Un pou infernal (1)

A la plaça Ramon Berenguer el Gran, que abans de l’obertura de la Via Laietana s’anomenava de l’Oli, i que més antigament encara era el pati del Palau Reial, existia un pou que en aquells temps es considerava una porta d’accés als dominis de Satanàs —cosa gens estranya si recordem que l’Avinguda de la Catedral era antigament el carrer de l’Infern.

Els pouaires que l’havien construït afirmaven que tenia les seves arrels damunt mateix de la teulada de l’avern, i que mentre estaven treballant-hi sentien la forta escalfor del foc que fa bullir les calderes d’en Pere Boter. Van deixar d’enfondir-lo per temor a topar en qualsevol moment amb les cúpules socarrimades de les cavernes infernals.

El fugitiu del Sant Crist (2)

A l’emplaçament que avui ocupa el pàrquing de la cantonada de la Via Laietana i el carrer Princesa, s’obria antigament un carreró sense sortida anomenat Arc del Sant Crist, desaparegut, com tants d’altres, amb l’obertura de la Via Laietana. Hi havia una capelleta amb una imatge del Crucificat.

Un dia, un condemnat a mort va aconseguir fugir dels seus guardians, i arrencà a córrer pel laberint de carrerons d’aquest barri, amb l’esperança de despistar els representants de la llei, que venien estalonant-lo. Però en la seva agitació, es va ficar al carreró sense sortida, i aviat va sentir prop de la cantonada les remors de passes dels seus perseguidors. Desesperat, es tirà als peus del Sant Crist i va cridar:

—Jesús, empareu-me! Que no em trobi la justícia!

Tot just havia pronunciat aquestes paraules quan la imatge va desprendre un braç de la creu i el va estendre cap als guardians, que s’havien endinsat ja pel carreró. De seguida una obscuritat profunda els envoltà de cap a peus, impedint-los avançar. Dos o tres minuts més tard, el Sant Crist va retornar el braç a la posició inicial, i automàticament es dissiparen les tenebres.

Els representants de la justícia pogueren comprovar que el reu havia desaparegut com si l’hagués engolit la terra, i no van tenir més remei que donar-lo per fugat.

I, tanmateix, segueix allà, vagant pel que abans va ser un carreró, i ara és un pàrquing. Perquè el Sant Crist, que no volia deixar impune el crim pel qual havia estat sentenciat, però tampoc no podia desatendre la seva petició d’ajut, el condemnà a deambular pel lloc en una espècie de quarta dimensió, invisible per sempre més —tal com ell mateix havia sol·licitat— als ulls dels humans.

Ca la Mala Filla (3)

Al minúscul carreró Giriti hi havia la casa coneguda popularment amb el nom de Ca la Mala Filla, avui impossible d’identificar.

Expliquen els vells de l’indret que a principis del segle XX hi havia viscut una noia de molts mals costums, que tenia amargada la seva pobra mare, la qual ja no sabia com fer-s’ho per apartar-la del mal camí.

Un dia, la mare va renyar la filla per una de les moltes vileses que aquesta solia cometre, i la filla, sense pensar-s’ho dues vegades, li va ventar una bufetada que li va deixar els cinc dits marcats a la galta.

Exasperada per aquesta humiliació, la mare la va maleir i a l’instant es va presentar, com sorgit d’entre les rajoles de terra, un estol de diables, si l’un era esgarrat i esgarrifós, l’altre encara ho era més, els quals van començar a estirar la noia pels vestits, mentre cridaven alegrament que se l’enduien a l’infern. La pobre mare, horroritzada i penedida, va tenir el temps just de tirar-li al coll uns rosaris que van fer fugir automàticament les espantoses criatures.

Comprenent quin seria el seu destí si no s’esmenava a temps, la Mala Filla va abandonar la vida de disbauxa que duia i es va fer monja del convent del Carme.

L’ànima en pena del bon Jordi Nas (4)

A la intersecció del carrer Manresa amb la Via Laietana hi havia antigament la rica mansió de la poderosa família Nas de Barcelona, que ha deixat el seu nom com a mínim en un dels carrers: el de Gim Nas o Guillem Nas. Aquest carrer, tot i que originàriament es va dir de Jordi Nas, va perdre la denominació al segle XVII, quan s’hi va instal·lar l’Hostal de Manresa.

A principis de la passada centúria moria cristianament Jordi Nas, el darrer descendent de la il·lustre estirp, i la seva ànima era admesa al cel sense dificultats. Però estant en la Glòria, va tenir l’ocasió de saber que el formós palauet dels seus avantpassats s’havia convertit en una foneria de ferro, i va demanar permís a l’Altíssim per retornar a la Terra i vagar per la mansió, fins que fos alliberada d’un resident tan indigne.

Cada dia, en fer-se fosc, l’ànima adolorida d’en Jordi Nas es materialitzava en algun racó de l’edifici i començava la seva melangiosa ronda, lamentant-se amb veu d’ultratomba a cada nova destrossa que descobria. Tot el palau havia perdut la seva majestat i la seva grandesa: la façana gòtica era plena de pegots de calç, l’escut nobiliari de la porta estava brut i despintat, els finestrals filigranats havien estat substituïts per vulgars balcons, el jardí s’havia convertit en magatzem de ferregots, i la llar de foc en un forn de foneria.

No se sap si va ser la presència sobrenatural, o la benevolència de Déu que escoltava commogut els seus laments, el cas és que el fonedor va decidir un bon dia abandonar la casa.

Però en el seu lloc s’hi va instal·lar un drapaire.

No cal imaginar el dolor i la pena que va sentir en Jordi Nas, en veure que els munts de ferralla es convertien en piles de draps bruts, de papers vells, de mobles usats. Ara amb més raó encara, la seva ànima en pena es va dedicar a passejar per les descurades estances, amenitzant les nits del veïnat amb les seves apagades passes i els seus angoixants sospirs.

Uns anys després, el drapaire també va marxar, i en Jordi Nas, alleujat, va creure arribada l’hora de tornar a la Glòria. Però vet aquí que quan ja era a punt d’emprendre el vol, va veure aparèixer un grup de donotes de maneres desimboltes i grolleres, amb vestits cridaners i cares empastifades, que es van instal·lar alegrement al palau. De seguida van planejar un munt de reformes, i van omplir les nombroses estances i les sales espaioses amb mobles i decoracions extravagants. En un tancar i obrir d’ulls, el pobre Jordi Nas va veure com la seva mansió es convertia en una casa de barrets.

Desesperat per la seva mala sort, l’ànima en pena va redoblar les seves passejades, els seus fúnebres laments, les seves paoroses aparicions. Però les donotes no es van impressionar gaire per aquells fenòmens sobrenaturals.

Ja començava a resignar-se el dissortat espectre, quan un bon dia, després de molt i molt temps, va veure enfilar-se per la barana del terrat un manobre que, picot en mà, va començar a demolir l’edifici. Era l’any 1907 i l’Ajuntament de Barcelona havia aprovat la reforma que havia d’obrir la Via Laietana al cor de la ciutat.

L’ànima en pena del bon Jordi Nas, deslligada ja de cap vincle terrenal, va fer un immens sospir i pujà al cel, entre els núvols de pols i les remors dels enderrocs del seu antic palau.

Lògies del diable (5)

Fins ben entrat el segle XX, a Barcelona es deia que el diable visitava de tant en tant un seguit de cases que es consideraven maleïdes: les lògies maçòniques. I precisament al carrer Basea es trobava la més important de la ciutat. Molts veïns, quan passaven pel davant, es feien el senyal de la creu i remugaven oracions per guardar-se del maligne, les mares procuraven allunyar-ne la canalla per evitar que juguessin a la vora i els més pusil·lànimes ni tan sols gosaven d’acostar-s’hi.

En aquella època, els maçons despertaven una certa por entre la gent senzilla, perquè l’Església havia promogut una forta campanya contra ells. Principalment els acusava de ser els hereus dels bruixots i els fetillers medievals, d’adorar el sol, la lluna i les estrelles i, per descomptat, el diable, amb el qual havien fet un pacte secret per tal que els protegís de les ires de la Inquisició.

El mateix Satanàs, el qual accedia a l’interior de les lògies a través d’uns corredors subterranis que comunicaven directament amb l’infern, presidia en un setial d’honor les reunions que amb gran secret, i malgrat les prohibicions i les multes, celebraven els maçons. Durant aquests rituals sinistres, plens de vestidures misterioses, ulls embenats, ganivets, calaveres i símbols diabòlics i estranys, els assistents portaven el cap d’un difunt en una mà i, a l’altra, el braç o la cama d’un infant, encesos a mode de teia per fer claror en les tenebres, atès que mantenien les portes i finestres tancades hermèticament perquè ningú no pogués penetrar en els seus macabres misteris.

Alguna cosa de cert hi devia haver en tot això perquè a l’obra sobre la maçoneria Moral i Dogma, d’Albert Pike, en explicar el grau 19, trobem el següent cant: «LLUCIFER, el que Porta Llum! Estrany i misteriós nom per donar a l’Esperit de la Foscor! Llucifer, el Fill del Matí! És potser ell qui porta la Llum, i amb els seus esplendors intolerables encega les ànimes dèbils, sensuals o egoistes? No ho dubteu!».

Una mèdium irlandesa (6)

D’ençà que a mitjan segle XIX les germanes Fox van anunciar que havien establert contacte amb un ens invisible per mitjà d’un senzill codi de cops, els mèdiums i els espiritistes van començar a formar part de la nostra vida quotidiana.

Les sessions d’espiritisme es feien en estances amb llum molt difusa, al voltant d’una taula on s’asseien diverses persones, sense creuar els peus ni les cames i amb les mans planes sobre la superfície. El mèdium, o màquina, és a dir, l’encarregat d’establir contacte amb l’altre món, se situava de cap de taula, i després de beneir els assistents, entrava en trànsit i convidava els «germans difunts» a utilitzar-lo per a les comunicacions. Quan els esperits invocats es possessionaven momentàniament del cos mortal, aquest es transfigurava i canviava fins i tot el to de veu.

Al carrer Abaixadors se sap que va viure a principis de la passada centúria una mèdium irlandesa —una aventurera, segons les cròniques del seu temps— que s’autoqualificava de «tocada per la gràcia de Déu». Garantia les seves dots per conversar amb el Més Enllà i amb els fantasmes dels barcelonins difunts, que eren, segons la seva opinió, els més capacitats per donar consells. Malgrat que mai cobrava en metàl·lic, sinó en espècies que després transformava en altres articles o en diners, va aconseguir amassar una considerable fortuna que li va permetre adquirir la seva casa en aquest carrer, avui impossible d’identificar.

La testa del general Moragues (7)

A la intersecció del carrer Consolat del Mar amb el Pla de Palau es trobava el primitiu Portal de Mar que a través de la muralla me-dieval donava accés a Barcelona i al Fossar de les Moreres, o cementiri menor de Santa Maria del Mar.

Durant un temps, en aquest pla hi havia instal·lat un dels cadafals de la ciutat, per això rebia popularment el nom de Pla de les Forques. I com que s’hi penjava preferentment els condemnats per delictes polítics, se l’anomenava també Pla dels Traïdors o dels Porcs. Més tard es considerà que la visió del patíbul resultava excessivament tètrica per a la gent que arribava a la ciutat, i va ser traslladat a l’actual Pla de la Boqueria, que per aquesta raó va heretar el mateix qualificatiu.

En el batent d’aquell portal es va exposar el cap del venerable Josep Moragues i Mas, cabdill dels exèrcits barcelonins que van lluitar contra Felip V. Sembla ser que intentava fugir, després d’haver estat delatat, quan va ser detingut. Explica una anècdota, que no he pogut confirmar, que uns dies abans de la seva execució un amic molt fidel va anar a visitar-lo a la presó i es va oferir a quedar-se en el seu lloc per tal que el cabdill, disfressat amb les seves robes, pogués fugir, refer les tropes i prosseguir amb la lluita. Però Moragues no va voler acceptar el sacrifici, i aquella trista i ombrívola tarda de finals de març de 1715, acomboiat per l’afligit càntic dels seus companys de presó, l’il·lustre reu va ser conduït al cadafal, on l’esperava el sinistre garrot que li havia de donar un final tan vil.

I al Portal de Mar, a l’entrada del Fossar de les Moreres, a l’interior d’una gàbia de ferro vella i oxidada que es gronxava fent un grinyol sinistre, el seu venerable cap va ser exposat durant… més de dotze anys! Hom es pot imaginar que amb tant de temps a la intempèrie ni tan sols la macabra descripció d’Àngel Guimerà pot aproximar-nos a l’horror de la visió:

La seva tràgica presència no tenia cap més objectiu que recordar als barcelonins i forasters l’espantosa sort que esperava als qui gosessin enfrontar-se als poders establerts.

Però el que més terroritzava els veïns del barri no era la presència permanent de l’espantosa relíquia, a la qual havien acabat acostumant-se, sinó el convenciment que, en caure les ombres de la nit, la testa de Josep Moragues iniciava un plany apagat que, per efecte dels tornaveus, esdevenia una remor terrorífica i angoixant.

A l’alba, quan la claror del sol envaïa de nou l’indret, els veïns sotjaven porucs per entremig de les cortines la sòrdida i aleshores silenciosa gàbia, amb aquell cap exposat a mercè de les aus carronyeres i de l’inexorable pas del temps, on morien, un cop més, els ulls tristíssims del seu estimat general.

Espectres de soldats (8)

Allà on s’ajunta la Volta dels Tamborets amb el carrer Santa Maria es trobava una de les tanques del Fossar de les Moreres, al qual es pujava (en aquella època el terra estava a un nivell molt més alt com a conseqüència dels enterraments) per una escaleta. Al costat de l’entrada hi havia una petita capella amb una imatge del Crist de l’Agonia, del qual es deia que plorava cada cop que s’enterrava un defensor de la ciutat, durant la tràgica guerra de 1714.

El vell enterramorts del fossar, Mestre Jordi, estava convençut que l’animadversió que existia entre els soldats d’un i altre bàndol era tan gran que morts i tot es barallarien entre ells. Per tal de donar-los sant repòs va disposar, doncs, sepultar els barcelonins a la part de dins del cementiri i els partidaris de Felip V, a l’exterior. Això va inspirar uns versos, atribuïts al dramaturg Frederic Soler, conegut com a Serafí Pitarra, que van adquirir carta d’identitat entre els nacionalistes catalans. Es poden llegir en el mur commemoratiu que envolta l’antic cementiri:

I devia tenir raó Mestre Jordi en les seves apreciacions, ja que el veïnat deia que, amb els gemecs que el cap tallat del general Moragues emetia cap al tard, els espectres dels soldats s’alçaven de les tombes, com una host presta a una impossible lluita, i vagarejaven entre els sepulcres, amb el plany de la derrota en els seus llavis de calavera. Aleshores tots els veïns tancaven portes i finestres i passaven el rosari, mentre imaginaven sentir encara les canonades espanyoles sobre Barcelona, i els crits de Josep Moragues donant ordres als soldats. A estones, la remor de les armes es convertia en el repicar dels ossos desconjuntats dels esquelets que formaven en macabre ordre de batalla dins els cementiri.

Al matí, s’obrien altre cop finestrons i cortines, i els veïns podien comprovar que tot era en ordre i que únicament el sol es passejava per la plàcida quietud de les sepultures intactes.

La Ressuscitada de Santa Maria (9)

En una casa del carrer Esquirol vivia, allà pel mil nou-cents…, una parella acabada de casar.

Un dia l’esposa va tenir una mena de lipotímia i va caure rodona a terra… Unes hores més tard ja era de cos present a l’altar de l’església de Santa Maria. La van amortallar amb el vestit de núvia —com solia fer-se abans amb les joves difuntes casades de feia poc—, i li van posar les seves joies preferides: polseres, collarets i unes magnífiques arracades de brillants que li havien regalat el dia del casament.

Durant tota la tarda, van estar desfilant pel davant de l’altar els veïns i coneguts, resant oracions per la seva ànima i expressant el condol a l’afligit espòs.

Quan es va fer fosc tothom es retirà, s’apagaren les remors humanes, i dins la basílica restà només el silenci i l’aroma dels ciris que cremaven al voltant del fèretre. Però de sobte aquest silenci es trencà amb una nova remor inesperada. Era el so d’una llosa de pedra relliscant sobre la pedra. I l’aroma de la cera es barrejà amb una olor agra de soterrani. Dos homes d’aspecte patibulari van eixir del forat que s’havia obert al peu de l’altar major: l’accés a aquella mina llegendària que es deia que anava del temple a fora muralles, creuant per dessota la ciutat. Sense dilació, un dels homes s’inclinà sobre la difunta i amb mà destre li llevà les polseres, els fermalls, el collaret… mentre l’altre lladre —doncs això eren: lladres de cadàvers— passejava la vista, inquiet, pels racons penombrosos de la immensa nau.

Durant uns instants, el saquejador lluità per descordar les magnífiques arracades de brillants. Allò era precisament el que més cobejava; el que aquella tarda, quan va anar a Santa Maria li cridà més poderosament l’atenció de l’adreç de la morta. Però com que no ho aconseguia, optà per llevar-les-hi d’una estirada. I ho va fer amb tanta força que arrencà també bocins d’orella del cadàver. I aleshores, lentament, com en un somni, la difunta s’alçà del seu llit de mort amb un gemec que va ser contestat tot seguit pel crit d’esglai dels dos lladres, que van sortir cames ajudeu-me cap a la porta de l’església.

La dama els va veure marxar, entre boires tèrboles que s’anaven aclarint. El dolor de les ferides i la sang que li regalimava dels lòbuls l’acabaren de desvetllar, i sense adonar-se ben bé d’on era, baixà del fèretre i es dirigí amb pas insegur cap a l’exterior.

A casa seva, al carrer Esquirol, hi havia reunida tota la família, resant el rosari al voltant de la llar. El sobresalt va ser majúscul, en sentir que algú trucava a la porta a aquella hora intempestiva.

El jove vidu va obrir una finestra que donava al carrer, i li va semblar veure una ombra blanca que surava en les ombres de la nit. Malgrat que la família, espantada, li pregava que no ho fes, temorosa que es tractés de l’ànima en pena de la difunta, l’home no es va acovardir gens i baixà a obrir la porta del carrer. La figura vestida de blanc de la seva esposa s’escolà amb pas lànguid, insegur, a l’interior de la casa. Els familiars la contemplaren muts de terror. Però el marit la prengué suaument de la mà i descobrí que la seva carn era tèbia i que bategava plena de vida.

Durant molt de temps, tot Barcelona va anar plena de la Ressuscitada de Santa Maria.

El metge que havia signat la defunció es va apressar a apaivagar els ànims temorosos i confusos dels veïns: no era una ressuscitada, probablement havia patit un atac de catalèpsia que l’havia fet passar per morta i la brusquedat de l’estrebada i la ferida causada quan li van estirar les arracades l’havien fet reeixir.

Tanmateix, la gent del barri sempre li va tenir un cert respecte, i com que li mancaven els lòbuls de les orelles i se la reconeixia amb facilitat, se n’allunyaven, quan la trobaven pel carrer, mentre s’encomanaven ràpidament a Santa Marta, patrona dels ressuscitats.

Les ànimes amants (10)

La casa, d’un angle agudíssim, que es veu a l’encreuament dels carrers Mirallers i Sombrerers va ser anomenada durant molt de temps pels barcelonins la Casa de les Ànimes en Pena.

Pertanyia a una il·lustre família, la filla de la qual festejava en secret amb l’hereu d’una altra família burgesa. I ho feien en secret perquè els respectius pares, enfrontats per antics ressentiments, s’oposaven de ple al nuviatge dels joves. Un cas tan antic com el món. I un comportament tan resolt com resolta ha estat sempre la passió.

—Jurem-nos amor etern —es deien cada nit, de finestra a vorera, amb el cor abrandat d’emocions.

—Amor etern, en vida i en mort!

Una d’aquelles nits, quan el noi se’n tornava a casa després d’una llarga hora de festeig al peu de la finestra de la seva estimada, en ficar-se al veí carreró de les Mosques topà davant per davant amb una batussa de bergants. Quan va voler girar cua, els pinxos l’envoltaven estretament per totes bandes. El seu gest va ser mal interpretat, va brillar una daga, i el noi va caure enmig del fang, mortalment ferit.

Però l’endemà al vespre, quan l’enamorada obrí els porticons de la finestra descobrí com sempre a la vorera l’ombra del seu amant; això sí: molt pàl·lid, amb uns ulls tristos i enfonsats i uns llavis tremolencs. La veu li arribava prima, com una ranera, i els gestos semblaven lents i evanescents.

I com aquella, totes les altres nits següents l’ombra cada cop més escadussera de l’enamorat va acudir a la cita. I cada nit que passava, també la noia s’anava decandint més i més, com si una estranya malaltia l’hagués atacat. Com que cap metge no li trobava el mal, al final els seus pares, tement-se el pitjor, van fer cridar el rector de Santa Maria del Mar, perquè confessés la seva filla. I quan ella li va explicar que cada nit es veia en secret amb el seu enamorat, el mossèn es va quedar parat i li va dir:

—T’enganyes, filla meva. Això que m’expliques no és possible: el jove que dius el vam enterrar ara fa uns mesos, mort d’una punyalada.

—Doncs jo li juro, pare —replicà la noia— que cada nit ve a visitar-me… En una ocasió ens vam jurar amor etern, tant en vida com en mort… Potser per això segueix presentant-se!

Aquella nit, com cada nit, en sonar les dotze, la noia va obrir el finestral i des de la vorera, com cada nit, l’ombra del jove amant va alçar els ulls ja enfonsats, com cèrcols d’una calavera, per mirar els ulls de la seva estimada.

El rector de Santa Maria, emparat a l’ombra d’un portal, esperà la fi de la vetllada, i tan aviat com la noia va haver tancat els porticons, va sortir al pas de l’ànima en pena de l’enamorat i el comminà a abandonar definitivament el món dels vius, en nom de la pau i la salut de la seva estimada.

Sense dir ni un mot, i amb una darrera i tristíssima mirada cap al clos finestral, aquella presència es va esvair com un tènue fumerol entre les tenebres.

L’endemà, quan al punt de mitjanit l’enamorada va obrir els porticons no hi havia ningú a la vorera del carrer Mirallers.

I aleshores la noia va notar, sobtadament, que es trobava una mica més bé, que li tornaven les forces i que s’esvania dolçament el vel de la seva profunda tristesa.