—Perdó!

—No… Perdó!

Tots dos vam aturar-nos, sobtats per l’encontre, que podia haver estat violent, perquè jo sortia disparat, com de costum, i ella badava, però després ens vam somriure.

—Ah, hola, Eva!

—Hola! Sempre corres tant?

—Suposo que sí. Però tu anaves distreta.

—Sóc distreta.

Accentuà el somrís mentre assenyalava cap a darrera meu.

—Et perseguien?

—Gairebé. Tenia la pretensió de cobrar uns diners, però no ha sortit bé. Els editors sempre tenen la caixa buida, és un vici.

—Ho és de molta altra gent que no són editors.

—Ja ho sé; jo mateix… Però no tan buida que no et pugui convidar a beure alguna cosa. On anaves?

—Molt a prop.

Indicà gairebé al costat.

—Volia veure una exposició.

—Puc venir?

—Sí.

M’ullà, una mica mofeta.

—Avui sembles serè.

—Ja sé que l’altre dia em vaig portar com un ximple. I ho sabia aleshores, també, no et creguis. Per això me’n vaig anar sol.

Vam fer unes passes.

—Sí, estaves molt inspirat. És estrany que m’hagis conegut, ara.

—No m’oblido mai de les persones que m’interessen… Saps que portes un abric molt bonic?

—És un tres-quarts.

—Doncs continua essent bonic. És clar que a tu tot et deu caure bé, ets graciosa.

Ella reflexionà:

—Ja veig que no tot era l’alcohol.

—És clar que no. M’agrada dir coses afalagadores.

—És aquí.

—Sí, ja ho sé.

Tombàrem cap a l’entrada de la sala, on hi havia un gran rètol, a mà, amb el nom del pintor, un nom que no coneixia, holandès pel que em semblà.

—T’agrada la pintura o és que no sabies què fer?

—Això ja no és tan falaguer.

Però semblava haver-li fet gràcia, perquè el rostre continuava rialler.

—M’interessa, però no hi entenc.

—Em penso que ara no hi entén ningú, de manera que no cal que t’excusis.

Empenyia la porta de vidre, i li vaig cedir el pas.

—Darrerament he llegit una cosa molt bona que demostra això que et dic. A Anglaterra algú va organitzar una exposició d’obres que havia pintat una criatura de cinc o sis anys. Per si fos poc, un gat s’hi havia passejat mentre la pintura era tendra, i ja pots imaginar-te com devia quedar… Doncs bé, hi va haver crítics que hi descobriren no sé quants valors i que en van parlar en termes encesos, com d’un descobriment.

Ella tombà el cap, una mica suspicaç.

—T’ho inventes, oi?

—T’asseguro que no. Puc ensenyar-te el retall de periòdic que ho deia, perquè el conservo.

—Si s’hi havia passejat un gat, s’havia de veure.

—Però ningú no podia saber si la cosa era feta a posta.

Avançàrem cap a la sala, els ulls ja presoners del primer quadre que plantava cara a la botiga on dues dones molt abillades regatejaven el preu d’uns marcs daurats.

—Compres alguna cosa, de vegades?

—No tinc diners per a això. I tampoc no m’hi atreviria, si algú no m’aconsellava. M’acontento amb alguna reproducció… Hi entens, tu?

—Sé què m’agrada i què no m’agrada. Fora d’això, passo.

—No ho sé… No m’ho crec. Els escriptors soleu entendre-hi.

—Gràcies pel bon concepte. Jo em penso que som els qui hi entenem menys. I estic segur que els pintors són del mateix parer, però no s’atreveixen a dir-ho. Al cap i a la fi, els literats els fan la propaganda.

Ens aturàrem davant la tela, un llenç gran i apaïsat, de més de dos metres, en el qual unes màquines estranyes perforaven un cel dens i creuat de llums sàviament desequilibrades.

—Què et sembla?

Però no contestà, perquè algú que anava cap a la sortida, un home bigotut, deia en veu ben alta al seu company, baixet i nyicris:

—La sensibilitat cromàtica no se li pot negar… Jo diria que és un mediterrani per temperament, tot i la seva procedència nòrdica, visible d’altra banda…

Ella i jo ens vam mirar i esclafírem la rialla. Però l’altre estava tan abstret en les seves especulacions que ni se n’adonà. Després la noia assenyalà:

—Deuen ser estrelles, això…

—No, forats.

—Com, forats?

—Estrips en el cel. Fixa’t, és com una cortina on han retallat tot de rodones que deixen veure què hi ha darrera. Altres cels, o sols, o llunes… Si gratessis la primera capa de color, veuries que sota n’hi ha més, irregulars, més grans que els estrips…

—Com ho saps?

—No ho sé. Només ho dic. Però queda bé, oi? Mira aquest altre…

Ens vam moure cap a la segona tela, més petita, on una maquinària semblant a la del primer quadre davallava cap a una terra turmentada, insòlita, que semblava evocar un temps anterior a la creació. Vaig dir:

—És una terra sense homes, sense animals, revoltada de pensar que algun dia algú l’explotarà, voldrà fer-ne ús amb naturalitat, com si l’assistís un dret… Però no és això l’interessant, sinó els colors, aquests ocres, brutals, crus, matisats després fins a fondre’s en els verds…

Ella em mirava, molt atenta, aplicada.

—I després dius que no hi entens!

—És clar que no! Podria dir el contrari i també et semblaria encertat. Per a mi una tela és una excusa més per a fer literatura. Per això desconfio de mi mateix. Seguim…

Vaig agafar-la pel braç i ens desplaçàrem per la sala, en aquella hora gairebé buida.

—Ara digues alguna cosa tu.

Però la novella tela que teníem davant no devia inspirar-la malgrat els seus vessaments geològics, ja que només féu:

—Ho trobo molt cru.

—Què vols dir, cru?

—No ho sé, els colors, el dibuix… Fins i tot sembla groller.

—I obscè, oi?

—Obscè?

Vaig indicar-li les línies obertes, que semblaven esperar una ejaculació anònima i abundant.

—Si volem, podem trobar-hi una mica de tot.

—Amb una mica d’imaginació, sí.

—No en tens, tu?

—En aquest moment, en tot cas, la tinc cohibida.

—Per culpa meva?

—Potser sí.

Anàrem seguint per davant de les teles i, a la saleta interior, on penjaven les més vistoses, vam destorbar la contemplació d’un xicot pelut i despentinat que es desplaçava inquietament d’un angle a l’altre, potser cercant efectes de llum. Vaig fer:

—Doncs aquesta mena d’obres, cal venir a veure-les amb una imaginació ben esmolada. I, és clar, sense prejudicis. No en tens pas, tu? ¿No ets pas una partidària de la pintura figurativa?

—No ho sé. També hi ha coses que m’agraden i que són ben boniques.

—No ho diguis, això!

M’esguardà, incomprensiva.

—El concepte de bonic no té res a veure amb l’art. I perdona la pedanteria.

Em va somriure.

—Ets extraordinari.

—No, això tu. Amb aquests ulls i aquests llavis… No et vas enfadar, oi, l’altre dia?

—Havies begut.

—Quan vaig començar, no tant.

Darrera nostre hi havia uns seients folrats de vermell; els hi vaig indicar.

—Seiem una estona?

—Aquí?

—Que potser tens tard?

Ella consultà el rellotge.

—No…

—Seguem a fumar una cigarreta, doncs… Per cert, la vau acabar, la pel·lícula?

—Sí, però no l’endemà.

Ens asseguérem, l’un al costat de l’altre, els genolls gairebé junts, i vaig allargar-li el paquet.

—Ja es pot fumar, aquí?

—Sí; no veig que hi hagi cap rètol.

Ella esguardà a una i altra bandes.

—No… Ja la van estrenar i tot.

—La pel·lícula?

—Sí. No l’has vista?

—No.

—Més val que no la vegis, doncs.

—Tan dolenta, és?

Es redreçà, expel·lí la primera glopada de fum.

—Sí. És ingènua.

—No deu pas ser pel paper que hi feies tu…

—Vull dir l’assumpte, la realització… I tots treballem tan malament! Ja te’n devies adonar.

—No et cal treballar bé, a tu.

—Més afalacs?

—No ho sé. És veritat.

Vaig aixecar-me, amb un moviment gairebé brusc.

—Tens raó, aquí no s’hi està gaire bé.

—Si no he dit res!

—Anem a beure alguna cosa. En algun indret on ens puguem començar a conèixer…

—Aquí tens el cafè.

La Gabriela ha obert la porta i avança cap a la taula; jo em giro.

—Un bon vas, com volies.

—Bé.

La cigarreta s’ha consumit tota sola, al cendrer, i per això en trec una altra del paquet.

—Ho deixo aquí?

—Sí, deixa.

Grato el llumí.

—Quants penjaments ha dit, aquella?

—Cap. Però no ho hauries de ser, així.

—Així, com?

—Ofens la gent.

S’inclina al meu costat, deixa el vas a tocar del cendrer. Jo encenc.

—Picaves molt seguit, avui…

—Potser sí.

Assenyalo la màquina, les quartilles desordenades, plenes d’errors mecànics.

—Escric un diàleg.

Allarga la mà cap a la quartilla del damunt de tot mentre jo bec una glopada de cafè; la llegeix ràpidament, per sobre. Passat un moment, fa:

—Et sembla que és interessant, tot això?

—Què hi trobes?

—Més valdria que em preguntessis què no hi trobo.

—Què hi falta, doncs?

—És vulgar, anodí…

—Com tantes converses.

—Això no vol dir que s’hagin d’escriure.

—D’acord. En principi molt sovint tens raó. Però em proposo alguna cosa, ja t’ho pots pensar.

Ella espera, deixa la quartilla.

—Vull causar precisament una impressió de banalitat, que es vegi que la història és corrent, quotidiana, com les nostres vides. No es tracta d’un gran amor, d’una passió tràgica, sinó simplement d’un amor en minúscula, d’un noi i d’una noia que es coneixen, que es diuen les vulgaritats de costum, que només senten l’un per l’altre un interès epidèrmic que després es transforma a favor d’uns encontres que podien no haver tingut lloc, que fins i tot s’exaspera una mica per les resistències íntimes que un d’ells oposa a la maduració del seu sentiment…

—No sé…

Retira la mà, acaba de redreçar-se.

—No em sembla que la pròpia vida sigui un bon material.

—Potser no. Falta distància, perspectiva. Però utilitzar aquest material pot ser un bon experiment. Jo em veig una mica com un experimentador.

—Si només fos aquí…

I torna a tocar les quartilles.

—Ja no sé si et faràs més mal a tu o a ella.

—A tots dos. Sempre es fa mal.

S’inclina de nou, ara directament sobre la màquina. En veu alta llegeix la darrera frase que he escrit:

—«… En algun indret on ens puguem començar a conèixer…».

Agafo el vas per segona vegada, bec una mica més de cafè, calent i dens.

—I us vau començar a conèixer?

—No gaire, encara. No vam tenir temps. Després recordà que tenia una cita amb la perruquera.

Reticent, fa:

—Naturalment.

Aixeco l’esguard fins als seus ulls.

—Què vols dir, naturalment? ¿Que no hi vas, tu, a la perruqueria?

—Com tothom. Però una noia així, una artista… S’ha de preocupar molt del seu aspecte.

—I bé. Buida el pap.

—No li deu quedar gaire temps per a tenir una vida privada…

—Hi deu haver temporades de tot.

I, una mica irònic:

—Això et preocupa?

—Em preocupes tu.

Fa reposar una mà sobre la meva espatlla, me l’acaricia lleugerament.

—Estàs mal acostumat. Sempre ho has tingut tot a l’hora, has viscut d’una manera ordenada…

—I, és clar, et sembla que això és preciós.

—Quan s’hi està fet, sí.

—Doncs t’equivoques. En el fons, tinc un esperit bohemi.

—No siguis ridícul!

I riu, segura d’ella mateixa, de mi.

—M’agrada menjar a deshora, fer tard a la nit, escriure quan en tinc ganes…

—Ja ho fas, això.

—Treballar poc, o gens si pogués ser, arrossegar-me per la ciutat…

—Però vols l’habitació neta, el llit fet.

—Mai no he dit res.

—No has tingut ocasió de dir-ho.

—És veritat. Tu ets una mestressa de casa perfecta.

—Burla-te’n.

—Si és així! I tu ho saps. ¿Com podries lloar-me els beneficis de l’ordre si tu mateixa no fossis ordenada? Potser ho ets massa i tot, per al meu gust.

—No he sentit que et queixessis mai.

—És clar. És casa teva. Em doblego a les vostres habituds…

De sobte, faig:

—Però això sí que és ridícul! On vols anar a parar? ¿Que no puc estimar una persona que no fregarà el pis cada dia?

Ella passa la pregunta per alt.

—I deu tenir la mà foradada, com totes aquestes noies que els guanyen sense patir gaire.

—Això ho dius tu.

M’entregiro, i la cadira grinyola sota meu.

—Mira, Gabriela, tot això són raons de mestressa de casa que sempre ha dut una vida honesta i reduïda… no t’ofenguis.

—Per què m’he d’ofendre? Estic contenta de dur una vida honesta, i que se’m reconegui.

—Però de vegades et deu cansar, potser voldries alguna altra cosa…

—No em cansa.

—No tothom ha de ser com tu, doncs, ja t’ho he dit. A mi l’honestedat convencional m’interessa molt poc.

—No et fa res que ella hagi anat amb d’altres?

—Tu no saps si hi ha anat.

—Ho has dit, o has vingut a dir-ho, que és el mateix. Veus com et sap greu?

—No me’n sap gens. No sóc gelós, no em devia res perquè ni sabia que jo existia i que un dia la voldria per a mi.

Brando el cap, faig caure la cendra de la cigarreta.

—No em coneixes, Gabriela. Després de tants anys de viure a casa teva encara no em coneixes.

—Potser no. O potser ets tu que no et coneixes. Vull dir ara. Aquesta noia t’ha trastocat.

—No pas com et penses. Sé com és, plena de defectes. Ho he reconegut, oi? I que ha dut una vida de perduda. Si vols, no és pas millor que una puta…

Ella protesta:

—No m’agraden aquestes paraules, Daniel.

—No hi fa res, és així. S’ha venut per un miratge, per alguna cosa que no existeix, que és falsa. ¿I què demostra, això?

—Moltes coses, em sembla!

—Sí, moltes coses. Que és capaç d’il·lusionar-se, de somniar i de sacrificar-se i sacrificar-ho tot, fins la seva dignitat, a aquest somni. Jo faria igual.

—No saps què t’empatolles!

Però prossegueixo:

—Jo també tinc un somni, i íntimament potser no hi crec tant com ella creu o ha cregut en el seu. I per ell ho donaria tot… Renuncio a moltes satisfaccions d’amor propi per ser-li fidel.

Se subjecta una mà amb l’altra, en un gest una mica teatral.

—Ets ximple! Saps que no és el mateix!

—No és el mateix, d’acord una vegada més. Només volia fer-te entendre una cosa: que un home es proposa un objectiu i fins és capaç d’envilir-se per tal d’aconseguir-lo.

—Tu no t’has envilit mai!

—Perquè no ha calgut. Ho faria, t’ho asseguro. Mentiria, enganyaria sense cap escrúpol.

—Continua essent diferent. No ho veus?

—Sí, perquè la seva il·lusió és mesquina, interessada, encara que potser no tant com ens creiem i com ella mateixa deu pensar. És un somni equivocat, si vols. Però no priva que la faci sortir de l’ordinari.

—Es pot justificar tot, amb una mica d’habilitat.

Bec una mica més de cafè, deixo la cigarreta.

—No sé si la justifico. La defenso, només, perquè tu no ho comprens. No la comprens. És una noia plena de passió, volenterosa… no una noia qualsevol que es resigna al que li donin, no res, perquè ningú no ens dóna mai res si no ens ho prenem.

—Si fos una noia qualsevol, que dius tu, també trobaries raons per estimar-la… si fos bonica, s’entén.

La miro un instant en silenci, i després li recordo:

—Tu mateixa has dit que hi ha altres noies més boniques.

—No les coneixes, no has tingut ocasió de conèixer-les. L’estimaries si fos lletja?

Reprenc la cigarreta, una mica malhumorat.

—Gabriela, ets de mala fe. Totes les dones ho són una mica.

—És molt còmode, això. Quan una pregunta o una observació no t’agrada, són de mala fe.

—No és perquè no m’agradi. Però perquè un hom comenci a sentir interès per algú que encara no sap com és, cal que hi hagi alguna cosa de visible, de favorable, que ens atregui. Si vols dir que una noia lletja no m’hauria atret, ho encertes.

—Ho veus?

—No veig res. A despit de ser lletja podia haver arribat a freqüentar-la, no perquè m’atragués, sinó per altres motius, de l’ordre que fossin, i aleshores acabar per descobrir com era… En aquest cas l’estimaria igual. Honestament, però, no et nego que prefereixo que sigui bonica.

Ella es desplaça a poc a poc cap al balcó, arran del qual s’atura, mirant a fora. Jo observo la seva esquena una mica inclinada endavant per un pes invisible que afeixuga la seva aparença encara jovenívola, i aleshores m’aixeco, avanço cap a ella, li passo el braç per l’espatlla.

—No t’has de preocupar per mi, Gabriela.

S’entregira, una mica impacient.

—Per qui, doncs?

—Per ningú.

—No pots equivocar-te, oi?

—És clar que sí. Ja ho he fet, com tothom. No és motiu per preocupar-se, això.

Mou una mica les espatlles, com si el meu braç la molestés; el retiro.

—De vegades em fas ràbia, sembles tan inconscient…

—No t’amoïnis per mi.

Acaba de girar-se, i aleshores explota:

—No saps dir res més? No et preocupis per mi, no t’amoïnis per mi… És cansat! Ja sé que faràs el que voldràs, que no ets una criatura… Però ho sembles.

A poc a poc retrocedeixo cap a la taula, reprenc la cigarreta, la torno a deixar perquè s’ha apagat, faig un altre pas endavant.

—Algun dia potser et sabrà greu…

Automàticament, aixeco la mà:

—Ah, no; això no!

—No n’estiguis tan segur.

—No n’estic segur.

I amb veu més raonable, explico:

—No m’has entès. Vull dir que aquests arguments mai no han estat vàlids, perquè duts als darrers extrems no ens permetrien de fer res, ens immobilitzarien… Mai no podem saber com serà de gran, de vella, la noia que ens interessa. Ni sabem com serà la setmana vinent, de vegades.

Ella s’obstina:

—Hi ha coses que es poden preveure.

—Fins a cert punt, si coneixem les persones. Per això tu no pots parlar, ara; no la coneixes.

I després d’una pausa, afegeixo:

—Potser ni em coneixes a mi. Ja t’ho he dit.

—És possible. De vegades ho penso.

—I ara és una d’aquestes vegades…

—Sí, ho és.

—No fas més que confirmar les meves paraules, doncs.

—Molt bé. Suposo que és inútil que digui res més, en aquest cas.

No replico, sinó que m’atanso més a la taula. Ella també es mou.

—Continua escrivint. T’he destorbat…

La miro un moment, sospesant el to gairebé humil de la seva veu; després consulto el rellotge.

—No; és tard, ja.

Arreplego les quartilles, les ordeno.

—No t’acabes el cafè?

—Deu ser fred.

Agafo el vas, me l’atanso als llavis; ho és.

—Te’n vas, ara?

—Sí.

Faig córrer el carro de la màquina sense treure la quartilla a mig omplir, la cobreixo amb l’hule.

—Què li dic, si telefona mentre ets fora?

Em moc cap a la porta.

—Espera; de primer provaré…

Ella em segueix al menjador, amb el vas, però no s’atura, sinó que desapareix cap a la cuina.

Jo marco el número i espero mentre el timbre es dispara. Sona llargament, sense que ningú agafí l’auricular. No hi deu ser.

Penjo de nou, em toco el nas amb els dits, reflexionant.

—No contesta?

Ha tornat a sortir de la cuina, sense el vas.

—No hi és?

—Es veu que no. És estrany que no hagi tornat a trucar…

Intento un somrís.

—Si molt convé, hem parlat per no res.

Però ella continua seriosa:

—Què li dic, si telefona?

—No sé si m’entretindré gaire…

Torno a mirar el rellotge, com si ell posseís el secret.

—Digue-li que a les deu segurament ja seré a casa.

—Tan tard, faràs?

Arronso les espatlles.

—No ho sé. La conferència deurà acabar cap a dos o tres quarts de nou, com gairebé sempre. Però si després en Peralta em vol parlar… No sé pas què hi deu anar a fer, als Estats Units.

Ella segueix un altre fil d’idees.

—Potser voldrà que sopeu plegats…

—No… És igual. Cap a les deu, a tot estirar, seré aquí. Digue-li-ho.

M’hi atanso, li toco la barbeta afectuosament.

—I no fem aquesta cara, eh? Quan la coneixeràs, t’agradarà.

—Ho dubto. Per tot el que sé…

—Sovint val la pena d’oblidar les coses que sabem. Fan nosa.

Calla, però després, quan retiro la mà, repeteix uns mots que ja conec:

—Els escriptors no s’haurien de casar.

—Per què?

Ric, li toco l’espatlla.

—I ningú no ha dit que es tractés de matrimoni. Ja ho saps.

Ella sembla no haver-me sentit.

—Feu desgraciades les dones.

—Les hi fan molts que no són escriptors. I elles a ells. A la llarga, potser és inevitable.

—Doncs no hauria de ser així.

—Ningú no diu el contrari. Però és curiós… Ara sembla que et preocupis per ella!

—No. Ja no sé què dic… Suposo que se sap defensar sola.

—Totes les dones en saben.

Mig sospira, sense mirar-me.

—Potser no tant com et penses.

—No ho sé…

Dono un altre cop d’ull al rellotge.

—Me n’hauré d’anar.

La deixo per gambar cap a la cambra, on recullo l’americana. Després, sense posar-me-la, entro un moment al lavabo, em passo la pinta pels cabells. En sortir, la Gabriela és al costat del trinxant, tanca un calaix. Diu:

—Has agafat un mocador net?

Somric per a mi, em trec el de la butxaca.

—Ja ho és el que tinc. Bé…

Continua darrera meu, pregunta:

—De què parla, en Prats?

—«Definir una cultura», em sembla que ho titula. Al calaixet hi ha la targeta… Pot ser qualsevol cosa.

Obro la porta del pis.

—Recorda què t’he dit, si telefona.

—Sí. I passa per cal Sebastià, tu.

—Ah, sí!

Em poso l’americana, em mig giro.

—Fins després, doncs.

—Adéu, Daniel.

I la porta es tanca al meu darrera sense soroll.