TRANIÓ. Júpiter excels desitja veure’ns morts a mi i a Filòlaques, el fill del meu amo. Ha mort la nostra esperança; no som a recer enlloc. Ni la Salvació en majúscules pot salvar-nos, encara que vulgui. (Més calmat). Sí, noi! Fa un moment, al port, acabo de clissar un munt immens de tristors i malaurances. L’amo ha tornat de l’estranger; Tranió, estàs perdut.
(Al públic). Potser hi ha algú que vulgui fer uns quants calerets, tot reemplaçant-me quan em clavin a la creu? On us heu amagat els ases dels cops, els que esteu acostumats a desgastar grillons? On sou els que per tres rals esteu disposats a pujar torres enemigues i a ser travessats per deu llances?
Mireu, al primer que s’ofereixi per arrencar a córrer cap a la creu, li donaré un talent de plata. Però amb una condició: que primer el lliguin de peus i braços un parell de cops. Després, que em demani els calés bitllo-bitllo. Infeliç de mi! què faig que no corro cap a casa?

(Uns esclaus porten el primer plat).

FILÒLAQUES. Ja és aquí el primer plat… Guaiteu, Tranió ja torna del port.

TRANIÓ. Filòlaques.

FILÒLAQUES. Què hi ha?

TRANIÓ. Jo i tu (esbufegant).

FILÒLAQUES. Jo i tu, què?

TRANIÓ. Estem acabats!

FILÒLAQUES. Què em dius?

TRANIÓ. Estem perduts, creu-me, el teu pare ha arribat.

FILÒLAQUES. On és, per tots els déus?

TRANIÓ. On és? I què hi fa això? Hi és i prou.

FILÒLAQUES. Que t’ho ha dit algú que l’ha vist?

TRANIÓ. Aquests ullets l’han vist, ja t’ho he dit.

FILÒLAQUES. Redimonis! I ara què faig?

TRANIÓ. Què fas, desgràcia! De moment jeure.

(Filòlaques s’incorpora del divan).

FILÒLAQUES. Però l’has vist de veritat?

TRANIÓ. Que sí, pesat!

FILÒLAQUES. No t’hauràs pas equivocat…

TRANIÓ. Et dic que no.

FILÒLAQUES. Més val que em mori, si dius la veritat.

FILÒLAQUES. I ara què faré?

TRANIÓ. Digues que s’enduguin tot això d’aquí. (S’adona de Cal·lidàmates). Qui és aquest que està tan endormiscat?

FILÒLAQUES. Cal·lidàmates. (A Dèlfia). Desperta’l, Dèlfia.

DÈLFIA. Cal·lidàmates, Cal·lidàmates, au amunt!

CAL·LIDÀMATES. Ja m’alço; dóna’m de beure.

DÈLFIA. Desperta’t; el pare de Filòlaques ha tornat de l’estranger!

CAL·LIDÀMATES. Que estigui bonet.

FILÒLAQUES. Sí, ell està bonet, però jo mort i re-mort.

CAL·LIDÀMATES. Com ho has aconseguit de morir dos cops?

FILÒLAQUES. T’ho prego per Pòl·lux, aixeca’t, que arriba el meu pare.

CAL·LIDÀMATES. El teu pare? Digues-li que se’n torni a anar.^[5] Com és que ja ha decidit tornar aquí?

FILÒLAQUES. (Parlant amb ell mateix). I què fumo ara? Arribarà d’un moment a l’altre i em trobarà borratxo perdut amb la casa plena de convidats i bagasses. És un mal assumpte decidir-te a cavar el pou precisament quan la set et crema la gola. No puc plantejar-me el que haig de fer just ara que està a punt d’arribar, miserable de mi.

(Cal·lidàmates s’ha tornat a posar bé).

TRANIÓ. Però mira’l aquest. Ara s’hi ajeu per dormir. Desperta’l.

FILÒLAQUES. Vols despertar-te d’una vegada? El meu pare (emfasitzant) arribarà de seguida, ja t’ho he dit.

CAL·LIDÀMATES. El teu pare?… Doneu-me les sandàlies i agafaré l’arma; per Pòl·lux que el mataré.

FILÒLAQUES. No t’esforcis.

DÈLFIA. (A Cal·lidàmates). Calla, si et plau.

TRANIÓ. (Als esclaus). Ei, vosaltres, emporteu-vos-el ara mateix cap a dins, a pes de braços. (Se l’enduen).

CAL·LIDÀMATES. Per Hèrcules que vosaltres em fareu d’orinal, si no me’n doneu un.

FILÒLAQUES. Estic acabat!

TRANIÓ. Sigues optimista. Ja me’n ben ocuparé jo d’alleugerir-te aquest pànic.

FILÒLAQUES. No som res!

TRANIÓ. Què, callaràs un moment? Potser així podré barrinar un sedant adequat per a aquest maldecap. (Se li acut una idea). Escolta, en tindries prou si aconseguís que el teu pare, en arribar, no vulgui ni entrar a casa i, a més a més, arrenqui a córrer ben lluny?… Vosaltres entreu cap dins i endueu-vos-en ràpidament tot això d’aquí.

FILÒLAQUES. On seré jo?

TRANIÓ. Allí on més desitgis: amb aquesta o bé amb una altra.

DÈLFIA. Què us sembla, doncs, si nosaltres desfilem?

TRANIÓ. Però no gaire lluny, Dèlfia. Aquí dins. (Assenyala la casa). Ah, i no deixeu de beure ni un pensament menys per aquesta raó.

FILÒLAQUES. Que desgraciat que arribo a ser, perquè totes aquestes paraules tan boniques on aniran a parar? Em cago de por.

TRANIÓ. Pots calmar-te i fer el que et mano?

FILÒLAQUES. Sí.

TRANIÓ. Abans que res, Filemàtia, vés cap dins… i tu també, Dèlfia.

DÈLFIA. No ens ho hauràs de dir dos cops. (Entren a la casa).

TRANIÓ. Que el gran Júpiter així ho faci! (es dirigeix a Filòlaques). Ara tu escolta bé del que vull que t’ocupis. Primer fes tancar la casa immediatament. A dins procura que ningú no digui ni mu.

FILÒLAQUES. Entesos.

TRANIÓ. Quan el vell picarà a la porta, ningú no ha de respondre.

FILÒLAQUES. Alguna altra cosa?

TRANIÓ. Sí. Un cop dins, fes-me portar la clau mestra^[6]; jo tancaré la casa per fora.

FILÒLAQUES. M’encomano, amb les meves esperances, a la teva custòdia, Tranió. (Entra dins).

TRANIÓ. Qui és més honest, el patró o el client, em costaria dir-ho. No hi ha ni una engruna de diferència.