12. Cap al Cercle de Pedra

Tot al seu voltant es garbellava i trontollava. I no només això, sinó que veia els arbres i les muntanyes al revés. No sabia on era ni què li passava. D’un fet sí que estava convençut: no tocava de peus a terra.

De mica en mica va anar recuperant els sentits, que encara tenia molt afeblits pel fort cop que recordava haver rebut al cap. Aquella dolorosa molèstia no el deixava pensar, però sí que notava que no podia moure ni les cames ni els braços, perquè estirava les quatre extremitats del cos i no li responien. No va trigar gaire a adonar-se de què passava: estava lligat de peus i mans. Va sacsejar el cap a dreta i esquerra, endavant i endarrere, i va ser conscient que el duien penjat perquè primer va sentir els esbufecs i després va veure els dos homes que el traginaven amb pas lleuger, només separats l’un de l’altre per aquell tronc d’on penjava com una fruita de l’arbre. Suspès d’aquella branca balancejant-se d’aquí cap allà, gronxant-se en un vaivé erràtic, Ynatsé va prendre consciència que l’havien fet presoner o que era una peça més de la cacera, perquè se l’enduien lligat, igual que el bou salvatge que havia caigut a la trampa i que, girant el coll, va veure que també traginaven, segurament cap al seu poble. El que no sabia, però, era el que li esperava un cop hi arribés.

—Desperta’t, Ynatsé! —va sentir una veu acompanyada d’un dring que li era coneguda i que l’estirava d’aquella realitat que acabava de viure—. Desperta’t, noi!!! —notava que algú el sacsejava amb una mica de violència. Va grunyir i es va girar cap a l’altre costat, perquè ara que havia tornat a veure aquelles imatges que li proporcionaven els déus, algú el despertava—. Desperta’t, Ynatsé!!

Era la veu de Baasi, que l’agitava bruscament, movent-lo d’un costat a l’altre del jaç on Ynatsé dormia.

—He tingut una revelació… Quan dormo, els déus també em parlen —va reconèixer el guaridor.

Ynatsé obria i tancava els ulls, i ara es fregava les lleganyes que li impedien de veure’l amb nitidesa.

—En les meves visions he vist el lloc on has d’anar… —i va fer una pausa—… un lloc molt especial. Un lloc —va repetir per tercer cop— que particularment s’ha de respectar, perquè està encerclat per unes pedres de color blau-gris, de grans dimensions i a les quals s’atribueixen poders. No n’estic segur, però val la pena anar-hi, seguint els designis divins, per trobar alguna cosa que ens ajudi a fer remetre el Mal i restituir la salut, i que ens alliberi d’aquesta malura infecciosa que ataca un gran nombre de persones del nostre…

—I on és aquest lloc? —el va interrompre de manera sobtada i seca Ynatsé.

—Pel que he pogut veure, és en una terra sagrada que està envoltada per aigües salades, no pas d’aigües dolces com les de l’estany que hi ha als peus del nostre poblat.

—I què has vist, Baasi? Com saps que les pedres d’aquest indret tenen aquestes propietats? —va escometre sense compliments.

—He vist que fins allà es desplacen cridats o atrets pel mateix motiu altres com nosaltres, que, provinents de diversos indrets, s’hi acosten buscant la llum, per mirar de trobar un remei, una cura que faci marxar els mals que els afligeixen a ells i les seves tribus. —Va tornar a interrompre el seu discurs i, mirant-se’l fixament, li va dir—: Allà també trobarem la resposta per combatre aquest mal gam que ens flagel·la. És un viatge llarg, però l’has d’emprendre, Ynatsé. —Es va aturar per fer un anunci—. Ha arribat el dia que te n’has d’anar —va dir de manera solemne mentre alçava la vara. El dring dels braçalets acompanyava l’anunci—. Ha arribat el dia en què es compleixen els designis dels déus i tu, Ynatsé, pel bé del nostre poble, has d’anar al Cercle de Pedra a buscar allò que ens ha de salvar. Té!

Baasi li va donar un penjoll amb una pedra hexagonal. Era una pedra negra però transparent; malgrat la seva opacitat, era translúcida i la llum del sol hi passava a través. Era una pedra especial, i Ynatsé l’anava amanyagant amb les puntes dels dits. Era suau i tèbia.

—L’obsidiana —li explicava Baasi mentre es posava darrere seu per lligar-li el penjoll al coll— té moltes virtuts, però sobretot té la capacitat de guiar l’esperit per les zones més fosques del subconscient. És negra perquè s’obté de les muntanyes dels volcans. Allà on vas també n’hi ha, i per això confio que també et guiarà fins a fer-te trobar el que busquem… —Li va fer un nus prou travat perquè no li caigués, però prou balder perquè no l’escanyés i pogués respirar còmodament—. Té el poder de fer que les coses apareguin, de revelar idees, és a dir, fa que tot allò que està amagat o adormit surti a la llum. Per això la considerem un talismà pròxim a la deessa dels tresors amagats.

Ynatsé es mirava el penjoll i l’anava palpant, però no sabia si estava preparat per emprendre aquell viatge, i molt menys encara si trobaria el que Baasi li deia que trobaria. El vell va detectar el seu malestar profund, causat per la impressió d’un perill imminent però indeterminat, davant del qual Ynatsé es veia impotent, i li va dir:

—Qualsevol angoixa augmenta si no ens hi enfrontem, però s’esfuma quan li plantem cara.

—I si no me’n surto? I si m’equivoco? I si moro en l’intent? —Els dubtes aclaparaven Ynatsé, que es trobava insegur i angoixat, sobrepassat pel repte.

—Els déus t’emparen! No recordes que t’havia dit més d’una vegada que estaves destinat a complir una gran fita per al nostre poble? —va preguntar de manera retòrica Baasi a Ynatsé—. Ve-t’ho aquí!

—No ho sé, Baasi… no estic segur que aquest home dels teus somnis sigui jo. Sóc un pescador, un caçador, un home arrelat a la terra que treballa, un home senzill. On vols que vagi? —Ynatsé s’exclamava i, mentre feia el seu raonament, no es podia estar de grapejar amb els dits, matusserament, l’obsidiana que duia penjada. Uns dits molsuts, balbs, nerviosos. Uns dits senzills, clivellats, esgarrinxats, gens preparats per a l’empresa delicada i perillosa que se suposava que estava cridat a escometre.

—No és veritat que la poderosa alzina neix d’un humil aglà? —li va recordar Baasi, l’observador de la Natura—. No et menystinguis, Ynatsé. Ja has fet proeses, Ynatsé —li va recordar el vell curandero—. Has protagonitzat actes de gran valor… la mort de l’ós, el retorn dels cavalls, el viatge a les mines. A més, no t’obsessionis, no tinguis por d’equivocar-te. Fes coses que tinguis por de fer, tingues coratge. T’has d’equivocar, així n’aprendràs. T’has d’arriscar, i això només t’ho dóna la possibilitat de viure noves experiències, no fer-ho és conseqüència de la teva inseguretat i això no et deixarà avançar. Si només repeteixes el que ja saps fer, l’error és mínim, però també l’aprenentatge. I, francament, què en trauràs? Què en traurem, tots nosaltres? Res. Tenir-ho tot controlat et paralitzarà, t’has de moure si vols avançar. Necessitem que avancis per tots nosaltres, Ynatsé… Ho has de fer —va sentenciar Baasi, que abans d’anar-se’n li va recordar—: Vine aquesta nit, que et prepararé per al viatge. —I el va deixar amb les seves tribulacions. Ynatsé cavil·lava amb un punt d’aflicció en l’ànim sobre el que li venia a sobre.

La por col·lectiva que Ynatsé havia vist que estimulava l’instint de pertinença del ramat dels cavalls, dels bous o dels xais tendia a despertar un impuls interior i natural —perquè no depenia de la raó ni de la voluntat— que els portava a obrar de manera cruel cap a aquells que no formaven part del seu grup. La por feia emergir aquesta facultat innata de l’ésser humà, però sobretot dels animals, per fer determinats actes dirigits a la conservació de l’espècie sense haver de recórrer a l’experiència o a l’aprenentatge. Aquella força que sortia de dins i que et podia fer fer salvatjades.

Allò era el que necessitava Ynatsé per emprendre aquell viatge, només que no sabia d’on treure-ho. I com fer-ho entendre a Anyires.

—Què et passa? Per què estàs tan inquiet? —va preguntar Aynires a Zeb.

La criatura no parava de cridar i bellugar-se. Estava esverada.

Aynires era al camp collint pèsols. Treballava en la collita, com les altres dones del clan, i duia Zeb lligat a l’esquena amb un sac fet de fibres de cànem. No el volia deixar córrer per por de perdre’l de vista i que caigués a les urpes de qualsevol depredador que els pogués observar, amagat entre el fullatge espès del bosc.

Estava mig arraulida sota una mata i es va incorporar per veure què provocava a en Zeb aquell estat d’excitació. Es va eixugar el front perlejat de suor amb el revers de la mà i va clavar la vista a l’altre costat del camp de pesoleres. Es va posar la mà sobre els ulls fent visera perquè el sol la molestava. Llavors els seu llavis van dibuixar un somriure. De seguida va entendre el motiu de l’engrescament del seu fill. El seu pare, Ynatsé, se’ls acostava amb pas ferm i decidit.

Amb tres gambades en va tenir prou per plantar-se davant de la seva dona.

—Me’n vaig demà —va anunciar de manera directa Ynatsé.

Aynires acabava de queixalar un pèsol dels que estava collint i se’l va empassar amargament, però l’amargor que li va recórrer tot l’interior no era pas per culpa del llegum. Era per l’anunci que li havia fet Ynatsé.

L’esclat d’aquell fruit de la pesolera, verd i rodó, amagat en aquelles tavelles rectes i del mateix color, tenia lloc ara amb l’arribada del bon temps i gairebé tots els membres del clan ajudaven en la recol·lecció. Els primers que es collien eren els que havien estat sembrats en llocs arrecerats, a l’ombra dels vents freds de final d’hivern. Un cop sembrades les llavors a la terra, enterraven en diversos punts dels horts unes pedres verdes embolicades amb escorça de bedoll. També hi posaven una mica de saba dels arbres. Creien que allò que donava vigor a les plantes, que contenia les substàncies nutritives produïdes a les fulles i en altres òrgans verds de la planta o dels arbres, també hi podia tenir els seus efectes i afavorir els fruits de la terra. I de fet es collien joves i es menjaven frescos. Les rouredes que envoltaven el poblat proporcionaven glans, avellanes, móres, cireres, raïm silvestre, pinyons i fruites com peres i pomes, però tot al seu temps. Amb un cistell a les mans, Ynatsé venia de collir aglans dels alzinars que tenien a prop i que els oferien un altre valor. Les alzines no només eren molt útils com a recurs ramader en les deveses, perquè els porcs s’alimentaven amb els aglans, sinó que també n’aprofitaven la fusta, que era molt dura i no es podria: la feien servir per fer les canoes i en la construcció de les cabanes, com ara en els pilars i les bigues. A més, la d’alzina resultava una excel·lent llenya per cremar. L’escorça era molt apreciada per adobar el cuiro i, juntament amb les fulles i els aglans ben aixafats, els servia per preparar una pasta que era molt útil per desinfectar ferides. Assecats i triturats, però, dels aglans en feien pa, farinetes i galetes, cuits a les brases per poder-los treure aquell gust tan amarg.

L’amargor que Aynires havia experimentat amb el pèsol i la glopada de bilis que es va haver d’empassar amb l’anunci que li acabava de fer Ynatsé van desembocar en indignació.

—Com és que te’n vas i ens abandones a mi i el teu fill? —li va preguntar amb contundència Aynires. Mentrestant, Zeb estirava els braços i es bellugava, somreia i xisclava per cridar l’atenció del seu pare.

—Baasi ha tingut una revelació. Els déus li han dit que trobaré el remei en un lloc que en diuen el Cercle de Pedra, un indret nord enllà. —I va aixecar el braç dret assenyalant l’infinit, en la direcció que bufava aquell vent tan fred.

—Un cercle de pedra? Nord enllà? Aquestes són totes les indicacions que tens? —li va contestar des de les entranyes—. Ynatsé, aquesta sortida és més incerta i perillosa que cap altra de les que hàgiu fet mai.

—Ho sé, Aynires, però Baasi diu que és un lloc en què hi ha un cercle de pedra on ha vist que acudeixen clans i tribus de tot arreu. Sóc l’elegit dels déus i no m’hi puc negar. —Ynatsé reconeixia i acceptava amb conformitat la seva sort.

—Contra la voluntat dels déus no hi podem fer res —va respondre resignada Aynires, que en algun racó del seu cor i del seu cap tenia el convenciment que aquell periple incert, que aquell sacrifici, era innecessari. Com si li hagués llegit el pensament, Ynatsé la va agafar de les mans i gairebé li va implorar amb els ulls mig negats. Es va fondre en una abraçada amb Aynires i Zeb. I li va xiuxiuejar a cau d’orella:

—Ho faig per vosaltres i pel nostre poble. No pateixis, els déus ens protegiran. —I Ynatsé li va repetir els arguments que li havia esgrimit Baasi—: Som, com molts dels que hem vist, animals de costums, ens hem adaptat al nostre entorn, un entorn que dominem i que ens comporta un confort que ens fa por perdre. Per això, quan hi ha alguna cosa que amenaça aquesta pau, com ara, és el moment de fer just al contrari, no quedar-nos aquí observant com passen les llunes sinó reunir el coratge necessari per fer el pas i deixar el nostre món conegut, exposar-nos al risc i moure’ns. No m’esperaré pas aquí, assegut que el destí em colpegi, no! No em quedaré de braços plegats veient com ens anem consumint. I menys encara quan tenim els déus de part nostra —va sentenciar Ynatsé.

—I nosaltres, Ynatsé? —En aquell moment va treure Zeb del sac que duia a l’esquena i l’hi va fer agafar. Zeb somreia i estirava els braços cap al seu pare. Ynatsé el va rebre i el va aixecar cap al cel com si l’oferís als déus que els estaven observant, i va generar més xiscles i riallades de la criatura. Quan el va baixar i se’l va acostar al pit, Ynatsé va canviar l’expressió de la cara i va dir a Aynires:

—Precisament pel vostre, que és el nostre futur, el de nosaltres tres i el de tot el nostre poble, ho haig de fer. —El to de veu d’Ynatsé era gairebé de súplica.

—No cal que t’exposis a un risc innecessari, Ynatsé —insistia Aynires.

—He entès que cal que faci coses que tinc por de fer. He trobat la força que em cal per fer-les, i aquest coratge me’l doneu vosaltres. Baasi creu que la nostra saviesa interior, il·luminada pels déus, ens servirà per trobar el camí per endinsar-nos en altres mons sense fer cas de la por a la incertesa o de la por de fracassar. Sé que ho podem aconseguir. Però tu també hi has de creure. —Els ulls d’Ynatsé li demanaven, gairebé li imploraven amb humilitat i submissió, la seva benedicció.

Aynires li va tornar la mirada, plena de desconsol, de tristesa, de desencís. I amb un fil de veu li va contestar:

—Ho accepto de manera resignada, Ynatsé. Faré el cor fort, perquè saps que sóc una dona que no s’arronsa per res i perquè vam decidir caminar junts, però la pena i el dolor que… —va fer una pausa i es va posar la mà sota el pit esquerre—… que comença a niar al meu cor és indescriptible. —Amb aquells ulls verds daurats humits i entelats, Aynires va treure forces de flaquesa per admetre que, davant de la transcendència de l’encàrrec, no s’hi podia oposar—. Si Baasi diu que és el desig dels déus, jo no et puc negar la meva benedicció. Que així sigui! —I no va poder evitar que un seguit de llàgrimes li rodolessin galtes avall mentre Zeb amanyagava i xisclava als braços d’Ynatsé, aliè al que passava al seu voltant.

Amb el cor encara encongit per la conversa amb Aynires, Ynatsé va fer cap a la cova gran on Baasi l’havia citat. Quan hi va arribar, el va trobar absort, enfeinat amb els preparatius per a la travessia que havia d’emprendre.

—Què fas, exactament? —va voler saber Ynatsé.

—Estic esmicolant l’ocre, una varietat d’argila, fins a fer-ne pols. Després l’haig de ben barrejar amb el greix de la llet de vaca i, finalment, te l’untaré per tot el cos. —I li va ensenyar la quantitat que tenia en un bol.

—I per a què em servirà? —va preguntar, adreçant-li una ganyota propera al fàstic.

—Dóna com a resultat un pigment d’un color terrós rogenc que et farà passar més inadvertit pels paratges que travessaràs. —I el vell bruixot no es va estar d’afegir—: Amb aquest color, més els tatuatges que tens repartits pel cos, tindràs un aspecte inquietant.

Ynatsé va aixecar les celles en senyal de sorpresa. Baasi va continuar:

—Busco que puguis intimidar els possibles rivals, membres d’altres tribus o, senzillament, els animals amb qui et puguis creuar. Respecto les franges de color negre que havíeu decidit pintar-vos amb la resta. —I li va assenyalar i va resseguir amb el dit la veta negra que anava de l’ull dret a l’esquerre, i que també embolcallava les mans i els peus—. El contrast del negre i d’aquest color més terrós que t’estic preparant serà ideal per omplir-lo de motius i formes inspirades en els dibuixos que ja has anat veient estampats a les parets de les coves.

Va optar per resseguir-li el cos amb un traç prim que imités el contorn de les plantes i fulles dels arbres de l’entorn del poblat. Fins i tot havia esbossat alguna figura humana i d’animals reals o imaginaris, capritxosament entrellaçats.

—A través de línies de punts, de dibuixos i de senyals indelebles en el teu cos escriuré la teva història a la pell, i ni l’aigua ni el sol els farà desaparèixer. —Va empunyar un os punxegut—. Aquestes marques no s’esborraran mai més perquè formen part de tu, del teu ésser, de la teva vida.

La tècnica que feia servir era la que havia après dels seus avantpassats, que ja la feien servir. Ajudat d’espines vegetals i ossos esmolats, anava fent copets amb una pedra per perforar la pell i inserir el pigment a sota. Tot i que eren incisions petites, era inevitable que s’escapés alguna gota de sang, que regalava cap al terra de la cova.

Ynatsé patia, però resistia serrant les dents i prement amb força els punys. En aquests petits solcs a la pell, Baasi hi introduïa alguna herba amb propietats curatives, com ara sàlvia i farigola, i després hi aplicava un pedra incandescent que agafava del foc amb unes pinces. Així podia fixar els dibuixos, els símbols i les formes que dotaven Ynatsé d’una cuirassa natural de protecció contra tot allò amb què s’enfrontés.

L’olor de les herbes aromàtiques emmascarava la ferum de carn humana cremada, però els crits de dolor d’Ynatsé retrunyien per les parets de la gran cova.

A fora era negra nit, i els estels, els ulls dels déus, observaven atentament tot el que es movia.