El Mal Caçador (1)

Conegut per tota la geografia catalana, de vegades amb altres noms com ara Caçador del Rei o Caçador Negre, aquest espectre purga un pecat comès, segons sembla, a molts llocs alhora, entre ells l’ermita de Santa Eulàlia Provençana, a uns cinc-cents metres de la Rambla de Badal cantonada amb carrer Pavia, a la veïna ciutat de l’Hospitalet del Llobregat.

Rere els seus perdiguers, perseguint una llebre que sempre se li escapa, el Mal Caçador corre eternament pel cel, i baixa a la terra cada set anys —any considerat infaust per a les collites. La seva presència, que només es detecta les nits de tardor, és auguri de tempesta i ha donat nom a un vent conegut per tot Catalunya, que s’identifica amb els lladrucs dels gossos i els crits i xiulets del caçador.

Aquesta ànima en pena, que sobrevola sovint aquesta zona, deu el seu estat sobrenatural al fet que un dia que era a Missa Major a Santa Eulàlia, una llebre va saltar prop de la porta i l’home, embogit per la seva dèria de caçar, en el mateix instant de la consagració de l’eucaristia abandonà el temple rere la llebre i li etzibà un tret. Al moment quedà condemnat per tota l’eternitat i s’elevà pels aires amb la seva gossada. Segons altres versions el dissortat es trobava a Missa de Gall en el moment en què va succeir el cas, raó per la qual resta prohibit caçar la nit de Nadal, so pena de quedar encantat com ell.

En qualsevol cas, és evident que aquests fets es remunten a una època —no tan llunyana com pugui semblar— en què els voltants de Barcelona eren camps oberts i boscos de cacera. Però em temo que actualment la llebre fantasmagòrica del Mal Caçador sigui l’única de la seva espècie que s’atreveixi a córrer per entre els fums i la pol·lució d’aquesta zona tan industrialitzada.

Carreró de les ànimes (2)

Antigament, a la placeta Vázquez de Mella era costum que el capellà que havia oficiat una missa de difunts acomiadés el dol, que acompanyava el mort caminant fins al cementiri de Sants, situat al terme de l’Hospitalet. En una paret d’aquest carreró hi havia encastades les anomenades Rajoles de les Ànimes, que així ho testimoniaven, i que donaven nom al barri. De vegades, però, les ànimes es quedaven rondant pel món dels vius, com la del Molí d’en Piganya.

Fins ben entrat el segle XVIII, als voltants de totes les rieres, rambles i sèquies de Barcelona subsistiren molins de sal o de farina, que eren moguts per les aigües canalitzades. En aquest carreró, a la part més propera a la veïna Riera d’Escuder, hi hagué durant dècades un molí fariner que pertanyia des d’antic a la família Piganya, molt coneguda per tots els pagesos dels voltants, els quals hi portaven a moldre el seu gra. Quan va morir el cap de família, el molí i la caseta adossada passaren a mans del seu únic fill.

Una nit, quan el fill ja era al llit, després d’un llarg dia de treball, va percebre un soroll estrany procedent del molí. Intrigat, es va aixecar per anar a indagar-ne les causes, i imagineu-vos si es va sorprendre quan va descobrir que la roda de la mola girava sola, sense ningú que la fes anar. Després d’ajustar el fre, se’n tornà al llit, convençut que havia estat per un descuit, que la roda s’havia posat en marxa. L’endemà a la nit, però, el fenomen es repetí, amb la qual cosa el jove va arribar a la conclusió que algun brètol es divertia fent-lo aixecar a altes hores. Molt enfadat, va travar altre cop el fre i tornà de nou al llit. Però just acabava de ficar-s’hi, quan va escoltar unes passes que pujaven l’escala i que entraven a l’habitació. Agitat, va encendre una espelma, disposat a descobrir l’intrús, però quan la llum vacil·lant va il·luminar l’estança, el rumor de passes s’aturà i el pobre Piganya es cerciorà que ningú no hi havia entrat. Tanmateix, tan aviat com apagà l’espelma i les ombres s’apropiaren de nou de l’habitació se sentí altra vegada el rumor de passes que s’acostaven al llit, i algú va aixecar els llençols d’una estrebada. Mig espantat i mig furiós, en Piganya va encendre altre cop el llantiol, però com la vegada anterior, la llum esmorteïda va il·luminar un dormitori desert de tota presència humana. El pobre jove va passar la nit sencera en vetlla, perquè cada vegada que apagava el llum tornava el soroll de passes invisibles, i això el va espantar tant que va ser incapaç d’aclucar l’ull.

L’endemà, la primera cosa que va fer va ser anar a explicar-li al rector de la parròquia de la Mare de Déu dels Dolors. El capellà, que era qui havia enterrat al pare Piganya pocs dies abans, va suposar que es tractava de l’ànima en pena del difunt que per alguna raó patia a l’altre món. De manera que va aconsellar al fill que si tornaven a produir-se els estranys fenòmens, sense encendre el llum per no espantar-lo, inquirís en nom de Déu quin era el motiu de la seva presència. Així ho va fer en Piganya aquella mateixa nit quan, com calia esperar, es repetiren els rumors de passes invisibles.

Acabada de fer la pregunta, en un racó de l’estança es va materialitzar una figura boirosa amb els trets del seu difunt pare. Una veu d’ultratomba, que gairebé no es podia reconèixer, li explicà que a causa d’algunes quantitats de farina que havia cisat en vida als seus veïns, la seva ànima patia les penes del purgatori, de les quals no es lliuraria fins que el seu fill no retornés el gènere i fes resar unes quantes misses per la seva ànima pecadora.

El jove així ho va fer, i l’endemà a la nit va poder per fi dormir sense sobresalts.

«Esguerrats cap a Sants» (3)

L’any 1870, el Centre Espiritista de Sants va obrir les seves portes al carrer Miquel Àngel, en una preciosa finca envoltada de jardins amb arbres fruiters. El promotor va ser un tal Nicasi Maria Unceti, un mestre d’infants que impartia classes a l’Escola Elemental Lliure de la carretera de Sants.

Al Centre Espiritista, El Profeta, nom amb què era popularment conegut, ensenyava els seus coneixements de sanador pseudomàgic i curava malalties que els metges no sabien com tractar. La seva fama va transcendir tant que la torre i els jardins de la institució aparegueren fins i tot en alguna guia urbana de l’època, com un lloc digne de visitar. Pel que fa a les miraculoses cures, gent de tot Catalunya, i fins i tot d’Espanya, van fer-hi peregrinació. D’aquí ve la dita popular barcelonina «esguerrats cap a Sants!».

El lúgubre Hostal de la Llàntia (4)

Carretera de Madrid és el nom que rebia antigament el carrer Creu Coberta i la seva prolongació natural, el Paral·lel, perquè hi discorria l’antiga Via Morisca o Camí d’Espanya, que es dirigia cap al centre de la península. I aquest barri es diu Hostafrancs perquè s’hi establiren nombrosos hostals que donaven aixopluc als viatgers que arribaven a la ciutat quan els portals de la muralla estaven ja tancats.

El més famós de tots va ser sens dubte l’Hostal de la Llàntia, i no precisament pel bon servei que s’hi donava sinó per tot el contrari: es deia que era una cova de lladres on s’espiava els viatgers amb objecte de robar-los.

Una nit va arribar a l’establiment un marxant de Reus, que duia una corrua de cavalls amb destí al mercat de Barcelona. Els de l’hostal van intuir que al seu retorn portaria una petita fortuna, i de seguida van traçar plans per robar-la-hi. En efecte, l’endemà el viatjant va aconseguir una bona suma pels cavalls, i alegrement va fer via cap a la seva ciutat. Traspassat ja el portal de la muralla, i quan la nit començava a caure sobre els camps deserts d’Hostafrancs, l’home saturà al costat de la Creu Coberta, és a dir, la creu de terme, a resar una oració.

Allí on actualment s’alça la font barroca de la plaça Espanya, hi havia aleshores l’anomenat Coll dels Forcats, a les forques del qual penjava sempre algun ajusticiat. La gent de bé solia parar-se uns instants a resar per l’ànima del dissortat.

Després de complir aquesta piadosa activitat, el marxant de Reus va prosseguir el seu camí, desitjós d’arribar ben d’hora a casa seva. De sobte, li va semblar sentir en la distància una remor de passes furtives i s’espantà una mica. Però més es va espantar encara quan va veure materialitzar-se al seu voltant un parell de dotzenes d’espectres, amb llargs ciris encesos que formaren al seu costat, a banda i banda, i avançaren al seu pas, com si l’escortessin.

No va ser el marxant l’únic que es va espantar: els lladres de l’Hostal de la Llàntia, que estaven a l’aguait per robar-li els calers, van creure que l’home venia acompanyat per una host de soldats, i confonent els ciris amb fusells varen fugir.

Uns quilòmetres més enllà de l’hostal, quan consideraren que la seva presència ja no era necessària, els espectres es van anar esvaint, i el marxant es trobà altre cop sol en mig de la nit.

Quan l’endemà va explicar el que li havia succeït al rector de la seva parròquia, aquest va convenir que sens dubte es tractava d’ànimes de condemnats que, agraïts per l’oració que els havia dedicat a la Creu Coberta, van voler protegir-lo amb la seva presència d’algun perill que l’esperava.

L’enforcat de la Creu Coberta (5)

Costa de creure, observant la lluminosa i dinàmica plaça Espanya, que aquest fos un dels llocs més tètrics de la Barcelona del XIX. Ultra el Coll dels Forcats i les seves sinistres forques, la carretera de Madrid discorria entre camps per un paratge desèrtic on sovint se citaven en duel els cavallers per dirimir les seves diferències. No era estrany ensopegar-se en un revolt amb el cadàver ensangonat o el cos agonitzant d’algun dels contendents.

I allí era precisament on es dirigia el protagonista d’aquesta història, un jove foraster que, havent tingut una picabaralla amb un altre cavaller de la ciutat, s’havia citat amb ell al camp de l’honor així que es pongués el sol i es tanquessin els portals de les muralles.

En passar pel Coll dels Forcats, el noi va descavalcar i va dedicar una oració a l’ànima de l’infeliç condemnat que hi penjava. En acabat, va enfilar la carretera de Madrid, quan ja la foscor s’havia emparat de tot. En un revolt del camí, inesperadament, el cavaller s’ensopegà amb un home cobert d’ombres que semblava esperar-lo.

—El teu camí és curt, si segueixes per aquí —va dir-li amb veu profunda el desconegut, de qui no podia ni endevinar els trets del rostre—. T’aviso que la traïció t’espera al proper revolt.

—Qui ets? —va preguntar el cavaller, a qui alguna cosa en aquella figura li produïa un lleu temor.

—Sóc algú que et vol salvar d’una mort certa. Refia’t de mi, i no te’n penediràs.

Tan convincents van ser les paraules del desconegut que, el jove s’avingué a prestar-li, tal com aquell li demanava, el barret, la capa, el cavall i les pistoles, tot prometent que s’esperaria allà mateix fins que l’altre tornés.

Poc després que l’estrany personatge hagués marxat, el cavaller va sentir remors de baralla, que s’extingiren de sobte amb un tret i un lament angoixant. Al cap d’uns instants, va retornar l’ombra a cavall del seu cavall i va descavalcar al seu costat. La sorpresa del noi, que no entenia res del que estava passant, esdevingué terror quan la lluna, en escapolir-se de cop i volta d’un mantell de núvols, il·luminà la figura del desconegut: el seu rostre era una mitja calavera de la qual es desprenien retalls de carn; allà on li mancava un ull s’endevinava la conca fosca; les dents, groguenques, sobresortien entre uns llavis tumefactes que s’enretiraven en un forçat somriure de mort, i en els plecs esquinçats de la camisa s’entreveien les vèrtebres del coll. Va ser una mà d’os, mig descarnada, la que li allargà les armes i els vestits. El noi es va fer enrere, esgarrifat, pensant que era la mateixa Mort el que estaven veient els seus ulls.

—No sóc La Mort —va dir-li aleshores l’horrible aparició, com si li pogués llegir els pensaments—. Sóc el condemnat que penja al Coll dels Forcats, a qui vas resar una oració fa tres dies, quan vas arribar a la ciutat, i a qui n’has resat una altra, aquest vespre quan en sorties…

Aquestes paraules, lluny de tranquil·litzar el cavaller li van infondre, si això és possible, molta més basarda. No se les tenia amb La Mort, sinó amb un fantasma!

—Sí, sóc un fantasma. I justament perquè ho sóc, sabia que el teu enemic t’esperava amagat en un revolt d’aquest camí per matar-te a traïció… I creu ell que així ha estat, perquè m’ha pres per tu… No sap que jo ja fa molts dies que sóc mort.

I després de dir això el fantasma de l’enforcat es fongué en les ombres de la nit, lànguidament, fins esdevenir una ombra més. Quan el cavaller va passar pel davant del patíbul, de retorn a la ciutat, encara baladrejava a la punta de la soga el cos del condemnat. Com la vegada anterior, descavalcà i resà una oració, tot escodrinyant entre les ombres profundes el rostre del difunt. Li va semblar que l’espantosa ganyota dels seus llavis tibats tenia ara una expressió somrient…

L’estudiantet valent (6)

La gent d’aquella època estava acostumada a conviure amb la forques; es tenia un altre concepte de la mort que en la actualitat. Per exemple, es creia que els cadàvers dels enforcats adquirien virtuts màgiques, i la mateixa nit de l’execució s’acostaven furtivament al patíbul a la caça d’amulets: les sabates, un tros de corda, una estella de la forca untada amb sang de l’ajusticiat… D’altra banda, era habitual entre els estudiants de medicina i els del gremi de fetilleries diverses, anar a la recerca d’ossos i òrgans frescs. En vista de les atrocitats que es perpetraven en els cadàvers, les autoritats van prohibir aquestes pràctiques, i es van fer córrer històries de ressuscitats i apareguts per dissuadir els agosarats.

En una ocasió, un grup d’estudiants va fer una juguesca amb un dels seus companys. Dolça El Valentàs, li deien, perquè sempre anava presumint de valentia. El joc consistia que, al punt de la mitjanit, en Dolça havia d’anar a clavar un clau a la paret del carner de la Creu Coberta. El carner, com el seu macabre nom indica, era el pou que estava situat al peu de les forques, i on queien les despulles que es desprenien dels penjats: les robes podrides, les carns esquinçades per les picades dels corbs o estovades per tantes hores de sol i de pluges… Deien els més vells del barri que en una ocasió s’havien arribat a recollir fins a set caixes d’ossos i restes de cadàvers escampats per terra que no havien caigut, com corresponia, dins del carner. Un espectacle aterridor!

Però en Dolça era un pinxo, i una aposta és una aposta; o sigui que aquella nit, la mateixa nit freda i ventosa d’hivern en què s’havia executat un delinqüent en aquella forca, l’estudiantet es va embolicar en una capa ben gruixuda, va agafar un clau i un martell i se’n va anar al Coll dels Forcats. Tot i ser molt valent, quan va veure la tètrica silueta del cos que s’hi gronxava, en Dolça es va arronsar una mica. Sobreposant-se al seu temor, va clavar ràpidament el clau a la paret del carner, i es disposava a fugir de l’indret cames ajudeu-me, quan va notar que l’estiraven de la capa amb força. De seguida va deduir que l’enforcat, indignat per la seva falta de respecte, havia allargat una mà i li havia empresonat. Del mateix esglai, el pobre Dolça va caure mort a terra.

L’endemà al matí, quan els seus companys van anar a la Creu Coberta per comprovar si l’estudiant havia complert la promesa, se’l van trobar mort al peu del carner amb la capa clavada a la paret amb el propi clau: es veu que amb l’angúnia, l’esverament i el vent s’havia enganxat un plec de la roba sense adonar-se’n…

Tren fantasma (7)

Si ens parem a pensar-ho, un tren té ben poc de misteriós… Tecnologia, metal·lúrgia, electricitat… Tanmateix, quan a mitjan segle XIX van començar a circular els primers ferrocarrils, la gent senzilla va agafar gran aversió a l’invent perquè els espantava la velocitat amb què es movia. Ultra les històries al voltant de l’Home del Sac, de les quals ja he parlant, en van aparèixer d’altres una mica menys innocents que afirmaven que es tractava d’un artefacte diabòlic i que era el mateix Satanàs qui el menava. L’Església, sempre tan contrària al progrés, no va fer ni el més petit gest per desmentir aquestes supersticions.

En qualsevol cas, un segle més tard la gent ja s’hauria d’haver acostumat prou al modern mitjà de transport perquè deixés de semblar-li misteriós. Potser per això es va esverar tant el guardabarrera de l’estació de l’Hospitalet, quan va veure passar per davant dels seus ulls un inesperat tren que circulava fora d’horari i sense complir les normes. Als laterals dels vagons, en aquells cartells que es posaven abans sota les finestres, el funcionari va llegir sorprès la destinació del tren: Igualada.

Igualada?

Ràpidament el guardabarrera es va ficar dins la seva garita i va consultar els horaris i les notes addicionals del dia… potser es tractava d’un servei especial… Va repassar dues vegades cada lletra i cada número, per assegurar-se’n. Després va telefonar a la següent estació per on havia de circular el tren.

—Acaba de passar per aquí —l’informaren a l’altra banda del fil—. El guardaagulles l’ha vist venir llançat a tota màquina. Diu que ha cridat a més no poder, però com si res…

Mentre els dos funcionaris comentaven l’estrany esdeveniment, el tren Barcelona-Igualada, seguia impertorbable la seva marxa, creuant estació rere estació sense aturar-se a cap, sense fer el més mínim senyal, sense atendre cap indicació.

La sorpresa i una certa angoixa, van anar saltant de poble en poble i de telèfon en telèfon… Algú es decidí a trucar a la Terminal de Barcelona de la plaça Espanya, i va informar del fet. El cap d’estació va ser el primer en sorprendre’s: ell no havia donat pas ordre de sortida a cap tren en direcció a Igualada!

Ràpidament es va enviar un operari que comprovés la via de partida on hauria d’estar estacionat. Va tornar amb les cames al cul, i els ulls desorbitats per anunciar que el tren d’Igualada s’havia esfumat.

—Que aturin immediatament aquest comboi, sigui on sigui! —va ordenar aleshores el cap de l’estació central—. Immediatament!

A poques parades del seu destí, finalment el tren misteriós va ser interceptat. L’esperaven tots els treballadors de l’estació, els quals havien habilitat una via morta, travada amb un munt de travesses de fusta, cap a la qual van desviar les agulles en veure aparèixer el comboi. Abans de prendre la delicada decisió, els guardabarreres encara van fer tota mena de gestos i crits per avisar el maquinista, però no van obtenir cap resposta… De fet, no es veia ningú a la cabina! Finalment, el tren va ser descarrilat per les travesses que l’impedien el pas. No va ser un impacte gaire fort perquè tampoc la velocitat que duia era excessiva, però tothom va córrer espantat cap al tren, disposat a prestar auxili a qualsevol passatger que ho necessités. Però ningú no ho necessitava. Perquè no hi havia ningú. Ni passatgers, ni maquinista, ni mercaderies, ni… El tren era buit.

El guardabarrera va posar ràpidament conferència amb Barcelona per explicar els fets.

—De segur que hi ha una explicació raonable —va dir el cap de l’estació central, amb ànim d’apaivagar la inquietud del seu col·lega i la seva pròpia—. Probablement s’ha desfrenat, s’ha posat en moviment, ha anat agafant velocitat… i més velocitat i…

Es va fer un llarg silenci a l’altra banda de la línia.

—Hi ha més de 60 quilòmetres d’aquí a Barcelona! —li arribà a la fi la veu del guardabarrera—. I la línia no fa baixada, sinó pujada. Barcelona és a 4 metres sobre el nivell del mar… Igualada a… 284 metres! Quan s’ha sentit a dir que un tren pugui circular en punt mort pendent amunt?

—Doncs què vol que li digui, jo ara! —va exclamar el cap d’estació dels Ferrocarrils Catalans, fet un feix de nervis—. Potser és que ens les tenim amb un tren fantasma!

—Potser.

Una bèstia fantàstica (8)

«Nos despertamos ante los insoportables graznidos de un ave; no un ave cualquiera. Nuestro estupor fue inmenso al salir al balcón y ver una silueta negra de grandes dimensiones. Quizá debería medir entre tres y cinco metros y no exagero».

Amb aquesta «carta al director», adreçada per Pere Carbó a La Vanguardia, el 10 de juny de 1990, va començar la més moderna aparició fantàstica —fins a avui— de la nostra sempre sorprenent Ciutat Comtal.

Va ser el tret de sortida. De seguida van arribar més cartes de gent que havia vist volar pel cel de Barcelona aquella immensa i misteriosa criatura, entre el 28 de maig i el 31 de juliol. El barri de Les Corts, el de Sarrià, el de la Barceloneta, el Turó Park i el del Putxet, la plaça Virrei Amat, la de Lesseps i la del Padró, i els carrers Rocafort, Consell de Cent i Tarragona van ser l’escenari dels seus vols. En aquest darrer, a la cantonada on ara se situa l’itinerari, a una veïna, la Pilar Bertran, li va semblar haver trobat el refugi de la bèstia fantàstica dins d’un solar tancat. El Periódico de Catalunya, l’Avui i algunes publicacions especialitzades van seguir l’incident durant setmanes i mesos sencers, i l’agència de notícies Europa Press va enviar reporters a cobrir la notícia. El telèfon d’informació ciutadana de l’Ajuntament va quedar col·lapsat, i també la centraleta de la policia. Milers de persones trucaven, espantades, afirmant que havien vist l’animaló.

L’animaló? Una bestiassa imponent!, si hem de fer cas de la descripció que he aconseguit recrear amb la informació dispersa: una mena de drac de color negre, d’entre tres i deu metres, que volava de matinada amb unes ales membranoses i que «profería fuertes graznidos en tres intensidades distintas».

Santiago Mayosa, el responsable del Servei d’Ornitologia de la Facultat de Biologia de Barcelona, va dir que no existia cap descripció científica que s’ajustés a la que havien realitzat els diversos testimonis, però que potser es tractava d’un albatros gegant. Pocs dies després el botànic Xavier Tutusaus aportava nova informació: potser era una Avis Cervus o Peritio, una espècie similar a la mitològica Au Roc:

El científic aprofitava per tranquil·litzar la població, explicant que l’Avis Cervus era, malgrat el seu aspecte aterridor, totalment inofensiva. I devia ser veritat perquè, abans de desaparèixer per sempre de l’horitzó barceloní, l’única malifeta que se li coneix és haver descarregat una bona cagarada damunt del parabrisa d’un cotxe.

Carrer espiritista (9)

A l’edifici del número 95 del carrer Diputació hi va haver, des de finals de 1861, la Federación Espírita Española, una mena de cooperativa de societats dedicades a l’espiritisme.

La més important de totes va ser sens dubte el Centro Barcelonés de Estudios Psicológicos, que el 1888 organitzà el Primer Congrés Internacional Espiritista a la Ciutat Comtal, el qual va atreure més d’un centenar de centres i entitats del món sencer. L’acte inaugural va tenir lloc el dia 8 de setembre, sota la presidència del vescomte de Torres Solanot, del qual ja he parlat. Les seves principals conclusions van ser la «preexistència i persistència eterna de l’esperit» i la «demostració experimental de la supervivència de l’ànima humana per la comunicació mediúmnica amb els esperits». Per dir-ho clar: tota una declaració de fe sobre l’existència dels fantasmes.

Com a dada curiosa, per la seva coincidència, cal assenyalar que també en aquest mateix carrer, concretament al número 339, el dibuixant Ricard Opisso i Sala, que aleshores només tenia catorze anys, va realitzar el 1879 el famós retrat d’Antoni Gaudí estirat al seu llit, en estat gairebé de levitat, durant un rigorós dejú quaresmal. Segons la descripció del mateix Opisso semblava com si l’arquitecte «no estigués amb els seus sentits a la terra, com morint-se de no morir, com santa Teresa de Jesús. En l’expressió del seu rostre s’endevinava un no-sé-què de misteri, alguna cosa com fora del temps i de l’espai».