M’ho imaginava diferent, perquè la il·lusió només durà uns mesos, cinc o sis; mentre l’obra, retornada de censura, on havien desautoritzat dos versos, passava de primer a la impremta, després a les meves mans per si volia corregir o esmenar algun detall i, finalment, al domini del públic, que, en la meva innocència, em creia que en pocs dies exhauriria aquells tres-cents cinquanta exemplars, vint-i-cinc en paper de fil i numerats, que l’editor, en Jornés, s’havia atrevit a llançar. Curiosament, me l’havia presentat en Grau Vilalta, un diumenge al matí que tots tres coincidírem en una parada del mercat de Sant Antoni, on jo em deixava caure de tard en tard a remenar els munts de revistes i de llibres esbellegats que s’oferien per un preu irrisori. En Jornés, que havia llegit el meu poema premiat en una publicació mexicana de la qual jo ni tenia notícies, i que pel que sembla el recordava encara, tot seguit volgué saber què escrivia, si tenia altres coses, i fins manifestà l’afalagador desig de llegir-les quan vaig dir-li que, de fet, tenia un recull a punt. Dut per la meva impaciència, el vaig visitar l’endemà mateix, encoratjat, per si fos poc, per la Gabriela, a la qual havia parlat del nostre encontre amb tant de detall que l’Ermengol acabà per fastiguejar-se. Ell havia publicat ja set o vuit volums, molt espaiats, perquè, com va dir-me, de diners no li’n sobraven. Professionalment es dedicava a tota mena de feines imprecises que jo no acabava d’aclarir en què consistien, les quals, pel que podia veure, eren allò amb què la meitat d’intel·lectuals del país mantenien la família. L’Ermengol pretenia que gandulejaven molt, però el fet és que tots es passaven el dia corrent d’un indret a l’altre amb la cartera penjada a la mà, i cal creure que no ho feien per gust. El Jornés, vaig pescar-lo traduint un monstre imposant sobre malalties venèries, i els comentaris que va fer em permeteren d’esbrinar que anys enrera havia començat la carrera de medicina però que va haver de deixar-la per falta de capital i de vocació. De vocació, només en tenia una, la de la poesia dels altres, ja que, cosa estranya, ell no havia escrit mai cap vers o, si ho havia fet, preferia silenciar-ho. Mai no he conegut un mecenes més singular, car en general els mecenes donen diners i no temps, que era el que en Jornés tenia, encara que fos poc i sostret a d’altres ocupacions més remuneradores. Vivia en un pis de Sants, uns baixos molt foscos, i per a arribar al seu despatx calia travessar un pis llarg i estret darrera el qual hi havia una eixida immensa amb una mena de caseta on s’aïllava per treballar; devia haver-se-la construïda ell mateix, perquè tot, des de les parets fins al sostre, revelava la mà d’un aficionat. Les fustes no encaixaven del tot i la porta anava tan baldera que, per tal de mantenir-la tancada, hi calia col·locar un tascó per la banda de dins. Però, a ell, això no el preocupava, com tampoc no li treia la son el desordre majúscul de l’habitació i del pis en general, des de feia tres anys en mans de la sogra, perquè la dona se li havia mort d’una leucèmia després de deixar-li quatre fills que, pel que vaig entreveure, eren de la pell del diable, més entremaliats encara, si és possible, que els dos germanets de l’Eugènia, o mig germanets, perquè tots dos eren fills naturals que la seva mare va tenir quan ja feia deu anys que era vídua. La dona tenia un cor generós i no s’estava de confessar que, a ella, no li venia d’un favor. Ara, però, ja devia poder-ne fer ben pocs; vorejava la cinquantena i era grossa i malforjada; només el caràcter se li conservava jove. L’Eugènia no se li assemblava gens perquè, tot i que el caràcter també el tenia bo, i fins alegre, odiava la promiscuïtat. Al frontó eren molts els qui la perseguien, i no tots ben joves; hi havia, i no calia que m’ho digués, en Santasusagna, l’amo d’una cadena d’estacions de gasolina, el qual hauria pogut omplir-li el cos de joiells i posar-li una torre al barri més exclusiu de Sarrià o de la Bonanova, però ella no podia sofrir els vells i solia dir-los-ho amb paraules ben clares. A mi, va presentar-me-la en Coromina, un noi malencònic, de cutis molt blanc, gairebé efeminat, que sortia amb una amiga seva i que després, com tants altres del frontó, va fer-se fonedís sense deixar rastre. És a dir, la Maria, la noia que sortia amb ell, va haver de fer-se provocar un avortament, però jo no vaig saber-ho fins molt més endavant, perquè aleshores ja havia entrat en lleves i em destinaren a Lleida. Per escrit l’Eugènia no m’hauria dit mai res, d’antuvi perquè sempre era molt prudent i després perquè escrivia poc i curt. Jo, en canvi, li feia unes lletres quilomètriques, potser perquè m’avorria com una ostra a despit de la vida de gossos que menàvem per culpa del tinent Mendoza, un individu que es passava el dia sencer a la caserna i amb el qual era perillós d’ensopegar; sempre tenia alguna cosa per manar, mai no trobava res ben fet i se li havia ficat al cap que els homes a les seves ordres no podien vestir altra roba que la que ens proporcionava l’exèrcit. Dues vegades cada setmana hi havia els grans esbroncs: ens revistava de dalt a baix, vestits i despullats, i pobre de l’infeliç que es deixava arreplegar amb una camiseta de procedència comercial. En una ocasió vaig carregar-me deu nits seguides d’imaginària perquè descobrí que els dos mitjons que portava, a despit d’ésser del mateix color, no pertanyien al mateix parell: un d’ells era un centímetre o dos més llarg que l’altre. Per aquesta mena de coses tenia una vista d’àguila, tot i que duia unes ulleres gruixudes com una paret mitgera. Encara no feia una setmana que havíem ingressat a la caserna que la meitat de nosaltres ja semblàvem presidiaris; no content amb fer-nos tallar els cabells al zero, a la més petita falta entràvem en contacte amb la navalla oscada d’en Màrius, un altre tipus que es duia l’oli, adulador com una alcavota i viciós com una mona, fill d’una mestressa d’escola que acabà per dirigir una casa de barrets i tallacares per afecció; les tisores, les manejava tan bé com jo. Vivíem en un saludable ambient de terror, tot el sant dia cosint botons o marcant el pas pel pati empedrat, més enllà del qual hi havia una porta ben vigilada que només podíem traspassar de sis a vuit si la sort ens havia estat favorable, cosa que s’esdevenia rarament. Hi havia dies que a l’hora de passeig només podien arrenglerar-se dues miserables dotzenes de sorges, i encara no tots calçaven els punts que calia per a passar amb èxit la darrera i frenètica revista del Mendoza, el qual, es pretenia, venjava en nosaltres llargues frustracions familiars i professionals, les primeres en forma de dona i set filles ja granades, les segones relacionades amb els vint anys que portava de tinent. Era per a preguntar-se què havia fet durant la guerra. Corrien llegendes de creus negres, de defraudacions, de fugides davant l’enemic. Però, per molt que la llegenda corregués, més corríem nosaltres, empaitats pels seus crits, per les trompetes que tocaven formació a tota hora, per les revistes sanitàries, de roba, de material… Corríem ja de bon matí, quan els caporals, per ordre seva, entraven als dormitoris amb les corretges a les mans per tal de carregar-se, segons la fraseologia de la caserna, els fills de puta que a les sis del matí encara tenien els ulls closos. La meva venjança consistia a fer llargues i sarcàstiques relacions d’aquests fets i d’aquests incidents a la Gabriela i a l’Eugènia; més a la segona que a la primera, perquè la meva cosina s’hi enquimerava, em veia ja amb la salut arruïnada, convertit en una desferra humana, i parlava d’anar a veure algun peix gros; l’Eugènia s’ho prenia amb més calma, em recomanava una mica de paciència o simplement em tractava d’exagerat. També devia haver-hi compensacions, deia, els soldats duen una vida ociosa i sense responsabilitats. El meu germà era una mica del seu parer, el servei militar venia a ser com unes llargues vacances, una mena de descans abans d’emprendre el camí definitiu que mena al matrimoni, a una vida professional ben retribuïda. No que em fes confidències epistolars, només ens vam escriure una vegada, però va haver de fer un viatge a Lleida i poguérem canviar impressions de sis a vuit, asseguts davant un vas de cervesa. Gairebé ens separàrem enfadats, com sempre, en dir-li merda a tot, al futur responsable i al present que no sabia treure’m de les mans. Vivia el punt més baix de la meva existència, em sentia embrutit per les ininterrompudes vexacions i l’únic que desitjava era escapar-me’n com fos. Les dones eren el gran refugi, naturalment, i amb en Manyé, un xicot de Sabadell que era litògraf de professió, ens passàvem gairebé totes les hores lliures en un bordell que hi havia sota el castell. Dona Berta, la mestressa, ens prengué una mica sota la seva protecció per què el meu company li recordava no sé quin amor de joventut, però al llit de les noies no hi arribàvem gaire sovint tot i que cobraven uns honoraris ben mòdics. Cal dir que cap d’elles no era una bellesa i només la Loli tenia un cos encara fresc i agradós, cosa que compensava sobradament amb un caràcter ombrívol i àcid que allunyava més d’un client. Preferíem encara la Marga, una mica vaca si voleu, però complaent i fàcil d’escalfar malgrat els seus quinze anys d’ofici. Entre setmana, quan la feina fluixejava, no li feia res que repetíssim, però, en canvi, els dies de festa o les vigílies es treia els homes de sobre amb una velocitat que esfereïa. Era granadina i en la seva infància havia assistit a un recital de García Lorca, segons va contar-me un dia que vaig tenir la debilitat de dir-li que era poeta. La cosa també havia transcendit a la caserna, i aquest cop no per culpa meva, sinó per obra d’un llibreter local que tenia exposat el meu volum al seu aparador, però la notícia, que portà un dels companys, va causar poca sensació i no arribà a orelles d’en Mendoza; per sort, perquè em penso que no podia veure els llibres ni en pintura, si no es tractava de les ordenances militars, que se sabia de memòria, ateses les citacions abundoses que en feia a la més petita ocasió. Jo aleshores llegia poc i encara escrivia menys, llevat de les cartes a la Gabriela i a l’Eugènia; l’èxit dels meus versos m’havia deixat un regust amarg. En vuit mesos llargs se n’havien ocupat només un parell de crítics, dues dotzenes de ratlles mal comptades on feien fil blau fil negre, com si no m’haguessin entès. Dels volums, se n’havien venuts trenta-dos exemplars, una mica per sota de les previsions d’en Jornés, el qual donava per segur que en despatxaria una cinquantena. Quedi ben entès que en publicar-me es mostrà prou franc i prou honest per a dir-me que de diners no en veuria probablement cap. Li calia vendre pel cap baix mitja edició per a cobrir despeses i només a partir dels dos-cents em tocaria alguna cosa en concepte de drets d’autor. Però d’això ja me n’havia acontentat; la majoria dels meus col·legues, si és que aleshores podia atrevir-me a donar-los aquest nom, pagaven per sortir de l’anonimat. En Jornés pretenia que l’única cosa que podia rendir una mica, i encara no gaire, i ben administrada, era la prosa, sobretot la novel·la, que tenia un cert públic femení. Però jo encara no em sentia preparat per a aquestes empreses, que em semblaven de massa envergadura. Haver d’omplir tres o quatre-centes quartilles ho trobava desmesurat, i per això vaig emprendre’m la cosa amb més cautela: un conjunt de contes, iniciats més que res amb la intenció de fer mans i agafar ofici. Després resultà que vaig entusiasmar-m’hi de veres, potser perquè vaig encertar unes quantes idees bones, sense que fossin massa originals, i un d’ells, el mateix Jornés va col·locar-me’l gratuïtament, en una publicació de l’exili que ni la molèstia no es va prendre d’enviar-me un exemplar del número on el conte sortia. Però potser s’havia perdut pel camí, com em deien en Jornés i els mateixos habituals de la rebotiga de l’antiquari, car l’entrada de publicacions exteriors, m’asseguraven, era molt vigilada. A la Gabriela, no sé per què, semblava que li venia una mica a repèl que ara em convertís en un prosista. No que em desanimés, però li va costar molt de creure que la prosa era un camp que em convenia i on podia triomfar, potser perquè els primers contes li van desagradar, crus i realistes com eren, un d’ells reflex de la meva vida militar i de les hores que havia perdut amb les mosses d’Els Daus, nom amb què era coneguda la casa de meuques de Lleida. Darrera tot el que deia devia endevinar-hi una experiència reprovable, i el mateix opinava, més explícitament, l’Eugènia, la qual acabava per concloure que tots els homes, escriptors o no, érem iguals. Uns porcs, volia dir. Però sabia transigir i trobava natural que anés a cercar en altres indrets les satisfaccions que ella no em donava. Ens vèiem cada dia, o gairebé cada dia, a la tarda o a la nit, i molt sovint anàvem a ballar a una sala que hi havia unes portes més enllà del frontó i on, amb una professora tan excel·lent, aviat vaig acabar per mestrejar un art que d’antuvi em semblava difícil i ple de complicacions. Àdhuc hi vaig trobar gust, potser perquè quan es lliurava al ritme de la música era una mica més condescendent amb les meves febleses, i es deixava abraçar fort, més que el ball no ho exigia. Després, pels carrers foscos, l’acompanyava fins a casa, on calia entrar amb tota precaució; els menuts eren molt afeccionats a les facècies i ara i adés col·locaven un recipient ple d’aigua al capdamunt de la porta del pis. També tenien el costum de posar al meu abast una cadira desllorigada que es plegava com un acordió i, a l’hivern, si tenia la debilitat de quedar-me una estona i em treia la gavardina, en posar-me-la de nou descobria, indefectiblement, que les butxaques eren plenes de sorra, o de pedres, i un cop que menjava cargols per sopar fins i tot vaig trobar-hi dos banyuts que em donaren el gran sobresalt amb llur llefiscositat. Però ho feien sense malícia, i a tothom. La mare, en canvi, tenia grans obsequiositats, i si li hagués fet cas la majoria de nits m’hauria quedat a compartir el sopar amb ells, cosa que mai no vaig voler fer. Estic convençut que, amb la seva moral ampla i liberal, es pensava que l’Eugènia i jo ja devia fer temps que dormíem plegats, i d’altra banda puc dir que mai no féu la més petita al·lusió a un proper matrimoni: les cerimònies comptaven poc per a ella. La noia i jo n’havíem parlat ja, però l’Eugènia tenia molt de seny, més que no feia pensar la seva disposició riallera, i li costava d’enfocar un futur al costat d’un xicot que ella qualificava d’instruït, i les activitats literàries del qual la deixaven una mica consirosa. Volia i dolia, perquè a la seva manera m’estimava o s’havia acostumat a mi, i per això, amb una tàctica que no tenia gran cosa de femenina, preferia donar una mica de temps al temps. També estava acostumada a la seva independència, cal dir-ho, car la seva mare mai no l’havia lligada massa i des dels quinze anys que feia de pilotaire. De vegades em deia: No ho passem bé? Quines ganes de posar-se maldecaps al damunt! No podia negar que tenia raó i per part meva mai no vaig fer-m’hi pesat; en el fons, potser no estava tan decidit a casar-m’hi com em pensava, cosa que no em privà de disgustar-me seriosament quan a la fi em donà carbasses, tot i que foren unes carbasses poc habituals, ja que no és corrent que una noia que ha estat dient que no durant un parell o tres d’anys acabi per cedir quan ja ha pres la decisió de no maridar-se. El meu error, si és que n’hi hagué, fou de portar-la a un parell de reunions literàries i presentar-la a la Gabriela, encara que això darrer no sé pas com ho hauria pogut evitar. Aquell festeig desorientava la meva cosina; parlava de la noia amb un esnobisme que no li era natural i que em sorprenia, com si treballar al frontó fos una de les feines més baixes que poden realitzar-se en aquest món. Deu ser una dona sense cap mena d’educació, deia; però, si es referia a una possible manera d’ésser grollera de l’Eugènia, va haver de rectificar; ella podia ésser una ignorant en moltes coses que a nosaltres ens apassionaven, i escriure amb faltes d’ortografia, sobretot el català, al qual jo vaig acostumar-la, però tenia una mena de distinció innata que ben cert que no podia haver tret de la seva mare ni podia haver-se afinat amb la freqüentació de les seves companyes, gairebé totes una mica bastes, excepcions a part. Mai no vaig sentir-li un mot malsonant; la seva dicció era bona i hom podia portar-la a tot arreu sense sentir-se’n disminuït. La cosa quedà demostrada quan assistí a les reunions literàries, una d’elles a la rebotiga, on ara, setmanalment, es feien lectures davant un auditori de quaranta o cinquanta persones, i l’altra a casa del psicoanalista, on jo mateix vaig donar a conèixer alguns dels contes que més endavant publicaria. La lectura, d’altra banda, fou un petit motiu d’escàndol; allí tothom o gairebé tothom era tan primmirat com la Gabriela i, quan van començar a sortir uns diàlegs gruixuts entre gent de malviure, els assistents es miraren amb manifesta aprensió. El col·loqui que s’obrí després fou gairebé tumultuós entre els qui, com jo, opinaven que en la narració cal usar un llenguatge diari i adaptar-lo a la mena de criatures que l’escriptor posa en joc, sense deixar-se amoïnar fora mesura per allò que convenim a anomenar qüestions de bon gust, i els qui creien que, posats a ésser creadors, cal ser-ho en tot i en tot moment. El lema d’aquests era que parlar bé no costa gens, però no ho aplicaven rigorosament, perquè van escapar-se’ls uns «caralls» que amagaven mots molt més enèrgics. Personalment, vaig mostrar-me una mica extremista defensant no tant el dret a recórrer a tots els recursos de la parla diària com l’obligació que el contista o el novel·lista d’ara tenen de desencarcarar una literatura que en conjunt peca de massa llibresca, de massa sàvia i poc vital. Molts, que pertanyien també al ram, i amb més propietat que jo, perquè ja tenien tota una obra feta, van voler-hi veure una al·lusió precisa i un d’ells, en Puig Carulla, àdhuc abandonà la reunió. Algú volgué saber l’opinió d’una veu fresca i desinteressada. No sé com, havia corregut que la meva promesa, com deien, no pertanyia a l’ambient literari i treballava al frontó, però l’Eugènia s’havia posat molt nerviosa amb tots aquells atacs de què se’m féu objecte, s’envermellí i declarà que tots plegats ens ho preníem massa a la valenta i que, al seu veure, l’autor tenia el dret de procedir com li plagués; els lectors, d’abandonar-lo, si no els agradava. Es van sentir veus que cridaven: Què ha de dir, ella!, i tot seguit algú ens explicà que si aquesta havia d’ésser la literatura de postguerra potser més valdria deixar-ho córrer. Hi va haver un altre esvalot que fins espantà el nostre amfitrió, perquè tots els veïns, i els mateixos transeünts, ens devien sentir. La por de la presó, car l’aplec era clandestí com de costum, refredà més d’un entusiasme, però més tard, a la sortida, encara van fer-se pel carrer uns quants rotllets que discutiren fins a la matinada. A soles, l’Eugènia opinà que érem uns infants, però se la veia disgustada, potser perquè li desagradava que jo em posés en evidència. Però no m’hi havia pas posat el dia que ens reunírem a la rebotiga, i no per això en sortí més contenta. Allí l’embafaren la melositat general i l’aire saberut de la major part dels assistents i, com declarà, no hi havia conegut ningú que li fes venir ganes de repetir l’experiència. Jo sóc una noia del poble, senzilla, em digué; per a mi, és com si parléssiu en grec. Sobretot, trobà insofribles unes quantes senyores que també hi van voler dir la seva, expressant opinions que contradeien tot seguit que algú, més prestigiós, o el mateix autor, els esmenava la interpretació de l’obra discutida. No comprenia que aquell ambient m’atragués i es mostrava incrèdula quan li deia que, com a ella, però per motius ben diferents, també em fastiguejava. Els altres, però, no s’hi enganyaven i més de quatre cops em tiraven en cara el meu poc esperit de cos i fins i tot hi havia qui m’acusava de franc tirador, d’outsider, i una mica sí que ho era. Era inevitable que em sentís diferent, havia viscut una altra mena de vida, procedia d’una família més propera al proletariat que a la burgesia i pel meu damunt relliscaven, sense afectar-me, tots els tabús que ells respectaven supersticiosament. Tenia una altra idea de la tradició i volia veure en el meu poble quelcom més que una petita bassa cultural on ens distrèiem sense comprometre’ns. De fet, havia caigut en males mans i havia anat a ensopegar els darrers representants d’una espècie en vies d’extinció. Molt aviat comprovaria que no era sol a sentir-me insatisfet, que tota una generació, la meva, es despertava després d’haver hivernat sota una ala hostil. En Massic va ésser el primer que vaig conèixer, un dia que anava al frontó i coincidírem a la plataforma d’un tramvia. Ets en Bastida, oi?, em preguntà, i va presentar-se, però el seu nom aleshores no em deia res, perquè el llibre que havia publicat, un volum de proses poètiques plenes d’al·lusions per al bon entenedor, tot just feia un mes que era al carrer i, de moment, ningú no n’havia parlat. L’endemà o l’endemà passat em vingué a veure a casa, ja que aquella tarda no podia entretenir-se, algú l’esperava, i després em va dur a la tertúlia que reunia uns quants xicots i mosses de la meva edat entorn d’un parell de taules d’un bar qualsevol de l’Eixample. Gairebé tots eren estudiants i feien una revista ciclostilada que no es limitava a parlar de literatura, perquè ells opinaven que una cultura abraça altres facetes i que mal podíem fer llibres catalans si no existia una Catalunya que els donés raó i nodriment. En Prats era el cap de grup, un xicot assenyat i ullerós, profund com un pou i terriblement informat de tot. Procedia d’una família obrera i es guanyava la carrera amb feines de representació comercial que odiava cordialment. Per dissort no estava destinat a avenir-m’hi agire, el concepte que teníem de la vida diferia massa; només cal dir que era un neocatòlic a ultrança, i mai no m’he sorprès tant com quan vaig saber que el seu pare havia militat en una organització àcrata; d’altra banda, pare i fill estaven renyits i ja feia anys que no vivien junts. En Peralta, un novel·lista d’unes possibilitats terribles, em resultava més proper i fou l’únic, amb en Massic, que sovintejà el pis de la Gabriela i conegué l’Eugènia, per bé que no gaire, ja que ella els trobà tots dos antipàtics, en Massic perquè no podia evitar d’ésser un retòric quan parlava, i l’altre perquè era tan franc que de vegades resultava ofensiu. Mai no va poder perdonar-li que ens preguntés, la segona vegada que el veiérem, si dormíem junts. La Gabriela tampoc no l’acabava de trobar del seu gust, tot i que li reconeixia molt de talent i s’entusiasmà amb les dues novel·les que en llegí, les úniques que havia publicat fins aleshores. Segons ella, tenia aquesta mena d’ulls que no poden fitar una dona sense despullar-la i sospesar si valdria la pena d’endur-se-la al llit; de fet era més ingenu que no semblava, i d’una bona fe total. Feia dos anys que havia penjat els estudis després d’explicar al catedràtic que l’únic que li exigia era que li subministrés un coneixement prou ample i dades suficients per a interpretar els fets a la seva manera; la d’ell no li servia. Treballava de redactor en una agència de publicitat i, segons explicava, tenia relacions íntimes amb la dona d’un enginyer, dos o tres anys més gran que ell, però sensacional. En tot cas, no devia exhibir-la gaire ni ella no devia furtar-li gaire temps; sempre li sobraven hores per als amics i es passava bona part de les nits per bars i cafès, a l’atzar d’un encontre, d’un caprici, de la voluntat de qualsevol conegut desenfeinat. També venia al frontó i de vegades acabàvem la nit amb una llarga passejada per la banda del moll, des d’on després havíem de pujar a peu fins a la plaça de Catalunya perquè els tramvies de la Rambla ja no circulaven. Amb la Gabriela, acabà essent l’únic que gaudia de les primícies dels meus contes, que rarament aprovava, ja que, al seu veure, hi volia enquibir massa coses. Possiblement tenia raó o, si més no, em calia reconèixer que ell disposava d’una experiència que a mi encara em faltava; de narracions curtes ja n’havia escrites potser una cinquantena. Ara: cercàvem coses diferents: ell posava molta cura en la construcció, li interessava fer de cada conte una mena de vas clos, suficient en ell mateix, mentre les meves narracions eren d’un tipus més obert, fragments de vida que de vegades ni acabaven ni començaven, que es limitaven a transcórrer. En Prats, que també va llegir-ne algunes, opinava que tenien un parentiu amb les coses de Txèkhov, però em cal dir que en aquell temps encara no havia llegit res de l’escriptor rus. Les meves ignoràncies continuaven essent fabuloses, i me n’adonava. Els llibres, però, ara entraven a casa de tots costats: en comprava, me’n deixaven, tenia una targeta de lector de la biblioteca americana, cosa que em permetia de practicar el meu anglès. L’únic que em mancava eren hores, no sabia resistir les sol·licitacions bohèmies d’en Peralta, i hi havia l’Eugènia… Duia una vida desordenada i molts dies arribava al despatx de can Subiró amb els ulls encara clucs, perquè m’havia retirat a les tres, a les quatre. Mirava de fer-me passar la son amb un parell de tasses de cafè que prenia en un bar del carrer del Maresme, un cafè econòmic i per això molt aigualit que rarament aconseguia el seu propòsit. Fins passat migdia, quan s’atansava l’hora de plegar, no començava a sentir-me en forma i aleshores, en vint minuts, mirava d’enllestir la feina que des de bon matí se m’arrossegava pels dits. A l’hora de dinar, la Gabriela em feia mala cara, perquè opinava, i amb raó, que cremava la candela per tots dos costats. No com ella s’imaginava, però, ja que de dona només en tastava alguna de tard en tard, i ara pagant, encontres ràpids i insatisfactoris que cada cop em prometia de no repetir i en els quals indefectiblement queia de nou després d’unes setmanes d’abstinència. Potser tot hauria estat més agradable si m’hagués pogut permetre el luxe d’una d’aquestes noies que mataven les hores pels bars de la Diagonal, totes joves i la majoria de físic ben seductor, però els diners continuaven essent un problema, guanyava poc i no m’era possible d’escurçar més la despesa que pagava a la Gabriela, la qual encara es passava les tardes fent sobrets. El frontó hauria pogut ésser una bona mina si l’Eugènia s’hi hagués avingut, i fins a cert punt ja en treia profit, i sort d’això, però també era un guany limitat i no sempre segur. Pràcticament, sempre anava amb les butxaques buides, però devia tractar-se d’un mal general, perquè tothom se’n queixava; a la fàbrica obrers i administratius es mostraven díscols i malhumorats, de cada quatre converses tres es referien a la subsistència i a poc a poc creixia un malestar que esclataria, ni que fos discretament, en l’assumpte dels tramvies que va tenir lloc més endavant. En Peralta, que estava a punt d’anar-se’n a París amb una beca que havia aconseguit no sé com, i jo vam passar-nos tot un vespre repartint papers per les porteries del carrer del Consell de Cent; una imprudència com una altra; les voreres eren plenes de policies i n’hi hauria hagut prou que algú s’hagués sentit ofès. Però els vam liquidar tots sense contratemps i després ens situàrem a la cantonada d’Aribau-Aragó per tal de veure com els vehicles pujaven gairebé buits, sense altres passatgers que els funcionaris de tot ordre que aquells dies van passejar-se més que de costum. En Peralta fins es donà el gust de descoratjar una família forastera que aixecà la mà al pas d’un cinquanta-quatre, però la cosa ens podia haver sortit malament quan algú que baixava del vehicle volgué saber què passava. Era un home de quaranta anys que d’una hora lluny feia olor de policia i sort vam tenir que la noia, més llesta que els dos vells, va explicar prolixament que a aquells dos joves, nosaltres, els havíem evitat un error, perquè ells, nous a la ciutat, no s’entenien amb els números dels tramvies i per això anaven a agafar un cinquanta-quatre, que no els convenia, en lloc del seixanta-quatre que els duria a casa de llurs parents. Tot i l’explicació, en Peralta i jo vam haver d’exhibir els documents, en ordre pel que sembla, ja que l’home, potser pressionat pel grupet que s’havia reunit al nostre entorn i que ben evidentment no simpatitzava amb el seu zel professional, acabà per indicar-nos que circuléssim. Vam continuar tots carrer enllà, els vells encara una mica despistats i consirosos, perquè anaven a la plaça del Centre i els venia costa amunt haver de fer el trajecte a peu. A la fi en Peralta, que tenia impulsos d’aquesta mena, va decidir llogar un taxi i ens hi vam enquibir tots, una ximpleria com una altra, ja que a la plaça del Centre no hi havíem perdut res. No que el viatge fos desagradable, la noia va resultar força simpàtica i feia de bon mirar. A més, es veu que li vaig caure en gràcia, féu per manera d’asseure’s al meu costat, m’informà que ella i els seus pares feia dos o tres dies que havien arribat a Barcelona, on viurien de moment amb un germà seu, més gran i casat, i, quan deixàrem el taxi, em preguntà si sabia algun indret on poder treballar. És clar, no se m’acudia res, però ella em mirava amb uns ulls tan prometedors que de cop em semblà que seria bonic de tornar-la a veure i vaig donar-li el número del meu telèfon per si em volia trucar l’endemà. Aleshores em digué el seu nom: Joana. Va trucar-me puntualment, dues vegades, perquè la primera fou de bon matí, mentre jo encara dormia, i la Gabriela no em volgué despertar. Totes les veus femenines li eren desagradables si preguntaven per mi, l’engelosien les meves possibles relacions amb tota mena de faldilles, i per això, quan vaig dur-li l’Eugènia a casa, l’acollí amb una reserva que la noia per força havia d’observar. Un motiu més per a fer-li prendre el determini de renyir. Ara ja feia temps que la cosa havia deixat de coure’m, però de tard en tard encara experimentava una mica de recança, la qual, de vegades, m’absentava del meu ambient, de les meves ocupacions. Més que res, cal creure-ho, per les circumstàncies d’aquell final, el qual em féu descobrir una Eugènia que, tot i els anys que feia que ens tractàvem, encara no coneixia. De la Gabriela, no en parlà, ni de moltes altres coses, però al seu dir tots dos cometríem un error: vivíem en plans diferents i, encara que ens estiméssim, no ens estimàvem prou per harmonitzar unes vides que no lligava cap altre interès. Només teníem en comú la nostra joventut, aquella mica d’amor que havia anat creixent amb els anys i que amb el temps minvaria forçosament. Parlava com una vella, i sé que li feia mal tot el que deia, però ho deia a despit de tot. Jo sentia poc interès per la vida corrent, em movien altres cabòries, pensava en el triomf, era ambiciós, i a ella tot allò li sobrava; un cop més, repetí que era una noia senzilla, que ella, si es casava, voldria que l’home fos seu, seu de debò, no una mica de tothom com ho és un escriptor, el qual es deu als seus lectors, a la societat… Vam discutir tota una tarda i, a la nit, en sortir del frontó, vam reprendre encara la discussió, sempre insistint en el mateix, ja que la cosa era prou clara i jo veia com se m’escapava de les mans, com se me n’havia escapat sempre, i em sabia greu de comprovar que mai no havíem estat units com abans m’imaginava. Mesquinament, vaig entossudir-me a pensar que devia haver conegut algú altre, que només havia sortit amb mi mentre no tingué ningú més, cosa que ja sabia que era injusta, perquè mai no li faltaren pretendents. Vaig seguir acusant-la de coqueta, vaig tirar-li en cara que sempre s’hagués reservat fins a l’extrem que ara, al cap dels anys, tot el que podria recordar d’ella serien paraules i uns quants besos escadussers. Ja sé que et dec alguna cosa, va dir aleshores, i de sobte tot canvià, perquè afegí que estava disposada a passar la nit amb mi. No ho comprenia, i ella potser tampoc, ja que tot allò que em deia no tenia cap ni peus i fins molt més tard no vaig adonar-me que també ella m’havia desitjat, que les seves negatives no indicaven fredor ni falta d’amor, en la mesura en què podia estimar-me, sinó que, ben al contrari, l’espantava la possibilitat que un dia ens sentíssim únicament lligats pel sexe i compromesos a un final honorable, que tot el nostre passat d’amants desmentiria. La seva decisió, però, era romàntica, massa romàntica i tot, i de primer vaig oposar-m’hi. No volia que tingués la sensació que, al final, havia abusat d’ella. Sinó que jo era més dèbil, sempre ho havia estat sense ni sospitar-ho, i també aquest cop vaig haver de cedir, fet i fet sense disgust, perquè la seva intimitat m’atreia. Vaig reflectir aquella nit en les pàgines d’una curta narració que s’ha quedat, fins ara, inèdita; ja no hi havia temps d’incloure-la en el recull que sortiria aquell mateix mes i que tant ens havia costat de treure de les mans de la censura. De primer ens havien prohibit el llibre sencer, però quan el director de la Selecta demanà explicacions, ja que espontàniament no ens en donaven, el llibre fou rellegit per algú altre de Madrid i ara tornà aprovat, si bé amb tantes mutilacions que la meitat dels textos no eren aprofitables. Potser ho hauria hagut de deixar córrer, i me’n vaig sentir temptat, però mentre es feien aquestes gestions, sempre molt lentes, ja havia escrit altres narracions i em semblà que servirien per a substituir les que foren sospitoses d’heretgia. No ho vaig encertar del tot, és clar; el concepte de la realitat que tenien aquells senyors i el meu no coincidien, però entre una cosa i altra vam trobar-nos que, comptat i debatut, disposàvem ja d’unes dues-centes pàgines. Només em va caldre, per arrodonir el volum, escriure un pròleg una mica llarg em el qual intentava de definir les meves intencions i el meu credo literari. La cosa fou una mica pebrada, perquè de credo potser no en tenia cap. Volia fer coses noves, em rosegava el dimoni de l’originalitat, tot i que sabia que no hi ha res més difícil que trobar idees o situacions inèdites; en Peralta, durant els darrers temps, m’havia fet participar de les seves preocupacions i els problemes d’estructuració començaven a apassionar-me… Anava una mica a la deriva, sense acabar de concretar-me si seria un escriptor realista, com tantes pàgines meves semblaven indicar, o un prosista que prefereix els símbols, sempre més generals, més comprensius, i una mica abstractes, naturalment. La mateixa novel·la que ja havia començat a escriure, i que se m’allargaria gairebé per espai de dos anys, era un híbrid immens on, al costat d’evasions que convertien els personatges en pures entelèquies, hi havia capítols sencers tan fidels a la realitat de cada dia que tots, la Gabriela, en Peralta i jo, ens preguntàvem si estava aconseguint un bunyol sense parió o l’obra genial que trenca normes i obeeix només a unes lleis subtils i pròpies que no poden ésser mesurades per cap patró conegut. En treia, no cal dir-ho, una íntima satisfacció, augmentada quan, un dia que em demanaren de llegir unes narracions en un dels molts actes que ara es multiplicaven en domicilis particulars i en institucions nostrades, vaig decidir d’ofrenar als meus oients una trentena de pàgines que en aquell moment considerava ja definitives. Hi van caure com una bomba i, tot i que aquest cop ningú no havia previst cap col·loqui, en acabar se’m van exigir explicacions. I no perquè els capítols fossin poc comprensius, sinó perquè a ningú no li cabia al cap que hagués escrit una història que es desenrotllava en tres nivells diferents, el personal, el de la raça i el de l’espècie, tots tres tan estretament relacionats que l’individu semblava acabar per fer-se enterament responsable dels errors i dels encerts de la humanitat sencera. Però, més que això, a molts els va coure la denúncia sense pal·liatius d’unes actituds conformistes, resignades, fins i tot obsequioses, que afeblien la raça i la condemnaven a una propera desaparició. Se’m va acusar de tot, i aquesta vegada la discussió abandonà el pla literari per caure en el camp político-social. És clar, ens hi vam perdre, els uns potser perquè no teníem prou preparació per a aprofundir i els altres perquè tenien la teulada de vidre i l’únic que volien era allunyar les pedres que podien esbocinar-la. Les conseqüències, les vaig pagar més endavant, quan, seguint el consell de la Gabriela, vaig enviar l’obra, aleshores ja acabada, a una convocatòria del premi Joanot Martorell. No em van donar ni un vot i després, oficiosament, algú m’explicà que jo vivia una mica a la lluna i que el meu concepte de novel·la no era compartit per ningú del país. L’afirmació era gratuïta; quan a la fi l’obra es publicà, suposo que perquè els senyors encarregats de censurar-la, a Madrid, no hi van entendre res, abundaren les lletres espontànies i gent ben desconeguda m’encoratjaven a escombrar un vell concepte de literatura que, a fora, ja havia deixat de tenir vigència, per bé que continués fent les delícies dels lectors que només demanen una obra que els faci reposar la imaginació. La crítica, unànimement, no en parlà. Tampoc no havia parlat gaire del volum de contes, però ara el silenci ja no em desconcertava; el trobava comprensible i tot, perquè la manera més eficaç de combatre allò que ens desplau és, més que discutir-ho, passar-ho per alt. Per això publicàvem llibres i estrenàvem obres de teatre sense que els periòdics es donessin per assabentats, enmig d’un buit aparent que, al cap i a la fi, només engolia els silenciadors; per sota el país començava a desvetllar-se, i les activitats culturals, tant de temps pràcticament soterrades, sortien a flor, tímidament potser, amb por, però ja incontenibles. Després, la primera generació de postguerra ja triomfava, una mica tard, car durant molts anys havien hagut de callar, i els inicis públics dels seus portaveus gairebé coincidien amb els dels nois que, com jo, fregàvem tot just els vint-i-cinc anys. En alguns, personalment, em molestava aquella mirada que s’adreçava al passat, al paradís que només havien pogut entreveure adolescents ja, però, en canvi, n’hi havia d’altres que, sorprenentment, al llindar dels quaranta, eren encara capaços d’espolsar-se les sandàlies i mirar dretament el futur, un futur que no els pertanyia però que nosaltres, més afortunats, veuríem per ells. Aquest tema m’apassionava, i en Peralta i jo l’havíem discutit sovint, però ell l’enfocava d’una altra manera; al seu veure, la generació anterior a la nostra va fer exactament el que havia de fer: constituir-se en un mur protector i fidel, o potser en un pont, gràcies al qual nosaltres podríem travessar l’abís que, sense ells, difícilment hauria estat franquejable. Aquestes discussions amoïnaven molt l’Eugènia, perquè de vegades ens hi lliuràvem en presència seva, i també amoïnaven la Gabriela, per motius ben diferents. La primera creia que érem uns somiatruites quan ens imaginàvem que alguna cosa estava en marxa perquè un miler de persones, totes de la burgesia i, per tant, d’una classe superada, en la qual cosa li donava la raó, encenien focs d’artifici en forma de manifestacions privades que el país ignorava i que, si les hagués sabudes, potser hauria menyspreat cordialment. La meva cosina ens acusava d’iconoclastes, tot i les concessions que fèiem, en Peralta més que jo, al passat. Ella, en conjunt, donava mostres d’haver-se anquilosat en un patriotisme una mica llagrimós, el qual jo qualificava de sardanístic per ganes de donar-li un nom o altre, ja que aquesta mena de manifestacions folklòriques tampoc no l’emocionava gaire ni hi era afeccionada. Va resultar ésser-ho en canvi, la Joana, la qual al seu poble havia format part d’una colla que fins i tot acudia a competicions i que ara li semblava que enyoraria. Jo mai no hi havia dedicat cap atenció particular i fins em feia gràcia de pensar que després de l’Eugènia, que m’havia fet penetrar els misteris del ball de parelles, en venia una altra que m’ensinistraria en les meravelles de la dansa més bella de totes les danses. No fou exactament així, és clar, perquè ella es trobava desconnectada, tot i que el seu germà, que n’era soci, va dur-la algunes vegades al Centre Lleidatà, on passava els dissabtes i diumenges a la tarda amb altres casats del seu poble. Jo no el vaig arribar a conèixer mai; els nostres encontres sempre van tenir lloc fora de l’àmbit familiar, i no perquè jo m’oposés a deixar-me caure pel seu domicili, sinó perquè ella no semblava experimentar cap desig de posar-me en relació amb la família. Potser se n’avergonyia una mica, eren gent molt modesta, sobretot els pares, vells pagesos que unes quantes collites dolentes i l’edat decidiren imprudentment a traslladar-se a Barcelona. Ella, d’altra banda, aviat donà senyals d’ésser una noia molt independent; també cal dir que no era tan jove com m’havia semblat aquella nit del taxi, perquè em confessà que ja tenia trenta anys. Va trucar-me per segon cop a primera hora de la tarda, havent dinat, i acceptà immediatament una cita que fou l’inici d’unes relacions curtes però saboroses. Com vaig acabar per comprendre, la solteria l’exasperava una mica, però ja gairebé s’havia resignat a quedar-se sense marit. A mi, certament, no tractà de caçar-me; mai no vam dir una paraula de matrimoni, i s’acontentà amb l’única cosa que podia donar-li: un xic d’amor escadusser en els indrets més imprevistos. Perquè mai no la vaig poder fer decidir que lloguéssim una cambra; ingènuament confessava que li feia un no sé què pensar que d’altres persones havien d’intervenir en l’afer, veure-la com es tancava amb un xicot; i li costava de creure que moltes noies s’hi avenien sense dificultats. Preferia esperar la nit pels jardins, amb tota la seva incomoditat, i per això ens passàrem hores senceres a Montjuïc, al parc Güell, al Tibidabo, cosa que oferia seriosos inconvenients, ja que entre nosaltres no hi havia res en comú i sovint ni sabíem de què parlar. Ella em contava coses del poble, de la seva vida migrada, i jo escoltava pacientment, perquè a la seva manera una mica basta era bella i tenia quelcom de terrible, d’estranyament autèntic. Era inútil explicar-li les meves preocupacions, mirar de fer-la participar en els meus interessos literaris; aquest era per a ella un món tancat en el qual no tenia cap desig de penetrar. Els llibres l’avorrien, n’havia llegits molt pocs i l’admirava pensar que jo, un xicot normal que es complaïa a sortir amb ella i a fer-li l’amor, perdés el temps escrivint-ne. Potser per això mai no va trobar sorprenent, admesa la meva debilitat d’embrutar quartilles, que escrivís en català. Al seu poble la llengua oficial només existia en forma de bàndols de l’ajuntament, de comminacions del fisc, i solien associar-la amb tot allò que podia esdevenir-los de desagradable i alterar llurs vides tranquil·les i monòtones. La sorprenia que ací tanta gent, a la plaça, a les botigues, pel carrer, se li adrecessin en castellà; li costava d’entendre’ls, poc avesada com hi estava, i sempre replicava en el seu propi idioma. Més endavant va canviar una mica, perquè tingué la mala sort d’anar a caure en un taller on, com em va dir, només hi havia una altra noia del país. Probablement, jo li hauria pogut trobar feina a can Subiró, on també tenien operàries i el personal femení es renovava contínuament a causa que les noies tenien una gran tendència a maridar-se, una feblesa que l’empresa no acceptava; però no solament la feina era mal pagada i l’empresa a l’altre cap de ciutat, sinó que, una mica egoistament, em vaig voler evitar complicacions per a més endavant; allò nostre, ho sabia de bon principi, era un caprici que no podia durar. El que ignorava aleshores és que ella no pertanyia a aquesta mena de noia que se’t repenja i no accepta que un dia te’n puguis cansar. Mai no va fer-se cap il·lusió, i quan al taller van canviar-la a un horari poc compatible amb les nostres entrevistes, l’afer s’anà desinflant tot sol. Arribà un moment en què potser ens vèiem només una vegada cada setmana o cada quinze dies, quan de temps en temps m’assaltava de nou el desig del seu cos sòlid i ben proporcionat. M’agradaven sobretot les seves cuixes, llargues, rodones i dures, brunes com tota la seva carn de pagesa que durant trenta anys s’havia abeurat de sol i en guardava la tonalitat i l’escalfor, aquell sol que d’altra banda tant li desplaïa, fins a l’extrem que mai no vaig poder aconseguir que m’acompanyés a la platja. No comprenia el plaer de rostir-se lentament, curosament, perquè ella associava els rigors de l’estiu al treball feixuc de la collita, al segar i al batre, i, com deia, de sol, se n’havia atipat per a tota la vida. No que jo hi fos excessivament afeccionat, però de tant en tant m’agradava de fer unes quantes braçades, sense allunyar-me massa, perquè era un mal nedador, i ajaçar-me damunt la sorra fins a l’hora de dinar. Algun cop m’hi acompanyava la Gabriela, i àdhuc l’Ermengol, per bé que ell no gaire i, quan venia, encara s’amagava per les ombres de les casetes, o al bar. Hi trobàvem de vegades la meva germana amb dues noies que treballaven amb ella, en general soles, perquè amb els xicots no tenien gaire habilitat. Un dia també hi vam arrossegar en Peralta, poc donat a les delícies de la natura, el qual de primer fins es negava a entrar al mar; no sabia nedar i tenia por de fer el ridícul. La Gabriela, en canvi, era una bona nedadora, de joveneta havia sovintejat una piscina i se’n recordava, perquè aquestes coses no s’obliden. Cenyida amb el banyador era quan més es veia que encara es conservava i que àdhuc podia competir amb moltes altres de més joves; els homes se la miraven i un dia que l’Ermengol no va voler venir i jo m’havia allunyat a comprar cerveses, en tornar vaig sorprendre un individu que li feia l’aleta i que en veure’m va batre’s en retirada. Ella pretenia que estava una mica massa grassa, cosa que no s’explicava, ja que menjava ben poc, però en el fons eren ganes de dir i tot plegat formava part de la seva ingènua coqueteria, defecte que hauria negat de posseir si jo l’hi hagués tirat en cara; al seu veure, coqueteria i honestedat no podien anar aparellades. Per això no es va reconèixer en un retrat que d’ella vaig fer en la novel·la, tot i que l’Ermengol, en termes generals tan poc fi, observà ben espontàniament que hi havia coses de la Mercè, nom de la protagonista, que li recordaven la seva dona. Moltes altres noies de la meva invenció podien haver-la-hi recordada; al capdavall era la persona que més bé coneixia i, de trets seus, n’havia donats a una dotzena de criatures imaginades. La Mercè, però, li era clavada, i que no ho reconegués només venia a confirmar una cosa que ja feia temps que sabia: que tots ens desconeixem. També l’Ermengol m’havia fornit fins a cert punt un model de marit sense que ell se n’adonés. És a dir, potser es va passar per alt les pàgines on la semblança era més visible, perquè, encara que ell feia una qüestió d’honor de llegir els meus llibres, jo tenia bones raons per a creure que aquestes lectures eren molt discontínues. Pretenia que les meves històries li costaven d’entendre, puix que eren poc lineals, i d’altres també eren del seu parer, a la fàbrica mateix, on ara ja havien descobert que tenien un escriptor a la plantilla. Allí la novel·la, tothom la va llegir, i no solament els administratius i tècnics amb qui em tractava més correntment, sinó molt personal dels tallers, entre els quals van produir-se incidents afalagadors. Un torner que només coneixia de vista m’esperà un dia a la sortida, com qui espera la xicota, i amb un respecte exagerat em pregà de concedir-li uns minuts. Havia llegit el llibre, em digué, li havia agradat molt, però no estava ben segur d’haver-lo capit. Al bar on vam entrar a fer una copa, que després volgué pagar de totes passades, acabà per preguntar-me si era comunista, i pel que vaig entendre la cosa s’havia discutit entre els seus companys. I, ho vaig poder veure, amb simpatia. També els meus superiors hi devien llucar alguna cosa que no rutllava d’acord amb llurs interessos, car el senyor Espurna, el cap del departament, un dia, com qui no hi dóna importància, em preguntà si no m’hi sentia bé, a la casa. I quan vaig voler saber per què ho deia, replicà amb un petit discurset del qual es desprenia que la joventut de vegades es deixa enlluernar per miratges i després en paga les conseqüències. Era una mica obscur, conceptualment, però la intenció es veia ben clara: confiava que el meu proper llibre seria més conservador. Entre els companys, fins on vaig poder comprovar, els parers s’havien dividit i alguns amb els quals fins aleshores no havia gairebé tingut contacte ara semblaven interessats a relacionar-se amb l’autor de Capvespre sostingut, i no pas perquè la literatura els apassionés excessivament, poc lectors com eren de novel·les en general; allò que els atreia era el contingut social que es dissimulava més o menys al llarg de la història dels seus protagonistes. Per a mi va ésser un descobriment important, perquè no m’havia imaginat que hi hagués tant de neguit i que fos precisament d’aquella mena. Amb una mica d’ingenuïtat, cal dir-ho, imaginava que les aspiracions de la majoria es reduïen a una simple millora de sous, a uns horaris menys carregats, i que més enllà d’això hi havia només el vague desassossec que produïa la circumstància ambient i que, per la resta, l’únic que volien era viure i deixar viure. Però hi havia quelcom més. Potser una mica imprecisament, tothom, i al·ludeixo els qui acceptaven el llibre, sentia una ànsia renovadora que afectava les estructures mateixes de la nostra organització social i l’orientava en un sentit netament catalanista. Pel que vaig comprovar, fou un descobriment mutu; tampoc ells no m’havien imaginat com era a despit dels meus dos llibres anteriors, on ja ensenyava l’orella; de fet, aquells no els havien llegits, o molt superficialment. Per primer cop vaig adonar-me que, com a escriptor, tocava alguna cosa i exercia alguna influència, i això no deixava d’enquimerar-me, sobretot perquè passava per uns moments de depressió; el llibre, fins a cert punt, m’havia esgotat, com s’esdevé sempre que una tasca és realitzada a consciència i hom s’hi compromet. Després, paradoxalment, l’obra potser era massa reeixida i em costava de veure com podria superar-la. Hi havia una certa tragèdia personal en el fet d’haver aconseguit un impacte tan precís tot just als inicis de la meva carrera, quan encara era massa jove i duia poca experiència al meu darrera; resultava enquimerador i em feia témer pel meu futur. Potser no havia nascut per ésser algú al qual s’assenyala amb el dit pels seus vicis o virtuts, però ara em caldria acostumar-m’hi; la perspectiva era descoratjadora per a una persona que, com jo, barrejava en el seu caràcter unes tendències de natura gairebé antisocial amb el desig de comprendre i ésser útil. La Gabriela pretenia que m’equivocava, que molt sovint l’interessat és el pitjor jutge del seu caràcter i disposicions, perquè, al seu dir, d’antisocial jo no n’era, simplement un xicot sovint una mica esquerp al qual no agradava d’ésser coaccionat i que tendia a adaptar les circumstàncies als seus interessos, àdhuc als seus capricis, cosa que de vegades podia menar a malentesos i ocasionar discòrdies. Era difícil de saber a què al·ludia, perquè al cap i a la fi m’entenia bé amb la gent, ni que fos a un nivell superficial, i l’única discòrdia seriosa de la meva vida era la que endèmicament semblava existir amb el meu germà; i, més que jo, n’era culpable ell, no per pensar diferentment, sinó per no admetre que els altres podien tenir també les seves opinions i ésser honestos i sincers. A mi em molestava la seva manera d’ésser i de manifestar-se, però en definitiva, ni que fos a repèl, l’acceptava com era i acceptava que cadascun visqués, si volia, en un món a part. Ell no, com es va posar de manifest a propòsit de la novel·la: Probablement no l’hauria llegida si l’hagués haguda de comprar; ell sempre s’havia negat a creure que jo podia ésser un escriptor, allò que ell n’hauria dit un escriptor de veritat, un professional si voleu, algú que a través dels anys persevera en una forma determinada d’activitat i per ella acaba essent conegut; però jo n’havia donat un exemplar a la meva germana, més que res perquè no fos dit que oblidava totalment la família, no perquè a ella li hagués d’interessar, que en efecte va interessar-li poc, i en Francesc, un dia que no devia tenir gaire feina, o una nit d’insomni, va començar-ne la lectura. Després em va dir, entre altres coses, que era un llibre pesadíssim, indigerible, però eren ganes de parlar; no em costà de comprendre que el va llegir a marxes forçades, probablement en un parell de dies. El va trobar, per emprar els seus mots, indecent. I fins es va prendre la molèstia de venir a veure’m per donar-me la seva opinió. No estàvem acostumats a l’honor de les seves visites i tots dos, la Gabriela i jo, ens vam sorprendre de veure’l entrar a casa. Ell va pretendre que un afer comercial l’havia dut prop nostre i volgué aprofitar l’ocasió per assegurar-se que tots continuàvem bons. Una cosa bèstia, ja que per a ell jo només existia en la mesura en què podia ocasionar-li disgustos. Vam dir quatre mots sobre el treball, ell i la Gabriela canviaren unes paraules a propòsit dels nens i tot seguit, sense gaire subtilitat, anà al gra. Què m’havia proposat? És que no maduraria mai? Ja tenia vint-i-cinc anys, una edat responsable, i si volia seguir, com semblava, una carrera literària, era de primeríssima importància que evités, ja de bon començament, un mal pas. Perquè això era el llibre: un pas en fals. Fins on ell havia pogut entendre’l, i creia que l’havia entès bé —després de tot li concediria que tenia una intel·ligència pel cap baix normal—, la novel·la, que com a novel·la, val a dir-ho, no tenia ni cap ni peus, era un simple crit de subversió, obeïa a una intenció, que li costava de creure deliberada, d’alterar uns valors consagrats per l’ús, pel costum. En un moment com l’actual, quan ens encaràvem amb l’amenaça del comunisme, era cosa de caps calents, i falsa, de pregonar que vivíem en una societat que només la inèrcia sostenia, perquè es basava en valors caducs, que havien fet el seu temps, i convertien l’home en una simple eina explotable. La realitat era exactament el contrari del que jo volia implicar; la nostra societat era cristiana, cosa que volia dir que posava l’accent d’intensitat sobre l’home, portador de valors que sobrepassen els de la mera existència material. Etc., etc., etc. Això per un costat. Per l’altre, el meu llibre era netament retrògrad en la mesura en què s’oposava a la integració cultural que avui sembla predicada per tots els autèntics representants de la mentalitat occidental; atiava vells odis, ressuscitava rancúnies que podien crear estats de violència dels quals jo seria, no ens hi havíem d’enganyar, una de les primeres víctimes. I més etc., etc., etc. Ho hauríem pogut discutir, hauríem pogut parlar fins l’endemà, o fins la setmana següent, però hom no pot raonar amb una persona de mala fe; l’únic que pot fer és dir-li que la porta és oberta i que se’n torni per on ha vingut. Jo no vaig arribar a tant, em vaig acontentar amb preguntar-li: Ja has acabat? I quan assegurà que sí, només vaig dir-li que continuàvem com abans, l’un davant de l’altre i parlant dos llenguatges que no coincidien. La Gabriela, que no podia consentir que algú m’ataqués, sobretot si aquest algú era en Francesc o una persona com ell, ja feia estona que havia optat per desaparèixer, i ell i jo érem sols al menjador, acompanyats pel soroll de fons de la ràdio del veí, una mica massa alta. Així i tot aconseguí de dominar-la quan cridà: Però, carall, sigues realista d’una vegada! Coneixia molt bé el seu realisme, com el de molts altres que opinaven de la mateixa manera, i que consistia merament a defensar una posició personal còmoda, uns interessos que coincidien o no coincidien amb els dels altres, això era accessori, negligible, interessos egoistes que oblidaven que aquest món, el nostre món, és per a tots. No feia gaire, havia descobert un altre representant de l’espècie en aquesta banda de cleda, una persona ja madura, coneguda en els ambients intel·lectuals i literaris, tot i que no havia escrit mai res; i que m’invità, després de la publicació del llibre, a una entrevista que no menà a cap resultat, car jo vaig negar-me a ingressar a la seva organització quan vaig veure que de fet es tractava de repartir càrrecs, uns càrrecs que encara no tenien existència concreta, amb vista a un futur domini del país. El país ja havia sofert massa dominacions i el que calia era donar-li l’ocasió d’expressar-se. Algú, és cert, havia d’ésser el portaveu de les seves aspiracions, però calia que els homes que s’hi comprometessin fossin desinteressats i humils, disposats al sacrifici personal i sense altres ambicions que les de servir la col·lectivitat. I pel que veia no solia ésser aquest el cas, si més no en els homes de les generacions d’avantguerra, tots plens de vicis i de tics que havien adquirit fent política activa en un moment que semblava importar més el partit que la pàtria. Els més joves, formats després de la guerra, solien ésser diferents, tenien si més no el mèrit de sobreposar-se a les ideologies particulars i de cercar aquells punts de contacte que ens permetrien de col·laborar tots, sense distinció de matís. És clar que aquest mèrit potser era relatiu; ens trobàvem encarats amb una circumstància que, per la seva duresa, pel temps que feia que es perllongava, només podia ésser combatuda fent causa comuna, i així i tot els resultats eren poc prometedors. Amb la colla d’en Prats, la qual vaig continuar freqüentant fins i tot quan en Peralta se n’anà, vaig tenir ocasió de discutir llargament els aspectes pràctics de la qüestió, car molts d’ells, en Prats en primer lloc, tenien aspiracions que anaven més enllà de les estrictament literàries. També en tenia jo, perquè havia arribat ja a la conclusió que la literatura no era una finalitat en ella mateixa, sinó un camí, un mitjà, com ho eren totes les activitats dels qui romanien fidels a una manera de fer i de sentir que mai no havia desaparegut del tot, que només havia estat soterrada, i mal soterrada, per una derrota a la qual no ens podíem avenir, ja que nosaltres, els joves, mai no n’havíem estat, de derrotats; no podíem fer-nos responsables d’unes actituds que, fonamentalment, no tenien res a veure amb la manera d’ésser del país, una manera d’ésser, d’altra banda, que no a tots ens agradava prou, car al nostre entorn predominava encara una mentalitat de tipus possessiu que, tot i els seus sentiments pretesament cristians, no considerava el veí com el proïsme, l’igual, mereixedor d’una oportunitat semblant a la pròpia i d’un respecte humà, sense el reconeixement del qual no pot aconseguir-se cap societat justa i duradora. Al cafè de l’Eixample on la tertúlia d’en Prat es reunia, es passaven hores senceres discutint teories polítiques i econòmiques, i també els assistents a la rebotiga de l’antiquari s’havien deixat contaminar pels aires nous, però allí no hi havia res a fer, tot es malgastava en retòrica. També a ells el meu llibre els havia caigut com una bomba, i no té res d’estrany, si alguns es reconeixien parcialment en determinats titelles de l’obra. Amb en Grau Vilalta vaig acabar per partir-hi peres, tot i que en aquell moment m’hauria convingut de servar-hi bones relacions, ja que acabaven de nomenar-lo director d’una editorial nova, que es presentava amb aires renovadors; és clar que no podia ésser-ho si en Grau Vilalta havia de decidir què es publicaria i què no es publicaria. Havia perdut contacte amb el seu temps, i la ruptura amb el moment que vivíem s’accentuà encara més després de la nostra picabaralla, o així m’ho van dir, perquè acabà per assegurar que en les futures històries de la nostra literatura ens podríem saltar un parell de generacions, buides, infatuades i, segons ell, estrangeres. Feia gràcia, perquè els únics arguments que esgrimia eren que cercàvem la nostra font d’inspiració en les coses que es feien fora, com si haguéssim hagut de viure en un món clos que no formava part de la civilització que ens era comuna, i que el nostre llenguatge distava molt de la perfecció, que fins i tot era francament castellanitzant. Exagerava, ben cert, però el que podia haver-hi d’exacte en la seva afirmació no feia més que confirmar una cosa: que ens havíem format sota una influència negativa i que, per molt que en servéssim rastres, l’havíem sabut superar, alguns de nosaltres sense cap o molt pocs estímuls, per pura voluntat de continuar essent nosaltres mateixos, per simple esperit de lleialtat i per creença en unes valors distintes que no havien estat descobertes ni defensades únicament durant els anys que precediren la guerra. Aquesta enemistat que tan paradoxalment ens manifestaven els incorruptibles com en Grau Vilalta tenia, però, la seva contrapartida en el menyspreu que molts dels joves experimentaven pels qui pertanyien a la generació de la derrota i alguns, com en Massic, s’entossudien a negar els mèrits de tots aquells que comptaven més de trenta-cinc o quaranta anys; els acusaven de literats, d’haver viscut sense cap contacte directe amb el país, ignorants de les seves necessitats, dels seus anhels, de les seves manifestacions, en un mot: d’haver viscut en una torre de vori, cosa que certament també era falsa en molts casos. Tot plegat venia a demostrar que, com sempre, existia un problema de generacions, agreujat pel desastre que ens havia caigut damunt. Jo m’ho mirava una mica de lluny, a desgrat de veure-m’hi contínuament implicat, potser perquè m’impacientaven les discussions sense sortida, potser perquè no disposava de tant de temps com molts altres o no me’l sabia administrar prou bé, potser perquè la meva vida amorosa, de primer amb l’Eugènia i després amb la Joana, m’absorbia massa i em semblava més plaent. I ho era, tot i els disgustos inevitables, sobretot el que vaig tenir amb l’Eugènia, a la qual em costava de renunciar més que no havia previst d’antuvi, més que no m’hauria costat sense aquella decisió insensata de dormir amb mi a tall de comiat. La vaig dur en un lloc prop de la plaça d’Espanya, perquè els locals del barri vell eren massa professionals i, un cop decidit, em semblà que volia una cosa més neta. No que ho fos, car una cambra llogada a hores sempre és una cambra llogada a hores, i l’amor, gairebé forçosament, hi agafa un aspecte venal encara que els diners no hi intervinguin. De primer vaig poder témer que tot acabaria en desastre, ja que ella, tot i tractar-se d’una iniciativa seva, es posà molt nerviosa i jo vaig deixar-me encomanar el seu neguit. Només els plors ens van salvar de fer el ridícul, uns plors que no semblaven venir a tomb i que devien ser una altra manifestació dels nervis. Estava asseguda al llit, tots dos vestits encara, i potser més amb la intenció de fer una cosa o altra que per veritable afany de conhortar-la d’una aventura que encara no havia tingut lloc, em vaig posar a besar-la; d’antuvi sense passió, com qui acompleix un deure, no desagradable, ben cert, però que seria bo d’evitar; després, quan ella s’abraçà, no consolada, sinó més tova que mai, amb un sentiment d’urgència que anava creixent, que acabà per desbocar-se quan ens inclinàrem i vaig sentir-la sota meu. Sense saber com, vaig trobar-me amb una mà que li explorava les cuixes, l’altra va barrejar-s’hi també, i aleshores ja vam ser tots dos que lluitàvem contra els botons, contra unes peces repatànies que semblava que s’adherissin a la carn amb l’afany de defensar-la del seu desig i del meu. Ara també ella em volia, i aquella ànsia d’amor ja no tenia res a veure amb una decisió prèvia, en fred, ni amb la noia que sempre s’havia mostrat tan prudent perquè no aprovava les generositats de la seva mare ni volia assemblar-se-li quan fos més gran. Ara volia ésser, sortir de la closca protectora, i per això els plors acabaren per estroncar-se-li i tota ella es féu greu, concentrada en un esdeveniment irreversible que després la va deixar inerme, estesa sobre el llit, buidada de tota iniciativa. Vaig haver d’apressar-la a aixecar-se i córrer a la menuda cambra de bany que hi havia al costat, on vaig acompanyar-la i d’on em vaig haver de retirar tot seguit perquè no em volia fer testimoni de les seves ablucions. Fou en tornar que vaig dir-li que la nostra amor tot just començava en aquell instant, i potser ho creia, car ara em semblava més bella que mai i descobria en mi un afany desmesurat d’exhaurir aquella bellesa. I ella no ho va contradir i es va tornar a deixar estimar, aquest cop d’una manera més completa, més activa, però al final corroborà que només aquella nit era meva. Fou una nit llarga, perquè a les sis, quan el dia ja feia una estona que entrava a la cambra, encara discutíem, i vam continuar discutint mentre ens vestíem i quan abandonàrem la casa. Vam discutir fins a la porta del seu pis, on vaig deixar-la com si fos una estranya que no m’hagués donat res, i de fet així era. Si de cas, a desgrat d’haver-se’m lliurat, encara m’havia pres quelcom: la comprensió que d’ella tenia o em pensava tenir, i dic em pensava tenir perquè, després d’aquell acte i de les obscures raons que van induir-la a lliurar-se’m, em calia concloure que tots aquells anys de relació no em permeteren passar més enllà de la superfície aparent. Tot d’una em vaig trobar que no sabia qui era, com era, què volia; un enigma complet. Després he passat temps i temps tractant de penetrar-lo, de posar a contribució unes facultats que se suposen al novel·lista però que a mi em deuen mancar, ja que mai no he pogut aconseguir una imatge vivent d’ella en cap de les meves criatures de ficció que pretenen de retratar-la. De fet tot un període de la meva vida fou abocat al fracàs gràcies a la seva obstinació, i ara començo a creure que la Gabriela tenia raó quan arran de la visita que li vàrem fer em remarcà que l’Eugènia no era la mena de persona que aparentava, que alguna cosa li deia que darrera la noia riallera i de relació fàcil i agradable s’amagava una dona complexa que potser acabaria per donar-me un disgust. No li’n vaig fer gaire cas, perquè estava convençut per endavant que no l’acceptaria. Tampoc no comprenia com podia haver penetrat la seva vera manera d’ésser en aquella mitja hora llarga que vam romandre al pis, entre paraules buides i circumstancials i llargs silencis que la mateixa Gabriela creava i que a poc a poc enrarien l’ambient. No li he estat simpàtica, va concloure l’Eugènia, però no semblava lamentar-ho massa; l’antipatia havia estat mútua. No tornaren a preguntar l’una per l’altra, llevat d’un cop la Gabriela, molt de temps després, quan jo ja havia deixat d’anar al frontó i començava a sortir amb la Joana. Ara no en parles mai, va dir, i jo vaig confessar-li que ja no ens vèiem, que era ella qui m’havia deixat. No s’ho volia creure, cap noia no podia cansar-se d’un xicot com jo, eixerit i intel·ligent. No que ho manifestés amb aquestes paraules, però ho donava a entendre prou clarament. La seva opinió, que em sabia de memòria, no m’afalagà gens, ben al contrari, i potser per molestaria se m’acudí d’afegir, faltant a la veritat, que la ruptura havia tingut lloc després de passar una nit junts; potser no m’havia trobat prou satisfactori, com a amant. Però tot seguit, venjativament, vaig contar-li com havíem esmerçat aquelles hores, amb tants pèls i senyals que ella acabà per dir-me que ja estava bé, que no oblidés que parlava amb una dona honesta. Però casada, vaig fer jo. S’havia envermellit terriblement, però més vermella s’hauria posat si hagués volgut afegir-hi les tardes o els vespres que passava amb la meva novella amigueta; la Joana tenia detalls que la meva cosina hauria considerat el súmmum de la impudícia i que per a la noia resultaven naturals. L’amor era un exercici agradable que des dels divuit anys, com va confessar, practicava esporàdicament i, a jutjar pel que podia observar, sempre amb gust i sense reticències ni inhibicions. Alguns refinaments potser li venien de nou, atès que els seus companys, fins aleshores, sempre havien anat al gra, sense perdre temps en superfluïtats. No estava avesada, per exemple, al fet que la contemplessin com jo feia, però no va tardar gaire a comprovar que la mirada del mascle també pot ésser un afrodisíac, com m’havia ensenyat la Marga d’Els Daus, la qual, quan es familiaritzava, tenia una certa passió per instruir els clients que li queien simpàtics. I que en sabia; amb els quinze anys que practicava la professió havia vist una mica de tot i d’experiència li’n sobrava. Potser perquè ella ja era madura, li plaïen especialment els nois jovenets i encara una mica innocents que es pensen que un cos de dona és una fortalesa que cal prendre a l’assalt. Trobava que, en termes generals, els homes són massa impacients i per això tantes vegades deceben les dones. No som com vosaltres, em deia, que en un no res us escalfeu. Pretenia que, si hom tenia prou mà esquerra i prou paciència, fins una noia com la Loli, ben coneguda per la seva fredor, es desglaçaria sense poder evitar-ho. Costava de creure, però abans de deixar Lleida ho vaig voler provar; la Loli sempre m’havia atret una mica i seria ben agradable de veure que, ni que només fos una vegada, abandonava les seves distàncies de professional que practica l’ofici amb desgana, sense vici, sense facultats, amb la mateixa eficàcia però també amb la mateixa indiferència del torner esclau de la seva màquina. Per dissort, la cosa fou un fracàs total, bo i que ho havia planejat bé. Era un dia d’entre setmana, a primera hora, quan al local no hi havia ningú, perquè la gent treballaven i els soldats eren a la caserna, d’on jo havia pogut sortir amb la complicitat d’en Manyé, que estava de guàrdia i al qual un altre dia tornaria el favor. La Loli va tenir per a mi aquella mirada vagament hostil que no tots els clients sabien sorprendre darrera un fals enjogassament que l’abandonava en entrar a l’habitació, on ja començava a despullar-se abans de tenir temps de tancar la porta. Vaig deixar-la fer, però els preliminars ja fallaren, car es va ajeure i tancà els ulls, com si jo no hi fos. Després, en sentir-me al seu costat, va moure’s una mica i obrí les cuixes, sempre amb els ulls closos, tan amical com un cadàver. Només va obrir-los quan s’adonà que els meus dits l’acariciaven, i gairebé amb duresa preguntà: Què fas? Vaig dir-li que era bonica i que, un dia, m’agradaria de tenir una xicota com ella, tan ben feta, tan… No em va deixar acabar; em va tractar de ximple i, quan va veure que no m’impressionava i que els dits insistien mentre els llavis li cercaven els mugrons, va redreçar-se sobtadament amb una ullada verinosa. Assegurà que ja veia què em proposava, però que ella només venia allò que compràvem i que, si no en tenia prou, doncs ja ho sabia, podia fotre el camp. Encara no havia nascut el cabrit que la fes posar calenta… Vaig acabar per pegar-li, i ella s’hi tornà. Acudí la mestressa, hi va haver explicacions contradictòries i apassionades, tots dos nus com un cuc, grotescos i sense tenir-ne consciència. La Marga, que també hi vingué d’espectadora, devia creure que em calia algun confort i gairebé sense adonar-me’n, em vaig trobar a la seva habitació, però jo ja no tenia ganes de fer res, em sentia ridícul per haver seguit els seus consells amb una meuca barata i en aquell moment el seu cos rabassut em disgustava. A la fi ens vam enfadar i tot i com que en el fons, per perduda que fos, era una ànima de càntir, la vaig deixar plorant. És l’escena de Vides tancades, un dels contes que havia de formar part del meu recull i al qual vam haver de renunciar, aquest cop amb gran satisfacció de la Gabriela i fins de l’Ermengol, que opinava que de vegades en feia un gra massa. Tothom, sempre, per un motiu o altre, ha opinat que en feia un gra massa, però ningú no sembla haver-se adonat, ni la mateixa Gabriela, que això té una justificació: que ara, com d’infant, em sento insatisfet amb el meu món, amb tot allò que em volta, amb la meva existència petita i limitada, de la qual tinc ganes d’escapar-me. I potser no ho aconseguiré mai, perquè Part, que és un camí, no soluciona problemes sinó que en crea, i en crea, encara, aquest voler fer de la pròpia activitat una arma de caràcter social que enderroqui i construeixi alhora. Com en crea, també, aquest afany de sortir d’un mateix per atansar-se als altres, ni que només sigui a un altre, un de sol, algú tan derrotat com jo em sento, a despit d’uns triomfs que ben voluntàriament cediria a canvi… a canvi de què? Ho sé i no ho sé. Potser a canvi d’una altra vida amb la qual combatre, a la qual donar i de la qual acceptar tot allò que rebutgem en l’estrany: una intimitat miserable i adolorida, una mà que pega i acaricia, i que ho fa generosament…