4

LA CONFESSIÓ D’EN JEAN-PIERRE BUVET

Les setmanes següents em van deixar el record d’un esfondrament lent, entretallat de fases cruels. A banda del psiquiatre, no veia ningú; quan queia la nit, sortia a comprar tabac i pa de motlle. Tot i això, un dissabte al vespre vaig rebre una trucada d’en Jean-Pierre Buvet; semblava tens.

—Què, ¿encara ets capellà? —vaig dir per relaxar l’ambient.

—T’he de veure.

—Sí, podríem quedar un dia d’aquests…

—Ara, si pots.

No havia trepitjat mai casa seva; només sabia que vivia a Vitry. He de dir que l’edifici d’habitatges socials estava ben cuidat. Dos nois àrabs em van seguir amb la mirada i un va escopir a terra quan vaig passar-li pel costat. Si més no, no m’havia escopit a la cara.

El pis es pagava amb els fons de la diòcesi, o alguna cosa per l’estil. Escarxofat davant del televisor, en Buvet mirava el programa de varietats Sacrée soirée amb aire decaigut. Tot indicava que s’havia begut unes quantes cerveses mentre m’esperava.

—Què, doncs, ¿què m’expliques? —vaig dir amb bonhomia.

—T’havia dit que Vitry no és una parròquia fàcil; és pitjor del que et puguis arribar a imaginar. Des que vaig venir, he mirat d’organitzar grups de joves; no s’hi ha apuntat mai ningú. Fa tres mesos que no celebro cap bateig. A missa no he passat mai de cinc persones: quatre africanes i una vella bretona; em sembla que tenia vuitanta-dos anys; havia treballat als ferrocarrils. Ja feia temps que era vídua. Els fills ja no la venien a veure, i ella no en sabia ni l’adreça. Un diumenge, no la vaig veure a missa. Vaig passar per casa seva; viu en una barriada, per allà baix… —va fer un gest vague, amb la mitjana de cervesa a la mà, i va esquitxar unes gotes a la moqueta—. Els veïns em van explicar que havia estat víctima d’una agressió. L’havien dut a l’hospital, però només tenia algunes fractures lleus. La vaig visitar: les fractures trigarien a soldar-se, per descomptat, però no corria cap perill. Al cap d’una setmana, quan hi vaig tornar, s’havia mort. Vaig demanar explicacions, però els metges no en van voler saber res. Ja l’havien incinerat, i no hi havia anat ningú de la família. Estic convençut que hauria volgut un enterrament religiós. No m’ho havia dit, no parlava mai de la mort, però estic segur que és el que hauria volgut.

Va fer un glop i va continuar:

—Al cap de tres dies em va venir a veure la Patricia.

Va fer una pausa significativa. Jo vaig mirar cap al televisor, que tenia el so tret; hi sortia una cantant amb tanga de lamé negre envoltada de pitons o anacondes. Després vaig girar-me cap a en Buvet mirant de fer una ganyota de simpatia.

—Es volia confessar —va continuar ell—, però no sabia com fer-ho, en desconeixia el procediment. Era infermera al centre on havien dut la vella i havia sentit parlar els metges entre ells. No els feia cap gràcia que la dona ocupés un llit durant els mesos que trigaria a recuperar-se; deien que era una càrrega inútil. Llavors havien decidit administrar-li un còctel lític, una barreja de tranquil·litzants en dosis altes que provoca una mort ràpida i pacífica. Ho havien discutit dos minuts, ni un de més. Llavors el cap de servei li havia demanat a la Patrícia que s’encarregués de la injecció. Ella ho havia fet aquella mateixa nit. Era la primera vegada que practicava una eutanàsia, però es veu que les seves companyes ho han de fer tot sovint. La dona havia mort molt ràpidament, mentre dormia. Des d’aquell moment, la Patricia no havia pogut aclucar l’ull. La vella se li apareixia en somnis.

—¿I què vas fer?

—Vaig anar a l’arquebisbat. Ja n’estaven al corrent. Es veu que en aquell hospital s’hi fan moltes eutanàsies. No hi ha hagut mai cap queixa. De tota manera, fins ara tots els processos han acabat amb absolució.

Va callar, va buidar l’ampolla de cervesa d’un glop i se’n va obrir una altra. Llavors es va deixar anar amb audàcia:

—Durant un mes vaig veure la Patrícia pràcticament cada nit. No sé què em va agafar. Des del seminari que no havia tingut temptacions. Era tan amable, tan ingènua… No sabia res dels assumptes religiosos i estava molt encuriosida. No entenia per què els capellans no tenen dret a fer l’amor i es preguntava si tenien vida sexual, si es masturbaven. Jo li responia totes les preguntes, no em resultava gens molest. Durant aquella època resava molt i rellegia constantment els evangelis. No tenia cap sensació de fer res dolent. Sentia que Jesucrist m’entenia, que era al meu costat.

Es va tornar a quedar en silenci. Ara, a la pantalla del televisor hi havia un anunci del Renault Clio. Semblava un cotxe d’allò més confortable.

—El dilluns passat, la Patrícia em va anunciar que havia conegut un altre noi. En una discoteca, la Métropolis. Em va dir que no ens tornaríem a veure, però que estava contenta d’haver-me conegut. Li agradava canviar de xicot. Només tenia vint anys. En el fons m’apreciava, això era tot. El que l’havia excitat, el que havia trobat divertit, era sobretot la idea de ficar-se al llit amb un capellà. Això sí, prometia no dir res a ningú.

Aquest cop el silenci va durar ben bé un parell de minuts. Em preguntava què hauria dit un psicòleg en el meu lloc; probablement, no res. A la fi se’m va acudir una idea ridícula:

—T’hauries de confessar.

—Demà he de dir missa. No me’n sortiré. No crec que en sigui capaç. Ja no sento la presència.

—¿Quina presència?

A partir de llavors no vam dir gran cosa. De tant en tant jo deixava anar alguna frase de l’estil: «Vinga, home»; ell no parava de buidar ampolles de cervesa. Era evident que no podia fer res per en Buvet. Al final vaig trucar a un taxi.

Quan travessava el llindar de la porta, em va dir:

—A reveure.

No ho crec; tinc la nítida sensació que no ens tornarem a veure mai més.

A casa meva hi fa fred. De sobte recordo que abans de marxar he trencat un vidre d’un cop de puny. Tot i això, curiosament, tinc la mà intacta; ni un sol tall.

Malgrat tot, em fico al llit i m’adormo. Els malsons no arribaran fins ben entrada la nit. De primer, irreconeixibles com a malsons; fins i tot tirant a agradables.

Plano per damunt de la catedral de Chartres. Tinc una visió mística sobre l’edifici: sembla que contingui i representi un secret, un secret definitiu. Mentrestant, als jardins, prop de les entrades laterals, es formen grups de religioses. Acullen vells, fins i tot persones agonitzants, i els expliquen que estic a punt de desvelar un secret.

A continuació camino pels passadissos d’un hospital. M’hi ha citat un home, però no hi és. M’he d’esperar un moment en una nau frigorífica i després accedeixo a un nou passadís. L’home, que em podria conduir a fora de l’hospital, continua sense aparèixer. Llavors assisteixo a una exposició. És en Patrick Leroy, del Ministeri d’Agricultura, qui ho ha organitzat tot. Ha retallat caps de personalitats en diaris il·lustrats, els ha enganxat a sobre de pintures agafades a l’atzar (que representen, per exemple, la flora del Triàsic) i ven les figuretes molt cares. Em fa l’efecte que vol que n’hi compri una; fa cara d’estar molt content de si mateix i té un posat gairebé amenaçador.

Llavors torno a sobrevolar la catedral de Chartres. Fa un fred extrem. Estic absolutament sol. Les ales m’aguanten bé.

M’apropo a les torres, però ja no hi reconec res. Són unes torres immenses, negres, malèfiques, fetes d’un marbre negre que reflecteix esclats durs de llum, un marbre incrustat amb figuretes acolorides amb violència on esclaten els horrors de la vida orgànica.

Caic, caic entre les torres. El rostre, a punt d’estimbar-se, se m’omple de reguerons de sang que marquen amb precisió els llocs de ruptura. El meu nas és un forat esbatanat per on supura la matèria orgànica.

I ara sóc a la planura de la Xampanya, deserta. Petits flocs de neu voleien aquí i allà juntament amb fulls d’un diari il·lustrat imprès amb caràcters agressius. Deu ser un diari del 1900.

¿Sóc reporter, o periodista? L’estil dels articles, que em resulta familiar, ho faria pensar. Estan escrits en aquell to de queixa cruel tan apreciat pels anarquistes i els surrealistes.

Han trobat l’Octavie Léoncet, de noranta-dos anys, assassinada a la seva petita granja dels Vosges. La seva germana, la Léontine Léoncet, de vuitanta-set anys, gaudeix del plaer de mostrar el cadàver als periodistes. Les armes del crim són allà, perfectament visibles: una serra i un filaberquí. Tacats de sang, per descomptat.

I els crims es multipliquen. Sempre dones velles aïllades a les seves granges. L’assassí, jove i inassequible, deixa cada vegada les seves eines a la vista: a vegades un burí, d’altres unes tisores de podar, d’altres un simple xerrac.

I tot això és màgic, aventurer, llibertari.

Em desperto. Fa fred. Em torno a submergir.

Cada vegada, al davant de les eines ensangonades, experimento amb detall el patiment de la víctima. Ben aviat tinc una erecció. A la tauleta de nit hi tinc unes tisores. La idea s’imposa: tallar-me el membre. M’imagino les tisores entre els dits, la momentània resistència de la carn i, de sobte, el monyó sanguinolent, el probable desmai.

El monyó sobre la moqueta. Cobert de sang.

Cap a les onze em torno a despertar. Tinc dues tisores, una a cada habitació. Les agafo i les amago sota uns quants llibres. És un esforç de la voluntat, probablement insuficient. L’impuls persisteix, creix i es transforma. Aquest cop el projecte consisteix a agafar unes tisores, plantar-me-les davant dels ulls i arrencar. Més exactament, l’ull esquerre, en un punt que conec bé: allà on es veu tan buit dins l’òrbita.

Després em prenc uns quants calmants i tot s’arregla. Tot s’arregla.