12

Aquell brindis de comiat per jubilació constituiria l’apogeu irrisori de les meves relacions amb el Ministeri d’Agricultura. Havia rebut totes les indicacions necessàries per preparar-me els cursos; no ens hauríem de tornar a veure mai més; em quedava una setmana per marxar cap a Rouen.

Una trista setmana. Érem a les darreries de novembre, una època de l’any que acceptem generalment com a trista. Em semblava d’allò més normal que, a falta d’esdeveniments més tangibles, les variacions climàtiques passessin a ocupar cert lloc en la meva vida; al capdavall, pel que es diu, els vells no parlen d’altra cosa.

He viscut tan poc que tinc tendència a imaginar que no moriré; sembla inversemblant que una vida humana es redueixi a tan poc; a contracor, creiem que tard o d’hora passarà alguna cosa. Terrible error. Una vida pot ser perfectament buida i alhora breu. Els dies passen miserablement, sense deixar traça ni record; i un dia, de cop i volta, s’aturen.

A vegades també he tingut la impressió que aconseguiria instal·lar-me de manera permanent en una vida absent. Que l’avorriment, relativament indolor, em permetria continuar acomplint els gestos quotidians de la vida. Un nou error. L’avorriment perllongat no és una posició que es pugui mantenir: tard o d’hora es transforma en percepcions manifestament més doloroses, d’un dolor positiu; això és exactament el que m’està passant ara mateix.

Potser, em dic, sortir de la capital m’aclarirà les idees; sens dubte, en un sentit negatiu, però sigui com sigui m’aclarirà les idees si més no, hi haurà un punt d’inflexió, un sobresalt.