11. El color de la mort
Les pedres verdes no els van protegir de les pells blaves.
El cas d’Aahm, el cunyat de Manyaà, un pescador experimentat, va començar a posar en alerta tot el clan. Se li va trencar una dent clavant una mossegada en una cuixa de conill. Aahm no hi va donar més importància, però allò li va produir una infecció. Altres vegades, quan li feien mal les genives o la boca, mastegava una substància viscosa de color roig negrenc que secretaven alguns arbres. Era com una mescla de resina i olis essencials, una goma feta de brea d’escorça de bedoll, que, barrejada amb aigua del riu, curava les ferides i les infeccions, però aquella infecció era diferent de les altres. Se li va anar podrint i corrompent la dent infectada. Li provocava molt de dolor, i no només li feia mal la boca, també desprenia una pudor insuportable per a la resta. A més, va començar a patir uns forts mals de ventre que no li deixaven menjar res, i el poc que aconseguia engolir ho tornava a treure. El dolor se li va estendre per la mandíbula fins a l’orella i li va pujar fins a l’ull, primer l’esquerre, del qual va perdre la visió, i després el dret, que al final també el va encegar. La infecció que va començar a la boca se li va escampar per tot el cos, un cos que lluitava per vèncer un altre Mal que el feia tremolar i que al cap d’uns dies el va matar. Una onada de terror va colpir tot el clan, perquè no va ser l’única.
Feia temps que ja havien tornat de les terres del clan germà, de les mines de pedres verdes, quan aquell Mal es va apoderar primer de l’esperit d’Aahm i després, sigil·losament, de gairebé tot el poble. Tot i l’important carregament de pedres verdes guaridores, amb allò que en deien Pedra de la Terra no n’hi va haver prou per aturar l’avenç silenciós del que Baasi es negava a considerar una maledicció i que l’amoïnava de mala manera, perquè s’havia estès molt, fins al punt que s’encomanava molt de pressa. Era una malura infecciosa que actuava amb una gran virulència, perquè passava d’un cos a un altre de manera inexplicable i en un període molt curt de temps causava estralls en els membres del poblat.
Havia proliferat d’una forma tan ràpida que, fins i tot, havia penetrat entre els més forts i saludables del clan, que no se’n sabien avenir.
—Hem fet alguna cosa que ha molestat els déus, i per això ara ens castiguen! —va bramar Tandar, present al Consell d’urgència que havia convocat Paar amb cinc homes més, entre ells el vell savi, a l’interior d’una cavitat de la seva bauma.
—No diguis ximpleries, Tandar —li va etzibar Baasi—. No tens cap argument que demostri que això sigui per culpa d’aquest enuig diví que tu dius. —El vell s’indignava quan sentia dir bestieses—. L’única conclusió que podem treure de tot plegat és només el que hem vist. I què hem vist? —els va preguntar Baasi. Ell mateix es va respondre—: Estem davant d’alguna cosa que, després de deixar-nos escolats, completament buits per dins, ens deixa sense alè i ens mata. A mi, el que més m’amoïna és que veig que ens pot passar a qualsevol de nosaltres, i no sé com aturar-ho —va reconèixer mentre sacsejava el cap en senyal d’abatiment—. No fa distinció, i rep tant un caçador com un recol·lector, una adobadora de pells o un indefens marrec. Estic francament amoïnat —va admetre Baasi arrugant el front en senyal de profunda preocupació.
Quan Paar va sentir la impotència de l’ancià, es va veure perdut.
Als primers casos no els havien donat importància. Els episodis inicials es van donar de nit, i als afectats els començava fent molt mal la panxa, tal com li havia passat a Aahm. Onades de mal de ventre. Se’ls regirava l’estómac. Punxades i fiblades que els feien encongir de sofriment. El dolor anava seguit d’uns espasmes, unes contraccions violentes i involuntàries, que es repetien sense parar. De retruc, d’una d’aquestes sacsejades, una dona havia caigut al riu de tan violenta i sobtada que va ser i no ha poder reaccionar. Tots acabaven traient convulsivament per la boca allò que havien menjat. Però això no era tot.
La majoria també patien un altre fenomen, que consistia a anar de ventre constantment. Es recargolaven de mal i evacuaven femta líquida més sovint del que era l’habitual. Tant anaven per dalt com per baix.
Quan els passava això, experimentaven una forta pujada de la temperatura del cos, però, paradoxalment, tremolaven com si fossin al pic de l’hivern. Tremolors, petits agitaments que tant podien ser de fred com de calor. Perdien l’alè. Els faltava l’aire i es quedaven eixuts. Qualsevol cosa que prenien l’expulsaven per qualsevol dels conductes habituals, davant de la mirada d’espant dels qui els veien patir fins a l’agonia. Qui ho patia no podia ingerir cap aliment, ni líquid ni sòlid. Per tant, cap remei que es pogués preparar servia per aturar l’avenç d’aquell Mal, que començava a delmar-los sense distingir homes, dones i nens. Se’ls arrugava la pell, se’ls enfonsava l’abdomen entre el tòrax i la pelvis, com se’ls enfonsaven els ulls a les conques, i els llavis se’ls ressecaven i quedaven clivellats. Patien acceleracions brusques del ritme del cor que començaven i acabaven sense avisar. I sovint allò també es traduïa en un augment de la respiració: panteixaven talment com si estiguessin corrent darrere un cabirol. El nas se’ls esmolava com un filaberquí, i el més espaordidor era que canviaven de color. Als que tenien la pell fosca se’ls manifestava encara amb més contundència. Al voltant dels ulls, les orelles, el nas, els llavis, les mans i els peus, la pell se’ls tornava de color blau. Aquell era el senyal. Era el mateix color que agafava l’aigua de l’estany abans que passés alguna desgràcia. Un presagi funest. Com a molt, al cap d’un dia, els que es tornaven blaus es morien. I ja havien estat uns quants els que no havien superat aquella alteració en l’estat del seu cos. No només suposava una pertorbació de l’estat de salut, sinó que el desordre havia tingut les pitjors conseqüències. La preocupació, doncs, era més que justificada, perquè quedaven extenuats, sense forces, sense energies i, finalment, sense vida. Observaven la cara d’algun membre de la comunitat que estava en la transició entre la vida i la mort, patint aquelles sotragades, i eren conscients, davant d’aquella agonia, que aquell viatge que havia iniciat des del seu món cap al dels esperits algun dia també els tocaria fer-lo a ells, i es preguntaven quan haurien de passar per aquell terrible tràngol i si patirien tant com els que veien que els precedien. S’angoixaven, però havien començat a parlar de la mort. Es feien preguntes sobre el que es trobarien després de traspassar al món dels esperits i, per tant, sobre la vida. Unes preguntes, unes inquietuds comunes que servien per afrontar la por que els generava la ràpida evolució un cop aquell Mal havia entrat en el teu cos. Els finats els enterraven a prop del poblat, no gaire lluny del seu món, el dels vius, per si algun dia tornaven. Però procuraven que la tomba quedés a recer dels carronyaires i que fos ben visible per als de la seva comunitat i per als de les altres.
Per això el recinte estava format per pedres de grans dimensions, que es veien a molta distància. L’espai funerari es componia d’una pedra plana posada sobre dues o més pedres verticals. La pedra central en tenia unes de més petites al voltant que feien com d’entrada, formant al mateix temps un corredor que arribava fins a una galeria coberta, on, a manera de cambra, diverses pedres de mida considerable, disposades en vertical, abraçaven el cos del difunt. Se’l posava amb les cames lleugerament aixecades gairebé en posició fetal, en contacte amb la terra i protegit per unes lloses. Al seu costat, l’aixovar format per ornaments, eines de treball, armes, peces de ceràmica; els seus béns més personals, que eren les provisions que l’ajudaven a aplanar el camí cap a l’altra vida. Per això també li havien deixat una figureta de fang a l’altre costat, una petita reproducció de la deessa de la fertilitat perquè el protegís i li procurés certa fecunditat a l’altre món.
Baasi havia provat totes les medecines corporals que tenia al seu abast. Herbes remeieres, com la ruda o la farigola, que mastegava i escopia sobre els cossos dels malalts, sobretot dels més petits. Ho feia per protegir-los del dolor i perquè fossin més forts davant dels estralls del Mal. Als adults els aplicava una pasta de diverses herbes i vegetals cremats i oli, els en feia fregues i unes petites incisions al pit, el canell, la mà, l’esquena i la cara. Res donava resultat. Quan després de tots els rituals es va retirar a la seva cova, Baasi va invocar els déus perquè el guiessin. La resposta divina encara trigaria a arribar.