19. El crit profund del bosc

Pujava per les galeries que ella i els seus avantpassats havien construït. Amb el temps havien engrandit aquells passadissos subterranis per poder transportar de tot cap als amagatalls. Des de feia poc, havia obert un accés a l’exterior que els portava fins a un replà, on els esperaven quantitats ingents de gra. Abans de tornar-se’n cap a les profunditats, sempre s’entretenia a rosegar i assaborir unes quantes d’aquelles llavors. Era una mena de gratificació que s’autoatorgava per la feina feixuga i arriscada que feia. Era conscient que un possible contacte amb els homes representaria la mort segura i que colguessin de terra el forat per tapar-lo i, per tant, arruïnessin la feina de moltes generacions de la seva espècie.

Una rata talp li va obrir la porta a la llibertat.

Reclòs a la seva cabana mentre pensava i rumiava com fugir del poblat dels Talladors de Caps, Ynatsé va observar que, al fons d’aquella barraca, on el clan guardava una quantitat important de gra, feia dies que hi sentia un soroll com de qui grata o rosega. Aquella tarda, i encuriosit per haver tornat a sentir aquella fressa, s’hi va acostar amb precaució. No sabia què hi trobaria, què li sortiria. La seva sorpresa va ser majúscula. S’hi bellugava un gran rosegador, de pèl negre, i, malgrat la rapidesa amb què es movia, el va sorprendre emportant-se petites quantitats d’aquelles llavors per un forat que Ynatsé va deduir que conduïa cap a l’exterior, on tenia el niu. Aquell era un exemplar prou gran, ben alimentat, que devia fer pel cap baix dos pams. D’entrada, li va semblar un conill, però després, en un moment en què es va aturar, va poder distingir-la. N’havia vist alguna, de rata talp, però tampoc gaires. Costaven de veure. Eren uns animals molt esquerps, perquè temien els homes i les guineus. Els primers perquè, com que els robaven el menjar, com ara el gra, corrien el perill que, quan les enxampaven, les matessin a cops de pal, de roc o entravessades per una llança. I els segons perquè les guilles eren els seus depredadors naturals. Les rates talp tenien la sort de poder viure tant sota terra com a la superfície. Mentre Ynatsé pensava, la rata es movia.

I, finalment, malgrat semblar una bestiesa, Ynatsé va fer cas d’aquell pensament eixelebrat i impossible. «Potser podria mirar d’engrandir i excavar en direcció al forat per on entrava i sortia la rata talp i fugir del poblat per sota terra!». Però, malgrat que la rata talp era de la mida d’un teixó, allò era una bestiesa. Però ho havia de provar. Què hi perdria? Temps? Tenia tot el que volia per perdre, i no li semblava que fos una idea escabellada provar-ho. Quan la rata talp, que s’entretenia rosegant el contingut de la llavor fins a deixar la pellofa ben escurada, es va sentir descoberta, va fugir i es va escolar per aquell esvoranc que amb el temps s’havia anat fent gran al fons de la cabana. Ynatsé s’hi va abocar i va treure el nas. Era molt estret, i el seu cos, tot i que s’havia aprimat amb la travessia, no era tan flexible com el d’aquelles bestioles. Estava tan desesperat que creia que havia d’assumir el risc. I així va ser com es va dedicar a aprofundir i eixamplar el forat. A les nits aprofitava que la foscor l’emparava per treure amb el cabàs la terra que n’extreia. Al cap d’unes quantes llunes, es va carregar de valor i es va capbussar en la terra, es va deixar engolir per un conducte, un braç de terra que notava que el portava cap avall. La sensació de baixada es va anar accentuant al mateix temps que s’empassava molta sorra. Ynatsé notava que la terra, humida i tèbia, cedia al pas del seu pes i no li costava avançar, a les fosques com una rata talp, malgrat que s’ajudava amb una pala que, de manera precària i matussera, havia aconseguit fer. El que no sabia, i ara hi pensava, era com respiraria si s’omplia de terra. Poc es podia pensar que ja no caldria amoïnar-se per això. De cop i volta, el terra d’aquell conducte es va esberlar i va perdre l’equilibri tot caient en una un cova, una balma. Era una cavitat no gaire pregona en una paret de roca, en un vessant molt rost, en la qual penetrava la claror. Ynatsé va veure que el forat per on havia caigut era l’obertura per on transitaven les rates talp fins al poblat dels Talladors de Caps. Ara, però, havia aconseguit sortir d’aquell maleït poblat, i es tractava d’anar en la direcció d’aquella claror. Després d’espolsar-se tota la sorra i la terra i escopir-ne una bona quantitat, Ynatsé es va posar la mà al coll per veure si encara duia el penjoll d’obsidiana. Encara hi era. I l’altra mà se la va ficar dins de l’entrecuix. Entre les seves parts va decidir guardar-hi, en un plec de cuir, les pedres verdes i unes quantes llavors. La carabassa per a l’aigua i la bossa de ventre d’esquirol no passaven per l’estreta galeria de conductes que tenia previst travessar. Estava força sencer per haver reptat pels budells de la Mare Naturalesa. Va dirigir la mirada cap allà d’on provenia la claror de la balma i s’hi va encaminar. A mesura que s’hi atansava, va anar sentint un lament, un plany, que s’amplificava com més s’acostava a la sortida de la cavitat i, per tant, a la plana. No semblava pas de persona, però no ho podia assegurar. En sortir de la cova es va haver de posar la mà sobre els ulls per tapar l’acció directa dels rajos del sol, que el molestaven. Tenia la vista acostumada a la foscor i la intensa claror del migdia l’ofenia. El lament es va tornar a sentir. Provenia del bosc. Era el crit profund del bosc. Però ara el sentia molt proper. Un crit que, a més, li era molt familiar. La brama del cérvol. Sabia que estava a punt de veure una de les manifestacions més impressionants que podia oferir la Natura en aquella època en què el sol es comença a amagar a terra i els arbres groguegen. Quan els cérvols mascles en zel competien entre ells amb crits, brams i violentes baralles per aconseguir els favors de les femelles. Més petites i sense banyes, les femelles, durant l’època de zel, es convertien en espectadores passives dels moviments dels mascles per aconseguir fecundar-ne el nombre més elevat possible. Una parella de mascles joves alçaven la veu i el banyam. Els seus crits ressonaven pels boscos i la vall en aquesta època, realment com el lament que surt de les seves entranyes i s’escampa per tots els racons. Els dos mascles en zel sortien de l’espessor del bosc i s’exhibien davant d’un grup de femelles que hi havia en aquell prat. Marcaven el seu territori amb uns crits que de vegades semblaven els dels bous; furgaven el terra amb les banyes, orinaven i feien ostentació de les seves cornamentes i la seva fortalesa davant les femelles. Quan dos mascles es troben al mateix territori, com ara, moltes vegades no n’hi ha prou a bramar ben fort, sinó que els crits es barregen amb l’espetec de les immenses banyes quan xoquen entre ells. I així va ser. Els mascles es van enfrontar en una lluita incruenta, però violenta, en què cara a cara feien xocar les cornamentes. Això es podia allargar fins que un dels dos exemplars acabava totalment exhaust. I en el defalliment hi havia el reconeixement de la fortalesa i superioritat de l’altre, que obtenia el dret de fecundar totes les femelles del ramat que havia observat la baralla. El vençut, capcot i arrossegant les banyes per terra, se’n tornava per on havia vingut, a dins del bosc. Davant d’aquella imatge tan potent i, al mateix temps, tan trista, Ynatsé no va poder evitar pensar en el cérvol que el visitava en somnis.

Una fortor pudent la va alertar i, en passar pel costat del riu, el va veure.

Primer havia sentit una forta bravada, i ara entenia d’on provenia aquell tuf que un cop d’aire havia portat fins als seus narius. Un bou esbudellat, sense banyes, que tenia mig cos submergit en l’aigua, era el responsable de desprendre aquella desagradable ferum que l’ofenia. Tot i això, tapant-se el nas amb l’avantbraç, s’hi va acostar. El brunzit de les mosques que sobrevolaven les despulles d’aquella bèstia i el rosec dels cucs que ja feia estona que feinejaven en el budellam van acompanyar la primera inspecció que Aynires va fer del cadàver del bou. No sabia quant de temps feia que l’animal s’estava descomponent allà, a l’aigua. Estava segura, però, que allò no era gens bo, perquè de l’aigua d’aquell riu en bevia tot el poble. Un mal presagi va ennuvolar els seus pensaments. Per corroborar el que pensava, va dirigir les seves passes cap a la cabana de Baasi.

—Aynires! —va exclamar amb un somriure que va il·luminar aquella cara solcada per les arrugues—. Zeb! —I es va acostar al petit per amanyagar-li les galtes—. Estic content de veure-us! —Li va apropar un petit escambell, un petit tros de soca perquè la dona pogués seure—. Què és el que et fa venir fins aquí, Aynires? —va demanar el guaridor a la dona d’Ynatsé.

—He pensat que potser aquella carn de bou, podrida i descomposta al sol dies i nits, ha infectat l’aigua que abasteix el poble i potser el Mal ha entrat al nostre poble per aquí.

—Sí, tens raó —va concedir Baasi mentre es gratava la barba—. No és gens forassenyat, el teu raonament.

—De fet, Baasi, crec que podríem provar una solució —va avançar.

—Aynires, creus que has trobat la solució als nostres mals? —va exclamar Baasi.

—Sí, però per a això m’hauries d’acompanyar fins als esbarzers —va suggerir Aynires al curandero, que va arrufar el nas i les celles.

El vell Baasi va agafar la seva gaiata, una arrel de savina que feia una corba ben cargolada a la part superior, i li van faltar cames per seguir les passes fermes i decidides d’Aynires.

El conjunt de bucs no era gaire lluny de la cabana de Baasi. Aynires va aixecar la llosa que feia de tapa d’una de les arnes i va assenyalar l’interior.

—M’he fixat en el comportament de les abelles i, si no m’equivoco… —i no va dubtar—, crec que hem d’anar fins a aquell indret al mig del bosc on hi ha més nius d’abelles per ensenyar-t’ho. Ja ho he vist unes quantes vegades, quan he vingut a brescar en els ruscs. Fan servir una substància resinosa feta per elles i que té diverses utilitats.

—Una substància? Quina? La mel? —es va mostrar interessat i curiós el vell bruixot.

—No, no és la mel. —Aynires, amb molta precaució, va enfonsar la mà dins del buc i en va treure un fragment per mostrar-lo a Baasi—. És aquesta substància viscosa, molt semblant a la mel, que barregen amb cera i que fan servir per tapar qualsevol forat del buc. Però el més curiós és que la fan menester per recobrir els cossos d’insectes o petits animals, com ara ratolins, que hagin entrat al rusc i les abelles no siguin capaces de treure.

Baasi feia cops de cap i obria uns ulls brillants per expressar el total convenciment que el que li exposava Aynires era cert i efectiu. La dona va prosseguir:

—Així aïllen aquell cos i eviten que es descompongui i es corrompi i, per tant, no els infecta. Gràcies a aquesta substància, les abelles protegeixen i aïllen el rusc de les possibles malalties que aquell cos mort i en descomposició els podria transmetre. Penso que potser, si agafem aquesta substància, podria tenir el mateix efecte beneficiós de prevenció i cura en els homes i les dones del clan que emmalalteixen, i d’aquesta manera evitaríem que morin —va concloure finalment Aynires.

Baasi encara estava sospesant el que li havia plantejat Aynires, i que podia observar davant seu perquè tenia aquella aplicació davant mateix dels seus ulls.

—Saps, Aynires, ara que ho dius, recordo que els nostres avantpassats, quan s’havia de traslladar el cos d’una persona morta, el submergien en mel per evitar qualsevol infecció provinent de l’exterior que pogués afectar el cos i accelerar-ne la descomposició i corrupció. És així, tens raó, la mel és un desinfectant extern. —Baasi se la va mirar. Li espurnejaven els ulls—. Ho hem de provar, no tenim res a perdre i molt a guanyar —va sentenciar aquell home, que amb el pas del temps també havia après a observar el que passava al seu voltant per buscar solucions als problemes—. Tinc molta confiança en la saviesa que ens han transmès les abelles. En un temps no gaire llunyà, ja van ser providencials per a aquest clan! —va anunciar Baasi—. Saps que la tècnica que teníem per conrear la terra va fer un tomb inesperat gràcies a una abella? De fet, gràcies a la picada d’una abella?

—No, no ho sabia —va respondre sobtada Aynires.

—Veus aquells homes que solquen la terra fent regues amb un bou que arrossega l’arada? —Baasi assenyalava en direcció als camps de conreu del poblat.

Aynires es va girar per mirar un grup d’homes que treballaven la terra amb uns bous, i va assentir fent cops de cap.

—Doncs això, abans que tu vinguessis al món, ho fèiem a mà! —va aclarir-li Baasi—. I no només hi deixàvem l’espinada, sinó que era molt lent, i els resultats, molt migrats per a la gent que ja vivíem en el poblat. Gràcies a una abella ara som capaços d’alimentar-nos bé amb els fruits que ens dóna la terra, però no podem dependre només de la terra, perquè un mal any pot voler dir una mala collita i podria provocar una mortaldat… Per això guardem les llavors a les sitges…

Aynires, que feia estona que s’havia perdut, va interrompre el savi ancià.

—Perdona, Baasi, però… i les abelles, què hi tenen a veure, en tot plegat? —va preguntar desconcertada Aynires.

El vell bruixot va tornar a l’anècdota de l’abella.

—Ara ho entendràs —li va dir Baasi, que es va disposar a explicar-li els fets—. Resulta que un dels encarregats d’atalaiar els bous mentre pasturaven reposava plàcidament sota l’ombra d’una alzina. Com que volia fer una becaina, per seguretat havia lligat l’animal a una estaca ben a prop seu. El bou, com et pots imaginar, estava feliç i content: a l’ombra i rosegant herba fresca. Aliens al perill que els sobrevolava, ni l’animal ni l’encarregat no es van adonar que havien anat a reposar just sota un niu d’abelles. I així va ser que unes quantes, quan van sortir del rusc, van picar el bou, i l’animal, que estava lligat a l’estaca, en veure’s atacat, es va enfurismar i amb quatre cops de testa va arrancar l’estaca i va sortir en estampida en direcció al prat. Amb tanta sort que, mentre el bou fugia com un esperitat, va arrossegar l’estaca i, sense voler, va anar solcant la terra. Quan l’encarregat de l’animal es va despertar i no va veure el bou, només va haver de seguir la rega que havia deixat. Era un séc a la terra, un senyal longitudinal, més o menys ample i profund, que havia deixat l’estaca en arrossegar-s’hi tot penetrant-hi. Un cop va trobar el bou, el va conduir cap al poblat i, en arribar, ens va explicar que havia tingut una pensada per millorar la feina de llaurar la terra. Com pots veure, Aynires, si ens mirem el nostre voltant, la Naturalesa és prou sàvia per donar-nos les solucions que ens convenen.

Baasi estava carregat de raó. La solució, el remei, l’havien tingut sempre davant dels ulls, però s’havien entestat a no veure-la, mirant cap a una altra banda, lluny del seu entorn, fora del poblat. No s’havien aturat a escrutar, a investigar a fons les possibilitats que oferia l’indret que havien triat per viure.

—Ens estalviaríem tants maldecaps si féssim més cas de tot allò que ens envolta! —es lamentava Baasi.