El Fantasma de l’Aliança (1)

Les nits de lluna plena rondava per la Rambla del Poblenou un espectre que aviat va ser conegut pels veïns com el Fantasma de l’Aliança.

L’ombra vaga, altíssima i sinistre solia aparèixer per la part de darrere del Casino de l’Aliança; passejava una estona amunt i avall per la vorera central, tot il·luminant-se amb un minúscul fanalet que feia una llum imprecisa i massa tènue per descobrir-li les faccions, i s’asseia en un banc proper a l’edifici del Casino.

Això passava just després de la Guerra Civil. Per això, els valents del barri es negaren sempre a creure que es tractés d’un fantasma, i associaven la seva presència amb el negoci de l’estraperlo, que aleshores estava en ple floriment a la ciutat. Però els veïns de la Rambla del Poblenou mai no van quedar-ne convençuts, d’aquesta explicació, i malgrat les fanfarroneries, ningú no va tenir la gosadia suficient com per sortir a comprovar-ho.

Un bon dia va desaparèixer i no se’l va tornar a veure mai més.

Paradís Submarí (2)

En un punt imprecís de la platja de la Mar Bella, en el trencant de les ones, s’ensorra sota el mar i sota les entranyes de la terra una escala amb més de set mil graons que porta al Paradís Submarí d’Or. Una gran roca protegeix la seva entrada, i una bandada de gavines que vola en cercle sobre l’aigua mostra el punt exacte on acaba l’escala, just davant de la porta del paradís. Tanmateix, molt poca gent coneix aquests accessos.

Els graons de l’escala són d’or, d’una puresa tan extraordinària que brilla per ella mateixa com si estigués feta de llum. Els trams no sempre són descendents, sinó que tan aviat pugen com baixen, de manera que, al cap i a la fi i malgrat el tros recorregut, sempre s’està al mateix nivell: just al fons del mar. Al final del trajecte s’arriba al Paradís Submarí d’Or, en el qual tot: el terra, les pedres, els arbres… tot és d’or pur. Això és degut al fet que aquest és el lloc on sempre han anat a parar els tresors dels vaixells que naufraguen.

Diuen els barcelonins que qui sigui capaç de trobar l’entrada de l’escala del Paradís Submarí i arribar-hi es farà immensament ric; però segurament aquest paratge meravellós, com tots els palaus i viles submergides de què parlen les llegendes, deu tenir els seus guardes de seguretat, que solen ser espantosos monstres marins disposats a cruspir-se sense contemplacions aquell que intenti arribar-hi. Altres versions expliquen que l’única ocasió en què les aigües es tornen prou transparents com per poder veure què hi ha al fons del mar és la matinada del dia de Sant Joan. Els pescadors de la Mar Bella es llevaven d’hora per anar a mirar el que deien que, en realitat, era la Ciutat dels Peixos. En aquesta ciutat espurnejant, els peixos hi viuen organitzats com la societat humana, amb els mateixos oficis, càrrecs i dignitats. Hi ha també un gran palau encantat on hi viuen sirenes i altres éssers de la mitologia marina.

El geni de la mar (3)

Segons la tradició, vivia en aquestes platges un geni marí que durant el dia era com la resta dels mortals, però que al capvespre es llançava a l’aigua i el seu cos es cobria automàticament d’algues i petxines.

Una versió de la llegenda explica que, malgrat la seva monstruosa aparença, era molt apreciat pels pescadors que tenien les seves barraques a la Mar Bella, perquè els seus consells sempre eren encertats, atès que coneixia tots els secrets marítims.

Aquest ésser extraordinari era un tenaç vigilant de la platja i la mar, i no permetia que els humans hi causessin cap mena de destrossa. Per comprovar si el geni es trobava en estat d’alerta, els mariners fabricaven els anomenats «ulls de Nostre Senyor». L’artefacte consistia en un rectangle de suro amb un forat al centre tapat amb un tros de vidre. En mirar-hi a través, hom veia reflectit al vidre el propi ull, però la gent estava convençuda que en realitat es tractava de l’ull del geni que no els perdia de vista.

Segons altres versions, aquest monstre marí era una mena d’ogre gegantí que vivia al fons de la mar, i de tant en tant treia el coronell, que lluïa al bell mig de l’aigua com una illa solitària. Si estava de mal humor, bufava sota la superfície, provocant grans marors, i després de fer naufragar els vaixells els agafava amb les seves enormes manasses i se’ls cruspia d’una sola queixalada, tripulació inclosa. Per apaivagar-ne la fúria, era precís tirar a l’aigua un gos, preferentment negre, amb les potes lligades perquè no pogués nedar i s’ofegués.

Es diu que un dia els mariners del Poblenou, cansats de les desgràcies que ocasionava el geni de l’abisme, van construir un vaixell de ferro i li van posar a la vora, i que quan ell se’l va haver empassat va morir d’un empatx.

El Peix Nicolau (4)

Entre els pescadors del Poblenou, existeix la creença que el Dia de Difunts, i només aquest dia, es pot veure prop de la platja una bestiola mig home mig peix. Segons afirmen, es tracta de l’ànima en pena d’un pobre ofegat, maleït per un diable marí, que no pot entrar ni al cel ni a l’infern, i que vaga pel mar sense repòs ni abric, per tota l’eternitat. El 2 de novembre, el monstre s’acosta a l’espigó per recordar als pescadors que li han de resar pregàries i absoltes.

Una altra versió explica que es tracta d’un pescador que va desobeir el pacte que diu que el Dia de Difunts no s’ha de sortir a pescar, perquè això ofèn les ànimes del pobres mariners que han mort negats. La gent de mar creu que en aquesta festivitat es pesquen caps de mort.

El nostre home-peix és identificat per la tradició amb el llamàntol, que es diu així precisament perquè de tant en tant sembla que gemegui i es lamenti de la seva desventura.

A la mitologia popular mediterrània, es parla d’un ésser de característiques similars, conegut com el Peix Nicolau.

Aquest personatge era home de cintura cap amunt, i peix de cintura cap avall —és a dir, una mena de sirena masculina—, per la qual cosa, quan estava a terra s’havia d’arrossegar perquè no podia caminar, i havia de tenir la cua en remull dins un cossi.

Es diu que el Peix Nicolau era un noiet que es passava el dia banyant-se a la platja, en lloc d’ajudar sa mare a fer les feines de la casa. Un dia, enfadada, ella li va dir que tant de bo es convertís en peix, i l’endemà mateix va descobrir que la maledicció s’havia acomplert a mitges i que el seu fill s’havia transformat en un «sireno». Aleshores el jove Nicolau, com que no podia estar massa estona fora de l’aigua, es va llançar al mar i es dedicà a explorar, nedant, tots i cadascun dels seus racons. Va estar a totes les costes de la Mediterrània i amb els seus coneixements va elaborar les primeres cartes marítimes de la humanitat. Cada mes de març tornava a casa, i després se n’anava altre cop, i no reapareixia fins a la primavera següent.

Un any va avisar que tenia la intenció d’explorar la badia d’Alcúdia, a Mallorca, que era considerada molt perillosa, i va prometre tornar al cap de tres dies per explicar el que hi havia trobat; però passat aquest període el jove no venia, i es va veure aparèixer a la superfície de l’aigua una enorme taca de sang. Mai més es va saber res del Peix Nicolau.

El Santet del Poblenou (5)

El Cementiri del Poblenou, o de l’Est, va obrir les seves portes —i les seves tombes— l’any 1775, quan les autoritats van decidir desmantellar els cementiris parroquials que hi havia davant de cada temple, església i capella de la ciutat.

Al principi, els barcelonins van ser reticents a acceptar aquest nou i modern cementiri: portaven tants anys enterrant els seus morts al propi barri, a pocs metres de casa, que no era fàcil de canviar de mentalitat. Afortunadament, en aquella mateixa època es van posar de moda els nínxols, perquè com que els ajusticiats eren enterrats directament a terra, les classes acomodades de seguida s’apressaren a adquirir (a l’exorbitant preu de vuit duros!) aquesta mena de sepultures per assegurar-se que els seus no fossin enterrats a la manera dels condemnats. I l’únic cementiri de Barcelona que en aquell moment disposava de nínxols era el del Poblenou…

En un dels nínxols —que el guarda del cementiri us mostrarà amablement— es pot veure la làpida misteriosa rere la qual reposa l’anomenat Santet del Poblenou.

Els nínxols dels costats estan desocupats per donar cabuda al munt de flors, espelmes, estampes, fotografies i exvots de cames i braços de cera que els seus fidels dipositen periòdicament al seu voltant. Des de darrere del vidre que protegeix la sepultura, un retrat en sèpia del difunt els observa amb ulls descolorits per tantes hores a la intempèrie. La làpida diu: «Francesc Canal i Ambròs, mort el juliol de 1899, als dinou anys i dos mesos».

Se sap que Francesc era dependent als famosos Grandes Almacenes el Siglo, els primers que, a l’estil de les galeries de París, s’instal·laren a la península. Del que no es té notícia és del motiu de la seva prematura mort. Però aleshores… Quina és la història que ha convertit en llegenda aquest jove amb una vida aparentment tan vulgar?

—Diuen que repartia el que guanyava entre els pobres del barri —em va explicar el guarda del cementiri, quan li ho vaig preguntar.

—I és per això, que el tenien per sant…?

No era per això. Era per una cosa —tot i que sembli impossible!— una mica més sobrenatural: durant molt de temps la gruixuda làpida de marbre del nínxol del difunt s’esquerdava misteriosament per la meitat; i cada cop que se’n posava una de nova passava el mateix. Els veïns del Poblenou aviat van bastir les seves teories… Primer es va dir que els autors de les destrosses eren uns trinxeraires que saltaven de nit els murs per fer actes de vandalisme entre els sepulcres. Es va posar vigilància per sorprendre’ls, però ningú no s’acostava a la tomba misteriosa. I tanmateix la làpida seguia partint-se per la meitat. Aleshores es va teixir al seu voltant una llegenda sobre la seva bondat, i els barcelonins van decidir que era perquè es tractava d’un sant, que es trencava el segell de la seva tomba; i van començar a venerar-lo, a resar-li i a sol·licitar-li favors per si de cas era capaç de fer algun miracle. Fins i tot es van fer sessions d’espiritisme davant la tomba, i s’arribaren a crear veritables escenes de catarsi i possessió.

Però no tothom s’ha deixat convèncer per la suposada santedat de Francesc Canal, i molta gent opina que en realitat la trencadissa de la làpida la provoca la seva ànima en pena que intenta sortir del nínxol per haver estat… enterrat viu!

Aquesta espantosa possibilitat no sembla tan inversemblant si tenim en compte que la premsa de l’època es feia ressò, de tant en tant, de casos similars de negligència professional. Sense anar més lluny, al primer número de La Vanguardia, aparegut l’1 de febrer de 1881, apareixia la notícia d’un fet esgarrifós que havia tingut lloc en aquest mateix cementiri. Es veu que hi havien dut a enterrar una criatura de cinc anys del barri d’Hostafrancs i, com que plovia molt, no van poder ficar el taüt a la fossa i ho van deixar per a l’endemà. Però de bon matí, quan els fossers van anar per enterrar-lo, van sentir els plors i els gemecs del difunt i, espantats, van obrir la caixa i van descobrir que l’infeliç criatura era ben viva, tota xopa i tremolant de fred. El diari informa que malgrat els intents de fer-lo entrar en calor, i tot i que van cridar ràpidament un metge, el nen va morir de pulmonia.

Sembla ser que la seva defunció havia estat formalment inscrita al Registre Civil, prèvia certificació d’un facultatiu que feia constar la mort del nen tot especificant que el cadàver presentava… senyals de descomposició!

Per què, doncs, no es podria imaginar que aquesta va ser la sort del pobre Francesc Canal i Ambròs, el Santet del Poblenou, i aquest el motiu dels fenòmens sobrenaturals que es produeixen a la seva tomba?

Espectres al cementiri (6)

Una nit va venir a complir prometença a aquest cementiri una bugadera del carrer de la Morera, que havia tret la rifa. Sembla que la dona tenia el costum de comprar cada setmana un dècim, però mai no treia res, i un dia va prometre que si guanyava vindria a passar una nit aquí, per resar pels difunts i donar gràcies a Déu. Al cap d’unes setmanes, la dona va treure la grossa, i no li quedà més remei que complir la paraula donada.

El guarda del cementiri li proporcionà un matalàs, i ella i el marit es van instal·lar a la placeta de l’entrada, al peu de la creu erigida en memòria dels morts per la plaga de la febre groga. Es tractava de mantenir-se ben allunyats de les tombes, tant de respecte i angoixa els va provocar el cementiri així que el van veure a la llum de la lluna.

L’endemà van explicar que no havien pogut aclucar l’ull, perquè durant tota la nit no havien parat de sentir sorolls, cruiximent de fustes i d’ossos, i que havien vist voltar pels caminets, entre els panteons i els sepulcres, tot d’ombres fugisseres i llumetes brillants com focs follets que passaven en processó… De tant en tant, el vent els portava sons de laments i gemecs, provinents de tots els carrerons del cementiri…

La impressió els va quedar tan gravada a l’ànima que mai més van fer res de bo.

L’infern sota l’aigua (7)

No es tracta d’un infern especial sinó, simplement, de la part de l’infern «de sempre» que queda sota les aigües marines, i que és on van a parar les ànimes dels pescadors i els mariners condemnats que hagin mort a la mar.

Es creu que durant el matí de Tots Sants l’aigua desprèn una fosforescència especial, com si la superfície centellegés, i que són les flames de la part submarina de l’infern, les causants d’aquest efecte visual.

En arribar el migdia, les calderes d’en Pere Boter s’apaguen fins a l’endemà a la mateixa hora, i totes les ànimes condemnades gaudeixen d’un repòs momentani. Durant aquest període de temps, les portes de l’infern queden mig abandonades, és a dir, no se les vigila amb el rigor de costum. Les ànimes dels pecadors, coneixedores de la circumstància, aprofiten aquests instants per escapar-se. Si aconsegueixen fer-ho per la via terrestre, poden reintegrar-se al món dels vius; però si van a parar a les portes marines de l’avern, es troben transformades en peixos, concretament en rajades, i es veuen obligades a vagar pels abismes per tota l’eternitat. És per això que, antigament, aquesta espècie no era considerada ni tan sols un peix, i la gent li mostrava gran respecte. Ningú amb senderi s’hagués menjat una rajada, i sovint era tornada al mar quan algú la pescava accidentalment; creences gens excèntriques si es té en compte l’especialíssim aspecte de l’animalet.

Finalment, al capvespre del dia de Tots Sants, les ànimes dels condemnats fan una processó que, tètrica i silenciosa, desfila pel fosc horitzó. A l’època dels nostres avis molta gent refusava anar a contemplar-la perquè ho consideraven de mal averany; però d’altres, en canvi, s’apressaven a prendre posicions en aquestes platges del Bogatell, amb la intenció de buscar en la fantasmal comitiva parents i coneguts. Solien argumentar que qui no tem la mar, menys encara ha de témer els morts, ni tan sols els qui es cremen a l’infern.

Per tots aquests motius, l’endemà, festivitat de Difunts, els pescadors no sortien a feinejar, ja que existia la creença que en lloc de peix es capturaven rajades, calaveres i ànimes en pena.

La Nau de les Ànimes (8)

També per aquestes dates, durant el Novenari de les Ànimes i el Dia de Difunts, es veu aparèixer a l’horitzó del Bogatell, mig confosa entre els núvols, l’anomenada Nau de les Ànimes. Aquest vaixell fantasma té com a especial característica la de ser tripulat exclusivament pels mariners que han mort ofegats en el transcurs de l’any a les costes catalanes.

Segons tradicions ancestrals, aquestes ànimes baixen temporalment a la terra —o millor dit, al mar— a través de l’arc de sant Martí, conegut entre els mariners com El Pont del Cel. Rep aquest nom per la creença que aquest és el camí que segueixen els difunts per ascendir a la Glòria, lloc del qual suposem que deuen provenir les esmentades ànimes, atès que ja hem vist al punt anterior com s’ho fan les dels pecadors condemnats a l’Infern.

Cada difunt se situa al lloc que li correspon, segons el seu ofici a bord, i quan són molts a fer la mateixa feina, es relleven per torns. El patró —una altra ànima en pena— els dirigeix amb l’ajut d’un corn marí que ressona profundament per tota la costa, actuant com a sirena d’avís de la presència de l’embarcació fantàstica, la qual es distingeix també per les seves grans i sinistres veles negres.

La visió de la Nau de les Ànimes és considerada de mal averany, raó per la qual en aquests dies assenyalats la gent de mar no sol acostar-se al port així que es fa fosc. Tanmateix, els temps han canviat tant i els mitjans de navegació han estat tan perfeccionats que és difícil que avui dia es produeixin naufragis prop de les costes catalanes. Aquest és el motiu pel qual algunes vegades, afortunadament, per molt que un s’hi esforci, no pot albirar la Nau de les Ànimes: per la senzilla raó que aquell any no hi ha ningú que la tripuli.

El Vaixell del Diable (9)

El vaixell que sí sembla tenir la tripulació assegurada és l’anomenat Vaixell del Diable, pilotat ni més ni menys que pel mateix rei dels inferns.

Antigament, les platges de Barcelona eren molt més terra endins del que són avui dia. Fins gairebé el segle XI, el mar arribava a tocar del que és ara la plaça del Pi. I se sap que molt més antigament encara, a l’època dels romans, arribava fins a l’actual plaça de l’Àngel. El carrer de la Nau estava pràcticament cobert per l’aigua, i la plaça Duc de Medinaceli era coneguda com la Platja de les Barques, perquè durant molt de temps va ser una caleta on res no impedia que les naus hi llancessin l’àncora.

A aquestes platges, que avui són carrers i places, arribava, més sovint del que els barcelonins haguessin desitjat, el Vaixell del Diable. Venia embolcallat d’una llum sinistre que feia ressaltar la vermellor intensa del casc i el velam, la qual cosa demostra que Llucifer no pretenia passar gens desapercebut. A contrallum d’aquella aurèola, es distingien els tripulants, d’aspecte atemoridor, vermells com la sang i barbuts com bocs, que es movien misteriosament per la coberta.

El Vaixell del Diable apareixia sempre una estona abans que es desencadenés un temporal; s’acostava a les naus que pul·lulaven vora la costa i les perseguia tenaçment. Quan l’embarcació abordada era a punt de naufragar, se sentia la riallada esfereïdora del rei dels inferns i la nau fantasma es fonia com un fumerol. I deien els mariners que la nit de Sant Joan apareixien en aquesta platja unes pedretes de color de foc, els «palets vermells», que si es llançaven amb destresa contra la nau, tenien la virtut d’allunyar-la de la costa.

Avui dia ja no es parla del Vaixell del Diable.

Sembla difícil de creure que el maligne hagi renunciat al seu creuer festiu a Barcelona —i més ara que la ciutat disposa de port olímpic—, però és possible que amb el tipus de fauna que de vegades ronda per la zona, la seva presència passi totalment inadvertida.

Els gegants del vent (10)

El Moll de Gregal, i els perpendiculars, Mestral i Xaloc, porten noms de vents que bufen amb freqüència sobre la ciutat.

Als temps dels nostres avis, la gent marinera estava convençuda que el vent era ocasionat per un gegant enorme que només amb la seva respiració ho removia tot, i amb el seu alè obria portes i finestres i s’emportava per endavant qualsevol cosa que no estigués ben subjecta. Se’l coneixia amb el nom de Joanet dels Ventalls, i es deia que a l’estiu tenia el costum de ventar-se amb força per combatre la calor, la qual cosa provocava les brises estivals. També es deia que treballava de marxant, i que era en mostrar la mercaderia que aixecava ratxes sobre la ciutat. Es va convertir en frase popular dir que quan el vent bufava fort, «que en Joanet portava bons ventalls».

El gegant vivia a les goles de la muntanya de Montserrat, on compartia habitatge amb el seu gran amic en Peret de les Matinades, un altre gegant del vent que de bon matí, de març a abril i d’octubre a novembre, si es llevava de mal humor feia bufades que provocaven una brisa fresca a tot Catalunya.

Aquestes personificacions del fenomen meteorològic eren el motiu pel qual, en obrir-se o tancar-se una porta per efecte d’una ràfega, la gent tenia el costum de dir «Déu vos guard» o «que vagi bé», com si saludessin un personatge invisible que corregués per allà.

Quan el vent marí bufava amb massa força, provocant grans onades que comportaven perill de naufragis, els vells gats de mar sortien a la platja i, encarats amb els desaprensius gegants, els feien mil espantoses ganyotes i els insultaven iradament perquè deixessin de bufar.

Cridavents i Desfedors de núvols (11)

En altres ocasions, precisament el que interessava era que bufés el vent. Aleshores entraven en acció uns fetillers, gent de mar mig bruixots mig astròlegs, coneguts per les seves especialitats amb els noms de Cridavents i Desfedors de núvols.

Els Cridavents posseïen la facultat d’atreure els vents o fer-los mudar de direcció, segons convingués a la navegació, cridant-los pels seus noms o amb xiulets especials que només ells coneixien. Més endavant van sofisticar la seva tècnica, utilitzant les anomenades «cordes de girar vent», misteriosos estris que es feien fabricar pel gremi maleït dels corders —del qual ja he parlat— amb una tecnologia màgica que guardaven gelosament. Només se’n sabia que estaven elaborades amb trossos d’espart del cordatge de vaixells vells i que feien cosa d’un metre i mig de llargada, amb set nusos col·locats d’una forma especial.

El Cridavents feia voleiar la soga a l’aire, mentre murmurava els pertinents sortilegis. Si ho feia horitzontalment sobre el seu cap avivava el vent, i si ho feia verticalment al seu costat, l’aturava. Fins i tot hi havia «cordes de vent» que el duien lligat dins dels nusos. Però es diu que el més famós Cridavents del Poblenou controlava el déu Èol simplement agitant la barretina.

Per la seva banda, els Desfedors de núvols destruïen els núvols i controlaven les tempestes amb passades màgiques, assenyalant-les amb signes estranys amb l’índex esquerra, simultàniament als seus particulars sortilegis que no podien ser escoltats per oïdes profanes, so pena de perdre tota la seva efectivitat. Amb aquelles passades i aquelles paraules màgiques, els núvols s’anaven foradant, esfilagarsant i dispersant fins a desaparèixer del tot. D’altres ho feien posant dos ganivets en creu encarats cap al núvol, i els feien bellugar fent un moviment de tisora, al ritme d’un sortilegi. Però l’encanteri tenia caducitat: si després de recitar la fórmula tres vegades no feia efecte, calia deixar-ho estar i buscar un altre recurs. Com per exemple, fer-los botifarra, mentre se’ls insultava amb frases grolleres! Aleshores el vent s’enfadava i deixava de bufar!