9

LA RESIDÈNCIA DELS BUCANERS

De sobte, em va resultar indiferent no ser modern.

Roland Barthes

El dissabte al matí, a primera hora, trobo a la plaça de la Gare un taxi que accepta dur-me a Sables-d’Olonne.

Mentre abandonem la ciutat travessem capes successives de boira; passada l’última cruïlla, ens submergim en un llac de broma opaca, absoluta. La carretera i el paisatge estan completament negats. No es distingeix res, tret d’algun arbre o alguna vaca que emergeixen de tant en tant de manera momentània, indecisa. És molt bonic.

Quan arribem vora el mar, el dia s’aclareix bruscament, de cop i volta. Fa vent, molt de vent, però el cel està pràcticament blau; només uns núvols es desplacen a tota velocitat cap a l’est. Baixo del Peugeot 504 després de donar propina al taxista, gest que em val un «bon dia» pronunciat, em fa l’efecte, mig a contracor. Segur que s’imagina que vaig a pescar crancs o alguna cosa per l’estil.

En un primer moment, en efecte, em passejo al llarg de la platja. El mar està gris, més aviat agitat. No sento res d’especial. Camino una bona estona.

Cap a les onze comença a aparèixer gent amb nens i gossos. Giro cua en direcció contrària.

A l’extrem de la platja de Sables-d’Olonne, en la prolongació de l’espigó que tanca el port, hi ha unes quantes cases antigues i una església romànica. Res de gaire espectacular: són construccions de pedra robusta i basta, fetes per resistir les tempestes, cosa que fan des de fa segles. Un s’imagina perfectament la vida dels antics pescadors de la regió, amb les misses de diumenge a la petita església, la comunió dels fidels mentre el vent bufava a fora i l’oceà s’estavellava contra les roques de la costa. Una vida sense distraccions, sense ximpleries, dominada per una feina difícil i perillosa. Una vida simple i rústica, plena de noblesa. Una vida força estúpida, també.

A quatre passes d’aquestes cases hi ha uns blocs moderns, blancs, destinats als estiuejants. Formen un conjunt d’edificis amb una altura d’entre deu i vint plantes, disposats en una esplanada, a diversos nivells, i el nivell inferior fa d’aparcament. Vaig caminar molta estona d’un edifici a l’altre, cosa que em permet afirmar que bona part dels apartaments deuen donar al mar gràcies a diverses astúcies arquitectòniques. En aquella època de l’any tot estava desert i els xiulets del vent que s’esmunyia entre les estructures de formigó tenien un no sé què d’autènticament sinistre.

Després em vaig dirigir cap a un edifici molt més recent i luxós, situat aquest cop molt a la vora del mar, ben bé a tocar. Es deia Résidence des Boucaniers. La planta baixa estava ocupada per un supermercat, una pizzeria i una discoteca, tots tres tancats. Una pancarta convidava a visitar l’apartament de mostra.

Aquesta vegada em va començar a envair una sensació desagradable. Imaginar-me una família d’estiuejants tornant a la seva «residència dels bucaners» abans d’anar a engolir una escalopa amb salsa pirata i que a la filla petita se la tiri algú en una discoteca anomenada El Vell Mariner d’Ultramar o alguna cosa per l’estil em resultava una mica irritant; però no ho podia evitar.

Al cap d’una estona em va venir gana. Davant d’una parada de gofres vaig confraternitzar amb un dentista. Bé, confraternitzar potser és un pèl exagerat; diguem que vam intercanviar unes quantes frases mentre esperàvem que tornés el venedor. No sé per què va creure necessari informar-me de la seva professió. Per regla general, odio els dentistes; els tinc per unes criatures profundament venals amb un únic objectiu: arrencar com més queixals millor per tal de comprar-se Mercedes descapotables. I aquell no feia cara de ser cap excepció.

Una mica absurdament, vaig creure que havia de justificar la meva presència un cop més i li vaig explicar una història rocambolesca segons la qual tenia intenció de comprar-me un apartament a la Résidence des Boucaniers. De seguida se li va despertar l’interès i, amb la gofra a la mà, va sospesar durant una bona estona els pros i els contres de l’operació abans de concloure, a la fi, que la inversió «li semblava vàlida». M’ho hauria hagut d’imaginar.