L’acte ja fa estona que ha començat, perquè en Sebastià tenia gent i m’ha entretingut. El petit local, cosa estranya, es veu ple. No queda cap cadira lliure, fins i tot hi ha mitja dotzena de persones dretes, recollides contra la paret dels fons. En Prats, assegut dalt de la menuda tarima, perora amb unes quantes pàgines escrites al seu davant, però no sembla que les consulti gaire sovint i, quan ho fa, encara és amb una ullada superficial i ràpida; només deu haver escrit el guió del seu parlament, cosa que no em sorprèn: té facilitat de paraula i improvisa bé.

«… calen unes qualitats, uns defectes si voleu, i probablement totes dues coses, per a decidir els trets mitjançant els quals és possible de definir una cultura particular, relacionada, no hi ha dubte, amb les altres cultures veïnes i fortament vinculada en un context comú del qual un dia partí…».

Des d’on sóc el sento malament, no perquè el local no reuneixi unes bones condicions acústiques, sinó perquè té una veu fosca i parla massa de pressa. Al meu davant, la gent allarguen el coll, paren l’orella, una mica entregirats cap a la banda de la porta per on de tard en tard entra algun ressagat com jo.

«… no es tracta d’un fet espontani, d’un acte precís i que podem analitzar, dissecar convenientment. Ben cert que els historiadors ho fan. Hi ha una fita arbitrària, elegida més que per esperit de comoditat per raons indefugibles de caràcter pràctic, però observem que aquesta fita indica sempre el moment en què una societat ja és constituïda…».

Observo els rostres coneguts, els rostres desconeguts. Com sempre en aquesta mena d’actes, hi predomina l’element femení, i no certament jove, sinó senyores de mitjana edat que hom sol veure en totes les manifestacions culturals i que ningú no sembla saber gaire bé qui són. Ningú vol dir els joves, car els vells cavallers que han proporcionat hores més o menys glorioses al nostre país les saluden afectuosament, els besen la mà amb gestos furtius i desplaçats que elles acullen amb un somrís cansat però amical.

«… nosaltres l’acceptarem tal com és perquè perseguim, com tot allò que és conscient i desitja durar, una continuïtat. No una continuïtat de normes, entengui’s bé, sinó d’impuls. Vull dir que la força és la mateixa, o així ho esperem, i el mateix l’objectiu, però que els mitjans han canviat…».

Fito l’orador com si es tractés d’una persona que veig per primera vegada. Potser és culpa meva, potser no és ell qui ha modificat la seva actitud, sinó que jo no he sabut interpretar-lo prou bé en ocasió dels contactes esporàdics que hem tingut, però el llenguatge que parla m’és familiar i agradable.

«… perviuen modalitats de caràcter que tots els estudiosos de l’ànima catalana han reconegut com a propis de la nostra gent, però ara els costums a través dels quals es manifesta la nostra peculiaritat ja són uns altres. No per virtut de la raça, sinó per imperatius d’aquest moment, quan les fronteres tendeixen a enderrocar-se i neix un principi de bona voluntat…».

No sé com interpretar-ho, ara, i el mateix deu passar a Massic, el qual descobreixo assegut dues rengleres més endavant, brandant el cap amb un moviment lent i insegur, dubitatiu. Però potser només sospesa l’aspecte retòric de les manifestacions d’en Prats i, inconscientment, l’enveja per haver tingut l’oportunitat de manifestar-se davant un públic atent i, com alguns diran, selecte.

«… perquè no som una cultura tancada, senyors, i fins gosaria dir que no ho hem estat mai. Ni ho podíem haver estat si, com assegura Vicens Vives, el nostre és un país de corredor, de passadís, si som la terra de pas on tots els nòmades han deixat alguna cosa d’ells mateixos, una empremta que hem sabut assimilar sense destruir allò que duia de positiu…».

Butxaquejo, cercant una cigarreta, però tot seguit observo que no fuma ningú i torno a desar el paquet. Canvio de peu, l’espatlla recolzada contra la paret, segueixo amb l’esguard els moviments aprovadors dels oients que es deixen endur per la fluïdesa una mica cantelluda d’en Prats. Un dia potser tindrà ocasió d’enfilar-se dalt d’una tribuna, d’un balcó més o menys presidencial, i d’adreçar-se a una multitud que ara dorm en espera del demà.

«… i aquesta és una de les qualitats que m’agradaria d’assenyalar especialment, la facultat de transformar en cosa pròpia la manifestació aliena que actua de catalitzador. Perquè aquesta qualitat demostra que la personalitat del nostre poble és poderosa i flexible i, per tant, que en tot moment es troba preparada per a resistir eficaçment un projecte d’anihilació…».

Els rostres s’inclinen els uns cap als altres, perquè ara saben que no han estat frustrats en llur esperança, que en Prats els dirà, els diu ja, aquelles coses que han vingut a sentir i que durant tant de temps han estat callades; aquelles coses que ells sempre devien haver sabut però que nosaltres hem hagut de descobrir de nou i que per això ens semblen inèdites. S’inicia àdhuc algun xiuxiueig discret i els més vells aprofiten la pausa del conferenciant per escurar-se la gargamella.

Al meu costat un xicot que conec vagament, el qual he vist en algun indret però que ja no recordo com se diu ni qui deu ésser, comenta:

—Fort, oi?

Assenteixo sense paraules, i ell diu encara:

—No sé si hi deu haver algun guardià de l’ordre públic…

Però l’ordre no ha estat alterat, ni ho serà. Tots som gent de paraules i la xarxa que s’ha anat teixint probablement demana ganivets. La veu d’en Prats s’aixeca una mica més, té un moment de vibració quan els seus ulls abandonen les quartilles que ha estat contemplant i amb el rostre ben dreçat, la barbeta punxeguda i agressiva, diu:

«… s’ha parlat poc de la nostra capacitat de silenci, d’aquest mur que sabem dreçar contra cants de sirena i amenaces i contra el qual reboten els punys i les pistoles. Qui calla no sempre atorga, com sol dir-se amb veu popular. De vegades es calla mentre es madura i en el silenci d’un poble pot retrobar-se una mica d’aquest silenci, d’aquesta aparent quietud de la planta que treballa sota el terròs, inobservada, inoïda…».

El meu veí exclama:

—Bé!

Li costaria poc d’aplaudir. Però jo ara em distrec perquè acabo de veure en Peralta, assegut a tercera fila, cap a l’extrem, al costat d’una noia que vesteix de blanc. Té una cigarreta a la boca, sense encendre, i la testa inclinada cap a una banda, els ulls clavats aparentment en el respatller de la cadira del davant.

«… però plantes i pobles un dia abandonen el món del silenci i fan sentir la seva veu, de primer tímidament, però ensems amb urgència, perquè el silenci perllongat més enllà de certs límits corre el risc de fer-se definitiu, de canviar de signe, de naturalesa. Hi ha un gra mort i un gra viu, o morts tots dos si hem de continuar amb el símil vegetal, però un d’ells perquè ha fruitat…».

El meu veí comenta.

—El trauran en braços…

No diu en quins, i jo m’ho pregunto mentre observo els dos individus que s’han quedat a tocar mateix de la porta protegida per una cortina i que adrecen un esguard apassionat a la tarima de l’orador. Ells tenen la culpa que em perdi les darreres paraules, perquè quan escolto de nou ja només se senten els aplaudiments de la gent que va aixecant-se de les cadires. Però també ells aplaudeixen, es miren l’un a l’altre, i els rostres una mica massa enèrgics, gairebé ferotges, s’obren en un somrís complagut que, en el més alt, revela dues dents d’or.

En Prats continua dalt de la menuda tarima; els seus admiradors no el deuen deixar baixar, perquè potser una dotzena de persones s’han precipitat a apoderar-se de les seves mans, i ell s’hi encara somrient, segur d’ell mateix, els fa explicacions suplementàries.

Els altres oients es reuneixen en petits grups per entremig de les cadires ara desordenades i, després d’un moment d’indecisió, avanço com puc per l’estret passadís que queda entre la paret i les rengleres, l’esguard fit en en Peralta, el qual encara no s’ha mogut i parla amb la seva veïna.

—Ei, Bastida!

Tombo el cap, bescanvio un somriure amb en Massic, que es desfà de dos interlocutors que desconec i avança al meu encontre saltant per damunt d’una cadira capgirada.

—No se’t veu mai, noi.

—Senyal que hi ha feina.

—Escrius molt?

—Ara he començat una cosa. I tu?

—Un poema èpic, noi. Les grandeses i les misèries de la raça.

Bromejo:

—Ja deus tenir editor.

—Ara per ara, me l’hauré de guardar.

Dóna un cop d’ull cap a la tarima.

—Què t’ha semblat, això?

—En termes generals, bé.

—En termes general? Ets exigent, tu!

—No, home! Vull dir que sí… Potser m’hauria agradat una mica més concret. És clar que tots fem el mateix.

—L’anem a felicitar?

Inclino el cap, insegur.

—No hi arribarem. Hi ha molta gent. Buscava en Peralta. Sabies que ha tornat?

—Sí. És més endavant.

I assenyala amb el cap.

—Ja l’he vist.

Ara el xicot s’ha aixecat, canvia encara unes frases amb la seva veïna, la qual observo que té un perfil una mica agressiu, però no del tot desplaent.

—Qui és, ella?

Arronsa les espatlles.

—No la conec. L’he vista en algun lloc, però no sé…

En Peralta mira al seu entorn, ens distingeix, alça una mà. En Massic comenta:

—Ha vingut prim, oi?

—Deu haver passat gana.

—Home! Menjava a la Ciutat Universitària.

Jo ric:

—No he dit res, doncs.

En Peralta, empresonat entre gent que fa comentaris, ens indica que no es pot moure, i per això faig:

—Anem a rescatar-lo.

Ens esmunyim per entremig de les parets humanes, l’un darrera l’altre.

—Perdó…

Molts ja comencen a desfilar, i ara fins i tot en Prats ha baixat de la tarima, però per quedar-se al costat, on els admiradors segueixen pidolant-li un somrís, uns mots.

—Se’l veu satisfet, oi?

—Qui?

—En Prats, home.

—És clar; sempre afalaga…

En Peralta ha reexit a trencar el cercle que l’envoltava, fa camí cap a nosaltres i, per darrera d’una esquena femenina molt molsuda i negra, ens donem una mà, amb l’altra ens abracem.

—Hola, noi! Quina sorpresa m’has donat…

—I en Prats, no?

—Què vols dir?

—Esperaves que es destapés com ha fet?

—No ho sé. Potser no.

—Anem a dir-li alguna cosa… si podem.

Però ara tota aquella banda de local s’ha anat buidant. Desplacem encara unes cadires, avancem cap a la tarima, on ell ha tornat a enfilar-se per recollir les quartilles que s’hi havia deixat.

—Ei, Prats!

Es tomba, tot plegant els papers, mig atent als mots d’un senyor tot arrugat que li parla amb una mica de vehemència.

—Hola, xicots.

El senyor ens llambrega, li allarga la mà i, amb el cap, ens saluda abans d’allunyar-se.

—S’admeten felicitacions?

—Si són discretes…

En Massic assenyala cap a la gent que encara resta al local, diu:

—Ja veus com els has deixats…

—Convé sotraguejar-los una mica. Al cap i a la fi, és el que volen… sortosament.

—Senyor Prats…

És una veu femenina, i darrera d’ella hi ha dues persones més: una noia i un senyor entre dues edats.

—Ens ha agradat molt i volíem dir-li-ho…

Jo el toco pel muscle.

—Ja ens veurem…

—Sí. Us n’aneu, ja?

Però tot seguit desvia la seva atenció cap a la noia, la qual simultàniament ha començat a dir:

—Ja sabíem que no ens defraudaria…

Nosaltres tres ens anem retirant, ara progressant cap a l’altra banda de cadires. Trec el paquet de cigarretes, l’ofereixo als altres dos, però només en Massic accepta, perquè en Peralta encara té la seva entre els llavis, apagada.

—Qui era, aquella noia?

—La del meu costat?

—Sí.

—La filla d’un professor de francès, l’Arnós. Però sortim d’una vegada, que aquí fa una calor del diable.

Ens agafa pel braç, gairebé ens empeny al seu davant.

—No tens tard, oi?

—No. Hem fet més aviat que no em pensava.

—Han començat molt puntuals.

—Ja ho he vist. Me n’he perdut la meitat.

Desfem un grup que s’havia aturat a tocar de la cortina, sortim al petit replà que inicia un tram de tres graons, alentim una mica més per encendre les cigarretes.

Dalt, travessem la sala ara a mitja llum i, sense aturar-nos, donem un cop d’ull als llibres que omplen les llargues prestatgeries. En Peralta em passa el braç per l’espatlla, amicalment. Diu:

—Sembles una mica apagat…

—Qui, jo? Si estic molt content de veure’t!

—No em referia a això. Passa alguna cosa?

En Massic intervé:

—Ja saps com és, aquest…

Jo em giro:

—Com sóc?

—Una mica temperamental. Grans entusiasmes, petites depressions…

Però en Peralta ja hi ha perdut interès. Deixa relliscar el braç, pregunta:

—On anirem?

—Fem el vermut…

—Véns, tu, també?

En Massic dóna un cop d’ull al rellotge.

—Em faríeu fer tard. A un quart d’onze tinc una reunió i primer vull sopar.

L’altre bromeja:

—Consell d’administració?

—Què més voldria!

Vacil·la una mica, i afegeix:

—Uns contactes polítics que poden ser interessants. Ara no puc dir res més…

En Peralta riu mentre desemboquem al carrer.

—És curiós, tot continua igual. Quan t’has passat una temporada fora, ni que sigui curta, i tornes, t’imagines que les coses seran diferents, que d’una manera o d’una altra s’haurà fet un pas… I no.

—Potser s’ha fet. Cada dia se’n fan.

—Però no es veu.

—És clar. No sé de què t’admires… Cap a on aneu?

—Al Navarra mateix. No?

Jo assenteixo.

—Vinc fins a la cantonada; agafaré el tramvia.

Avancem per la vorera plena de gent apressada; amb l’esguard seguim una noia que corre per enfilar-se dalt d’un filobús. Després ens somriem mútuament.

—Boniques cames.

En Massic branda la testa:

—Tampoc tu no has canviat.

—Ni elles, si ho anem a mirar.

Em toca el muscle.

—Com van les coses amb la Joana?

—De cap manera. Fa temps que ho hem deixat córrer.

En Massic ens mira, sense preguntar res.

—I l’Eugènia, l’has tornada a veure?

—No; ja saps que va ser definitiu.

L’altre fa:

—Si que estem carregats de dones!

—Drieu la Rochelle.

—Què dius?

—És el títol d’un llibre seu: L’home carregat de dones.

—El col·laboracionista que es va suïcidar?

—Sí.

Tombem cap al passeig de Gràcia, fem unes passes vorera amunt, l’un darrera l’altre, perquè la riuada de transeünts és espessa, impenetrable.

—Aquí, un dia, hi haurà una epidèmia de suïcidis.

—No ho podran fer; tots són catòlics.

—Ho diuen. En un ambient com el nostre em sembla que no se’n pot ser.

En Massic protesta:

—Se’n pot ser a tot arreu. Jo bé m’hi tinc.

—Vols dir que vas a missa. També hi van les putes.

—No em penso que els faci cap mal, això!

En Peralta es mig atura.

—Veus quina mena de moral? M’emprenyeu, vosaltres!

—Perquè no hi entens gens. Si et penses que…

Però ell el talla amb un gest:

—Sí, sí, ja ho sé! Acabaràs per dir-me que els més pecadors són els més catòlics. Ja he llegit Graham Greene.

—No volia dir res de semblant. Tu et penses que amb quatre frases pots desfer-te de tots els problemes…

Jo assenyalo:

—No és aquest, el teu tramvia?

—Sí. Ja en parlarem, si vols.

—Parlarem de la teva conversió.

Riu i m’agafa pel braç mentre en Massic baixa de la vorera, mig girat, l’esguard reprovador. Després fa:

—No sé quina mosca l’ha picat.

Em prem el muscle més afectuosament, canvia de to:

—Que estic content de tornar-te a veure!

—I jo, noi!

—A París pensava en tu moltes vegades. T’agradaria, viure allí.

—M’agradarien moltes coses que no em puc permetre.

—Però durant les vacances…

Aixeco la mà per saludar en Massic, que ens fa senyals des de la plataforma del tramvia.

—Ja saps que mai no en tinc ni cinc. I ara…

Callo mentre ens esmunyim entre les taules arrenglerades, on es poden veure tot de rostres estranys, procedents d’altres latituds.

—Algun contratemps?

—No; ja t’ho contaré.

—Una noia?

—Una noia. Aquí no hi ha cap taula…

—Sí, mira, al final…

Encara hi queden tres vasos, dues ampolles buides de cervesa, uns platets, però ens hi precipitem, avançant una parella madura que s’ha embolicat amb les cadires de les taules veïnes.

—Una noia no és mai un inconvenient.

—Segons… Aquest cop es tracta d’una altra cosa.

Seiem, jo d’esquena al passeig.

—Però no parlem de mi… M’has deixat molt encuriosit amb això del teu viatge a Amèrica. No diguis que tens una altra beca.

—No; és molt millor.

Esclafa la cigarreta contra un dels platets.

—I no solament per a mi, sinó perquè potser podré fer alguna cosa per a tots nosaltres.

Es reclina contra el respatller per no interferir els moviments del cambrer que s’ha aturat davant nostre i comença a recollir tots els objectes.

—I els senyors?

Em consulta:

—Què vols, tu?

—Cervesa.

—Jo beuré Picon.

El cambrer repeteix:

—Un Picon i una cervesa.

Passa el drap per la taula, s’allunya, i jo pregunto:

—En quin sentit? Treballaràs per un editor, potser?

Fa un gest indecís, torça el coll.

—Fins a cert punt…

Estén la mà mentre jo deixo caure la punta de la cigarreta que ja em crema els dits.

—En realitat he d’anar a fer un curs de literatura en una universitat de l’Oest.

—Literatura catalana?

—Literatura espanyola. És clar, ells entenen la castellana, però jo em proposo parlar-los també de la nostra.

Somriu, satisfet.

—És una cosa ben pagada i que ha vingut ben bé per carambola. A la Ciutat Universitària coneixes gent interessant i pots fer bones relacions. Per això et dic que també hauries de sortir una mica.

—Però t’ho han demanat així, sense saber qui eres?…

—Sí i no. Vull dir que a París vaig fer feina, vaig organitzar unes conferències, i això em permeté de conèixer una professora americana que ensenya anglès en aquesta universitat que et dic.

Torna a somriure, i ara em mira amb les parpelles gairebé plegades.

—Ens vam fer molt amics…

—Ja veig per on vas. I aquesta…

Em mossego la llengua, però després decideixo prosseguir:

—Aquí s’havia parlat d’aquesta aristòcrata amb la qual deien que anaves.

Ell s’espolsa alguna cosa de damunt, una mica despectivament.

—Bé, aristòcrata… Rica, vols dir. Sí, no ho vull amagar. Però tot s’acaba.

I puntualitza:

—Una cosa no té res a veure amb l’altra.

Es treu una cigarreta, i després el paquet sencer; me l’allarga.

—No; acabo de llençar-la.

—Pel que sembla, mitja facultat havia vingut a passar les vacances a Europa, perquè hi havia altres professors i també el rector o principal com em penso que en diuen ells. Ellen… la professora d’anglès es diu Ellen, saps?… me’l presentà i ell va assistir també a una conferència o dues. D’això ha vingut tot.

—Però tens contracte?

—Per un semestre. Després, si agrado, podré quedar-m’hi més temps. Falta que m’agradi a mi, però.

Jo comento:

—Ja sé que l’anglès, el saps, però, ¿el domines prou per a fer un curs?

—Ja ho veurem. L’americà té coses… De primer potser serà una mica difícil. Però qui no arrisca res…

—I què té a veure això amb l’edició de llibres?

—Això, res.

Calla, perquè el cambrer ha tornat amb les nostres begudes, les deixa damunt la taula.

—Xarop?

—Un través de dit.

Observem les seves maniobres, de primer amb la cervesa, després amb el Picon. Ell es fica la mà a la butxaca.

—Quant és, tot plegat?

—Deixa, pago jo.

—Ni parlar-ne. No oblidis que aviat cobraré en dòlars.

S’ha tret la cartera i allarga un bitllet al cambrer. De passada, comenta:

—És clar que la vida allí diu que és molt cara, de manera que tampoc no em faig la il·lusió de tornar milionari.

Jo ric:

—Ni t’agradaria ser-ho, probablement.

—Probablement.

Recull el canvi del cambrer, li lliura dues pessetes, i l’altre fa:

—Gràcies.

Bec un glop de cervesa, fresca i agradable. Després, tot eixugant-me els llavis, dic:

—T’havia preguntat quina relació tenia tot això amb l’edició.

—Ah, sí. És una altra cosa. L’Ellen té un oncle que dirigeix una editora, la Phenix, no sé si n’has sentit parlar…

—No; n’hi ha moltes.

—Sí; n’hi ha moltes. Doncs bé, ella mateixa es veu que hi té algun interès, perquè el seu pare, ara ja mort, també era de la casa. I ara sembla que s’han encuriosit per la literatura espanyola, i de nou vull dir castellana, però no acaben d’estar orientats. Me’n va parlar i fins envià un cable al seu oncle.

—Amb precipitació tota americana.

—Sí, una mica… No hi ha res en ferm, vull dir que no hem fet contracte ni res. Però ells volen un assessor i em penso que no hi haurà cap dificultat.

—Però tu no la coneixes gaire, la literatura castellana actual.

—No hi fa res. Aquests dies he comprat moltes coses i penso endur-me-les. Les llegeixo, també. I després, encara que no vulguis, pel sol fet d’haver viscut aquí, la segueixes. Al costat d’ells, que no deuen saber-ne res de res, puc passar fins i tot per un especialista.

Riem tots dos, fem una pausa mentre bevem, i després ell torna:

—A nosaltres ens ignoren del tot, és clar. Ellen ni sabia que hi havia escriptors que utilitzaven normalment una altra llengua, es pensava que tot es feia en castellà. A l’editorial deuen tenir la mateixa idea, però a poc a poc…

Treu un gran núvol de fum que la brisa lleu s’emporta en un moment, fa caure la cendra a terra.

—A mi, la veritat, em sembla més interessant això que el lloc de professor a la universitat. Els aconsellaré uns quants títols, suposo que els publicaran, i aleshores, amb tota naturalitat, els proposaré unes quantes obres catalanes. En principi, no crec que s’hi oposin si les novel·les són interessants…

S’interromp, estossega una mica i diu:

—Això em fa pensar que em caldrà un exemplar del teu Capvespre sostingut.

—Ja el tens. Recorda que te’l vaig donar.

—Sí, ja ho sé. Un altre. Aquest es queda aquí, a la meva biblioteca. No es deu pas haver esgotat, suposo?

—No, encara en queden més que no voldria. Ja en demanaré un a l’editor. Quan te’n vas?

—Oh, no corre pressa, encara m’estaré prop d’una mesada aquí.

—Ah! Quan t’he sentit, per telèfon, m’he cregut que ja tenies un peu al tren.

—No; no exageris. Si tot anava bé, començaria amb la teva novel·la i una de meva. La caritat ben entesa…

Jo faig, sincerament:

—A més, t’ho mereixes.

Ell ironitza:

—Favor que em fas.

Després precisa:

—Això sí, voldria una cosa: que per ara no diguessis res a ningú. Si tot surt com vull, ja hi haurà temps de parlar-ne amb els altres que tinguin novel·les exportables. No m’agrada que la gent es faci il·lusions.

—Ara me’n faré jo.

—Ja m’ho penso. Però a algú o altre ho havia de dir. Si la Phenix no l’espanta publicar novel·les catalanes, em caldrà algú, aquí, per anar recollint material. I no solament coses publicades, sinó possibles obres inèdites que s’han hagut de quedar al calaix per motius polítics, socials, de moralitat… pel que sigui.

Beu una mica de Picon, em somriu per damunt del vas.

—T’agrada, oi?

—Són les notícies més bones que he sentit en molt de temps. Per això dubto que les coses rutllin com vols… com volem.

—Doncs jo hi tinc molta confiança. És clar que fa de mal dir… Però comptem també amb aquesta noia, l’Ellen. La seva influència pot ser decisiva. Encara que no intervingui directament en les feines de l’editorial… Ara coneix bé el nostre problema, i t’asseguro que hi simpatitza.

—Però això durarà només mentre dormis amb ella. Després… És una noia gaire volàtil?

—… No. Com moltes americanes, una insatisfeta. T’he dit que és divorciada?

—No.

—Doncs sí. El seu marit tenia un lloc directiu a la Pepsi-cola; encara deu tenir-l’hi. Ja és una mica gran, ella, uns trenta-dos anys. Potser tindré ocasió de presentar-te-la.

—Ha de venir aquí?

—Sí. Ara s’ha quedat a París, però a primers de mes vindrà. Ens en anirem junts, si és possible. T’agradarà. És una noia molt instruïda i…

Tot d’una calla, i després fa ràpidament:

—No diguis res.

Em giro, seguint el seu esguard, i veig en Prats que puja escortat per un xicot de la seva colla, en Fagedes, i un poeta que només conec de vista, en Torrens, més gran que nosaltres i especialista en poemes eucarístics. Ells ens han vist també, ens somriuen i, l’un darrera l’altre, avancen cap a la nostra taula.

—Ja ho veig, conspirant.

—Com de costum.

En Peralta diu:

—Seieu, homes.

—Sí, també volíem beure una cervesa.

—Tu deus haver fet set…

En Torrens i jo ens mirem, i ell diu:

—Bastida, oi?

—Sí. Torrens?

Encaixem i en Fagedes pispa una cadira inocupada de la taula veïna. En Peralta i jo ens comprimim una mica per tal de fer-los lloc. Dic:

—No et queixaràs, eh, Prats? Mai no havia vist aquella cofurna tan plena.

—Era el tema. Hi ha temes que fan moure la gent.

—Ets un polític!

—Se n’ha de ser. Després, això és el que interessa. Jo, per gust, potser més m’hauria estimat parlar de la poesia de la Renaixença, posem per cas, però hi ha coses més urgents.

En Fagedes intervé:

—De tota manera, és encoratjador que responguin.

—Sí, és clar.

En Peralta s’inclina endavant, precisa:

—Ara falta saber quants d’aquests respondrien també si se’ls parlava amb més claredat, si deixant una mica de banda els conceptes abstractes ens decidíem a dir les coses pel seu nom.

En Torrens opina:

—No es pot fer.

Jo dic:

—Fins a cert punt. Al capdavall, les implicacions eren clares. Discutim uns fets, una realitat cultural, però si existeix és que també deuen existir moltes altres coses. Una societat que pensa de determinada manera, que té unes aspiracions econòmiques, socials, religioses i tot… No tota la cultura es redueix als llibres, ni la fan únicament els literats. La literatura només és una part, en alguns moments potser la més sana, la més viable, la més combativa si voleu, d’un conjunt cultural que expressa una posició davant l’existència i que…

—Digue-ho, doncs.

Miro en Prats, que m’ha interromput.

—Tot això es pot dir.

—Ja ho sé. Tu mateix ho has dit. No has fet res més, si vols. Però jo vull dir citant fets, mostrant amb proves, amb exemples, fins a quin punt hi ha una voluntat que aquesta cultura, globalment, continuï essent viva, i per què és d’aquesta manera i no d’una altra.

En Prats només pregunta:

—Tens ganes de parlar-ne?

—M’agradaria fer-ho. Ara que no sé si sóc el més indicat.

—Per què no? Després de la teva novel·la… i abans i tot… se’t mira amb molta curiositat.

—I aprovació?

En Peralta riu per sota el nas, garneu, i en Torrens es decideix a dir:

—Hi ha de tot. Al nostre país les actituds extremistes…

Aixequem els ulls cap al cambrer, que s’ha atansat; després en Prats mira els altres:

—Cervesa també?

—Sí.

—Tres cerveses.

Jo espero un moment, i aleshores explico:

—No tan extremistes. La gent s’espanta per poca cosa. Molts es pensen que encara som als temps de la burgesia constructiva…

—Jo mateix. Em sembla que ho és.

—Sí? Què enteneu per constructiva? ¿Arreplegar diners i més diners i fer-se una torre de les mil i una nits a la Costa Brava?

En Torrens denega, gairebé ofès.

—Que uns quants no s’hagin preocupat de res més no vol dir… No sé si heu pensat que de fet, ara, en aquest moment, i durant aquests anys, la burgesia és l’única classe que ha sostingut la nostra cultura. Sense ella ja no se’n cantaria gall ni gallina.

—Voleu dir que ha cultivat el nostre folklore, que és una cosa diferent.

—El folklore forma part de la cultura…

—A condició que no ens hi quedem… Hi ha un folklore ucraïnès, per exemple, però dubto que ara hi hagi una cultura ucraïnesa. Una cultura comença a comptar, a merèixer aquest nom, quan arriba a un estadi superior. A la nostra burgesia això no sembla haver-li interessat. Com podia interessar-li, si en gran part fins ha abandonat el nostre idioma!

—No és un fenomen tan general com us penseu i, d’altra banda, ja va de baixa.

—Aleshores voleu dir que se l’ha arrossegada, que l’hem arrossegada…

—Qui?

—Entre altres, nosaltres, la joventut…

Ell mig riu.

—Que també pertany a la burgesia.

—La joventut no pertany a cap classe. Haver nascut en una família burgesa no converteix forçosament l’individu en un burgès. Carall, ho sabem, en tenim proves!

En Prats intervé:

—No us sulfureu. Tots dos teniu una mica de raó, potser. Hi ha una burgesia sana.

—Deus voler dir que ara hi ha una burgesia que es vol fer perdonar.

—Tothom té dret a equivocar-se.

—Fins a cert punt, i segons en quines coses. No tenia dret d’abandonar el país. I en dir abandonar no vull dir que se n’anés físicament. Va absentar-se’n espiritualment. Ha pensat en termes que no eren nostres.

En Torrens torna a saltar:

—Però del veí tampoc!

—Li feia el joc. No cal que us citi aquestes paraules: qui no és amb mi és contra mi…

—No és tan senzill. Vós sou molt jove…

—No accepto que això sigui un argument desfavorable.

En Peralta, que fins ara ha callat, deixa sentir la seva veu:

—Té raó. Hi ha una generació, la vostra, Torrens, que en termes generals, i admetent totes les excepcions que calgui, sembla haver-se complagut amb el pensament que seria la darrera. Això em fa pensar en un conegut de casa que no vol tenir fills perquè li fa gràcia, diu, de ser l’últim del seu llinatge. No té cap importància, perquè no és cap llinatge il·lustre i, si cal jutjar pel passat… En fi, això no interessa. Vull dir que si en un cas particular això ens pot deixar indiferents, ens ha de preocupar, en canvi, quan es tracta d’una actitud generalitzada, quan sembla haver-hi una intenció, si es vol impremeditada, de suïcidi…

L’altre fa, despitat:

—Us ho deveu imaginar. Ja no parlo personalment… però en cap de la meva generació no he observat aquesta complaença a què al·ludiu.

En Prats torna a interposar les seves bones obres:

—Potser anys enrera existia no una complaença, sinó un sentiment de ser el darrer… No s’ha de mirar amb passió, això; ni res.

Se’ns adreça, a en Peralta i a mi:

—A vosaltres us cou una certa voluntat que manifesten d’oblidar-vos, de treure-us importància. I dic a vosaltres perquè els novel·listes heu rebut més que ningú. Però no us ha d’estranyar. Heu trencat amb uns corrents d’avantguerra que encara no havien tingut l’oportunitat d’exhaurir-se naturalment. M’enteneu, oi? Hom esperava que els reprendríeu allí on els altres els havien deixats, i no ha estat així, hi ha hagut una solució de continuïtat, perquè heu mirat a fora i no a dins.

Salto:

—No podíem mirar a dins. Hi havia un parèntesi. Durant quinze anys ningú no ha fet res, o si ho han fet no s’ha publicat. Quinze anys són una generació i nosaltres ja formem part de la següent. És explicable que hagi canviat la sensibilitat.

En Fagedes s’escura la gargamella, fa:

—Ara caldria saber si aquesta novella sensibilitat és específicament nostra.

—Vols dir catalana?

—Sí.

En Peralta contesta per mi:

—Ho és. No pot ser d’altra manera. Tota sensibilitat és lligada a un país, a un moment, a una circumstància. La pregunta que caldria fer és si aquesta sensibilitat, per seguir donant-li aquest nom, no està embridada…

—La sensibilitat, no; la seva expressió, sí.

—La seva expressió, és clar; una sensibilitat que no es manifesta és com si no existís.

Calla i tots seguim les maniobres del cambrer, que ha tornat al nostre costat i obre les cerveses abans d’abocar-les als vasos. En Prats es fica la mà a la butxaca.

—Heu pagat, ja, vosaltres?

—Sí.

Consulta el cambrer:

—Quant és?

—Vint-i-quatre.

Els altres dos no diuen res i ell allarga un bitllet de vint-i-cinc.

—Ja està bé.

L’home es gira cap a la taula del costat, on un matrimoni i dues noies acaben d’asseure’s, i en Prats reprèn:

—Hi ha moltes maneres de manifestar-la, però. No tot ho hem de mirar en funció dels llibres, com hem dit. No podem manifestar-la de la mateixa manera, amb la mateixa expressivitat, escrivint que parlant.

—No hi estic totalment d’acord.

—Què vols, doncs, no publicar?

Agafa el vas, però abans de beure encara diu, assenyalant-me amb el cap:

—No tothom té tanta sort com en Bastida, que diu el que vol i el que li passa…

—El que vull, no. No tot el que vull, en tot cas.

—Però s’entén bé. Algú conspira, per exemple, i no es diu contra qui. Però contra qui pot conspirar? Em sembla que només contra els poders establerts.

En Fagedes diu:

—Molta gent no l’han entès.

—No l’han volgut entendre.

—Sí; no els interessa entendre-ho. En això hi ha molt mala fe.

En Torrens s’hi oposa:

—No és mala fe. És un moviment d’autodefensa. Hem d’acceptar que a molta gent pot no agradar-los que es defensi una cosa nostra atacant al mateix temps la mentalitat que ha fet que fos així, d’una determinada manera…

—Tornem al mateix.

En Peralta fa:

—No és obligatori que la societat catalana sigui de tendències burgeses. La burgesia és un accident. Se’l pot superar. Tu em fas pensar en allò de Catalunya serà catòlica o no serà. Véns a dir que serà burgesa o no serà. Però per què? Això només és una fórmula, i n’hi pot haver moltes d’altres. N’hi ha.

—Entenguem-nos… ¿De què parlem, del present o del futur?

—Una mica de tot; del present sol no se’n pot parlar.

En Prats somriu, més amb els ulls que amb els llavis.

—T’agrada, dir aquestes coses…

—És que és veritat, home! Si ho anem a mirar, ningú no fa res per a ara, per a l’instant que passa, sinó per a demà, per a demà passat, per a la setmana vinent… L’industrial treballa per vendre el mes que ve; l’obrer, per cobrar el dissabte…

—Això és molt bonic, però no hi té res a veure.

Em trec una cigarreta, deixo el paquet sobre la taula.

—Us ho sembla. Jo crec que en Peralta té raó… Vós també aspireu a alguna cosa, no sols personalment, sinó per a la nostra terra.

—Com tothom.

—Si hi aspireu, és que es tracta d’alguna cosa que no teniu, que la nostra terra encara no té. La voleu per a demà, per a tan aviat com sigui possible, però per al futur en definitiva. I hi pot haver moltes menes de futur. Vós potser en voleu un que s’assembla massa al passat…

—I ara!

Fins i tot rebutja la idea amb les mans.

—Un passat de desordres? No, gràcies. Tots en tenim prou.

—No em refereixo als desordres, sinó a la mentalitat…

En Fagedes salta:

—Una mentalitat que els provocà.

En Prats torça el gest.

—Cada vegada ens entenem menys, em sembla.

—És clar, tot això són discussions de cafè, sense cap rigor.

El novel·lista, parsimoniosament, fa:

—Si procedíem amb rigor, encara hauríem de ser més durs. No pot negar-se sense mala fe que tot un estament del nostre país… i parlo en termes generals… va perdre el sentit de la realitat i es desinteressà de les seves responsabilitats històriques. Tots sabem…

En Torrens fa un gest precipitat, mou el cap.

—No correm tant. Caldria discutir…

Però en Peralta exclama:

—No defenseu l’indefensable!

L’altre insisteix:

—Caldria discutir què entenem per responsabilitats històriques. Potser no són sempre les mateixes.

—Parlo de les d’aleshores, precisament. De cara al país semblaven prou clares. Però la burgesia va preferir conservar o restablir unes estructures envellides que el poble condemnava. Per això dic: ¿com podem deixar-nos manar ara pels mateixos que no van saber escoltar la veu de la terra i es van desentendre de les seves aspiracions?

Faig caure una mica de cendra dins el vas buit.

—Crec…

Però en Torrens em passa al davant, parla ràpid.

—Això és xerrar per no dir res. ¿Quines són les aspiracions del país? Les vostres, les dels extremistes? Si, per començar, del país, no en sabeu res! Després de tants anys de silenci, el país és una capsa tancada, i cadascú és lliure de suposar que a dins hi ha allò que li plauria de trobar-hi. Però no vol dir que hi sigui.

—Em permeteu una pregunta?

—És clar.

—Què enteneu per país?

—El mateix que tothom. El conjunt de persones que hi viuen. Bé… ara potser caldria afegir: i que hi han nascut.

—M’ho pensava.

En Torrens arrufa les celles.

—No és això?

—No. El país en darrer terme són les persones que tenen una voluntat i se senten capaces d’orientar els altres, els inconscients, els tant-se-me’n-fum…

—Els polítics, vaja.

—Els polítics, els pensadors, els sociòlegs, els escriptors, tots aquells la missió dels quals és precisament d’informar, de dirigir, d’ajudar a fer prendre consciència.

—Bé, fins a cert punt…

En Prats pontifica:

—És evident que la gent que dormen només en una mesura molt petita constitueixen el país. No que siguin tan neutres com volem suposar, però. La dormida no és tan total com sembla, dormen amb un ull i amb l’altre segueixen atents el que passa, i també voldrien que passés de certa manera…

En Peralta se’l mira amb un esguard gairebé incomprensiu. Després ho esbandeix tot amb un gest.

—En el passat, el país ha respost als estímuls. No hi ha cap motiu per a creure que ara no hi respondria, també. Però l’estímul sempre ha vingut dels qui ocupen una posició avançada i marxen d’acord amb el moment històric.

En Torrens pregunta:

—¿I quina és la posició avançada i d’acord amb el moment històric, el comunisme?

—No; és una posició, sí, però n’hi ha d’altres, totes aquelles que aspiren a liquidar un estat d’injustícia social i que…

—Això està bé per dir-ho dalt d’una plataforma electoral, però no aquí.

Ell fa, flegmàtic:

—També això és una plataforma electoral.

—No heu de convèncer ningú.

—Mai no se sap. Potser en Fagedes… I no dic en Prats, perquè ell ja ho és, un convençut.

L’altre, però, precisa:

—Jo crec que hi ha gent aprofitable fins i tot allí on no us penseu. Aquesta divisió en blancs i negres, en bons i dolents, només perquè pertanyen a una o altra classes socials… és una mica primària.

L’altre es pica:

—Home! També són primaris els catòlics.

—Potser no tant com tu voldries. Confessa que, si més no, admeten la possibilitat que els dolents es redimeixin. No es condemna ningú, en definitiva.

—Però només es redimeixen quan passen a les vostres files. A les files dels contraris no n’hi pot haver, de bons.

—Sempre es deixa una porta oberta. I no s’estableix una diferència de tracte. O, més ben dit, si s’estableix és a favor d’ells.

—Teòricament, oi? A més, ni que així fos, no hi perdríeu res. La pàtria celestial és molt llunyana.

—No se sap mai.

Badallo, consulto el rellotge.

—I no hi ha problemes.

M’aixeco, dic:

—Me n’he d’anar, jo. Ja són dos quarts de deu.

—Ja?

Tots miren els rellotges mentre jo recullo el paquet de tabac.

—Si algú agafa el metro…

Però tots viuen cap a la banda del passeig de Sant Joan. Només en Peralta fa:

—T’acompanyaré fins a les escales. Jo vaig avall.

Encaixem, tots cinc drets, i en Prats diu:

—Si vols fer una conferència, com sembla que en tenies ganes…

Somriu sorneguer, explica:

—Precisament ara organitzo una mena de curset per al mes vinent. Si hi ha un tema que et faci peça…

—Potser desentonaria.

—Potser. Però al cap i a la fi tots som a la mateixa banda.

—I on serà, això?

—Als locals d’un orde religiós. Però són gent d’esperit obert, no et creguis.

I a en Peralta:

—Tu també podries preparar alguna cosa…

—No tinc temps, jo. I si és el mes vinent, ja no seré aquí.

—És veritat que te’n vas.

I a mi:

—Què?

—És temptador. Ja et diré una cosa o altra.

—En tot cas, aviat. Per tota la setmana entrant voldria tenir ja noms i temes.

—Ja et trucaré, doncs.

Em torna a allargar la mà, ens somriem els uns als altres i tot seguit en Peralta i jo sortim del teixit de taules, travessem la calçada lateral i enfilem el passeig.

Després d’uns passos en silenci, ell diu:

—M’estranya que t’hagis mig compromès.

—No he dit ni sí ni no.

—Per això, home. Gairebé és com si haguessis dit que sí.

—Ja m’has sentit, resulta una mica temptador això d’anar a escandalitzar…

Ell em dóna una llambregada.

—De vegades ets molt criatura. Què et proposes? Fer-te uns quants enemics més?

—Tants en tinc?

—Tothom amb una mica de talent en té. I si l’usa per atacar un seguit de coses que passen per respectables, encara en té més.

—No et preocupis. El més probable és que digui que no. Ni que només sigui per la mandra que em faria de preparar una conferència… A més, ara estic escrivint i em resulta difícil pensar en dues coses alhora. Ja sé que la majoria ho fan, però no sé com. Deuen ser més llestos.

—És qüestió de costum.

Hi ha un petit silenci, mentre esperem que el llum canviï per passar a l’altra banda. Quan ens posem de nou en marxa, exclama:

—Individus com en Torrens sí que em rebenten! No té ni un ral…

—Ah, no? Jo em pensava que era de casa bona.

—No em facis riure! El seu pare era un escrivent, com ell. Proletaris de corbata i punys. Però sempre al costat de l’amo. No els entenc, són individus que aspiren a situar-se en una classe que la majoria dels qui hi pertanyen voldrien abandonar. ¿T’has adonat que avui gairebé cap burgès no confessa voluntàriament que ho és?

—No en conec gaires, la veritat. I amb els que conec no tinc converses d’aquesta mena. Són la gent del despatx; vull dir els dirigents.

—Encara no t’han tret?

—No. Més aviat sóc jo qui té ganes de marxar-ne. Cada dia m’hi sento més incòmode.

—Si et trobés alguna cosa a l’altre costat de l’aigua…

—No somiem. En el fons, potser em queixo per vici. No sé…

—No podries trobar una ocupació més lliure? Donar lliçons, per exemple. Les lliçons particulars d’idiomes es paguen bé. En conec un que ensenya anglès i cobra dues-centes pessetes l’hora.

—No en sé prou per a ensenyar-ne. Em falta pràctica.

—En faries amb els alumnes, tu!

—No seria immoral?

—No veig per què. En saps més que ells, de tota manera.

Ens hem aturat a la boca del metro, a tocar de la bústia.

—Després, em sembla que no tinc cap do pedagògic. En realitat només sé fer el que faig, un treball rutinari.

—I escriure.

—I escriure. Que no serveix per a guanyar-se la vida. És a dir, si no vols fer concessions. Si fos una mica més dúctil, potser el cinema. ¿Saps que en Santana encara em ve al darrera pel guió?

—No; no en sabia res. Recentment?

—Sí.

—Però tu continues dient-li que no.

Assenteixo.

—Molts ho aprofitarien. Si t’introdueixes al cinema, pots fer diners.

—I prostituir-te.

—Sí; no hi ha solució. Sobretot els xicots com tu.

—Tu també penses igual.

—Però he tingut més sort i m’ha calgut deixar el país. No et pensis, de vegades em sap una mica de greu.

—Pots ser útil, ja ho has dit.

—Però, i si no surt bé?

—No serà culpa teva.

Ell reflexiona:

—Si pogués convèncer aquesta gent… De primer els proposaré el teu llibre. Em sembla que els ha d’agradar més que els meus, pels temes que toques.

—No ho sé… Em sembla dubtós que a fora els puguin interessar els nostres problemes. ¿Què saben, de nosaltres? Si fos una novel·la sexualment escandalosa…

Ell mig riu.

—També ho és. Déu n’hi do de les coses que et van deixar passar… M’agradaria conèixer el censor que hi ha donat el seu aprovat: Tu recorda’t de facilitar-me aquest exemplar que t’he dit.

—Demà el demanaré. Passa per casa quan vulguis.

—Ja et trucaré.

Miro el rellotge.

—Bé…

Encaixem.

—Demà o demà passat, probablement.

—D’acord.

Aixeca el braç, em dóna un copet a l’espatlla.

—A veure si tot sortirà com volem.

—A veure… Apa, adéu.

—Bona nit, noi.

S’allunya cap a la vorera oposada i jo davallo les escales de pressa, empenyo la porta del capdavall i travesso fins al bar.

—Una fitxa?

Deixo dues pessetes damunt del taulell, recullo la peça de metall que l’home m’allarga, la introdueixo a la ranura de l’aparell i marco el número de l’Eulàlia.

El timbre sona llarg i persistent, calla i reprèn de nou. El deixo trucar quatre vegades i aleshores penjo l’auricular. Allargo la fitxa a l’home.

—Suposo que la voleu.

—Sí; si no, em quedo sense.

Em torna les dues pessetes i després ens mig saludem. A bon pas, m’allunyo cap al corredor del Gran Metro. Ja són tres quarts de deu.

La veu de l’Ermengol diu:

—Ara és aquí!

Tanco la porta amb un petit cop i, passat el vestíbul, per la porta de la cuina, oberta, sorprenc l’esguard de la Gabriela, que s’ha girat.

—Hola, noia!

Ella, sense saludar, indica cap al menjador:

—Tens visita.

Però jo faig:

—Ha telefonat?

—Ha vingut.

—Ah! Ella…

Amb la boca encara oberta, corro cap al menjador, on la veig asseguda al costat de l’Ermengol, però una mica distant de la taula parada on només falten els plats.

—Eulàlia…

Ella afirma, com si fos necessari, i, cohibida, diu:

—Et deu estranyar…

—No, no!

L’Ermengol explica:

—Ja fa mitja hora que t’espera.

—M’han entretingut.

Sense adonar-me’n m’he anat traient l’americana, perquè ara me la trobo entre les mans. La deixo damunt la cadira, torno a agafar-la i la duc cap a la meva cambra; la llanço sobre el llit. De tornada, dic:

—Has fet bé de venir. T’he telefonat moltes vegades…

—Sí, ja m’ho han dit.

Entra la Gabriela amb els plats, els va distribuint a tres bandes de taula.

—Has sopat, tu?

—No, no encara.

—Sopa amb nosaltres, doncs.

La Gabriela fa:

—Ja li ho he dit, i no vol.

—És clar que vol!

—No, jo…

—Posa-li un plat.

I a ella:

—No t’espera ningú, oi?

—No.

Sembla una mica incòmoda, té les dues mans enllaçades sobre la falda. Jo la miro, observant que un cop més ha canviat de pentinat; ara duu els cabells totalment lliures a ambdues bandes de cara.

—Fa un moment que t’he trucat des del metro. Poc em podia pensar…

Em somriu per primera vegada:

—T’ha sorprès, oi?

—Sí.

La Gabriela torna amb el plat.

—No sé si li agradarà, la meva cuina. Mengem senzill, nosaltres.

Jo dic, molestat:

—No cal donar excuses… ¿Vols rentar-te les mans, Eulàlia?

Ella se les mira.

—Sí, potser sí.

Li indico el lavabo, li obro la porta i, quan passa pel meu davant, m’adreça una llarga mirada i tot seguit desvia l’esguard, sense somriure’m.

Quan entro de nou al menjador, l’Ermengol comenta:

—És maca, noi. Més que al cine.

—Recordes haver-la vista?

La Gabriela, que ve amb la sopera, li talla la resposta.

—Sembla més jove.

—És jove; té vint anys.

Abaixo la veu:

—Us sap greu que l’hagi feta quedar?

—Ja li ho havíem dit nosaltres.

L’Ermengol mou la cadira, l’encasta gairebé a la taula, com té per costum.

—És una noia callada…

—De vegades.

—Amb tu és diferent, ja ho suposo… No ho acaba de semblar, una artista.

—Per què?

—Més aviat se la veu tímida. I quieta.

—Què volies que fes? Que et ballés un can-can?

—No, home! Ja m’entens. Al cine totes semblen descarades…

Sento la porta del lavabo que s’obre, em giro cap aquella banda. La Gabriela fa al seu marit:

—Escudelles?

—Sí.

Jo moc una cadira:

—Seu aquí, Eulàlia. Entre l’Ermengol i jo.

Ell pregunta:

—Per què li dius Eulàlia, si es diu Eva?

—Eva és el seu nom d’artista. Ja t’ho he explicat.

—A mi?

—Devia ser a la Gabriela, doncs… Ja torno.

Em tanco un moment al lavabo i orino llargament, per culpa de la cervesa. Després somric davant l’espill, mentre em rento les mans.

Quan torno a sortir, ja tots estan asseguts a taula, i l’Ermengol acaba de servir. La Gabriela arrossega una frase:

—… més aviat desordenat…

Faig lliscar la cadira pels rajols, comento:

—Ja veig que li estàs dient mal de mi.

Ella es limita a replicar:

—Tots els homes ho són una mica, ben mirat.

L’Eulàlia agafa la cullera, declara:

—També ho sóc jo.

Encreuo les cames per sota de la taula, toco les seves sense voler, i ella em mira breument. Després tots mengem en silenci, fins que la Gabriela, canviant de tema, pregunta:

—Com ha anat, la conferència?

—Bé, molt bé; s’hi han dit algunes veritats. Una mica abstractes, però.

—I el teu amic?

—En Peralta? Se’n va de professor a una universitat americana.

L’Ermengol s’interessa:

—Ho paguen bé, això?

—Allà, sí. Em penso… Comparat amb aquí, tot ho paguen bé.

La Gabriela balanceja el cap.

—N’hi ha que tenen sort.

—Se la mereix. I, després, és un xicot preparat.

—També ho ets tu, si ho anem a mirar.

—No pas de la mateixa manera. Per començar, només tinc el batxillerat elemental, i el meu anglès…

Ella es tomba cap a l’Eulàlia:

—No ha pensat mai d’anar-hi, a Amèrica?

—Per què no us tracteu de tu?

Però ni l’una ni l’altra no em fan cas.

—És molt difícil d’aconseguir un contracte.

—Sempre deu haver-hi maneres…

—De primer s’ha de triomfar aquí.

—Per què? Diuen que ningú no és profeta a casa seva. Molta gent se’n va a conquistar la fama a fora.

Ella no replica i continuem menjant sense paraules fins que la Gabriela s’acaba la sopa, la primera com d’habitud, i s’aixeca per anar-se’n a la cuina. Aleshores faig:

—En tot el dia no has estat a casa, oi?

—No.

Deixa caure la cullera dins el plat.

—Era amb l’Arola.

Jo pregunto, amb la mateixa naturalitat:

—Heu renyit?

—Sí.

L’Ermengol ens mira ple de curiositat, desvia els ulls de l’un a l’altre, però no gosa dir res.

—Aleshores, ja sé per què has vingut.

—Que no ho sabies, potser?

—Sí. Des d’aquest migdia, quan has telefonat.

Allargo la mà fins a la seva.

—Saps que ja he començat a escriure la nostra història?

—No… Tan de pressa?

—Sí. Coses passades, per ara.

—No sé si està bé…

L’Ermengol s’escura la gargamella.

—Has començat un altre llibre?

Indico cap a la noia:

—El seu.

La Gabriela torna amb una plata de mandonguilles amb albergínia, la deixa damunt la taula, i jo retiro un vas.

—Potser n’hi haurà poques…

—Ens les repartirem.

—Si us quedeu amb gana, podeu menjar formatge, després.

L’Ermengol s’apodera d’una forquilla, fa lliscar una mica la plata cap a la banda de la noia. Ella diu:

—Només en vull dues.

—Apa, apa, que vostè no ha de guardar la línia.

—No és això. Mai no menjo gaire, per sopar.

Mig seriosament, mig en broma, la Gabriela diu:

—L’amor treu la gana.

Ella alça els ulls, la mira, em mira.

—Els has dit que ahir et vaig treure de casa?

—Sí, a la Gabriela.

L’Ermengol ha interromput el seu gest, fa cara d’admirat mentre jo ric.

—Aquesta sí que… No t’havia passat mai, oi?

—Mai no havia trobat ningú com l’Eulàlia.

La Gabriela fa una cara tota estranyada.

—No sé per què ho has preguntat.

—No ho sé… Per això que ha dit de l’amor.

—No l’estima?

Jo intervinc:

—Et podria contestar que no n’has de fer res. Ets molt impertinent, noia!

La mà de l’Eulàlia es mou sota la meva.

—No…

—No veig que sigui tan terriblement indiscret. L’Ermengol acaba de servir, comenta:

—Una pregunta molt de dona.

Ella fa, una mica absent:

—No sé què dir…

Ha retirat la mà, però em mira.

—Has vingut, oi? I has renyit amb l’Arola.

—Qui és, l’Arola?

Insinuo un gest vague.

—Bé… el seu promès.

—Ja ho entenc.

Ella diu, tot rebutjant el plat:

—No tinc gana.

I més baix:

—Potser no havia d’haver vingut.

L’Ermengol i la Gabriela es consulten amb l’esguard. Jo faig:

—És clar que sí!

—Em pensava que… que seria diferent.

—Diferent com?

Reflexiona per a ella mateixa:

—Deu fer massa temps que visc sola…

L’Ermengol, incomprensiu, declara:

—Jo em pensava precisament que la gent de cine duia una vida… doncs això, que freqüentaven molt, que…

Jo el tallo:

—No parleu del mateix.

—Ah, jo…

Sembla una mica ferit, però calla. La Gabriela corrobora:

—Tampoc jo no ho acabo d’entendre… Sembla penedida.

—No… M’entens, tu?

I el seu esguard és gairebé implorador.

—Sí, no t’amoïnis.

—Sempre em fico en situacions enutjoses… Per als altres també.

La Gabriela parteix una mandonguilla, se la fica a la boca.

—Sempre és tan franca?

—Sí.

Però ella em contradiu:

—No; és que estic desconcertada. Voldria que em compreguessin. Sóc una impulsiva i ara…

—Però si està bé; no és cap mal, això.

—No ho sé…

S’humiteja els llavis, i tot seguit demana:

—Em vols donar una mica d’aigua?

—Sí… Beu vi.

—No, més m’estimo aigua.

A la taula no n’hi ha, la Gabriela se’n deu haver oblidat; agafo un vas i me’n vaig cap a la cuina, l’omplo de l’aixeta, però després torno a buidar-lo, obro la nevera i torno cap a la taula amb l’ampolla fresca. La meva cosina està dient:

—… és una qualitat simpàtica. Les coses sempre s’haurien de discutir obertament.

La miro de reüll, mentre empleno el vas.

—I què s’ha de discutir, ara?

—No volia dir discutir, sinó parlar. No ha d’avergonyir-se d’haver vingut, de dir les coses com les sent.

Torno a mirar-la, vagament desconcertat, i l’Eulàlia s’apodera del vas, se l’atansa als llavis.

—De tota manera, som una mica ingenus. I ella més que ningú. No t’ho hauries pensat mai, oi?

L’Ermengol s’empassa un tros de pa, hi diu la seva:

—Tenim una idea falsa de la gent de cine.

—Si és que això existeix…

—Home, és clar. Ja sé que no tots han de ser iguals. Però també diem la gent de fàbrica, per exemple. Es pot dir, doncs.

Sec de nou, agafo la forquilla.

—Com a tot arreu, hi ha de tot. I l’Eulàlia és una excepció de totes les classificacions.

Li faig l’ullet, i ella deixa el vas. Els llavis se li dilaten una mica, però el somrís es queda a mig camí. La Gabriela pregunta:

—És veritat que vivia a Horta, com en Daniel?

—Parla-li de tu.

L’una i l’altra segueixen sense fer-me cas.

—Sí, al pis de sobre.

L’Ermengol, que allargava la mà cap a l’ampolla de vi, gairebé replega el gest.

—Jo em pensava que us havíeu conegut ara!

—És com si ens haguéssim conegut ara. Erem uns mocosos, aleshores. Jo li estirava les trenes.

Ara em somriu obertament i jo alço la mà esquerra, la hi passo pels cabells que li cauen damunt la cara.

—Moltes botxineries, devia fer-li. De petit, era terrible.

—I ara també.

Ho ha dit la Gabriela, amb la veu una mica picada; tot seguit s’aixeca, se’n va cap a la cuina amb el seu plat. Però ella no s’ha adonat de res, perquè quan retiro la mà agafa el seu cobert, enforquilla una rodanxa d’albergínia. L’Ermengol es decideix a servir el vi, allarga l’ampolla cap al meu vas.

—Poso?

—Sí, posa.

Mengem tots tres, l’Eulàlia molt a poc a poc. Jo dic:

—És bonic tenir-te aquí.

Li miro els llavis, humits, una mica grassos del menjar. L’Ermengol, que ha continuat reflexionant, fa:

—Així devia ser amiga de la Neus…

—Som de la mateixa edat; sí.

—No, ella és una mica més gran.

—Vull dir que jugàvem.

La Gabriela entra de nou, passa per darrera meu mentre jo m’eixugo distretament el front, on sento unes gotes de suor.

—En voldreu, de formatge?

Duu un paper a la mà, el desembolica.

—No ho sé; deixa’l.

El seu marit diu:

—Sí, una mica.

El deixa damunt la plata sense treure’l del paper, se serveix dos dits de vi. L’Ermengol es mig excusa:

—Em pensava que no en volies.

—Sí. M’agrada, amb el formatge.

Tapa l’ampolla, agafa un ganivet, comprova que és net i separa una quarta part de la massa blanca. Es llesca pa. L’Ermengol demana:

—Talla-me’n.

—Pa?

—No, formatge.

Moc els peus i novament ensopego amb les cames de l’Eulàlia, la qual em mira. Jo observo el seu nas una mica lluent, desplaço els ulls cap al plat que es va buidant.

—Tot va bé, oi?

—Sí. De vegades sóc totxa.

L’Ermengol denega:

—No; és allò de no conèixer-se.

Aixequem els ulls i mirem cap a la porta, on algú ha tocat al timbre. La Gabriela deixa pa i formatge, abandona la cadira.

—Qui deu ser, ara?

—El carrer ja és tancat…

S’allunya cap al corredor, i nosaltres escoltem, jo de primer sense reconèixer la veu que parla baix. És l’Ermengol qui diu:

—És la Marta.

—Què deu voler? Aquesta tarda l’he feta ruboritzar. Han detingut les de baix.

—Sí; la Gabriela m’ho ha dit. I això també. M’hauria agradat veure la cara que feia.

Quasi riu, i l’Eulàlia ens mira, incomprensiva. Jo explico:

—És una noia que viu ací al costat. Molt pudorosa, s’esfereeix fàcilment. Al primer pis viuen unes dones que es dediquen a fer fotografies brutes i, quan comentàvem que les han detingudes, li he dit que una mica de sexe era bo.

L’Ermengol repeteix:

—M’hauria agradat de veure-ho.

Les dones, que han entrat a la cuina, tornen a sortir, se senten unes paraules més, indestriables, i tot seguit la porta del pis. Quan entra, la Gabriela explica:

—Era la Marta; volia una mica de sal.

—Només una mica? En necessita molta…

La meva cosina protesta:

—Li tens mania, també!

—Jo trobo que té raó.

—Oh, tu!

Ric per sota el nas, bec un bon glop de vi. Després parteixo un tros de formatge per a mi, un altre per a l’Eulàlia. La Gabriela em repta:

—De vegades ets massa impertinent.

—Potser sí. Hi ha persones que em provoquen.

—Però cadascú és com és.

—Veus? I jo sóc com sóc.

Ella sospira, s’adreça a l’Eulàlia:

—Aquest és el seu mal, que sempre vol tenir raó.

—No te la creguis. Precisament sóc molt raonable.

—Ningú no es veu els seus defectes.

Jo dic, sense immutar-me:

—Què et sembla, en quin concepte em té la família! Perquè vivim junts es pensen que em coneixen. Com si fos tan planer conèixer la gent, allò que se’n diu conèixer-los de debò.

—Tu bé et penses conèixer els altres!

Jo m’inclino:

—Tocat, aquest cop.

La Gabriela m’esguarda, desconfiada:

—Si a ella no te la prens més seriosament…

—No me la hi puc prendre més. I ella ho sap. Si no, no hauria vingut.

—Està bé; ja ho veurem.

Acaba de menjar-se el formatge, es beu el vas de vi, s’aixeca.

—Començaré a rentar plats.

Adreça una ullada al rellotge de paret.

—És molt tard, ja.

També l’Ermengol enllesteix la seva ració, una mica precipitadament, i, quan la seva dona ha desaparegut, manifesta amb falsa naturalitat:

—Fumaré una cigarreta a la galeria; fa molta calor, aquí.

No li contestem, i la Gabriela, des de la cuina, crida:

—Quan acabeu, digueu-ho; vindré a recollir els plats.

—No falta gaire.

L’Ermengol travessa cap a la seva cambra, per la qual cal passar per a sortir a l’eixida, ajusta la porta darrera seu, sense acabar de tancar-la. Jo faig:

—Menja’t el formatge.

Després em poso a riure:

—Et tracto com una criatura, oi?

Ella mou el cap, observa un instant de silenci i, com abans, diu:

—Ja sé que no t’agrada que hagi vingut…

—Sí! Molt!

Li empresono una cama entre les dues meves, però ella sembla no adonar-se’n.

—Fins que he arribat aquí no he vist que era un error.

—Per què? Si jo estic content!

—De seguida m’he sentit cohibida.

Parteix el formatge, distreta.

—T’han dit alguna cosa desagradable?

—No, no!

—És que de vegades la Gabriela…

—És molt amable, però… És natural que no li sigui gaire simpàtica.

—En tot cas, no és perquè siguis tu.

—Potser no.

Li agafo la mà, entrellaço els dits amb els seus, tots una mica entresuats.

—No et vull veure així, Eulàlia, trista…

—No estic trista.

—Preocupada, doncs. Somriu-me.

Li deslliuro la mà, li toco la barbeta.

—Tan bonica que ets…

Aleshores obre els llavis, refrega la galta contra el meu palmell.

—No sé com em pots estimar…

—Doncs t’estimo.

—No sóc ningú, no…

—Però què et passa, Eulàlia? Tu no ets així…

—No ho sé, com sóc.

Ociosament, pregunto:

—És perquè has renyit amb l’Arola?

—No m’importa gens, ell; mai no m’ha importat.

—Si no ell, el possible contracte que…

Però em talla:

—No.

I després d’una pausa:

—Tinc por, Daniel.

—Por de què?

Arronsa les espatlles.

—No ho sé… de tot. ¿A tu et sembla que podem ser feliços?

—Qui sap!

—Som tan diferents…

Jo esgruno una mica de pa amb els dits.

—Potser tampoc no es tracta d’això, de ser feliços. Vols dir que ho és algú? Ens estimem i volem continuar estimant-nos.

La Gabriela, des de la cuina, pregunta:

—Ja heu acabat?

—Sí.

I a ella, com si fos un infant:

—Menja.

Però l’Eulàlia s’aixeca.

—Els hi porto jo.

Observo els seus moviments mentre va recollint els plats, butxaquejo per tal d’agafar el paquet de cigarretes, però el dec tenir a l’americana.

—No calia, ja ho hauria fet jo!

És la Gabriela que acaba d’entrar al menjador. Però ella diu:

—Ja està, ara.

—S’embrutarà, sense davantal…

—No.

Carregada, avança cap al passadís, cap a la cuina. La Gabriela ve fins a la taula, recull l’ampolla del vi, la de l’aigua. Ens mirem un moment, sense dir-nos res, i tot seguit desapareix.

A la cuina canvien unes paraules, i després l’Eulàlia torna, toca el respatller de la cadira amb la mà. Jo m’aixeco.

—Vine.

Li subjecto els dits i la faig seguir cap a la meva cambra, on obro el llum i tanco la porta.

—Aquí estarem bé.

El balcó és entreobert i avancem cap a la brisa que refresca una mica el dormitori. Ella es fixa en la taula, en la màquina.

—Aquí treballes?

—Hi treballo i hi dormo. És un pis petit.

Toca les quartilles, aixeca la mirada.

—I això és…

—Sí, però no ho llegeixis. Fins que estigui acabat. I n’hi ha per dies.

Li indico la butaqueta col·locada prop de l’angle del balcó.

—Seu.

Aleshores retrocedeixo fins a la porta, tanco el llum. La seva veu, en la fosca, comença:

—Per què?…

—Em molesta, el llum, quan hi ha el balcó obert. Es veu tot.

Avanço fins a tocar-la i després m’assec a terra, al seu davant, mig enfora i mig endins de l’habitació.

—Ara es respira.

A la casa del davant hi ha dos pisos il·luminats. En un d’ells no es veu ningú, en l’altre una senyora vella i un home i una dona de mitjana edat sopen. Només els miro vagament, perquè tot seguit alço l’esguard cap a la noia. Amb una mà li agafo la seva, caiguda sobre la falda.

—¿Et sorprendràs molt si et dic que ahir, en sortir de casa teva, sabia que això nostre no feia més que començar?

Els seus dits s’enllacen als meus, els turmenten.

—No ho sé. Em feies molta ràbia.

S’inclina endavant i, a poc a poc, va relliscant per la butaca, es deixa caure mansament a terra, les cames replegades sota seu.

—S’hi està més bé, oi?

Només mou el cap i jo li passo el braç per l’espatlla, la premo contra meu.

—Em penso que et vaig estimar des d’aquella primera nit, Eulàlia. Però fins després no me n’he adonat. No cercava, doncs, una aventura quan et deia que volia dormir amb tu…

—Jo també, em sembla. Potser per això et vaig dir que no.

—Si no, m’hauries dit que sí?

—No ho sé, ara. Eres agradable. Però potser ens ho imaginem tot.

—Què vols dir?

—Ara és fàcil donar un sentit a les coses, trobar una explicació…

—Et sembla que ens mentim?

Però immediatament decideixo:

—Sí. Segurament ens mentim. Sense mala fe, perquè volem tenir tanta història com sigui possible.

—En tenim: la infància.

—Sí, fins a cert punt. No érem ben bé tu i jo, aleshores.

—No.

I acota el cap. Jo l’hi redreço amb l’altra mà:

—Eulàlia…

—Què?

Tinc els seus llavis molt a prop i, sense poder-ho evitar, avanço els meus, la beso. Ella sembla encarcarar-se una mica, però tot seguit les mans se li mouen, una d’elles em subjecta el rostre, i la besada es prolonga, gairebé desesperada.

—Daniel…

L’estrenyo més contra meu, ens besem les galtes, els ulls, el nas, i aleshores restem immòbils, l’un contra l’altre. Torna a fer:

—Daniel…

—Què?

—Perdona per allò d’ahir, que em despullés…

—Et defensaves.

Ella deixa transcórrer uns segons, com si reflexionés, i finalment diu:

—Sí. Suposo que sí.

I gairebé admirada:

—No sé com ho pots saber! Si no ho haguessis dit, jo…

Aplana més la galta contra la meva.

—Però no saps una cosa…

—Què?

—No te’n burlaràs?

—No.

Xiuxiueja:

—Voldria ser nova… que mai…

—Ja ho ets.

—No, no ho sóc.

I mou el cap, gairebé enèrgicament. Els seus cabells se’m passegen per la cara.

—Ho havies dit mai a ningú, això?

—No, és clar.

—¿I havies estat mai asseguda així amb algú, espontàniament?…

—No, tampoc.

—Per què?

—No se m’hauria acudit, suposo.

—Vols dir que no en tenies necessitat.

—Sí, això.

—Ets diferent d’abans, doncs. Ets nova.

—Ja saps com vull dir.

—També, ja ho veuràs.

Sento que la seva mà baixa cap al meu braç, que el ressegueix.

—Daniel…

—Digues…

—No vull viure a casa.

—En quina casa? Aquesta?

—No, el pis meu.

—Per què? A mi m’agrada.

—No. Vull que sigui un indret on no hi hagi hagut ningú.

—No hi ha hagut ningú. Els indrets no importen. Som nosaltres que… Els testimonis no t’han de fer por, al contrari, convé afrontar-los.

—Però, i tu?

—Per a mi tot comença ara. No sóc ningú per a demanar comptes.

—I no et sap greu?

—No ho sé.

Afluixo una mica la meva estreta.

—Hi he pensat, és clar; però et puc assegurar que no em fa cap mal. Em fa mal que te n’hagin fet, això sí, però és diferent… M’agrada que siguis una dona, no una noia que conserva intactes les seves il·lusions i que pot enganyar-se. I potser també m’agrada que ningú no t’hagi donat mai res, que jo sigui el primer en això… Sembla una mica cruel, oi?

—No. Jo ho entenc.

En la fosca ens mirem i després, a poc a poc, inclinem de nou els rostres, ens cerquem els llavis. Amb el braç li frego el pit, i ella sembla replegar-se més, arraulir-se encara contra meu. Una de les cuixes li reposa sobre la meva, i hi deixo caure la mà, li acaricio el genoll tens i fi. Aleshores, ella diu:

—Aquell dia, a cal dentista, no em pensava que fossis així.

—Per què? Vaig dir alguna cosa?

—Sí.

—No ho recordo.

—No, no d’això. Però en altres coses ets tan íntegre, tan pur…

—Ah, ja ho veig! No és el mateix. Fins a cert punt ja t’ho devia explicar. No podem permetre que ens despersonalitzin, que ens ofeguin, i només ho podem evitar d’una manera, endurint-nos… Algun dia t’ho faré veure. Això nostre…

Li passo la mà pel braç, l’endinso sota la màniga curta, li toco l’aixella.

—T’estranya que sigui tolerant, tan tolerant. És que pertany a un altre ordre de coses, Eulàlia, un ordre en el qual puc admetre els errors, ni que fossin voluntaris. Jo crec… com que ets una dona potser et sorprendrà… que físicament mai no es posseeix ningú, que la intimitat carnal té poc valor, no significa res si no l’acompanya un sentiment que no mor en morir l’exaltació de la sang. Saps què vull dir, oi?

—Suposo que sí. És romàntic.

Somric, sense que ella se n’adoni.

—Ben cert que sí. Em sembla l’única manera de plantar cara a la vida. Una dosi de romanticisme, d’això que en diem romanticisme, és indispensable. Fora de la nostra il·lusió, què hi ha?

Deixo relliscar de nou la mà cap a la seva.

—Visc en un país que em desplau; si més no, que no aprovo del tot, però l’estimo, i no sols perquè hi he nascut, sinó perquè conscientment l’he elegit. I per ell faig tot el que puc fer, i potser demà faré altres coses que ara ni imagino. Sempre, és clar, amb el desig de canviar-lo, que s’atansi més a la idea que jo me’n faig, a la meva il·lusió d’allò que ha de ser, doncs.

Li toco altra vegada el genoll, la cuixa que tiba sota la roba.

—I amb tu… A tu ja t’ho dono tot, també, perquè t’estimo. I sé que ets o puc imaginar que ets, com et vull, perquè tu, a diferència d’un país, pots correspondre a la meva amor d’una manera personal, íntima i satisfactòria. Ja ho fas. Només perquè ets, aquí, al meu costat, reclinada contra meu… només per això ja he aconseguit que siguis com vull…

Els seus braços em premen amb un impuls sobtat i la seva veu, molt clara, estranyament clara en aquell instant de passió, exclama:

—Ah, Daniel, com t’estimo!

Però jo em queixo, perquè en abraçar-me m’ha torçat els dits.

—Tu! Que em vols trencar la mà?

La separa una mica i, després d’un moment, tots dos ens plantem a riure.

—Què he fet?

M’agafa els dits, se’ls atansa a la cara, i jo l’amanyago. Els ulls em miren, profunds, enfonsats en l’obscuritat de la cambra, dels cabells que se li han anat precipitant cap al rostre.

—Eva Roland, starlet…

M’incorporo una mica i, més alt, faig:

—Ja ho tinc!

—Què?

—El títol del llibre. Eva Roland, starlet.

—En això pensaves, en el llibre?

Sembla una mica desencisada.

—No. Sí… Ha vingut sense pensar-hi. T’has d’acostumar que ho barregi una mica tot, tu i els meus llibres.

—Suposo que sí.

—De vegades potser trobaràs massa terrible això de ser la dona d’un escriptor…

Ella obre la boca, però després es tomba cap a la porta de la cambra, indistingible si no fos per la ratlla de llum que penetra per sota.

—Què és? El telèfon?

—Sí. No et preocupis, ja contestarà la Gabriela.

Li passo el braç per la cintura i ella, amb un moviment subtil, recalca les anques contra el meu flanc. La mà puja pel costat, li frega el pit, torna a davallar una mica. Sense tombar la cara, diu:

—No em vols tocar, oi?

—Sí. Ja et toco.

El timbre del telèfon continua sonant.

—No gaire.

—No; ara no gaire.

Mou el rostre.

—Et vull, Daniel.

—Jo també. I fa estona.

—Jo també fa estona.

Els llavis em freguen, de costat, i a poc a poc es va inclinant. Fora, el timbre ha callat.

—Tens la galta molt salada.

—És la suor.

—Et faig calor, oi?

Mig riu:

—Però no et pensis que em mouré!

—Ni ho vull. De vegades és agradable de suar a mitges…

La porta del dormitori s’obre, i la Gabriela diu, mirant cap a l’obscuritat:

—Daniel…

M’incorporo lleugerament i l’Eulàlia se separa.

—Sí. Què vols?

—Què hi feu, aquí, a les fosques?

Veig el moviment del braç, i tot seguit l’habitació s’inunda de llum que ens encega.

—Per què encens el llum?

Però ella reprova:

—¿Et sembla que és correcte estar a les fosques, a la teva cambra?

—No hi ha cap mal. Què vols?

Ella prem els llavis.

—Et demanen al telèfon.

—En aquesta hora?

Acabo d’incorporar-me i l’Eulàlia també es redreça.

—Qui és?

—En Santana.

—Una altra vegada?

Moc els braços, una mica exasperat.

—Digue-li que no hi sóc.

—No pot ser. Ja li he dit que hi eres.

—Doncs que tinc feina, que ara no hi puc parlar.

—No veig que te’n privi res.

—És que no en tinc ganes. És un pesat!

—Que jo sàpiga, no ha telefonat en tot el dia.

—No hi fa res. Digue-li que ja li trucaré demà, quan pugui.

—Està bé.

Tanca la boca, però torna a obrir-la.

—Et podries rentar la cara. La tens plena de pintallavis.

Instintivament, alço la mà.

—I no us quedeu a les fosques; no m’agrada.

—No. Ara ens en anirem.

Ella s’encarcara.

—Us en anireu? On?

—A casa seva. No podem pas viure aquí, oi?

Quequeja:

—Que pot… pot…

—Sí, Gabriela.

I passo llestament pel seu costat, cap al lavabo; m’hi examino la cara amb atenció. Els llavis de l’Eulàlia han deixat rastre en un costat de front, a la galta i a tocar de la boca. Agafo la tovallola, n’humitejo un extrem i me la frego per la cara fins que els senyals desapareixen. Aleshores em passo la pinta pels cabells i després surto de nou al menjador.

Hi són tots tres. La Gabriela ja ha penjat l’auricular i esguarda l’Ermengol, el qual passeja la mirada entre l’Eulàlia i la seva dona.

—Què ha dit?

—No ho sé… Res.

L’Ermengol fa:

—La Gabriela diu que us en aneu…

—Sí, ara.

—Però… vols dir per sempre?

Passo el braç per la cintura de l’Eulàlia, l’estrenyo contra meu.

—Un dia o altre me n’havia d’anar, oi?

—Jo em creia… Vols dir que…

La Gabriela salta:

—No li facis més preguntes! Té raó, un dia o altre se n’havia d’anar!

Ràpida, es tomba cap a la seva habitació.

—Perdoneu…

Tots la mirem desaparèixer i després jo vaig a cercar l’americana. Quan torno al menjador, l’Ermengol i l’Eulàlia encara continuen l’un davant de l’altre, sense haver-se dit res. Jo faig:

—Demà tornaré a recollir les meves coses.

—Noi… jo…

No sap què dir, se’l veu atabalat. A la fi troba les paraules:

—Sempre has estat una mica fantàstic.

Potser vol dir fantasiós, no ho sé. Li poso la mà damunt l’espatlla.

—Ja ens veurem, Ermengol. No hem de renyir pas, per això.

—No, és clar. Qui n’ha parlat?

Ens acompanya fins a la porta, s’escura la gargamella i, a punt d’acomiadar-nos, reconeix:

—No es pot negar que feu una bona parella.

Jo ric, una mica nerviós.

—Ets impagable, Ermengol!

—No, jo…

—Digues a la Gabriela que demà vindré.

—S’ha disgustat molt.

Jo comento:

—Ja saps que és molt convencional, ella.

—Sí; això sí. Tots dos som molt diferents de vosaltres.

Li toco el braç, en senyal de comiat. Torno:

—Bé; ja ens veurem, doncs!

—Sí…

—Apa, adéu…

L’Eulàlia, fins aleshores callada, diu:

—Bona nit, Ermengol.

—Bona nit. Bona nit a tots dos. No tanco, perquè no us hi veuríeu…

Baixem fins al replà de sota.

—Deixa’m passar davant…

La precedeixo fins a l’altre reclau, on ja he d’encendre un llumí. Crido:

—Pots tancar, Ermengol. I gràcies!

—Bona nit.

Després avancem per l’entrada, llarga i més aviat estreta. El llumí s’ha apagat, però ja no n’encenc cap més. De fora, es filtra una mica de llum del fanal que hi ha a l’altra banda de carrer. Però he d’obrir la porta a les palpentes. Sortim i tanco de nou.

—A veure si ara trobarem un taxi…

Però ella denega:

—No; caminem.

M’anella el braç amb el seu, em subjecta la mà.

—T’estima, ella, oi?

—No; s’ho pensa.

Em desfaig dels seus dits i li passo el braç per l’espatlla.

—És lluny, casa teva.

—No hi fa res. Vull caminar amb tu.

Li somric:

—I per això ho has de dir tan seriosa?

Assenteix amb el cap.

—Vull fer tot allò que no he fet amb ningú…

—Sí.

Arribarem molt tard, perquè s’ha repenjat contra meu, el cap a fregar del meu, i caminem lentament. Però el camí és tan important com la meta.

1963