Nota de l’autor

Aquesta novel·la va començar a caminar fa més de sis anys, i en el decurs de la seva lenta elaboració hi han participat diverses persones que m’han facilitat documentació precisa i m’han donat el seu temps. Per això els ho voldria agrair. Per començar, i de manera prou decisiva, a l’Eudald Carbonell per tota la saviesa que atresora sobre com es va socialitzar la humanitat en els temps que ens han precedit. Recordo com si fos ara aquella reunió un dia de Sant Narcís de fa sis anys al despatx de casa teva a Cervià de Ter. A la professora Maria Saña pels seus estudis arqueozoològics, a en Toni Palomo pel domini de l’entorn i la realitat neolítica al Pla de l’Estany, i als doctors Raquel Piqué i Ramon Buxó pels seus coneixements de paleobotànica. A en Pep Bosch, del Museu de les Mines de Gavà, i al doctor Miquel Molist.

Sempre m’ha atret aquest període del passat, i ara que m’hi he pogut capbussar veig moltes raons objectives per afirmar que no som tan diferents d’aquells homes i dones que, ara fa entre cinc i set mil anys, tenien els mateixos somnis, neguits i frustracions que nosaltres. L’única diferència entre la nostra societat i la seva l’ha determinada la tecnologia, res més. Per a la resta, ens continuem movent i ens fan córrer els mateixos temes: el poder i l’amor. Espero que el viatge que empreneu cap a aquest moment de la nostra prehistòria el trobeu interessant i revelador, en tant que he procurat que hi traspués autenticitat i senzillesa en un món on era complicat sobreviure.

Teniu a les mans una novel·la que permet descobrir una època desconeguda i apassionant. De personatges, d’aventures, de coneixement, de valors…, una època que va començar a posar els fonaments de la societat tal com la coneixem. És un text que apel·la a l’heroi que tots portem a dins, perquè és en situacions límit que som capaços de fer el que mai ens hauríem pensat que podríem fer. Una novel·la que té un missatge: no cal anar molt lluny, no cal recórrer milers de quilòmetres —com farà Ynatsé— per trobar la solució als problemes.

Una història molt pròxima en el temps, entre cinc mil i set mil anys enrere, però de la qual se’n sap molt poc. I ens capbussem en aquest moment històric a través de l’aventura personal del protagonista, Ynatsé, però també de l’aventura col·lectiva, la del seu clan, el Clan dels Cavalls, amb Aynires i Baasi, per superar una situació crítica. Una novel·la de personatges que tenen les mateixes preocupacions, problemes, somnis i il·lusions que pot tenir el lector del segle XXI; l’únic que canvia, l’únic que ha evolucionat, és la tecnologia.

De vegades, si ens paréssim a observar el que ens envolta, podríem trobar la solució davant dels nostres nassos, al costat de casa. El periple, el viatge que fa Ynatsé a la recerca del remei cap al nord del que serà Europa i el Pròxim Orient, li permet enriquir-se personalment veient altres comunitats i diferents maneres de viure, i això li aportarà molts coneixements que li seran útils. Però els que es queden al poble lluiten per fer sentir la seva veu, com és el cas de la seva dona Aynires, i, a més, miren i escolten el seu entorn, la Natura, i d’allà en treuen el que necessiten per fer front als seus problemes.

El poblat i les coves d’Aynires i Ynatsé són les coves de Serinyà i el parc neolític de la Draga de Banyoles, l’únic jaciment prehistòric d’ambient lacustre de la Península Ibèrica. Els 317 pals de les cabanes que s’hi han trobat i els vuit objectes de fusta, recuperats sota l’aigua, l’equiparen als mítics poblats neolítics de la regió alpina. El poble germà del Clan dels Cavalls, els miners, està inspirat en les mines de Gavà, un dels patrimonis arqueològics més importants del neolític europeu i un dels principals jaciments prehistòrics catalans. La seva importància radica en el fet que formen el conjunt de mines estructurades en galeries més antic de tot Europa. L’antiguitat del jaciment és de sis mil anys i les restes arqueològiques testimonien una explotació permanent durant un miler d’anys, amb l’objectiu d’extreure un mineral verd, la variscita, que els antics pobladors feien servir per fer joies i atuells que intercanviaven amb altres pobles.

El Cercle de Pedra està inspirat en l’assentament de Stonehenge, a Anglaterra. Les últimes descobertes fetes per l’equip d’investigadors dirigit pel doctor Joshua Pollard, de la Universitat de Southampton, asseguren que els primers pobladors a Stonehenge daten d’ara fa cinc mil anys. Les darreres evidències posen de manifest que ja havien erigit uns monuments que primer van ser de fusta, i immediatament se n’alcen de pedra. La funció màgica i espiritual de l’indret inspira tot de llegendes que apareixen també en la novel·la. I, finalment, l’altre assentament de referència d’aquesta època és el que va sorgir a la península d’Anatòlia, a Turquia, conegut a la novel·la com la Ciutat dels Morts, que vol ser el jaciment de Çatal Hüyük. La escena en què l’expedició d’homes de Çatal Hüyük desembarquen a unes grutes on troben un mineral nou fa referència a les coves de la Monaca, a Calàbria, on s’han trobat evidències del desenvolupament de la indústria minera del ferro.

Sobre la parla, el llenguatge articulat, és segur que es comunicaven parlant. De fet, se sap que, milers d’anys abans, els neandertals ja tenien una estructura anatòmica i un cervell que els capacitava per parlar. A les excavacions d’una tomba neandertal a Kebara, a Israel, es va trobar un os minúscul (hioide) situat entre la base de la llengua i la laringe, fonamental per a la producció de sons i gairebé idèntic al de l’humà actual. No vol dir, però, que tinguessin un llenguatge sintàctic i fluid com el nostre, però tot indica que dominaven un llenguatge articulat, probablement barreja de sons vocàlics i consonàntics i de sorolls guturals. Com, si no, podien transmetre de generació en generació la seva tecnologia i els seus coneixements? I com es podien intercanviar productes, tal com es té constància i ha quedat demostrat en congressos com el de Xarxes al Neolític? De totes maneres, com a novel·lista em prenc la llicència de fer uns diàlegs i crear converses intel·ligibles i coherents per als lectors del segle XXI.

Un agraïment també al doctor Joan Cabratosa, per totes les aportacions mèdiques prehistòriques que em va proporcionar, des de les trepanacions fins a les infeccions o els efectes antibiòtics del pròpolis de la mel.

Un parell d’explicacions més sobre tres detalls. Que Aynires participi en una cacera —la del Pla de les Figueres—, una activitat que semblava reservada només als homes, és perfectament possible. Em baso en una de les figures que apareixen en les pintures parietals de la Cova de l’Aranya a Bicorb, Canal de Navarrès. Aquests murals posen de manifest, entre altres detalls, que en un grup de cacera hi ha com a mínim una dona, que es reconeix perquè vesteix la clàssica faldilla tubular.

«Estimar els fills és fàcil, el que és difícil és posar-se a la seva pell». Aquesta frase no és meva, sinó de la novel·la Las leyes de la frontera, de Javier Cercas (Random House Mondadori, 2012), i motiva la conversa que tenen pare i fill, Faar i Ynatsé, abans de separar-se definitivament. I pel que fa al poble de pescadors, està inspirat en un article de Jaume Mestres sobre l’illa de Lembata i els seus pescadors, publicat al número 55 (2008) de la revista Altaïr, «Al este de Java» (pàg. 76-81).

Els nostres avantpassats freqüentaven els vells arbres i els boscos frondosos ja que per a ells eren font de prosperitat material i espiritual. Uns boscos, escenaris màgics i font inesgotable que proporcionaven, a més, la llum de la ièrgola —l’espelma o teia— que es feia amb l’escorça externa del bedoll enrotllada sobre si mateixa. La ièrgola il·luminava la fosca nit hivernal. Extret d’una de les llegendes que recull La memoria del bosque d’Ignacio Abella, publicat per RBA-Integral.

«La baralla dels dos llangardaixos» és un conte extret de Cuentos de los sabios de África (Paidós, 2010), recollits i adaptats per Amadou Hampaté Ba.

«La cua i la pell d’ur» és una adaptació de «La cua i la pell de búfal». És un conte de Guinea Conakry recollit per Jean-Marie Touré i publicat a Mosaicos de cuentos africanos, de Marie Claire Durand Guiziou, en una edició del 2007, conjunta del Servicio de Publicaciones de la Universidad de La Palma de Gran Canaria, Gobierno de Canarias i Cooperación Canaria.

• Blat, metalls i cabdills. Catalunya del neolític a la iberització. Josep Bosch, Joan Santacana. Rafael Dalmau, Editor.

• Els objectes de fusta del poblat neolític de la Draga. Excavacions 1995-2005. Museu d’Arqueologia de Catalunya.

• Sis mil anys vivint a la vora dels aiguamolls de la Vall d’en Bas. Gabriel Alcalde, Maria Saña. Amic de Besalú i el seu comtat. Edicions El Clavell.

• Arqueología de la domesticación animal. La gestión de los recursos animales en Tell Halula. Maria Saña Seguí. Seminari d’Arqueologia Prehistòrica del Pròxim Orient (UAB).

• Tell Halula (Valle del Éufrates, Siria), dos décadas de investigaciones arqueólogicas. Miquel Molist. Seminari d’Arqueologia Prehistòrica del Pròxim Orient (UAB).

• En els inicis de les desigualtats. Gabriel Alcalde, Josep-Miquel Faura, Miquel Molist i Maria Saña. Llibre sobre l’exposició que amb el mateix nom organitzà el Museu d’Arqueologia de Catalunya l’any 2004 amb motiu del Fòrum de les Cultures Barcelona 2004.

• Les dones en la Prehistòria. Llibret i catàleg de l’exposició del Museu de Prehistòria de València (2009).

• Xarxes al Neolític. Circulació i intercanvi de matèries, productes i idees a la Mediterrània Occidental (VII-III mil·lenni aC). Gavà, Bellaterra, febrer 2011. Actes publicades per Rubricatum, revista del Museu de Gavà.

• Warfare in the European Neolithic. Jonas Christensen a Acta Archaeologica.

• El registro arqueobotánico de plantas psicoactivas en la prehistoria de la Península Ibérica. Elisa Guerra Doce i José Antonio López Sáez. Complutum, 2005.

• «Food, meals and daily activities: Food habitus in neolithic Çatal Houyük». Sonya Atalay and Christine A. Hastorf. American Antiquity, vol. 71, núm. 2, abril 2006. Society for American Archaeology.

• El origen de la Humanidad, Jacques Malaterre.

• «Arqueozoología del caballo», Corina Liesau von Lettow Vorbeck. Gladius XXV 2005, Madrid.

• «The Earliest Horse Harnessing and Milking». Alan K. Outram et alia. Science, 323, 1332 (2009). DOI:10.1126/science 1168594.

• La domesticación desde una perspectiva etnoarqueológica: los caballos del monte de Galicia, noroeste de la Península Ibérica. J. M. Vázquez Varela. Dept. d’Història, Universidad de Santiago.

• Social Contact in Horses: Implications for Human-Horses Interactions. Machteld van Dierendonck. University of Utrech, The Netherlands. Debbie Goodwin, University of Southhampton.

• Botai and the Origins of Horse Domestication. Marsha. A. Levine (1999). McDonald Institute for Archaeological Research. University of Cambridge.

I, abans d’acabar, no voldria que em passés per alt un agraïment també per a la Montse, en Joan i els seus fills, que em van allotjar a El Refugi, una de les casetes de la masia rural El Nus de Pedra, a Llorà, durant un cap de setmana d’agost que va resultar providencial per desencallar la novel·la. I a la Carme i en Miquel de Cal Ganso, pel seu flam de ratafia.

A l’Ernest Folch, d’Ediciones B, que des del principi va creure en aquesta novel·la. A la meva editora, la Carol París, i a la meva agent, la Sandra Bruna. I encara un altre agraïment molt sincer per a l’Alexandre Porcel i en Francesc Miralles, que han fet lectures còmplices i compromeses d’El primer heroi.

I, sobretot, gràcies a tu, que m’has volgut acompanyar en aquesta història.