11

No tornaria a veure mai més en Jean-Yves Fréhaut. ¿Per què no hauria hagut de ser així? En el fons, no havíem simpatitzat. De tota manera, avui en dia no és freqüent tornar-se a veure encara que la relació arrenqui en un ambient entusiasta. A vegades es donen converses palpitants sobre aspectes generals de la vida; a vegades fins i tot es produeix un apropament carnal. Naturalment, hi ha intercanvi de números de telèfon, però per regla general no ens truquem. I fins i tot si ho fem i ens tornem a veure, la desil·lusió i el desencant substitueixen aviat l’entusiasme inicial. Creu-me, sé com van aquestes coses; tot està perfectament estipulat.

Aquesta desaparició progressiva de les relacions humanes planteja una sèrie de problemes a la novella. ¿Com podrem abordar ara la narració de les passions fogoses que duren anys i anys, aquelles que, de vegades, fan sentir els seus efectes sobre diverses generacions? Som lluny de Cims borrascosos, per dir-ho ràpidament. El gènere novel·lesc no està concebut per descriure la indiferència, el no-res; hauríem d’inventar una articulació més plana, més concisa i més monòtona.

No cal dir que, si les relacions humanes es fan cada vegada més impossibles, és per causa d’aquesta multiplicació dels graus de llibertat de la qual en Jean-Yves Fréhaut s’erigia en profeta entusiasta. Estic segur que ell mateix no havia tingut mai cap relació; el seu estat de llibertat era extrem. Ho dic sense acritud. Ja he dit que era un home feliç; dit això, no li envejo la seva felicitat.

L’espècie dels pensadors informàtics, a la qual pertanyia en Jean-Yves Fréhaut, és menys rara del que es podria creure. A cada empresa de mida mitjana se’n pot trobar un, de tant en tant fins i tot dos. D’altra banda, la major part de la gent admet vagament que tota relació, en particular tota relació humana, es redueix a un intercanvi d’informació (amb el benentès que s’incloguin en el concepte d’informació els missatges de caràcter no neutre, és a dir, de caràcter gratificant o punitiu). En aquestes condicions, un pensador informàtic no trigarà a transformar-se en pensador de l’evolució social. Tindrà un discurs sovint brillant, i per tant convincent; fins i tot hi podrà integrar la dimensió afectiva.

L’endemà —novament amb motiu d’un brindis de comiat, aquest cop al Ministeri d’Agricultura— vaig tenir ocasió de parlar amb el teòric, flanquejat, com de costum, per la Catherine Lechardoy. No coneixia en Jean-Yves Fréhaut ni el coneixeria mai. En una hipotètica trobada, m’imagino que l’intercanvi intel·lectual hauria estat cortès, però d’un nivell elevat. Segurament haurien arribat a un consens sobre valors com la llibertat, la transparència i la necessitat d’establir un sistema de transaccions generalitzades que cobreixi el conjunt de les activitats socials.

L’objecte d’aquell moment de relaxació era celebrar la jubilació d’un home baix, d’uns seixanta anys, amb els cabells grisos i ulleres grosses. Els companys havien fet una recol·lecta per regalar-li una canya de pescar —un model japonès molt punter, amb triple velocitat de rodet i amplitud modificable per la simple pressió del dit—, però ell encara no ho sabia. Esperava prop de les ampolles de xampany, a la vista de tots, i els companys anaven passant un per un per donar-li un copet amical a l’esquena i evocar algun record comú.

Llavors va prendre la paraula el cap del departament d’Estudis Informàtics. Constituïa un repte considerable, va anunciar per començar, resumir en poques frases trenta anys d’una carrera completament dedicada a la informàtica agrícola. En Louis Lindon, va recordar, havia conegut les èpoques heroiques de la informatització: les targetes perforades! Els talls de corrent! Les cintes magnètiques! A cada exclamació estenia enèrgicament els braços, com per convidar la concurrència a deixar volar la imaginació fins a aquells temps remots.

L’interessat somreia amb posat murri, tot rosegant-se el bigoti d’una manera força desagradable; en conjunt, però, es comportava amb correcció. En Louis Lindon, va concloure el cap de departament amb to afectuós, havia deixat la seva empremta en la història de la informàtica agrícola. Sense ell, el sistema informàtic del Ministeri d’Agricultura no seria el mateix. I això, cap dels seus companys presents i fins i tot futurs (la veu se li va tornar una mica més vibrant) no ho podrien oblidar mai.

Va haver-hi uns trenta segons d’aplaudiments calorosos. Una noia escollida d’entre les més pures va fer entrega de la canya de pescar al futur jubilat. Ell la va sostenir tímidament amb el braç estès. Va ser el senyal que va donar pas a la dispersió general cap al bufet. El cap de departament es va apropar a en Louis Lindon i, després de passar-li el braç per les espatlles, el va fer avançar a pas lent per tal de tenir-hi unes paraules més tendres i personals.

Aquell va ser el moment que va escollir el teòric per confiar-me que, al capdavall, en Lindon pertanyia a una altra generació de la informàtica. Programava sense cap mètode concret, una mica per intuïció; sempre li havia costat adaptar-se als principis de l’anàlisi funcional; per a ell, bona part dels conceptes del mètode Merise no havien passat de ser lletra morta. De fet, tots els seus programes s’havien hagut de reescriu-re; feia dos anys que ja no li passaven gran cosa, es podia dir que ja no pintava res. Ningú no posava en dubte, va afegir amb èmfasi, les seves qualitats personals. Senzillament, tot evoluciona, és normal.

Un cop va haver submergit en Louis Lindon en les bromes del passat, el teòric va poder passar al seu tema predilecte: segons ell, la producció i la circulació de la informació havien d’experimentar la mateixa mutació que ja havien protagonitzat la producció i la circulació dels aliments, és a dir, el pas de l’estadi artesanal a l’estadi industrial. En matèria de producció de la informació, va constatar amb amargor, encara érem lluny del punt de «zero defectes»; la redundància i la imprecisió sovint eren la norma. Les xarxes de distribució de la informació, insuficientment desenvolupades, seguien marcades per l’aproximació i l’anacronisme (per exemple, va recalcar amb indignació, les companyies de telèfon continuaven repartint la guia telefònica en paper!). Gràcies a Déu, els joves demanaven informacions cada vegada més nombroses i cada vegada més fiables; gràcies a Déu, cada vegada eren més exigents amb els temps de resposta; amb tot, encara quedava un llarg camí per arribar a una societat perfectament informada, perfectament transparent i comunicant.

Va continuar exposant altres idees. La Catherine Lechardoy no es movia del seu costat. De tant en tant mostrava la seva conformitat amb un: «Sí, això és important». Duia els llavis pintats de color vermell i els ulls de color blau. La faldilla li arribava a mitja cuixa i portava unes mitges negres. De cop i volta, vaig caure que es devia comprar calces, potser fins i tot tangues; el brogit de la sala va augmentar lleugerament d’intensitat. Me la vaig imaginar a les galeries Lafayette, escollint un tanga brasiler amb puntes escarlata; em va envair un sentiment de compassió dolorosa.

En aquell moment, un col·lega es va apropar al teòric. Es van apartar una mica de nosaltres i es van oferir mútuament un puro Panatella. La Catherine Lechardoy i jo ens vam quedar palplantats cara a cara. Va seguir un silenci absolut. Finalment ella va albirar una sortida a la situació i va començar a parlar de l’harmonització dels procediments de treball entre l’empresa de serveis i el ministeri; és a dir, entre nosaltres dos. Se m’havia atansat més, fins al punt que els nostres cossos estaven separats, a tot estirar, per un buit d’uns trenta centímetres. En cert moment, amb un gest sens dubte involuntari, va estrènyer entre els dits el revers del coll de la meva americana.

No experimentava cap mena de desig per la Catherine Lechardoy; no tenia cap ganes de tirar-me-la. Ella em mirava somrient, tot xarrupant el seu Crémant, i s’esforçava per mostrar-se audaç; però jo sabia que tenia una enorme necessitat que algú se la tirés. El forat que tenia al baix ventre li devia semblar completament inútil. Un penis sempre es pot amputar, però ¿com oblidar la vacuïtat d’una vagina? La seva situació em semblava desesperada i la corbata em començava a estrènyer una mica. Després de tres copes, vaig estar a punt de proposar-li d’anar a follar a algun despatx; sobre la taula o sobre la moqueta, tant hi feia; em sentia preparat per dur a terme els gestos necessaris. Però vaig callar; a més, en el fons crec que no ho hauria acceptat; o bé primer hauria hagut de passar-li els braços al voltant de la cintura, dir-li que era bonica, fregar-li els llavis amb un petó d’allò més tendre. Decididament, no hi havia sortida possible. Vaig balbucejar una disculpa i vaig anar a vomitar al lavabo.

Quan vaig tornar, el teòric era al seu costat i ella l’escoltava amb docilitat. Havia aconseguit recuperar el control; potser era el millor per ella.