3

EL JOC DE LA PLACE DU VIEUX MARCHÉ

Una mica absurdament, vaig decidir quedar-me a Rouen aquell cap de setmana. En Tisserand es va mostrar sorprès; li vaig explicar que em venia de gust visitar la ciutat i que no tenia res a fer a París. La veritat és que visitar la ciutat no em venia gens de gust.

Amb tot, Rouen té vestigis medievals molt bonics, unes cases antigues realment bufones. Cinc o sis segles enrere, devia ser una de les ciutats més vistoses de França; però ara està feta una merda. Tot està brut, llardós, deixat, fet malbé per la presència permanent dels cotxes, el soroll i la pol·lució. No tinc ni idea de qui és l’alcalde, però amb deu minuts de passejar pels carrers del casc antic n’hi ha prou per veure que és un autèntic incompetent o un corrupte.

Per postres, hi ha hordes de macarres que recorren els carrers a bord de motos o ciclomotors amb escapament lliure. Baixen dels suburbis de Rouen, en vies d’esfondrament industrial absolut. El seu objectiu és emetre un soroll estrident, com més desagradable millor, un soroll que sigui realment difícil de suportar per als veïns. Assoleixen el seu objectiu a la perfecció.

Cap a les dues de la tarda, surto de l’hotel. Sense dubtar-ho, em dirigeixo a la Place du Vieux Marché. És una plaça força extensa, envoltada de cafès, restaurants i botigues de luxe. Aquí és on van cremar Joana d’Arc ara fa més de cinc-cents anys. Per commemorar aquell esdeveniment, s’ha construït una mena de manyoc de lloses de formigó estranyament encorbades i mig enfonsades a terra que, en una observació més atenta, resulta ser una església. També hi ha embrions de gespa, massissos florals i plans inclinats que semblen destinats als amants de l’skateboard (tret que siguin per als vehicles de mutilats, fa de mal dir). Però la complexitat de l’emplaçament no s’acaba aquí: també hi ha botigues al centre de la plaça, sota una mena de rotonda de formigó, i un edifici que recorda una estació d’autobusos.

M’assec en una de les lloses de formigó, plenament decidit a treure l’entrellat de tot plegat. Sens dubte, sembla possible que aquesta plaça sigui el cor, el nucli central de la ciutat. ¿Quin joc té lloc aquí exactament?

D’entrada observo que, en general, la gent es desplaça en bandades o en petits grups d’entre dos i sis individus. Cap grup sembla exactament igual a cap altre. Naturalment que s’assemblen, s’assemblen moltíssim, però és una semblança que no es pot anomenar identitat. Talment com si haguessin decidit concretar l’antagonisme que acompanya per força tota mena d’individuació adoptant actituds, formes de desplaçament o fórmules d’agrupament lleugerament diferents.

Observo també que tota aquesta gent sembla satisfeta de si mateixa i de l’univers; és sorprenent, fins i tot una mica esgarrifós. Deambulen amb sobrietat, exhibint aquest un somriure sorneguer, aquell altre un posat estúpid. Entre els més joves, alguns porten caçadores amb motius extrets del rock dur més salvatge; s’hi llegeixen frases de l’estil de: Kill them all!, o: Fuck and destroy!; sigui com sigui, tots estan en comunió en la certesa de passar una tarda agradable, bàsicament dedicada al consum, i d’aquesta manera contribuir a la reafirmació del seu jo.

Finalment, observo que em sento diferent d’ells, tot i que sóc incapaç de precisar la naturalesa d’aquesta diferència.

M’acabo cansant d’aquesta observació inútil i em refugio en un cafè. Un nou error. Entre les taules circula un gran danès enorme, encara més monstruós que la major part d’exemplars de la seva raça. S’atura davant de cada client, com si es preguntés si es pot permetre de mossegar-lo o no.

A dos metres de mi hi ha una noia asseguda davant d’una gran tassa de xocolata esponjosa. L’animal es queda palplantat una bona estona davant seu, flairant la tassa amb el morro, com si es disposés a tastar-ne de sobte el contingut amb una bona llepada. Noto que la noia comença a tenir por. M’aixeco, tinc ganes d’intervenir, odio aquesta mena de bèsties. Per fi, però, el quisso fot el camp.

Després vaig passejar pels carrerons. Per pura casualitat, vaig entrar a l’atri de Saint-Maclou: un ampli pati quadrat, magnífic, completament envoltat d’escultures gòtiques de fusta fosca.

Una mica més enllà vaig presenciar la sortida de l’església d’un casament. Una cerimònia molt a l’antiga: vestit gris blavós ell, vestit blanc i flors de taronger ella, dames d’honor… Em vaig quedar assegut en un banc, no gaire lluny dels esglaons de l’església.

Els nuvis ja tenien una edat. Ell era un tipus alt, de pell enrojolada i pinta de pagès ric; ella era una mica més alta, amb el rostre angulós, i duia ulleres. Tot plegat, em dol haver-ho de dir, transmetia certa sensació de ridícul. Alguns nois que passaven de llarg es reien dels nuvis. Naturalment.

Durant uns minuts ho vaig poder observar tot des d’un punt de vista estrictament objectiu. Després em va començar a envair una sensació desagradable. Em vaig aixecar i vaig tocar el dos.

Al cap de dues hores, quan ja era fosc, vaig tornar a sortir de l’hotel. Vaig menjar una pizza dret, sol, en un establiment desert (i que mereixia que ho continués estant). La massa de la base era infecta. La decoració del local consistia en rajoles de mosaic blanc i llums d’acer gris; semblava que fossis en una sala d’operacions.

Després vaig anar a veure una pel·lícula porno al cinema de Rouen especialitzat en aquest gènere. La sala estava mig plena, que ja és dir. Sobretot jubilats i immigrants, evidentment; però també algunes parelles.

Al cap d’una estona vaig constatar amb sorpresa que la gent canviava sovint de lloc sense motiu aparent. Amb l’objectiu de treure l’entrellat de tota aquella agitació, jo mateix em vaig moure alhora que un altre individu. Al capdavall, tot era ben simple: cada vegada que arribava una parella, es veia envoltada per dos o tres homes que s’hi asseien a uns seients de distància i es començaven a masturbar. Amb l’esperança, suposo, que la dona els llancés una mirada al sexe.

Em vaig quedar al cinema vora una hora i després vaig travessar Rouen fins a l’estació. Al vestíbul deambulaven uns quants captaires d’aire vagament amenaçador; no els vaig fer ni cas i vaig consultar els horaris dels trens a París.

L’endemà em vaig aixecar aviat i vaig arribar puntual per agafar el primer tren; vaig comprar un bitllet, vaig esperar i no vaig marxar; i no arribo a entendre per què. Tot això és extremament desagradable.