FILEMÀTIA. Ja feia temps, per Càstor, que no m’havia rentat amb aigua freda tan de gust i em sembla que mai no m’havia sentit tan neta com ara, Escafa estimada.

ESCAFA. Totes et ponen, com la collita, que enguany ha estat molt abundosa.

FILEMÀTIA. Què hi té a veure la collita amb el meu bany?

ESCAFA. No gaire més que el teu bany amb la collita.

FILÒLAQUES. (A part). Oh seductora Venus!^[2] Aquesta és la tempesta de què us he parlat, que em va desprotegir de tota la modèstia amb què havia estat cobert. Amor i Cupido han amarat el meu cor i ja mai més no podré recobrir-me’n. Les parets del meu esperit regalimen: l’edifici és ja una autèntica ruïna.

FILEMÀTIA. Estimada Escafa, mira si aquest vestit em queda bé. Vull agradar Filòlaques, la nineta dels meus ulls, el meu amo i senyor.

ESCAFA. Per què t’empolaines tan galanament, si tu ja ets tan bufona? Els amants no s’enamoren del vestit de les dones, sinó del farciment.

FILÒLAQUES. (A part). Que els déus em valguin, que encantadora que és Escafa! la sap llarga, la múrria! Que bé coneix els costums i els sentiments dels amants!

FILEMÀTIA. I?

ESCAFA. Què vols?

FILEMÀTIA. Vinga! mira’m i digues-me com m’escau el vestit.

ESCAFA. Com que estàs tan ben feta, t’està bé qualsevol cosa que et posis al damunt.

FILÒLAQUES. (A part). Per aquesta floreta, Escafa, avui et regalaré un present… alguna cosa. No consentiré que hagis lloat gratis la que m’enamora.

FILEMÀTIA. No vull que sempre em lloïs.

ESCAFA. Mira que n’arribes a ser de tanoca! prefereixes que et bescantin sense raó que no pas que et lloïn de veritat, eh? Per Pòl·lux que jo m’estimo molt més ser elogiada, encara que sigui sense raó, que no pas ser criticada amb fonament o que altres es fotin del meu aspecte.

FILEMÀTIA. Jo m’estimo la veritat i vull que me la diguin. Odio qui menteix.

ESCAFA. Tant de bo el teu apreci envers mi i l’amor del teu Filòlaques envers tu, siguin com la teva bellesa.

FILÒLAQUES. (A part). Què dius, sacrílega? Quina forma de jurar ha estat aquesta? El meu amor per ella? Per què no has afegit el seu amor per mi?… Em desdic del regal. Has begut oli. Acabes de perdre el present que t’havia promès.

ESCAFA. Per Pòl·lux, et considero tan llesta, tan sàvia i tan ben educada que em sobta que ara siguis tan beneita de fer aquesta ximpleria.

FILEMÀTIA. Sobretot, avisa’m si m’erro en res, t’ho prego.

ESCAFA. Per Càstor que t’equivoques, perquè només penses en ell i t’hi lliures en cos i ànima i refuses tots els altres. Ser esclava d’un sol amant és de senyora de casa, no d’una que s’ho fa pagar.

FILÒLAQUES. (A part). Per Júpiter! quina mena de desgràcia ronda per casa meva? Que tots els déus i deesses em torturin fins a morir amb el pitjors turments, si no mato aquesta vellota de set, de fam i de fred.

FILEMÀTIA. No vull que em donis mals consells, Escafa.

ESCAFA. Ets ben pastanaga si penses que ell serà sempre el teu amant i el teu protector. T’aviso: et deixarà quan siguis gran i se n’hagi atipat.

FILEMÀTIA. Espero que no.

ESCAFA. Més sovint arriba el que no esperes que el que esperes. Bé, com que amb paraules no puc convèncer-te que el que t’he dit és cert, passem als fets. Veus com sóc ara, no? I com era abans? En una època jo vaig ser tan estimada com tu ho ets ara i em vaig lliurar en cos i ànima a un únic home. I, per Pòl·lux, quan els anys varen canviar el color del meu cabell, em va deixar i em va abandonar. Aquest és el futur que t’espera.

FILÒLAQUES. (A part). Gairebé no em puc aguantar de saltar-li al ulls, a aquesta busca-raons!

FILEMÀTIA. Ha comprat la meva llibertat amb els seus diners per fruir-me ell sol. Penso que només em dec a ell.

FILÒLAQUES. (A part). Oh déus immortals! quin encant i quina virtut de dona! Ben fet, per Hèrcules! m’alegro d’estar escurat per causa d’ella.

ESCAFA. Ets certament una babau, per Càstor!

FILEMÀTIA. Per què?

ESCAFA. Perquè et preocupes que ell t’estimi.

FILEMÀTIA. I per què no ho hauria de fer, digues!

ESCAFA. Ja ets lliure. Ja tens el que volies. Ell, si deixa d’estimar-te, només haurà perdut el diner que va pagar pel teu cap.

FILÒLAQUES. (A part). Sóc home mort, si no l’assassino aplicant-li els pitjors turments. Em perverteix la noia amb els seus mals consells, aquesta alcavota!

FILEMÀTIA. Mai no li podré agrair prou el que ha fet per mi. Escafa, no intentis persuadir-me de menystenir-lo.

ESCAFA. Pensa tot just una cosa: si, ara que estàs a la flor de la joventut, et poses només al seu servei, quan seràs vella te’n penediràs.

FILÒLAQUES. (A part). Voldria convertir-me en angina per arrapar-me al coll d’aquesta bruixa i ofegar-la, maleïda busca-raons!

FILEMÀTIA. És just que em mostri tan agraïda ara que ja ho he aconseguit com adés quan me’l treballava, abans de guanyar-me’l.

FILÒLAQUES. (A part). Que els déus facin el que vulguin amb mi, si després de sentir això no estic disposat a tornar-te a alliberar i a matar Esca-fa.

ESCAFA. Bé, si ja estàs ben convençuda que tindràs la manduca assegurada i que ell serà el teu únic amant tota la vida, crec que l’has d’acontentar només a ell i has trenar-te el cabells.^[3]

FILEMÀTIA. Quan un té fama, a més a més sol trobar diners. Si jo conservo la meva bona fama, seré prou rica.

FILÒLAQUES. (A part). Per Hèrcules que si hagués de vendre el meu pare, ho faria molt més a gust que no pas deixar-te passar penúria o captar, mentre jo sigui viu.

ESCAFA. Quin futur espera a tots els altres que t’estimen?

FILEMÀTIA. M’estimaran encara més quan veuran que sóc agraïda amb qui m’ha tractat tan bé.

FILÒLAQUES. (A part). Tant de bo m’anunciessin que el meu pare ha mort. Així jo em desherederia dels meus béns i en faria Filemàtia hereva universal.

ESCAFA. Però certament el patrimoni s’acabarà ben aviat: endrapen dia i nit, beuen i ningú no estalvia res. Són com els porcs per engreixar.

FILÒLAQUES. (A part). Per Hèrcules que seràs la primera amb qui posaré en pràctica l’estalvi. No menjaràs ni beuràs res durant deu dies a casa meva.

FILEMÀTIA. Si vols parlar bé d’ell, et deixaré parlar, però si dius alguna cosa en contra, t’asseguro, per Càstor, que et pegaré.

FILÒLAQUES. (A part). Per Pòl·lux! Si hagués ofert un sacrifici al gran Júpiter amb els diners que vaig donar per la llibertat d’aquesta noia no hauria pas fet una millor inversió. Mira com m’estima, fins al moll dels ossos! Oh, sóc un home com cal: he alliberat un advocat que defensa la meva causa.

ESCAFA. M’adono que no fas cas de cap altre home que no sigui Filòlaques. I com que no vull rebre una estomacada per la seva culpa, estic disposada a donar-te la raó, si tens prou clar que ell serà el teu amant per sempre.

FILEMÀTIA. Dóna’m de seguida el mirall i el cofret amb els ornaments, Escafa. Vull estar a punt quan vingui el meu estimat Filòlaques.

Escafa. El mirall, el fa servir la dona que menysté la seva persona i la seva edat. De què et serveix a tu, que ets el millor mirall per a emmirallar-s’hi?

FILÒLAQUES. (A part). Boniques paraules, que ben bé valen, Escafa, uns quants dinerons per als teus estalvis… Filemàtia meva!

FILEMÀTIA. Em mires si cada cabell és al seu lloc, ben pentinat?

ESCAFA. Si estàs bé, creu-me que el cabell també ho està.

FILÒLAQUES. (A part). Vatua l’olla! No em ve a la memòria res pitjor que aquesta donota. Que n’és de malparida! Ara li segueix la veta i abans només li portava la contra.

ESCAFA. Per què la vols?

FILEMÀTIA. Per untar-m’en les galtes.

Escafa. És com si em demanessis d’emblanquir Tivori amb tinta negra.

FILÒLAQUES. (A part). Ben dit això de l’ivori i la tinta. Molt rebé. T’aplaudeixo, Escafa.

FILEMÀTIA. Doncs, llavors, passa’m el coloret.

ESCAFA. No. (Irònica). Molt aciençada, certament! Vols retocar aquesta obra bellíssima amb una nova pintura? A una noia de la teva edat no li convé posar-se cap maquillatge, ni blanc de cerussa ni blanc de Melos ni cap altra potinga.

FILEMÀTIA. Doncs, té el mirall! (Li fa un petó).

FILÒLAQUES. (A part). Ai desgraciat de mi! Li ha fet un petó al mirall. Si tingués un roc per escapçar-lo, aquest mirall…!

ESCAFA. Té una tovallola. Eixuga’t les mans.

ESCAFA. Tinc por que les mans no et facin olor d’argent, després de tocar-lo. Filòlaques podria pensar que has rebut diners en algun indret.

FILÒLAQUES. (A part). Enlloc no recordo haver vist una alcavota més múrria. Quina idea més bonica i més astuta se li ha acudit a la mala pècora, a propòsit del mirall!

FILEMÀTIA. Potser que em perfumi una mica, no?

ESCAFA. En absolut!

FILEMÀTIA. Per què?

ESCAFA. Perquè una dona fa bona olor, quan no fa olor de res. Efectivament, aquestes dones grans, restaurades, envellides i esdentegades, que es banyen amb perfum i que tapen els defectes del seu cos amb potingues, quan la suor se’ls barreja amb el perfum, fan la mateixa fortor que si un cuiner barreja molts sucs en una única salsa. No aconsegueixes saber de què fan olor. Ara bé, fan un tuf…!

FILÒLAQUES. (A part). Renoi si en sap de coses, aquesta gata maula! És un pou de ciència. Això que ha dit és veritat: (al públic) segur que ho heu entès la majoria de vosaltres, que teniu a casa dones velles, que us van merèixer pel dot que aportaven.

FILEMÀTIA. Vinga, mira si m’estan bé les joies i el mantell, Escafa.

ESCAFA. Això no em toca de dir-ho a mi.

FILEMÀTIA. A qui, doncs?

ESCAFA. T’ho diré: a Filòlaques. Aquest xicot que no compri res si no pensa que t’ha d’agradar, car l’amant es compra els favors de la seva amiga amb or i porpra. Quina necessitat hi ha de fer ostentació d’allò que no li interessa? La porpra és adequada per a amagar l’edat, l’or s’adiu amb una dona lletja. Una dona maca serà més bonica nua que emporprada. A més a més, si una dona de mals costums s’empolaina bé, és inútil. Els mals costums empastifen un bell ornament pitjor que si fos fang. En efecte, si una dona és bonica, ja va prou ornada.

FILÒLAQUES. (A part). Ja fa massa estona que em continc. (A totes dues dones). Què feu aquí?

FILÒLAQUES. Ja ho estàs prou, de guarnida. (A Escafa). Tu, vés-te’n dins i endu-te’n tots aquests ornaments. Amor meu, Filemàtia estimada, tinc ganes de beure amb tu.

FILEMÀTIA. I, per Pòl·lux, jo amb tu, car el que a tu et ve de gust, a mi també, amor meu.

FILÒLAQUES. Guaita! Aquests mots valen més de vint mines.

FILEMÀTIA. Bé, doncs dóna-me’n deu. Vull donar-te els meus mots a bon preu.

FILÒLAQUES. Tot i així, encara tinc un crèdit de deu mines sobre tu. Compta si vols; en vaig pagar trenta per la teva persona.

FILEMÀTIA. Per què m’ho tires en cara?

FILÒLAQUES. Que jo t’ho tiro en cara? Però si el que desitjo és que m’ho retreguin a mi. Ja fa temps que no he invertit els meus diners en un lloc millor.

FILEMÀTIA. I jo, és ben cert que enlloc no he pogut invertir millor els meus serveis que estimant-te a tu.

FILÒLAQUES. Bé, doncs, el balanç d’ingressos i de despeses entre nosaltres quadra. Tu m’estimes, jo t’estimo; tots dos creiem que actuem bé. Els que s’alegren de la nostra felicitat, que gaudeixin sempre de felicitat perpètua. Els que ens envegen, que mai ningú no els hagi d’envejar per res.

FILEMÀTIA. Doncs vinga, estira’t. (A un esclau). Noi, porta’m aigua per a les mans i posa una taula aquí. Mira on són els daus. (A Filòlaques). Vols perfum?

FILÒLAQUES. Per què?, si descanso al costat de la mirra personificada. (Veuen arribar Cal·lidàmates i Dèlfia). Però, no és el meu amic Cal·lidàmates aquell que arriba amb la seva amiga? Sí que l’és; Cal·lidàmates arriba amb la seva companya. Molt bé, nineta dels meus ulls! Els companys d’armes es reuneixen i demanen participar en el botí.