d’acompanyar la parella a les seves habitacions. Durant la seva estada a Londres havia llogat una casa a la ciutat al propietari d’una plantació a Jamaica. Allà passarien els dies previs a la partida i també la nit de noces.

En Peppers, el vell cotxer, sostenia oberta la portella del vehicle negre amb les inicials d’en Reed, tal com havia fet abans per a en Simon. La Nora va empassar-se la saliva quan va recordar la forma en què s’havien besat al carruatge.

—Les meves més sinceres felicitacions Miss… senyora Fortnam! —En Peppers va fer una reverència.

La Nora va sentir per primera vegada el seu nou cognom i la sensació d’irrealitat va tornar a augmentar en el seu interior. No era ella, això no estava succeint a la trapella noia que a vegades havia gargotejat al quadern d’apunts «Nora, Lady Greenborough». Va buscar amb el pensament l’anell d’en Simon que solia penjar del seu coll… El trobava a faltar, l’havia portat tant de temps que gairebé formava part del seu cos. Però ara havia de somriure a l’Elias, que pujava al vehicle darrere seu, no sense abans haver dipositat a la mà d’en Peppers una propina: sabia el que havia de fer. La Nora es va preguntar si en Peppers també pensaria en en Simon.

L’Elias no va seure al costat de la Nora —era impossible a causa del mirinyac—, sinó al davant. La va contemplar satisfet.

—Ets realment una núvia preciosa —la va elogiar una vegada més—. Però necessitaràs ajuda per desprendre’t de totes aquestes peces de roba. La teva donzella ja deu estar esperant-te a les nostres habitacions, el teu pare ha insinuat que la noia està molt vinculada a tu. —En realitat això ja no era cert. Des de la mort d’en Simon, la Nora no tan sols s’havia apartat del món, sinó també dels servents. La relació amb la seva donzella Nellie era amistosa, però ja no íntima—. Va insinuar que potser volies endur-te-la amb tu a Jamaica. Però, naturalment, això no és possible.

La Nora va assentir, indiferent. Pensava en la nit de noces que s’acostava i no en qui la vestiria o la desvestiria a continuació o d’aquí a un mes.

—M’alegro que t’ho prenguis així. Faré tot el que estigui a la meva mà perquè siguis feliç. Però una donzella blanca… això només causaria malestar entre els negres. És freqüent que les criades tinguin por dels homes negres. De totes maneres, com és natural, tindràs una esclava, tu mateixa pots optar per instruir una de les nostres o per comprar-ne una que ja estigui formada.

La Nora es va sobresaltar.

—Que hauré de fer què? —va preguntar, atònita.

En aquell moment, en Peppers es va detenir a l’entrada d’una casa senyorial. No tan aristocràtica com la dels Reed, però també decorada amb columnes i estàtues de marbre a l’entrada.

—Mira, Nora! —la va reclamar l’Elias cordialment quan en Peppers va obrir la portella i la va ajudar a sortir.

La porta de la casa estava il·luminada, era evident que el personal els estava esperant. La Nora va acceptar de manera mecànica els desitjos de felicitat de les donzelles, els majordoms i els servents desconeguts, i va respirar alleujada quan l’Elias la va conduir al primer pis. En un vestidor elegantment decorat amb catifes i tapissos de seda, l’esperava la Nellie.

—De seguida seré amb tu —va anunciar l’Elias, besant la mà de la seva dona.

La Nora es va deixar caure a la butaca del pentinador. La Nellie li va descordar el vestit, li va treure la lligadura dels cabells i va començar a raspallar-los, després d’ajudar la Nora a desprendre’s d’aquella roba tan pesada.

—Ha estat un casament molt bonic! —parlotejava la noia—. I ara? Està… està nerviosa, Misss… mmm… Missis?

La Nora va arronsar les espatlles. El que estava era cansada. Encara que també previnguda contra el dolor. El que fins a aquell moment havia sentit sobre la nit de noces era contradictori. Les cançons i les poesies glorificaven l’amor, i els cercles socials en què es movia la Nora no eren uns babaus en relació amb els hàbits de la cort francesa. L’Eileen i altres joves parlaven entre rialletes sobre les nits amb els seus estimats, i la mateixa Nora havia gaudit dels petons i les carícies d’en Simon. Però algunes esposes joves també emmudien quan es parlava de fer l’amor, i, en acomiadar-se, Lady Margaret li havia xiuxiuejat que fos valenta aquella nit. La dama de companyia no havia pogut reprimir un parell de llàgrimes.

—Mira, Nellie, ara em poses guapa i ja veurem la que ens espera —va indicar a la seva donzella.

Potser la Nellie la trobava una mica rara, però així eren les coses i no es podien canviar. La noia va callar, ofesa, mentre pentinava la seva senyora i l’ajudava a posar-se una camisa de dormir de puntes.

—El llit també està preparat —va anunciar fredament.

La Nora va assentir i va lliscar entre els llençols de seda. Almenys, res en aquell llit sumptuós, tan ample i amb cortines de punta, recordava l’estreta màrfega de les golfes d’en Simon. Relaxada, va esperar l’arribada de l’Elias i va tornar a somriure quan ell va entrar. Ja arribaria el moment en què se li engarrotarien els músculs…

Elias Fortnam va jeure sense dir res al costat de la Nora. També ell portava una camisa de dormir. A l’habitació només hi havia la llum somorta d’un parell d’espelmes. En aquestes circumstàncies, la Nora no va distingir gaire bé el cos de l’home, però aviat va sentir el seu pes al damunt. Tanmateix, l’Elias es comportava de manera summament respectuosa. Va passejar els llavis pels pits de la jove i les mans per les espatlles, l’esquena i les natges. Res d’això era desagradable, la Nora el va deixar fer sense dir res i es va preguntar si se suposava que també ella havia de participar-hi de manera activa. Per fer alguna cosa, va passar els braços al voltant del coll de l’home quan es va col·locar a sobre d’ella i la va penetrar. Feia mal però era suportable, i de seguida va passar. L’Elias es va moure una mica dins d’ella, es va oblidar llavors de ser curós i va deixar caure tot el pes del seu voluminós cos sobre el fràgil cos de la noia, cosa que per un segon la va espantar. Però després va tornar a redreçar-se, la va besar al front una altra vegada i va jeure al seu costat. Al cap de poca estona, l’home dormia.

La Nora va esperar una mica abans de moure’s. Després es va cabdellar a tocar de l’home i va intentar evocar la seva illa. Sentia que li coïa la zona entre les cames i semblava sagnar una mica, però ja s’ocuparia d’això l’endemà. Després d’aquell dia, necessitava un somni bonic.

Just després corria per una platja daurada a tocar de l’oceà, sentia la sorra calenta sota els peus i la frescor de l’aigua blava. El mar dels seus somnis va netejar la suor i el record d’aquell dia de la seva pell i del seu pensament.

L’últim període abans de la partida va transcórrer volant. Les visites de comiat i les compres van mantenir ocupada la Nora. L’Elias l’animava que s’emportés totes les coses de consum diari, sobretot articles de luxe. Ell, al seu torn, va comprar quadres i escultures per a la casa, si bé no va consultar la Nora a l’hora d’elegir-los, sinó el pare d’ella. Tampoc a ell no li importava la bellesa com a tal o el seu gust personal o el de la seva dona, sinó la inversió i l’aparença.

La Nora, per la seva part, no sabia amb exactitud què havia d’endur-se. Lady Wentworth li va aconsellar que comprés teles lleugeres, llenceria de seda i tot el que contenia un aixovar.

—Digues, bonica, l’aixovar està realment complet? Segur que no, amb un termini tan breu per preparar el casament. No, no, filleta, no ho dic amb mala intenció, aquestes decisions precipitades són corrents entre els hisendats, ningú la mirarà malament perquè no hagi estat promesa durant tres anys… Però hauria d’anar ben equipada. Vol que l’acompanyi a comprar les coses?

La Nora va consentir amb un sospir d’alleujament i Lady Wentworth la va acompanyar els dies següents a visitar comerciants de roba, joiers i venedors de porcellana i vidriers. L’aixovar de la Nora va acabar omplint tres baguls i no hauria necessitat ni una petita part del que contenien en aquelles golfes d’en Simon. Tanmateix, la visita a l’orfebre va fer que se li acudís una idea.

Dos dies abans de la seva partida va anar sola a veure el joier i va dipositar amb compte sobre la taula de treball el segell d’en Simon.

—Podria… transformar-lo? —va preguntar en veu baixa i amb el cor encongit—. Potser en un… en un fermall, una agulla de pit o un penjoll…

L’orfebre va observar l’anell.

—Un treball exquisit… antic i d’or pur amb tota certesa. Puc convertir-lo en l’objecte que vostè vulgui, senyora. Encara que no acabo d’entendre per què. Sens dubte és una peça heretada.

La Nora va assentir.

—Sí, però jo… Bé, no el necessito per segellar les cartes. Es tracta més d’un… record que d’un anell… Em va massa gran…

—Podria ajustar-lo al seu dit —es va oferir l’orfebre.

La Nora va sacsejar el cap.

—No, no, ja no… ja no ha de ser un anell, no ha de semblar com si… Ha de semblar com si hagués pertangut… potser a una tieta meva.

L’artesà va llançar a la Nora una mirada escrutadora.

—No va venir vostè, fa uns quants dies, a comprar plata per al seu aixovar? —va preguntar.

La noia es va sentir agraïda que el seu somriure no fos indecorós.

—Oi que va venir amb una dama una mica gran? —va insistir ell.

La Nora es va mossegar els llavis.

—Sí, amb la meva… la meva… això… la meva tieta.

L’home va riure.

—Esperem doncs que la seva tieta es digui… mmm… Geraldine. O Genevieve? O potser s’ha de canviar també la G de l’anell?

La Nora es va ruboritzar.

—No, no, la G no, si us plau. Canviï el menys possible. Faci… faci simplement que el pugui portar… sense… Vull portar-lo obertament, sense que desperti la curiositat de ningú.

Es va redreçar. Tant li feia si l’home sospitava alguna cosa. Al cap de dos dies partiria a les colònies i mai més no tornaria a posar els peus en aquelles terres.

Però l’orfebre era un individu discret. En la seva mirada no hi havia ni el gust per l’escàndol ni un obscè desdeny quan va agafar l’anell i el va examinar donant-li voltes.

—Esperi’s si us plau —va dir amablement.

La Nora es va assentir alleujada. No hauria suportat allunyar-se gaire estona del seu únic record d’en Simon. De fet, no va haver d’esperar gaire temps i el resultat li va encantar. El joier havia cisellat amb cura l’or que envoltava el segell i havia creat una mena de pedra que es podia portar penjada al coll amb una cinta de vellut. Amb aquella nova forma oval no es veia que hagués estat un anell. I la «G» en relleu podia ser la d’una inicial.

La Nora va somriure a l’orfebre.

—La tieta Geraldine hauria estat meravellada —va dir, i va treure el seu moneder disposada a pagar generosament l’orfebre.

L’home es va inclinar.

—M’alegro d’haver pogut honrar el seu record.

La Nora va amagar el penjoll a la seva bossa i més tard el va posar dins el costurer. Allí descansaria fins que estiguessin al mar, lluny de la penetrant mirada del seu pare, qui, sens dubte, hauria reconegut el segell. L’Elias no l’havia vist: malgrat les protestes de la Nora, la Nellie l’hi treia quan l’arreglava per assistir a una vetllada o una festa. Quan la Nora es posés la cinta de vellut negra amb la pedra, ell pensaria que es tractava d’un adorn més.

Elias Fortnam havia complert la seva paraula i havia reservat prou espai de càrrega en una goleta que salpava directament cap a Jamaica. Es va destinar un lloc sota coberta per a l’Aurora, l’euga de la Nora, i per a dos cavalls més que l’Elias havia comprat. L’esforç que comportava el transport dels animals es veuria recompensat més tard. L’embarcació, compacta i de casc ample, servia sobretot per al transport de mercaderies, de manera que la Nora i l’Elias no esperaven gaudir de gaires comoditats. Tret d’ells, només hi havia dos passatgers més: un jove reverend que anava a dirigir una comunitat a Kingston i la seva dona. La Nora es va quedar atònita quan el primer oficial del vaixell li va mostrar la cabina que els dos matrimonis haurien de compartir. La mida de l’habitació només permetia que dos homes hi estiguessin drets. Als costats hi havia dos llits, un a sobre de l’altre.

—I és aquí on… dormirem… tots quatre? —va preguntar la Nora sense creure el que estava veient.

El reverend va somriure.

—Senyora, he sentit a dir que en aquesta mena d’habitacions s’hi arriben a allotjar fins a vuit persones. Abans, quan l’església enviava missioners a Hawaii…

A la Nora li importava un rave en quines condicions havien evangelitzat la Polinèsia els seus compatriotes, potser es tractava d’una mena de martiri. Es va queixar primer a l’Elias, però aquest va arronsar les espatlles.

—Estimada, puc comprendre que en aquestes condicions vulguis evitar durant un parell de setmanes les nostres… mmm… relacions íntimes. A mi, en qualsevol cas, no m’importa renunciar a jeure amb tu en companyia dels nostres joves amics, així que podem ocupar cadascú un llit còmodament. No puc oferir-te un allotjament propi o uns llits més espaiosos, el que tenim ja es considera un luxe en un vaixell.

La Nora va entendre què volia dir quan va anar a veure els cavalls i va fer una ullada als allotjaments de la tripulació. Allí va descobrir el que eren les hamaques; després, durant la visita següent a la seva illa imaginària, va preferir somiar en una màrfega a la sorra calenta. Els homes dormien per tandes en allotjaments estrets i infestats d’insectes. La muller del missioner mantenia molt pulcra la cabina, fins que just després de deixar el canal i entrar a l’Atlàntic va caure víctima del mareig. A partir d’aquell moment, la Nora es va encarregar de tenir-ho tot ordenat i net. El cert és que no tenia gens de ganes d’agafar les puces que el reverend atrapava a munts quan s’ocupava o fingia ocupar-se dels mariners malalts. En realitat, la seva entrega a la tripulació es limitava a llegir-los la Bíblia i tampoc no se’l veia ansiós per ajudar la seva dona cada vegada que patia forts vòmits.

—Fa dies que no menjo res, en realitat no hauria de passar-me això —es queixava la jove esposa, quan la Nora al final es va ocupar d’ella, la va rentar i per consell del capità li va administrar rom com a «medicina».

El reverend Stevens només s’ocupava vigorosament de la seva dona a les nits. La Nora no tenia ni una hora de tranquil·litat mentre ell intentava, entre sospirs i gemecs, fer un fill a la Ruth. A l’Elias això no semblava molestar-lo, roncava a la màrfega, al damunt de la seva jove esposa, cosa que era suficient per treure-li a ella el son. Amb qui millor es va entendre Elias Fortnam durant el viatge va ser amb el capità, el caporal i el primer oficial. Els homes bevien fins ben bé nit enllà, després que la Nora i els escandalitzats Steven ja fes estona que se n’havien anat a dormir. La Nora envejava a vegades el seu marit per divertir-se d’aquella manera. Per primera vegada també a ella li hauria agradat esbargir-se una mica amb ginebra, rom, làudan o el que fos… o barrejar-ho amb el te del reverend sense que ell se n’adonés.

Malgrat tot gaudia del viatge amb vaixell. No es marejava. Només els primers dies, en què hi va haver fortes tempestes, va sentir un lleuger malestar que va desaparèixer tan bon punt l’Elias li va indicar que no es quedés a la cabina. Li va aconsellar que pugés a coberta i mirés l’horitzó, cosa que ella va fer de bon grat. Li encantava estar a l’aire lliure i sentir el vent a la cara, contemplar les onades i els mariners treballant. Li fascinaven en especial les arriscades maniobres que realitzaven per enfilar-se als tres pals equipats amb aquelles veles tan voluminoses. Els homes aviat li van agafar confiança i van presumir davant l’observadora jove de l’armament amb què estava equipada l’embarcació. Amb un lleuger estremiment, la Nora va examinar els canons a bord del vaixell. Abans de reservar els passatges, l’Elias havia tingut en compte els canons de nou lliures. Li interessava la capacitat de defensa del veler, ja que encara hi havia pirates actius al Carib en aquell trajecte, i, tot i que Anglaterra i Espanya ja no estaven en guerra, eventualment es produïen escaramusses al mar.

La Nora preferia no pensar-hi. Optava per extasiar-se amb les balenes i els dofins que acompanyaven el vaixell. Es va sorprendre molt quan davant dels seus ulls va sorgir la primera i majestuosa aleta dorsal d’una balena gairebé tan grossa com una casa, mentre que Ruth Stevens havia sortit corrents i se n’havia anat cridant a la cabina.

El reverend també tenia por i va provocar les rialles de la tripulació quan va explicar que era una balena amb barba l’animal que en el passat s’havia empassat Jonàs.

—Ah, no, reverend, aquesta sí que no, si ni tan sols té dents! —se’n mofava un dels homes que abans havia treballat com a caçador de balenes—. Aquest animal només menja cuques, si no se’l molesta ni la gent se li acosta més del compte i no li toquen l’aleta, és inofensiu per a l’home.

Llavors el reverend Stevens va aclarir solemnement que Jonàs havia arribat a l’estómac de la balena d’una peça gràcies a la voluntat divina. I, de totes maneres, si Déu decidia que aquell o un altre monstre s’havia d’empassar un o un altre missioner, la falta de dentadura no representava cap obstacle.

Quan la Nora ho va explicar a l’Elias, aquest va córrer a divertir els homes de la taula del capità amb la història i va brindar complagut amb els oficials a la salut de Jonàs, la balena i els esperits del més enllà.

Al cap d’un parell de dies, quan el vaixell s’aproximava a les illes Canàries i el clima hivernal centreeuropeu cedia lentament el lloc a temperatures més agradables, les freqüents estades de la Nora a coberta van provocar les primeres desavinences en el seu jove matrimoni. Al principi, la Nora sempre portava un para-sol de puntes quan passejava per la coberta, però en avançar el viatge li va semblar absurd i afectat moure’s per allí comportant-se com una dama que passejava per St. James Park. Primer es va desfer del mirinyac, cosa que no va suscitar comentaris. La senyora Stevens tampoc no solia portar-ne i tots els seus vestits eren molt senzills. La Nora ignorava si era a causa de l’escassetat de recursos o del fet que la seva posició d’esposa d’un religiós exigia que renunciés al luxe, però la seva vestimenta a penes es diferenciava de la de les dones dels treballadors de l’East End. Tanmateix, tenia un para-sol que sempre portava quan millorava el temps. La Nora, en canvi, deixava el seu a la cabina. Era una nosa quan s’inclinava sobre la borda per descobrir dofins i balenes i quan bufava el vent havia de barallar-s’hi perquè no sortís volant. A l’Atlàntic bufava una brisa forta, i a la Nora li agradava deixar els cabells solts i que el vent hi joguinegés al voltant de la cara. La seva pell blanca no va trigar a bronzejar-se amb l’aire marí i el sol.

Al principi, l’Elias no va semblar que se n’adonés. Pràcticament només veia la Nora a l’hora dels àpats, que els passatgers compartien amb el capità i els oficials. La taula dels oficials, sota coberta, sempre estava en penombra i l’Elias no semblava trobar la seva jove esposa tan atractiva per dedicar-li ni tan sols una mirada. Un dia, no obstant això, la va sorprendre a coberta, amb els cabells bressolats pel vent i la cara exposada al sol sense cap protecció.

—Nora, que t’has tornat boja? —va cridar.

Ella es va sobresaltar en sentir-lo parlar d’aquella manera tan rude.

—A qui se li acut caminar així per aquí? Agafa immediatament el para-sol i el barret o, millor encara, vés sota coberta com correspon a una dama.

La Nora va arrufar el nas.

—Jo no coquetejo amb els homes —va respondre ferida.

En realitat només hi havia tres mariners pescant a prop seu i ja tenien prou feina amb els estris de pescar; ni tan sols semblaven haver advertit la presència de la jove.

L’Elias va fer un gest de rebuig amb la mà.

—Fins i tot jo ho veig difícil —va replicar—. Però això no em preocupa. El capità és un paio dur, si sorprèn un mariner mirant una de les dones, el llançarà per la borda… Però tu… Per l’amor de Déu, no m’he endut una dama anglesa perquè se’m posi morena com una mulata!

La Nora encara havia de desxifrar el to menyspreador amb què havia pronunciat la paraula «dones». No entenia del tot què volia l’Elias, però en aquell moment ell la va agafar violentament pel braç i la va arrossegar cap a la coberta de sota.

—Baixa immediatament i fes-te alguna cosa a la cara. Posa’t un blanquejador o el que sigui per tenir un to elegant, no et vull veure arribar a Kingston com si fossis una negra.

La Nora, que durant la travessia no havia disposat de cap mirall, en aquells moments va començar a entendre de què es tractava. Mai no havia pensat que la refinada pal·lidesa que a Anglaterra s’esforçaven per adquirir era tan important per al propietari de la plantació jamaicana i va anar més amb compte. Si bé trobava exagerada i ofensiva la reacció de l’Elias, no tenia la menor intenció de causar una impressió negativa en la bona societat de la seva nova llar. No es podia imaginar com evitaria a la llarga que la pell se li bronzegés si estava exposada a l’ubic sol del Carib en sortir a peu o a cavall. Ja li havia passat en les seves passejades i cavalcades per St. James Park, però a en Simon no li havia importat.

«La pell se’t posa daurada com els cabells», li havia dit meravellat, «ambre clar i fosc… Tens raó, és una pena cobrir-la amb pols».

Tanmateix, la Nora va fer precisament això en les últimes setmanes que va passar al vaixell. Es maquillava en sortir i es recordava d’agafar el barret que Lady Wentworth li havia recomanat vivament que adquirís a Londres. Davant l’intent previ de demanar prestada una còfia a Ruth Stevens, la qual també es protegia la cara, l’Elias havia reaccionat tan violentament com al fet que no portés el para-sol.

—Ni parlar-ne, de còfies de criada, Nora! Duc una dama a Cascarilla Gardens, i com a tal vull que et vesteixis i et mostris a la gent.

La Nora va pensar en el sentiment que havia tingut abans i durant el casament: no l’havia enganyat. Elias Fortnam havia volgut una nina representativa, no una dona de carn i ossos. Però ella havia estat d’acord amb el tracte, així que faria el possible per acontentar el seu marit.

I llavors, després de més de seixanta dies de navegació, va aparèixer Jamaica a l’horitzó. El capità havia convocat els passatgers a la coberta per veure l’illa per primera vegada i la Nora de seguida s’hauria volgut precipitar escales amunt. Però n’hi va haver prou amb una penetrant mirada de l’Elias per reprimir-la. Tan ràpid com va poder, es va maquillar, es va empolvorar els cabells i es va posar el mirinyac i també el barret.

Estava enfadada i gairebé se sentia una mica trista quan va seguir l’Elias a l’exterior, però en veure l’illa va quedar fascinada. Mai, mai abans no havia vist res tan preciós, amb prou feines podia contenir el seu entusiasme. El vaixell va avançar amb moviments suaus sobre un onatge lleuger. Aquell dia, el mar era verd intens i les onades que brillaven al sol colpejaven mansament contra una platja blanca com la neu. Directament darrere la sorra s’elevava un verd frondós, els promesos boscos de manglars. Jungles espesses, encisadores, alarmants i, tanmateix, a penes conegudes. La Nora ho hauria abraçat tot, volia riure i cantar, però l’Elias esperava sens dubte que ella es mantingués digna. Ja mirava amb menyspreu Ruth Stevens, la qual, sense poder creure el que veia, tenia una expressió de pànic a la cara.

—Però, John, si això és la jungla! Només hi ha platja i… i arbres… Segur que hi ha indígenes… Jo… jo havia pensat que Kingston era una ciutat…

El reverend va tractar de tranquil·litzar la seva dona mentre l’Elias mirava amb orgull la Nora, que, dreta i bonica com una reina, contemplava el seu nou imperi. La nina d’Elias Fortnam dibuixava un somriure distant, però l’ànima de l’estimada de Simon Greenborough saltava d’alegria. Va temptejar amb els dits buscant el penjoll. No se l’havia tret des que havien salpat. De sobte, el seu estimat era al seu costat, li va semblar que el notava, que tornava a sentir la seva felicitat.

La Nora ho havia aconseguit. Havia trobat l’illa i havia recuperat l’esperit d’en Simon.