Misses negres a Santa Caterina (1)

Abans de la construcció del mercat, en aquest recinte hi havia el convent gòtic dels dominics, el més gran i un dels més bells de la ciutat, desaparegut durant els avalots de 1835.

Hi era enterrat el sant local Ramon de Penyafort, en un túmul envoltat de terra de la que es deia que tenia la particularitat d’obrar miracles. Per aquest motiu, els feligresos solien emportar-se-la a grapats, o fins i tot empassar-se-la diluïda en aigua. Un autor religiós de l’època explica que durant tres-cents anys es deia haver extret d’aquell petit indret tanta quantitat de terra que si s’ajuntés tota no cabria en grans profunditats i abismes.

Però en aquest llegendari emplaçament, al costat de les anècdotes miracleres, hi estigueren presents les anècdotes diabòliques. La gent deia que Satanàs, quan visitava Barcelona, sempre venia aquí, la qual cosa és curiosa perquè els dominics eren precisament els qui s’encarregaven del Sant Tribunal de la Inquisició. Potser es devia al fet de considerar que Santa Caterina era centre de reunió de bruixes i bruixots, i al punt de mitjanit s’hi celebraven misses negres, on s’invocava el diable. S’explicava que l’oficiant anava tot vestit de negre i amb la cara tapada, i posava el missal de cap per avall com a símbol d’insult vers els creients. El mateix diable feia d’escolà; tots els ornaments sagrats eren negres i per calze feien servir una calavera.

També es recorda la presència de l’ànima en pena d’un desgraciat, condemnada a vagar sense remissió pels voltants com a càstig per haver-los venut als oficiants de les misses negres una hòstia consagrada, per a la seva profanació.

La visita de Satanàs (2)

Algunes vegades, Satanàs anava a buscar raons als dominics.

Un escolà de l’orde explicava que un dia, quan ja fosquejava, es presentà un home alt, pàl·lid i escardalenc, vestit de manera estranya, que va demanar confessió. El noi va anar a buscar un frare, i aquest, en entrar a l’església, va deixar caure sense voler una patena que havia estat netejant. En ajupir-se per collir-la, va mormolar.

—Valgui’m Déu!

Al moment se sentí dins el temple un tro terrible que el va fer tremolar fins als fonaments, es va produir una fumarada espessa i negra i una espantosa pudor de sofre ho envaí tot. Refets de l’espant, el frare i l’escolà van mirar al voltant, per veure quin era l’origen d’aquells estranys fenòmens, i van descobrir que el feligrès que demanava confessió havia desaparegut. En acostar-se intrigats al confessionari, observaren que a la porta hi havia quedat impresa una estranya marca, com una manotada d’urpa, que havia rostit la fusta. De seguida va córrer la veu que havia estat feta per Satanàs, i els barcelonins anaven al convent de Santa Caterina a contemplar-la i la mostraven als seus fills amb la intenció d’infondre’ls temor cap el maligne.

L’hostal sinistre (3)

L’antic Camí de Roma, via de comunicació entre Barcelona i Europa, s’iniciava al Portal Major de la plaça de l’Àngel i s’adreçava cap al nord, passant pels actuals carrers Bòria, Corders i Carders.

Per aquest motiu, al seu voltant es van instal·lar els establiments de molts traginers, i diverses cases d’hostes, entre les quals la millor i més important era l’hostal Flor de Lliri, que s’identificava per un enorme escut de França amb una flor de lis. L’hostal, en què tradicionalment feien parada i fonda els més notables viatgers que arribaven a la ciutat, va ser el que va donar nom a aquest carrer. Però la seva fama posterior no es degué precisament al bon servei de què ufanejava, sinó tot el contrari. Es diu que, a mitjan segle XIX, a la millor estança de l’establiment hi havia un llit que en tocar un ressort es plegava sobre ell mateix, aixafant aquell que hi dormia. L’hostaler tenia per costum oferir aquest dormitori als viatgers més distingits, i quan agafaven el son, movia la molla i els assassinava. Tot seguit s’apropiava dels seus equipatges, béns personals i diners, i per amagar el crim esquarterava els cossos, els salava, els cuinava i els donava de menú als altres hostes.

Com que el servei i l’«alimentació» eren de primera, l’hostal gaudia de molt bona fama i millor parròquia.

En una ocasió es presentà un jove amb vestit distingit i aixovar costós, i l’hostaler s’apressà a donar-li l’habitació mortal. Però la serventa de l’hostal s’apiadà del jove i li aconsellà que en lloc de dormir damunt del llit ho fes a sota. A avançada hora, el client tingué l’oportunitat de veure com aquest es plegava violentament, i de comprendre que la serventa li havia salvat la vida. L’endemà va denunciar els fets a la policia.

La investigació va demostrar els cruels crims comesos; l’establiment va ser tancat i els seus propietaris, condemnats a la forca. Poc temps després, l’hostal fou adquirit per una altra gent; però no van aconseguir aixecar el negoci, perquè corria la veu que els espectres dels desgraciats que hi havien mort rondaven per les habitacions amb laments lúgubres i sorolls aterridors.

Aquesta història s’explica a diversos països. El poeta medieval Jaume Roig, en el seu Espill o Llibre de les dones, ens parla d’un hostal també francès on:

Un gremi maleït (4)

El carrer Corders rep aquest nom perquè hi estigueren establerts els fabricants de cordes.

Si era obligatori que les forques fossin construïdes exclusivament amb fusta d’ametller, de roure o de pollancre, perquè es consideraven arbres maleïts, també les cordes de les quals penjaven els ajusticiats havien de complir certs requisits i la seva qualitat calia que fos immillorable, per tal d’evitar que es trenquessin en rebre l’estrebada i el pes del cos. Els familiars dels condemnats de vegades subornaven els corders perquè aquests coneixien tècniques precises per confeccionar sogues que aparentment eren resistents i posseïen l’aspecte que corresponia a la seva funció, però que es trencaven al poc de penjar-hi el reu, amb la qual cosa aquest restava alliberat, segons la normativa judicial de l’època.

Poc abans de l’execució el botxí solia passar pels carrers de Barcelona amb la soga a l’espatlla i permetia que tothom l’examinés i constatés que era ben trenada. Els parents de les víctimes del condemnat a mort mai no es perdien aquest ritual d’exhibició, i per controlar la qualitat del cànem n’arrencaven bocins i els mastegaven.

Quan el «Bòria avall» passava per aquest carrer, totes les corderies eren tancades a pany i forrellat, perquè la gent solia arremetre contra els seus propietaris i retreure’ls que si no haguessin filat la soga el «pobre» reu s’hauria salvat d’una tan espantosa mort.

Per tot això, el dels Corders havia estat des de sempre un gremi maleït. Sobre els seus membres circulava tota mena d’obscurs rumors: que els diumenges els sagnava el melic, que se’ls podia reconèixer perquè movien les orelles i que de les seves escopinades naixien cucs repugnants. Es deia que amagaven una cua d’aspecte demoníac als pantalons, fet que s’atribuïa a les seves arts nigromàntiques, les quals els permetien fabricar cordes encantades per controlar el vent. La discriminació era tan gran, que només se’ls permetia casar-se entre ells i no se’ls deixava entrar a les esglésies, obligant-los a escoltar la missa des del carrer. També se’ls acusava de leprosos i de jueus, que són els dos qualificatius que els pobles europeus han aplicat sempre a les classes marginades.

L’origen de totes aquestes creences probablement és que al segle XIV, època a la qual es remunta la creació del gremi, molts dels cordillers eren musulmans convertits al cristianisme.

Carrer de les Bruixes (5)

El carrer Gombau era conegut antigament amb el nom popular de carrer de les Bruixes perquè hi visqueren una mare i una filla processades pel Tribunal de la Inquisició per les seves activitats bruixerils.

Els perits d’aquesta institució tenien una gran habilitat per reconèixer fetilleres per mitjà dels diversos senyals que se’ls poden trobar al cos i que certifiquen els seus tractes amb el diable. Segons un vell manual d’inquisició, aquestes evidències poden consistir en:

Quan el veredicte del Sant Ofici era de bruixeria o ús de males arts, les condemnades recorrien el «Bòria avall» abillades de forma grotesca, amb una mena de túnica de drap amb figures diabòliques pintades, i duien al cap una gran popota guarnida de picarols, cintes i paperets de colors.

La Casa de la Misèria (6)

Com la Casa de la Fam, de la qual he parlat a l’itinerari anterior, l’anomenada Casa de la Misèria, que es trobava al carrer Fonollar, tenia fama de ser el lloc on s’originaven la pobresa i les desgràcies del món en general. El polsim que s’hi formava era transportat per tota la ciutat pels peus dels miserables que hi vivien i, amb ell, la misèria i la desventura.

El Papu (7)

Uns anys abans de l’enderrocament de les muralles, el carrer dels Mestres Casals i Martorell, aleshores anomenat de la Claveguera —perquè seguia el curs de la claveguera principal de la ciutat— es va fer tristament famós pels fets succeïts en una de les seves cases.

La Casa del Degollat va rebre aquest tètric nom perquè hi va viure un nen que, atret amb enganys i promeses per unes dones del veïnat, va ser portat fora muralles i degollat salvatgement. Tot seguit, les assassines van ficar el cos del nen en un sac i van demanar a un traginer, que en aquell moment arribava al portal de la muralla, que els entrés la «mercaderia» a canvi de pagar-li un glop a la primera tasca que trobessin. El traginer s’hi va avenir sense sospitar res tèrbol, i les dones van passar el portal amb les mans buides, tranquil·lament. Però els burots, és a dir, els funcionaris encarregats de cobrar els drets d’entrada de determinats articles, van voler comprovar si el traginer duia alguna cosa de frau, van punxar el sac, que va començar a vessar sang, i es va descobrir el marro.

El motiu d’aquest crim tan horrible no era altre que fer servir el cadàver del nen per diversos negocis espantosos que en aquella època estaven molt de moda. Es deia que la sang calenta i pura d’una criatura acabada de morir era un beuratge extraordinari per als malalts desnonats, especialment els tísics, i es pagava a preu d’or entre els bruixots i els fetillers de la ciutat. També el greix era molt apreciat en determinades indústries.

Aquest incident, i d’altres que van tenir lloc a la mateixa època amb motiu de la construcció del primer ferrocarril —i que seran detalladament explicats a l’itinerari 8—, va fer renéixer a Barcelona les figures mítiques i terrorífiques del Papu —un personatge que es papava les tendres criatures— i el Peladits. Aquest darrer era invocat especialment quan el nen —com solen fer tots els nens de totes les èpoques— es resistia a banyar-se.

El Peladits era un home alt i prim com un pi, negre com el carbó, pelut com un ós, amb cua i morro de gos, mans enormes, aspres com raspalls i ungles com ganxos. A l’espatlla duia un sarró de cuir amb tota mena de navalles, ganivets, llimes, esquiladors i pedres de rasurar. Segons la tradició, quan la seva presència era requerida posava el nen en remull en una caldera amb lleixiu bullent i, tot seguit, l’escatava amb calç viva i el fregava i el polia amb les seves eines d’una manera molt dolorosa. Com a pagament, s’enduia la guardiola amb els estalvis de l’infant i, abans de marxar, l’obsequiava amb un espectacle de ganyotes i tombarelles aterridores, tot udolant com un llop.

La imatge de Sant Pere (8)

El monestir de Sant Pere de les Puel·les el van fer construir, abans del primer mil·lenni, el comte de Barcelona Sunyer i la seva esposa Riquildis, fora del recinte murallat de l’antiga ciutat. El nom li provenia del fet d’estar constituït exclusivament per dames de llinatge noble poncelles i verges (puel·les), i gaudia de privilegis eclesiàstics molt especials.

Però el més anecdòtic d’aquest monestir que ha sobreviscut a les anades i tornades de les monges, que segons el vent constitucional eren expulsades o s’hi reallotjaven durant petits períodes de temps, és l’escultura romànica que representa el seu sant patró al timpà de la porta del temple, just davant de la plaça que va ser, en altre temps, cementiri de la comunitat.

I és que diu la veu popular que cada any, al punt de mitjanit de la revetlla de Sant Pere, la imatge cobra vida, s’aixeca, es grata el clatell, estova el coixí que li fa de seient i s’asseu de nou a esperar la festa de l’any següent. Però tot això ho fa amb tanta rapidesa que es necessari parar molta atenció i estar dotat d’una vista excepcional per percebre-ho. Per això són tan pocs els qui poden vanar-se d’haver-ho contemplat…

El cavaller de la trista figura (9)

Amb el temps, el poder del monestir de Sant Pere de les Puel·les va anar declinant, però encara avui els diumenges i festes assenyalades s’hi fa missa a la petita església convertida en parròquia. I encara la gent del barri hi acudeix, amb la claror del dia, a resar. Amb la claror tan sols, perquè així que se’n va la llum, cap veí assenyat no posaria els peus pels voltants, perquè saben que corren el perill d’ensopegar amb l’espectre del cavaller Pere Pals que ronda, espantosament mutilat, ran dels murs de l’edifici, gemegant amb paraules inintel·ligibles un penediment que encara no li és prou per donar-li el repòs etern.

En Pere Pals era un home acomodat que vivia al barri de Sant Pere, i que sempre assistia a la missa de les Puel·les perquè això li oferia l’oportunitat de veure de prop el rostre de la novícia de la qual s’havia enamorat. Era una noia de bona família que els seus pares, a contracor d’ella, havien destinat a la vida monacal. Tant i tant s’abrandà la seva passió i el seu desig mutu, que finalment el cavaller i la novícia van acordar de fugir plegats.

La nit triada, Pere Pals s’adreçà amb cauteloses passes al monestir, i en arribar va descobrir que de dins l’església sortia un feix de llum i un murmuri d’oracions. Ple de curiositat per l’hora intempestiva, el jove va treure el cap dins del temple i de seguida va copsar que allò que s’hi celebrava era un solemne ofici de difunts, i que el mort devia ser un gran personatge, perquè els bancs eren ocupats per cavallers i dames de noble aspecte, tots rigorosament vestits de dol. Interessat, va preguntar a un dels assistents de les últimes files qui era el difunt.

—És el noble Pere Pals, que ha mort sobtadament aquest vespre.

Podeu imaginar-vos l’ensurt que va tenir el jove en sentir aquelles paraules!

Ell era en Pere Pals! I era ben viu!

Convençut que l’home s’equivocava, va fer la mateixa pregunta a un altre dels assistents.

—És el cavaller Pere Pals —va respondre igualment l’interpel·lat—. Quina gran pèrdua per a la ciutat!

Horroritzat, el noi s’abalançà sobre el fèretre que s’exposava al mig de l’altar i mirà a l’interior. Era ell, efectivament, qui reposava en aquell ric taüt, amb el rostre una mica grisenc que dóna la mort, els ulls closos i les mans creuades sobre el pit. Aleshores va comprendre que allò era un avís del cel per la sacrílega intenció que aquella nit l’havia dut fins allà, i va decidir tornar-se’n a casa, esmenar la seva vida i oblidar per sempre més els seus folls amors.

Però era tanta i tan incontrolable la passió que sentia per la novícia de les Puel·les, que l’endemà mateix, així que les ombres de la nit s’hagueren esvaït, s’esvaïren també els seus temors, i pensant que tot plegat no havia estat sinó un malson induït per ambigus remordiments, va resoldre dur a terme l’aventura.

Per evitar que altre cop l’assaltessin visions fantàstiques i aterridores, aquella nit, nit espessa de lluna opaca, va decidir fer un altre camí i accedir a la finestra per on havia de robar la novícia pel costat oposat a la plaça principal. Allà va trobar parada una bastida que semblava esperar-lo. Era l’època en què les monges havien decidit fer reformes a l’edifici, i alguns murs estaven preparats per iniciar-les.

Pere Pals va posar el peu a la bastida i s’impulsava ja per seguir l’ascensió quan, de cop i volta, prop dels turmells va sentir un baf càlid i humit i un gruny amenaçador que li van posar els pèls de punta. No va tenir ni temps de girar-se, que quatre ferotges llops se li van tirar al damunt, i en un obrir i tancar d’ulls el van desfer a queixalades, esquinçant amb els seus terribles ullals la roba, la pell, la carn… La pobra monja, que esperava impacient el seu enamorat, el va sentir cridar esgarrifosament en el silenci de la nit, entre els grunys feréstecs d’aquelles criatures amb aparença de llop sorgides del no res.

Dos dies després, a l’església de Sant Pere de les Puel·les se celebrava un solemne ofici de difunts. Tots els nobles cavallers de Barcelona van acudir a enterrar en Pere Pals. Quina gran pèrdua per a la ciutat!

El fèretre, dipositat a l’altar major, era tancat, perquè el cadàver del jove havia quedat tan espantosament mutilat que feia horror de veure.

Hi ha qui diu, però, que en realitat la caixa era buida, que el cos d’en Pere Pals havia desaparegut misteriosament del lloc on havia caigut en ser atacat pels llops, i que és aquest mateix cos mutilat i descarnat, el que es passeja de nits per la plaça de Sant Pere, gemegant sota la deserta finestra per on solia veure el rostre de l’enamorada, aquella noia que com a monja va processar i com a monja devota va morir molts anys més tard.

El Rosegacebes i l’Animeta de Cantiret (10)

Fins ben entrat el segle XX, encara subsistia en aquesta part de la ciutat el Gremi d’Hortolans del Portal Nou, format per uns setanta-cinc membres que posseïen masies i petits horts als voltants de l’antiga porta de la muralla.

Entre ells, hi havia un pagès que s’havia especialitzat en el cultiu de cebes, les més estimades del mercat del Born, perquè eren excepcionalment grosses i gustoses.

Un dia, el bon home s’adonà que la pila de cebes que guardava a les golfes baixava considerablement de volum, i es va omplir de santa indignació, convençut que algun col·lega envejós les hi robava de mica en mica. I va ser la mateixa indignació la que li va fer maleir el desconegut lladre, desitjant-li que es veiés obligat a menjar cebes per tota la eternitat.

Van passar els anys, i les cebes van seguir desapareixent, i per molt que el pagès s’hi apostà de nit i de dia per mirar de caçar el lladregot, mai va aconseguir veure qui se les enduia. Un bon dia, el pagès va descobrir que els robatoris havien cessat, i durant les setmanes següents la pila de cebes restà intacta, amb la qual cosa es va fer a la idea que el lladre s’havia cansat de les espoliacions o bé que s’havia mort. Uns dies més tard, però, va començar a trobar cebes rosegades pel terra de les golfes i s’amoïnà de nou, convençut que ara les culpables eren les rates. Decidit a acabar amb aquesta segona plaga, va posar tota mena de paranys i de rateres al costat de les piles de cebes, però debades: mai no va aconseguir agafar ni un sol rosegador.

Això va durar diverses setmanes, fins que una nit, quan era a punt d’allitar-se, li semblà sentir una mena de gemec provinent de les golfes i, convençut que a la fi les seves trampes havien reeixit, s’hi encaminà ràpidament. Però de seguida va descobrir que cap ratera no havia saltat. I tanmateix, el gemec persistia, des d’algun fosc racó. Ara sí una mica espantat, l’home es va encomanar a sant Nin i sant Non, patrons dels hortolans, i va preguntar amb veu tremolosa si hi havia potser alguna ànima en pena rondant per allà. Aleshores, del més profund del magatzem, va sorgir una veu molt ronca i apagada que li va dir que per efecte de la maledicció que ell mateix li havia llançat, estava condemnat a rosegar cebes per tota l’eternitat, i que la seva ànima errant no podria trobar la pau si ell no el perdonava i desdeia la maledicció. I tot seguit es materialitzà davant dels ulls del pagès una ombra pàl·lida com una ceba, que tufejava espantosament a ceba. Horroritzat, l’home va dir a l’ànima del Rosegacebes que el perdonava. I de seguida es fongué l’ombra blanca, i mai més l’hortolà del Portal Nou va trobar cap altra ceba rosegada.

El Rosegacebes va ser recordat a Barcelona durant molt de temps, i se l’invocava per fer por als nens que no es portaven bé. Se l’associava sempre a l’Animeta de Cantiret, un altre ésser espectral del qual es coneixen poques dades, i encara menys els motius del seu vagar sobrenatural. El poeta Apel·les Mestres en parla, i se’l representa com un esperit vidriós, transparent, en forma de càntir, i que ha donat origen a un rodolí català de sentit no gaire clar:

La tradició espanyola identifica l’«Alma de Cántaro» amb una mena de diable que dirigeix una camarilla infernal.

Els Fantasmes del Portal Nou (11)

Per davant d’una d’aquestes cases, la que antigament es trobava just al costat del portal d’accés de la muralla, diuen els avis del barri que encara avui s’hi passegen els anomenats Fantasmes del Portal Nou.

Obrint camí, amb el rostre velat d’una infinita tristesa i una taca roja enmig del pit, el fadrí. I al darrera, amb el ferro roent a la mà i abraçat a un bossot de pell, el ferrer del Portal Nou.

Aquest ferrer era un vell xaruc, tan avar com es pugui imaginar, que després de treballar durant molt anys de sol a sol havia aconseguit reunir una petita fortuna. Però la seva avarícia era tan gran que només la treia per comptar-ne i recomptar-ne les unces, que guardava curosament en un bossot de pell tancat amb un cadenat.

El fadrí era l’únic luxe que el ferrer es permetia. El tenia a dispesa a casa seva i com que no li havia de pagar cap sou, sinó simplement donar-li de menjar i de dormir a canvi de la seva feina, trobava que era un luxe raonable. Però al poc temps de tenir-lo, en la seva paranoia va començar a imaginar-lo capaç de robar-li, i a partir d’aleshores amagava el bossot dins la manxa d’aire que fan servir els ferrers, i només el treia en fer-se de nit —quan estava segur que el noi dormia, al pis de dalt— per poder comptar sense perill les seves unces.

Una nit que es trobava en aquesta delitosa tasca, li va semblar sentir un soroll, un fregadís de peus a les escales, i va sospitar que era el fadrí que l’espiava per conèixer el secret del seu or. Sense pensar-s’ho dues vegades, va posar un ferro a la fornal i, quan va ser ben roent, el va prendre i amb ell a la mà va pujar al pis superior. A la seva miserable màrfega, dormia tranquil·lament el fadrí, del tot innocent de les cabòries del seu patró. Aquest, però, convençut que el noi fingia, no ho dubtà gens a l’hora de clavar-li al mig del pit el ferro roent. El jove va morir enmig de terribles dolors, sense comprendre quin era el mal que havia merescut tan terrible càstig. El ferrer, embogit i esborronat pel que acabava de fer, va tornar a baixar ràpidament al taller, disposat a tocar pirandó. Va recuperar el bossot dels diners de l’interior de la manxa i s’adreçà a corre-cuita a la porta; però un espectre d’aparença aterridora, amb una taca de foc al mig del pit, li barrava el pas. En reconèixer la figura del difunt fadrí, el ferrer va morir instantàniament de terror, abraçat a aquell bossot d’or que tant l’havia obsessionat.

I d’aleshores ençà, cada nit, al toc de les ànimes, com dues ombres, silenciosos, lents i eteris com només ho són els fantasmes, el ferrer i el fadrí del Portal Nou es passegen pel davant de la casa on van tenir lloc els terribles esdeveniments.