2. La proesa

Estava amoïnat. El que havia vist mentre dormia i la incertesa de no saber què li passaria el neguitejaven. Aquesta vegada, parlar amb el seu vell mentor, que sovint el guiava i l’aconsellava, li havia provocat encara més angoixa. Què estava cridat a fer? I quan? I per què ell? Què volien dir aquelles imatges que havia vist?

Va sortir de la cova de Baasi atribolat, en un estat de torbació de l’ànim que no li deixava veure clar el que havia de fer o el que havia de dir. L’havia d’acceptar, aquesta crida? Una crida que, d’altra banda, ell no havia sentit. Baixava pel pendent que donava accés a la cova del vell savi, tot donant voltes a aquestes preguntes i a la premonició que li havia llançat Baasi. I, mentre hi rumiava, va passejar la vista pel poblat que s’estenia sota els seus peus.

Les terteroles de fum que s’alçaven del llogarret es barrejaven en el cel amb els crits que llançava la mainada, que, enjogassada, corria per aquella porció de territori que era el seu domini. Ja formaven una comunitat de vora un centenar de persones que s’havia instal·lat a la riba del llac. Ynatsé va sospirar i va aixecar el cap per mirar al cel, que s’anava enteranyinant amb uns núvols panxuts i amenaçadors. Es va ajupir i va agafar un grapat de terra, fèrtil, la mateixa que els seus avantpassats havien triat per establir-s’hi i forjar el llinatge. Mentre aquell terròs se li escolava pels dits, va acabar aturant els ulls sobre l’aigua de l’estany del qual extreien una gran varietat de peixos. I llavors va obrir els ulls de cop i va tornar a tocar de peus a terra.

—Les canoes! —va exclamar picant-se el front amb el puny tancat. Va llançar la terra que encara tenia a les mans i va baixar de la cova cap al poblat amb grans gambades perquè, de cop, havia recordat que s’havia compromès a ajudar a fer una canoa precisament per sortir a pescar.

Aquell —pensava Ynatsé—, aquell era el futur més immediat que li deparaven els déus, i no cap altre que mereixés ocupar un pany de paret de les que Baasi feia servir per immortalitzar els moments cabdals del clan.

Pescaven de tot, però de dia sobretot anaven al darrere d’una peça molt especial. Hi havia un peix que tenia un cos esvelt que devia fer un pam i mig de llargada, però excepcionalment se’n podien pescar de fins a dos pams. Aquell tenia l’escata d’un color groguenc verdós, pigallada de negre i amb un parell o tres de barbellons a banda i banda de la boca. Aquests pèls llargs de sota la barba li donaven un aspecte grotesc i una mica humà. Les carpes també tenien aquestes barbetes al voltant de la boca, però l’efecte que feien era diferent, i com que eren més grosses hi havia més carn. Peix de carn blanca i suau que, per menjar-se’l, l’embolicaven amb una capa d’herbes fresques i aromàtiques, com ara romaní, i ho embolcallaven amb unes fulles amples que després disposaven sobre les brases perquè s’anés coent. En canvi, la carn de les tortugues no era tan preuada, tot i que també se la menjaven si en pescaven alguna. D’aquests animals, n’aprofitaven sobretot la closca per als atuells dels rituals. La seva forma lleugerament bombada, negra amb punts i línies de color groc, la feia molt escaient per a aquests menesters.

Quan sortien de nit a pescar, havien d’anar amb compte amb les anguiles, de carn molt saborosa i gelatinosa, però tenien un perill: la seva sang. Havien descobert que la sang de l’anguila posseïa una propietat que podia causar la mort. Les conseqüències eren devastadores. Anul·lava tots i cadascun dels cinc sentits: ennuvolava la vista, et deixava sord, sense gust ni olfacte, i la pell era incapaç de notar res, ni el més mínim rosec. Braços i cames immobilitzats, bloqueig de la respiració i, en casos extrems, la mort. Només perjudicava la salut de les persones quan entrava en contacte amb la sang humana a través d’una ferida. Aquell verí, que també es trobava en els congres, l’aplicaven a les punxes de les fletxes i de les llances quan sortien a caçar o a guerrejar. A l’estany hi vivien exemplars que podien arribar als tres i quatre colzes de llargada, i per això sabien que sortir de nit a pescar-ne algun exemplar era molt perillós, ja que un cop ben donat a la canoa els podia fer caure a l’aigua i… qui sap si fer-los desaparèixer de la Terra.

La canoa era el símbol de la seva economia, de l’administració ordenada dels béns de la comunitat, i, per fer-la, no n’hi havia prou amb una aixa de pedra. Calia trobar un bon arbre, tallar-lo, buidar-lo i arrossegar-lo fins a l’estany. Per tant, es necessitava temps i la cooperació dels més forçuts i traçuts del poblat, i Ynatsé n’era un. Necessitaven l’embarcació, que feien a partir d’un tronc d’alzina o de roure buidat o d’escorça. Havia de ser petita i lleugera, funcional i resistent: el transport idoni per moure’s per l’estany.

Ynatsé baixava cap al poblat a bon ritme i es va creuar amb l’aiguadera. Amb la bossa feta amb la pell de la panxa d’una cabra salvatge, anava al riu a omplir-la d’aigua. Un líquid que després abocaria en uns bols d’escorça de bedoll que farien servir les dones per beure. Agafaven set perquè treballaven la pell al sol. Les dones estiraven, estenien i raspaven la pell humida, que s’anava eixugant amb l’escalfor del sol. Més tard, un cop l’havien estovada, agafava un tacte més suau, i llavors la fregaven amb greix perquè fos més flexible i fàcil de manipular. Mentre els anava servint aigua, havia d’anar amb molt de compte de no vessar ni una gota sobre la pell, però li costava. Ynatsé sempre havia seguit amb molta atenció i interès tot el procés de transformació d’aquell tros de pell en una fona. Va passar per allà on treballaven i es va fixar en les dues dones que tenia davant seu. L’una —la més gran— agafava el braç de l’altra —que era molt més jove— i el feia servir per mesurar una tira de cuir que ja havia enllestit un altre grup de dones. Aquella veta de cuir que després es convertiria en una fona letal no podia ser ni molt curta ni molt llarga: d’una mida que no estava escrita enlloc, però que els que tenien la mà trencada a confeccionar fones la tenien molt present. La més veterana i experimentada va tallar una tira d’una mida que permetés plegar-la per la meitat, i allà on feia el doblec hi va allotjar una pedra rodona i plena. Es va assegurar que fos una roca que pesés perquè fes una bona panxa i formés una bona bossa. Aquest pas era molt important, perquè calia modelar l’espai que més endavant serviria per encabir-hi els futurs rocs, còdols i altres projectils que sortirien propulsats per aquella pell curada. Des que era petit, Ynatsé estava fascinat per aquella arma. Tenia una habilitat i una traça amb la fona que l’havien distingit de la resta de nois i d’homes del poblat. Ell mateix, veient com el feien les dones, s’havia fet un d’aquells ginys, un estri que de seguida va decidir que li faria menester tant per caçar com per defensar-se. Era una arma senzilla que servia per tirar pedres i que consistia en una tira curta de cuir, on posava la pedra, unida en els seus extrems a dues trenes d’espart o de cànem. Així no s’havia d’acostar tant als animals, ben al contrari del que passava amb les llances o els garrots. Eren unes armes molt consistents, però demanaven a qui les empunyava encarar-se a l’animal, enfrontar-s’hi en un combat que era gairebé cos a cos. Al principi Ynatsé encara no estava a punt, i, com que no tenia prou força, ho va solucionar amb el seu enginy: vet aquí que, després d’haver practicat i d’haver llançat i extraviat unes quantes pedres —algunes van anar a parar al cap d’alguns dels membres del clan, que li van sortir al darrere brandant un garrot amenaçador—, es va veure amb cor de sortir a caçar primer alguna llebre o algun gat mesquer, res no gaire més gros. Amb els anys, però, va agafar una traça que el feia únic, i per això sempre que sortia duia la fona lligada a la cintura i el seu sarró, fet de pell de llúdriga, amb unes quantes pedres. Aquell dia no era una excepció. Havia estat pensant en tot això en trobar-se l’aiguadera i el grup de dones mentre anava caminant a bon pas cap al poblat.

Sabia que feia tard i va mirar d’accelerar, però va ser en tombar el bosc d’alzines quan el va trobar de cara, al mig del camí.

Un ós abraçava un rusc d’abelles i en xuclava la mel.

Quan el plantígrad el va veure, es devia pensar que Ynatsé li volia prendre aquell dolç tresor i li va dedicar un bram que va fer voleiar les fulles de les branques més pròximes. Després de bramular es va incorporar. Un cos corpulent, un pelatge marronós, uns ulls petits i una llengua llarga que fins a llavors havia estat assaborint un líquid exquisit i que ara es movia enmig de les dents i els ullals, que mostrava amenaçadors a aquell humà que tenia al davant.

Assegut bevent-se la mel era una cosa, però dret no imposava, no: feia basarda. Ynatsé no s’havia encarat mai a un animal tan gran. Estava paralitzat per la por, però va fer tres passes enrere mentre l’ós no parava de cridar i se li acostava, ara ja de quatre grapes, cada vegada més de pressa.

Va continuar retrocedint sobre les seves passes mentre es posava una mà dins del sarró per agafar una pedra i amb l’altra engrapava la fona.

Amb el neguit, la primera pedra li va caure. Però encara n’hi quedaven dues més dins de la bossa de pell. Va decidir arrencar a córrer per agafar certa distància amb aquella bèstia que el perseguia enfurismada, gairebé podia sentir-li l’alè. Quan va calcular que hi havia prou distància entre ell i l’ós, es va aturar i es va posar la mà al sarró. Els dits nerviosos es passejaven per l’interior del saquet, palpant-ne el cul i les parets de pell, però no hi havia ni rastre de les pedres. «Mentre corria al galop cames ajudeu-me», va pensar, «dec haver perdut les pedres». Va llançar una mirada al seu voltant i va decidir esperar-lo. Es va plantar al mig del camí i es va encarar a l’ós, que amb pas ferm però feixuc se li apropava. Ynatsé, amb la sang freda dels grans guerrers, es va ajupir, va agafar un roc que faria de projectil, el va col·locar en la bosseta, i va ajuntar els dos extrems de la corda de la fona a la mà dreta. Després, amb un altre gest de seguretat, va mantenir la bosseta amb la mà esquerra a l’altura dels ulls, i va estendre l’altre braç cap a l’ós per apuntar. L’animal, en veure Ynatsé parat, havia accelerat i encara bramava més. Un cop va tenir-lo centrat, va aixecar la mà dreta, on tenia la fona, i va fer donar tres voltes al projectil. Un triple moviment de rotació ràpid sobre el seu cap i, amb la força centrífuga que havia aconseguit en fer giravoltar tres vegades la fona, va impulsar la pedra, que va sortir disparada. L’impacte de la pedra va ser precís, es va incrustar al vell mig del front de l’ós, que mentre s’acostava al seu objectiu havia anat reduint la marxa. Sorprès per aquell cop que acabava de rebre, l’animal no sabia què li havia passat, però li feia mal, perquè va deixar anar un bramul, un soroll tan intens com el vent de les pitjors tempestes. Ynatsé se’l va mirar i es va ajocar per arreplegar una altra pedra, per si de cas li feia falta rematar-lo. L’ós es va aturar en sec, es va alçar sobre les dues potes, va començar a fer tentines i va continuar acostant-se-li, de nou amb els braços enlaire, ensenyant-li les urpes i cridant, però no pas amb tanta ferocitat. Ynatsé va repetir el moviment: va carregar la pedra, va aixecar la fona, va fer-li donar tres voltes sobre el seu cap i, aprofitant que aquella bèstia no parava de bramar, va apuntar-li a la boca i li va engaltar la pedra, que se li va encastar al coll.

Aquesta vegada, però, el tret sí que va ser determinant. L’ós va abaixar els braços, va deixar anar un crit de dolor i, en un acte reflex, es va tocar el coll, segurament notava que li costava respirar. L’ós havia perdut tota la ferotgia que havia demostrat. Ynatsé observava els moviments desesperats de l’animal. Obria i tancava la boca i feia uns cops de cap com si busqués aire, però els dos impactes que havia rebut eren definitius per no poder tastar mai més la mel de cap rusc. No va trigar gaire a caure rodó als peus d’Ynatsé. L’udol es va anar apagant. Ynatsé estava tremolós pels nervis que havia passat, era el primer ós que matava i no se’n sabia avenir. Llavors va recordar el que li havia dit el vell Baasi quan feia moltes llunes l’havia vist amb la fona a les mans.

—Ynatsé, si em permets un consell…

—Digues, venerable Baasi.

—Per entrenar-se a llançar pedres amb la fona, ho has de fer tant amb blancs mòbils com estàtics, ja sabem que alguns animals s’estaran quiets i d’altres en moviment, però creu-me, cada dia, quan es faci fosc i el sol doni pas a la lluna, puja allà dalt —va assenyalar al capdamunt d’un dels cims més alts que envoltaven el poble—, i, quan hi siguis, encara que et pugui semblar que és una ximpleria o et puguin dir que t’has tornat boig, tu entrena’t a llançar pedres a la lluna amb la teva fona.

—Però jo no vull pas caçar la lluna.

—Ja ho sé, Ynatsé. El que vols, el que somnies, és ser un gran caçador, un gran guerrer, i tenir un domini de la fona com mai abans ningú l’hagi tingut. Fes el que et dic i no te’n penediràs.

I així ho va fer, sense gaire convenciment i —tot sigui dit de passada— amb les rialles dels seus companys darrere l’orella, però Ynatsé mai no havia pogut contradir un consell del savi Baasi. Si li ho recomanava devia ser a fi de bé. Ynatsé no va entendre aquell consell en aquell moment, però ara que acabava d’abatre de dos cops de pedra un ós… un ós!!, se li va dibuixar un somriure als llavis. Amb aquell entrenament va dotar el seu braç d’una potència extraordinària, i, a més, sense adonar-se’n, va alimentar el seu somni, el seu desig de convertir-se algun dia en un guerrer-caçador admirat pels seus i temut pels altres.

Ara, mirant l’ós abatut als seus peus i encara amb una certa tremolor, certificava que el somni s’havia fet realitat. I no només això: sense voler creure-s’ho, va començar a pensar que els déus l’estaven posant a prova.

—Ara arribes?? Quina barra!!! —li va retreure Dro, que va acompanyar la seva queixa amb un gest de la mà tocant-se la mandíbula.

Panteixant i gairebé traient el fetge per la boca, Ynatsé va aixecar una mà en senyal de disculpa mentre mirava de recuperar l’aire que li faltava després del que havia viscut i de la correguda que havia hagut de fer per arribar, encara que fos tard. La seva respiració era feixuga. Sabia que no tenia excusa, però acabava d’encarar-se a un ós, i el que era més important: l’havia mort amb la fona!! Estava delerós d’explicar-los-ho.

—No era la meva intenció… —va gosar dir, una mica més refet mentre agafava una alenada d’aire i es gratava el cap—. És que… m’he entretingut… —va fer una pausa, però els seus companys ja li havien girat l’esquena, no van voler perdre ni un instant més escoltant les excuses d’Ynatsé. Es va quedar amb un pam de nas i amb les ganes d’explicar-los la seva peripècia. Acabava de viure un esdeveniment únic, d’aquells que somnien tots els homes del clan des que són petits, un fita especialment notable i imprevista. Quan es va llevar aquell matí poc es podia pensar que tombaria un animal tan poderós.

Havia mort un ós: un ós!

Qualsevol membre de la tribu ho consideraria una autèntica proesa que li hauria de valer un tractament especial, reportar-li un reconeixement que l’aproparia a l’estatus de guerrer-caçador, però com que havia arribat tard no li van concedir ni un segon.

—… M’he entretingut… contemplant les pintures del vell Baasi —va optar per acabar la frase amb una afirmació que no és que fos mentida, però era irrellevant davant de la dimensió i la magnitud dels fets que acabava de protagonitzar i que no interessaven a ningú.

Ynatsé va decidir que ja trobaria el moment per comunicar aquella gran notícia; ara, però, s’havia de concentrar en una altra qüestió, perquè quan va arribar ja havien localitzat i tallat el tronc, ja l’havien arrossegat i ja el buidaven, i l’escalfaven al foc perquè s’obrís com una flor i la fusta quedés segellada. Abans de sortir a navegar hi aplicarien una capa de resina i cera per fer-la resistent a l’aigua. Feta la feina més grossa, ara entraven en joc les mans expertes dels artesans. Ynatsé va ser testimoni d’una discussió entre dos dels fusters que procuraven donar forma a la nau.

L’un defensava que s’acabés en punta i l’altre li argumentava que les formes arrodonides eren molt més recomanables.

—S’han de fer arrodonides! —insistia.

—Ni pensar-hi, la farem amb els extrems punxeguts perquè talli més bé l’aigua —li va rebatre l’altre amb una actitud i una veu més enèrgiques—. I, a més —va afegir—, crec que, a l’interior, el fons ha de ser també en forma de punxa, i que hi hem de construir una peça de fusta que, a la part inferior de la nau, vagi d’una punta a l’altra i sobre la qual muntarem la carcassa de l’embarcació.

—Les canoes amb un fons rodó tenen més estabilitat i és molt difícil que bolquin! —defensava convençut el primer fuster amb vehemència—. Són més fàcils de maniobrar. Les canoes acabades en punta estan pensades per seguir el curs d’un riu o d’un espai d’aigües obertes, per exemple, i es resisteixen a l’hora de virar.

El vell fuster acompanyava les seves argumentacions amb una gestualitat molt efusiva. De fet, Ynatsé secundava els seus punts de vista perquè tenien molt més sentit.

—Si hi instal·lem aquest peça, no veus que encara ens costarà més de fer girar la canoa si ha de salvar algun obstacle, una pedra per exemple?

Cap dels dos volia cedir. Tots dos pensaven que tenien raó, i per això Ynatsé va decidir intervenir-hi, decantant-se cap al raonament de l’últim.

—No voldria ficar-me allà on no em demanen, però… —va gosar interrompre la discussió—… però crec que és més assenyada aquesta proposta, la de l’arrodoniment de les formes que ens facilitarà la navegació i la seguretat.

Al cap d’un estona de debat més o menys sensat i serè amb algun crit i algun estirabot de més, Ynatsé va aconseguir fer-los entrar en raó i els mestres d’aixa van convenir de comú acord que arrodonirien les formes. De fet, la discussió hauria acabat igualment tant si hi hagués hagut un vencedor com si no, perquè Dro, que els havia deixat un moment per anar a buscar una eina, va tornar esverat i cridant com si l’hagués posseït algun esperit.

—Hi ha un ós mort!! Hi ha un ós mort al mig del camí!!

Ynatsé va somriure i va pensar en el que li havia predit Baasi. Després del que acabava de fer, va notar que en el seu interior començava a néixer una molt incipient i tímida confiança en ell mateix que qui sap si el portaria, per exemple, a encarar-se amb aquells que, mentre dormia, havia vist que se l’enduien presoner.

Va deixar de banda per uns instants aquells pensaments i es va disposar a explicar-los la seva proesa.