La Casa dels Exorcismes (1)

A finals del segle XIX va haver a Barcelona una estranya passa d’endimoniats. Per combatre-la, el carmelita Francesc Palau Quer, avui beatificat, va crear al quart pis de l’edifici situat al número 7 del carrer Mirallers, una casa d’oració especialitzada en el tractament de possessions demoníaques que la gent va batejar ràpidament com la Casa dels Exorcismes. Palau estava convençut que el diable Asmodeu era el principal enemic de la clerecia i planejava sobre tot bon sacerdot, especialment en el moment de l’ordenació.

Per si algú dubta de la veracitat de la història, apuntaré que un dels seus principals impulsors va ser Jacint Verdaguer, el famós mossèn-poeta, el qual, juntament amb un seu amic (el pare Joaquim Piñol), dedicà moltes hores i esforços a l’expulsió de dimonis dels cossos dels posseïts i els embruixats. Sembla que en una ocasió el pare Piñol estava intentant inútilment exorcitzar una dona, i el diable, que parlava per boca d’ella, li va dir:

—Mai em faràs fora!

—Doncs ja m’explicaràs qui ho farà! —li va contestar Piñol.

—El Verdagueret, aquest sí! —va respondre el diable.

A les poques hores Piñol es presentà al domicili de Verdaguer i li digué:

—Li ordeno, de part de Déu, que vingui a fer fora el dimoni.

Aquell va ser el primer exorcisme de Verdaguer.

Aquestes cerimònies se celebraven a la sala principal de la casa, convenientment guarnida amb un oratori i un altar, a banda i banda del qual se situaven els endimoniats. Durant l’exorcisme els dimonis s’avalotaven dins els cossos dels posseïts, els quals s’excitaven desesperadament, patien convulsions, xisclaven com animals, sermonejaven i explicaven secrets misteriosos relacionats amb el cel, l’infern i el purgatori.

L’exorcisme més famós del currículum de Verdaguer va ser l’aplicat a una tal Maria de Sarrià, una jove de dinou anys que començava a blasfemar tot just sentia el nom de Crist. Durant les crisis, s’empassava agulles, trossos de vidre i objectes punxents, sense que hi hagués força humana capaç d’impedir-ho. L’endemà l’exorcista la senyava amb una medalla beneïda i la pobra noia treia per la boca els vidres i les agulles que havia engolit, totes torçades i recargolades. Un tal pare Güell explica que va dipositar algunes d’aquestes agulles al Bisbat de Barcelona i van desaparèixer misteriosament.

El cert és que quan el bisbe de la ciutat, Josep Català, va saber que l’il·lustre mossèn Cinto, que aleshores era confessor particular del marquès de Comillas, estava implicat en aquelles dubtoses cerimònies, va decidir prendre cartes en l’assumpte. Va prohibir els rituals i ordenà la detenció de Verdaguer, amb la intenció de fer-lo tancar per boig. Fugint de la persecució, el poeta es va refugiar a casa dels Duran, una família benestant amb una filla que patia precisament unes estranyes possessions sobrenaturals. Això va provocar un altre escàndol a la ciutat i, finalment, el 1895, el bisbe va retirar al sacerdot les llicències per consagrar i celebrar missa.

I és que és evident que el diable no té cap mena de respecte. Ni pels més il·lustres cognoms.

L’espasa màgica (2)

El carrer Cotoners es deia antigament carrer d’En Vilardell, perquè hi va tenir casa aquesta noble família de cavallers, que van ser famosos per posseir una espasa màgica de la qual no solament es parla en contes i llegendes, sinó també en cròniques històriques de l’arxiu de la Corona d’Aragó.

Sembla ser que a l’edat mitjana un temible drac assolava el camí entre Barcelona i Girona, amb el mal costum d’endrapar totes les bèsties i persones que hi transitaven. Un dia, el cavaller Soler de Vilardell, que era un d’aquests valents medievals, va decidir anar a trobar la bèstia. Es disposava a sortir de casa quan se li presentà un rodamón, demanant almoina. En Vilardell va deixar l’espasa al canto de la porta i entrà a dins a la recerca d’unes monedes. Però quan va tornar al portal, el rodamón havia desaparegut i en el lloc de la seva espasa n’hi havia una altra de gran temple i preciosa empunyadura. A la fulla brillant hi havia una inscripció:

El cavaller prengué l’espasa i se n’anà a buscar el seu drac. Abans d’escometre’l, va provar el temple de l’arma arremetent contra una enorme roca, mentre pronunciava en veu alta el conjur que sens dubte donava virtut a l’espasa. La roca va quedar partida a l’instant en dues meitats. Aleshores el cavaller s’enfrontà a la bèstia i li segà el cap d’un sol tall, mentre exclamava:

Portat per l’alegria de la victòria, i sense adonar-se que havia invertit els versos, Soler de Vilardell alçà el braç, brandant l’espasa màgica. Aleshores una gota de sang del drac va relliscar per la fulla fins arribar al cor del cavaller, el qual va morir a l’instant, enverinat.

Encara avui es pot veure, prop de Sant Celoni, al Vallès Oriental, el munt de pedres amb què es va cobrir el cadàver, un turonet anomenat Roca del Drac.

L’espasa màgica de Soler va ser tinguda en gran estima, i molts prínceps i reis manifestaren els seu desig d’adquirir-la, però la família mai no va voler desprendre-se’n. En una curiosa sentència que es conserva a l’arxiu de cortesia de la ciutat, es dictaminava que un duel, que tingué lloc l’any 1270 entre Bernat de Centelles i Arnau de Cabrera, fou considerat nul perquè Centelles havia obtingut la victòria amb l’espasa de Vilardell, essent prohibit per les lleis de cavalleria fer servir armes màgiques.

Amb el temps, l’espasa va anar a parar a mans dels comtes de Barcelona, els quals la tingueren com la seva més preuada joia i la transmeteren sempre per herència familiar, com consta en diversos documents d’èpoques successives.

L’espectre del comte de Montcada (3)

El carrer Montcada, així com el barri que porta el mateix nom, es consideren el primer intent de nucli urbanitzat de la història de Barcelona. Antigament era una erma vereda propera al mar, coneguda amb el nom de Camí del Born, que el rei donà per privilegi, quan van retornar de la conquesta de Tortosa, als Montcada.

Aquest il·lustre llinatge, el més antic de Catalunya, estava encapçalat en aquella època per Guillem Ramon I de Montcada, gran senescal de la corona, com gairebé tots els seus successors.

Se sap que cap a l’any 1150, a l’actual seu del Museu Picasso, s’alçava el palau de la família Montcada, i que d’aquest mateix palau va sortir uns anys després el nét del gran senescal, anomenat també Guillem Ramon, ostentant els títols de vescomte de Bearn i baró de Montcada, per casar-se amb l’hereva d’un altre gran llinatge català: Guilleuma de Castellvell. El casament, lluny del que s’esperava, no va ser del gust de tothom, perquè els Cervelló, dels quals eren vassalls els Montcada, i els Castellvell es tenien des de sempre per famílies rivals, barallant-se constantment per la supremacia i el poder. Però Guilleuma, que era l’hereva directa de la baronia, no va fer gens de cas a les reconvencions de la seva família i va contraure matrimoni amb el jove Guillem. De seguida, els Castellvell es van conjurar per matar l’indesitjat consort. Però l’arquebisbe de Tarragona, Berenguer de Vilademuls, oncle matern de Guilleuma, va tenir la pensada que en comptes de matar-lo els seria més profitós segrestar-lo i demanar-ne un bon rescat.

Tan aviat com aconseguí el seu propòsit, el tèrbol religiós portà Guillem de Montcada a Castellví de Rosanes, el tancà en una tenebrosa masmorra i, per a més seguretat, el van subjectar en un cep, com un delinqüent. Després va voler tractar les condicions del rescat, però el de Montcada es va negar a escoltar-lo, i com a cavaller que era, i parent sobrevingut, li sol·licità si no la llibertat sí com a mínim que li alleugés la dolorosa i molesta pressió del cep. Aleshores Vilademuls va treure una navalleta i va desprendre una petita estella de la carcassa, tot dient amb to sorneguer:

—Ja esteu alleujat, estimat nebot.

El rostre d’aquest va empal·lidir d’ira.

—Pregueu, estimat oncle, perquè mai no surti d’aquí, doncs us juro per allò més sagrat que tan indignament representeu que res no us podrà lliurar de la meva venjança!

El religiós se’n rigué. Però no comptava que els Montcada eren molt poderosos i tenien amics a tot arreu. Pocs dies després Guillem Ramon era alliberat, a través d’un forat practicat a la paret de la presó pel seu amic Pere de Cervelló, amb l’ajut d’un antic vassall de la família casat amb una serventa del castell de Rosanes.

Tan aviat com va córrer la nova, l’arquebisbe de Tarragona va fugir cames ajudeu-me, acompanyat d’una forta escolta. Però traspassades que foren les protectores muralles de Barcelona, prop del Coll de la Ventosa d’Horta, van ser sorpresos i atacats pels Montcada i els Cervelló. Jutjat i condemnat per un tribunal improvisat, Berenguer de Vilademuls va ser executat allà mateix, per mà del propi Guillem Ramon de Montcada. Corria l’any 1194.

Primer desterrat pel rei, i més tard indultat pels seus serveis a la corona, el noble Montcada va morir tranquil·lament, de vell, l’any 1227.

Però allà a les altures divines les coses no es deuen perdonar amb tanta facilitat, perquè des de la seva defunció, cada dissabte, dia en què va cometre el crim, es veu aparèixer prop de l’antic camí de Montcada el seu espectre vagarejant. Corre muntanya avall fins a l’indret on va tenir lloc l’assassinat, i en arribar-hi s’atura, gira en rodó i es dirigeix cap al centre de Barcelona, cap al carrer Montcada. El seu cavall blanc brilla amb llum sobrenatural en la foscor de la nit, com un remolí de flames flotant en l’aire, sense produir cap mena de remor. I en arribar al terrat del museu Picasso, on hi va haver la seva mansió familiar, l’espectre del comte de Montcada es dilueix com un núvol desfet pel vent, fins al dissabte següent, que torna a aparèixer.

Passeig de la Inquisició (4)

El passeig del Born i l’espai que actualment ocupa el mercat van ser, fins a finals del segle XIX, una gran esplanada on tenien lloc les justes entre cavallers. La paraula ‘born’ significa precisament ‘torneig’.

Les que trigaren més temps en abandonar l’indret van ser les exhibicions de la Inquisició, que celebrava aquí els seus autos de fe, envoltada d’una pompa fúnebre i aterridora. Des dels balcons de les cases adjacents, els seus aristocràtics inquilins podien contemplar, com si fossin a un amfiteatre, la macabra representació, consistent en fogueres, forques, garrot vil, assots, etc., a què condemnava el «sant» tribunal a tothom qui trobava culpable d’heretgia, bruixeria, fetilleria…

Els barcelonins, que estaven acostumats a aquesta mena d’espectacles, anaven a veure’ls com qui va al circ, i menjaven, bevien i es divertien d’allò més durant les execucions.

La Inquisició no es va abolir definitivament a Catalunya fins a l’any 1820.

L’Aparegut del Born (5)

El 1874, Josep Fontseré aixecà aquest formós edifici de més de deu mil metres quadrats, el qual exercí de centre d’abastament de la ciutat fins a l’eclosió de Mercabarna, que un segle més tard va prendre el relleu al vell mercat.

Pocs anys després s’iniciaren les obres per convertir l’antic edifici del Born en una biblioteca, i en remoure el subsòl emergiren, com llegats del fons de la memòria històrica, les restes d’aquelles cases que Felip V ordenà aterrar per castigar els barcelonins, després de la Guerra de Successió. Les amargues circumstàncies que envoltaren aquelles demolicions, i la proximitat de les forques amb què la Inquisició celebrava els seus autos de fe, van fer que aquest mercat fos considerat, des de sempre, un pol d’atracció de fenòmens sobrenaturals (una «zona tel·lúrica», que dirien els moderns parapsicòlegs). Molts veïns es preguntaven si realment havia estat una bona idea bastir-hi aquest edifici d’immenses proporcions que, per ell mateix, amb la seva estructura òssia de ferro forjat, ja suscita un respecte prou gran.

Sense anar més lluny, l’any 1912 es parlà insistentment a tot Barcelona de l’anomenat Aparegut del Born. L’única cosa que se’n sap és que de nits rondava per l’interior del mercat fent tota mena de malifetes: tombava les caixes de gènere, esquinçava els sacs de llegum, escampava la verdura per terra, rosegava la fruita i robava dels magatzems pots de mel, sucre i formatges.

Uns quants venedors asseguraven haver-lo vist d’esquitllentes, però ningú no era capaç de descriure’n l’aspecte. L’aprensió que s’originà va ser tan gran que ningú no gosava d’aventurar-se sol pels corredors ombrívols de l’edifici a primeres hores de la matinada, i anaven en colles a muntar les parades.

La Fantasma de la Forca (6)

A la cantonada del Passeig del Born amb el carrer Rec van estar ubicades, fins al segle XIX, les forques preferides del Sant Tribunal de la Inquisició, per davant de les quals es va passejar l’anomenada Fantasma de la Forca.

Va ser cap als anys 50 d’aquest segle, que vivia al carrer Robador, cantonada Sant Pau, la bella Joaquima, la qual festejava, com tot el barri sabia, amb en Daniel, un fadrí sastre que n’estava bojament enamorat.

Una nit de sarau a la plaça del Born, en Joan, un noi molt més jove, més distingit i més ric que en Daniel, es va passar l’estona galantejant la bella Joaquima, i aquesta, enlluernada per la bona presència i els sumptuosos vestits del noi, es va deixar dir i fer sense ni preocupar-se de la gelosia que la seva actitud provocava en el seu promès.

Durant els dies següents va continuar el festeig, i una nit en què en Daniel sorprengué el seu rival al peu de la finestra de la seva estimada, mort de gelosia va treure les tisores de sastre i li ventà tantes coltellades que el va deixar estès a terra. En poques hores ja l’havia pres la justícia i, jutjat i condemnat, el van conduir al Born per ser ajusticiat.

Quan ja el cos del desgraciat es removia a l’extrem de la soga, amb un gemec agònic la Joaquima va caure morta de tristesa i dolor davant les forques.

En Daniel va ser enterrat al peu del patíbul, l’únic lloc que sovint es considerava mereixedor per als condemnats. La noia, al Cementiri Vell del Poblenou, a tocar del mar. Però el dolor, l’enyorança i el terrible penediment d’haver causat tantes morts i tanta infelicitat van poder més que la força de la terra que la colgava i cada nit, entre les nou i les deu, hora en què havia tingut lloc l’ajusticiament, la seva forma fantasmagòrica es presentava a l’indret. Al principi tan sols era una ombra blanquíssima, com una boira tènue que hagués baixat arran de terra. Avançava lentament, i de mica en mica anava prenent forma humana, materialitzant-se en una figura alta i escardalenca que semblava surar sense tocar el terra, arrossegant un llarg sudari blanc de formes difuses. A la mà duia un fanal d’oli, materialitzat del no res, que amb prou feines si deixava traslluir una minsa flama. Molt arrambada a les parets de les cases i amb una cadència mòrbida, avançava fins aturar-se al peu del cadafal del Born, on deixava el fanal, s’agenollava, i amb un gest de desesperació infinita i un lament sord s’abraçava al pal de la forca. Després, s’alçava de nou lentament, recollia el fanal i, amb el mateix pas cadenciós, s’allunyava cap a llevant, deixant al darrere la blanca reverberació de la mortalla, fins que es fonia entre les ombres del passeig de l’Esplanada, en direcció al mar.

La Casa de la Fam (7)

Una de les cases del carrer Flassaders, no sabem exactament quina, era anomenada la Casa de la Fam, perquè es deia que s’hi formava un polsim que provocava plagues de gana. Els seus habitants l’escampaven inadvertidament amb els peus per tota la ciutat, i amb ell la pobresa i les epidèmies de fam que periòdicament assolaven Barcelona.

Llegenda de les Bugaderes Fantàstiques (8)

Abans de l’establiment dels safareigs públics, a finals del segle XIX, rentar la roba a Barcelona resultava molt més complicat del que avui dia som capaços d’imaginar. Les mestresses de casa havien d’anar a la sèquia descoberta que creuava la ciutat i de la qual encara avui queda el record en el nom d’aquests carrers: Rec, Rec Comtal, Basses de Sant Pere…

A la part de dalt del rec, allà on rebia el nom de Riera d’Horta, hi havia un nucli rural, les joves del qual es van especialitzar en l’ofici de bugaderes, de manera que durant un segle llarg la idea de bugada i el nom del barri van anar indefectiblement units.

Les bugaderes d’Horta rentaven la roba al llarg de la sèquia, especialment en l’espai proper a l’actual carrer de Tantarantana, on estaven establerts els pelleters que els llogaven els davantals de pell per a la seva feina. Aquestes joves tenien fama de ser molt devotes, i també una mica supersticioses. El dia de la seva patrona, santa Lliberada, i la vigília de Corpus, tenien per gran sacrilegi fer la bugada, i estaven convençudes que la roba que es rentava es podria, i la que es cosia, es descosia. Tampoc l’estenien mai quan començava a fer-se fosc, perquè deien que feia mal averany:

Quin mal pensament devia empènyer, doncs, a fer el que van fer les protagonistes d’aquesta història, aquelles Bugaderes Fantàstiques que semblen trobar-se en tots els llegendaris de tots els països del món?

Diuen que les dues germanes vivien en una masia d’Horta amb una àvia molt velleta a la qual mal mantenien amb el que guanyaven fent bugades per a la gent de Barcelona. I dic mal mantenien perquè les dues germanes eren molt presumides i gastaven més en abillar-se i empolainar-se que en posar bons plats a taula.

Una vigília de Corpus, a hora foscant, se n’adonaren que no s’havien rentat uns vestits que precisament volien lluir a la processó de l’endemà, i tot i conèixer la prohibició van decidir anar a fer la bugada, a les fosques, al Rec Comtal.

Ja esbandien els vestits quan, de cop i volta, la remor suau de les aigües va fer-se més abrandada i unes gotes gruixudes com monedes van començar a caure’ls al damunt, anunciant una d’aquelles tan típiques com inesperades tempestes d’estiu. No van tenir temps les dues germanes d’alçar-se de terra, que l’aigua de la sèquia començà a baixar amb una força inusitada i, en un tres i no res, les arrossegà corrent avall. Xiscles, crits i desesperats esforços, de res no els van valer davant la fúria desfermada de les aigües que les arrossegaven avall, avall, seguint el curs del Rec Comtal, Basses de Sant Pere, carrer Tantarantana, Rec… Avall, sempre avall… fins perdre’s en la immensitat del mar.

D’aleshores ençà, a la mitjanit de la vigília de Corpus, si us acosteu a qualsevol punt del recorregut de l’antic rec i escolteu amb atenció, podreu sentir en la llunyania, a penes perceptible, el so dels picadors de les dues germanes bugaderes. Poc després escoltareu el so de la riera fantasmal, baixant altre cop pel seu curs natural i els crits, els xiscles horribles que gelen la sang. Finalment, poc abans de l’alba, veureu aparèixer, surant arran d’asfalt, un fumerol imprecís, dues ombres femenines, joves, terriblement pàl·lides, anguniosament etèries, que es revolten en infernal lluita contra l’invisible curs d’aigua: són els espectres de les dues bugaderes fantàstiques que llisquen un cop més aigües avall, avall, fins perdre’s en la immensitat del mar.

Els bruixots del barri (9)

Diu un proverbi català que hi ha un bruixot per a cada cinquanta bruixes. Si hem de creure en aquesta afirmació, el nombre de bruixes a Barcelona devia de ser extraordinàriament alt, atès que de bruixots n’hi havia una pila. I curiosament molts d’ells estaven concentrats al Born. Al carrer Blanqueria, va existir fins a principis del segle XX la popular Casa Serpotes. El tal Serpotes i tota la seva família tenien fama de ser els proveïdors habituals de bruixots i fetillers, als quals assortien de serps, colobres, llangardaixos, gripaus, escorpins i altres bestioles necessàries per als preparats màgics. També venien olis i ungüents de serp al detall.

A les rodalies, tot i que s’ignora exactament a quin carrer, vivia un vell remeier anomenat Sumac, salmista i oracioner de professió, del qual es deia que havia portat a la ciutat l’epidèmia de còlera morbo del 1884 per mitjà d’un conjur màgic, i que curava aquest mal amb un altre conjur (d’això se’n diu màrqueting!).

També eren famosos a la Barcelona del tombant de segle els Saludadors o Senyadors, dels quals es deia que sanaven els malalts fent signes i senyals que només ells coneixien. A aquesta mena de fetillers se’ls anomenava també Setès, ja que era condició sine qua non per obtenir el poder ser el setè fill de la família. El senyal que els distingia com a escollits era una creu marcada al palmell de la mà esquerra, sota la llengua o al paladar; per aquest motiu la seva saliva tenia propietats màgiques i la usaven, amb diversos conjurs, per allunyar les fetilleries i tractar les afeccions.

Els poders màgics de bruixots i mags comprenien l’art del mal d’ull, l’endevinació, la levitació, la transformació d’homes en animals, produir foc del no res, convertir faves en or, i mil i un encanteris i pocions meravellosos.

… I la seva escola (10)

El pintoresc carrer Neu de Sant Cugat es diu així perquè aquí es venia, quan no existien els moderns frigorífics, la neu que usaven els nostres besavis per refrescar begudes i aliments.

Però el més interessant de l’indret és, sens dubte, l’existència d’una escola de bruixeria regentada per una dona a qui anomenaven La Seca perquè era d’una primesa extrema. Es deia que era la més destacada deixeble del diable, i se la considerava la reina de les bruixes de Barcelona. Per aquest motiu la seva escola gaudia de gran fama, i sembla ser que per tres unces d’or les dones i cinc els homes, era capaç de convertir en bruixa o bruixot a qui ho desitgés. La diferència de preu obeïa al fet que afirmava que educar bruixots era molt més difícil que educar bruixes; però en contrapartida aquells solien ser més fins i avantatjats que les fèmines, i adquirien majors poders sobre les males arts. El refrany popular així sembla confirmar-ho: «pot més un sol bruixot que set bruixes».

Els millors alumnes eren aquells els noms dels quals incloïen la terminació au: Pau, Dalmau, Nicolau, Arnau… En qualsevol cas sembla que van ser diverses les promocions de «professionals» que van sortir amb bona nota de l’Escola Superior de Bruixeria de La Seca.

El Pou Encantat de Malcús (11)

La font situada a un costat de la placeta Marcús va ser, fins a finals del XIX, un pou. El Pou Encantat de Malcús.

Malcús era un servent de Caifàs —el summe Sacerdot hebreu— i formava part de la tropa romana que va anar a arrestar Jesús a l’hort de Getsemaní. Segons l’Evangeli, Sant Pere, excitat pels esdeveniments, va treure’s de la faixa un coltell i d’una estocada li va tallar l’orella al miserable servent.

—«Torna l’espasa al seu lloc —va ordenar-li aleshores Jesús—, perquè tots els qui branden l’espasa, moriran per l’espasa.» (De l’Evangeli segons sant Mateu, 26:52).

I prenent l’orella amputada, la va enganxar altre cop al cap de l’esbirro, el qual, en lloc de mostrar-se agraït, li va ventar al Messies una terrible bufetada. En càstig per aquest greuge, Malcús va ser condemnat a viure fins a la fi del món al fons d’un pou terriblement profund, a fer voltes i més voltes en l’angost espai i a colpejar amb força les parets amb la mà, repetint una i altra vegada la bufetada que va ventar a la sagrada galta. Al punt del migdia del Dijous Sant, si hom escolta atentament vora la font podrà sentir al dissortat servent preguntant amb veu planyívola si encara pareixen les dones i bramen els ases, ja que es té per cert que set anys abans de la fi del món les dones deixaran d’infantar i els ases de bramar. I Malcús serà alliberat per fi de la seva condemna.

De fet, el pou que va existir en aquesta plaça no es deia de Malcús, sinó de Marcús, i era propietat de Bernat Marcús, aquell comerciant i conseller de Ramon Berenguer IV que es va fer famós per instaurar el primer servei de correus a cavall de la nostra història. L’any 1166 el conseller va fer una donació a la ciutat: l’espai que ocupa avui la placeta, on es va construir el Cementiri dels Pobres, del qual actualment només en resta la capella. Probablement la similitud del nom i l’aspecte tètric de l’indret van contribuir que els barcelonins hi situessin la llegenda del pou encantat, que s’explica també d’alguns paratges de Montserrat.

«Bòria Avall» (12)

El carrer Bòria va donar nom al sinistre recorregut que feien els condemnats des de la Presó del Veguer fins al lloc d’ajusticiament.

Es passava «Bòria avall» envoltat d’una multitud apinyada i respectuosament silenciosa. Les mares solien portar els fills perquè en prenguessin exemple, i mentre l’Antònia, la campana gran del Pi, convocava eixordadorament els fidels a resar per les ànimes esgarriades, a cada cantonada s’aturava la comitiva, i el botxí propinava els assots corresponents al condemnat. Aquest duia un Sant Crist a les mans i anava cobert amb una túnica que se’n deia «sambenito», perquè eren els frares d’aquest ordre els qui l’acompanyaven en les seves últimes hores. Al darrere desfilava el botxí i el seu assistent, l’Estiracordetes. I a continuació els guardes i els procuradors judicials que havien de donar fe del compliment de la sentència.

Amb el temps, les expressions «passar Bòria avall», o «carregar el sambenito» es van fer servir per indicar sofriment, vexacions o vergonya pública.

Per als qui sentin curiositat, aquest era el traçat del «Bòria avall»:

Plaça de l’Àngel — carrer Bòria — carrer Corders — plaça Marcús — carrer Montcada — carrer Vidrieria — plaça de les Olles — carrer Rere Palau – Avinguda Marquès d’Argentera - Pla de Palau - Passeig Isabel II — plaça Antoni López — carrer Fusteria — carrer Ample — carrer Regomir — carrer Ciutat — plaça Sant Jaume — carrer Bisbe — plaça Nova - Avinguda de la Catedral — carrer Tapineria — plaça Berenguer el Gran — plaça de l’Àngel.

Un esperit àlies Serrallonga (13)

Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga, ha estat sens dubte el bandoler més famós de la història de Catalunya. La simpatia que despertava la seva resistència política al centralisme ha contribuït a forjar al seu voltant una llegenda de noble romàntic i justicier, de Robin Hood a la catalana, que poc té a veure amb la realitat.

I en aquesta llegenda no podien faltar, per descomptat, els rivets fantàstics.

Sembla que uns dies abans de ser detingut, Serrallonga, que estava una mica deprimit, va invocar els esperits dels seus avantpassats:

Invocar els morts i demanar judicis sobre els actes terrenals sol comportar riscos. I, efectivament, a partir d’aquell dia l’espectre del pare del bandoler, que no devia sentir-se gaire satisfet amb la vida que duia el seu fill, es dedicà a assetjar-lo des de l’altre món. Allà on dirigís les passes o la mirada don Joan no veia si no l’ombra sinistre del seu progenitor; i així que tancava els ulls intentant agafar el son, se li presentava el fantasma, tot embolcallat d’una llum sobrenatural, i amb veu cavernosa i esquinçada el turmentava amb mil retrets.

El 31 d’octubre de 1633, Serrallonga fou detingut pels soldats del virrei. El bandoler va oposar resistència i es va batre ferotgement, però quan ja pensava que la sort li somreia, en un racó de la sala on tenia lloc la batussa va distingir de cop i volta la figura espectral del seu pare, que l’observava amb mirada furibunda. Aquesta distracció va ser suficient per fer-li perdre el control de la situació, i els soldats el van reduir ràpidament. L’endemà el van dur a Barcelona per ser interrogat i jutjat. I diuen que fins i tot quan el torturaven per treure-li els noms dels seus sequaços, se li va presentar el sinistre fantasma, i que aquest és el motiu que cantés de ple i els traís a tots.

Se’l va condemnar a ser assotat, desorellat, degollat i esquarterat.

I quan el portaven a ajusticiar, a cada cantonada del «Bòria avall» els ulls ja apagats de Joan de Serrallonga veien encara l’espectre, ara triomfal, del pare assenyalant-lo amb dit acusador.