La història mai no es repeteix, però hom diria que tot sovint es complau a jugar amb els mateixos elements. Potser és per això que al pis de dalt sempre hi havia viscut una vella o altra. La darrera, la senyora Lola, encara s’hi deu estar, si no és que s’ha mort, perquè ja aleshores em semblava centenària; devia tenir seixanta-cinc anys. Sempre estava malalta, com ho havien estat, abans d’ella, la pobra Tomasa i la tia de les bessones. Una tia àvia (a jutjar per l’edat), una vella cridanera a qui deien «la Racons» tot i que després va haver d’esmenar els seus mals costums; la mare de les noies, tan enèrgica com ella, es passava el dia escombrant i fregant. Sempre tenia les finestres badades i quan va morir una de les petites —l’Eulàlia, em pensava—, tothom deia que la broncopneumònia l’havia arreplegada gràcies a les habituds de la seva mare. Fos com fos, les finestres van continuar obertes, ara per poc temps, però, ja que «la Racons» es va morir també molt aviat, el dia de Nadal, si no ho recordo malament, i després d’un plet que s’arrossegà ben bé un any, tota la família fou treta al carrer. Hi havia una altra noia, la Maria, si fa no fa de la meva edat, però se la veia poc, perquè als dotze anys es posà a treballar i es passava el dia fora de casa. Era una xicota molt ufanosa per la seva edat i cap al final ja festejava i tot, a despit dels seus catorze anys. Mai no m’hi vaig fixar gaire, de totes maneres; ni en les bessones, aquelles dues criatures amoïnoses que sempre ploraven i que jo solia atropellar. M’interessava més la Conxa del segon pis, potser perquè era més gran que jo i tenia unes cames molt ben fetes. Més endavant, quan la família de les bessones desallotjà el pis i vingué a viure-hi la senyora Lola, aquestes cames, vaig tenir ocasió de veure-les tot sovint. I no solament les cames, si cal dir-ho tot. La culpa va ésser de la meva mare; mai no se m’hauria acudit d’espiar-la si ella no m’hagués obligat a fer companyia a la vella quan no podia aixecar-se del llit, i a l’hivern s’hi passava setmanes senceres: la dona patia de reumatismes articulars i, a més, era la mandra personificada. És clar que la culpa també devia ésser una mica del mestre d’obres, de l’arquitecte o de l’amo que projectà i construí la casa. Mai no he comprès com va acudir-se-li de col·locar el vàter comú al capdavall d’aquell passadís, al qual donaven accés la porta del replà i la maleïda porteta que comunicava directament amb el dormitori de la senyora Lola. El pare deia que tot tenia la seva explicació: la casa primitivament havia estat destinada a una sola família malgrat els dos pisos que tenia, sense comptar els baixos, i quan van cedir-la a tres famílies diferents cap llogater no es preocupà de les condicions d’higiene i de decència; ningú no estava disposat a incórrer en despeses. És veritat que al capdavall del corredor, on es dreçava un bastiment, van clavar-hi de primer una cortina de sac, però era molt transparent i darrera hi havia una gran finestra que il·luminava el vàter amb violència; d’altra banda, aviat s’esfilagarsà i ningú no pensà a substituir-la. Després es va estripar per la banda de dalt, on dos claus la subjectaven, i quan jo començava a sovintejar la cambra de la vella ja només era un parrac que penjava per un costat; era com si no hi fos. Els veïns s’acontentaven amb passar la balda de la porta de l’escala i a ningú no se li devia acudir que damunt la porteta del pis de la senyora Lola hi havia una tarja de vidre des d’on, si us enfilàveu dalt d’una cadira, vèieu ben bé la meitat del reducte, precisament la meitat on hi havia la porcellana. Ho havia descobert anys enrera, quan encara hi vivia la pobra Tomasa, perquè de vegades pujava a dur-li les compres que li feia la meva mare i, sovint, la trobava al llit. En aquell llit, que d’altra banda no era mai el mateix, ja que cada família, com és lògic, duia els seus, sempre hi havia algú o altre. Quan hi vivien «la Racons» i els seus parents, no ho sé, poques vegades hi vaig entrar, però abans i després sempre semblava ocupat. La pobra Tomasa no patia de reumatismes articulars ni de cap malaltia definida, fins on pugui recordar, però era molt malaltissa i no res l’espantava. Aleshores obria la porta de l’escala i s’estirava sobre el llit. Jo, amb els meus cinc o sis anys, li pujava el cistell de la compra, entrava sense tustar i cridava: senyora Tomasa? A la cambra, només hi treia el nas, per dir-li que li deixava tot allò a la cuina-menjador, però de vegades ella em feia entrar i de sota del coixí arreplegava un caramel llardós que jo, a soles, cuitava a fer desaparèixer pel forat de la claveguera que hi havia més avall de casa: em feien fàstic. Fou, doncs, un matí, mentre ella cercava el caramel, que vaig adonar-me de la tarja. Fins aleshores, des de l’altre costat, no hi havia parat esment, i potser ni m’hi hauria fixat aquell dia si no hagués aixecat el cap en sentir el rebombori, vagament llunyà, de l’aigua que es precipitava per la tassa del vàter. Però havia de passar molt de temps abans no tingués l’ocasió d’utilitzar aquell excel·lent observatori. És clar, no vaig saber callar el meu descobriment i l’ús i l’abús que en feia quan l’avinentesa es presentava. Ja es podia admirar la senyora Lola que l’Enric i jo fóssim tan bons minyons! Perquè, si a mi em fessin anar a visitar-la, l’Enric, que vivia més avall, després del solar, no hi tenia cap obligació i, per si fos poc, fins aleshores gairebé ni s’havien saludat, ell i la vella. Amb el temps, tots dos vam acabar per saber en detall els hàbits i els mals costums de tots els estadants de la casa, però mai no vaig permetre-li d’espiar la Conxa. La Conxa era meva. No li ho vaig dir, és clar, ni mai no li ho vaig prohibir expressament, però sempre feia per manera d’estar sol quan ella anava al vàter. I, si era amb ell, m’ho enginyava perquè la vella es despertés. Dormia gairebé sempre, un son de vell, lleuger, que ens obligava a prendre mil precaucions. Sort que l’única cadira d’aquell dormitori era a la banda de la porteta i només calia desplaçar-la una mica i enfilar-s’hi. Ara, l’Enric al cap de dos mesos ja en va tenir prou: llevat de la Conxa, allí només hi vivien vells i criatures. Temps enrera havia estat diferent, perquè durant una temporada els pares de la noia van tenir una neboda d’una vintena d’anys, i aleshores la Maria encara vivia a la casa. Tot s’havia combinat, doncs, una mica malament, perquè la Maria, ben mirat, també m’hauria agradat d’espiar-la. Ella i la Conxa feien, o havien fet anys enrera, quan totes dues convivien sota la mateixa teulada, un contrast ben esclatant, ja que la Conxa era fineta, més aviat alta, i ben just se li dibuixava la corba del pit sota les bruses folgades que solia dur. És clar que això no vol dir res; tampoc no semblava tenir moltes anques, i era una impressió mentidera. Moltes coses eren ben diferents del que semblaven, mirades des de darrera la tarja de la senyora Lola. Però això ja ho sabia: les aparences enganyen. I no solament pel que fa a les coses físiques. Me n’havien convençut les desgràcies de la família, i les meves, perquè de rebot també en vaig sofrir. Sobretot durant els dos anys que el pare va estar tancat, acabada la guerra. Aleshores jo era massa menut encara per a comprendre bé les coses, però, tanmateix, sabia perfectament que aquell home tendre i raonable no podia ésser com pretenien els policies que el van venir a cercar una matinada. Perquè ell fou dels qui no se’n van voler anar, i potser és l’única vegada que es va equivocar. La mare ja li ho deia. No n’havia de fer cas, de tot allò de les mans tacades de sang i de la impunitat promesa a tots els qui les tenien netes. Havia format part del comitè de la fàbrica. Més encara: ell s’havia encarregat de crear-lo, ja que el sindicat li tenia confiança, i els obrers també. Jo tinc la consciència tranquil·la, diu que deia, i tornaria a fer tot el que he fet. Però la mare era més desconfiada i coneixia millor la gent, perquè va passar exactament com havia pronosticat: fins i tot l’amo li féu càrrecs, tot i que mai no el van treure de la fàbrica, ni el perseguiren; durant la guerra hi treballà d’escrivent. El pare creia que tothom tenia dret a guanyar-se la vida. Però els altres no opinaven igual. Quan se’l van endur, els veïns es devien pensar que era un assassí, perquè al barri encara no ens coneixien gaire. A Gràcia, on havíem viscut fins a l’any trenta-vuit, hauria estat diferent. Però allí tothom s’havia dispersat d’ençà que una bomba destruí la casa i les cases properes. Diu que ens vam quedar pràcticament sense res, i encara sort que cap de nosaltres no hi va deixar la pell. Jo em penso que hauríem pogut trobar alguna altra cosa, potser un pis requisat; els del sindicat fins i tot li ho van proposar, però el pare era massa honest per a aprofitar-se de les circumstàncies i va acceptar aquells baixos que li cedia un obrer que deixava la fàbrica per anar-se’n fora, em sembla que a Terrassa. De totes maneres, ningú no es pensava que hi viuríem deu o onze anys. Ni el pis ni la casa no reunien condicions; només hi havia dues peces, una de molt petita i fosca, i la cuina-menjador. El meu germà i jo sempre vam haver de dormir plegats, i la menuda dormia amb els pares. No hi estàvem avesats; el pis de Gràcia era gran, amb davants i darreres, gairebé totes les habitacions tenien llum i hi havia una eixida on donava bo de sortir a jugar. En canviar de casa, de moment jo m’enyorava, tot i viure amb els meus pares. Però em faltaven els amics i el col·legi on ja havia començat a assistir. El senyor Ramon, a casa del qual m’inscriviren, em va desagradar des del primer dia. Sense l’Enric no sé pas com m’ho hauria fet, sort que vam simpatitzar tot seguit. Per això vam continuar essent amics fins i tot després, quan el col·legi fou clausurat, ja que en acabar-se la guerra el senyor Ramon també fou detingut. Es veu que tenia un lloc responsable al sindicat de mestres de la FAI, tot i que ell, de mestre, en realitat no n’era, però tenia el batxillerat i el van habilitar perquè en faltaven. Potser hi havia altres coses, també, puix que sembla que intentà de fugir i el van matar. Mai no ho he entès del tot; si hagués estat culpable d’algun delicte també se’n podia haver anat amb temps. Tret que fos del tarannà del meu pare, massa optimista, ja que segons ell les causes justes no morien mai, i l’indret on calia continuar defensant-les era aquí, no pas a l’altre costat de frontera. Deia que només perdríem el dia que fugíssim tots. Si no s’hagués volgut quedar, potser encara viuria, car abans d’entrar a la presó era un home fort, mai no havia estat malalt. En canvi, després, quan en sortí, ja no va tornar a fer res de bo. També la mare se’n va ressentir, per bé que, a ella, ningú no li va dir res ni va haver d’empassar-se els gots d’oli de ricí que donaren a beure a altres dones de la barriada. Però no estava acostumada a fregar pisos i despatxos, ni a passar-se les hores amb les mans dintre l’aigua. Tampoc no li provava la fàbrica, quan intentà de treballar-hi, per culpa del polsim que es desprenia dels fils amb què feien els sacs. Malauradament a casa no hi havia ningú més en edat de treballar, no teníem rendes de cap mena, ni parents que ens poguessin ajudar; els únics familiars (uns cosins de la mare) eren tan pobres com nosaltres, bé que més distingits. Cap al final el meu germà es va llogar a un home que venia diaris i tenia un quiosquet, però no cal dir-ho: només li donava una misèria. I gràcies. Tots plegats vam passar molta gana i, a l’hivern, fred. Aleshores no assistia a l’escola, perquè em calia vigilar la menuda mentre la mare treballava. Cap al vespre, quan l’Enric sortia, de vegades ens n’anàvem al magatzem del seu pare, on no feia tant de fred. Allà la Neus s’entretenia amb els retalls que triaven les dones, amb els papers multicolors que després un parell d’homes embalaven per al camió que venia a recollir-los un cop la setmana. Al senyor Ferris, no li feia gràcia de veure’ns per allí, però gairebé mai no hi era, llavors encara sortia amb el carret i no tornava fins ben entrada la nit. A la madrastra de l’Enric, en canvi, no li feia res que hi anéssim a jugar, perquè a ella les criatures li agradaven. No és que ho fos ben bé, la seva madrastra, ja que ella i el senyor Ferris mai no s’havien preocupat de casar-se, però deien que la noia se li portava estupendament, tot i que era força més jove. També es portava bé amb l’Enric i en conjunt era molt decent. Anys després, quan ja en teníem onze, va acomiadar per culpa nostra una treballadora; es a dir, la culpa era de la mateixa dona, perquè al corralet, no hi hauríem anat a fer res si ella no ens hagués cridat. Aquell dia no hi havia ningú més, al magatzem; l’altra dona estava malalta i, diguem-ne, la madrastra havia sortit. Nosaltres llegíem uns patufets que havíem trobat entre un munt d’impresos i diaris i ni ens vam adonar que ella se n’anava cap a la banda de darrera, on hi havia un tros de local descobert, mig pati mig corral, perquè abans allò havia estat una casa de pagès i encara es conservaven unes gàbies on hi devia haver hagut conills. Les dones solien utilitzar-lo quan tenien ganes d’orinar, car allí no hi havia vàter ni comuna. Ella devia sortir, doncs, sense que ens hi fixéssim, però al cap de poca estona ens va cridar amb una veu que semblava tota alterada. Hi vam córrer, es clar. I ella estava culivada, d’esquena a la porta. No sé què se m’ha posat per aquí, no m’ho puc treure, ens va dir. Em sembla que jo estava espantat, però, com que l’Enric se li atansà, vaig seguir-lo. Aquí, entre els gallons, insistia ella. Ens va fer ajupir i vam haver de mirar-li-ho, però no hi havia res, només les coses que hi havia d’haver i que jo encara no havia vist mai, si no era en la meva germaneta o en les bessones, quan orinaven pel carrer; però no era el mateix. Tots dos estàvem vermells com uns perdigots, però vam haver de ficar-hi la mà. No sé què hauria passat si aleshores no hagués vingut la Joana. Què feu?, cridà. Més tard, quan es va presentar el senyor Ferris, li ho va contar, i ell volia denunciar-la i tot, i com que era un home de geni prompte potser li hauria fet un cap nou si la troba allí, però la dona ja era fora; no la vam tornar a veure més. Per sort, la mare no se’n devia assabentar mai, perquè també jo hauria rebut malgrat la meva innocència. En aquell temps sovint es mostrava una mica injusta i recordo que me la carregava per qualsevol cosa. Sempre estava nerviosa, cridava i tempestejava. El meu germà i jo miràvem de defugir-la tant com podíem, i no era difícil; només la vèiem a les hores de menjar. Ja no semblàvem una família, ben mirat. La liquidació havia començat molt abans, quan empresonaren el pare, i, després, quan va sortir, les coses ja no tornaren a ésser mai més com anys enrera. En Francesc i jo ens havíem fet díscols, contestàvem quan se’ns reptava i jo solia dur males notes de col·legi, on havia reprès els estudis abandonats. El pare no va poder trobar una col·locació regular, o potser ja ni ho intentà, però com que era un bon comptable aviat va tenir dues o tres empreses on portava els llibres unes hores cada dia, llibres dobles, perquè tothom s’anava acostumant a fer trampa. Diu que no hi havia altre remei. La mare va poder deixar les feines i tornà a quedar-se a casa. Fins a cert punt, potser començàvem a viure més bé que mai, car la feina del pare era relativament ben pagada, abundaven els extraordinaris, el salari de la complicitat, que deia ell, però no n’hi havia prou amb aquella mica de benestar material: quelcom havia estat tocat en algun indret molt profund i no hi havia manera de refer-se. Ens havíem abandonat a una certa fatalitat. La prova d’això és que, tot i que ara potser ho hauríem pogut fer a despit que els pisos no abundaven i que calia pagar traspassos cada cop més alts, ningú no va proposar mai d’abandonar aquella casa que no reunia condicions, aquell barri mig desert que sempre ens havia estat foraster i que ens ho seria fins al final. I no perquè no haguéssim establert bones relacions amb els veïns, sobretot amb les velles successives del pis de dalt. Amb la tia àvia potser no tant, però amb la senyora Lola, i abans amb la pobra Tomasa, la mare sempre s’hi va avenir. El meu pare, pel seu costat, tot just sortit de la presó, també va fer les seves relacions; la més curiosa de totes amb l’«Orellut», com li dèiem nosaltres, els nois. Es deia Giménez i era el fill de la pobra Tomasa, però no vivia a la casa, sinó en un altre indret d’Horta, amb la seva dona, la qual mai no compareixia per allí. Ell venia sovint a veure la seva mare, però de fet es passava l’estona, si hi era, parlant amb el pare. Es coneixien ja d’abans, és clar, quan ell es presentava per la casa vestit d’uniforme i amb les tres barres de capità, lluint l’ensenya d’artilleria i un voluminós revòlver que sempre atreia molt l’atenció de nosaltres, els petits. En temps de l’ofensiva de Catalunya, vam estar molt de temps sense veure’l, i la pobra Tomasa havia dit a la mare que voltava per les terres lleidatanes, però en realitat, com vam saber més endavant, s’havia passat. En deixar-se caure de nou per la casa, dos o tres mesos després de l’ocupació de la ciutat, havia afegit al seu uniforme de soldat la boina vermella i la camisa blava a què eren afeccionats els vencedors. Aleshores vam saber que havia pertangut a la «cinquena columna» i que treballava en relació amb una fàbrica de municionament on el sabotatge era a l’ordre del dia. Com era d’esperar, fou recompensat. Però no semblava sentir-se gaire còmode, i potser per això cercava la companyia del pare. Ell, de moment, més aviat tractava d’evitar-lo, però l’«Orellut» se li devia imposar d’una manera o altra, perquè jo els recordo tots dos asseguts al peu de la porta, on hi havia un graó que donava accés a l’entrada: una llosa llarga i prima que la humitat i les espardenyes dels veïns havien anat reduint a poc a poc. Gairebé sempre parlava ell, o potser només ho semblava, perquè tenia el costum de bracejar per tal d’accentuar les paraules, mentre que el pare era més sobri en gestos. Pel que jo comprenia, sobretot a través de les converses que a l’hora de menjar tenien el pare i la mare, el Giménez cercava una justificació a la seva conducta, no en termes personals, sinó en un sentit general i basant-se probablement en raons que ara qualificaria de filosofia política. Sap que no ha de convèncer ningú, explicava el pare, i menys un home que ha sofert dos anys de presó per tenir un pensament diferent del seu, però en el fons el que vol és convèncer-se ell mateix. Quan me n’anava a dormir encara ressonaven pel meu cap tot d’expressions estranyes i inintel·ligibles: bé comú, marxisme, imperatius històrics, estructuració social, unitat de destí… No sé per què, em sentia una mica trist. De fet, m’hi sentia sempre: a casa, pel carrer, a l’escola… Sobretot a l’escola, on el mestre era un home de terra endins, el senyor Martín, que no podia sofrir que parléssim en català. Ell deia en dialecte, perquè era una persona a la qual agradava de minimitzar els perills. De vegades, en ocasió de diades anomenades històriques, ens feia un petit discurset exaltant les grandeses de la pàtria, parlant d’etapes superades, del meravellós futur que ens esperava i que nosaltres, els menuts, aprofitaríem més que ningú. Una generació sencera s’havia sacrificat i havia regat amb sang els camps de la península perquè nosaltres i els nostres fills poguéssim viure en pau, en un ordre immutable, definitiu. Fins molt més endavant no se m’acudí de pensar que mai no es referia a les coses que calia destruir, a les coses que ell mateix ajudava a destruir darrera el somni d’aquest paradís eternal. A mi em tenia tírria, perquè era un noi tossut i volenterós, ho reconec, molt inclinat a dur la contrària. Devia ésser per això, sobretot, que mai no vaig doblegar-me al seu caprici de fer-nos parlar totalment en el llenguatge que a ell li era natural. Hi ha coses que són teves, teves per sempre, i que, si no vols, no poden prendre’t mai, em deia, però no era ben bé veritat; ens les anaven prenent. Arran d’una visita que ens va fer la cosina Gabriela parlaren de la possibilitat de treure’m definitivament de l’escola, on les meves notes continuaven essent un desastre, i de posar-me un mestre particular. A mi això gairebé em va ofendre; creia que tenir un professor particular era cosa pròpia de nois endarrerits. Fos com fos, tot es quedà en paraules. De tota manera, el pare tampoc no ho veia gaire clar, i no per la qüestió econòmica, que ara no era problema, sinó perquè a parer seu els nois han de créixer i d’educar-se entre els de la seva edat, s’han d’acostumar a fer-se solidaris els uns dels altres i a prendre part en activitats comunes. Quan s’hi llançava, que per sort no era sovint, feia veritables discursos sobre aquest afer. Com ho veig ara: creia més en l’educació del caràcter que en allò que en diem instrucció. Devia ésser un dels motius pels quals estava al costat dels anglesos, derrotats de moment per l’embranzida alemanya. També en això diferia totalment de la faisó de veure de l’«Orellut», però em penso que mai no van tenir ocasió d’arribar al fons de les respectives posicions, ja que per aquell temps en Giménez, que sembla que havia aconseguit de convèncer la seva dona, va endur-se la pobra Tomasa a viure amb ells. El trasllat va anar precedit d’una visita de la nora, la primera i la darrera; la mare va dir que només havia vingut a estudiar el pis per tal de calcular quin traspàs podien demanar-ne. Però, si era així, s’havia fet il·lusions: l’amo no s’hi avingué, cosa que va sorprendre tothom, sense motiu, car era un home molt escrupolós, que no tenia cap necessitat de comprometre’s per unes miserables pessetes; feia les que volia amb una gran fàbrica de recanvis que tenia cap a la banda de Cornellà. De totes maneres, va resquitar-se’n sobradament amb el lloguer que exigí a la tia àvia. Per un moment, a casa es parlà de traslladar-nos-hi nosaltres, i el fabricant s’hi hauria avingut, però el pis de dalt no era pas més gran que els baixos que ocupàvem; només que allí la humitat no es notava tant. Fet i fet, als meus pares no els devia semblar una raó prou poderosa, o potser l’enrenou del canvi de mobles els va espantar; vam continuar on érem i la tia àvia, el nom de la qual no vaig saber mai del cert, per bé que em penso que es deia Ramona, s’instal·là tota sola entre aquelles quatre parets. La neboda i els fills d’ella no van venir fins al cap d’uns mesos, o potser un any i tot. Venien de França, on havien viscut exiliats des de la guerra, i les nenes va resultar que gairebé no parlaven ni un borrall de català. Les petites, les dues bessones, ja havien nascut a l’altra banda del Pirineu. Al barri tothom els acollí amb expectació; hi havia qui opinava que no trigarien a detenir-les, la mare si més no, com a muller o companya que havia estat d’un comissari de l’Exèrcit de l’Est. Aquest detall, no sé com el devien esbrinar, perquè la tia àvia, que devia ésser l’única que sabia tot això, sempre fou una dona callada, adusta i tot, que amb el murmuri d’un bon dia us pagava. Potser algú els coneixia d’abans, ja que havien viscut, deien, per la part alta de Sant Andreu, no pas tan lluny de casa. En conjunt, resultaren gent més aviat antipàtica. La neboda era tan mussol com la tia i la filla gran, la Maria, es mirava la gent de trascantó, com si fins aleshores hagués viscut en un mas. Però va canviar aviat, suposo que per influència de les amigues que es va fer quan la posaren a treballar. També la mare va trobar feina en algun indret, un torn nocturn, i com que encara era dona de bon veure, físicament parlant, algú pretenia que l’establiment potser s’esqueia pel carrer del Robador. Això ho deia la mare de la Conxa, que tenia molt mala llengua, però més li hauria valgut callar, perquè la senyora Berta mai no donà motiu d’escàndol per poc simpàtica que fos, i a la mare de la Conxa ja se li havien conegut tres amics, un d’ells en Ferris, el pare de l’Enric, poc després d’enviduar. I ella no era pas viuda. Però li agradava de vestir bé, de dur algun joiell, i el marit cobrava un simple sou de peó. Com que a més era un enze, tancava els ulls. O potser no els havia obert mai. La Conxa, afortunadament per a ell, havia nascut amb un altre caràcter i l’exemple no l’havia contaminada. I era temperada, una noia que no s’esfereïa, com vaig poder comprovar aquell dia, molt poc abans de morir-se la mare, que vaig esperar-la al corredor. Ja feia dos o tres anys que l’espiava i d’una manera o altra sempre devia haver pensat que seria la meva primera noia. El que és estrany és que esperés fins als setze, quan ella ja en tenia vint. L’indret era fosc i els veïns tenien la costum d’orientar-se per la mica de celístia que penetrava per la finestra del fons. Per això no em va veure quan entrà al corredor i tancà la porta al seu darrera. No es va adonar de res fins que ja era al vàter, amb les faldilles aixecades; però aleshores em va reconèixer. Què vols, Daniel? Com has entrat?, em preguntà, i la veu gairebé no se li havia alterat, tot i que la meva inesperada presència l’hauria hagut d’espantar. Més commogut estava jo; els mots no em sortien dels llavis i em vaig limitar a dir unes paraules confuses que ni jo mateix no devia saber què volien dir. En canvi, devia allargar la mà cap a les seves cuixes, perquè vaig sentir que m’hi donava un cop. S’havia tornat a apujar les calces i m’empenyia cap enfora, sense haver orinat. Vols que ho sàpiga tothom?, va fer encara. Jo devia mormolar que la volia veure a soles, però ella continuava empenyent-me pel corredor, ara completament a les fosques, i després obrí la porta i vam trobar-nos a les escales, on hi havia una bombeta d’escàs voltatge que tot just dissipava l’ombra. Ara m’ho pots dir, féu aleshores, però jo vaig girar cua, avergonyit, i vaig precipitar-me graons avall, gairebé contra el meu germà, que pujava. Què li passa, a aquest?, va dir, però jo ja no vaig sentir res més, perquè amb quatre gambades travessava l’entrada i sortia al carrer. Des d’aleshores vaig fer tot el possible per evitar-la, cosa que no era complicada, ja que d’ençà de la mort del meu pare treballava. Ell havia volgut que estudiés el batxillerat, com el meu germà, però ni a l’un ni a l’altre no ens havia de servir de res; també en Francesc, tot i que ell l’acabà, va haver de refugiar-se en un despatx de mala mort on cobrava un sou miserable. Més llastimós ho era el meu, de sou, i així i tot em cal confessar que potser ni me’l guanyava. Duia un any en una organització comercial de venda a terminis i m’havien posat d’auxiliar a la secció de comptabilitat, d’on al cap de sis mesos passava a la de publicitat per haver-se’m acudit un eslògan que la casa utilitzà i pel qual fins i tot vaig cobrar una prima. En canvi, em van moure un escàndol el dia que s’adonaren que perdia el temps escrivint versos eròtics. Però tota l’oficina els copià i fins i tot les noies hi donaren una llambregada ruborosa. No sé pas d’on em devia haver vingut aquella afecció, si no era de les lectures que de vegades ens feia el pare… En Ferris, amb el qual encara em veia sovint, ni que fos només per raons de proximitat, pretenia que sempre havia estat un xicot estrany. La mare, per sort, ho ignorava, i el meu germà també. Ella hauria pensat que li sortia un perdut i ell se n’hauria burlat. Sempre fórem molt diferents, en Francesc aplicat, llepacrestes de professor, al corrent de la moda de les corbates i de tot de coses per l’estil; jo una mica Adam, un xicot al qual de petit agradava d’anar amb els peus nus i prou indisciplinat per haver dut un dia, a l’institut, un calendari del «Papitu» que en Ferris trobà entre un munt de paperassa i que, comerciant com era, s’avingué a vendre’m per vuit pessetes: tot un capital. Potser aquest calendari m’inspirà els primers versos, ja que en contenia de ben pebrats, si bé no eren gaire exigents, però la meva veritable musa era la Conxa, i va continuar essent-ho molt de temps després de l’episodi del vàter. És clar que mai no em vaig atrevir a mostrar-los-hi, i al capdavall vaig acabar per destruir-los, cosa que ara em sap greu. Però tenia por que no caiguessin en mans de la mare. Ara ella malaltejava de valent. Li havien hagut d’extirpar un ronyó, de caritat, perquè en morir el pare vam tornar a trobar-nos a l’escapça. L’operació va anar molt bé, però ja mai més no va fer res de bo; s’havia convertit en una vella cloc-piu com les que sempre ocuparen el pis de dalt, on la senyora Lola continuava resistint amb una perseverança digna de millor causa. Sort en teníem de la Neus, la qual, tot i els seus deu o onze anys, podem dir que ja duia la casa. Ella, la mare, només servia per a estar-se asseguda al pas de la porta a l’estiu i prop del fogó a l’hivern, i el caràcter, amb tantes desgràcies, encara se li havia agrejat. Semblava mentida que pogués haver canviat tant. Però el canvi ja venia dels anys que el pare passà a l’ombra, i el seu retorn no havia pas modificat gaire les coses; la seva mort les empitjorà, tot i que seria mentida assegurar que durant els darrers temps ells dos vivien bé. Potser no hi havien viscut mai, fet i fet, però durant la guerra jo era massa petit per a adonar-me’n. Ella era prou absorbent, afectada de rauxes imprevisibles, i per un no res hi havia males cares i dies i dies d’un silenci feixuc, que fins i tot ens obligava a caminar de puntetes; devíem tenir por de destorbar les seves rancunioses cogitacions. Però no, abans no havia estat així. Una criatura pot no comprendre les coses, però les sent. I sento encara ara la nostra vida d’abans de la primera catàstrofe, quan vivíem a Gràcia, en aquell pis gran com ja no confio veure’n mai més cap. Hi havia rialles, a casa, i ella cantava mentre preparava el dinar o el sopar i jo m’arrossegava entre els seus peus. Ara ja només cantava la Neus amb el seu espinguet de veu. I ella de vegades li deia: Calla, que em fas mal de cap. La noia emmudia, però al cap de cinc minuts oblidada l’ordre, refilava amb més entusiasme que mai. Sempre havia tingut un caràcter bonàs i s’entretenia amb qualsevol cosa, com quan de petits la duia a l’establiment del senyor Ferris i jugava amb els papers i els retalls de drap mentre l’Enric i jo ens perseguíem per entre les desferres o sèiem per terra a llegir els setmanaris infantils rebregats, vells, de l’any de la nana, jo content de no haver d’assistir a classe. Ara, a més d’ésser tan feinadora, s’havia convertit en una noieta que aprenia amb facilitat els migrats coneixements que li fornia l’escola pública. Era una llàstima que hi hagués de fer tantes faltes per culpa de la mare, a la qual desagradava de quedar-se sola i que, amb un egoisme molt propi de vell i de malalt, sacrificava sense vacil·lacions els altres a les seves conveniències. Si l’haguéssim escoltada, àdhuc en Francesc i jo, tot i que ara érem els proveïdors de la família, hauríem faltat sovint a la feina. No que per ganes no ho hagués fet; l’oficina em queia al cap. Tot m’havia caigut sempre una mica al cap. Potser era que, com em digué en Francesc un dia que ens vam picar les crestes, jo era un inadaptat. Abans de col·locar-me a l’organització de vendes, ja havia provat dues altres empreses, amb un resultat deplorable: ni a l’una ni a l’altra no vaig passar dels tres primers mesos. Cal dir, però, que la decisió de deixar-les no fou meva totes dues vegades, perquè el segon cop, el senyor Baujà, de l’empresa metal·lúrgica on el pare ja havia dut els llibres, descobrí que tenia mala lletra i que els meus números no s’entenien. Una mica, era veritat. També ho era que a aquest defecte, com digué ell, s’afegia que la feina no em feia perdre cap hora de son. És clar que no sé què esperava per les quatre pessetes que, recosament, em donava cada final de mes. Pel pare, que de vegades havia parlat de la casa, sabia que feien uns beneficis enlluernadors, un detall que, per altra part, el fisc desconeixia. Des del primer moment, vaig tenir la impressió que m’explotaven, i no sols allí, sinó a tot arreu; o que m’haurien explotat si els ho hagués permès, cosa que no feia perquè a la meva taula m’hi estava ben poc. Era fàcil de veure’m per les altres dependències, pel corredor, o canviant l’aigua de les olives amb una constància digna d’un prostàtic. Suposo que havia decidit de no posar-me pedres al fetge, ben a l’inrevés del meu germà, que treballava com un negre. Potser perquè es volia casar, és a dir, de moment només festejava. Havia començat ja als divuit anys amb la nena d’un lleter que tenia la botiga a tocar de l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat. De primer es veien d’amagat, però en Francesc, que era seriós, quan tot just anava per complir els vint, poc abans de morir la mare, ja volgué formalitzar les relacions. No sé per què, el xicot agradà al futur sogre i ara, els dissabtes, que feia setmana anglesa, l’anava a ajudar. Ara, si no es casaven amb els seus diners… Naturalment que ell devia confiar en la mort propera de la mare, era prou realista per a especular-hi. No que fos difícil de preveure aquest desenllaç, la dona se n’anava a raig fet, i fins ens deixà més aviat que no ens pensàvem. I el que és pitjor, o millor, que ningú no ho sap, és que morí sola, una tarda que nosaltres érem a treballar i la Neus havia sortit a comprar a ca l’adroguer. Quan en Francesc i jo vam arribar, l’un darrera l’altre, el metge, cridat per les veïnes, fins i tot havia signat ja el certificat de defunció: un atac d’urèmia. Al pare li havia costat molt més d’anar-se’n, perquè va tenir una agonia llarga i dolorosa a conseqüència d’una malaltia en la qual, segons el doctor —que em sembla que no hi veia gens clar—, es combinaven una infecció de la sang i una tuberculosi pulmonar, afecció aquesta darrera que devia haver contret a la presó, car abans no s’havia adonat mai de res. En el fons, sospito que tot plegat es reduïa a una desgana de viure que a poc a poc el va minar. És cert que la feina l’ocupava moltes hores, i també que tenia una amiga; per tant, bé devia distreure’s, però, tot amb tot, li era difícil d’oblidar que totes les seves esperances, totes les seves il·lusions, se les enduia el vent de la victòria franquista. En aparença conservava unes escorrialles de fe, era d’aquells que deien que no hi ha cap mal que duri cent anys, i semblava disposat a prosseguir la seva lluita o a participar en la lluita dels qui encara no havien renunciat i organitzaven ja, a la seva manera, una oposició sorda, però decidida, a les mesures dels vencedors, però més endins el desànim devia fer la seva obra. I l’ambient de casa no era pas el més idoni per a encoratjar-lo; entre una dona sempre malhumorada i prematurament envellida i uns fills díscols com nosaltres, el pobre home es consumia sense remei. Perquè, de díscols n’érem tots dos, en Francesc i jo, només que cadascun a la seva manera, i la més ofensiva, ben segur, era la del meu germà. Es trobava en contradicció permanent amb les ensenyances, els exemples i les conviccions del pare, s’havia volgut allistar a l’organització juvenil de Falange, i això per a ell era més penós que la meva rebel·lia escolar, que la meva disconformitat amb tot el que ens voltava. En el fons, jo estava al seu costat; sense saber-ho, naturalment. Ben a l’inrevés del meu germà, m’ofenia aquell ininterromput burxar dels professors que pregonaven mercaderies avariades i et tractaven de «rojillo» a la més petita ocasió; em semblava intolerable haver de cantar les lloances d’aquells que, com deia el meu pare, havien vingut a conquerir, no a convèncer. Aquests mots van impressionar-me la primera vegada que els vaig sentir, i van tornar a colpir-me anys després, quan vaig saber d’on procedien: de la boca de l’estrafolari rector de la Universitat de Salamanca, poc sospitós, d’altra banda, de simpaties catalanistes, i això a desgrat de la seva relació amical amb Maragall. No hi feia res; de simpatia ningú no en demanava. Ni simpatia ni amor. Hom aprèn a estar-se de moltes coses. Pel que a mi es refereix, havia après a passar-me de tot. Fins als sis o set anys havia estat un noi consentit, o relativament consentit, ja que l’afecte dels meus pares sempre s’havia repartit per igual entre en Francesc i jo i, després, entre nosaltres dos i la menuda; però a partir de l’empresonament del pare vaig haver d’aprendre a prescindir de tot de coses que fins aleshores devia haver trobat essencials. La mare tornava a casa cansada, adolorida, plena de frustracions que covava sense adonar-se’n, i la molestaven els nostres plors, els nostres crits, les nostres ocasionals i inevitables baralles. Només pensava a donar-nos sopar i ficar-nos al llit. Els cops sovintejaven més que els petons i les manyagues. Tot plegat, el món de fora i el món de dins, havia esdevingut un infern que empresonava la meva infància i contra el qual lluitava covardament, és a dir, venjant les meves rancúnies en aquells que veia encara més indefensos, més fràgils. Potser n’estalviava la meva germana, per bé que no sempre, però en canvi les dues bessones del pis de sobre van passar més d’una hora dolenta. En general, quan em veien s’amagaven, car jo era el mastegot que queia quan menys l’esperaven, la puntada de peu que es clavava entre les natges quan, culivades, jugaven a cinquetes, la mà que s’apoderava de les trenes rosses o brunes i les arrossegava pel fang del carrer. Probablement per això la mare i la família de dalt no s’avenien del tot. Hi havia queixes, insults de porta a porta, l’una al capdamunt de les escales, l’altra al peu de l’entrada, i després l’escalfament d’orelles que no solucionava res, perquè l’endemà ja hi tornava a ser. Quina falta fa el teu pare!, exclamava ella, i tenia tota la raó. Ell, en sortir de la presó, em devia trobar ben diferent, desconegut, però transigí amb la meva manera d’ésser per tal de poder canviar-me. Mai no em pegà, i els seus reptes no tenien res de comú amb els desbordaments una mica histèrics de la mare. Devia estimar-me molt, ja que mostrava tanta paciència. Vine, seu, deia, i es passava la mà pels ulls fatigats, aquells ulls perennement envermellits de comptable que es torna curt de vista abocat damunt les columnes atapeïdes de xifres. En el fons, afegia llavors, ja sé que et sap greu d’haver fet el que has fet, oi? Perquè sé que no ets un mal noi. I em recordava, per exemple, una excursió d’anys enrera i com havia plorat quan sense voler vaig escuar una sargantana, o la pena que vaig traginar durant setmanes quan se’ns va morir la cadernera que ell m’havia comprat a un xicot que sortia a caçar ocells… No cal dir que aquell noi que evocava ja no era jo, però al cap de poca estona descobria que l’enyorava, que ell ho havia encertat, que jo no era tan dolent com em pensava, que hauria volgut ésser bo, merèixer la seva aprovació, i fins em feia propòsits d’esmena, de creure la mare quan em manava una cosa, de deixar les bessones en pau. Però l’endemà, o l’endemà passat, hi tornava; en Ferris i jo ens apostàvem al capdamunt del carrer i aixecàvem les faldilles de les dones que venien de la plaça, o perseguia a cops de pedra el gos de l’esmolet que vivia al carrer de sota. O, pitjor, mes les havia a pinyes amb un company més gran i tornava a casa amb un ull de vellut o amb la camisa esquinçada. No hi havia res a fer. En comparació, en Francesc era un sant; estudiava amb assiduïtat, no s’embrutava mai la roba, tractava les senyores amb cortesia i parlava en castellà amb els seus amics. Al front ens diuen que ho hem de fer, tots som espanyols, es defensava si el pare li feia alguna observació, el català no l’entén ningú. El pare treia algun dels llibres que havia pogut salvar, afilerats en dues prestatgeries menudes penjades a la seva cambra, llegia un fragment de Verdaguer, de Maragall, o de Salvat-Papasseit, poeta al qual era molt afeccionat. ¿I això, preguntava, hauria estat escrit si no ho hagués entès ningú? Però era abans, replicava en Francesc, ara és diferent. El pare es passava els dits pels ulls, com de costum, i després d’un silenci assentia: Sí, és diferent, i ho serà encara més si vosaltres voleu. Era una actitud de vençut, i a mi, criatura com era, em revoltava i m’entendria. Em revoltava perquè jo volia veure el meu pare gran, alt i ferm, segur, com abans, quan sempre reia i venia content de la feina, car els vençuts em feien ràbia; i m’entendria perquè jo també devia ésser un d’aquests vençuts a despit meu. Conta’m coses, li demanava aleshores. I ell sabia què volia dir. De més jove s’havia interessat molt per la història i li agradava de recordar gestes, episodis, fets que en aquell moment advers semblaven pertànyer a la llegenda i no a la realitat de cada dia. I semblaven pertànyer-hi no solament les històries d’un passat remot, sinó les coses recents que dataven de la meva infantesa, o de poc abans de néixer jo: la República, Macià, l’autonomia, una premsa catalana oberta a totes les tendències… Sí, però era abans, ja ho dic, insistia en Francesc. Jo l’hauria matat, perquè amb els seus mots destruïa la il·lusió i esmicolava la realitat. Un dia el vaig agredir. Hi va haver un daltabaix, la mare s’hi barrejà i, per primera vegada, vaig veure com es dreçava contra el meu pare. Enterra-ho, tot això!, va cridar. Planà un gran silenci, com si algú hagués profanat quelcom. Després es féu un tip de plorar, nosaltres ho sentíem des de la nostra habitació, quiets, units en el nostre desconcert. Tot s’enfonsava cada dia una mica més, com si visquéssim damunt un fangar que a poc a poc ens engolia sense que ningú tingués el valor d’encarar-se amb el desastre. Nosaltres, els fills dels vençuts, érem massa joves, i ells, els pares, vivien en un món contradictori i cruel, que en lloc d’agermanar-los els separava. Potser tot hauria estat una mica diferent si no hi hagués hagut, anys enrera, aquell bombardeig que ens deixà sense casa i ens desplaçà d’un ambient familiar, contra el qual ens hauríem pogut repenjar. I no em refereixo solament a les relacions, als amics i als coneguts que eren morts o havien desaparegut d’una manera que semblava definitiva, llevat d’uns pocs que, com la Carmeta, una modista amiga de la mare, ens visitaven molt de tant en tant, sinó a les mateixes coses i als mateixos objectes, al valor que pot poar-se d’unes parets amicals que hom sent com a pròpies, com mai no ho foren les dels baixos d’Horta i en canvi sempre ho havien estat les del pis de Gràcia. Jo hi pensava sovint, en aquella llar i en aquella vida que havíem menat; era un record enterbolit per la distància, un record en el qual es confonien cares i fets, cambres i mobles, en el qual tot es barrejava una mica, confuses com són sempre, o gairebé sempre, les impressions i les remembrances de la primera infància. Recordava d’allò més bé la nit aquella, quan l’obús espetegà contra la paret mestra que ens separava de la casa del costat i de sobte tots plegats vam descobrir que la nit tenia una altra dimensió, que l’inesperat irrompia en la nostra vida en forma de cataclisme. Les sirenes que donaven l’alerta udolaven, però l’obús havia explotat una mica abans, sense que ningú tingués temps de precipitar-se cap als refugis i els pisos baixos. Unes estrelles rabioses lluïen allí on moments enrera, vetllant el nostre son, hi havia un sostre i uns murs sòlids. Però ningú no devia tenir lleure de contemplar l’espectacle del cel, on seguidament s’encengueren els projectors que ara i adés brillaven contra un cos argentat. Als nostres peus s’obria un abisme, la cambra havia estat tallada en dues, d’esbiaixada, i al dormitori dels pares, on la corba de la destrucció s’endinsava fins a tocar el llit, hi havia una tauleta de nit mig penjada en un equilibri inestable que de cop es trencà; el moble relliscà cap a les runes, d’on s’enlairaven crits i un núvol de pols que ho embolcallava tot. L’escala havia quedat obstruïda, la porta havia saltat sota l’impacte de l’aire que l’explosió desplaçà, i a l’altre costat només vèiem un gran amuntegament de maons, de bigues, de ferros retorçats: els de la barana. La mare s’havia precipitat a la nostra cambra amb la Neus, que encara no tenia un any, en braços; totes dues ploraven. El pare no el vaig veure fins després, quan acudí amb la seva cara terrosa, vestit amb samarreta i amb els pantalons del pijama. Haurem de saltar per darrera, va dir. Se sentien altres explosions, properes i llunyanes, i els gemecs i els plors que pujaven del carrer o de les habitacions baixes havien cessat. Més tard van acudir els bombers, però no els esperàrem. Encara em sembla veure el meu pare en el moment de subjectar una corda als barrots de la galeria, intactes; no sé pas d’on la devia haver treta, perquè no recordava que en tinguéssim cap. No podré, no podré, somiquejava la mare, prement contra el pit la Neus, que se li arrapava. Ell la hi va prendre, se la lligà al coll amb un mocador de fardells i aixecà els peus per tal de passar a l’altra banda. Ella xisclava: No, no, que us matareu! Però ell ja subjectava la corda, hi entortolligà una cama i lentament s’anava esmunyint amb la seva plorosa càrrega. Després, quan vam haver baixat tots, encara tornà a pujar per tal de salvar el que fos salvable, però ara una altra biga cedia, i de baix devien adonar-se’n, perquè la gent que s’havia reunit començà a cridar. El vam veure com es perfilava contra la llum del cel, arrapat de nou a la corda, i aleshores uns braços em van projectar violentament enrera: tot el sostre s’ensorrava sota els seus peus, però ell es va quedar penjat en el buit; les dues parets laterals havien resistit i la barana de la galeria continuava al seu lloc, com un pont entre dues ribes que guarden el precipici. Ens havíem salvat, però no del tot. I el segon naufragi, el de la derrota, ens perdria definitivament. Aleshores, quan abandonàrem la cambra enrunada per les bombes, i després de viure sis dies a la porteria de la fàbrica on el pare treballava, no sabíem que hi hauria un altre dia, una altra nit, una altra matinada que per segona vegada colpejaria la llar, i ara no seria un cop a cegues, sinó un gest premeditat. Hi havia hagut una denúncia. Mai no vam saber ben bé de qui, és clar, però l’adreça que duia el policia era correcta, era correcte el nom, i de segur que la incorrecció de les circumstàncies era volguda. La porta del carrer, els la devia haver obert el vigilant, el qual, en tot cas, va fer-se fonedís. Vam sentir els trucs contra el cancell del pis, uns trucs insistents, entre els quals destriàvem una remor sorda de gent que es movia. Perquè eren quatre els homes que van irrompre al menjador, on no els vam veure fins després, car només la mare s’havia llevat. Francesc Bastida Tusset?, vam sentir que preguntava. El van deixar vestir i es mostraren exteriorment educats, perquè, com digué el que semblava manar, un xicot alt i prim, de rostre xuclat i ullerós, no se l’enduien per donar-li el passeig; els procediments de les patrulles de control s’havien acabat. Semblava creure que el meu pare ho havia estat, i després resultà que sí, que aquesta era l’acusació, la qual, però, no prosperà; altrament potser l’haurien afusellat o la condemna hauria estat més severa. La mare es va vestir també, però no li permeteren d’acompanyar-los en el cotxe, que no havíem sentit venir i que en canvi vèiem marxar. Va confiar-nos a la senyora Cortès, la mare de la Conxa, i tota sola, corrents, va desaparèixer en direcció al passeig de Maragall, on devia creure que trobaria un taxi. La Neus, com sempre que s’esdevenia algun fet estrany que alterava l’ordre de les coses, s’havia posat a plorar i la dona se la va endur cap dalt. Què li faran?, vaig preguntar al meu germà, que ja tenia deu anys. Però la dona tornà a baixar sense que ell m’hagués contestat, i ens obligà a ficar-nos al llit. La mare ja no va presentar-se fins l’endemà, ben entrat el matí, i tenia els ulls vermells. Nosaltres havíem esmorzat amb la senyora Cortès, però ningú no ens havia dit d’anar a col·legi, ni ens ho van dir després, perquè ella tornà a desaparèixer havent dinat i només ens va pregar que fóssim bons minyons. Aquella setmana la vam veure molt poc, sempre corria d’una banda a l’altra, perseguint coneguts, possibles influències… Havien traslladat el pare a la Model i la mare de la Conxa ens explicà que el jutjarien. Ella, la mare, no deia res, només repartia mastegots si en Francesc o jo fèiem massa preguntes. Quina quitxalla més amoïnosa!, cridava, i se’ns espolsava de sobre, com si de sobte ja no fóssim fills seus. Després va tenir grans conciliàbuls amb la pobra Tomasa, potser per interessar el seu fill en l’afer, però l’«Orellut» va estar-se potser un mes o dos sense venir; es devia voler evitar compromisos. El pare, l’havien incomunicat i ningú no el podia veure, ni la seva muller. La policia va tornar, ara a fer un escorcoll, cosa que semblaven haver oblidat la primera vegada, però no van trobar res llevat de dos llibres de cobertes vermelles que se’n van endur. A casa, feia dies que havíem procedit a una neteja a fons. Un d’aquells matins vaig tenir la meva primera batussa seriosa en sortir de l’escola, l’assistència a la qual, encara que per pocs dies, havia reprès. No podia pas tolerar que diguessin que el meu pare era un gàngster i que hom l’havia vist amb dues pistoles, cosa que era mentida, perquè d’arma mai no en portà cap. Ho va dir en Llorenç, el fill de l’adroguer que hi havia a la placeta de Santa Eulàlia, i tots dos vam rodolar per terra quan jo m’hi vaig abraonar. Tenia un any més que jo, però era un noi de cartó i el vaig deixar ben llis. Després, de lluny, encara em tirà una pedra, i vaig haver d’empaitar-lo fins a la porta de casa seva. I s’hi tancà. De part de vespre va presentar-se la seva mare, una dona llenguda, que ens tractà de tot, i a la qual la mare difícilment podia plantar cara. El més enutjós és que acabàvem d’inscriure les targetes de racionament a la seva botiga i va caldre retirar-les i dur-les a un altre establiment més llunyà on tenien fama de fer trampa amb el pes. Poc devien poder robar, però, perquè la ració setmanal era ben magra i, de vegades, encara calia fer cua. Potser era que tots plegats hi estàvem una mica acostumats a causa dels darrers temps de guerra, quan el menjar escassejava i ignoràvem que existien uns grans dipòsits de queviures que després, poc abans de caure la ciutat, la gent saquejà. Vam participar-hi, naturalment, però el botí fou irrisori; el meu pare de primer no en volia ni sentir parlar i, quan es decidí, ja només quedaven culs de sac i, per terra, un gran escampall que m’arribava a mitja cama. Pel carrer només es veien dones que traginaven carregaments de llentilles, d’arròs o de cigrons. Nosaltres ens vam apoderar de mig sac de mongetes, que ens duraren gairebé sis mesos, un saquetó d’avellanes que la mare descobrí en un racó i dos bacallans secs que treien la cua entre una muntanya de llegums. Una mica més enllà hi havia una noia que palejava per omplir de barreja una coixinera que una vella de cabells blancs despentinats badava. Del pis de dalt, perquè sobre el magatzem hi havia unes oficines, baixaven dos xicots amb una màquina d’escriure i, darrera d’ells, una parella s’enduia una taula i tot. També s’ho quedarien els altres, digué la xicota quan, a la porta, ensopegaren amb un individu que els ho volia fer deixar. Després, al vespre, la mare va sentir parlar d’un altre magatzem, cap a la Rambla Volart, i vaig poder acompanyar-la mentre el meu germà es quedava amb la menuda. Del pare ja no recordo què se n’havia fet, no era a casa. Vam anar-hi a peu, perquè no circulava ni un sol tramvia, però el viatge fou debades, ja que algú havia fet tancar les portes, que ara dos homes armats vigilaven. Ens van dir que ja no quedava res. De tornada vam veure una filera de gent carregada que venia d’un altre dipòsit, i hi vam córrer, també sense sort, perquè poc abans d’arribar nosaltres hi havia hagut un accident i encara vam poder presenciar com treien una criatura asfixiada. Algú explicava que li havien caigut al damunt els sacs d’una estiba, i un vell va afegir que en d’altres magatzems també hi havia hagut morts per la mateixa causa. Ara no deixaven entrar ningú i la gent esperaven pacientment; encara quedaven moltes coses, segons deien. Però jo tenia fred, estava molt cansat i, tot i els meus sis anys, la mare va haver de portar-me als braços i renunciar al seu botí. En arribar a casa, el pare ja feia estona que hi era i davant la porta del carrer vam veure un carretó de braços tot brut de pols negra. Al menjador s’apilaven tres sacs plens de carbó, i la mare es plantà a riure, perquè deia que això mai no se li hauria acudit. Fins després no vam descobrir el pernil que hi havia damunt la taula, un pernil estret i llarg que feia una olor que enamorava. Aquell mateix vespre en vam menjar; tots estàvem afamats. En acabar, i ja devien ser més de les dotze, el pare va sortir per tal de tornar el carretó. L’havia pispat d’una botiga oberta on n’hi havia potser mitja dotzena, i la mare no volia que hi tornés, perquè els amos, si la botiga era oberta, segur que se’n devien haver anat. Però ell considerava que allò seria un furt sense excuses. Podíem tenir-ne, d’excuses, pel que feia al menjar, perquè ningú no sabia quan es reorganitzaria la vida amb més o menys normalitat, potser caldrien setmanes per a muntar un servei de proveïment eficaç, i bé calia alimentar-se, viure, però el carretó no era un article de primera necessitat. En Francesc volgué acompanyar-lo i jo vaig quedar-me adormit de cap a la taula. Estava tan fatigat que ni em vaig adonar que la mare m’agafava en braços per ficar-me al llit. L’endemà, cap al vespre, van entrar les tropes franquistes. Nosaltres ens havíem tancat a casa, el pare no volia que féssim com tots aquells in-conscients que amb el mateix entusiasme o amb la mateixa curiositat assistien a una desfilada de l’Exèrcit Popular o aclamaven el pas dels vencedors. En tota la casa no se sentia la més petita remor, el carrer era silenciós i buit, com si tothom s’hagués mort. Molts, gent que mai no havien fet res però que pertanyien a un partit, dones a les quals havien omplert el cap parlant dels moros, homes que creien en una causa que d’altra banda no havien sabut defensar prou bé, ja feia vint-i-quatre hores o més que corrien per les carreteres, camí de França. D’altres esperaven com nosaltres darrera les finestres closes, als pisos freds, i una minoria havia acudit a fer paret a la Granvia, on després vam saber que hi havia noies que tiraven flors als soldats i que els petonejaven. Fins al dia següent no vaig veure el primer moro. Estava assegut per terra en una cantonada del passeig i davant seu tenia una tauleta, o potser era un tamboret plegable, de tisora, cobert amb una manta molla de pixum, damunt la qual s’afileraven uns paquets de tabac. Feia vent i al llarg de la vorera s’arrossegaven tot de papers de l’escampall que quedà quan la gent esquinçaren carnets, documents, periòdics, llibres i fullets de tota mena. A tocar de la riera que baixava cap a la carretera de Cartellà, el pare, que ens acompanyava, va recollir un volum, intacte, de Valle-Inclàn; n’hi havia dotzenes, barrejats amb el fang. Pels carrers es veia poca gent, tot semblava mig abandonat, i els escassos transeünts que ensopegàvem s’esmunyien per les cantonades amb aire culpable o poruc, però potser només era en aquella banda de ciutat, perquè a mitja tarda la mare de la Conxa, que hi havia anat, va dir-nos que cap al centre hi havia molta animació i que a la plaça de Catalunya fins i tot es ballava a l’aire lliure. També ho va dir la Gabriela, la cosina de la mare, la qual de part de vespre ens va fer una visita per saber si ens havia passat res i si estàvem gaire espantats. El seu pare, que pertanyia a un centre català i era periodista, tampoc no se n’havia volgut anar amb els companys que marxaren la vetlla de bon matí. De tota manera, considerà prudent desaparèixer de la circulació i ara s’havia refugiat a casa d’uns coneguts de dretes, els quals, dos anys enrera, havien salvat un oncle capellà que, un cop a l’altra banda, demanà per incorporar-se a un regiment que prengué part en la batalla de l’Ebre, on el mataren. Tant per tant, no li hauria calgut fugir, i així ho comentà el pare aquell vespre. La noia ara vivia sola al piset que tenien al carrer de Muntaner i per això va quedar-se a dormir a casa. L’endemà el pare va preparar-li un cistell amb mongetes i un bon tall de pernil i després la va acompanyar. Digué que no tenia res més a fer; a la fàbrica, ara com ara, no hi volia tornar. Ningú no semblava tenir res a fer; a les portes de les cases es veien grans rotllanes de dones, d’on els homes tampoc no eren absents, bé que escassejaven. El pare d’en Ferris havia reobert el magatzem de drapaire, però les noies que hi treballaven no s’havien presentat ni ell sortí amb el carret, tot i que sens dubte hauria pogut fer una bona recollida: algú o altre havia d’arreplegar els papers que encatifaven la ciutat. L’Enric jugava a la porta tot menjant una llesca de pa sucat amb oli que anava mossegant amb aire desganat. L’havia pastat la Joana, perquè el senyor Ferris disposava de dues saques de farina pispades a un economat de ferroviaris. Va cedir-me’n un bocí; era un pa atapeït i gomós, d’aficionat. Però potser encara resultava pitjor la pasta que els forns començaren a servir-nos ben aviat. Devien posar-hi tota mena de coses, i així i tot era una llepolia comparat amb la farina de tapioca que menjàrem més endavant, i encara sort que n’hi hagués. Perquè, si m’haguessin deixat fer, m’hauria cruspit la part que em tocava i la dels altres. Ara sempre tenia la panxa buida, com tothom qui no podia acudir al mercat negre que ràpidament s’anava organitzant. Un manyà que vivia davant de casa s’hi féu ric; tenia uns parents al camp, i l’home d’una cosina seva havia pogut aconseguir un camió que algú va deixar-li a comissió, unes relacions complicades, de les quals acabaren per viure quatre famílies, i viure bé. Però nosaltres sempre vam haver de limitar-nos al racionament; és a dir, fins que deixaren el pare en llibertat, i tampoc aleshores no acudírem gaire sovint a les compres d’estraperlo; a ell li repugnava i deia que aquell mercat només afavoria els rics. Ho endevinava, és clar, prou que ho podíem comprovar observant el que passava al nostre entorn, entre la gent obrera, els peons i altres treballadors sense especialitzar que guanyaven sous de gana tot i treure el fetge per la boca deu o dotze hores diàries. Les patates havien substituït ara les llentilles dels temps de guerra, però aquell tubèrcul alimentava poc, només omplia una estona; després calia estrènyer el cinturó. Les velles de sobre casa sempre ho van passar més malament que ningú. La senyora Tomasa, a despit d’un fill ben col·locat, rarament podia menjar per a la seva fam, que era tumultuosa, perquè ell havia de mantenir una altra família i, pel que es deduïa, era una mica gasiu de mena. O potser ho era la seva dona, tant és. I més negres encara les passaven la tia àvia i tots els seus, car les bessones endrapaven que feia feredat. La senyora Lola, en canvi, era una dona llaminera que preferia una pera confitada a un tros de pa. Es feia passar la gana a cop d’enciams i de bledes; recordo que allò i les patates eren gairebé els únics queviures que contenia la bossa que jo li pujava quan la mare no tenia ganes de trencar-se les cames pels graons, que eren molt sobtats. Aquelles comissions sempre em molestaren; m’havien molestat ja de més petit quan la destinatària era la pobra Tomasa, però més amoïnós hauria estat fer-li companyia quan es quedava al llit, si no hagués descobert l’existència de la tarja. Durant els darrers temps, però, quan el pare ja era mort i després del fracàs amb la Conxa, vaig deixar d’utilitzar-la. És cert que a dalt ara ja no hi anava tant, perquè darrerament la meva germana em substituïa. No sé si ella també feia l’espieta, però; pel que pogués ésser, quan anava a orinar sempre em col·locava d’esquena; l’altra feina la guardava per a l’oficina, regular com un rellotge. Allí, no solament el reducte no tenia vistes enlloc sinó que era un indret escaient per a matar vint minuts o mitja hora. De primer el senyor Llopis, el cap de l’oficina, s’estranyava d’aquelles dilatades evacuacions, de manera que quan me’n féu esment, en to reprovador, vaig tapar-li la boca amb l’excusa que patia de restrenyiment. No hi vaig guanyar gran cosa, perquè d’ençà d’aleshores es ficà al cap la idea que als meus anys allò era insà i que potser em convindria de fer gimnàstica. Va explicar-me que ell també n’havia patit, però hi posà remei amb deu minuts matinals de sueca i unes fregues perllongades al baix ventre, quan se n’anava a dormir. Jo vaig pretendre que la cosa ja em venia de família, que tots n’estàvem tarats; una mentida com una casa, perquè el pare mateix, sortit de la presó, cada dia es buidava com una aixeta. Si més no, així vaig sentir que ho contava a la mare i, de fet, a la tauleta de nit sempre hi havia tot de preparats antidiarreics que ell mateix es receptava. Mai no havia esta afeccionat a servir-se dels metges, ni la mare tampoc, encara que en això després canvià. Segons deia, la majoria de molèsties es podien tractar amb una mica de sentit comú, i potser era veritat, o ho hauria estat si el sentit comú hagués abundat més. Una altra persona de la casa compartia el seu criteri: la mare de la Conxa, però el dugué a tals extrems que un dia gairebé s’hi va quedar, quan es provocà l’avortament. Es veu que el paquet no era obra del marit, i la dona se’n volgué desfer a la callada; després, quan va estar bona, digué que altres vegades ja ho havia fet i que sempre li havia sortit bé, però aquell cop s’equivocà. El metge, quan es decidí a cridar-lo, la va deixar com un drap brut i, a més, volia denunciar-la; de l’entrada estant se sentien els crits i fins la senyora Lola, que aquell dia estava enllitada, es va aixecar per tal de no perdre cap paraula. El marit no era a casa, però hi havia en canvi la Conxa, la qual seguidament passà capcota camí de la farmàcia. Durant setmanes no es va parlar de res més en tot el veïnat, tothom se n’havia assabentat. Els comentaris més saborosos eren els de les dones del magatzem del senyor Ferris, sobretot els que feia una mossa que havia estat casada amb un xicot de la FAI que després la deixà per córrer a l’exili. A ella li havien rapat el cap i diu que van donar-li unes dosis de purgant, però ara ja no se’n recordava. Al veïnat n’hi havia d’altres que havien rebut el tractament i encara es veia alguna closca rasurada sota el mocador virolat. La Cinta, vídua d’un milicià que morí al front de Guadalajara, en restà malalta tota la vida; potser perquè la dosi d’oli fou excessiva, potser perquè ella ja era una mica delicada. Tot i que era una persona més aviat de mala bava, els veïns li tenien compassió, i sort d’això, car, si no hagués estat així, ella i els dos menuts s’haurien mort de misèria. Al magatzem s’hi havia col·locat ja acabada la guerra, però no hi durà gaire, perquè el senyor Ferris era un burgès amb tota la barba i els discursos incendiaris d’ella, ara més vermells que mai, li feien pujar la sang a la cara. L’Enric i jo xerràvem a la porta del local el dia que, si no els separen, un d’ells es fa reu d’homicidi. La dona l’havia acusat de negrer, de renegat, i ell la tractà de mala bèstia, de puta. La puta, la tens a casa!, replicà ella referint-se a la Joana i oblidant que ella tampoc no havia estat pas casada amb tots els ets i uts. Tots dos tenien un llenguatge groller, per bé que el senyor Ferris habitualment es reprimia; des de l’acabament de la guerra els negocis li havien anat molt de cara i l’home procurava refinar-se. Ara fins i tot assistia a missa, cosa que probablement mai no devia haver fet abans si he de jutjar pels acudits anticlericals que de vegades li havia sentit contar i que, d’altra banda, aleshores jo no comprenia. La Joana, que sempre s’hi feia un tip de riure, no aprovava, en canvi, que els contés a davant nostre o, per dir-ho millor, davant l’Enric, perquè jo, al cap i a la fi, poques hores passava al magatzem quan ell hi era. El coneixia prou, però, per veure com havia evolucionat. No era l’únic, tampoc; en podia citar molts d’altres que canviaren de camisa encara més ostensiblement. Tot comptat i debatut, el senyor Ferris no havia estat mai «roig»; anticlerical i prou. La política no li interessava, i més de quatre cops ho havia dit. Ell era un home pràctic, que anava darrera les pessetes. D’altres, en canvi, havien militat en tota mena de partits, alguns àdhuc feren la guerra com a voluntaris, però això no va privar-los de fer mans i mànegues per entrar en el joc de l’enemic del dia abans. Ja hi havia qui parlava habitualment en castellà i en castellà feia parlar els seus fills, tal com el mestre recomanava. Hom s’acusava d’error, de particularisme funest, i la gent es precipitaven a buscar padrins i avals que els permetrien d’ingressar a la Falange. Potser per això entre alguns veïns se’ns feia una mica el buit. Més que el fet que el pare hagués estat a la presó, ens recriminaven que a casa continuéssim pensant com sempre, només que ara sense manifestar-ho amb la mateixa franquesa d’abans. És clar que també hi havia compensacions, perquè d’altres es mantenien íntegres i, de tant en tant, rebíem visites d’antics companys de treball, de gent del sindicat que d’una manera o altra havia aconseguit de salvar-se del naufragi sense deixar-hi massa plomes, d’amics novells que s’havia fet a la presó, alguns d’ells persones que pensaven ben diferentment però que també creien en la llibertat, en un món on tothom pot expressar-se honestament, en veu alta, sense por de la policia. Cal dir, però, que la mare descoratjava una mica aquestes relacions. En el fons devia pensar, i algun cop fins ho insinuà si no ho digué clarament, que tots plegats ja havíem sofert prou i que ara, derrotats i tot, ens mereixíem un xic de pau i tranquil·litat. Quina tranquil·litat?, volia saber el pare. ¿La dels sers als quals tot és negat, començant pel dret de proclamar que creuen en la seva terra? Això sempre ho recalcava, perquè ell podia transigir en moltes coses, però no es resignava a haver d’abdicar la seva condició de català. Recordo que va deixar una de les cases on portava els llibres perquè el gerent nou, que hi entrà quan ell ja hi treballava, li exigí que dins l’àmbit de l’empresa s’expressés sempre en «espanyol»; tot el personal ho feia. Ben cert que aquest era un cas extrem, com ell mateix reconeixia, ja que la majoria de patrons, ni que vinguessin de Burgos, on s’havien passat la guerra, no es ficaven amb la llengua que parlaven llurs subordinats, la complicitat d’alguns dels quals ben aviat els havia d’ésser força profitosa, atès que els negocis, pel que sembla, no tenien res a veure amb el patriotisme que tan alt pregonaven. Industrials, comerciants, fins i tot molta gent menuda, demostraven un afany de diners que els havia de compensar pels dos anys i mig de vaques flaques. Si més no, així ho comentaven a casa, i vull creure que no exageraven gens, perquè el pare sempre fou de tarannà indulgent amb les flaqueses d’altri. Potser perquè també tenia les seves. La mare, que l’hauria hagut de conèixer més bé que ningú, possiblement no ho sabia; pel que jo recordo, mai no hi va haver escenes provocades per faldilles, i jo mateix me l’imaginava més indiferent que no era. Per això vaig sofrir una impressió tan desagradable el dia que l’atzar me’l féu veure amb una dona, i bon tros més jove que ell! Fou l’hivern anterior a la seva mort, quan després d’un període d’apatia semblava refer-se una mica. Devia ésser la darrera revifalla, com se sol dir. Jo havia fet campana a l’Institut, on estudiava el segon curs, i amb un company que sempre disposava de diners, en Robert Corral, fill d’un fabricant del ram de pells, ens n’anàrem a les Corts, on devia ésser festa major, car hi havia tot d’atraccions de fira. Ell, en Robert, gaudia de molta llibertat, probablement perquè no tenia mare, i el seu pare es passava mitja vida a Madrid, i ningú no li controlava les entrades i sortides, o si més no així ho deia, fatxender com era. A mi em lligaven més curt i per això vaig haver de deixar-lo i tornar sol a casa. A peu, vaig fer el camí fins a la cantonada de Llúria, on hi havia una parada de tramvies. I aleshores, en travessar la rambla de Catalunya, el vaig llucar assegut en un cafè al costat d’una noia molt rossa i maquillada; parlaven animadament i ella li tenia una mà agafada. Es veia d’una hora lluny que no podia tractar-se d’una coneixença casual, recent, que l’amistat o el que fos devia venir de lluny. Vaig quedar-me a l’altra banda, observant-los, sense pensar que em podien descobrir. De fet, en aquell moment poc m’hauria importat. Perquè la meva primera reacció fou de disgust; en un segon, l’estima que li tenia, l’admiració que tantes coses seves em produïen, van experimentar una gran davallada. Era un home com els altres, un vell que es posava en ridícul, un casat que enganyava la dona amb una perduda qualsevol, perquè ella era una perduda, només calia mirar-li l’expressió de la cara, els gestos deseixits, les postures que potser inconscientment, per habitud, eren provocatives. Però després vaig refer-me i a poc a poc la cosa no em semblà tan greu. Continuava exasperat, sí, però no per la mena de relacions que endevinava entre ell i la noia, sinó per la despreocupació amb què s’exposava a la mirada de tothom, entre altres a la meva, la del seu fill, al qual, a casa, pretenia de donar bons exemples de moral. Si no podia estar-se de carn fresca, i això és un dir, ja que trenta anys també els devia tenir la noia, res no l’obligava, en canvi, a exhibir-se pel carrer o darrera els vidres d’un cafè. Era la seva imprudència, doncs, allò que em revoltava. Però, és clar, no vaig dir res, ni al meu germà, perquè ell li hauria cantat les quaranta un dia que tots dos s’haguessin enrabiat, com s’esdevenia massa sovint, i jo no era partidari dels trastorns a la llar, que prou que n’hi havia. En el fons, ben aviat devia acceptar el seu dret a procedir com procedia; feia temps que al meu entorn les relliscades abundaven, el barri era ple d’embolics i entre nosaltres, els xicots, els comentàvem. Tot semblava una mica brut, tan brut, de fet, que la porqueria ja no es notava. Gairebé davant de casa, al costat del manyà que acabaria fent-se ric amb l’estraperlo, vivia una noia que després de donar a llum un fill natural s’havia dedicat ja clarament a la prostitució. Els nois del carrer fins i tot sabien on treballava, un establiment de la rambla de Santa Mònica que tenia fama d’ésser car. És amb ella que, anys després, en Ferris s’estrenà; almenys així ho va dir, encara que jo no ho vaig creure del tot. Segons ell la cosa havia tingut lloc al propi domicili de la meuca, una tarda que el seu pare l’hi envià a recollir un sac de draps i de revistes velles, i l’episodi tot seguit em semblà sospitós; ella es captenia bé al barri; era una noia com tantes, i la gent fins la respectaven perquè, com deien, tot ho feia pel seu fill, una criatura consentida que poc abans de deixar jo el carrer havia de morir sota les rodes d’un camió. Ara: en Ferris donava tants pèls i senyals que hom ja no sabia què pensar. De totes maneres sempre havia estat un mentider i li agradava d’exagerar les coses. Feia creure al seu pare que era el primer de classe, tot i que n’hi havia una dotzena llarga de més llestos que ell. Que fos més bon estudiant que jo no volia dir res, perquè a mi, senzillament, no em donava la gana d’estudiar, una expressió que emprava sovint i que feia sortir de polleguera la mare. Que no t’ho senti dir més, això és llenguatge de pillets! També era propi de pillets, segons ella, la meva afecció a vagabundejar, a deixar casa tan aviat com em treien l’ull de sobre per tornar després brut i de vegades esparracat. Car pel barri corrien molts perdonavides, amb els quals era difícil d’entendre’s si no era amb l’ajuda dels punys. Molts d’ells, però, em respectaven, perquè els constava que tenia mala bava; quan em sentia acorralat no em costava gens d’acudir als cops baixos. No que ells se’n privessin, ja que no tenien pas manies, i n’hi havia un, en Barrera, que el primer que feia, quan no li agradaves, era clavar-te el genoll als collons. Però ells treballaven en fred, per sistema; jo, en canvi, quan calia, hi posava l’ànima. Tot plegat em proporcionava una educació que més de quatre fills de família haurien envejat; començant pels nyicris que vaig conèixer a l’institut, xicotets de pa de pessic que es tornaven vermells si els adreçaves una mala mirada. La llesca només me la podien fer els més grans, o el meu germà, que també es portava l’oli en aquest sentit; se les havia vistes de tots colors quan treballava amb el vell dels diaris i, des d’aleshores, sempre va tenir una mà molt pesant. Però jo evitava de buscar-li jocs, en tenia més que prou amb la pallissa que vaig rebre d’ell quan tot just devia tenir uns vuit anys, i tot perquè vaig arrencar-li les pàgines en blanc del seu quadern d’aritmètica. Com que era astut com ell sol, no va dir ni piu fins que em pogué arreplegar a soles, a bona distància de l’hora en què la mare solia tornar. A més a més, m’amenaçà amb els càstigs més extrems si al vespre cantava. No ho vaig fer, és clar; mai no he tingut el costum d’amoïnar els altres amb els meus problemes. Potser per això les lliçons que he rebut han estat més profitoses. A l’institut, no menyspreava ningú tant com els nois que de seguida et treien el germà gran o et volien fer por explicant-te que el pare era militar, de la Comissaria de Proveïments o nebot d’un vicari de la catedral, perquè hi havia una mica de tot. I, pel que semblava, cap que hagués tingut el pare a la presó. Jo no me n’amagava, ben al contrari. De vegades, quan entre dues classes ens reuníem una colla vora els vàters i s’esqueia de contar coses, jo començava: Quan el meu pare era presidiari… Ningú no s’ho creia, de primer, però no els en va quedar el més polit dubte quan vaig declarar-ho davant el professor de geografia. L’home, al qual algú havia anat amb la contalla, pretenia que era de mal gust abusar d’aquella broma, però més li hauria valgut callar, perquè també va haver de fer-ho quan vaig donar-li una explicació circumstanciada. Per roig, vaig afegir, i ja sé que era una provocació estúpida. Seu, va dir ell simplement. És curiós, però, que a partir d’aquell moment em mostrés una certa predilecció, cosa que a mi m’amoïnava. A final de curs va donar-me un aprovat que era ben clar que no em mereixia, ell mateix va reconèixer-ho a principis del curs següent, quan em digué que, ara que jo ja tenia un any més, no es mostraria tan condescendent si no em veia amb ganes de treballar. Afegí, perquè als grans sempre els agrada de fer sermons, que als nois que volien perdre el temps no els faltaven acadèmies on entretenir l’adolescència sense maldecaps, que l’institut venia a ésser un lloc de selecció… No explicà de quina mena, però, ni quins criteris hi eren vàlids; hauria hagut de citar tots els bordegassos que enllestien el curs al setembre, després de la corresponent passada pel domicili particular del professor. I no parlem ja del pes que tenia el color polític dels pares respectius. A causa d’això, normalment, jo hauria hagut de quedar-me al carrer, però donava la casualitat que el senyor Martín posava el seu orgull en el fet que tots els alumnes de la seva escola fossin admesos, ases o llestos, blancs o vermells, dòcils o rebels al seu imperialisme idiomàtic. Cadascú té les seves debilitats i, per una vegada, aquesta em fou favorable. També li agradava de conservar allò que ell anomenava el contacte, però pel que sé no hi reeixia tant com hauria volgut; la gran majoria ja no s’atansaven mai més a l’escola. Jo vaig ésser un d’aquests, i prou que va retreure-m’ho aquell dia que ens vam trobar, dos anys després, quan ja cursava el segon. La conversa, val a dir-ho, va ésser molt divertida, perquè ell, naturalment, parlava el seu idioma i jo, ara que m’havia escapat de la seva fèrula, el meu. No es va atrevir a comentar-ho, potser perquè ara la seva experiència ja li havia demostrat que no és tan senzill desterrar costums i valors que no són una moda, ans un patrimoni vital al qual no podíem renunciar sense destruir-nos; però quan ens vam acomiadar ho féu més aviat secament, tot i que per guardar la forma encaixàrem. Poc pensava aleshores que, a despit de les seves fòbies, acabaria per casar-se, com van dir-me anys després, amb una noia del país que, per si no fos prou, tenia el pare fora de la pàtria, i precisament per separatista; diuen que era un peix gros d’Estat Català. És fàcil, ara, d’imaginar-me’l voltat d’infants que proven de fer-li dir «setze jutges mengen fetge d’un penjat», una frase que, quan anàvem a escola, tenia la virtut de fer-li perdre l’equanimitat. No vull dir que li costés gaire, perquè era un home violent, sanguini, i potser per això s’havia distingit tant a la guerra; fins i tot havia arreplegat dues medalles, que un dia ens mostrà. També n’havien donat una al Giménez, però ell, que era d’un altre caràcter, no ho va dir mai; ho vam saber per la pobra Tomasa, la qual se’n mostrava tota cofoia, innocent com era. De fet, es mostrava cofoia de tot, i sempre trobava raons per explicar fins i tot l’inexplicable, ni que fos l’absència de la jove, la qual si es perdia era segur que no havíeu d’anar a cercar per aquella banda. L’«Orellut» un dia havia confiat al pare que ja se sap que entre diferents generacions sempre hi ha conflictes i que cadascú té les seves habituds. Sembla que es decantava força cap a aquesta filosofia barata. Ara que no sé per què l’havia d’anar a exposar al pare, tan poc amic de retrets. D’allò que les generacions no es poden entendre, ja en tenia una bona experiència personal; de jove havia partit peres amb el seu pare, per qüestions polítiques, i ara, si hagués viscut una mica més, n’hauria partides potser també amb el seu fill, en Francesc, que en aquell temps ja començava a parlar com el diari, la qual cosa, en canvi, devia encisar el lleter de l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, un home que no es podia acabar que els anarquistes, o els comunistes, o els catalanistes, que per a ell tots eren iguals, li havien requisat sis vaques al principi de la guerra; tot i que, com deia, sempre havia estat un proletari. Un proletari amb sis vaques, és clar, o, més ben dit, dotze, perquè amb el temps hom va descobrir que no les hi havien pogudes requisar totes; les altres, va fer-les fonedisses per endavant; era un home previsor. Tot el contrari del pare, el qual mai no va pensar, mentre la guerra feia el seu curs, que també ell estava en situació de fer el seu petit paquet. D’altres del comitè no van ésser tan escrupolosos. És clar que els diners no van servir-los de res, però els gèneres que havien posat de banda es vengueren bé i sostingueren les famílies molt de temps. Perquè, llevat d’un que s’escapà, tots els altres anaren a raure darrera unes reixes, i no tots se’n van sortir amb els dos anys del pare, ja que posats a fer bugada van exhibir-se altres peces brutes que tenien o no tenien res a veure amb el fet de controlar els interessos de la fàbrica. Va quedar demostrat que la gent es barrejava una mica massa i que potser hauria estat convenient de procedir des del principi a alguna discriminació. Aquest es veu que era un dels arguments del Giménez, el qual, disposat a justificar-se, s’agafava a un ferro roent, com tots els homes que no saben treure’s l’ordre de la boca. Cosa que no és pas senyal inconfusible d’una vida sense tares, com ens ho demostrava la mateixa senyora Cortès, la mare de la Conxa, molt afeccionada també a aquesta expressió. De fet, em sembla que aleshores, durant els anys subsegüents a la guerra, tothom demostrava un gran entusiasme per aquest mot; venia a ésser una mena de panacea que guariria totes les nostres malalties. Per sort, a casa, llevat del meu germà, ningú no va enllaminir-s’hi; ben al contrari, dins la llar mai no hi havia hagut un desordre tan desfermat. Sense parlar de la conducta d’uns i altres —el pare amb la seva rossa clandestina, en Francesc amb les seves ambicions, la mare amb el seu desassossec i jo amb la meva rebel·lió incipient—, la cosa es traduïa fins i tot en la deixadesa del pis, que mai no ens havíem pres ni la molèstia de pintar, en l’abandó en què teníem els mobles, envellits i coixos alguns d’ells, en mil detalls que anaven de les camises que sovint ens havíem de posar sense planxar, o únicament amb els punys i el coll planxats, als mitjons que, nets, mostraven els mateixos forats que els alleugerien quan ens els trèiem. I ningú no tenia res a dir-hi, ja ens semblava natural, formava part del nostre ordre, d’allò que havíem acabat per entendre per ordre, una interpretació personal tan mentidera o abusiva com la que se’ns pregonava fora. L’infant que jo era, però, s’hi trobava bé, potser perquè sense adonar-se’n sentia triomfar quelcom que, dut a les darreres conseqüències, acabaria per destruir-ho tot, tot allò que em feia nosa, tot allò que m’havia privat, que ens havia privat, d’una existència normal i que podia haver estat honesta. Em sembla que el pare mateix una vegada, abans de morir, va expressar-se així, potser no amb aquestes paraules, però en tot cas amb unes de molt semblants, i ara potser l’únic que faig és transcriure un sentiment que era més seu que meu, i que jo no entenia del tot, naturalment, però que m’he apropiat, com dec haver-me apropiat tantes i tantes coses, expressions, remembrances, apreciacions de fets i de conductes, perquè si ho mirem bé és impossible que ho recordi tot i que tingui una impressió relativament tan clara d’episodis que van succeir quan era un infant de set o vuit anys; devia retenir les paraules amb què més endavant, abans de morir tots dos, hom evocava un passat que també em pertanyia, però en el qual tan poc participava, un passat que ja no veia tal com realment havia estat, sinó que, interpretava d’acord amb l’humor o el mal humor d’aquell instant, i hi barrejava les imatges confuses que la meva memòria n’havia servat i que, en part, també devien ésser falses. Però això no priva que d’una manera o altra es convertissin en veritat, perquè el detall podia ésser inexacte i el temps equivocat, però tot, començant per l’ambient, havia existit, i ho havia viscut i, amb els anys, un dia, com ara, en donaria testimoniatge…

M’ho va demanar aquella tarda que coincidírem a la consulta del dentista. Jo era la primera vegada que hi anava i vaig escollir-lo perquè era prop de casa, sense saber que s’hi havia instal·lat feia poc; abans, el consultori el tenia cap al Poble-sec, no lluny d’on ella vivia, i, com que n’estava contenta, va seguir-lo quan l’home es traslladà. Va explicar-m’ho ella mateixa.

La sala on m’introdueix la infermera és sorprenentment gran i només hi ha tres persones: una senyora de mitjana edat amb la galta una mica inflada, un capellà encara jove i una noia. De moment no la reconec, perquè llegeix una revista de format ample i l’aguanta molt alta; veig en canvi les dues cames, una muntada sobre l’altra, ofertes fins damunt dels genolls. Però quan m’assec, gairebé al seu davant, abaixa el periòdic, em dóna una ullada.

—Daniel…

Li somric, sorprès i encisat.

—Hola, Eva! Què fas, aquí?

—Vull fer-me llimar aquest ullal…

I mentre jo em trasllado de butaca per tal d’asseure’m al seu costat, em mostra una canina que sobresurt lleugerament de la ben afilerada renglera superior.

—Vols dir que val la pena?

—Sempre desfigura una mica.

Desencreua les cames amb un moviment ràpid, una mà sobre la faldilla, i col·loca els dos genolls molt juntets, perquè es facin companyia.

—I a tu, què et passa?

—Un flegmó.

M’examina la cara, ara amb la revista caiguda sobre la falda.

—No se’t veu res.

—No; és petit. Però molesta.

Trec el paquet de cigarretes, li n’ofereixo una, i ella la refusa.

—No, ara no.

I mira cap al sacerdot, submergit en el seu breviari. Jo encenc mentre dic:

—És curiós que ens hàgim trobat. Estic segur que ni l’un ni l’altre no li fem massa visites, al dentista.

—Sí, no et pensis… Jo el visito cada tres o quatre mesos. Una mena de check up, saps?

Em limito a somriure.

—Ara, que em va bé d’haver-te trobat. Precisament pensava en tu.

—No m’afalaguis…

Projecta una mica el cap enrera, però els cabells no se li mouen; els duu ben engomats de laca, pentinats molt enlaire, com un bolet, i dos blens se li mengen la banda dreta del front.

—No, seriosament.

Recull la revista i gira uns quants fulls, la doblega.

—Mira… Acabava de llegir això. ¿El coneixes, tu, aquest Quasimodo?

Assenteixo.

—Ja ho suposava.

—Fins i tot li he traduït dos poemes; no fa gaire que es van publicar.

—Ah, sí?

Sembla meravellada i em contempla amb els seus ulls grossos, clars i vagament ingenus; després de tot, només deu tenir una vintena d’anys.

—És bo, oi?

—Sí. I té el premi Nobel.

—Ja ho diu, aquí.

Torna a assenyalar la revista, en la qual es veuen dues fotografies, una del poeta, sol, i una altra on parla amb l’Anita Ekberg.

—El següent?

Han obert la porta i la infermera mira cap a la dona, la qual fa:

—Sóc jo.

Desplaço els ulls de la revista.

—Et toca a tu, després?

—No, era l’última. Ara ho ets tu.

—Em sembla que ja no.

Perquè el timbre de la porta ressona passadís endins i els talons de la infermera ja corren cap al rebedor. Ella assegura:

—Sempre té molta gent.

Després torna a assenyalar les fotos, l’article.

—Què et sembla? Un poeta que interroga una artista de cine…

—Ho trobo bé.

—De debò?

—Sí. Per què no?

Tota la cara se li ha alegrat i els llavis, vermells i molsudets, inviten a besar-los; desplaço de nou la meva atenció cap a l’entrevista. El test que té davant, com puc veure, és una transcripció parcial de l’exclusiva publicada per un setmanari italià, però amb tot, comptant les fotografies, ocupa un parell de pàgines.

—És interessant?

—Sí; és molt diferent de les entrevistes que se solen fer a les artistes.

Un home madur que entra ens saluda, la mirada atreta pels genolls de l’Eva, i li corresponem amb una petita caparrada; el capellà desa el breviari.

—Per això pensava en tu. No t’agradaria…?

No la deixo acabar.

—Voldries que jo et fes una entrevista com aquesta?

S’adona del matís incrèdul de la meva veu, i parpelleja.

—Ja sé que no ens coneixem gaire i potser…

—No és això.

Però ella prossegueix:

—Ho faig per mi, és clar; no en trauria res de negar-ho; la publicitat sempre ajuda.

Em mira, més greu que no convé.

—Però també ajuda els escriptors, oi?

La cendra de la cigarreta que tinc entre els llavis em cau damunt els pantalons i l’espolso amb la revista.

—Em sembla que t’has oblidat d’una cosa, Eva.

—Ja ho sé: que no ets periodista. Tampoc no ho és ell. Si ho fossis, no tindria cap interès especial. Me n’han fet d’altres, ja.

—Ja ho sé; algunes les he llegides. No és això.

—Què, doncs?

—On et sembla que la podria publicar?

Ella gairebé riu.

—On volguessis! Ets prou conegut perquè ningú…

Jo dic suaument:

—En català?

Resta un moment silenciosa, com en suspens; després només exclama:

—Ah!

—No hi ha cap revista catalana… És a dir, ara tenim Serra d’Or, però no em sembla l’indret on publicar entrevistes amb starlets.

—No, és clar. És aquesta revista de Montserrat, oi?

—Sí.

Fora se senten passes i uns segons després la porta es torna a obrir. La infermera compleix amb el ritual:

—El següent?

El capellà ja s’ha aixecat i la segueix cap al corredor després de saludar pel coll de la camisa. Observo que l’altre client, assegut al costat de la porta, té els ulls clavats en les extremitats inferiors de la noia. Però ella, que també se’n deu haver adonat, continua amb les cames ben premudes.

—I tu només escrius en català?

—Sí.

—Sempre?

—Sempre.

—Per què?

Moc les cames i, inclinat endavant, apago la punta de la cigarreta contra el cendrer que hi ha damunt d’una tauleta central on s’apilen tot de revistes envellides.

—En general, no m’agrada que se’m faci aquesta pregunta. Però amb tu no em puc enfadar, potser perquè ets massa bonica. La resposta, de tota manera, és la mateixa que tinc per a tothom: perquè és la meva llengua.

Ella sembla desconcertada; té la boca lleugerament oberta i, molt a poc a poc, la va tancant fins que l’obre de nou.

—Però molts no ho fan.

—Això no vol dir que els hagi d’imitar.

Em mira, consirosa, i plega les cames entre els barrots de la cadira. L’home, davant, afina l’esguard.

—No ho comprenc… ¿És per això que no vas voler intervenir en el guió d’en Santana?

—Sí. En part, per això.

Repeteix, gairebé incrèdula:

—No ho comprenc…

—És clar, no hi havies pensat mai.

—No… No veig que sigui cap mal, escriure en castellà.

—En moments normals, potser no. No ho sé.

Instintivament he abaixat la veu perquè les meves paraules no arribin a l’individu assegut a l’altre extrem, i ella m’imita:

—Què vols dir, normals?

Més bruscament que no calia, li pregunto:

—Ets ximple o el fas?

Però en veure la seva cara rectifico:

—Perdona. Potser no és culpa teva i, a més, deus haver viscut en un ambient… ¿Ningú no t’ha dit mai que abans teníem una premsa i una ràdio pròpies; que tot, absolutament tot, es feia com s’havia de fer, en català? I que ara no ens ho permeten?

—Sí, això sí.

Es mira les mans sobre la faldilla verda, torna a fitar-me:

—¿Però vols dir que és prohibit, allò que se’n diu prohibit de debò? Bé publiques llibres, tu…

Sense adonar-me’n, allargo una mà cap a les seves, les hi agafo. Ara la compadeixo una mica.

—Però, Eva, en quin món vius?

—Sóc una ignorant, ja ho sé.

—Si només fos ignorància…

Tots dos tenim els ulls fits en les mans unides, i jo retiro la meva, una mica avergonyit. Faig:

—De vegades sóc un impulsiu.

—No és cap ofensa.

Torna a encreuar les cames, nerviosa:

—Dóna’m la cigarreta que m’has ofert de primer…

N’encenem una cadascun, i ella s’immobilitza contemplant el fum que se li escapa de la boca.

—En Santana ja m’havia dit que eres una mica així.

—Una mica com?

—Em va dir… no et molestis, eh?

—No.

—Que tenies les teves manies.

—Si d’una manera de pensar que exclou tot interès personal se’n diu manies… En Santana no és ni carn ni peix. Diu que simpatitza, que comprèn les coses, i després, veus?, surt amb això.

—No li diguis que t’ho he dit!

—No et preocupis. A més, hi ha moltes coses que segons amb qui ja no discuteixo.

Mig arronso les espatlles.

—En fi, em sap greu haver-te desil·lusionat. Vull dir en això de l’entrevista.

Ella no replica. Fuma amb un gest una mica artificial, encarcarat, gest que ja he observat en una de les seves pel·lícules. O potser caldria dir en una de les pel·lícules on ha intervingut, perquè encara no n’ha protagonitzat mai cap; sempre són papers més o menys secundaris, per bé que alguns són bastant llargs.

—Què fas, ara? Rodes alguna cosa?

Però ella reprèn:

—I jo, és clar, sóc una d’aquestes persones que dius…

—No. Per què?

—Has canviat de conversa.

Somric, una mica desconcertat.

—No volia cansar-te. No et pensis que tinc costum de fer proselitisme a tort i a dret. Em falten qualitats. Que potser t’interessa?

Ella replica de costat:

—No ets un noi com tots, tu. Em sembla que mai no he conegut ningú que renunciés a una mica de popularitat, o a unes pessetes, per… per…

—Per un somni.

—No, per un somni no. No sóc ningú per a dir si ho és. Per ser fidel a una cosa en la qual creus.

—Doncs n’hi ha molts.

I els hi vaig citant, només que ella gairebé no en coneix cap. Conclou per segona vegada:

—Sóc una ignorant, ja t’ho dic. Mai no he tingut temps de llegir, d’aprendre coses… Als dotze anys ja vaig haver de posar-me a treballar. Potser no és una excusa… I no et pensis, hi ha coses que m’agraden, la poesia mateix. Encara que no t’ho creguis.

Fa una petita pausa, em mira per sota l’escletxa de les parpelles entretancades.

—El teu llibre, el vaig llegir.

—Perquè em coneixies.

—Sí. Però no sóc tan negada com et penses. Ja sé que la gent s’imaginen que les noies que fem cine no tenim gens de cervell. Ens veuen més o menys boniques, més o menys provocatives, i es pensen que ja no hi ha res més.

—No he estat mai d’aquesta opinió. Es pot ser bonica i intel·ligent.

Ella torna a mirar el fum de la cigarreta i després desplaça l’esguard cap a la porta. Fora, s’ha sentit un cop de timbre. Al cap d’un moment, fa:

—El teu llibre em va agradar. Ara, que no el vaig entendre del tot, potser per això: perquè era escrit en català. Ningú no me n’ha ensenyat.

—Ni a mi.

—Com t’ho has fet, doncs?

—Amb una mica de voluntat. Llegint. I hi ha gramàtiques, saps?

Ella assenteix, gairebé distreta.

—A casa n’eren, de catalanistes. El pare…

Calla perquè la porta s’obre davant una noia una mica granada ja, però encara vistosa. Tots saludem.

—… el pare va morir a França, exiliat. ¿No sabies que jo hi vaig néixer, allí?

—No. Només sé el que sap tothom.

—Jo no vaig arribar a conèixer-lo, perquè era molt petita quan es va morir. Diu que havia estat comissari durant la guerra. Però a casa no parlàvem mai de tot això. Prou feina teníem a viure.

Mou el cap, em fita.

—T’ho dic perquè…

Però aleshores riu, i un clotet se li dibuixa a la galta dreta.

—No ho sé, per què! És ximple, oi?

—No l’hi trobo pas. Sempre és agradable d’inspirar confiança. I si no te n’inspirés no m’ho hauries contat.

—Sí, deu ser això. I tampoc no volia que, després del que he dit primer, et pensessis que no ho puc entendre. Vull dir que siguis com ets.

—Però no ho aproves.

—En el fons, em penso que sí. Ara que m’hi fas pensar, sí. No et creguis, encara que mai no m’hagi preocupat d’aquestes coses, de vegades sento una mena d’angúnia…

Ric:

—Consciència culpable!

—No ho sé. Em penso que no en tinc gaire, de consciència. El cine m’ha fet egoista, interessada, envejosa.

—Potser no tant com et penses, si ets capaç de reconèixer-ho.

—Però és que no ho reconec, generalment. Ara perquè ha vingut així, perquè tu has dit el que has dit. No en tinc gaires, de converses d’aquestes. Jo… La gent que tracto només pensen a passar-ho bé, a fer diners, a triomfar. Potser per atordir-se. Ja te’n deus haver adonat una mica, ara que et relaciones amb en Santana.

—Sí.

—I seria una mentida si et deia que no m’hi sento bé. Però no sempre. De vegades…

Observa el meu somrís, reprèn:

—No em creus, és clar. Les poques vegades que ens hem vist… Però tu tampoc no semblaves ben bé així, recorda aquell vespre que et vas emborratxar…

—I volia dormir amb tu.

—I volies dormir amb mi.

Esclafa la punta de la cigarreta contra el cendrer, se’m mig gira, encara inclinada, i el vestit li tiba sobre la sina.

—T’agradava, oi?

—I m’agrades.

—Perquè et sembla que sóc fàcil, lleugera…

—No ho deus pas ser tant. Em vas dir que no.

—Sí, et vaig dir que no.

Es redreça a poc a poc, sempre mirant-me, i els pits se li insinuen més dessota la roba.

—¿A tu et sembla que amb una persona com jo s’hi pot ser amic?

—Sí. Per què?

—M’agradaria que ho fóssim, Daniel.

—Ja ho som.

—No; coneguts.

—Però tu ja en tens molts, d’amics.

Molt seriosa, contradiu:

—No em facis riure; cap.

—I aquest noi amb qui festeges, l’Arola?

Ella es mossega el llavis, inclina el cap enrera.

—No siguis hipòcrita. Saps que no hi festejo. Dormim junts, i prou. Ho sap tothom.

—Bé…

—I això no té res a veure amb l’amistat.

Es belluga, neguitosa, i deu haver obert una mica massa les cuixes, perquè a l’home de l’altra banda li brillen els ulls. Gairebé sense transició, exclama:

—Si que triga, aquest capellà!

—Tens tard, potser?

—No.

—Però t’impacientes.

—Sí, i no sé per què.

Recull la revista, dóna un cop d’ull a les fotos, però es nota que ja no li interessen.

—Les esperes sempre em rebenten; no em sé estar quieta.

Doblega un full amb les puntes dels dits llargs i fins, molt manicurats; m’esguarda.

—Què fas, tu, ara?

—Res. Treballo, com tothom.

—És clar, de la literatura, no en vius. ¿Amb què et guanyes la vida?

—Treballo en un despatx. Fins a les tres.

—I a la tarda escrius?

—Quan en tinc ganes; sóc una mica desordenat, saps? Perdo molt de temps pels carrers, pels bars…

—No tens promesa?

—No.

Li somric, irònic.

—Em fas un interviu, ara?

Ella sacseja el cap.

—Pobra de mi; no sabria per on començar! ¿Com va quedar, allò del guió?

—Diu que el faran, però ja saps com van, aquestes coses; sempre sembla que es deixin per a l’endemà.

—Sí, en Santana parla molt. Llàstima que tu…

Canvia d’idea, s’inclina al meu damunt.

—Deus trobar malament que treballi al cine. Oi?

—En quin sentit?

—Perquè no és un cine nostre, vull dir.

—No sé que puguem dir que mai n’hem tingut un…

—Però no ho trobes bé.

Allargo les cames, reflexionant.

—No trobo bé que ningú no faci res perquè el tinguem. Però no és cosa teva, de vosaltres, els artistes. O ho és en part molt mínima.

Torno a avançar la mà cap a les seves, les hi toco.

—Entén-me. No sóc un fanàtic ni condemno ningú que s’hagi de guanyar la vida. També jo omplo impresos, escric cartes, faig rebuts en castellà, a l’oficina. No es tracta ben bé d’això, doncs. Podria fer-ho en un altre idioma si l’empresa fos francesa, o anglesa. Més m’estimaria no fer-ho, és clar, però no puc pas escollir quedar-me a casa i no fer res, deixar-me morir de gana… Morts encara seríem més inútils. S’ha de transigir en moltes coses, ja ho sé, i tots ho fem, però allò que importa és l’actitud, mostrar-se ferm en les activitats significatives. És una mica complicat…

—Sí, però s’entén.

Li estrenyo la mà, assentint.

—Sí; s’entén, si es vol. En cada moment cal defensar allò que és defensable segons la circumstància. Sobretot els valors culturals bàsics, perquè si ens els deixéssim arrabassar ho perdríem tot. Per això tolero que ara per ara un notari, per exemple, faci les escriptures en una altra llengua, però no puc acceptar que un escriptor es passi quan se’l necessita… Perdona.

Continuo estrenyent-li la mà, però ella m’esguarda amb els ulls sorpresos.

—Per què?

—T’he tornat a agafar les mans.

—Ah!

—No te n’havies adonat?

—Sí. Trobo que és un gest afectuós.

—Sí; ho és.

—Deus tenir costum de fer-ho.

—No, t’asseguro… No totes les noies reaccionarien com tu.

—Potser no.

—Tu no hi dónes importància.

—M’agrada que la gent siguin afectuosos amb mi. I no ho són gaire sovint.

I ara és ella qui em prem els dits. Diu:

—M’agrades, Daniel.

Desplaço l’esguard, una mica incòmode, una mica afalagat. Per això la meva resposta adopta un to faceciós:

—Sentiment compartit.

—Ho dic de debò.

—Jo també. Tu mateixa has recordat no fa gaire que volia dormir amb tu.

Els llavis se li mig torcen en una ganyota de protesta.

—No és el mateix. M’agrades d’una altra manera. D’una manera com jo no et puc agradar. Per a això altre, em penso que agrado a tothom…

—Presumida…

—No; la majoria de noies agraden, així. N’hi ha prou que siguin joves i una mica ben fetes. Però jo em referia a la teva manera de ser. Tens coses espontànies… I aquesta fermesa a defensar les coses en què creus… Ja t’ho he dit.

Sospira, recosa:

—Es deixen comprar tan fàcilment, la gent que conec! I jo també, no et pensis que sóc diferent.

Em llambrega furtiva, mou encara les cames, llargues i brunes.

—Per què et penses que hi vaig, amb l’Arola?

—No ho sé. No hi ha cap raó perquè m’ho diguis.

—Però t’ho vull dir. Saps qui és, oi?

—Sé que té diners i que ha finançat alguna pel·lícula.

—Doncs per això. D’aquí a un parell de mesos comencen a filmar una cosa històrica, dels temps dels visigots, diuen, i em penso que hi faré el primer paper.

Jo callo, molt immòbil, cada cop més desconcertat.

—Oi que fa fàstic?

—Bé…

No sé què dir, és clar. Ella riu nerviosament.

—I calia que vingués a veure el dentista per adonar-me’n! Perquè, si no, potser mai no hauríem parlat com hem parlat.

Balbucejo:

—Tot ha vingut de l’entrevista que volies que et fes. Ara et deu saber greu d’haver-m’ho demanat.

—No. Em sembla que sóc una mica… ¿Com se’n diu, d’aquests a qui agrada fer-se mal a ells mateixos?

—Masoquista?

—Sí, em penso que sí. Ho sóc una mica. De vegades m’agrada humiliar-me…

Es desmenteix:

—Però no, tampoc no és ben bé… No ho sé, què m’agrada. Sóc impulsiva, ves! O una mica inconscient. No dono importància a les coses, em deixo portar. Diria que no sóc una noia corrent si no hagués vist que n’hi ha moltes així, més aviat ximples i dèbils…

I aleshores es posa a riure, una rialla una mica estripada, vagament plorosa, que centra les mirades de l’home i de la noia damunt seu.

—Que bèstia sóc, oi?

—No. Tu sí que ets espontània. Molt més que jo.

—Oh, no et pensis… No ho creguis gaire. Potser vull alguna cosa i no sé ben bé què és. Sovint faig comèdia sense adonar-me’n!

Desapassionadament, comento:

—Deformació professional.

Ella em deixa anar la mà que encara enllaçava.

—Potser sí. Tot ho expliques, tu. És clar, els qui escriviu… És una mica el vostre ofici, explicar les coses.

La contradic:

—Més aviat fer preguntes, plantejar problemes…

—No cal, això; ja existeixen.

—Plantejar-los degudament, hauria hagut de dir. Posar una mica d’ordre en les coses.

Ella mou dues o tres vegades el cap, es contempla una cama, més allargada que l’altra, acabada en un peu menut calçat amb unes sabates que deuen tenir un taló de sis o set centímetres.

—Deu ser apassionant, escriure.

—Tot ho és, si es fa amb passió. Però la passió ha de ser nostra.

—Sí.

Em mira, potser sense veure’m, perquè els ulls són llunyans i fits. Repeteix:

—Sí… Quants anys tens, ara?

—Vint-i-set. Els faig aquest mes. Per què?

Però ella resta pensarosa, com si m’hagués oblidat.

—Per què ho preguntes?

—No ho sé… Jo en tinc vint. I no sé fer les coses amb passió.

Gira més el cos, explica:

—Voldria triomfar, intrigo per aconseguir-ho… no estalvio res. Però de passió, allò que se’n diu passió, no n’hi sé posar.

—Potser l’objectiu que persegueixes no et sembla prou important.

—Sí, que m’ho sembla! I, encara que no m’ho semblés, no en tinc cap més. Això o casar-me, convertir-me en una dona de casa seva, tenir fills… El que fan totes.

Més baix, afegeix:

—Ara ja no m’hi puc resignar. O potser és que no sóc d’aquesta pasta. A tu què et sembla?

Replego les cames, tot redreçant-me a la cadira.

—Vols que t’ho digui? Em sembles més interessant que no em pensava. No sabia que fossis una noia insatisfeta.

—I això és interessant?

—Sí, molt.

—Perquè vull triomfar?

—No; tothom vol triomfar, a la seva manera, en el camp que escull. Però la inquietud és una altra cosa. Si aconseguies el que vols, i ho aconseguiràs…

—Ho creus de debò?

—Sí. No sóc cap expert, però hi ha detalls que em fan creure que pots ser una bona artista, que tens temperament, com se sol dir. I el físic t’acompanya.

—Però això passa.

—Et queden potser una vintena d’anys, Eva… Com anava a dir, si aconsegueixes el que vols aconseguir, estic segur que continuaràs essent tan inquieta com ara, que tampoc no et sentiràs contenta. Hi ha persones que no s’hi senten mai, perquè la satisfacció no depèn dels resultats, sempre provisionals…

—I tu, també ets així?

Somric amb la comissura dels llavis.

—Tinc la debilitat de creure que sí. Quan era més jovenet, em semblava que si podia publicar un llibre ja no demanaria res més, que hauria reeixit… I no era veritat. Ben a l’inrevés, la inquietud encara ha anat creixent. Vols coses noves, realitzacions totals, i això no és possible; però no ho admets, no ho acceptes. Sortosament. Ve un moment en què descobreixes que triomfar és poc significatiu, perquè allò que t’interessa pertany a un altre ordre de coses, no té res a veure amb el reconeixement que pugui venir-te per part dels altres… No sé si és ben bé això el que et passa a tu.

—No ho sé. No sé pensar, jo; potser perquè sóc una dona.

—I què hi fa?

—Som d’una altra manera, no ens aturem a analitzar. Jo no puc, visc massa atabalada, sempre has de fer una cosa o altra, anar a un lloc o altre, relacionar-te, complaure aquest i aquell…

—Però de tant en tant pots escapar-te a cal dentista…

Passat un moment, em somriu amb els ulls, branda el cap.

—No tan sovint; de temps en temps, si de cas. Però ja sé què vols dir.

Em miro les mans, ara ja totalment desenllaçades de les seves.

—Gairebé em sap greu d’haver de renunciar a aquesta entrevista. Si ens hi haguéssim posat seriosament, potser t’hauria pogut fer dir coses que valdrien la pena.

Ella no replica; amb els dits tamborineja una de les seves cuixes, que, més aixecada que l’altra, es dibuixa molt precisa, i arrodonida, sota la faldilla estreta.

—Sí, és una llàstima.

Torna a mirar-me:

—I a fora, no podria ser? Vull dir en un diari francès o anglès… No hi tens cap relació?

—No.

—Però hi saps escriure, en aquestes llengües?

—Mal escriure. I no seria el mateix.

—No; és clar.

Respira a fons i els pits se li solleven, tibants i plens.

—Deus haver de renunciar a moltes coses…

—No dic que no. Però no és difícil.

—I no sents temptacions, de vegades?

M’espia de reüll, lleument maliciosa.

—Es pot dir que no. M’he traçat un camí i en definitiva resulta satisfactori seguir-lo. Com sempre que t’imposes un deure, un deure que no prové d’una pressió exterior, sinó que és lliurement acceptat i reconegut. A tu, és clar, et deu semblar una cosa terrible…

—No. Però em fas sentir petita, petita…

—No diguis ximpleries!

—No, seriosament! És clar que també m’afalaga que m’ho diguis. No sóc el cap verd que et podies pensar… M’agrada que els nois em tinguin per més que una cosa bonica que fa goig de dur al costat.

—Ara te’n burles…

—Que no, Daniel!

—Però és que jo també et considero una cosa bonica.

—A més a més; ja sé que no ho pots evitar.

—Ni ho vull evitar. Bonica i desitjable… Sobretot quan somrius així, amb tanta picardia.

—Qui diu ximpleries, ara?

—Qui no les diria? Segons tu, t’afalaga que et parli com et parlo. Però també a mi m’afalaga que m’escoltis i que ho trobis interessant. Podies haver-ho trobat avorrit.

—Ara dius coses que podria dir qualsevol altre noi.

—Sóc com qualsevol altre noi; sento les mateixes coses. M’agraden les noies com tu, amb aquesta careta d’àngel que amaga tants pecats.

—No tants com et penses, potser.

—Els suficients, en tot cas, perquè siguis encara més atractiva.

—És clar, l’atracció de les dones fàcils.

I ho diu amb un deix d’amarguesa. Jo esmeno.

—Ja hem dit que no ho eres tant com això. Només quan et convé.

Però encara és pitjor. Es ruboritza una mica i nerviosament, sense que calgui, s’allisa la faldilla sobre les cuixes.

—M’hauria d’enfadar, si no fos que m’ho he buscat…

No sé per què, de sobte em sento dur; li dic:

—Vius en un món venal; és lògic que també ho siguis.

Ara el lleu rubor de les galtes ha desaparegut, però els ulls li llampurnen un moment.

—És així com et vols fer agradable?

—No em vull fer agradable. M’agrades, però no em vull fer agradable.

La lluor irada cessa i l’esguard gairebé es fa humil.

—No t’entenc.

—¿M’entendràs si et dic que hi ha coses teves que em fan mal?

—Mal? Des de quan?

—Posem des d’ara.

—Ah!

Em mira intensament, i jo a ella, però ja no puc dir res més, perquè els passos del corredor, que no havíem sentit, s’aturen al costat de la porta, unes mans fan girar el pom i la infermera treu el cap.

—El següent?

És l’Eva.

S’aixeca, recull el portamonedes beix que tenia penjat al sortint del respatller; després es tomba, em toca superficialment el braç i prova de somriure.

—Ja ens veurem.

—Sí, Eva.

Amb l’esguard atent segueixo les seves cames, que s’allunyen cap a la porta, de la qual la infermera ja es retira, unes cames segures d’elles mateixes, nervioses i belles, tallades arran de genolls per la faldilla, que ara, potser perquè ha estat tanta estona asseguda, penja una mica, molt poc, cap a una banda.

Arran de porta es mig detura i es gira, només de cap; el somrís ara ja és clar. Com tota ella.