TEOPRÒPIDES. (Amb grandiloqüència). Oh Neptú, gratitud eterna perquè m’has retornat del teu si a la llar… més mort que viu. En veritat, si després d’això saps que he posat ni tant sols l’amplada del meu peu al mar, enlloc no existirà cap raó perquè no facis amb mi el que ara ja has intentar de fer. Allunya’t, allunya’t de mi: d’ara endavant ja he confiat en tu tot el que havia de confiar.

TRANIÓ. (A part). Per Pòl·lux, Neptú, l’has ben errada; quina ocasió tan bona t’has deixat escapar!

TEOPRÒPIDES. Després de tres anys d’estada a Egipte arribo a la llar. De ben segur que tota la casa em deu estar esperant.

TRANIÓ. (A part). Per Pòl·lux, més ben rebut hauria estat qui ens anunciés que eres mort.

TEOPRÒPIDES. Però, què passa aquí? De dia i la porta closa. Trucaré. Ei! hi ha algú aquí dins? Que no obriu la porta?

TRANIÓ. (Surt de l’amagatall). Qui és que gosa acostar-se a casa nostra?

TEOPRÒPIDES. Sens dubte que aquest és el meu esclau Tranió.

TRANIÓ. Oh l’amo Teopròpides! Salut! M’alegro que hagis tornat sa i estalvi. T’ha anat bé, tot aquest temps?

TEOPRÒPIDES. Sí, ja ho veus!

TEOPRÒPIDES. I vosaltres? que potser us heu guillat?

TRANIÓ. Per què ho dius?

TEOPRÒPIDES. Oh, perquè rondeu per aquí fora i no hi ha ni una ànima que vigili la casa: ningú no m’obre ni em respon. Una mica més i de tant picar rebento la porta.

TRANIÓ. Valguin-me tots els déus! Has tocat aquesta casa?

TEOPRÒPIDES. Per què no ho havia de fer? Ja et dic, de tant picar gairebé l’esbotzo.

TRANIÓ. L’has tocada? (fora de si).

TEOPRÒPIDES. Sí, l’he tocada i l’he colpejada.

TRANIÓ. Alça! (fa un gest amb la mà, deixant entendre que ha fet un disbarat).

TEOPRÒPIDES. Que he fet… (Tranió el talla).

TRANIÓ. Mal fet, per Hèrcules!

TRANIÓ. Has comès una malvestat indigna, de no dir.

TEOPRÒPIDES. Bé. I què?

TRANIÓ. Aparta’t, allunya’t de la casa, toca el dos d’aquí,… (amb veu més fluixa) atança-te’m. (Teopròpides se li acosta). És cert que has tocat les portes?

TEOPRÒPIDES. Com vols que hagi picat sense tocaries?

TRANIÓ. Doncs, has escabetxat…

TEOPRÒPIDES. A qui?

TRANIÓ. …a tots els teus.

TEOPRÒPIDES. (Amb grandiloqüència). Que tots els déus i deesses plegats, per aquest averany, et facin…

TRANIÓ. No t’hi amoïnis. Temo que ni tu ni els teus no pugueu purificar-vos.

TEOPRÒPIDES. Per què?… (pensatiu). Però, escolta, arribo i m’expliques una cosa ben estranya!

TRANIÓ. (Fa veure que no ho ha sentit). Ah, i digues a aquell parell (assenyala els esclaus que han arribat amb Teopròpides) que s’apartin d’allí.

TEOPRÒPIDES. Nois, aparteu-vos.

TRANIÓ. No toqueu la casa. (Toca fusta amb dos dits per allunyar els mals esperits). Toqueu fusta també vosaltres.

TEOPRÒPIDES. T’ho suplico per Hèrcules! I si m’expliques l’entrellat de tot això?

TRANIÓ. Mira, perquè ja fa set mesos que ningú no ha posat els peus en aquesta casa, des que la vam abandonar.

TEOPRÒPIDES. Dius que què?

TRANIÓ. (Buscant complicitat i en veu baixa). Dóna una ullada; veus algú que pugui caçar les nostres paraules al vol?

TEOPRÒPIDES. Endavant, no hi ha perill!

TRANIÓ. Torna a guaitar.

TEOPRÒPIDES. No hi ha ningú. Vinga, parla!

TEOPRÒPIDES. Què dius?… No entenc res.

TRANIÓ. Dic que ja fa temps es va perpetrar un crim; antic, no és pas d’ara.

TEOPRÒPIDES. De ja fa molt de temps?

TRANIÓ. Encara més. Nosaltres acabem de descobrir-ho.

TEOPRÒPIDES. Quina mena de crim? Qui el va cometre, digues.

TRANIÓ. L’amfitrió va matar el seu hoste de males maneres; em sembla que fou el que et va vendre el casalot.

TEOPRÒPIDES. El va matar?

TRANIÓ. …i li va agafar l’or a l’hoste, i, va enterrar aquest hoste aquí, a la casa.

TEOPRÒPIDES. I per què sospiteu que va succeir així?

TRANIÓ. T’ho explicaré. Mira… Un dia el teu fill havia anat a sopar fora; quan va tornar de sopar a casa, ens en vàrem anar tots al llit. Ja estàvem ben adormits —per casualitat, jo m’havia oblidat d’apagar el llum d’oli— quan de sobte ell va fer un crit espaordidor.

TEOPRÒPIDES. Qui, el meu fill?

TRANIÓ. Xt! calla i escolta. Jo que em desperto i em diu que se li ha aparegut un mort en somnis.

TEOPRÒPIDES. En somnis, és clar.

TRANIÓ. Sí, però espera! …que el mort li ha parlat amb aquestes paraules…

TEOPRÒPIDES. Tot això en somnis, oi?

TRANIÓ. Home! només faltaria que ton fill parlés en directe amb un que feia seixanta anys que l’havien pelat! De vegades ets ben ruc.^[9]

TEOPRÒPIDES. Bé, ja callo.

TRANIÓ. I vet aquí que li fa (amb veu d’ultratomba: «Jo sóc Mar-enllà, un hoste d’ultramar,^[10] que visc aquí. Aquest és l’habitatge que m’ha estat atorgat, puix que l’Orc es va negar en rodó a rebre’m als Inferns, perquè he mort massa aviat. Vaig ser enganyat per bon jan; el meu amfitrió em va matar aquí i ell mateix, d’amagatotis, em va enterrar en aquesta casa sense honorar-me. Ah maleït! i tot per l’or. Ara tu, allunya’t d’aquí. La casa està maleïda; és un habitatge impiu».
(Amb veu normal). Els prodigis que s’acompleixen aquí, necessitaria any i escaig per explicar-te’ls.

(Se sent un soroll dins la casa).

TEOPRÒPIDES. Xt!xt!

TRANIÓ. Què ha estat, per Hèrcules?

TEOPRÒPIDES. Ha grinyolat la porta.

TRANIÓ. Potser és ell que l’ha tocada!

TEOPRÒPIDES. Em punxen i no em surt sang. Són els morts que se m’emporten viu als Inferns.

(Se sent un altre soroll dins la casa).

TRANIÓ. (A part). Estic perdut! Avui aquells em volen aixafar la guitarra. M’esparvera que aquest m’agafi in fraganti.

TEOPRÒPIDES. Que parles sol?

TRANIÓ. (Teopròpides ha tocat la porta. Tranió parla cridant, perquè tem que els de dins facin més soroll). Aparta’t de la porta! Fes-te enllà, si et plau, per Hèrcules!

TEOPRÒPIDES. On vols que vagi? Retira-te’n tu també.

TRANIÓ. Jo no tinc por: estic a bé amb els morts.

Off. (Des de dins). Ep, Tranió!

TRANIÓ. (Com si respongués al fantasma, però amb intenció que el sentin de dins). No em cridaràs si tens una mica de senderi… Jo no he fet cap mal. No he estat jo qui ha picat a la porta. Fes-me cas.

Off. (Des de dins). Et prego…

TEOPRÒPIDES. Per què calles?

TRANIÓ. Aparta’t d’aquí.

TEOPRÒPIDES. Què et preocupa, Tranió? Amb qui parles?

TRANIÓ. Ah! que potser eres tu qui m’havia cridat? Que els déus em valguin! He pensat que el mort em demanava explicacions per què havies trucat. Però encara ets aquí i no obeeixes el que et dic?

TEOPRÒPIDES. Vejam, què haig de fer?

TRANIÓ. No miris, toca el dos, tapa’t el cap.

TEOPRÒPIDES. I tu, per què no te’n vas?

TRANIÓ. Estic a bé amb els morts.

TEOPRÒPIDES. Això ja ho has dit. I com és, doncs, que fa un moment…? Per què estaves cagat de por?

TRANIÓ. No et preocupis pas per mi; jo ja m’espavilaré. Tu, quan comencis, no paris de córrer tant com puguis i invoca Hèrcules.^[11]

TEOPRÒPIDES. Hèrcules, t’invoco! (surt corrent).

TRANIÓ. I jo… (canvia el to) perquè tant de bo avui, vell xaruc, et concedeixi un immens infortuni!… (grandiloqüent). Oh déus immortals, demano la vostra protecció! (tot sortint d’escena). Quin bon enrenou acabo d’empescar-me.