4

BERNARD, OH, BERNARD

El dilluns següent, en tornar a la feina, em vaig assabentar que l’empresa havia venut una aplicació al Ministeri d’Agricultura i que m’havien escollit per impartir-ne la formació. M’ho va anunciar l’Henry La Brette (n’està molt, de la i grega i de la separació del cognom en dues paraules). L’Henry La Brette, que té trenta anys, com jo, és el meu superior jeràrquic directe; en termes generals, la nostra relació està imbuïda d’una hostilitat sorda. Així, ja d’entrada, com si fer-me la guitza li provoqués una alegria personal, em va fer saber que aquell contracte exigiria uns quants desplaçaments: a Rouen, a La Roche-sur-Yon i a no sé on més. Els desplaçaments sempre m’han tret de polleguera, i l’Henry La Brette ho sap. Li hauria pogut contestar: «D’acord, doncs plego»; però no ho vaig fer.

Molt abans que l’expressió es posés de moda, la meva empresa va desenvolupar una autèntica «cultura corporativa» (creació d’un logotip, distribució de samarretes entre els empleats, seminaris de motivació a Turquia). És una companyia competitiva, que gaudeix d’una reputació envejable en el seu sector; una bona empresa, es miri com es miri. No puc plegar per un simple rampell, suposo que ja s’entén.

Són les deu del matí. Estic assegut en un despatx blanc i tranquil, davant d’un paio una mica més jove que jo, que acaba d’incorporar-se a l’empresa. Em sembla que es diu Bernard. És d’una mediocritat esgotadora. No para de parlar de diners i inversions: les SICAV, els bons francesos, els comptes d’estalvi habitatge…, no es deixa res. Dóna per fet que se li augmentarà el sou en un percentatge lleugerament superior a la inflació. Em cansa una mica; no aconsegueixo respondre-li. Se li mou el bigoti.

Quan surt del despatx, torna a regnar el silenci. Treballem en un barri completament devastat, que recorda una mica la superfície lunar. Cau en algun punt del districte tretze. Quan un hi arriba amb autobús, té la sensació que acaba de tenir lloc la Tercera Guerra Mundial. Res més lluny de la realitat: es tracta d’un simple pla urbanístic.

Les finestres donen a un terreny erm que s’estén pràcticament fins a l’horitzó, fangós, esquitxat d’estacades. Alguns esquelets d’edificis. Grues immòbils. Hi regna una atmosfera tranquil·la i freda.

En Bernard torna. Per animar una mica l’ambient, li explico que al meu edifici hi fa pudor. He observat que, per regla general, a la gent li agraden les històries de pestilència; a més, és totalment cert: aquest matí, mentre baixava per l’escala, m’ha arribat una olor fètida. ¿A què es dedica la dona de fer feines, normalment tan activa?

—Deu ser una rata morta en algun racó —diu en Bernard.

La perspectiva, no se sap per què, sembla que el diverteix. El bigoti se li mou lleugerament.

L’obre Bernard, en cert sentit. ¿Què pot fer amb la seva vida? ¿Comprar DVD a la Fnac? Un paio com ell hauria de tenir fills; llavors encara es podria esperar que al final en sortís alguna cosa, de tota l’agitació de petits Bernards. Però no, ni tan sols està casat. Un fruit sec.

En el fons, crec que tampoc n’hi ha per compadir-lo, a l’amic Bernard, l’estimable Bernard. Fins i tot em sembla que és feliç, en la seva mesura, és clar; en la seva mesura de Bernard.