8

Per regla general, els caps de setmana no veig ningú. Em quedo a casa i em dedico a endreçar una mica; em deprimeixo plàcidament.

Aquest dissabte, però, entre les vuit i les onze del vespre, tindrà lloc un esdeveniment social. He quedat per sopar en un restaurant mexicà amb un amic capellà. Es tracta d’un bon restaurant; cap problema en aquest aspecte. Pel que fa a l’amic, en canvi, ¿encara és amic meu?

Vam estudiar plegats quan teníem vint anys. Unes criatures, com qui diu. Ara en tenim trenta. Ell, un cop obtinguda la diplomatura d’enginyeria, va entrar al seminari; va agafar un altre camí. Ara és capellà a Vitry. No és una parròquia fàcil.

Mentre em cruspeixo una tortilla amb frijoles, en Jean-Pierre Buvet em parla de sexualitat. Segons ell, l’interès que la nostra societat simula experimentar per l’erotisme (a través de la publicitat, les revistes, els mitjans en general) és totalment fals. En realitat, la gent se sol cansar força aviat del tema, però fingeixen el contrari per una estranya hipocresia a la inversa.

Enuncia la seva tesi. La nostra civilització, diu, pateix d’esgotament vital. Al segle de Lluís XIV, quan les ganes de viure eren enormes, la cultura oficial posava l’accent en la negació dels plaers i de la carn, recordava amb insistència que la vida mundana només ofereix alegries imperfectes, que l’única font veritable de felicitat és Déu. Avui en dia, assegura, no s’acceptaria un discurs d’aquesta mena. Tenim necessitat d’aventura i d’erotisme perquè necessitem sentir-nos repetir que la vida és meravellosa i emocionant; és obvi que fins a cert punt ho dubtem.

Em fa l’efecte que em considera un símbol adequat d’aquest esgotament vital. Res de sexualitat, res d’ambició; cap distracció destacable, tampoc. No sé què respondre-li; tinc la impressió que tothom és una mica així. Em considero una persona normal. Bé, d’acord, potser no del tot, però ¿qui és normal del tot? Posem-hi que em veig normal al vuitanta per cent.

Amb tot, per dir alguna cosa, puntualitzo que, a la nostra època, tothom té la sensació de ser un fracassat en un moment o altre de la seva vida. En aquest punt, estem d’acord.

La conversa s’estanca. Rosego amb desgana els fideus caramel·litzats. Ell m’aconsella que retrobi Déu o que em psicoanalitzi; l’analogia em sorprèn. Continua parlant, s’interessa pel meu cas; fa cara de pensar que vaig pel mal camí. Estic sol, massa sol; segons ell, no és natural.

Prenem un licor. Ell comença a ensenyar les seves cartes: creu que Jesús és la solució, la font de vida. D’una vida rica i plena.

—Has d’acceptar la teva natura divina! —exclama.

Els de la taula del costat ens miren. Em noto una mica cansat; tinc la sensació que arribem a un cul-de-sac. Per si de cas, somric. No tinc gaires amics, aquest no el penso perdre.

—Has d’acceptar la teva natura divina… —repeteix ell, més fluix.

Li prometo que m’hi esforçaré. Afegeixo un parell de frases, miro de restablir cert consens.

En acabat, un cafè i cadascú a casa seva. Al capdavall, ha estat una bona vetllada.