4. La veu de les dones

Aynires era petita, polida, enginyosa, ordenada i decidida. Caminava amb un aire d’autoritat enèrgica, però això no provocava rebuig en els seus interlocutors, al contrari. Quan li veien aquells ulls verds esquitxats d’or no podien evitar sentir una certa atracció per ella. Les dones del poble es dedicaven a la caça de perdius i altres ocells, a pescar a prop de l’estany sense pujar a les barques, a cultivar el camp, a recol·lectar, a curar les pells, a fer ceràmica, a atendre els nens i el que fes falta. La comunitat no estava jerarquitzada, tothom podia i havia de fer de tot. Aynires n’estava convençuda i sabia que ho diria durant la pròxima reunió del clan. Els homes havien començat a pujar des de les cabanes cap a la cova on s’havia de celebrar la trobada, just al costat de la que solia ocupar el vell Baasi. I Aynires, decidida, s’hi va encaminar. A més, aquell dia Ynatsé no podria ser a la reunió perquè havien sortit a caçar. Es va asseure darrere dels homes que van discutir sobre la pròxima sortida per anar a veure el clan germà de les mines, i, un cop van haver parlat tots i cadascun, ella es va alçar. Es va fer un silenci incòmode, però ella no es va arronsar i quan Paar, el cap del clan, va assentir amb un cop de cap, Aynires va entendre que podia parlar i va prendre la paraula.

—Ja fa molt de temps que penso que nosaltres, les dones, som determinants, providencials gosaria dir, per a la supervivència del grup i per a la transmissió dels coneixements i els valors. No m’ho negareu? —va deixar anar sense esperar cap resposta. Les cares dels homes reunits en assemblea eren inexpressives, grises com el color de les pedres de les parets de la cova que els acollia—. Ni que sigui pel fet que només nosaltres podem garantir la reproducció i, per tant, el futur del clan, i no oblidem que podem perdre la vida en això. Quantes dones no s’han quedat a mig camí mentre miraven de portar una criatura al món? —va sentenciar. Es va fer un silenci. Aquest cop era més feixuc, més dens que l’anterior. Es mastegava en l’ambient una tensió creixent. Aynires va continuar defensant els seus arguments amb fermesa malgrat les cares llargues dels homes més grans del poblat, que s’intercanviaven mirades greus, pesaroses. No els agradava el que plantejava aquella dona.

Paar es va allisar les celles gruixudes mentre la foradava amb la mirada.

Aynires no es va arronsar davant d’aquells ulls penetrants. Ni davant la barba grenyuda i frondosa, ni el bigoti espès i la mandíbula severa que li conferien un aspecte ferreny, rude, intransigent. Cap dels trets que el definien i el perfilaven com l’home més dur va aconseguir atemorir-la. Al contrari, com més costerut, més s’engrescava. Aynires va continuar amb els seus arguments.

—Unes criatures que depenen de nosaltres fins que es poden alimentar soles i, mentrestant, els ensenyem els valors del grup, les estratègies de supervivència, la transformació dels aliments, de les matèries primeres, i la producció de segons quines eines i dels utensilis que els serviran per viure. Som nosaltres també qui mantenim i cuidem els més vells, aquells que ens han transmès la seva experiència i saviesa. És a dir, a part de raspar la pell, elaborar peces de vestir, bullir, rostir o fumar qualsevol tros de carn, només us demano… —va rectificar— us demanem que ens deixeu anar a caçar igual que anem a pescar, a buscar llenya, aigua o mel… —va fer una pausa— perquè som capaces de fer-ho, i ho sabeu.

I dit això es va tornar a asseure a la pedra mentre s’estenia un xiuxiueig per tota la cova. Va notar que se li ennuvolava lleugerament la vista i que les cames li fallaven, però no hi va donar més importància. Es va pensar que era fruit dels nervis i la tensió del moment que acabava de protagonitzar. Un grup d’homes se la van mirar amb menyspreu i a alguns una espurna d’odi els llampeguejava als ulls. Més d’un l’hauria volguda sotmetre per aquella insolència. El formigueig a les cames ja se n’havia anat, però ara tenia un malestar, un pes a la boca de l’estómac, unes ganes de treure i uns rodaments de cap que ja la van amoïnar una mica més. Va decidir sortir de la cova perquè li toqués l’aire just en el moment en què el cap del clan prenia la paraula. Estava segura que aquell gest d’abandonar la reunió precisament quan havia tret aquella reivindicació no li faria cap favor, però no es podia exposar a fer palès el seu defalliment davant dels homes i les dones del clan. Va optar per sortir abans no fos massa tard. No va trigar gaire a entendre què li provocava el malestar.

No va ser ella qui se’n va adonar, sinó un dels animals més intel·ligents que la Natura havia posat al costat dels homes del Clan dels Cavalls.

De cop, un dia li va començar a posar el morro sobre la panxa. Era un morro negre i brillant per les baves que li baixaven per les comissures de la boca. Li va ensumar el ventre i l’hi va llepar suaument amb aquella llengua calenta i rasposa. Era un ritual que feia molt sovint durant les últimes setmanes. No va ser fins força més tard que Aynires se’n va adonar. El gos va ser el primer de saber que estava embarassada. Fidel a la seva mestressa, l’animal vetllava perquè no se li acostés ningú, tot i que aquell dia no va poder fer-hi res. Aynires no sabia si el dia era radiant perquè tot estava florint o bé pel que sentia dins seu per Ynatsé. Fos el que fos, provocava un somriure a la cara d’Aynires que es traduïa en la lluminositat que desprenien els seus ulls. El cas és que va sortir del poblat amb la intenció de caçar perdius. La seva traça amb la fona no era la d’Ynatsé, però li servia per a les seves captures. Les faria per a Ynatsé, per a quan tornés de la batuda dels cavalls. Farcides amb ous de perdiu, verdures i herbes aromàtiques que arreplegaria del bosc. Es va concentrar en un prat ample d’herbes altes. Es va ajupir, va fer ajocar el gos i, amagada entre l’abundós herbam, va fer caure mitja dotzena de perdius. Tornava cap a casa feliç i contenta. Duia les aus caçades lligades amb un cordill, penjant de la cintura, amb un somriure de felicitat estampat a la cara que es va difuminar de cop quan dos homes del clan es van creuar en el seu camí. De seguida, un dels dos es va desfer del gos d’Aynires. Li va clavar un cop amb el mànec de la llança que el va fer fugir cames ajudeu-me. Eren dos dels homes que el dia de la reunió a la cova l’havien penetrada amb la mirada plena d’odi. Eren dos dels homes que Aynires, no sabia per què, sempre havia temut. No li agradava com tractaven les dones, ja que per a ells les dones només tenien una funció: estar al servei del que ordenés l’home. En aquest sentit, les normes del clan així ho permetien. I en el cas de noies que no pertanyien a cap home, encara més. Aquest era el seu cas: ella i Ynatsé no havien fet el ritual d’aparellament, ella encara no pertanyia a Ynatsé i, per tant, si qualsevol home la volia sotmetre, en tenia el desig i la volia posseir, ho podia fer, i ella o qualsevol altra en la seva posició s’hi havia de posar bé i no oferir-hi resistència. I això és el que es veia a venir. Quan se li van acostar, va començar a tremolar, i li va pujar una onada de fàstic des de l’estómac fins a la boca quan va sentir la pudor que desprenien els cossos dels dos homes. Entre la pudor i el primer cop de puny que va rebre gairebé va perdre el sentit. Després d’estomacar-la violentament, li van arrencar les pells adobades que li cobrien el cos, es van aixecar els seus vestits i la van sodomitzar. Primer un la va penetrar diverses vegades per la vagina fins que va començar a sagnar, mentre que l’altre va optar pel coit anal mentre li estirava els cabells per veure com se li arquejava l’esquena. Un cop van haver satisfet els seus instints més salvatges, la van deixar estesa a terra, masegada i sense alè. Aynires no parava de plorar. No era pel dolor físic que li havien infligit aquells dos animals, unes ferides que ara la turmentaven però que amb el temps es podien curar, sinó perquè notava que la sang no parava de rajar del seu entrecuix. Aynires patia perquè la vida que s’estava gestant dins seu no hagués quedat malmesa. Va aixecar la vista i, arrossegant-se com va poder, va aconseguir arribar fins a sota una acàcia. Es va mig incorporar per trencar-ne un parell de branques. Tot seguit, entre sanglots i gemecs, va mossegar amb ràbia la tija i les espines d’aquells brots. I en va sortir un líquid blanquinós i enganxifós. No en volia deixar perdre ni una gota: era molt preuat. Per això el va abocar en una fulla. Sabia que l’àcid làctic que s’obtenia de l’espina de l’acàcia era la base d’un ungüent que feia la funció d’aturar el líquid fecundador. Amb la fulla ben untada amb aquesta substància, se la va ben aplicar als voltants del sexe, i amb delicadesa, perquè estava ben ressentida, va repetir el mateix moviment per dins de la vagina. L’objectiu del massatge amb aquell fluid era interceptar el recorregut del líquid que podia generar una nova vida. Un cop va haver acabat la maniobra, es va deixar anar, es va estirar a terra i es va encomanar a la Mare Natura. Confiava que fes efecte.

L’altre maldecap era com s’ho faria per no dir res a Ynatsé.

Les pors i els maldecaps es van anar dissipant a mesura que la panxa d’Aynires va anar creixent. El part seria dins de la seva cabana, no pas lluny del centre del poblat, com antigament feien les seves avantpassades. Abans, el ritual del part començava quan la dona s’allunyava i s’aïllava. Ho podia fer tota sola, però normalment se n’anava del poble acompanyada d’una altra dona que per a ella fos important, de la seva família o de la tribu. Ara no, ara seria diferent, Aynires tindria el seu primer fill dins de la cabana. El dia que havia de parir es pensava que o bé es moriria la criatura o bé ella, tal com havia passat amb Baaia, que va morir quan va donar a llum el seu fill, Ynatsé. No estava espantada, no: estaba aterrida. Sabia que hi havia hagut dones molt més fortes que ella que no havien superat el part i que havien mort. D’altres que havien vist arribar al món el seu fill però que no l’havien vist créixer. Va seguir els savis consells de la vella matriarca del clan, la dona més vella de la tribu. Enmig d’esbufecs i xiscles de dolor, es va despullar i es va posar dempeus, dreta en un racó net i ben il·luminat de la cabana. Aynires va abandonar la postura vertical en què estava el principi i, quan l’anciana li ho va indicar, es va posar a la gatzoneta, com quan anava de ventre. Ajupida i ajocada tocant amb els talons les natges, l’os sacre va bascular cap enrere i els músculs que envolten la vagina es van obrir i eixamplar. Aynires tenia la sensació que s’estava esqueixant. S’ho mirava mentre deixava anar uns crits i uns bufets que li acceleraven la respiració. Es començava a preocupar perquè no veia sortir res, tret dels seus propis excrements barrejats amb un líquid viscós de color marró verdós fosc que devia ser el que envoltava el sac embrionari d’on havia de sortir la criatura.

—Empeny, has d’empènyer més! —ordenava la vella matriarca.

—Ja ho faig, ja ho intento, però… no puc! —Les venes del coll se li inflaven i tornava a empènyer i a bufar amb més força mentre s’aferrava a unes cordes de cànem que hi havia penjades a la paret, on s’estintolava per no perdre l’equilibri i no defallir. Va notar un moviment com quan la fruita madura es desprèn de la branca.

—Ja surt, ja surt —va sentir que la matriarca cridava—. Vinga, una última empenta. L’has d’ajudar, jo l’estiro però has d’empènyer, vinga! —I li estirava la criatura com aquells homes que llevaven l’escorça del suro.

Aynires va mirar cap al seu entrecuix. Volia veure si s’intuïa el caparró, però no va poder perquè perdia l’equilibri. Llavors va decidir tornar a fixar la mirada al canyissar que tenia sobre el seu cap, acompanyada d’un crit que li va sortir del fons de les mateixes entranyes, justament del lloc d’on sortia, ajudada per les sàvies mans de la matriarca, la seva criatura.

Un espinguet clar i agut va trencar el silenci que momentàniament s’havia fet a la cabana. L’aire que començava a respirar el nounat li feia mal als seus petits pulmons, i per això es queixava. Unes queixes que van quedar ofegades pels crits d’alegria i joia que es van sentir dins i fora de la cabana.

Amb la criatura acabada de néixer, durant les primeres hores després de parir li van fer beure una infusió que ja s’havia pres abans contra els cucs intestinals, però que era el que la matriarca li recomanava. Era una infusió de santònic, aquella planta olorosa i amargant, de fulles petites, grisenques i amb les flors grogues, que deixava anar aquella substància blanca, cristal·lina, lleugerament amarga. S’ho bevien les parteres perquè els anava bé per fomentar el flux de la llet, però també per alleujar els dolors de les contraccions de l’úter, que recuperava la seva forma normal.

Després de la primera lactància, el primer que havien de fer era donar a conèixer el nounat i que fos reconegut com a futur membre del clan per part de tots els membres de la tribu. Abans d’aquest primer ritual en societat, a la mare se li permetien uns minuts d’intimitat i de tranquil·litat després del trasbals del part. Tothom va sortir de la cabana perquè mare i fill poguessin estar en pau. Aynires va agafar la criatura, la va desembolicar de la pell que l’embolcallava perquè no agafés fred i se la va posar damunt seu. El contacte entre les dues pells nues sense cap interferència va provocar una petita i tímida esgarrifança en el menut que va desaparèixer de seguida. Va reconèixer la pell de la seva mare, i, gràcies a la seva escalfor, s’hi va arraulir i s’hi va acoblar. Aynires l’observava, absorta per tots i cadascun dels moviments que els seus petits músculs li dibuixaven a la carona o al cos, que de tant en tant encara emetia algun espasme. Va mig obrir els ulls —que amb el canvi es convertirien en verds amb taquetes daurades, com els seus—, i Aynires li va somriure i li va acostar un dit per acaronar-li la barbeta. Va ser en aquell instant quan el nadó li va agafar el dit amb la maneta amb una força que no oblidaria mai mentre fos viva. Aynires va aprendre que el seu fill, al qual anomenarien Zeb, s’aferrava a la vida.

Mentrestant, a fora, al poblat, estaven a punt per fer la cerimònia de benvinguda a la vida. S’havia de fer a l’albada, en aquell punt en què conflueixen el sol i la lluna; en el temps que transcorre des de trenc d’alba —el moment que ja clarejava, a punta de dia— fins a la sortida del sol. Era la primera claror de la jornada, un instant màgic en què la llum del sol emblanquinava l’horitzó. El ritual començava amb un tall del cordó umbilical que es feia amb una petita falç d’obsidiana, aquell vidre natural d’origen volcànic, de color entre negre i verd fosc, translúcid, que no es feia servir només per a estris de perforació i tall. La mateixa falç que Baasi feia servir en la sega de les primícies de cada collita de cereals. Els primers fruits, com la criatura que acabava de néixer, s’havien d’oferir a les divinitats. No en va, Baasi els havia explicat que el lloc d’on havia dut aquell cristall d’obsidiana era considerat la pupil·la dels déus.

Un cop va haver tallat el cordó amb un precís cop de canell amb la falç, el curandero va agafar el nounat i el va alçar fins que el primer raig de sol li va il·luminar la cara. Els nens són i han estat sempre el centre de la seva atenció, diu que són el gran tresor, el futur. Per això sempre recomanava a les mares que mai els deixessin sols, i des dels primers dies gairebé els ordenava que els untessin la pell amb un tint vermellós i que els pengessin collarets per foragitar els mals esperits que els poguessin rondar. El so de les joies tenia una qualitat benèfica. Els ornaments que dringaven amb el moviment, portats al coll, a les orelles, als turmells o als canells, preservaven dels poders malèfics que habitaven en el món subterrani.

—La seva ànima és molt feble i podria caure en mans de qualsevol força. —Baasi els infonia por mentre procedia amb els seus rituals.

—Zeb, es dirà Zeb. —I el va mantenir alçat perquè el sol el toqués.

L’escalfor de l’astre amanyagava les galtes molsudes i tendres de la criatura, que amb les seves mans menudes es protegia de la llum que li espetegava de ple als ulls. El sol li feia angúnia, i de seguida va demostrar que no estava còmode en aquella posició. Es movia inquiet mentre Baasi el mostrava al sol. El nen va deixar anar un parell de crits que Baasi va saber interpretar com que ja havia estat prou estona exposat a la vista dels déus i a la llum del sol, que els contemplava des del naixement del clan.

Quan el va baixar, tots i cadascun dels membres del clan van desfilar per davant del nou integrant de la tribu. En passar per davant seu pronunciaven el seu nom, Zeb, en un acte de reconeixement del nou membre del clan que, al mateix temps, servia per començar a familiaritzar-se amb el fill d’Aynires i Ynatsé, qui sap si el seu futur cap.