20. L’ensinistrador de cavalls

Després d’haver perdut Bram, el seu cavall, Ynatsé va veure una euga exuberant i poderosa que pasturava despreocupada. Era d’un color marró fosc, de vegades, segons com li tocava la llum del sol, gairebé negra, com ben negres eren la crinera i la cua. Va mirar al voltant i no va veure cap presència humana que li pogués fer pensar que era l’amo d’un animal tan elegant. Va escrutar minuciosament i a consciència tota la zona de la plana i, fins i tot, va repassar amb deteniment si detectava cap moviment en el bosc que creixia darrere seu, per descartar aquesta possibilitat. Ningú enlloc. Va somriure satisfet i s’hi va acostar molt a poc a poc, sigil·losament, amb cautela, i quan va ser-hi a prop va allargar la mà per amanyagar-la des de la gropa fins al coll. Una carícia que l’euga no va rebutjar, al contrari, es movia com si el tacte de la mà d’Ynatsé li plagués, li fos familiar. La va rebre doblegant lleument el coll i dedicant-li una piafada en senyal d’agraïment. D’entrada es va deixar fer, però al cap d’uns instants va llançar un renill que va posar en alerta un home que feinejava enfilat a un arbre collint nius. Ynatsé, que no el va veure, continuava amanyagant-la per mirar de tranquil·litzar-la. Li parlava a cau d’orella, com sempre havia fet amb aquests animals. L’home va deixar el que estava fent i es va despenjar de l’arbre sense fer soroll, perquè va veure que hi havia algú que semblava que tenia la intenció d’endur-se el seu cavall. Arraulit entre uns matolls, l’amo de l’euga va esperar a la gatzoneta que Ynatsé li donés l’esquena per sortir i abraonar-se-li per darrere. Va arrencar a córrer i d’un bot li va saltar a sobre. Ynatsé estava totalment desprevingut i no el va veure venir, ni tan sols el va sentir. L’home el va immobilitzar de peus i braços. Ynatsé lluitava aferrissadament per desfer-se’n, però no se’n sortia, d’aquells braços robustos que el tenallaven, l’estrenyien ben fort i l’asfixiaven. Van caure a terra i van rodolar per la inèrcia de la baralla. Mentre els dos homes lluitaven, l’euga, inquieta, esverada, piafava, renillava i s’alçava sobre les potes del darrere. Amb un moviment ràpid, l’home va semblar que alliberava Ynatsé, però era tot el contrari. Com que el tenia a terra, el va encavalcar com si volgués domar un cavall salvatge, rebel. I amb els talons li feia pressió a les costelles i de retruc li obstruïa els pulmons. Amb les mans l’escanyava. Així, gairebé sense aire per respirar, el tenia quiet. Aviat ja no mouria ni un múscul. Ynatsé s’ofegava, amb prou feines es podia bellugar. Només feia anar les cames sense esma, desesperadament. Tot i que ara només li estrenyia el coll amb una mà, Ynatsé notava la mateixa pressió i, alhora, sentia com se li escolava el poc aire que tenia. Els ulls li van estar a punt de sortir de les conques quan va veure que l’amo de l’euga, amb l’altra mà, la que ja no feia servir per estrangular-lo, treia una destral de corniana, una roca duríssima, que duia cenyida a la cintura amb la intenció de degollar-lo o deixar-lo escorxat perquè servís de tiberi als animals que solien pasturar per aquella plana que només feia uns instants semblava tan tranquil·la. Quan ja estava a punt de donar-li el cop de gràcia que l’hauria mort, es va aturar en sec. Tot i que panteixava per l’esforç, la respiració se li va tallar i va empal·lidir. El que acabava de veure l’havia deixat astorat. Paralitzat. Ynatsé, que gairebé havia perdut el món de vista, mig ofegat, va recuperar la visió, i, enfocant-la, va veure aquell home amb el punyal alçat, immòbil, amb una expressió a la cara de sorpresa, d’estupefacció produïda per una gran admiració, per una viva emoció. D’una expressió de ràbia, de violència, d’enuig, que era la que fins feia uns moments duia reflectida a la cara, va passar a una de ben diferent. Havia canviat a una mirada de comprensió, de tendresa, gairebé d’amor.

—Ynatsé??!! —li tremolava la veu—. Ynatsé, ets tu?! —va gosar preguntar l’amo de l’euga mentre deixava caure la destral i se li arrugava el front en senyal d’incredulitat, d’incertesa.

Quan va sentir el seu nom, Ynatsé va tancar i obrir els ulls molt de pressa, i, incrèdul, es preguntava: «Sap com em dic?».

—Com pot ser que sàpigues el meu nom? —amb un fil de veu, perquè tot just ara recuperava el color i el to, va gosar interrogar-lo malgrat la posició d’inferioritat en què es trobava. L’home, que es mantenia sobre d’Ynatsé, se’n va separar una mica i va assenyalar el seu cos.

—Els teus tatuatges parlen per tu. —Es va aixecar de seguida per deixar-lo respirar i li va oferir la mà per ajudar-lo a incorporar-se.

Ynatsé va acceptar l’oferiment i es va aixecar mirant-se el pit. Els tatuatges que li havia pintat Baasi li havien salvat la vida. La barreja de detalls de la seva vida i els seus orígens amb elements màgics havia servit per a allò que el vell bruixot li havia explicat: de protecció i d’informació per a possibles enemics, rivals o adversaris.

Un cop incorporats, drets l’un davant de l’altre, aquell home se li va acostar i amb el dit índex va començar a resseguir en veu alta els dibuixos i els símbols que duia estampats a la pell. Ynatsé no entenia aquell comportament.

—Aquí diu que ets Ynatsé, del Clan dels Cavalls del poblat de l’estany i de les coves… Fill de Faar, l’ensinistrador, i de Baaia —va fer una pausa perquè no podia continuar interpretant els símbols. Se’l va mirar de dalt a baix i amb una mirada intensa li va dir—: Sóc el teu pare, Ynatsé! —va declarar l’amo de l’euga, que tot seguit va afegir—: No em recordes perquè eres molt petit quan vaig decidir deixar el poblat per no dividir el clan —li va assegurar. Aquell era el fet que confirmava el que ja li havia revelat només feia unes quantes llunes Baasi.

—Pare? —Ynatsé acabava de pronunciar amb certa incredulitat aquella paraula per primera vegada davant de la persona que li donava tot el sentit, i no se’n sabia avenir. Era alt i cepat. Mandíbula ampla, nas bonic i arromangat, ulls castanys i prominents i, tal com ell, també amb un clotet al mentó—. Ets el meu pare, de debò? —es repetia incrèdul Ynatsé una vegada i una altra mentre entre l’espessa barba es tocava amb el dit el forat que també tenia al mentó.

Mentrestant, de dins del bosc de la zona muntanyosa es van alçar un parell de terteroles de fum. Faar va pensar que haurien de buscar un moment per explicar-se les respectives vides.

—Hi ha foc? Estem en perill? —va preguntar Ynatsé.

—No, fill meu —va respondre Faar negant amb el cap—. Ynatsé, seràs testimoni d’un ritual d’honor als morts com n’has vistos pocs. Acompanya’m —li va ordenar el seu pare. Ynatsé el va obeir. Va seguir el seu pare i es va enfilar al capdamunt d’un pi per esbrinar d’on sortien aquells rastres de fum. El cor li bategava amb força, estava a punt de sortir-li per la boca. Va grimpar pel tronc i les mans li van quedar lleugerament enfigassades per la resina que regalava per l’escorça. Quan Faar va trobar una branca des d’on podien espiar sense ser vistos, s’hi van asseure.

—Mira cap a aquella clariana. —El seu pare li va assenyalar un racó del bosc net d’arbres—. És un espai sagrat, destinat a cerimònies i rituals per comunicar-se amb les divinitats. Veus un grup d’homes que porten la cara pintada de blanc? —Ynatsé assentia bocabadat—. Tot seguit sotmetran un seguit de cadàvers al fumatge. L’operació només pretén conservar-los.

Ynatsé mirava d’interpretar-ho, però el seu pare se li va avançar. L’il·lustrava amb els detalls d’una cerimònia que, com a nouvingut, mai havia pogut presenciar des de dins, sempre des d’una distància.

—És el ritual amb què els preparen per al viatge cap al món dels esperits. Així estaran a punt per caminar per l’altra vida. Els fan unes incisions als genolls, els colzes i els peus, i després se’ls aplica foc per drenar els cossos de greix.

Algun cos suquejava més que els altres, i entre la fortor de la carn cremada i el greix que supurava, Ynatsé va estar a punt de vomitar per aquella bravada que un lleu corrent d’aire s’encarregava de transportar fins als seus narius. Va aguantar i va acabar de veure tot el ritual.

—Què els fan? Tot això és necessari per a l’altra vida?

—Insereixen unes canyes buides a les vísceres per poder conduir els fluids corporals, que, una vegada són recollits, tindran una funció.

—Quina? —va voler saber Ynatsé, mentre amb una ganyota de fàstic penjada als llavis no es perdia cap detall del ritu funerari.

—Fixa’t que un dels homes que havia estat treballant sobre el cos, aquell —Faar va assenyalar un home que es diferenciava de la resta perquè duia unes pells negres—, es va acostant a un grup reduït de persones. Són parents del mort, que s’han estat aplegant al voltant del cos, i els oferirà aquest líquid corporal —va puntualitzar Faar.

—Què és tot això? Què estan fent? —preguntava amb un punt de fàstic.

—Els familiars del mort s’aplicaran aquests líquids a la pell i als cabells com si fos una loció. És fastigós, ho sé —va reconèixer Faar—, però és la seva tradició. El cos del mort es recobreix de fang i ocre vermell per prevenir la descomposició i l’atac d’animals famèlics. Per últim, procedeixen a cosir-ne la boca, els ulls i l’anus per evitar que hi entri aire i la pell es podreixi. El cos ja està a punt per participar de l’últim gran ritual.

Llavors es va encendre una gran foguera al voltant de la qual es van asseure tots, homes, dones i nens, bevent i menjant en companyia dels morts.

Ynatsé observava seriós i incrèdul com els cossos sense vida s’havien convertit en els convidats d’honor del seu propi funeral.

—Baixem, recollim l’euga, i m’acompanyes al poblat. M’has d’explicar moltes coses —li va dir el seu pare.

Les parets de la cabana li eren familiars. Estaven trenades com si fossin un cistell amb branques, revestides de fang i puntals de roure lligats amb cordes. El teulat era de llates de fusta folrades de balca i bola. Es va incorporar i va fer set passes d’una punta a l’altra de l’habitació i quatre d’esquerra a dreta. Austera, senzilla i pràctica, el seu pare no necessitava gaire res més per viure. Un cop instal·lats a la vora del foc que presidia el centre de la cabana, Faar va començar a interrogar-lo.

—I doncs, Ynatsé, què has fet perquè la vida t’hagi portat fins aquí? —li va preguntar el seu pare, que, tot assenyalant-li els tatuatges, li va retreure—: Els dibuixos que hi ha a la teva pell no ho expliquen pas tot de tu. —Li va dedicar un somriure i el va convidar a explicar-se.

—Ni jo mateix m’ho crec —va reconèixer un desorientat Ynatsé—. Un Mal desconegut està delmant el nostre clan, s’han mort molts dels seus membres.

—Un Mal? Què vols dir? —Faar va arrugar el front.

—És una malura, un Mal menjador que corrou les entranyes, que corromp els cossos, que no fa distinció i s’emporta joves i grans… I, de fet, pateixo per la meva companya i el meu fill, Aynires i Zeb.

—Tens una dona i un fill?! —va exclamar Faar amb orgull—. Aynires, la filla de Caarban i Monmaà —assentia amb el cap mentre se li dibuixava un somriure d’orella a orella—. I t’ha donat un fruit?… Zeb, dius que li heu posat de nom? —li va preguntar.

—Sí, Zeb és el fill que m’ha donat Aynires… —va repetir amb un to malenconiós—. Quan els vaig deixar, encara no els havia afectat, però em fa por que no els passi com a molts del poblat, que ja els està passant el mateix i veuen que el final s’acosta. No es volen morir, pare.

—I què hi tens a veure tu, en tot això? —va voler saber el seu pare.

—Confien en mi. Preguen als déus perquè torni com més aviat millor amb un remei. Baasi m’envia a buscar una cura que diu que ens ha de salvar. Diu que els déus li van revelar mentre dormia que jo era l’escollit per fer-ho —va sentenciar Ynatsé.

—Tu, per què? I on t’envia? —va voler saber Faar.

—No ho sé pare, ja coneixes Baasi. Només sé que els déus li van fer saber que, d’entre tots els guerrers del clan, jo era l’escollit, el que havia d’anar fins a un lloc que es diu Cercle de Pedra, on segons les seves visions acudeixen d’arreu a buscar remeis que curen tots els mals.

—N’he sentit a parlar, del Cercle de Pedra —va reconèixer Faar—. I, de fet, no és gaire lluny d’aquí —va afegir.

—Ah, sí? De debò!? —va exclamar Ynatsé, que va obrir els ulls com si se li hagués obert el cel—. I és així, com diu Baasi, que qui hi acut troba remeis als seus mals? —va preguntar.

—Alguna cosa d’això he sentit que diuen els que hi han estat —va confirmar Faar—. Sí que parlen d’un indret amb propietats màgiques, però no ho tinc tan clar —va reconèixer. I va afegir—: Diuen que hi ha moltes persones que fan soroll per atreure la curiositat i les necessitats dels que hi acudeixen, oferint-los remeis, ungüents i altres —va fer una pausa i li va anunciar—: Nosaltres, aquí, curem les infeccions untant les ferides amb una pasta de floridura blanca que es formava en els arnesos de cuir amb que estacàvem els cavalls.

—Com? Com? —Ynatsé li ho va fer repetir, perquè no entenia el que li deia el seu pare.

—Sí… —I va procedir a explicar-li-ho de manera planera—. Vaig observar que la suor de les bèsties, juntament amb la humitat que hi havia dins les coves on passaven les nits, feia que sortissin unes substàncies filamentoses que semblava que fossin vives i que depenguessin del cavall o del genet per viure. Quedava com una capa, una taca blanquinosa al llom del cavall. Em segueixes? Ho entens? —va preguntar Faar en veure la cara inexpressiva del seu fill. Ynatsé va negar amb el cap—. El cuir de la sella sobre la pell amarada de suor i calenta del cavall, juntament amb la humitat de la cova, era el lloc idoni perquè es desenvolupés un fong i aparegués el florit. Mira, em vaig fer una ferida i, en estar en contacte durant molts dies amb aquell cos blanquinós, se’m va acabar curant. A propòsit d’això, i després de moltes provatures, n’hem acabat fent una pomada, un ungüent amb cera d’abella, oli i resina de pi perquè s’hi agafi i poder-la aplicar sobre la ferida o la infecció, i així actuï sobre la pell penetrant-hi. Aquest cos blanc recobreix la part afectada per neutralitzar aquella cosa nociva que ataca el nostre cos i les nostres defenses. I aquest procés, aquesta lluita, dura vuit dies i vuit nits. Primer s’hi acobla, després hi penetra i finalment destrueix el mal.

Ynatsé havia escoltat atentament, però no va poder evitar ser sincer amb el seu pare.

—Pare, jo no em veig amb cor de seguir endavant. No ja de tornar amb una cura, sinó de trobar la que necessita la nostra gent, que cau a les urpes d’aquest Mal que s’instal·la al cos i el sacseja fins a deixar-lo sec i prim com una pell curada de cérvol.

Ynatsé estava abatut. Faar va voler esperonar-lo, i per això el va il·lustrar amb la seva experiència.

—Ara ja fa unes quantes llunes, quan me’n vaig anar de l’estany amanyagant una euga com a única companyia, no sabia quin rumb agafaria i encara menys a quin veral aniria a raure. En aquell moment, un home molt savi que venia d’uns pobles llunyans, de més enllà de darrere les muntanyes on neix el sol i que coneixia el meu amor pels cavalls, i que tu coneixes prou bé perquè es diu Baasi, em va explicar una història. Em va ser molt útil llavors i penso, fill meu, que també ho pot ser per a tu. Resulta que en el seu poble hi havia un home que tenia cavalls que treballaven, que els ajudaven en la collita als camps que tenia el poblat. Un dia, el seu capatàs se li va presentar nerviós per explicar-li que el millor cavall que tenien havia caigut en un sot molt profund i que no veia la manera de treure’l. Quan va conèixer la notícia, l’home i un seguici del poblat van acudir ràpidament al pou per veure amb els seus propis ulls quina era la situació del preuat cavall. La sort va ser que el cavall, tot i haver caigut en aquell forat, no s’havia fet mal ni trencat cap pota, però l’home de seguida va entendre la gravetat del tema. Es va adonar que treure’l d’allà resultaria una tasca difícil i molt complicada per culpa de la profunditat del sot. Va estar donant voltes a la boca del sot, rumiant què havia de fer. No el podien treure perquè, per estirar-lo, hauria calgut mobilitzar la resta de cavalls, i aquests animals ja els feien servir per treballar al camp. S’acostava el fred i la neu, les collites del poblat no anaven gaire bé i, sospesant els riscos i els esforços de l’operació, va prendre la decisió més dura de totes. Va ordenar al seu capatàs que sacrifiqués el cavall enterrant-lo al pou, colgant-lo de terra. Va pensar que era millor que morís per falta d’aire que no pas de gana, lentament, perquè tampoc no el podrien alimentar. Van començar a llançar-li terra a cabassats. D’entrada, l’animal, capcot, va suportar estoicament la pluja terrosa que li queia al damunt, però, quan ja feia força estona que els homes abocaven terra sense miraments sobre el llom del cavall, es va sentir l’animal que va deixar anar un renill, va alçar el cap orgullosament cap al cel i es va espolsar la sorra de la cabellera, mentre s’ajudava amb les potes del darrere per llançar coces a l’aire. En veure l’actitud desafiant del cavall, el capatàs va decidir redoblar el contingent d’homes, i de vuit van passar a setze els cabassos que es buidaven de terra sobre el cavall. Van repetir l’operació infinitat de vegades i, per a desesperació del capatàs i dels homes, no podien arribar a colgar el cavall, al contrari. Van aconseguir l’efecte invers del que buscaven. Com més terra li llançaven, menys profund era el sot. El forat que havia de ser la tomba del cavall va acabar sent el que li va propiciar la salvació, perquè se l’espolsava i sobre aquell tou de terra va poder anar pujant fins a la superfície.

En aquest punt del relat va aturar la narració, perquè va veure que Ynatsé feia cara com de voler dir: «I per què m’ho expliques, això?». Va reprendre el fil de la història.

—Aquest home savi que venia d’allà on surt el sol m’ho va explicar en un moment en què s’obria davant meu un espai incert. Recordo que em va dir que em transmetia aquell relat així com l’havia rebut ell per recordar-me que, si mai tenia la sensació d’estar al fons d’un pou i no veia la manera de sortir-ne, hi pensés. M’ho va inculcar per quan arribessin aquells moments en què estàs molt desanimat, ensorrat i penses que tot i tothom està en contra teu, que no serveixes ni vals per a res i ningú et dóna un cop de mà. Aquell relat del cavall que em va explicar serveix per tenir molt clar que les solucions, les oportunitats, són aquí! Obre els ulls i mira de manera diferent el teu voltant, el teu entorn! —l’esperonava—. Pensa que la terra que cau sobre el cavall fa menys profund el forat. Aprèn a treure’n profit. No deixis que et colgui, fes-la servir per al teu bé i per tirar endavant. Recorda que ets tu qui té el poder de decidir com actuar davant del que passa a la teva vida. No defalleixis mai i segueix pujant, com el cavall.

Ynatsé rumiava mentre encara ressonaven aquelles sàvies paraules en boca del seu pare.

—Ho tindré present, pare, però cada dia que passa estic més confós, desorientat, decebut, i tinc més dubtes del que estic fent. —Tenia la mirada perduda, aquosa, com somnolent. I li va reconèixer que la inquietud també el mossegava de nit—. Saps, pare, a les nits, quan tanco els ulls, sovint se m’apareix un cérvol misteriós que em llança un repte. Em diu que el caci a través del bosc. I jo li vaig al darrere, però mai aconsegueixo atrapar-lo —va admetre amb un punt de defalliment.

—Crec que el cérvol ets tu —li va dir el seu pare. Ynatsé va aixecar les celles—. Sí, no t’estranyis. Crec que el cérvol et simbolitza a tu, el teu propi jo, la teva ànima. El destí del cérvol representa el creixement de la teva ànima, que et demana canvis radicals. L’ànima —i Faar va tocar amb el dit el pit del seu fill— és la part essencial que et dóna vida, vigor, força. És la seu de la intel·ligència, la voluntat i la sensibilitat. —Va fer una pausa perquè Ynatsé assumís el que li deia—. El caçador ha de buscar dins seu com trobar el camí que l’ha de portar endavant. Pregunta’t: «Què caça el caçador?», i la resposta és un mateix. Al final del teu camí, del teu viatge, trobaràs la resposta, Ynatsé, perquè hauràs fet cas a la teva ànima, segur, n’estic convençut. —Li va dedicar un somriure i li va fer una abraçada ben forta.

Es va fer un silenci.

—Pare, per què vas haver de marxar? —li va sortir del fons del cor. Ynatsé l’havia estat escoltant embadalit, xuclant tota la saviesa, com les arrels en una terra adobada, que li transmetia aquell home, que gairebé era un desconegut per a ell, però que en només mig dia que feia que estaven junts era com si mai s’haguessin separat.

El vincle entre pare i fill estava intacte malgrat el pas del temps. Era fort i sagrat, i Ynatsé s’agafava a aquests consells que Faar li oferia com a una taula de salvació.

—Haig de seguir el meu camí cap al Cercle de Pedra, i pensava que em podries acompanyar, no només fins allà, sinó també després, de tornada cap al poblat —va suggerir Ynatsé al seu pare.

Faar se’l va mirar de fit a fit, li va dedicar la mirada més càlida i el somriure més dolç, i se li va acostar. El va agafar per les espatlles i, mirant-lo als ulls, li va dir solemnement:

—Ynatsé, fill meu, és el teu camí i l’has de fer sol. Encara que volgués acompanyar-te, em faria lligar. Ja t’ho ha dit Baasi: la voluntat dels déus és que facis aquesta travessia tot sol. No puc i no vull desobeir els nostres déus si creuen que això és el millor per a tu. —Es va aturar un moment, va desviar els ulls cap a l’horitzó i, quan els va tornar a fixar en els d’Ynatsé, aquest plorava—. No, Ynatsé, no ploris. —El va sacsejar lleugerament de les espatlles—. El meu temps al Clan dels Cavalls ja fa temps que es va acabar. Ara, tornar al poblat de l’estany no tindria sentit. No vull tornar enrere, és antinatural: caminem cap endavant. La mirada i el pensament, que els mena el cor, els puc portar enrere, poden passejar-se per temps reculats, però les cames, Ynatsé, les cames, que obeeixen el cap, em fan anar endavant. Com tu, que has d’anar endavant! —Faar allargava el braç cap a l’horitzó. Quan el va replegar, es va tocar el pit—. Pensa que et porto dins meu, Ynatsé. Ja t’hi portava abans, però ara encara més. Estimar un fill és fàcil, sigui on sigui. Ho saps prou bé amb el teu. I jo t’he estimat i t’estimo. El que és difícil és posar-se a la seva pell. Perquè això només ho pots fer tu i ho has de fer tu —li va remarcar de nou el seu pare. Va procurar exhortar-lo amb bones paraules, persuasives, convincents. Era la força que li convenia per convèncer-lo, per fer-li creure el que havia de fer—. Rep la meva benedicció, fill, i vés, fes el teu camí, que n’hi ha que t’esperen.