(Apareix Teopròpides acompanyat de dos esclaus).

TEOPRÒPIDES. (Als esclaus). Quedeu-vos aquí, a la part de dins del llindar de manera que quan us cridi, sortiu de seguida. Li poseu ràpidament les manilles. Jo esperaré el meu burleta davant la casa i, com em dic Teopròpides, que avui la pell li caurà a tires.

TRANIÓ. (A part). Ja ho sap tot. Ara és millor que rumiïs què pots fer, Tranió.

TEOPRÒPIDES. Quan arribi, haig de sorprendre’l amb habilitat i astúcia. De moment li amagaré l’ham; sense que se n’adoni, li deixaré anar fil. Dissimularé que sé res de tota aquesta història.

TRANIÓ. (A part). Ah malparit! No hi ha ningú més astut que ell a tota Atenes. Avui ningú no aconseguirà donar-li gat per llebre; és dur com una pedra. El sortiré a trobar i li parlaré. Som-hi!

TEOPRÒPIDES. Tant de bo aparegués en aquest moment!

TRANIÓ. Si tant em desitges, per Pòl·lux, sóc aquí davant teu.

TEOPRÒPIDES. Molt bé, Tranió! Què m’expliques?

TRANIÓ. Els pagesos ja vénen del camp. Filòlaques arribarà de seguida.

TEOPRÒPIDES. Per Pòl·lux, em vas com anell al dit. Em fa l’efecte que aquest veí nostre és un barrut i un malcarat.

TRANIÓ. Per què ho dius?

TEOPRÒPIDES. Perquè diu que no us coneix…

TRANIÓ. Que no ens coneix?

TEOPRÒPIDES. …i nega que vosaltres mai li hàgiu lliurat ni un xavo.

TRANIÓ. Au, em prens el pèl! No és pas veritat.

TEOPRÒPIDES. Per què ho hauria de dir?

TRANIÓ. Ho dius per fer broma; estic segur que ell no ho nega.

TEOPRÒPIDES. Doncs, sí, per Pòl·lux que ho continua negant i a més diu que ell no ha venut aquesta casa a Filòlaques.

TRANIÓ. Alça! Ha negat que li hàgim lliurat el diner?

TEOPRÒPIDES. Efectivament; se m’ha ofert a jurar, si jo volia, que ni havia venut aquesta casa ni havia rebut els diners.

TRANIÓ. És un mentider; ha venut la casa i se li han lliurat els diners.

TEOPRÒPIDES. Això mateix li he dit jo.

TRANIÓ. I ell què ha respost?

TEOPRÒPIDES. M’ha ofert de posar al meu abast tots els seus esclaus per obrir una investigació.

TRANIÓ. Bestieses! Mai no te’ls deixarà, per Pòl·lux!

TEOPRÒPIDES. Sí que me’ls deixa!

TRANIÓ. Què et sembla si vaig a buscar-lo dins…?

TEOPRÒPIDES. Alto!… Crec que ho provaré.

TRANIÓ. Ho creus? Segur. Porta’m aquest individu.

TEOPRÒPIDES. Què et sembla si primer faig venir cap aquí els esclaus?

TRANIÓ. Ja ho hauries hagut de fer. O bé, si vols, presenta-li una demanda per la propietat de la casa.

TEOPRÒPIDES. No. Primer vull interrogar els seus esclaus.

TRANIÓ. Cal que ho facis, per Pòl·lux! Jo, mentrestant, m’asseuré damunt aquest altar.^[23]

TEOPRÒPIDES. Per què?

TRANIÓ. No hi entens ni un borrall: ho faig perquè no puguin fugir cap aquí els esclaus que et donarà per interrogar-los. Aquí, et faré de president, per tal que l’interrogatori no sigui paper mullat.

TEOPRÒPIDES. Aixeca’t.

TRANIÓ. No.

TEOPRÒPIDES. No seguis damunt l’altar.

TRANIÓ. Per què?

TEOPRÒPIDES. Ja ho sabràs. Perquè precisament vull això, que s’hi refugiïn.^[24] Deixa’m fer a mi: em resultarà molt més fàcil fer-lo condemnar davant el jutge a pagar-me danys i perjudicis.

TRANIÓ. Fes el que hagis de fer. Però, per què vols crear-te problemes innecessaris? No saps que 1100 anar a raure als jutges és una cosa espantosa?

TEOPRÒPIDES. Au, vinga, aixeca’t i vine cap aquí. Hi ha una cosa que vull consultar-te.

TRANIÓ. Tot i així, et donaré el consell des d’aquí. Sóc molt més assenyat si estic assegut. A més, els consells són més sòlids si es donen des d’un lloc sagrat.

TEOPRÒPIDES. Aixeca’t. No em vinguis amb gaites! Mira’m als ulls.

TRANIÓ. Ja t’he mirat.

TEOPRÒPIDES. Em veus?

TRANIÓ. Et veig. Si ara aquí n’arribés un altre, faria badalls de gana.

TEOPRÒPIDES. Per què?

TRANIÓ. Perquè no li quedaria res per rosegar. Tu i jo som massa vius, per Hèrcules!

TEOPRÒPIDES. (S’adona que Tranió l’ha tomat a enredar). Estic ben llest!

TRANIÓ. Què et passa?

TEOPRÒPIDES. M’has enganyat.

TEOPRÒPIDES. M’has ben mocat.

TRANIÓ. Mira, si et plau, si ho he fet bé. Potser encara et penja la candela?

TEOPRÒPIDES. I tant que ho has fet bé! Fins i tot el cervell, m’has xuclat del cap. Ja he descobert totes les vostres malifetes fins al fons. Per Hèrcules, no fins al fons, fins al rerafons!

TRANIÓ. Avui no tinc intenció de moure’m d’aquí ni un moment. Deixa-ho córrer o vés-te’n.

TEOPRÒPIDES. Ara mateix mano que et rodegin amb ceps i els cremin, bergant!

TRANIÓ. No ho facis, perquè acostumo a estar més bo bullit que no pas rostit.

TEOPRÒPIDES. Serviràs d’exemple, per Pòl·lux!

TRANIÓ. Potser t’agrado, que m’agafis com a exemple?

TEOPRÒPIDES. Digues, com era el fill que et vaig deixar quan vaig marxar d’aquí?

TRANIÓ. Tenia peus, mans, dits, orelles, ulls, llavis…

TEOPRÒPIDES. Et pregunto una altra cosa.

TRANIÓ. Bé, doncs et responc una altra cosa. (S’acosta Cal·lidàmates). Ves per on que veig que arriba el company del teu fill, Cal·lidàmates. Aprofitant que ell és aquí, pledeja amb mi, si tens alguna queixa.