23. Somriures enigmàtics

Ynatsé va trobar el camí per tornar a la platja on havia amagat la barca. Ara, però, li va sorgir un maldecap afegit. Hi havia anat tot sol, però volia tornar amb el cavall. No va tenir més remei que reforçar els baixos de l’embarcació perquè pogués suportar el pes de l’animal. La travessia va ser moguda, i el cavall, inquiet per la proximitat de l’aigua i el vaivé desestabilitzador, no li ho va posar gens fàcil a Ynatsé. Al cap d’unes quantes llunes, amb penes i treballs, van aconseguir tocar terra. Ynatsé va fixar la mirada a l’horitzó buscant un senyal que li permetés seguir un camí més o menys fiable. No tenia cap referència, però va decidir que havia d’avançar. Es va enfilar a la gropa del cavall, va fer una lleu estrebada a la corda que feia d’estreps i es van posar a caminar. Feia dies que vagarejava sense rumb fix. S’arrossegava per uns paratges secs i eixorcs que no li procuraven res per menjar. Ni per a ell ni per al seu cavall. Ynatsé havia decidit desmuntar i caminaven de costat. Ell prou que s’escarrassava a gratar el terra amb una verga per mirar de trobar alguna arrel, algun bulb, algun bolet o qualsevol cosa mengívola per calmar la fam que els consumia per dins. La calor era cada vegada més insuportable i, per més que buscava, tampoc hi havia cap rastre d’aigua. Se sentia marejat, les cames li feien figa i, quan ja estava a punt de defallir, es va deixar portar per la inèrcia del cavall, que, rendit i exhaust, el va conduir fins a sota l’ombra d’un castanyer, on es va agemolir. Se li va ennuvolar la vista, però en recuperar els sentits ho va fer en un espai molt diferent del que l’envoltava abans de tancar els ulls. Per començar, va notar que no estava a la intempèrie; estava estirat i sota cobert, perquè veia un teulat damunt seu. No hi havia rastre del seu cavall. Es va alçar d’una revolada i es va sentir observat i un xiuxiueig que li feia pessigolles a les orelles es va anar convertint en una remor que, de cop i volta, l’eixordava. Es va voler incorporar. Ho va fer amb força dificultats, però, quan va veure que tot al seu voltant es bellugava, va abandonar la idea i es va deixar caure. Des de terra estant, va aixecar la vista i es va veure envoltat d’un grup de dones. Se’l miraven encuriosides. Va notar que l’alçaven per sota les aixelles: l’ajudaven a incorporar-se. Ynatsé va girar el cap mandrosament a dreta i a esquerra per agrair a dues dones altes, joves i apersonades que el sostenien. No es podia posar dempeus i el van arrossegar fins a deixar-lo caure en un mena de butaca davant d’una venerable anciana que se’l mirava amb tendresa. Ynatsé va dirigir la mirada cap a la cara d’aquella dona, rodona i radiant, emmarcada per una llarga cabellera blanca de la qual no es veia el final. La dona va dibuixar un somriure i li va dedicar una salutació, un gest d’assentiment amb el cap, al mateix temps que amb unes mans tacades pel pas del temps li oferia un bol per beure. Ynatsé es va afanyar a respondre-li i es va esforçar a tornar-li un altre cop de cap d’agraïment. Va engrapar el bol que posaven a la seva disposició sense parar cap atenció, i hi va enfonsar el morro sense miraments, xarrupant sorollosament. De seguida va començar a notar els efectes de la ingesta d’aquella beguda en el seu afeblit cos.

A fe que el nèctar que hi havia en aquell recipient no només li va sadollar la set, sinó que notava com tot ell s’anava eixorivint. Totes i cadascuna de les parts del seu cos es deixondien. Notava com sortia d’aquell estat d’ensopiment. Se li despertaven tots els nervis i músculs del cos. Era un líquid vigoritzant, reconstituent. Ynatsé va escurar fins a l’última gota d’aquell suc i va tornar el bol —net com una patena— a una altra dona, igualment corpulenta i d’una bellesa extraordinària, que se li va acostar per recollir-lo. Va tornar a mirar al seu voltant i va constatar el que no s’acabava de creure. Era un clan que estava totalment integrat per dones. No hi havia homes.

—Efectivament, ets l’únic del teu gènere —era la veu de l’anciana que presidia aquella estança.

Ynatsé se la va mirar amb un posat d’astorament. «Li havia endevinat el pensament?».

—Sí, és així —li va respondre la vella mentre assentia amb el cap i li dedicava un altre somriure enigmàtic. «I què devia passar perquè desapareguessin tots els homes?», es va preguntar Ynatsé. La resposta no es va fer esperar—: Antics guerrers els van exterminar a tots: no en va quedar ni un. Tot va passar fa molt de temps, quan ens vam enfrontar a un poderós clan amb el qual rivalitzàvem per uns territoris de caça —va començar a explicar la venerable anciana en presència de les noies—. Les dones no ens vam voler resignar ni humiliar sota el jou d’aquells que ens volien sotmetre i sodomitzar. Ens vam revelar i ens vam imposar sense fer servir la força —va aclarir.

—I com us ho vau fer, si no vau fer servir ni una arma per doblegar la voluntat de tot un clan? —va preguntar astorat, sorprès, Ynatsé.

—Només esmolant l’enginy. —L’anciana es va tocar amb el dit índex el cap mentre assegurava—: Els vam vèncer fent servir el cap i el poder de la paraula. Dues armes molt potents, devastadores. Això sí, s’han de saber fer servir.

—Tinc molta curiositat per saber com us ho vau fer —insistia Ynatsé.

La vella va accedir a explicar-li-ho sense cap problema.

—Brea, la dona de qui havia sigut el cap del poblat, va dir al cabdill enemic que podria disposar de totes les dones del clan durant tota la vida per al que volgués. I li va proposar un repte psicològic i no pas físic. Li va posar una sola condició: respondre correctament la solució a dos enigmes que li plantejava. A canvi, però, si no ho encertava, s’havia de comprometre que ell i els seus homes abandonarien les seves terres i les deixarien viure lliures i en pau. Va ser molt llesta en plantejar-n’hi dos. Els homes van acceptar, van perdre i es van haver de retirar dolguts en l’orgull. —Va fer una pausa per buscar Brea entre les dones reunides i dedicar-li un somriure i una reverència, assentint amb un lleu cop de cap.

Ynatsé va poder apreciar que Brea era una dona ben plantada, tot i que les faccions de la seva cara traspuaven duresa. Alta, ben musculada, amb la pell colrada pel sol, els ulls negres com l’obsidiana, va tornar el compliment amb un altre cop de cap que li va sacsejar la cua amb la qual es recollia els cabells, llargs, que lluïen en blanc i negre. Després, la vella dama va continuar:

—El primer dels enigmes era més senzill, perquè es confiés, i el segon més enrevessat —va apuntar l’anciana.

—Quin enigma? Quines preguntes? —va demanar Ynatsé amb un punt d’angoixa.

—Brea era molt intel·ligent i observadora. Va estudiar el seu contrincant i es va veure amb cor de vèncer-lo. Sabia que els déus eren al seu costat. I li va fer la primera pregunta, embolicada en forma d’enigma…

La venerable anciana va aturar el seu relat. Quan el va reprendre, ho va fer amb la sentència que constituïa el primer enigma.

—Van néixer al mateix moment i per això són gairebé com germans bessons. L’un és ràpid i brillant, l’altre, que el segueix, és lent i capsigrany. —Va fer una pausa i de seguida va plantejar la segona endevinalla—. Ja hi era quan ens van parir i hi seguirà sent quan ens morim. Encara que visquéssim mil llunes continuaria sent aquí. —I es va fer el silenci.

Quan va acabar d’escoltar els enunciats, Ynatsé va arrugar el front, va arronsar el nas i, per molt que hi pensava, no aconseguia encertar-la amb la resposta adequada. Es gratava la barba en senyal d’impotència mentre la resta de dones de la tribu s’havien de posar la mà davant de la boca, aguantant-se el riure per no burlar-se’n. Després d’escarrassar-s’hi sense èxit, Ynatsé va desistir.

—Em rendeixo —va admetre mentre acompanyava la seva impotència per desentortolligar l’enigma que li havien plantejat obrint els braços i negant amb el cap.

—No vols ni provar de dir el que et passi pel cap? No t’hi jugues res… —el va animar Brea, la dona que portava la veu cantant d’entre la resta que vivien en aquell clan enigmàtic.

—No tinc cap resposta, estic completament desorientat… —va reconèixer Ynatsé.

—Entesos. —Brea va acceptar la rendició i seguidament va resoldre els misteris.

—Van néixer al mateix moment i per això són gairebé com germans bessons. L’un és ràpid i brillant, l’altre, que el segueix, és lent i capsigrany. —Va fer una pausa i abans de plantejar el segon va revelar la resposta—: El llamp i el tro! —va exclamar.

—El llamp i el tro! —va repetir Ynatsé mentre feia el raonament en veu alta—. El llamp és ràpid i brillant, és ben veritat —reconeixia mentre rumiava gratant-se la barba—. I el tro, lent i capsigrany, que segueix el seu germà, amb el qual ha nascut gairebé en el mateix moment… —Ynatsé assentia fent cops de cap mirant-se Brea, que li va tornar la mirada, intensa, captivadora i penetrant. La dona va abordar la segona endevinalla.

—Ja hi era quan ens van parir i hi seguirà sent quan ens morim. Encara que visquéssim mil llunes continuaria sent aquí. —Va fer un silenci molt breu per respondre tot seguit—: El temps! —va cridar exultant, amb els braços assenyalant al cel. Ynatsé va fer uns ulls d’admiració mentre obria i tancava la boca, el mateix moviment que fa un peix quan mira de respirar fora de l’aigua. No tenia paraules per explicar què sentia, estava bocabadat davant l’agilitat mental d’aquelles dones. Només va poder dir:

—Estic fascinat per aquesta capacitat innata que teniu per… —L’anciana, que ja sabia el que pensava Ynatsé, el va dispensar d’haver de dir qualsevol cosa.

—És normal que et costi d’entendre que les dones hem desenvolupat no només la capacitat de saber què pensa l’altre, sinó que, a més, tenim la possibilitat de fer aquests jocs mentals. Però això no vol dir que no hàgim de tenir un coneixement precís de la resta d’arts —va puntualitzar.

L’anciana va reprendre el relat dels fets en el punt on ho havia deixat abans, quan ja havia explicat que els homes, en perdre, es van retirar dolguts en l’orgull.

—A partir d’aquell moment, les dones van… —es va corregir a ella mateixa—… de fet vam aprendre a vetllar per la nostra pròpia seguretat, i això ens va servir per ser més traçudes amb tota mena d’armes: arcs, destrals, llances. Va arribar un dia, però, que, pensant en el nostre futur, la nostra descendència, vam decidir que algunes de nosaltres farien feines de reproducció. —Ynatsé va aixecar les celles en senyal de sorpresa—. Vam decidir que ens calia practicar el coit, aparellar-nos amb els homes que trobéssim pels voltants, però només una dona que hagués mort un home en combat podia perdre la virginitat per concebre una criatura.

En aquell instant, un pensament va travessar el cap d’Ynatsé. I en aquell precís moment l’anciana el va poder llegir. Li va dedicar un somriure dels que ja li havia vist fer abans, i li va anunciar el que ja es temia:

—Sí, ets un d’aquests homes escollits —va sentenciar.

Ynatsé no va dir res. Va procurar no demostrar cap emoció, tot i que el que li acabava de dir l’anciana l’obligava a aparellar-se. No sabia si s’hi podia negar, si el forçarien a fer-ho. Es va limitar a callar i a pensar. Es va començar a amanyagar el penjoll d’obsidiana que duia al coll. De seguida, però, va dirigir la mà cap a la bossa de panxa d’esquirol i la hi va enfonsar. No era com aquella de la qual havia hagut de desprendre’s, però es va espavilar per confeccionar-se’n una de més senzilla però al capdavall pràctica. Les puntes dels seus dits, nerviosos, van localitzar el grapat de llavors al fons de la bossa. Va tenir un pensament tan fugaç com el llamp, i no van tenir ni temps de copsar-l’hi. Va sospirar alleujat. Ja sabia com s’estalviaria haver de jeure amb una d’elles. I així els ho va plantejar.

—Fa moltes llunes que vaig sortir del meu poblat en direcció incerta complint unes ordres, un mandat diví d’anar a la recerca d’un remei que permeti als de la meva tribu no desaparèixer per culpa d’un Mal que ens deixa amb la pell i l’os, a només un pas de la mort. Vaig haver de deixar la meva companya i el meu fill a la seva sort pregant a les divinitats perquè no els castiguessin amb aquest Mal. Voldria que entenguéssiu que haig de continuar el meu periple. Ara em dirigeixo cap a la Ciutat dels Morts, i és per aquesta raó que voldria que em dispenséssiu de l’honor que m’heu atorgat. —Es va estendre un xiuxiueig entre les dones de la tribu i Ynatsé va fer la seva oferta—: A canvi, però, us proposo que accepteu això. —I en aquell moment va treure de la bossa de panxa d’esquirol un grapat de llavors—. Són grans que contenen llavors que, un cop madures, i si es desenvolupen en les condicions adequades, donen vida i en neix una planta. En certa manera, és fruit d’un enigma, perquè us pot donar fruits mentre ho cuideu.

Adreçant-se a Brea, a l’anciana i a totes les enigmàtiques, Ynatsé els va il·lustrar:

—El gra, l’element fertilitzador del mascle, actua únicament en presència del sol, un astre també mascle. I la terra, gran mare femella, és acaronada per la lluna, l’astre femení. El gra representa la llavor de la fecunditat masculina. S’enterra, es mor, es podreix amb el fred i l’arribada de les primeres nevades, però torna a renéixer i a rebrotar i fructifica quan el sol torna a començar a escalfar. Arriba una nova vida.

L’anciana i Brea es van mirar, somrients. Coincidien plenament en el que estaven pensant. La vella va prendre la paraula.

—Ens has deixat impressionades amb aquesta capacitat de raonar per defensar el teu honor, la teva dignitat i els de la teva gent. Diu molt de tu. Acceptem de bon grat el canvi que ens ofereixes i esperem que puguis complir el mandat de les divinitats, com també que el teu fruit ens acompanyi durant moltes llunes. —Però encara hi va afegir un parell d’objectes que van sorprendre Ynatsé—. Segueix-me! —li va ordenar la vella.

Aquelles dones eren ferrenyes, la majoria poc agraciades físicament, amables, llestes i, sobretot, traçudes. A part de les pintures a la paret, aquelles dones havien desenvolupat una altra forma d’expressar el que sentien o vivien. Ho feien a través de petits objectes transportables fets en pedra, banya o os. Feien servir diverses tècniques, tal com va poder veure Ynatsé: el retallat, el modelat o el polit. Gravats de cavalls o cérvols en una banya de cérvol o en un os d’euga, o en peces de pedres de colors. Li va cridar l’atenció, però, que un grup d’elles es dedicava a unes petites estàtues que treballaven amb molt de deteniment. No va gosar destorbar l’artista que perfilava i arrodonia la seva obra amb un capteniment, una concentració i una afició que Ynatsé no s’atrevia a trencar. Aquelles figures representaven cossos femenins. Ho va reconèixer perquè del tors de les figuretes escollides sobresortien, de manera prominent i ben definits, uns marcats atributs sexuals de dona. Ynatsé estava segur que, en aquella tribu, integrada només per dones, veneraven les deesses de la feminitat i retien culte a la fertilitat i la fecunditat, com a part d’una xarxa d’intercanvi regional d’informació. Quan Ynatsé se’n va anar, n’hi van donar una perquè d’alguna manera li servís de protecció.

—Perquè la Mare Natura et protegeixi. Tu que has beneït el futur del nostre clan amb la llavor plantada en el ventre de la nostra Terra.

Ynatsé va fer una reverència en senyal d’agraïment i tot seguit li van oferir el segon regal.

—Accepta també si et plau aquest calze. —L’anciana li va assenyalar l’atuell que encara duia a les mans i del qual havia begut amb desfici. I li va dir—: Perquè cada vegada que hi acostis els llavis per beure’n el contingut, pensis en nosaltres.

Li van oferir beure en un atuell fet d’un metall dur com la pedra, però no era de fang cuit com els que havia vist fins a llavors Ynatsé. No havia vist res d’igual. Ara s’hi fixava. Abans, amb l’entotsolament, no havia parat prou atenció a aquell objecte.

«Com ho havien fet?», es preguntava Ynatsé mentre sostenia aquell bol amb dues nanses per banda i un peu per on es podia mantenir dret. Se’l mirava i el repassava des de tots els angles, del dret i del revés. Era un metall prodigiós amb el qual es devien poder fer tota mena d’objectes i armes més resistents.

L’anciana va satisfer la curiositat d’Ynatsé, perquè un cop més li havia llegit el pensament.

—Ja sé que et deleixes per saber com ho fem. —Va fer un somriure que Ynatsé li va correspondre—. És fruit de moltes provatures; al capdavall aquest metall és una barreja de coure i estany en el mateix recipient. Un forn ho cou a una temperatura altíssima i li donem forma de punta de llança, de fulla per a les espases, o de bol per bullir i beure líquids.

—Tal com ho expliques sembla molt fàcil, però se li ha d’acudir a algú, i calen moltes proves i moltes barreges de determinades proporcions d’altres materials abans no trobes la solució sòlida final —reconeixia Ynatsé.

—Així és, antigament un dels homes de la nostra comunitat que treballava els metalls ho va aconseguir. La sort va ser que va poder transmetre a temps el seu art a la seva filla. Abans de morir ja l’havia instruïda. Des de llavors és ella qui ens procura tots aquests objectes i altres de durs i resistents, perquè estan fets amb aquest material, que el seu pare havia batejat amb un nom molt característic.

—Quin? —va voler saber Ynatsé.

—Com que era el resultat de polir, d’abrillantar, però sobretot de brunyir metalls i pedres, en deia bronze. Era d’un color bru, brunyit i brillant, depenent de com li tocava el sol. Tota una troballa, sens dubte.

—Moltes gràcies; m’emporto, doncs, el contingut i el continent. M’enduc el calze i com fer-lo! —Mentre Ynatsé enlairava l’atuell brunyit en un gest d’agraïment cap a la vella. «Això sí que és un regal», va pensar, i un altre somrís es va dibuixar en la fesomia de la venerable anciana, que feia senyals a una de les dones perquè s’hi acostés. Ynatsé agraïa els regals, i una d’elles va aparèixer amb el seu cavall. Net, ensellat i ben peixat estava a punt per seguir la travessia amb el seu nou amo.