10

L’ESCALE

Ah, sí, tenir valors…!

Novament a La Roche-sur-Yone, vaig comprar un ganivet de carn a l’Unico; començava a albirar l’esbós d’un pla.

El diumenge va ser inexistent; el dilluns, especialment gris. Sense necessitat de preguntar-l’hi, endevinava que en Tisserand havia passat un cap de setmana infecte; no m’estranyava gens ni mica. Ja érem al vint-i-dos de desembre.

L’endemà vam anar a sopar a una pizzeria. En efecte, el cambrer tenia pinta d’italià; saltava a la vista que era pelut i seductor; em repugnava profundament. A més, ens va servir els respectius espaguetis amb presses, sense parar-hi atenció. Ah, si haguéssim portat faldilles amb un bon tall, segur que la cosa hauria estat molt diferent!

En Tisserand anava buidant copes de vi; jo repassava diferents tendències de la música de ball contemporània. Ell no deia res; de fet, diria que ni m’escoltava. Quan vaig descriure amb una frase l’antiga distinció ràpides/lentes per subratllar el caràcter rígid que havia sabut donar als procediments de seducció, se li va revifar l’interès (¿havia tingut ocasió, a títol personal, de ballar alguna lenta? No semblava probable). Vaig passar a l’atac:

—Suposo que deus fer alguna cosa per Nadal. En família, m’imagino…

—No, no fem res, al Nadal. Sóc jueu —em va informar amb un punt d’orgull—. Vull dir que els meus pares ho són —va precisar amb un to més sobri.

Aquella revelació em va desconcertar uns segons. Al capdavall, però, ¿què hi feia, que fos jueu o no? Si allò canviava alguna cosa, era incapaç de veure què. Vaig continuar:

—¿I si anem a algun lloc la nit del vint-i-quatre? Conec una disco a Sables-d’Olonne que es diu L’Escale. Està molt bé…

Em feia l’efecte que les meves paraules sonaven falses; tenia vergonya. Però en Tisserand ja no estava en disposició de parar atenció a aquesta mena de subtileses.

—¿Creus que hi haurà gent? El vint-i-quatre és un dia molt familiar, ¿no?

Aquella va ser la seva pobra i patètica objecció. Vaig admetre que, per descomptat, el trenta-u hauria estat molt millor data:

—A les noies els agrada anar-se’n al llit amb algú, el trenta-u —vaig afirmar amb autoritat. Però, en aquest sentit, tampoc calia menysprear el vint-i-quatre—: Sí, mengen ostres amb els pares i l’àvia, i obren els regals; però a partir de les dotze surten a la discoteca.

M’anava animant, em creia el meu propi relat. Tal com havia previst, en Tisserand es va revelar molt fàcil de convèncer.

L’endemà a la nit va trigar tres hores a empolainar-se. El vaig esperar jugant al dòmino, tot sol, al vestíbul de l’hotel; jugava per tots dos contrincants alhora; era molt avorrit; malgrat tot, estava una mica angoixat.

Va aparèixer amb uns pantalons i una americana negres i una corbata daurada; els cabells li devien haver exigit molta feina; avui en dia fan gels que donen resultats sorprenents. Al cap i a la fi, un vestit negre era el que més li esqueia; pobre infeliç.

Teníem si fa no fa una hora per matar el temps; ni parlar-ne de presentar-nos a la discoteca abans de dos quarts de dotze, en això em vaig mostrar inflexible. Després d’una breu discussió, vam anar a treure el cap a la missa del gall: el capellà parlava d’una enorme esperança que havia crescut al cor dels homes; per part meva, cap objecció. En Tisserand s’avorria i pensava en altres coses; jo començava a estar una mica fastiguejat, però havia d’aguantar. Havia desat el ganivet de carn dins una bossa de plàstic, al seient de davant del cotxe.

Vaig trobar L’Escale sense dificultat. Val a dir que hi havia passat nits molt dolentes. Ja feia més de deu anys de tot allò, però els mals records s’esborren més a poc a poc del que solem creure.

La sala estava mig plena: sobretot nois de quinze a vint anys, cosa que destruïa ja d’entrada les modestes possibilitats d’en Tisserand. Moltes minifaldilles i tops escotats; en resum, carn fresca. Vaig veure com a en Tisserand els ulls li saltaven de les òrbites mentre recorria la pista de ball amb la mirada; vaig anar a demanar un bourbon a la barra. Quan vaig tornar, ja s’havia desplaçat, dubitatiu, fins al límit de la nebulosa de ballarins.

—Ens veiem després —vaig murmurar-li amb to vague.

Em vaig dirigir cap a una taula que, per la seva situació lleugerament elevada, m’oferiria una visió excel·lent del teatre d’operacions.

Al principi, en Tisserand va semblar que s’interessava per una morena d’uns vint anys amb pinta de secretària. Vaig estar temptat d’aprovar la seva elecció. D’una banda, la noia no tenia una bellesa excepcional i segur que no se la rifarien gaires pretendents; els pits, de bona mida, ja estaven una mica caiguts, i el cul semblava flonjo; ja es veia que tot allò es desplomaria al cap de pocs anys. De l’altra, la seva manera de vestir, molt audaç, assenyalava sense ambigüitat la seva intenció de trobar una parella sexual: el vestit de tafetà fi li boleiava a cada moviment i deixava al descobert un portalligacames i un minúscul tanga negre de puntes que li deixava les galtes del cul completament nues. Per últim, el rostre seriós, fins i tot un pèl obstinat, semblava indicar un caràcter prudent; en fi, la típica noia que devia dur preservatius a la bossa.

Durant uns minuts, en Tisserand va ballar no gaire lluny d’ella, estirant enèrgicament els braços endavant per mostrar l’entusiasme que li comunicava la música. En dues o tres ocasions fins i tot va picar de mans, però la noia no feia cap gest d’adonar-se de la seva presència. Aprofitant un breu moment de silenci musical, doncs, en Tisserand va prendre la iniciativa i li va dir alguna cosa. Ella es va tombar, li va clavar una mirada de menyspreu i va travessar tota la pista per allunyar-se’n. Inapel·lable.

Tot anava tal com havia previst. Vaig anar a la barra a demanar un segon bourbon.

Quan vaig tornar, vaig notar que alguna cosa havia canviat. Una noia s’havia assegut a la taula del costat de la meva, sola. Era molt més jove que la Véronique, devia tenir uns disset anys, però se li assemblava horriblement. El vestit senzill, més aviat folgat, de roba beix, no li ressaltava especialment el contorn, que tampoc no ho necessitava gens. Els malucs amples, el cul ferm filis; la flexibilitat de la cintura, que guia les mans fins a dos pits rodons, amplis i suaus; les mans que es posen confiadament a la cintura, adaptant-se a la noble rotunditat dels malucs… Ja ho coneixia, tot allò; només em calia aclucar els ulls per recordar-ho. Fins a arribar al rostre, rodanxó i càndid, expressió de la plàcida seducció de la dona natural, segura de la seva bellesa. La plàcida serenitat de la jove verge, encara jovial, disposada a posar a prova els seus membres en un galop ràpid. La plàcida tranquil·litat d’Eva, enamorada de la seva pròpia nuesa, sabent-se evidentment, eternament desitjable. Em vaig adonar que dos anys de separació no havien esborrat res; vaig buidar el bourbon d’un glop. Aquell va ser el moment que va escollir en Tisserand per reaparèixer; suava lleugerament. Em va dir alguna cosa; crec que volia saber si tenia intenció d’intentar res amb la noia. No vaig contestar; començava a tenir ganes de vomitar i estava trempat; la cosa no anava gens bé.

—Perdona’m un moment —vaig dir.

I vaig travessar la discoteca en direcció als lavabos. Un cop em vaig haver tancat, em vaig ficar dos dits a la gola, però la quantitat de vòmit va ser petita i decebedora. Després em vaig masturbar, amb millor resultat: al principi, naturalment, pensava una mica en la Véronique, però després em vaig concentrar en les vagines en general i la cosa es va calmar. Vaig arribar a l’ejaculació en dos minuts; allò em va donar confiança i seguretat.

En tornar, vaig veure que en Tisserand havia entaulat una conversa amb la pseudo-Véronique; ella el mirava amb tranquil·litat i sense repugnància. Aquella noia era una meravella, n’estava íntimament convençut; però no era greu, estava masturbat. Des del punt de vista amorós, la Véronique pertanyia, com tots nosaltres, a una generació sacrificada. Sens dubte havia estat capaç d’estimar, i hauria desitjat continuar-ho sent, ho puc testificar; però ja no era possible. L’amor, un fenomen infreqüent, artificial i tardà, només es pot desplegar en unes condicions mentals especials, que rarament es donen i del tot oposades a la llibertat de costums que caracteritza l’època moderna. La Véronique havia conegut massa discoteques i massa amants. Aquesta mena d’estil de vida empobreix l’ésser humà i li infligeix danys de vegades greus i sempre irreversibles. L’amor com a innocència i com a capacitat d’il·lusió, com a aptitud per resumir el conjunt de l’altre sexe en un únic ésser estimat, poques vegades sobreviu a un any de vagareig sexual, i mai a dos. El fet és que les successives experiències sexuals acumulades al llarg de l’adolescència minen i destrueixen en un tres i no res tota possibilitat de projecció d’ordre sentimental i novel·lesc; progressivament, i de fet amb força celeritat, un es torna tan capaç d’estimar com un drap vell. I a continuació, naturalment, du la vida pròpia d’un drap vell; a mesura que envellim ens tornem menys seductors i, de retruc, més amargats. Envegem els joves, i per tant els odiem. Aquest odi, condemnat a restar inconfessable, s’exacerba i es torna cada vegada més ardent; després s’amorteix i s’apaga, com tot s’apaga. No en queda sinó l’amargor i la repugnància, la malaltia i l’espera de la mort.

A la barra, vaig aconseguir negociar amb el cambrer una ampolla de bourbon per set-cents francs. En girar-me, vaig donar un cop a un jove electricista de dos metres.

—Ep! ¿Vols dir que vas bé? —em va dir amb un to més aviat amistós.

—La dolça mel de la humana tendresa… —vaig contestar mirant-lo des de baix.

Em vaig veure la cara al mirall; estava travessada per un rictus d’allò més desagradable. L’electricista va brandar el cap amb resignació. Vaig emprendre la travessia de la pista de ball amb l’ampolla a la mà; just abans d’arribar a destí, vaig xocar amb una caixera i vaig caure a terra. Ningú no em va ajudar a aixecar-me. Veia com les cames dels ballarins s’agitaven damunt meu; tenia ganes de tallar-les amb una destral. La il·luminació era d’una violència insuportable; era a l’infern.

Un grup de nois i noies s’havien assegut a la nostra taula; segurament, companys de classe de la pseudo-Véronique. En Tisserand no es donava per vençut, però començava a veure’s una mica superat; es veia d’una hora lluny que de mica en mica el bandejaven de la conversa, i quan un dels nois va anunciar que convidava a una ronda a la barra, implícitament el van donar per exclòs. Amb tot, ell va insinuar el gest d’aixecar-se i va provar de captar la mirada de la pseudo-Véronique; va ser en va. Va canviar d’opinió i es va deixar caure bruscament a la butaca; completament absort en ell mateix, ni tan sols s’adonava de la meva presència; em vaig servir un altre got.

La immobilitat d’en Tisserand es va allargar una mica més d’un minut; llavors, de cop i volta, es va produir un sobresalt, sens dubte imputable a allò que solem anomenar «energia de la desesperació». Es va aixecar d’un bot i gairebé em va fregar en el seu camí cap a la pista de ball; tenia una expressió somrient i decidida; això sí, continuava tan lleig com sempre.

Es va plantar sense vacil·lar davant d’una noieta d’uns quinze anys, rossa i molt sexi. Portava un vestit curt molt ajustat, d’un blanc immaculat; la suor feia que se li enganxés al cos i deixava endevinar que no duia res a sota; les galtes del cul, petites i arrodonides, estaven modelades amb una precisió perfecta; se li distingien clarament, tenses per l’excitació, les aurèoles fosques dels pits; el discjòquei acabava d’anunciar un quart d’hora de música retro.

En Tisserand la va convidar a ballar un rock; agafada una mica a contrapeu, la noia va acceptar. Des dels primers compassos de «Come on Everybody» vaig veure que en Tisserand perdia els papers. Feia anar la noia d’una banda a l’altra amb brutalitat, serrant les dents, amb posat malèvol. Cada vegada que se l’atansava aprofitava per plantar-li la mà al cul. Tan bon punt van haver sonat les últimes notes, ella va córrer cap a un grup de noies de la seva edat. En Tisserand es va quedar palplantat al mig de la pista amb aire obstinat; bavejava lleugerament. La noia l’assenyalava mentre parlava amb les amigues, que el miraven i es pixaven de riure.

En aquell moment, la pseudo-Véronique va tornar de la barra amb el seu grup d’amics. Parlava animadament amb un noi negre, o més aviat mestís, una mica més gran que ella; vaig calcular que devia tenir uns vint anys. Es van asseure a prop de la nostra taula; quan van passar pel meu costat, vaig fer-li un petit gest amistós amb la mà a la pseudo-Véronique. Em va mirar amb sorpresa, però no va reaccionar.

Després del segon rock, el discjòquei va posar una lenta. Era «Le Sud», de Nino Ferrer; una lenta magnífica, s’ha de reconèixer. El mestís li va fregar amb suavitat l’espatlla a la pseudo-Véronique; de comú acord, es van aixecar. Llavors en Tisserand es va encarar al noi. Va obrir les mans, va obrir la boca, però no crec que tingués temps de parlar. El mestís el va apartar suaument, amb delicadesa, i al cap d’uns segons ell i la pseudo-Véronique ja eren a la pista.

Feien una parella magnífica. La pseudo-Véronique era força alta, potser metre setanta, però ell la passava d’un cap. Ella se li va arraulir al cos amb confiança. En Tisserand es va tornar a asseure al meu costat; li tremolaven tots els membres. Observava la parella, hipnotitzat. Vaig esperar vora un minut; aquella lenta, tal com recordava, era interminable. Després li vaig sacsejar lleument l’espatlla mentre repetia:

—Raphaël…

—¿Què puc fer? —em va preguntar.

—Vés a fer-te una palla.

—¿Creus que tot està perdut?

—I tant. Ja fa temps que tot està perdut, des de bon principi. No representaràs mai el somni eròtic de cap noia, Raphaël. T’hi has de resignar; aquestes coses no fan per tu. De tota manera, ja és massa tard. Raphaël, el fracàs sexual que has conegut des de l’adolescència, la frustració que et persegueix des dels tretze anys, et deixaran una marca inesborrable. Fins i tot si imaginem que a partir d’ara poguessis tenir relacions amb dones (cosa que, amb tota franquesa, crec improbable), no n’hi hauria prou; ja mai més no n’hi haurà prou amb res. Sempre seràs un orfe dels amors adolescents que no has conegut. La ferida et resulta dolorosa ja ara; doncs cada vegada ho serà més. Una amargor atroç, sense remissió, t’acabarà envaint el cor. No gaudiràs ni de redempció, ni d’alliberament. És així. Això no vol dir, però, que se’t negui tota possibilitat de revenja. Aquestes dones que tant desitges, tu també les pots posseir. Pots posseir fins i tot el que tenen de més valuós. ¿Què és el més valuós que tenen, Raphaël?

—¿La bellesa…? —va aventurar ell.

—No, no és la bellesa, en aquest punt em veig obligat a desenganyar-te; tampoc no és la vagina, ni tan sols l’amor; tot això desapareix al llarg de la vida. I des d’ara mateix, si vols, pots posseir la seva vida. Llança’t des d’avui a la carrera de l’assassinat; creu-me, amic meu, és l’única possibilitat que et queda. En l’instant en què sentis com aquestes dones tremolen a la punta del teu ganivet, en què les escoltis suplicar per la seva joventut, llavors seràs l’amo de debò; llavors les posseiràs en cos i ànima. Potser fins i tot podràs obtenir-ne, abans de sacrificar-les, algunes moixaines saboroses; un ganivet, Raphaël, és un aliat considerable.

Ell no apartava la mirada de la parella que, abraçada, girava lentament a la pista; la pseudo-Véronique s’agafava amb una mà a la cintura del mestís i li recolzava l’altra a l’espatlla. En veu baixa, gairebé amb timidesa, en Tisserand em va dir:

—M’estimaria més matar-lo a ell…

En aquell moment, vaig sentir que havia guanyat; em vaig relaxar de cop i ens vaig reomplir els gots.

—Perfecte! —vaig exclamar—. ¿Què t’ho impedeix? I tant que sí, endavant, entrena’t amb un negre! De tota manera, sembla força clar que marxaran junts. Hauràs de matar el paio abans d’accedir al cos d’ella. Sigui com sigui, tinc un ganivet al cotxe.

Al cap de deu minuts, en efecte, van marxar plegats. Em vaig aixecar i vaig agafar l’ampolla d’una revolada; en Tisserand em va seguir amb docilitat.

A fora, la nit era estranyament suau, gairebé càlida. A l’aparcament hi va haver un breu conciliàbul entre la noia i el negre; es van dirigir cap a una escúter. Em vaig asseure al seient del copilot i vaig treure el ganivet de la bossa; feia goig veure com lluïen les dents de la fulla sota la llum de la lluna. Abans de pujar a l’escúter, la noia i el negre es van fer un llarg petó; va ser bonic i molt tendre. Al meu costat, en Tisserand no parava de tremolar; em feia l’efecte que notava com l’esperma podrit li pujava sexe amunt. Va tocar els comandaments amb gest nerviós i va provocar una ràfega de llums; la noia va parpellejar. Llavors es van decidir a marxar; el nostre cotxe va engegar suaument darrere seu.

—¿On faran l’amor? —em va preguntar en Tisserand.

—Probablement a casa dels pares d’ella, és el més habitual. Els haurem d’interceptar abans. Quan siguem en una carretera secundària, ens llançarem sobre la moto. Quedaran mig atordits, no et costarà gens rematar el paio.

El cotxe avançava lleuger per la carretera de la costa; al davant, sota la llum dels fars, la noia s’agafava a la cintura del seu amic. Després d’una estona de silenci, vaig afegir:

—També els podem passar per sobre amb el cotxe, per assegurar-nos-en.

—No fan cara de desconfiar gens ni mica… —va dir ell amb veu somiadora.

De cop i volta, l’escúter va trencar a mà dreta per un camí que duia al mar. Allò no estava previst; vaig dir a en Tisserand que afluixés la marxa. Una mica més enllà, la parella va parar; vaig observar com ell s’entretenia a posar l’antirobatori abans de conduir la noia cap a les dunes.

Un cop passada la primera filera de dunes, tot plegat em va quedar més clar. El mar s’estenia als nostres peus, gairebé estàtic, formant una corba immensa; la llum de la lluna plena hi jugava dolçament a la superfície. La parella s’allunyava cap al sud tot resseguint la vora de l’aigua. La temperatura de l’aire era cada vegada més agradable, anormalment agradable; semblava que fóssim al mes de juny. En aquelles condicions, naturalment, ho vaig entendre: fer l’amor a la vora de l’oceà, sota la resplendor de les estrelles; massa que ho entenia: era exactament el que jo hauria fet al seu lloc. Vaig allargar el ganivet a en Tisserand, que va marxar sense dir ni ase ni bèstia.

Vaig tornar al cotxe. Recolzant-me al capó, em vaig asseure a la sorra. Vaig beure a galet uns quants glops de bourbon; després vaig seure al seient del conductor i vaig fer avançar el cotxe cap al mar. Era una mica imprudent, però el soroll del motor em semblava amortit, imperceptible; la nit era acollidora i tendra. Tenia unes ganes boges de seguir avançant fins a endinsar-me en l’aigua. L’absència d’en Tisserand s’allargava.

Quan va tornar, no va badar boca. Duia el llarg ganivet a la mà; la fulla lluïa suaument; no hi vaig distingir taques de sang. De sobte em vaig sentir una mica trist. A la fi va parlar:

—Quan hi he arribat, eren entre dues dunes. Ell ja li havia tret el vestit i el sostenidor. Tenia uns pits tan bonics, tan rodons, a la llum de la lluna… Llavors ella s’ha girat i s’hi ha posat al damunt. Li ha descordat els pantalons. Quan l’hi ha començat a mamar, no ho he pogut suportar.

Va callar. Vaig esperar. El mar estava immòbil, com un llac.

—He girat cua entre les dunes. Hauria pogut matar-los; no sentien res, no em prestaven cap atenció. M’he masturbat. No tenia ganes de matar-los; la sang no canvia res.

—La sang és pertot arreu.

—Ja ho sé. L’esperma també. Ja en tinc prou, me’n torno a París.

No em va demanar que l’acompanyés. Em vaig aixecar i vaig caminar cap al mar. L’ampolla de bourbon estava pràcticament buida; me’n vaig beure l’últim glop. Quan em vaig girar, la platja estava deserta; ni tan sols vaig sentir com arrencava el cotxe.

No tornaria a veure mai més en Tisserand; es va matar en un accident aquella mateixa nit, mentre tornava a París. Hi havia molta boira pels volts d’Angers; conduïa a tota velocitat, com sempre. El seu Peugeot 205 GTI va xocar de ple contra un camió que havia derrapat al mig de la calçada. Va morir a l’acte, poc abans de l’alba. L’endemà era un dia de festa, la celebració del naixement de Jesucrist; no va ser fins al cap de tres dies que la seva família ho va comunicar a l’empresa. L’enterrament ja havia tingut lloc segons el ritu corresponent, cosa que va tallar d’arrel qualsevol idea de corona o delegació. Vam pronunciar unes paraules sobre la tristesa d’aquella mort i sobre les dificultats de conduir amb boira, vam reprendre la feina i para de comptar.

Si més no, em vaig dir quan em vaig assabentar de la seva mort, va lluitar fins al final. El club de joves, les vacances practicant esports d’hivern… Almenys no va abdicar, no va abaixar els braços. Malgrat els successius fracassos, va buscar l’amor fins l’últim moment. Esclafat entre la ferralla del seu 205 GTI, lligat amb el cinturó dins el vestit negre i la corbata daurada, sobre l’autopista gairebé deserta, sé que en el seu cor encara hi havia lloc per a la lluita, per al desig i la voluntat de la lluita.