6

LA SEGONA OPORTUNITAT

L’endemà al matí, m’assabento que he comès un error. Hauria hagut d’insistir a veure la Catherine Lechardoy; la meva desaparició sense explicacions no ha estat ben rebuda pel Ministeri d’Agricultura.

També m’assabento —i és tota una sorpresa— que la meva feina en el contracte anterior no va ser del tot satisfactòria. No m’ho havien volgut dir fins ara, però el client va quedar descontent. En certa manera, aquest nou contracte amb el Ministeri d’Agricultura és una mena de segona oportunitat que se m’ofereix. El cap de departament adopta un posat tens, típic de telesèrie nord-americana, i diu:

—Estem al servei del client, ja ho sap. En el nostre ofici, per desgràcia, no és gaire freqüent que se’ns doni una segona oportunitat…

Em sap greu disgustar aquest home. És molt guapo. Un rostre a la vegada sensual i viril, els cabells grisos tallats curts. Camisa blanca d’una tela impecable, finíssima, que deixa entreveure uns pectorals potents i bronzejats. Corbata de ratlles. Moviments naturals i ferms, indicatius d’una condició física perfecta.

L’única excusa que se m’acut —i la trobo d’allò més fluixa— és que m’acaben de robar el cotxe. Addueixo un torbament psicològic naixent que m’esforço per combatre. De sobte, alguna cosa fa canviar de posat el cap de departament; és evident que el robatori del cotxe l’indigna. No ho sabia; no ho podia endevinar; ara se’n fa més el càrrec. I al moment d’acomiadar-nos, dret prop de la porta del seu despatx, amb els peus plantats sobre l’espessa moqueta gris perla, em desitja, visiblement commogut, «molts ànims».