USURER. Per a la usura, mai no he vist un any més criminal que enguany. M’arrossego pel fòrum tot el dia, des del matí fins al vespre i no puc col·locar ni un ral a ningú.

TRANIÓ. (A part). Per Pòl·lux, ara sí que estic absolutament perdut, i per sempre. Mira per on, l’usurer que ens va fiar per poder comprar l’amiga. Si no prenc la davantera, per tal que el vell no se n’assabenti de retruc, la maniobra quedarà clara com l’aigua. Em faré trobadís. (Entra en escena Teopròpides).
Però, com és que aquest torna tan d’hora a casa? Em temo que ja s’ha adonat d’alguna cosa. Hi aniré i li parlaré. Ai pobre de mi, la pell no em toca el cos! Res no és més llastimós que un home amb la consciència bruta…, com jo (gest amb el dit). Però tal com estan les coses, continuaré embolicant la troca: així ho exigeix la situació.
(A Teopròpides). D’on véns?

TEOPRÒPIDES. Acabo de trobar l’individu a qui vaig comprar la casa.

TRANIÓ. No li deus haver dit res del que jo t’he confiat, no?

TEOPRÒPIDES. Li ho he dit tot, per Hèrcules!

TRANIÓ. (A part). Ai pobre de mi! Em temo que els meus tripijocs han acabat per sempre.

TEOPRÒPIDES. Què remugues?

TRANIÓ. No, res… Però vejam, digues-me, li ho has explicat tot?

TEOPRÒPIDES. Tot i per ordre.

TRANIÓ. I ell t’ha confessat quelcom del seu hoste?

TRANIÓ. Ho nega? Pensa-ho… (va fent temps per pensar-ne alguna).

TEOPRÒPIDES. T’ho diria si ho hagués confessat. Què et sembla que cal fer ara?

TRANIÓ. Jo, què penso? Doncs mira, per Hèrcules, vés a judici amb ell, tots dos —(a part) procura, però, escollir un jutge que em cregui— el tindràs al pot en un tres i no res.

USURER. (Reconeix Tranió). Home, però si… (dubtant si ho és o no) aquí tenim Tranió, l’esclau de Filòlaques! L’un per l’altre no em tornen ni el capital ni els interessos.

TEOPRÒPIDES. (Tranió es dirigeix cap a l’usurer). On vas?

TRANIÓ. No me’n vaig enlloc. (A part). Realment, sóc un pobre home, un desgraciat, he nascut amb totes les divinitats de cul. Ara l’usurer m’interpel·larà amb aquest aquí davant! Sí, sóc una llàstima. De pertot em causen maldecaps! però, endavant les atxes, donaré el primer pas!

USURER. Ves per on que se m’atança. Estic salvat: calés a la vista! (es frega les mans).

TRANIÓ. (A part). Està content, pobre…; és un somiatruites.
(Dirigint-li la paraula). Bon dia, Misargírides.^[12]

USURER. Bon dia, Tranió. Què hi ha dels diners?

TRANIÓ. Lluny, si et plau, bèstia voraç! Només que em trobes ja m’enforquilles.

USURER. (A part, però fort perquè l’altre ho senti). Aquest galifardeu està escurat.

TRANIÓ. (Igualment). Aquest home és certament un endeví.

USURER. Deixa’t de romanços!

TRANIÓ. Vinga, què vols, parla.

USURER. On és Filòlaques?

TRANIÓ. (Irònic). Mai no hauries pogut trobar-me en un moment més oportú que aquest.

USURER. I doncs?

TRANIÓ. Vine cap aquí… (s’allunyen de Teopròpides).

USURER. (Cridant). Per què no em paguen els interessos?

TRANIÓ. (Fent-li senyal que no cridi tant). Ja sé que tens bona veu, però no cridis tan fort.

USURER. Per Hèrcules que ho faig amb tota la intenció.

TRANIÓ. Ah, fes-me un favor.

USURER. En què vols que et complagui?

TRANIÓ. Vés-te’n a casa, si et plau.

USURER. Que me’n vagi?

TRANIÓ. Sí, i torna aquí cap al migdia.

USURER. Aleshores em pagaran els interessos?

TRANIÓ. Sí, te’ls tornarà, però ara marxa.

USURER. Per què haig d’anar-me’n corrent, esforçar-me i cansar-me? I si em quedo aquí fins al migdia?

TRANIÓ. No!, passa cap a casa; creu-me, per Hèrcules, vés-te’n de seguida.

USURER. D’acord, però primer dóna’m els interessos.

TRANIÓ. Vés-te’n, vés-te’n de seguida.

USURER. Vinga, doneu-me el rèdit. Per què m’expliqueu sopars de duro?

TRANIÓ. Molt rebé! per Hèrcules… no… marxa de pressa, fes-me cas.

USURER. Com hi ha món, que el cridaré ara mateix pel nom.

TRANIÓ. Bravo, molt bé! Ja deus estar ben content amb aquests crits!

USURER. Reclamo el que és meu. Ja fa massa dies que m’aixequeu la camisa amb excuses. Si us sóc una molèstia, torneu-me els diners i me n’aniré. Totes les reclamacions desapareixeran simplement amb un sol mot: calés!

TRANIÓ. Accepta el capital.

Usurer. No, és el rèdit el que vull primer.

TRANIÓ. Què xerres! Ets el més repugnant dels homes. Has vingut aquí a esbravar-te? Doncs fes el que puguis. Ell no et dóna res perquè no et deu res.

USURER. Que no em deu res?

TRANIÓ. Ni un brot, no t’emportaràs d’aquí! Que no et fa por que marxi de la ciutat exiliat per culpa del teu rèdit, quan ara ja podries cobrar el capital?

Usurer. No reclamo el capital; primer vull que em tornin els interessos.

TRANIÓ. No m’emprenyis. Aquí ningú no et dóna res. Fes el que et sembli… Tu ets l’únic que acostumes a fiar diners, no?

USURER. (Cridant com un boig). Grateu-vos la butxaca, torna’m els interessos, liquideu-me els interessos! Em torneu ara mateix el rèdit? Em tornen els interessos, sí o no?

TRANIÓ. Interessos per aquí, interessos per allà!
Sempre amb els interessos a la boca. Vés-te’n a fregir espàrrecs! No recordo pas haver vist mai cap bèstia més repugnant que tu.

USURER. Per Pòl·lux, no et pensis que m’atemoritzes amb aquestes paraules.

TEOPRÒPIDES. (A part). La cosa està que crema. D’un tros lluny es veu el fum. (A Tranió). Què coi són els interessos que demana?

TRANIÓ. Mira, aquest és son pare que ha arribat de viatge no fa pas gaire; ell et tornarà capital i interessos. No pretenguis embolicar-nos més. A veure si es fa pregar gaire!

USURER. (A part). És qüestió d’arreplegar el que m’ofereixin.

TEOPRÒPIDES. (A Tranió). Escolta…

TRANIÓ. Què vols?

TEOPRÒPIDES. Qui és aquest home? Què et demana? Per què acusa el meu Filòlaques i t’escridassa davant tothom? Què li devem?

TRANIÓ. T’ho demano per Hèrcules, fes que li fotin els diners per la cara, a aquesta bèstia immunda.

TEOPRÒPIDES. Que faci que…?

TRANIÓ. Sí, que li facin una cara de monedes.

USURER. Amb molt de gust entomo els cops del diner.

TRANIÓ. Que no el sents? no et sembla que és un usurer tal com cal, la llei d’homes més perversa que existeix?

TEOPRÒPIDES. No m’importa ni qui és ni què és ni d’on és; només m’interessa que em diguis una cosa, per saber-la: de quin diner parla.

TRANIÓ. (Dit amb veu més fluixa). És… bé, Filòlaques li deu una misèria.

TEOPRÒPIDES. (Incrèdul). I quant és aquesta misèria?

TRANIÓ. Gairebé… quaranta mines. Si vas a mirar, no creguis que és molt.

TEOPRÒPIDES. (Amb sarcasme). No res, una escopinada! A més a més també he sentit no sé què dels interessos d’aquests diners…

TRANIÓ. Tot plegat capital i interès, li devem quaranta-quatre mines.

USURER. Només això. No demano res mes.

TRANIÓ. Prova de demanar un ral més i veuràs! (a Teopròpides). Digues-li que li donaràs i així se n’anirà.

TEOPRÒPIDES. Que li digui que li donaré?

TRANIÓ. Sí.

TEOPRÒPIDES. Jo?

TRANIÓ. Sí, tu. De moment, digues-li-ho, fes-me cas. Promet-li-ho, vinga; t’ho aconsello.

TEOPRÒPIDES. Respon-me: què se n’ha fet d’aquests diners?

TRANIÓ. Són en lloc segur.

TEOPRÒPIDES. Doncs, si són en lloc segur, pagueu vosaltres mateixos.

TRANIÓ. El teu fill ha comprat una casa.

TEOPRÒPIDES. Una casa?

TRANIÓ. Una casa.

TEOPRÒPIDES. Molt bé! Filòlaques ha sortit com el seu pare: en els negocis ja es desempallega com un home. (Reflexiona). Has dit una casa?

TRANIÓ. Sí, he dit una casa. Però saps de quina mena?

TEOPRÒPIDES. Com vols que ho sàpiga?

TRANIÓ. Uau! (fa un gest amb la mà que indica l’excel·lència de la casa).

TEOPRÒPIDES. Com és?

TRANIÓ. No me’n parlis…

TEOPRÒPIDES. Què vols dir?

TRANIÓ. Brillant com un mirall, un veritable esclat!

TEOPRÒPIDES. Molt bé, per Hèrcules! I què, quant se n’ha fet?

TRANIÓ. Tants talents grossos com pesem tu i jo. Però va donar aquestes quaranta mines de paga i senyal. Les va manllevar d’aquest i les vàrem donar a l’altre. Estàs al cas? En efecte, com que aquesta casa estava tal com t’he explicat abans, se’n va comprar una altra de seguida.

TEOPRÒPIDES. Renoi, molt ben fet!

USURER. Ep, ja s’acosta el migdia!

TRANIÓ. Paga-li, t’ho prego, no sigui que ens ofegui amb el seu vòmit.

TEOPRÒPIDES. Xicot, entén-te-les amb mi.

USURER. T’he de reclamar els diners a tu?

TEOPRÒPIDES. Sí, però demà.

USURER. Adéu! ja en tinc prou, si demà m’emporto…

TRANIÓ. (A part) …una desgràcia, això és el que li han d’atorgar tots els déus i deesses! Ha anat d’un pèl que no m’espatlla tots els meus plans. (A part). Per Pòl·lux que avui dia no existeix cap altra espècie més repugnant ni més malintencionada que la dels usurers.

TEOPRÒPIDES. A quin barri ha comprat la casa, el meu fill?

TEOPRÒPIDES. Vols contestar-me, si et plau!

TRANIÓ. Sí. És que intento recordar el nom de l’amo.

TEOPRÒPIDES. Vinga, doncs, fes memòria.

TRANIÓ. (A part). I ara que faig?… I si li encolomo tot al veí d’aquí al costat i li dic al vell que el seu noi li ha comprat la casa? Per Hèrcules que he sentit dir que el millor plat és el que és servit calent. Qualsevol cosa que t’inspirin els déus, és llei dir-la.

TEOPRÒPIDES. Què? Ja ho has recordat?

TRANIÓ. (A part). Que els déus se l’emportin… (mirant Teopròpides, amb veu fluixa). I si pot ser a tu també! (amb veu normal). Li va comprar a aquest veí d’aquí al costat.

TEOPRÒPIDES. De veritat?^[13]

TRANIÓ. Home, bé deu ser-ho de veritat, si estàs disposat a tornar els diners; si no penses tornar-los, és que la va comprar de mentida.

TEOPRÒPIDES. No l’ha pas comprada en gaire bon lloc.

TRANIÓ. Què dius, si és un lloc excel·lent!

TEOPRÒPIDES. Desitjo donar una mirada a la casa. Truca i crida a algú que surti, Tranió.

TRANIÓ. Estic ben llest! Ara ja no sé què inventar-me. Les ones em llencen per segon cop contra el mateix escull.

TEOPRÒPIDES. Què…?

TRANIÓ. (A part). Per Hèrcules que no se m’acut res de res. Estic ben atrapat.

TEOPRÒPIDES. Au vinga, crida a algú i demana-li que m’ensenyi la casa.

TRANIÓ. Ei, ei…! però és que està ple de dones. Primer haurem de mirar si volen o no que hi entrem.

TEOPRÒPIDES. Tens tota la raó. Vés, pregunta’ls-ho i demana’ls aquest favor. Mentrestant jo t’espero aquí fora fins que surtis.

TRANIÓ. (A part). Així se t’emportin totes les divinitats, vell xaruc! No deixes que les meves decisions arribin a bon port.
(Surt de la casa Simó). Meravellós! Heus aquí l’amo de la casa, Simó, que en surt. M’apartaré un xic enllà, mentre convoco en el meu magí el senat de les meves idees. Així, quan se m’hagi acudit què he de fer, l’aniré a trobar.