Toc de difunts (1)

Com tothom sap, les festivitats de Tots Sants (1 de novembre) i Difunts (2 de novembre) estan consagrades per l’Església Catòlica a les ànimes dels morts, una herència de les tradicions celtes, que les dedicaven als Habitants dels Túmuls. Per això no ens ha d’estranyar que durant aquests dies les ànimes en pena i els espectres estiguin més presents a tots els racons de la ciutat.

Es diu que les ànimes que porten poc temps al purgatori, en surten la nit de Tots Sants i es presenten a les seves antigues llars per conviure unes hores amb la família. Antigament era costum que durant els cinc anys posteriors al traspàs, els parents preparessin aquesta nit un llit suplementari perquè el difunt hi pogués reposar. També se li reservava un lloc a taula, perquè prengués part del sopar, consistent en castanyes i panellets, aquests dolços de massapà i pinyons que probablement tinguin el seu origen en el pa de difunts que en altres èpoques s’oferia com a present, durant els enterraments i els dies assenyalats, als avantpassats morts. L’endemà, si el plat era buit significava que l’ànima del difunt tenia dificultats en el trànsit cap a l’altre món. Durant el sopar, els nens havien de resar un parenostre per cada castanya que es menjaven; si no ho feien els espectres dels morts anirien a les seves habitacions i els estirarien els peus durant la nit. Els adults, per la seva banda, conjuraven la macabra visita guardant tres castanyes sota el coixí.

Per il·luminar el camí a les ànimes errants, aquesta nit es posaven llums sobre les tombes dels parents i a l’entrada de les cases. També era tradició encendre fogueres de palla que, amb les seves potents flames i fumarades, a més de purificar l’ambient servien de guia als morts. Al capdamunt de la pira es posava una creu, un ninot o… un gat! Probablement perquè aquest pobre animal és tingut com a símbol del diable.

Tots aquests rituals tenien conseqüències molt directes sobre les ànimes dels difunts, perquè depenia de la dedicació dels familiars, així com del seu recolliment i condol, que fossin rellevades de la seva pena i enviades a la Glòria. Per contra, si els parents no guardaven record compungit, ni es preocupaven del seu feliç trànsit, les ànimes havien de tornar al purgatori i esperar un altre any o una altra circumstància que les en tragués.

Durant aquestes festivitats, les esglésies estaven molt més concorregudes de l’habitual, no només pels vius, sinó també pels morts, que acudien a oir les misses que es dedicaven en sufragi per les seves ànimes. Des del vespre de Tots Sants i al llarg del Dia de Difunts totes les campanes de Barcelona deixaven sentir contínuament el seu toc planyívol, convidant al recolliment després de les celebracions litúrgiques i les funcions de vigílies. Aquest toc de difunts era el que els campaners feien amb més devoció i reverència, per no ofendre les ànimes dels morts a les quals anava dedicat.

La tradició parla d’un campaner de la basílica de la Mercè, despreocupat i buidaampolles, que no feia el toc amb suficient respecte i que, afanyós per acabar la seva tasca i marxar de castanyada, feia batallades més curtes del reglamentari.

Un any, en sortir de casa seva per venir a la Mercè, va descobrir que una ombra blanca i etèria, proveïda d’un fanalet d’escassa llum, li seguia les passes. Una mica espantat, l’home es va ficar per carrers i carrerons, intentant esquivar-la, però no se’n va sortir, i l’ombra el va seguir fins al capdamunt del campanar.

La inquietant companyia, que s’havia acomodat en una de les obertures de la torre mentre ell complia amb la seva tasca, va fer que en aquesta ocasió el campaner encara s’afanyés més en el toc de difunts. Acabada la sessió, es disposava a retirar-se precipitadament, quan l’ombra li ordenà amb veu peremptòria que la seguís. Sense forces per controlar la seva voluntat, el campaner va seguir l’ombra, la qual el va menar a un bosquet de les vessants de Montjuïc i, donant-li una destral, li ordenà que abatés un arbre, el transformés en taules i construís amb elles un taüt. Un cop acabat el treball, l’ombra el portà fins al proper cementiri i li ordenà cavar una fosa ben profunda.

S’anunciava ja l’alba quan, sempre conduït per l’ombra, retornà l’home a aquesta torre. Aleshores la seva lúgubre acompanyant va despenjar el badall i en el seu lloc el va penjar a ell, i el va fer doblar i redoblar, mentre li explicava que estava tocant pel seu enterrament. I, efectivament, al cap d’una estona de sonar, el pobre campaner es va desprendre de la polleguera i va anar a caure sense saber com a l’interior del taüt que havia fabricat, i es va trobar dins la fosa que ell mateix havia cavat.

Coneixedors d’aquesta història, els campaners de Barcelona tenien tota la cura i atenció possibles en aquestes festivitats.

Avui dia la professió està ja extingida i aniquilada per l’electrònica i, per tant, no existeix el perill que cap fantasma purista rondi pels campanars la nit de Tots Sants. De fet, amb la contaminació acústica que pateix la ciutat, no crec que ni els vius ni els morts puguin escoltar de forma mínimament intel·ligible el toc de difunts.

… I Calendari de Difunts (2)

Es creu que, de fet, les ànimes dels difunts que vagaregen pel món dels vius s’han d’amollar a un cicle molt concret que podríem anomenar Calendari de Difunts:

Sant Mauret (3)

Després dels ferotges atacs del 1391 contra el Call de Barcelona, molts jueus es convertiren al cristianisme, jutjant més profitós viure en pau i harmonia amb els seus veïns que haver de suportar noves humiliacions a causa de la seva religió.

Tanmateix, tres-cents anys després d’aquells fets, els barcelonins seguien desconfiant dels descendents d’aquells jueus. Estaven convençuts que les conversions no havien estat sinceres i que mantenien, en secret, les seves impies creences i els seus «repugnants» rituals. Això va motivar que les autoritats eclesiàstiques organitzessin persecucions periòdiques contra aquests cristians nous, violant els seus domicilis i fent destruir qualsevol llibre en llengua hebrea, provocant el malestar i la rancúnia de la comunitat de conversos i, en conseqüència, donant arguments als qui tan mal els volien.

Per això no ens ha d’estranyar que es forgessin llegendes de tota mena al seu voltant, com aquella que deia que celebraven els seus oficis religiosos amb sang d’infants, en lloc de fer-ho amb vi, i que cada any per Divendres Sant, representaven amb el sacrifici d’un cristià la passió i mort de Jesucrist. En acostar-se la Setmana Santa, els barcelonins defugien el tracte amb aquelles persones sospitoses de ser jueus conversos, per tal d’evitar ser víctimes d’aquest ritual tan espantós.

Però sembla ser que un any els falsos conversos aconseguiren raptar un infant, de nom Mauret, al qual van sotmetre a tot el procés de la passió. Primer li van ventar una bufetada ben forta, en record d’aquella que l’esbirro Malcús va propinar a Jesús. Després el van assotar lligat a una columna, li van escopir i el van passejar pels antics carrerons del Call amb una pesada creu a l’espatlla. Finalment, li van posar una corona d’espines, el van clavar a la creu, li van fer beure fel i vinagre i li van etzibar una llançada al costat per tal de travessar-li el cor. Al final del ritual, el petit Mauret havia expirat. Aleshores, per tal d’amagar el seu immund crim, els jueus van posar el cos del nen dins un sac i el van anar a tirar al mar des del Moll de la Fusta. Però tan bon punt el fardell va tocar la superfície de l’aigua, aquesta es va tornar tota vermella al seu voltant.

Els jueus van fugir esperitats, però el mar va restar vermell fins l’endemà al matí, moment en què fou descobert pels pescadors que tornaven de feinejar. Intrigats, van drenar el fons marí fins que van trobar el sac amb el nen sacrificat. En el moment en què el van retirar, l’aigua va recuperar la seva transparència.

Durant molt anys —la història no ens explica exactament quants— cada nit de Divendres Sant, en el mateix lloc on va ser llançat el cadàver d’en Mauret, apareixia una enorme taca vermella, i no era fins a l’arribada de l’alba que l’aigua adquiria altre cop el seu to natural.

Algunes cròniques afegeixen que el petit Mauret fou venerat com a sant pels barcelonins. Com que jo no en tenia notícia, vaig estudiar el santoral, i l’única cosa que vaig trobar va ser una similitud en els fets amb San Dominguito del Val, a la seu de Saragossa, i Sant Joan Cristòfol, adorat al poblet valencià de La Guàrdia, a Morvedre i a la catedral de Toledo. Tampoc vaig descobrir, entre les advocacions passades o presents de les esglésies de Barcelona, cap que parlés del petit màrtir. Finalment, en un altre d’aquells antics llibres d’antigues tradicions, vaig descobrir la causa de tot plegat: la història de sant Mauret mai va ser reconeguda per l’Església Catòlica.

I tanmateix, és evident que el seu espectre es va manifestar prou contundent com per deixar petjada en el llegendari de la ciutat.

Un túmul pel virrei (primera part) (4)

A l’actual plaça Duc de Medinaceli s’alçava el palau del comte de Santa Coloma, virrei de Catalunya a l’època dels Segadors, actualment al seu lloc hi ha el Registre Civil de Barcelona.

Es diu que va ser precisament davant d’aquest palau, el dia de Corpus de 1640, on s’inicià la revolta popular contra la monarquia espanyola que havia de donar un símbol i un himne a Catalunya:

En aquells temps era costum que per Corpus els segadors vinguessin a Barcelona a buscar feina. Però en aquesta ocasió la seva presència tenia un altre objectiu: alliberar els diputats de la Generalitat que Santa Coloma, en un excés de zel cap als seus superiors, havia ordenat engarjolar dies abans per les seves protestes contra les malifetes i manca de disciplina de les tropes que Felip IV tenia aparcades a Catalunya:

Quan els Segadors es plantaren amb torxes davant el palau de l’odiat virrei, disposats a incendiar-lo, els frares del veí convent de Sant Francesc, avui també desaparegut, van posar una imatge del seu patró sobre la pira que s’estava preparant. Els revolucionaris van desistir. Mentrestant, el virrei fugia per una porteta del darrere de la seva residència que donava al carrer Louís Braille —durant molt de temps conegut amb el nom de carrer del Maleït— i, esquitllant-se per Dormitori de Sant Francesc, va entrar al convent, on es deia que es trobava l’entrada d’una passadís que passava per sota la muralla.

Amb tots aquest detalls, estareu a l’aguait dels fets quan ens trobem amb el fantasma de Dalmau de Queralt i Codina, comte de Santa Coloma i virrei de Catalunya.

La sibil·lina Sibil·la de Fortià (5)

A l’església del desaparegut convent de Sant Francesc hi havia l’antic sepulcre del rei Alfons El Benigne, les despulles del qual foren traslladades anys després a l’església dels frares menors de Lleida. En aquesta mateixa tomba s’enterrà, gairebé mig segle més tard, la quarta esposa del rei Pere El Cerimoniós, la misteriosa Sibil·la de Fortià.

La fama d’aquesta dissortada reina, el nom de la qual ja té reminiscències bruixerils, li prové del fet d’haver estat acusada, en el seu temps, d’utilitzar la fetilleria per causar la mort del seu espòs, així com per enemistar-lo amb el seu legítim hereu, el futur Joan I.

Com que els partidaris del príncep Joan havien dictat ordre d’arrest contra ella, el 29 de desembre de 1386 Sibil·la va fugir de palau amb el seu fill, el comte de Morella, i el seu germà, el comte de Pallars, anant a refugiar-se al seu castell de Sant Martí Sarroca. Però assetjats per les tropes reials van haver que rendir-se, i van ser conduïts a Barcelona en qualitat de presoners. En assabentar-se, Joan I, que es trobava malalt a Girona, va emprendre el retorn cap a la Ciutat Comtal, on va arribar molt desmillorat a causa de l’agitació i les fatigues del viatge. Però els metges opinaren que els mals del monarca eren deguts a noves fetilleries de la seva malvada madrastra. La indignació popular esclatà aleshores contra la dissortada, contribuint-hi les confessions fetes per dos jueus d’haver pres part en les pràctiques de fetilleria de la sibil·lina Sibil·la, la qual va ser condemnada al turment. En un intent d’evitar la sentència de mort, la reina va fer donació de tots els seus estats i béns al seu fillastre, que li perdonà la vida i li assignà una miserable pensió perquè passés en retir la resta de la seva existència.

Malgrat tot, el mateix Joan I no s’abstingué, anys més tard, de practicar les mateixes arts màgiques que la seva madrastra, raó per la qual, com es recordarà, el seu espectre va ser condemnat a vagar per la nostra ciutat.

Un drac a Colom (6)

És probable que per algun lloc d’aquesta zona desguassi a la mar el famós Riu de Santa Eulàlia, del qual ja he parlat a l’itinerari número 3. I dic que és probable perquè no se sap del cert. La tradició explica que és un riu molt capriciós, que només rep i porta aigua en temps de pluges abundants, mudant constantment de llit i, antigament, causant grans ensurts entre els pescadors.

El principal ensurt, però, és el que causa un enorme drac d’aigua que guarda la desembocadura del riu, i que té el mal vici d’engolir-se les barques que intenten cercar-la. I ho fa a totes hores, perquè es veu que la bestioleta gaudeix del singular do de no dormir i estar sempre a l’aguait. Només s’esbalteix un cop l’any: quan sonen les dotze campanades de la nit de Sant Joan… Però és una estona tan curta que no hi ha temps a cercar el llit del riu… I cal estar pendent, a més, de tots els altres monstres i fantasmes que solen rondar per la ciutat durant aquesta nit assenyalada.

El Vaixell Negre (7)

En aquest antic barri mariner, que encara conserva el nom de barri de Port, havia estat enclavat el port dels romans, on diu la llegenda que va arribar, fa més de tres mil·lennis, Hèrcules, el semidéu fenici fundador de Barcelona. També era tradició que aquí desembarquessin, més sovint del que era desitjable, els pirates de Tunísia. A causa dels seus sobtats atacs, el vigilant de la fortalesa de Montjuïc tenia com a principal missió escrutar l’horitzó, i tan bon punt apareixia un estol o un vaixell sospitós, enarborava un gallardet vermell al cim de la torre de senyals i engegava una canonada d’avís per tal que es posessin alerta les bateries de la costa, mentre les naus i els vaixells que es trobaven a alta mar s’apressaven a retornar a l’empara del port.

Però no hi havia prevenció possible, ni gallardets, ni canonades, contra l’aparició de l’anomenat Vaixell Negre, que cada 21 de octubre emergia misteriosament del fons del mar. De cop i volta, començaven a bullir les onades i el casc, negre com el sutge, les veles, també negres, l’ormeig, les banderes, el cordam… tot d’un negre que anunciava mort, eixien de l’abisme. Sobre els pals i la coberta, es podien distingir les ombres fosques del patró i de la tripulació que s’afanaven a fer navegar un vaixell condemnat a anar a la deriva i topant amb tot el que trobava al seu pas, especialment les naus que en aquell moment eren al seu voltant, les quals naufragaven sense remissió.

Un cop aconseguit el seu objectiu, el Vaixell Negre s’ensorrava de nou, silenciós i màgic, en les aigües altre cop tranquil·les, tot embolcallat d’unes bromes grisoses i denses que haurien provocat l’enveja del mateix Holandès Errant.

El Bergantell del patró Martell (8)

Des del Moll de Sant Bertran, si es té bona vista i paciència per sotjar l’horitzó, es pot veure en nits clares el casc màgic del Bergantell del patró Martell.

Aquest bergantí té la propietat d’encongir-se i estirar-se. Quan està arronsat, té la mida d’un vaixell normal i corrent, però quan està estirat la proa resta prop del Cap de Creus, a Girona, i la popa va a parar davant l’Illa de Buda, al delta de l’Ebre. Els més exagerats diuen que fins i tot pot arribar al cap de Sant Vicenç, més enllà d’Alacant. El pont, des d’on el patró mena el Bergantell, està sempre situat davant mateix de Montjuïc, sigui quina sigui la mida que tingui en aquell moment.

Un túmul pel virrei (segona part) (9)

Antigament el Paral·lel s’anomenava carrer Francesc Layret. Allí acabava la ciutat i començaven els camps. Als peus del Morrot, que és aquest morro que formen els penya-segats de Montjuïc, hi havia la Terra Negra, durant molt de temps un dels indrets més recòndits i estripats de la ciutat. I al costat de la Terra Negra, a l’espai on se situa ara el nostre itinerari, les Hortes de Sant Bertran, que es deien així per l’ermita que hi havia a l’extrem nord, tocant a la ciutat, i que també va donar nom al moll on acabaven els conreus.

Abans que la ciutat engolís l’horta, aquí hi va haver un misteriós túmul amb una creu al capdamunt. En parla Jacint Verdaguer al seu Nit de Sang:

Els túmuls eren construccions funeràries, amuntegaments de pedres que se situaven als encreuaments dels camins amb l’objecte de cobrir un cadàver. En passar-hi pel costat, els viatgers tenien per costum llançar-hi còdols per augmentar la seva alçada i evitar-ne així l’evasió de l’ànima del difunt. D’aquest costum se’n desprèn el refrany «Fer-se les tres pedres», que indica una defunció.

Però a aquest túmul de què parla Verdaguer, els barcelonins ni hi llançaven pedres, ni hi resaven parenostres. Com a molt se senyaven i marxaven tan ràpidament com podien… No fos cas que allà els sorprengués la vesprada… I és que quan les ombres s’emparaven de la nit, tot el paratge es transformava d’una manera espectral: el vent de marinada de sobte deixava de bufar, les ones s’a-quietaven fins a esdevenir gairebé un mirall i tot adquiria un aspecte trist i desolat. I cada dissabte, a la ratlla de la mitjanit, una figura blanquinosa es materialitzava al peu del túmul. Era la figura d’un cavaller de bona planta, vestit com en temps passats. Les seves faccions, emmarcades per una barba translúcida, eren pàl·lides i macilentes; els ulls, com uns insondables pous de llum fosforescent, i els gestos, lents al principi, s’acceleraven de mica en mica, com si una urgència terrible els conduís. Amb la darrera campanada, l’espectre arrencava a córrer desesperadament cap a la mar negra i immòbil, i les passes, que semblaven portar-lo surant en l’aire, no tenien cap remor. De sobte, amb els peus dins l’aigua, obria els llavis contorsionats de por i llançava un lament que la muntanya convertia en un eco esgarrifós. Després, queia de genolls i es fonia lentament com un raig de sol cobert per un núvol. De seguida el vent s’alçava de nou, i les ones s’abrandaven d’escuma, llepant àvidament les restes de la silueta espectral sobre la sorra.

Efectivament, l’espectre que cada dissabte sortia a passejar-se pel Moll de Sant Bertran no era altre que el del comte de Santa Coloma, el qui fou virrei de Catalunya durant la Guerra dels Segadors.

Sembla ser que després d’escapolir-se del seu palau per la galeria subterrània que ja he mencionat, el comte va sortir a l’aire lliure prop de les Drassanes, on els insurgents havien iniciat un devastador atac. Allà s’ensopegà amb altres nobles que fugien en desbandada i que, en reconèixe’l, se li van acostar amatents. Però els segadors ja havien descobert la seva presència i s’hi dirigien ràpidament.

—Salvi’s qui pugui! —va cridar aleshores Santa Coloma.

I de seguida es dispersaren tots pels voltants de Montjuïc.

«El virrei, jutjant més segura la derrota que portava, prosseguí amb ella, desemparat ja de la noblesa catalana, i acomboiat de pocs dels seus, perquè cadascun mirava a salvar-se; però res li aprofità, ni jo podré dir de les seves passes…» (Crònica de Miquel Parets, segle XVII).

A les platges de Sant Bertran, on avui hi ha el moll, l’esperava una galera genovesa que el duria a bon port fins que la revolta fos apaivagada. Abatut per la calor i per l’angúnia, avançà defallint cap al trencant de les ones; i era ja a punt d’assolir el seu objectiu quan se li van plantar al davant sis segadors; i en aquell paratge que havia estat antigament lloc de duels i torneigs de cavallers, va caure el comte de Santa Coloma, sota els cops combinats de les dagues i les falces. Dos dies després va ser trobat el cadàver, «els peus gairebé dins l’aigua, descordats els pits, treta la gorgera, amb cinc o sis punyalades entre l’estómac i el ventre, però sense gota de sang».

Els consellers de la Generalitat van fer una crida, prometent una recompensa de quatre mil monedes barcelonines per a qui donés notícia dels executors, però ningú no es va presentar. L’estat del cadàver, misteriosament íntegre i sense gota de sang, va provocar més enraonies que l’assassinat en si, i les autoritats van decidir enterrar-lo en el mateix indret on havia caigut, en un túmul. Al damunt, una creu de pi.

I mentre va ser allà, cada dissabte, a la ratlla de la mitjanit, l’espectre patètic i melangiós de l’odiat virrei sortia de la tomba, corrent un cop més per la platja cap a la mar negra i tranquil·la i cap a la seva impossible salvació.

El Cau del Diable (10)

Des de temps immemorials, es té per cert que pels contorns de Montjuïc existeix un túnel, l’anomenat Cau del Diable o Forat del Diable, que no és sinó la porta de l’infern, el qual es troba exactament sota de la muntanya.

A Catalunya, l’infern és conegut popularment com «el cel de les cabretes, que els àngels porten banyetes», i és descrit com una caverna situada al centre de la terra, imperi de les ombres i el caos, ple de torrents i rius de lava, deserts gelats i horribles pous i calderes on els condemnats passen del foc ardent al fred gelat sense interrupció. Els seus accessos són vigilats per monstres horripilants que permeten l’entrada però no la sortida.

Segons altres versions, el forat diabòlic de Montjuïc no és sinó les restes de les mines obertes per Satanàs, enfurismat per la devoció que els barcelonins sentien per la màrtir local santa Madrona, patrona de la muntanya.

Conta la tradició que, a fi de portar a terme la seva empresa, el príncep de les tenebres resolgué reclutar tots els diables que anaven dispersos pel món, ocupats en les seves particulars malifetes; i per fer-ho va recórrer a l’inestimable ajut de les libèl·lules, que per aquest motiu reben el nom d’espiadimonis o cavallets del dimoni. Reunits els diables, començaren a obrir una àmplia mina al cor de Montjuïc, amb la intenció d’ensorrar-lo i llençar tot el rocam sobre la ciutat, sepultant-la per sempre. Però en arribar a l’alçada de l’ermita que albergava les relíquies de santa Madrona, aquesta va sortir de la seva sepultura i va traçar davant els atrafegats diables el signe de la creu, posant-los en fuga amb la cua entre cames.

Algunes tradicions situen el Cau del Diable als voltants de la Font del Gat —que una cançó popular ha convertit en la més famosa de Catalunya—, doncs ja se sap que el gat és l’animal del diable per excel·lència, i les frondoses fondalades que envolten el berenador contribueixen a donar-li l’aire misteriós que precisen les obres d’enginyeria del maligne.

Més dracs i dragonesses (11)

Al cim de la muntanya, prop de l’actual emplaçament del castell, existeix una cova on es diu que habitava una altra d’aquestes bestioles que sembla que senten una especial tirada per la zona: el famós Drac de Montjuïc, que posseïa set caps i tres cues.

La creença popular en aquestes bèsties mitològiques va estar arrelada durant segles per tot Catalunya, i els trets físics amb què se les descriu són similars en tots els casos:

Tanmateix, a Barcelona es parla d’un altre espècimen les característiques del qual són lleument diferents de la tònica general. Es tracta de la famosa Víbria, una tradició representada per un d’aquests ninots de cartró-pedra que surten a passejar per la ciutat en festes assenyalades.

La Víbria barcelonina no és un drac, sinó una dragonessa. La llegenda la suposa una dama encantada, i el seu aspecte és alhora terrible i seductor. Té la pell escamosa i dura com la d’un cocodril, dues potes d’àliga, urpes, ales de ratpenat i una cua punxent i retorçada. Al cap, dues orelles punxegudes, com de cérvol, una boca plena de temibles dents i una llengua bífida. Però el més extraordinari de la seva anatomia són, sens dubte, els pits femenins, d’aspecte molt seductor, i els ulls lluminosos com robins, que fascinen a qui els veu, de manera que la víctima no s’adona de l’horrible aspecte de la Víbria, sinó només dels seus encants femenins, i cau irremissiblement a les seves grapes.

Misterioses tombes al Cementiri Nou (12)

A l’època dels nostres avis existia la creença que a La Mort li agrada d’amagar-se entre les branques dels xiprers, especialment les nits de Sant Joan i de Difunts. Durant aquestes festivitats, la gent no s’acostava als cementiris, per por que la tètrica dama se’ls tirés al damunt des de dalt dels arbres.

Altres deien que eren les òlibes, les que s’amagaven entre les branques, i es devia a la maledicció que la Mare de Déu els havia llançat el dia en què, anant a presentar el petit Jesús al temple, una òliba va udolar a la copa d’un xiprer i el nen es va posar a plorar. Maria condemnà l’ocell a restar despert únicament durant les hores nocturnes, a rondar pels cementiris i a beure’s l’oli dels llantiols de les tombes, raó per la qual se l’anomena també «bruixa».

Fos quin fos el seu inquilí, era també creença generalitzada que durant les hores nocturnes, els xiprers cantaven amb veu greu una mena d’absoltes molt tristes, que dedicaven a les ànimes dels qui jeien rere els murs del fossar.

I potser sigui pel retronar d’aquests càntics que al Vial Sant Jaume, Agrupació XI d’aquest cementiri, les làpides i les lloses sepulcrals es trenquen i es desencaixen, com aquella altra del Santet del Poblenou, de la qual ja he parlat.

O potser sigui pel fet que a les rodalies hi ha l’antic mausoleu propietat de les federacions espiritistes de Barcelona…

O potser perquè a les rodalies hi tenen lloc, durant la nit, diabòliques manifestacions…

Antigament, uns dies abans de la festivitat de Tots Sants, els enterramorts feien un repàs general de les creus dels cementiris, a fi de comprovar que cap d’elles estigués trencada o escapçada, atès que aquests són els signes que fa servir el diable per indicar que el difunt li pertany. Si en trobaven cap en aquestes condicions, procedien a indagar la conducta del que hi jeia, per comprovar si podia estar endimoniat o si havia estat un pecador tan gran que el diable s’havia possessionat de la seva ànima en morir. Si la investigació proporcionava proves positives, els fossers retiraven la creu, perquè no profanés tot el cementiri. Si, per contra, arribaven a la conclusió que es tractava d’un cas fortuït, avisaven la família del difunt perquè reparés els desperfectes de la tomba. Quan el nombre de creus trencades o esvorallades era molt gran, era senyal inequívoca que les bruixes havien pres la zona com a centre dels seus sàbats, i que trencaven les creus per testimoniar la presència de Satanàs. Aleshores calia recórrer necessàriament a la litúrgia per exorcitzar l’indret.

Sigui quin sigui el motiu de la trencadissa de les làpides de Montjuïc, la imaginació popular ha decidit que és a causa de les ànimes en pena —és clar!—, i que el seu origen pot ser tan remot com remota és l’existència de cementiris en aquest paratge, atès que malgrat que l’anomenat Cementiri Nou fou inaugurat el 1883, es té notícia que ja els romans de l’antiga Barcino enterraven aquí els seus difunts, i que precisament el nom de la muntanya, Mont Juïch, prové del fet d’haver estat assentament d’un cementiri jueu.