La calavera vivent (1)

La plaça de Sant Felip Neri sempre va tenir vocació de cementiri.

Ho va ser primer dels jueus, quan formava part del Call. Després ho va ser de la catedral, en aquells temps en què els cementiris es trobaven adossats als murs de les parròquies, al centre mateix de la ciutat. El Fossar de Natzaret —que era el seu nom oficial— va acabar sent, però, un cementiri molt especial: el Fossar dels Penjats o dels Condemnats. Es tractava d’un lloc sinistre, amb creus despintades, tortes i cobertes d’herbei. Sovint, d’algun racó resclosit pujava una ferum de podridura i humitat que feria espantosament el nas.

A mitjan segle XIX s’havia instal·lat en un carrer adjacent una taverna, una casa de joc i de barrets. Can Coloma, en deien, i era molt popular entre la gent jove perquè feia valent anar a fer gresca a la vora del cementiri on reposaven els qui havien mort a mans de la justícia. Com deia el refrany popular:

De Can Coloma sortien, precisament aquell vespre fosc i fred, dos nois un pèl excedits a causa de l’alcohol, trencant amb les seves bromes i riallades el silenci en què solia estar sumit l’indret. Quan van arribar a l’entrada del cementiri, un dels joves va suggerir que retrocedissin a buscar una via de pas més atractiva; però l’altre, que era una mica milhomes, es va entestar a creuar pel centre del fossar.

Aquests nois pertanyien a dues famílies de llinatge de la ciutat: la dels Sardà i la dels Sans, la qual tenia precisament la seva mansió al barri del Pi. Va ser l’hereu Sans qui va instigar el seu amic per tal que s’endinsessin al Fossar dels Penjats. A més, sense la més lleu reverència, ho va fer camp a través, abandonant el caminoi empedrat que, per evitar que aquells que el creuaven trepitgessin terra sagrada i profanessin involuntàriament alguna resta humana, circumdava l’indret. El seu amic Sardà el seguí a poc a poc i atemorit, en la tètrica foscor.

De sobte, en Sans va trobar als seus peus una calavera descarnada, on la llum de la lluna es reflectia amb espantosa blancor, i sense cap mena de capteniment s’ajupí, la prengué amb la mà i la mostrà al seu espantat company. En Sardà es feu enrere, instintivament, mentre reprenia en Sans per la seva irreverència. Però aquest estava envalentit i es posà a xerrar amb la calavera com un Hamlet d’estar per casa, tot dient-li que si es trobava en aquella penosa situació era perquè algun delicte devia haver comès. El jove Sardà, enutjat i bastant espantat, va decidir tornar-se’n per on havia vingut, mentre el seu amic el titllava de covard, malgrat que la seva fanfarroneria s’anava eclipsant en veure que es quedava tot sol al cementiri. Tot i així, i perquè no fos dit, encara va tenir la pensada d’adreçar-se a la calavera que tenia a la mà i exclamar:

—Ja ho veus, noi, em posen presses… És clar que si vols, podem seguir la conversa a casa, tot sopant. Ja saps on visc.

I per acabar de rematar-ho, amb un hàbil gest va llançar el crani enlaire i, quan queia, li va ventar una puntada de peu que el va fer sortir volant fins a l’altre extrem de la plaça.

Aquella mateixa nit, quan seia a sopar, al menjador de la seva mansió del carrer Riera del Pi (avui Cardenal Casañas), el jove Sans va ser sorprès pels cops imperiosos, secs i durs que algú propinava a la porta. Desconcertat per l’intempestiu de la visita, es va aixecar de la cadira i no havia tingut ni temps de fer un sol pas quan va sentir que tornaven a picar de nou, com abans, amb tres trucs breus i punyents. I de seguida tres més i tres més; semblava que la casa s’hagués d’ensorrar.

Molt empipat, el noi va obrir ràpidament la finestra que donava sobre la porta principal, il·luminant-se amb un quinqué, i ja es disposava a esbroncar l’impacient visitant, quan la veu se li va glaçar a la gola, els ulls se li van desorbitar i el cor se li va aturar. I mentre queia mort, la seva retina guardava encara la imatge de l’esquelet que, amb la calavera sota el braç, tustava a la porta amb el seu puny descarnat. El difunt del Fossar dels Penjats havia acceptat el convit a sopar.

La processó dels morts (2)

A la plaça Garriga Bachs s’aixecava any rere any, per la diada de Tots Sants (l’1 de novembre), el túmul on se celebrava l’Ofici de Difunts pels Condemnats, després que la Processó dels Sentenciats, de la qual parlarem més endavant, portés fins aquí els cossos dels ajusti-ciats durant tot l’any.

Qui sap si tal vegada per homenatjar-los, tot just quan tocaven les dotze campanades que anunciaven l’inici del Dia de Difunts (2 de novembre), tots els morts enterrats al cementiri de la seu sortien de les seves sepultures i, travessant les gruixudes parets del temple —com solen fer fàcilment aquesta mena d’éssers—, es reunien amb els fantasmes dels il·lustres sants, religiosos i prohoms que reposaven als sepulcres de l’interior. Tot seguit, organitzaven una processó amb torxes enceses al voltant de les naus i els claustres, presidida per Santa Eulàlia, Sant Oleguer i Sant Ramon de Penyafort, i en què cada difunt lluïa les seves insígnies i distintius jeràrquics: els bisbes lluïen els seus bàculs, les seves tiares i els seus anells; els cavallers, les seves espases, els seus escuts i els seus elms; els màrtirs, els seus hàbits, els seus rosaris, les seves palmes…

Malgrat el silenciós deambular dels espectres, des de l’exterior es percebia l’esfereïdor so del cruiximent d’ossos, el resplendor dels ciris i l’aroma de la cera que cremava.

Mentre el fossar va estar en aquest paratge, des d’entrada de fosc fins a la sortida del sol, els nostres besavis defugien passar per les rodalies, per temor d’ensopegar amb la Processó dels Morts. Fins i tot s’explica que les reixes de ferro que de nit impedeixen l’accés al portal major de la catedral hi van ser posades precisament per evitar que els qui se sentien valents anassin a espiar per l’ull del pany aquests sagrats fantasmes, la qual cosa es considerava una manca de respecte.

Esperits a les gàrgoles (3)

En passar pel carrer del Bisbe, si s’aixeca el cap es pot veure, suspeses a la façana de la catedral, un seguit de bellíssimes i esgarrifoses gàrgoles, que semblen a punt de llançar-se al damunt com una host de bruixes caient del cel.

De fet, això és precisament el que són: bruixes i bruixots. O millor dit: els esperits petrificats de bruixes i bruixots.

Es conta que en temps passats, cada vegada que treien de l’interior del temple Jesús Sagramentat, els fetillers del barri es reunien en grups davant la porta principal i cridaven, renegaven i escopien al seu pas amb la intenció d’escarnir-lo. En una ocasió, la seva gosadia arribà a l’extrem de tirar-li una pedra, la qual va rebotar i va anar a parar altra vegada al grup, matant aquell qui l’havia llançat. A l’instant, tots els seus malèvols confrares van quedar convertits en pedra, mostrant en l’expressió dels rostres i en les seves postures tota l’espantosa contorsió de les actituds sacrílegues.

I van ser col·locats allà dalt, als angles de cada teulada i principalment a les que donen a aquest carrer, condemnats per sempre més a contemplar el triomf de Déu.

Però les nits de pluja intensa, entre els sorolls espectrals de passes a les naus i les remors degotants de l’aigua que els rellisca de les boques, es poden sentir encara les blasfèmies i els renecs dels esperits malèfics que habiten en el cor de pedra d’aquestes gàrgoles.

El fantasma del rei got (4)

El magnífic edifici gòtic que es contempla des d’aquest punt de l’itinerari no és pas la primera catedral que els cristians varen construir a Barcelona. Les seves altes parets s’alcen sobre les restes enterrades d’una seu romànica que va ser construïda, a la seva volta, sobre les runes d’una altra d’anterior, arrasada per les tropes d’Al-Mansur a finals del primer mil·lenni.

Sota aquestes runes, encara es poden trobar les pedres socarrades d’una altra antiquíssima basílica visigòtica del segle IV, la disposició de les quals amb prou feines deixen endevinar el paviment, els pedestals i les bases d’algunes columnes de marbre. Se sap que aquell temple estava dedicat, com l’actual, a la Santa Creu i a la màrtir local santa Eulàlia. I se sap també —perquè la memòria del poble és de vegades més persistent que les pedres— que van ser els mateixos barcelonins, els qui li calaren foc.

Va ser per aquelles llunyanes èpoques en què els visigots, escombrats pels francs del seu regne de Tolosa de Llenguadoc, havien creuat els Pirineus i s’havien refugiat a Barcelona, convertint la petita ciutat en capital provisional del seu delmat imperi.

En l’assalt de Tolosa havia mort el darrer monarca del Llenguadoc, Alaric II; i un cop establerta la cort a Barcelona el seu fill natural, Gesaleic, es proclamà rei, tot i que hi tenia més dret el seu germanastre Amalaric, descendent legítim del difunt sobirà. Amb l’ajut del seu avi Teodoric, rei dels ostrogots, Amalaric va ordir tota mena de conxorxes per prendre-li la corona al germanastre, i no va cedir en la seva obstinació fins que aconseguí assassinar-lo secretament i a traïció.

Aviat va començar a propagar-se per la ciutat la remor del fratricidi; els ànims dels súbdits es van abrandar i un dia, quan començava a fer-se fosc, els barcelonins van anar a buscar Amalaric al seu palau —que després va ser Palau Comtal i més tard Palau Reial— disposats a jutjar-lo pel crim comès. Alertat el rei de la sort que l’esperava, va córrer a refugiar-se a la catedral, convençut que el poble no gosaria atacar aquest sagrat recinte. Va fer tancar totes les portes i restà a l’interior, escoltant en el silenci d’aquests venerables murs els crits i les imprecacions dels seus vassalls. Però el poble estava tan enfurit i afamat de justícia, ara que les seves sospites es veien confirmades amb el comportament del monarca, que va poder més la ràbia que el respecte i, sense miraments, va calar foc a la basílica.

Empresonat a la seva pròpia ratera, Amalaric va patir una mort horrible, abrusat entre les flames de l’incendi que destruí totalment la primera seu de Barcelona.

D’aleshores ençà, quan el temple reposa de l’activitat diària entre silencis i soledats, l’espectre sense redempció del rei got apareix de sobte, com una mena de claror encesa, i recorre la nau central amb ràpides i terroritzades passes fins arribar a l’absis, on esclata com una flamarada i es consumeix exactament igual que fa 1500 anys, quan va tenir lloc la seva espantosa agonia.

El retorn del príncep de Viana (5)

A la capella de Santa Tecla i Sant Sebastià s’havia donat culte durant molts anys al príncep Carles de Viana —el Benaventurat Carles, que li deien els seus súbdits— de la imatge del qual s’havien arribat a imprimir estampes en què se’l representava com un sant, però investit amb les seves insígnies i atributs reials.

Els catalans del segle XV estimaven aquest príncep, hereu de Catalunya, Aragó i Navarra, amb un amor inversament proporcional al menyspreu que sentien pel seu germanastre —aquell que amb els anys seria conegut com Ferran el Catòlic— i per la seva madrastra, la reina consort Juana Enríquez. Aquesta dona sempre s’havia comportat amb el príncep com una veritable madrastra de conte de bruixes, perquè ambicionava la rica corona per al seu propi fill, i l’hereu li feia nosa. Els historiadors insisteixen tímidament que la mort del príncep de Viana fou deguda a la tuberculosi, però els barcelonins mai no s’ho van acabar de creure, i els reafirmà les seves sospites d’una mort violenta el fet que l’esperit del difunt retornés diverses vegades per atacar els seus presumptes assassins.

Segons la tradició, la instigadora d’aquest assassinat no és altra que Juana Enríquez, que comptava amb el consentiment callat i culpable del seu espòs, el rei Joan II.

L’indigne baró de l’Eramprunyà va posar en contacte la reina amb un jueu anomenat Soler, que vivia a sota mateix del castell del noble al terme municipal de Begues, i que era molt conegut a la comarca pels seus coneixements sobre bruixeria i males arts. La reina li va prometre al fetiller 3000 unces d’or si era capaç d’elaborar un beuratge mortal que no tingués mal gust, del qual no es conegués cap antídot i que fos capaç de provocar una mort ben ràpida.

El 23 de setembre de l’any 1461 Carles de Viana va morir enmig de terribles sofriments al Palau Reial de Barcelona.

Després de ser exposat al Saló del Tinell durant dos dies, el cos del príncep va ser portat fins a la catedral, on s’havia de celebrar la missa de difunts presidida per la pròpia madrastra, la qual amb prou feines podia amagar a ulls del poble la seva satisfacció.

En veure-la arribar a la porta de la seu, i atenent el protocol, el campaner va voler llançar les campanes al vol, però misteriosament les cordes es van trencar i les campanes restaren mudes. Ràpidament es van posar cordes noves, però es van tornar a trencar, més misteriosament encara. La reina va haver de fer la seva entrada a la catedral enmig d’un silenci profund d’animadversió. Per postres, quan el bisbe de la ciutat es disposava a iniciar l’ofici de difunts, va caure a terra feta bocins una de les dues columnetes de l’altar, sense causar danys físics, però omplint els cors dels presents d’un temor reverencial. Potser és que el fantasma de Carles de Viana havia retornat i manifestava així el seu dolor i el seu desconsol?

Els rumors, que aviat s’escamparen per la ciutat, podrien haver-se diluït amb el temps si no hagués estat perquè, al cap de poc, l’esperit del príncep tornà a manifestar-se. En aquesta segona ocasió va ser amb motiu del setge que el comte Hug Roger de Pallars i les forces de la Generalitat mantenien contra Juana Enríquez i el seu fill a Girona, durant l’anomenada Guerra dels Deu Anys. Segons explica el propi general, en una carta adreçada als Consellers de Barcelona —i que es conserva a l’arxiu de la Corona d’Aragó— les seves hosts van cobrar nou coratge quan van veure l’espectre del príncep que, des del capdamunt d’un núvol, els animava en la batalla.

La tercera i definitiva aparició va tenir lloc uns anys més tard, a finals del 1478, un dia que el seu pare, el rei Joan II, que havia sortit de cacera per les muntanyes del Garraf amb el seu seguici, es va perdre tot sol i quan va adonar-se’n ja era lluny de tota presència vivent. El monarca caminava desorientat pel laberíntic bosquet, quan es va topar barba a barba amb un jove de figura arrogant, muntant un blanquíssim cavall, el rostre del qual li resultà vagament familiar, malgrat que una certa inconsistència en els trets, fugissers, com envelats de boira, li impedien distingir del tot les seves faccions. Inquietament alleujat, el rei li va preguntar per on havia de tirar per fer cap a poblat. El desconegut li indicà molt secament un camí, i abans que el rei tingués temps d’agrair-li-ho va desaparèixer misteriosament entre els arbres i la nit.

Neguitós i angoixat per la insòlita trobada, que desvetllava en la seva ànima ressons estranys d’una antiga culpa, el monarca va seguir l’estret viarany que li havia indicat el cavaller. Però de cop i volta, enmig de la foscor, va perdre peu i va caure dins un inesperat estanyol, que era on anava a morir el caminet. Per més que maldà, no aconseguí d’alçar-se’n i va haver de passar tota la nit en remull. L’endemà al matí els seus homes el van trobar, mig ofegat dins l’estany, i més mort que viu el van traslladar a Barcelona.

Pocs dies després, la matinada del 19 de gener de 1479, amb un darrer record pel seu fill Carles, que estranyament associava amb el misteriós cavaller del bosc, el rei Joan II va fer la mort del poll, sota la indiferència absoluta del poble que tant l’havia arribat a odiar.

El clot on va trobar el seu destí va subsistir fins fa poc i era conegut com l’Olla del Rei.

La història d’aquell estrany accident va córrer de boca en boca per tot el país, i la gent del poble va arribar al convenciment que el fantasma del príncep de Viana havia retornat un cop més, decisivament.

La Cambra dels Lladres (6)

Aquesta finestreta enreixada que es veu al capdamunt del Portal de Sant Sever dóna llum a l’anomenada Cambra dels Lladres, a la qual s’accedeix per l’escaleta que hi ha darrera el portal.

Fins al segle passat, els delinqüents que fugien de la justícia tenien l’oportunitat d’acollir-se a sagrat si aconseguien arribar fins a les portes de la catedral i escolar-s’hi. Mentre no abandonessin el recinte, estaven protegits per les lleis eclesiàstiques i residien en aquest quartet estret i miserable, on es conserva encara una petita cuina.

El misteri del fugitiu (7)

Per aquesta porta, que és precisament la dedicada a la Pietat, tal com indica la imatge de la Mare de Déu que la presideix, s’acollien a sagrat els fugitius de la justícia.

L’any 1899, un processat va aconseguir creuar-la, i els sagristans del temple van voler-lo conduir a la Cambra dels Lladres. Però el reu s’havia amagat en algun racó de l’immens edifici, i per molt que el van buscar per tots cantons no el van aconseguir trobar. Sabien que hi era, que rondava per la catedral, perquè en sentien les passes i a voltes la veu, i els aliments que li deixaven a la cambreta els trobaven consumits l’endemà. Però mai van aconseguir veure’n ni tan sols l’ombra.

Un matí, molts anys més tard, van trobar intacte l’àpat minso que un cop al dia oferien per caritat al misteriós fugitiu; i durant els dies següents el fet es va repetir, fins que els sagristans van arribar a la conclusió que l’home era mort.

I tanmateix, la remor de les passes i el mormol de la veu, resant incansables pregàries, han continuat sentint-se per sempre més, com si la seva ànima en pena, tancades les portes del cel i de l’infern, passegés la seva eterna culpa per aquestes naus amarades de silenci i de soledat.

El Pou dels Geperuts (8)

La roda de molí que es veu al carrer del Paradís, incrustada al paviment, assenyala el punt més alt de la Barcelona antiga: el Mons Tàber. En les seves immediacions va haver-hi durant molt de temps el famós Pou dels Geperuts; famós perquè en èpoques de grans pluges provocava tremendes inundacions al centre de la ciutat. Això passava perquè era alimentat, com tants d’altres a la zona, pel misteriós riu subterrani que recorre el subsòl de Barcelona, l’anomenat Riu de Sota o Riu de Santa Eulàlia, que quan patia una crescuda d’aigües es desbordava cap a la superfície a través dels brocals dels pous. Aquest curiós curs subterrani semblava haver caigut en l’oblit en els darrers temps fins que fa poc, amb motiu de les excavacions practicades en les obres de reconstrucció del Liceu, va tornar a manifestar-se, i ara es parla fins i tot d’una possible canalització i aprofitament. En aquella època no ho estava, de canalitzat, i les úniques aigües que arribaven a la ciutat eren les que provenien de Montcada i Collserola, les quals resultaven clarament insuficients per a proveir tota la població. Per això, escampats per la geografia urbana, gairebé a cada cantonada, hi havia centenars de pous comunitaris. Cadascun tenia nom propi i pertanyia als veïns del barri, que en tenien gran cura i solien tancar-lo amb una tapadora i una cadena per evitar que els passavolants poguessin fer-ne mal ús o embrutar-lo. En el nomenclàtor dels carrers de Barcelona queden encara restes d’aquestes construccions (Pou de la Cadena, Pou Dolç, Pou de l’Estany, de la Figuera, de la Riera…).

La nit de Sant Joan, era costum aplegar-s’hi al voltant i, per tal de purificar-ne les aigües, llançar-hi a l’interior brases i tions de la foguera del barri, tot cantant:

I és que Sant Joan Baptista era el patró dels porucs, i com que la gent creia que la nit de la revetlla es produïen a tot Catalunya grans fenòmens sobrenaturals, els catalans se’l van apropiar com a advocat contra els mals esperits. Se l’invocava amb un rodolí que deia:

El Cavaller de la Blanca Armadura (9)

A primers d’estiu del 985, el cabdill àrab Muhammad ibn Abî Amîr, més conegut com Al-Mansur El Victoriós, va emprendre una expedició d’atac contra la Ciutat Comtal. El comte de Barcelona, Borrell II, aviat va tenir notícia de l’avançament de l’host, i amb un migrat exèrcit va intentar d’oposar-s’hi debades. L’enfrontament va tenir lloc al peu del castell de Montcada. La derrota va ser absoluta, les minses tropes van quedar desfetes i molts cristians, morts o fets presoners. El comte i uns quants cavallers amb prou feines van aconseguir arribar fins a la ciutat i tancar-s’hi a pany i forrellat.

Els homes d’Al-Mansur, d’una crueltat desmesurada, van degollar tots els presoners, van clavar els seus caps en piques i les van plantar davant el Portal Major, per escarnir els barcelonins. L’endemà, veient que aquests no es rendien, van desarmar les piques i amb bassetges van llençar els caps dels guerrers morts per damunt les muralles, dins la ciutat. Aquest és el motiu del carrer de Basea, antigament anomenat de Bassetja.

Cinc dies més tard, el 4 de juliol del 985, Barcelona va caure; les tropes d’Al-Mansur hi entraren a mata-degolla i el comte Borrell va fugir amb les restes de la seva delmada host, no sense prometre que tornaria amb reforços.

No era fàcil, emperò, acomplir aquella promesa. L’exèrcit que va aconseguir reunir era escàs, i les guarnicions que Al-Mansur havia deixat a la ciutat abans d’anar-se’n cap a Còrdova, nombroses.

La següent topada va tenir lloc davant del mateix Portal Major i, com sempre en els darrers temps, els guerrers del comte van començar a endur-se la pitjor part, a recular, a ser ferits, a morir… De sobte, d’entre les balderes files cristianes que ja resistien a dures penes, sobresortí la testa magnífica, coberta d’argentat elm, d’un cavaller d’extraordinària talla que cavalcava un corser fogós, blanc com la neu, d’estampa bellíssima. Anava cobert de cap a peus amb una armadura d’argent tant brillant que gairebé semblava blanca i s’embolicava en una immensa capa, blanca també, en què destacava com a única nota de color una gran creu vermella. Blancs eren igualment l’escut, la llança, l’espasa.

Avançà l’estrany cavaller amb una rara decisió i una cadència una mica misteriosa, i sense més miraments va carregar contra les files musulmanes, repartint llançades tan tremendes que feia caure d’un sol cop desenes d’enemics. El cavall, d’una braó indescriptible, semblava de foc, i la figura del cavaller, subtil, etèria i alhora tremendament imposant, s’agitava sobre la muntura amb una agilitat i una rapidesa que a voltes semblava tan sols un raig de llum en moviment.

Encoratjats pel valor d’aquell desconegut, els soldats de Borrell van reprendre amb més ardor la batalla, amb tant bona estrella que aviat es van fer els amos de la situació. Triomfals, amb el comte i el misteriós cavaller al capdavant, van penetrar les hosts cristianes a la ciutat, essent rebudes amb crits de victòria pels barcelonins que ja veien arribar l’hora final del seus patiments. I entre la tropa, el que més es comentava era la desconeguda identitat del campió, que en cap moment, ni quan fou acabada la batalla, s’havia alçat la celada de plata, i que malgrat la molta sang sarraïna que havia vessat, duia la capa tan immaculada com en els primers moments de la lluita.

A la fi, l’exèrcit victoriós va arribar a la plaça de Sant Jaume —des de sempre la plaça principal de la ciutat— on la gent s’apinyava amb visques i plors de gratitud. La notícia de l’aparició del cavaller de la blanca armadura s’havia escampat ràpidament per Barcelona, i la expectació era enorme.

Així que van ser al centre de la plaça, el comte Borrell va demanar a l’estrany guerrer, en nom propi i de tots els barcelonins, que es tragués l’elm i que s’identifiqués, per tal que tots li poguessin retre plenament el tribut del seu agraïment. El desconegut, però, va fer un gest de negació amb el cap, va gitar la seva llança al terra, va besar el guardamans de l’espasa i abans ningú no comprengués el que estava passant, cavall, cavaller, armes i vestits, tot va desaparèixer com un fumerol que s’anava diluint, difuminant, fins a fondre’s del tot.

Durant els dies, els mesos, els anys i els segles següents, els barcelonins tingueren molta feina a fer especulacions sobre la identitat del cavaller de la blanca armadura. Alguns estaven convençuts que era un sant, potser Santiago Matamoros, o el patró de Catalunya, Sant Jordi. D’altres creien que es tractava d’un fantasma vingut del més enllà per ajudar al bon comte Borrell en la seva difícil empresa. Jo, com que no goso pronunciar-me, li he deixat el nom de Cavaller de la Blanca Armadura que és, sense cap mena de dubte, l’única cosa que era amb certesa.

El cementiri dels màrtirs (10)

A la plaça de Sant Just hi hagué el primer cementiri de cristians a Barcelona. Els fets ens expliquen per què.

Sembla probable que a l’indret que avui ocupa l’església dels Sants Just i Pastor, existís antigament un temple pagà dedicat a Mitra, aquell déu amb barretina que fertilitzava la terra amb la sang del brau que matava amb la pròpia mà. El mitraïsme era un culte molt bàrbar, practicat principalment pels legionaris de la Imperial Roma, en el qual els sacrificis humans eren força habituals. I era just aquí, davant del temple de Mitra, on s’alçava l’anomenat Pou dels Sacrificis, on eren llençats els cristians, víctimes propiciatòries del culte mistèric.

La profunditat del pou era tanta que no hi havia possibilitat que cap dels qui hi eren llençats sobrevisqués a la caiguda. Però els parents i amics dels màrtirs se les enginyaven per rescatar-ne els cadàvers i donar-los cristiana sepultura en el fons mateix del pou. Per arribar-hi, havien excavat passadissos subterranis, aprofitant de vegades el traçat de les clavegueres construïdes pels mateixos romans. Aquestes galeries secretes van acabar convertint-se en veritables catacumbes en les quals els cristians es reunien no solament per recuperar els seus morts, sinó també per celebrar els oficis de la seva religió proscrita.

Amb l’adveniment del cristianisme, en aquest indret es va aixecar la primera església de la ciutat, a la qual es va donar el nom de Temple dels Sants Màrtirs. Al davant s’hi va bastir un cementiri cristià.

Conta una anècdota medieval que, uns anys més tard, havent anat uns comissionats eclesiàstics a Roma per sol·licitar relíquies de sants per a venerar en aquest temple, el Sant Pare els digué que prenguessin terra de la placeta i l’exprimissin, atès que n’obtindrien veritable sang de màrtir.

Però el pou dels Sacrificis va haver de ser tapiat, perquè la gent del barri deia que en fer-se de nit, al toc de les ànimes, del seu brocal en sortien, silenciosos i esfereïdors, els espectres dels enterrats, els quals accedien a la superfície per l’intricat didal de galeries que minaven el subsòl del cementiri.

Al segle XIX, quan es van fer reformes al temple encara es van trobar corredors subterranis que des de la sepultura anomenada dels Vicaris Perpetus, que es troba al centre de la nau, anaven a parar a la capella de l’Esperança, situada al carrer veí de la Palma de Sant Just.

Va ser també en aquestes galeries, segons diu una altra antiga tradició, on va estar amagada la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, la Moreneta, durant la invasió sarraïna.

Un esperit burleta (11)

A l’edifici número 9 del carrer Palma de Sant Just hi va haver, al segle XIX, la redacció de la Revista Espiritista, Diario de Estudios Psicológicos, òrgan de la Sociedad Barcelonesa Propagadora del Espiritismo. El director d’aquesta publicació, el vescomte de Torres Solanot, va ser un dels grans impulsors d’aquesta «ciència» a Catalunya. Escriptor prolífic, va publicar la polèmica obra La médium de las flores, preliminares al estudio del espiritismo, en què relata els seus contactes amb l’esperit d’una tal Marieta, a través de la pretesa mèdium Maria Sala, Amèlia.

Durant aquestes sessions, que van tenir lloc entre els anys 1877 i 1880, s’observà l’aparició de flors fresques —algunes de les quals van resultar ser espècies desconegudes a Espanya—, materialitzacions lluminoses, sons musicals, fenòmens d’escriptura directa, descens de les temperatures, pluja de pedres i altres objectes i «psicotelegrafies».

Malgrat que els espiritistes controlaven els mèdiums amb gran rigor per tal d’evitar fraus —s’arribava a lligar-los les mans—, investigacions posteriors realitzades en aquest mateix local van demostrar que la tal Maria/Amèlia, «senyora de gustos molt refinats i afanyosa de lluir —segons una descripció de l’època—, juntament amb la seva filla, li van treure al vescomte uns quants milers de pessetes, ensarronant-lo amb fraudulents fenòmens».

Mags i fetillers a palau (12)

L’anomenat Palau Reial Major, l’entrada principal del qual es veu al capdamunt de les escales, al fons de la plaça del Rei, va ser seu dels governants del Principat des de l’any 900, en què es va construir el primer edifici d’estil visigòtic. Reedificat el 1044, va acollir els comtes de Barcelona; i després de múltiples reconstruccions i afegits, els reis de la corona Catalano-aragonesa.

En un obscur i recòndit obrador d’alquímia als soterranis d’aquest palau, el rei Joan I —l’Aimador de la Gentilesa, de qui ja he parlat—, entretenia moltes estones d’oci dedicant-se a l’astrologia, la bruixeria i les arts màgiques. En aquell temps aquests tipus de pràctiques eren molt habituals entre la gent de llinatge, o sigui que no va ser l’únic nigromàntic que va passar per aquest edifici. A principis del segle XV, acompanyant el seu cosí Fernando d’Antequera, acabat de nomenar rei pel compromís de Casp, va venir a residir a Palau l’infant Enric d’Aragó, marquès de Villena i darrer descendent per via masculina de la casa comtal de Barcelona. Com el seu reial avantpassat, dedicava les seves estones d’oci a l’estudi no tan sols de les ciències «permeses», sinó també d’aquelles proscrites pels estaments religiosos. Culte i amb facilitat de paraula, va escriure un gran nombre d’obres sobre temes ben diversos, entre les quals destaquen les de contingut astrològic, alquímic o màgic, com Tratado de Astrología i Aojamiento o fascinología, de les quals encara es conserven algunes còpies.

Això li valgué ser titllat de fetiller, mag i nigromàntic, i es parlà insistentment d’un presumpte pacte amb el diable, a qui hauria burlat en el moment de la seva mort a l’Alcàsser de Toledo. El 15 de desembre de 1434, enmig de terribles gelades i tempestes espantoses que varen fer desbordar el riu Manzanares, Enric de Villena va exhalar el darrer sospir. El clima pèssim i les desgràcies i catàstrofes que se succeïren, van alimentar la llegenda segons la qual eren obra de l’enfurit Satanàs, a qui el marquès havia enganyat cedint-li tan sols la seva ombra. La llegenda del seu pacte diabòlic, probablement el més famós atribuït a un personatge real, el va fer entrar de ple a la literatura espanyola a partir del segle XVII, quan se’l va fer protagonista de diverses obres: Lo que quería ver el marqués de Villena, de Francisco de Rojas, La cueva de Salamanca, de Ruiz de Alarcón i El doncel de don Enrique el Doliente, de Larra. També apareix a La visita de los chistes, de Quevedo i, ja al segle XIX, a la famosa Redoma encantada, de Hartzembusch.

Les parets màgiques del Tinell (13)

Just al davant de la porta de Sant Iu de la catedral es troba l’edifici del Tinell, que té la seva entrada pel número 9 de la plaça del Rei. Si s’observa amb atenció, al costat d’una de les finestres romàniques es pot veure encara l’escut policromat d’una de les institucions més sanguinàries i despòtiques i que pitjor fama li han donat a l’Església Catòlica: el Tribunal de la Santa Inquisició.

El nom antic d’aquest carrer dels Comtes era precisament el de carrer de la Inquisició.

A Barcelona, el Sant Ofici estava format pels frares dominics del convent de Santa Caterina, i es diu que existia entre aquest edifici i el Tinell un passadís subterrani que discorria per dessota la muralla romana del carrer Tapineria. Sembla ser que en ocasió de les obres de traçat de la Via Laietana es van trobar restes d’aquella via secreta.

I era justament aquesta finestra —antigament porta— la que donava accés a la part de l’edifici del Tinell cedida pel rei Jaume I El Conqueridor a l’esmentada organització, a instàncies del dominic Ramon de Penyafort. A l’interior, en angle recte amb la façana de la veïna capella de Santa Àgata, i prop de la porta, hi ha un arc molt alt i ample, avui tapiat, sota la volta del qual es pot veure encara un forat per on, segons la veu popular, s’escapaven de vegades els reclusos de la Inquisició.

Però el més fabulós del Saló del Tinell és, sens dubte, la tradició que afirma que els seus murs no resisteixen les mentides.

Aquesta singular edificació, coneguda com Cambra dels Paraments, va ser construïda a instàncies del rei Pere El Cerimoniós a mitjan segle XIV, i va rebre el nom amb què s’ha fet famosa dels tinells, les grans vitrines en què s’exhibia la vaixella reial. Es tracta d’una estança rectangular de 17 x 33 metres, envoltada de murs gruixuts i coberta per sis elegants arcs de mig punt que sostenen en magnífic equilibri l’embigat de fusta.

Doncs bé, aquestes parets de bona factura, tancaven hermèticament l’anomenada Sala dels Turments —on es trobaven els instruments amb els quals els botxins de la Inquisició torturaven els processats—, aïllant-la de l’exterior per tal que no es poguessin sentir els crits d’agonia d’aquells desgraciats.

El Sant Tribunal va treure’n bon partit de la tradició màgica que afirmava que si l’acusat mentia durant l’interrogatori, les pedres del sostre es movien amenaçadores, i que si persistia en les seves falsedats fins i tot li queien al damunt.

El camí de l’infern (14)

L’Avinguda de la Catedral es va dir antigament, quan no tenia ni l’amplada ni la perspectiva d’ara, carrer Corribia; i més antigament encara dels Cellers; no solament perquè hi havia la confraria de taverners, sinó pels molts establiments d’aquesta mena que la flanquejaven. El més famós de tots ells va ser sens dubte l’Hostal de l’Infern, que prenia el seu nom del carreró en què es perllongava el dels Cellers. Estava situat a l’edifici que porta el número 8 de l’actual avinguda, i era un tètric establiment, una cova de lladres, on solia parar el bandoler Joan de Serrallonga en les seves visites d’incògnit a la ciutat.

El carrer de l’Infern, localitzable encara en alguns mapes antics de la ciutat, es trobava en el que actualment és la plaça d’Antoni Maura, i tenia fama de dir-se així per ser un dels camins naturals cap a l’avern. L’única persona de la qual es té documentació fiable a Catalunya sobre la seva visita d’anada i tornada als dominis de Satanàs així ho confirma. I el seu sobrenom, Pere Boter, ha creat llegenda al nostre país.

Aquest personatge, el nom real del qual era Pere Portes, era un humil ciutadà de la vila de Tordera, al Maresme, que el 23 d’agost de 1608, tal com consta en l’acta aixecada a propòsit de les seves aventures, va tenir la desagradable sorpresa de rebre la reclamació d’un deute que ja havia pagat. El cas és que el notari que havia de certificar el pagament havia mort poc temps abans, i no s’havia trobat cap rebut a nom de Pere Portes. Aquest, desesperat, es planyia de la seva sort tot dient:

—Així el diable em vulgui acompanyar a parlar amb el maleït notari!

L’endemà mateix es topà amb un cavaller que es va oferir a dur-lo fins a casa en la seva muntura. En Pere Boter va acceptar la invitació, i vet aquí que un cop va ser acomodat a la sella, el cavall va llançar-se al galop fins endinsar-se en una cova, coneguda com la Cova d’en Pau d’Hostalric, que tenia fama de ser una de les entrades naturals de l’infern. Un cop allí, el cavaller li va confessar que ell era el diable, que havia escoltat el seu requeriment del dia abans i s’havia prestat a ajudar-lo.

A l’infern, en Pere Boter va tenir l’oportunitat de contemplar les espantoses tortures a què eren sotmesos els condemnats, i va reconèixer diverses persones de les que allà se socarrimaven. Finalment va trobar el notari, del qual se sap que es deia Gelmar Bonsoms, que li va indicar on trobaria el seu llibre d’actes.

Acabada l’entrevista, en Pere Boter va voler sortir d’aquell horrible indret, però el diable es negà en rodó a ajudar-lo, adduint que la seva missió era portar ànimes a l’infern, no pas treure’n-hi.

—Jesús em valgui! —va exclamar aleshores l’espantat Pere Boter.

A l’instant de pronunciar el nom diví, se li aparegué un home vestit de pelegrí que després de lliurar-li l’extrem d’un bordó, per tal que no es perdés en la profunda foscor, l’indicà que el seguís. Al cap d’una estona de caminar, el pobre Pere va sentir com l’aire refrescava, l’obscuritat s’atenuava i la remor de veus li arribava des d’algun punt imprecís pel damunt del seu cap. I una estona més tard es va trobar caminant per un carreró d’una gran ciutat, al qual no sabia ni tan sols com hi havia anat a parar. Com que el seu guia havia desaparegut, l’home s’acostà a un dels molts vianants que passaven amunt i avall i li preguntà on era.

—Al carrer de l’Infern —li respongué aquest amb naturalitat.

L’endemà, que curiosament coincidia amb la festivitat de Tots Sants, en Pere Portes va abandonar Barcelona i va retornar a la seva vila de Tordera, on va explicar els extraordinaris esdeveniments que havia viscut. Però ningú no se’l va voler creure, i tothom feia riota del que ja anomenaven les Calderes d’en Pere Boter.

Per provar les seves paraules, el pobre home va buscar el llibre d’actes allà on el notari li havia indicat. I el va trobar. Tot i demostrar que el deute estava pagat, la Inquisició la va emprendre amb ell per tot allò que anava explicant arreu sobre l’infern, i el retingué a presó, d’on va sortir lliure un temps després, morint al cap de dos anys. Durant els seus darrers dies, la gent del voltant el defugia, pensant que era boig o que estava fetillat.

Existeixen diverses versions sobre el lloc per on va entrar i el lloc per on va sortir de l’infern el famós Pere Boter.

Aquest carrer n’és un.