14. La cacera

El sol i la lluna s’havien post i havien sortit diverses vegades després que Ynatsé hagués emprès el seu periple cap al Cercle de Pedra a la recerca del remei. La situació s’havia anat complicant. El Consell es va tornar a reunir i Aynires ho va aprofitar per tornar a reivindicar-se. Ja havien passat moltes llunes d’ençà del dia que va aixecar la veu per primera vegada. Però l’arribada al món de Zeb li va impedir seguir treballant per aconseguir aquell objectiu. Escoltava atentament i, abans d’arribar al final del Consell, quan va ser el moment, va demanar la paraula i es va adreçar a tots els que hi assistien.

—En tot aquest temps he pogut constatar que els homes, com més joves i forts són, més ganduls es mostren i menys treballen. —Es va aixecar un rumor entre els al·ludits, que s’intercanviaven mirades de complicitat entre ells i de retret cap a la dona d’Ynatsé. Aynires, que era conscient que els feria en l’amor propi, va seguir—: Mentre que som les dones amb les criatures i amb l’ajuda dels vells les que procurem el menjar diari del poblat. —Aynires va buscar reforçar els seus arguments llançant una llambregada al grup de dones, d’on sobresortien Liolaà i Shàlvia. Malgrat que estaven serioses, Aynires va entreveure que els ulls els brillaven d’emoció continguda. Aquell gest la va animar a seguir. No obstant això, li ho varen impedir.

—Com goses, dona, mostrar tan poc respecte pels qui procuren que tu i el teu fill tingueu menjar i estigueu segurs?! —va retreure irat Paar a Aynires.

—Els homes joves participen poc d’aquestes feines i es dediquen orgullosament a la cacera, concebuda com una activitat de prestigi social on triomfa l’astúcia i el valor, igual que a la guerra. —Aynires va fer una pausa, va empassar-se la saliva i va deixar anar la proposta—: Voldríem poder participar en la cacera, perquè podem ser útils. —No era la primera vegada que ho demanava, i, després de l’incident del porc senglar al forat-trampa, creia que tenia més força per reivindicar-ho.

La intensitat del rumor es va elevar per sobre dels caps dels que eren presents en l’assemblea i es va dimensionar per l’efecte amplificador de les parets de la cova.

Ngaar, el conseller del cap del clan, va decantar el seu cos menut i escarransit per xiuxiuejar a cau d’orella alguna cosa a Paar que la resta no van poder sentir. Els seus ulls foscos i enfonsats no presagiaven res de bo. Ngaar es va acostar a Paar i li va parlar amb veu molt baixa.

—Escarmenta-la d’una vegada, Paar. Deixa-li-ho fer, dóna-li permís, i, un cop es trobi en l’estrèpit de la cacera, estic segur que s’arronsarà i tornarà a les activitats que li són pròpies i mai més voldrà immiscir-se en feines que no li pertoquen. Qui sap, potser amb una mica de sort… —i va dibuixar un somriure malèfic. Paar es va sorprendre, perquè li va semblar entendre el que Ngaar li suggeria, però li ho va preguntar sense embuts.

—M’estàs dient que Aynires podria ser una víctima accidental de la cacera?

—Veig que ho has entès perfectament —va reconèixer Ngaar—. Tu mateix, només hauríem de parlar amb les persones idònies i et podries treure una nosa, una incomoditat del davant.

Després de llançar la proposta, es va fer un silenci que a Aynires se li va fer molt llarg. Paar havia quedat immòbil, rumiant amb la mirada perduda, fixada en la foguera, que consumia un grapat de llenya al centre de la cabana. El foc sí que parlava, espetarregava, deixava anar una successió de sorolls que semblaven un discurs articulat. Amb el perfil del seu rostre tot just il·luminat per aquesta flama titil·lant, Paar es va aixecar calmós, va dirigir primer una mirada que va semblar de complicitat al seu conseller, i després va parlar.

—D’aquí a cinc llunes sortirem de cacera —va anunciar—. Al Pla de les Figueres tenim vigilat un grup de cérvols que hi ha establert el seu lloc de pastura. Sis cérvols mascles, tres femelles, cinc cabres i un bou —va detallar el cabdill—. Hi anirem, els perseguirem i els acorralarem per capturar-los i matar-los —va fer una pausa i es va dirigir a Aynires—: La batuda serà important, i necessitem que tothom s’hi impliqui, les dones també. —La concessió de Paar es va celebrar amb crits i xiulets i cops de peu a terra per part de les dones. La resta del Consell no se’n sabia avenir, de la decisió que acabava de prendre el seu cap. Se’n van guardar bé prou de discutir-la-hi. Mentrestant, Ngaar observava l’escena. Havia aprimat els ulls i els seus llavis van dibuixar un somriure de satisfacció.

Vint arquers que lluïen ornaments vistosos amb plomes al cap, a la cintura, als colzes, als genolls i als peus obrien la comitiva de la cacera. No n’eren els únics integrants. El grup de caça, que ara acabava de passar el primer rierol dels tres que travessarien abans d’arribar al Pla de les Figueres, es completava amb la presència d’un reduït grup de dones, tres de les quals estaven satisfetes i orgulloses del que havien assolit.

Aynires va aconseguir que només tres dones prenguessin part en la cacera. La resta s’haurien de conformar a participar-hi fent soroll, despistar i espantar la resta de ramat.

Quan van arribar al segon corrent, conegut amb el nom del Salt de les Carpes, es van aturar. S’havien de trobar amb un petit destacament del grup que s’havia avançat per assegurar que els animals fossin allà on era previst que s’aturessin a pasturar.

—Ja els heu vist? —va preguntar Saareb, el cap del grup.

—Sí, pasturen a prop dels joncs i les canyes encara verds de la vora del riu que serpenteja pel Pla de les Figueres —va assegurar un dels caçadors, que va afegir una informació molt valuosa—: A part dels cérvols i les cabres, hi ha tres bous més!

Aquell anunci va il·luminar la cara de tots els membres del grup. Allò volia dir que, si la cacera anava bé, tindrien una bona provisió de banyes de cérvol i de bou. Els animals amb banyes eren considerats sagrats per la seva capacitat fèrtil. Una fertilitat que estava més que demostrada tant per treballar la terra com per adobar-la amb la pols de la banya. Aynires pensava que per això era important que aquella cacera fos un èxit.

En arribar al lloc indicat, al Pla de les Figueres, van poder constatar que la informació era ben certa. El grup de cérvols i cabres estava en un racó de la plana i els tres bous remugaven una mica més apartats, a tocar del riu. Aynires va girar el cap a dreta i esquerra com aquell que comprova que no hi ha cap perill. Es va llepar el dit i el va alçar per comprovar la direcció del vent, no fos cas que un cop d’aire els delatés i propiciés una fugida de les preses.

—No us mogueu, ni parleu gaire alt —va demanar a tots els integrants del grup de cacera—. Tot i que estem a favor del vent, no ens n’hem de refiar. Ens cal prendre totes les precaucions possibles. —I no es va estar de fer un suggeriment a un parell d’homes, dos dels més corpulents, perquè s’enfilessin al capdamunt del cingle que s’alçava als peus del riu del Pla de les Figueres.

Els homes no tenien clar que haguessin de seguir les ordres d’una dona, però… Aynires els va raonar la seva proposta.

—Podeu fer caure unes roques que probablement ajudaran a provocar l’estampida del ramat. Nosaltres sortirem del nostre amagatall i cridarem i farem el soroll que calgui per encarar-los cap a aquell congost. —Aynires va assenyalar una vall estreta i pregona que quedava enmig de muntanyes, no gaire lluny del Pla de les Figueres—. Allà us podeu situar vosaltres, i amb els arcs els podreu abatre amb absoluta comoditat.

Els arquers es van intercanviar unes mirades plenes de suspicàcia; desconfiaven del pla d’Aynires, però van obeir a contracor. Aynires es va reafirmar:

—Quan facin cap a aquell redol, aquella porció de terreny no gaire gran, plana i mig circular, us asseguro que quedaran atrapats, sense sortida.

—Ja saps que seria molt greu no treure’n res, d’aquesta cacera? —li va preguntar Saareb, l’home que tenia l’ordre de comandar el grup de cacera.

—En sóc conscient, i sé què ens hi juguem —va reconèixer Aynires—. No són només carn i pells, són les banyes sobretot.

—Entesos. Confio que sàpigues el que fas. —I, dirigint-se al grup, Saareb va donar les consignes—: Grod, Praab, estic d’acord amb el que proposa Aynires. Aneu, pugeu al capdamunt del cingle i espenyeu aquelles roques. —Adreçant-se a la resta, va dir—: Moguem-nos amb cautela i sigil, i quan jo us doni el senyal començarà la cacera.

Complint ordres, els dos homes immensos dels cabells vermellosos es van separar del grup i, mentre grimpaven per la cara més assequible del cingle, la resta vigilava les preses, expectant, aguantant-se la respiració, observant com els cérvols, les cabres i els bous rosegaven tranquil·lament l’herba, aliens a la seva captura imminent. De cop, però, el pànic es va estendre entre el grup de caçadors. Un mascle jove de pelatge bru rogenc va alçar el cap i tot el banyam. Estava en alerta. Era el líder d’aquell grup heterogeni i havia de vetllar sobretot per la seguretat de les femelles. Les set puntes de les seves banyes, grans i ramificades, el feien un exemplar extraordinari. Li conferien un aspecte d’animal poderós i abonaven la creença de molts pobles que assumien que les banyes el comunicaven amb els déus. Un cop va haver escodrinyat minuciosament l’entorn i es va assegurar que no hi havia cap perill, va tornar a abaixar la testa per continuar menjant herba fresca. Una sensació d’alleujament va recórrer tot el grup de Saareb a Aynires, passant pels arquers i les dones. Saareb no se la va voler jugar, no volia esperar més pel que pogués ser. Tot i que no ho hauria reconegut davant de ningú, va desviar la mirada cap a Aynires. Ho va fer per buscar el seu consentiment. Ella ho va intuir i li va fer un cop de cap per expressar conformitat. Saareb va rebre aquell assentiment amb un mig somriure, velat. I va fer el senyal als homes de dalt del turó perquè espenyessin les pedres i rodolessin rostos avall. Va posar els llavis per imitar el xiulet del rossinyol; com que era un ocell que feia el niu entre bardisses i matolls, just on es trobaven ara, no se’ls faria estrany al cérvol i als bous. Els primers refilets es van alçar per sobre de les mates i els esbarzers davant la impassibilitat dels animals, que no sabien el que els venia a sobre. Dalt de la penya, Grod i Praab van descodificar el cant del fals rossinyol i van empènyer els blocs de pedra, que, amb fort enrenou i terrabastall, van caure marges avall. Això sí que va alertar el cérvol mascle, que amb un bram va fer replegar aquell particular ramat que comandava i van sortir en estampida cap a allà on era amagat el grup de cacera. Quan els van tenir ben a prop, Aynires va fer un gest i totes les dones van sortir-los al pas i van començar a cridar, xisclar, udolar, esgargamellant-se amb totes les seves forces mentre bellugaven braços i cames, agitant unes branques que feien redirigir tot el ramat per encarar-lo cap a aquell congost. Aynires es mossegava els llavis i seguia amb deteniment els moviments del cérvol mascle que liderava el ramat. Sense deixar de córrer, amb la seva vista privilegiada, l’animal va veure una sortida per al seu grup i el va conduir per un sender que els portava cap a un camí sense sortida. Sense saber-ho, els estava enviant a tots, bous, cabres i femelles, a la mort. Aynires va deixar de patir quan va veure que enfilaven el corriol que s’obria cap a una vall estreta i pregona que quedava enmig de muntanyes, no gaire lluny del Pla de les Figueres, tal com ella havia suggerit a Saareb. En un punt lleugerament elevat, s’havien apostat els arquers, que estaven a l’aguait, en tensió com les cordes dels seus arcs. Quan els van tenir a una distància prou bona, els van disparar les fletxes, que de cop van frenar l’embranzida que portaven els animals en aquella fugida impetuosa. Tot va anar rodó en aquella cacera amb presència de dones, perquè una femella acompanyada de la seva cria s’havia quedat arrecerada i endarrerida del ramat fugitiu, i les dones, que havien aconseguit tota aquella agitació, es van encarregar d’acorralar la mare i la cria. Un cop arraconada la mare, la van matar per menjar-se’n la carn, mentre que la cria la van deixar amb vida i van decidir endur-se-la per domesticar-la. Mentrestant, els arquers ja havien sortit de l’amagatall i arrencaven les fletxes dels cossos dels animals morts, que encara estaven calents, n’eixugaven la sang i tornaven a omplir el buirac. Seguidament, van procedir a tallar el banyam del cérvol i dels bous i els van començar a esquarterar a trossos per poder repartir la càrrega cap al poblat.

Saareb es va acostar a Aynires i li va clavar un cop de puny afectuós sobre l’espatlla esquerra. Aquell cop al muscle era la manera com es felicitaven els caçadors del clan, i, per tant, significava l’acceptació d’Aynires com a caçadora, i així ho va reflectir el vel Baasi perquè en quedés constància per a les generacions futures en un mural de les coves. Ella, però, no n’era conscient, que Saareb tenia l’ordre de clavar-li un altre cop perquè s’oblidés de participar en feines que no li eren pròpies. Però això ja mai ho sabria, perquè Saareb, tot i ser un home fidel i obedient, també era un home raonable i sabia quan calia ser flexible.