Si la pel·lícula s’hagués fet dos anys enrera, quan en Santana, poc després de sortir el llibre, em vingué a veure, probablement no l’hauria coneguda mai. Però les coses fallaren en algun indret, potser per falta de diners, potser perquè en Santana sempre duia molts projectes a les mans i només una mínima part d’ells es realitzava, cosa que aleshores no sabia. Ja vaig veure que era un home voluble i que actuava impulsivament, però semblava tan interessat, sabia mostrar-se tan persuasiu quan volia, que durant una temporada vaig creure que la cosa arribaria fins a la fi. No hi arribà i, després d’uns quants contactes esporàdics i sempre apressats, el vaig perdre de vista; la darrera vegada que vaig trucar-li em van dir que era a Madrid, on filmava una pel·lícula folklòrica. No me’n vaig preocupar més, tot i que existia una sinopsi del guió, que ja aleshores no vaig voler fer i que, d’altra banda, no resultava gaire satisfactòria. Si volia res, vaig decidir, ja tornaria.

I tornà. Fou una tarda d’hivern, quan jo era a casa abocat damunt una narració breu que tenia la intenció d’enviar als Jocs Florals, en els quals les coses sempre m’havien anat de cara. Vaig sentir el telèfon i la Gabriela, que parlava breument. Després entrà.

—És per a tu, Daniel.

—Qui és?

—No ho ha dit.

Ja no hauria hagut de preguntar-li-ho, perquè això de no saber amb qui parlava era molt propi d’ella. Deia sí, no, hi és, no hi és, i si jo era fora de casa quan algú em telefonava, no sempre en treia l’entrellat.

Vaig passar al menjador, on hi havia l’aparell i on ella planxava al costat de l’estufa de butà; l’Ermengol, el seu marit, encara no havia tornat.

—Digui?

—Sou vós, Bastida?

—Sí. Amb qui parlo?

—Sóc en Santana. Em convé molt de veure-us.

—Ah, hola! No sabia que fóssiu per aquí.

—Sí, estic acabant una cosa policíaca. ¿Com esteu, de temps?

—De què es tracta?

—He tornat a pensar en el vostre conte; ja us vaig dir que no ho abandonava.

Sí, de dir-ho ho havia dit. Deia moltes coses.

—No ens podríem veure, avui?

—Tan urgent, és?

—Una mica. Si tot sortia bé, potser podríem començar a rodar a començaments de primavera, o abans. Ara tinc una combinació que em deixa les mans més lliures i…

—Passeu per casa, doncs. Hi estaré tot el vespre.

Una petita pausa, durant la qual potser va consultar el rellotge. Després digué:

—D’aquí a mitja hora tinc una reunió. No crec… Per què no feu una cosa? ¿Teniu algun compromís, aquesta nit?

—No, que recordi.

—Per què no passeu pels estudis, doncs? Si vinguéssiu cap a les dotze, podríem sortir junts i xerrar una estona. Què us sembla?

—Bé, no sé…

—Us esperaré. Veniu abans, si voleu. Veureu una mica com treballem.

Vaig accedir-hi. Potser sí que ara en sortiria alguna cosa; era esperançador que al cap de dos anys l’home pensés encara en aquell conte pel qual fins i tot vaig cobrar dues mil pessetes, que em lligaven per un any.

La Gabriela em preguntà:

—Qui era?

—Et recordes d’en Santana, el director?

—Ah! Una altra vegada?

Ho digué una mica despectiva, perquè a ella, el dia que vingué a casa, no li havia agradat. És un xitxarel·lo, havia dit, i les dues mil pessetes no la van fer pas canviar d’opinió.

—Una altra vegada. Ens veurem aquesta nit.

—Aquí?

—Als estudis on roda.

—Em sembla que perdràs el temps.

És clar, va encertar-ho. Tenia l’exasperant costum d’endevinar gairebé sempre les coses; d’altra banda, això m’admirava.

Me’n vaig adonar només entrar a l’estudi. De primer no em deixaren passar al plató, on es rodaven les dues darreres escenes, una de les quals, vaig saber, era la que iniciava la pel·lícula. Suposava que acabarien de seguida, deu minuts, va dir l’individu que em privà d’entrar i les funcions del qual desconeixia totalment, perquè el porter, no l’era, però les coses no sortien bé i els deu minuts van convertir-se en mitja hora. Se sentien crits i després algú esclafí la rialla. Hi va haver un gran rebombori i tot seguit en Santana i dos individus més van sortir volats, amb les cares congestionades. Després ell tornà a desaparèixer i cridà:

—Cinc minuts. D’aquí a cinc minuts, rellotge en mà, tothom al seu lloc!

Sortí de nou, butxaquejant a la recerca d’una cigarreta.

—Santana…

—Ah, vós!

Va apartar-me amb la mà.

—Un moment.

Cridà algú altre:

—Eusebi! A veure, porta això!

No vaig veure què era, perquè van fer-se fonedissos tots dos i, quan em vaig decidir a seguir-los, en Santana ja donava unes altres ordres.

—Aquesta taula… No ha estat mai bé. I el focus… Tu, Rota! Ho vull més lateral, les ombres queden poc llargues… Jordi!

No sé qui devia ésser, perquè dos xicots corregueren entre els fils i cables que s’encreuaven pertot arreu sota la plataforma que, un pam sobre el terra de l’estudi, figurava l’habitació d’una casa, una habitació de mansarda, en realitat, de sostre baix, bigues sortides, racons… El mobiliari era escàs i miserable, una cadira coixa, un llit de taules i una taula de cuina, sense pintar, on es veia un pàmpol de roba descosit. Part ençà, gairebé en la fosca, els aparells de prendre vistes, els reflectors, unes cadires amb els respatllers de lona, unes caixes amuntegades, una grua menuda en la qual hi havia una altra càmera enfilada i, darrera, assegut, un individu baixet, molt carregat d’espatlles.

En Santana gambà cap a l’escenari, on es veia un xicot molt robust, vestit amb una trinxera tota tacada, inclinat sobre la taula; fullejava unes pàgines mecanografiades, probablement el guió. Em va distreure l’entrada d’una noia que creuà en diagonal i anà a seure en una de les cadires de lona desocupades; era molt bonica, fins i tot sota el maquillatge que els llums de l’estudi l’obligaven a dur. Anava vestida de negre, amb un jersei que li arribava a mitges anques i una faldilla molt curta que, en asseure’s, deixà al descobert gairebé un pam de cuixa. Els cabells li queien sobre el rostre i se’ls va espolsar enrera abans de treure’s una cigarreta de la butxaca del jersei. Però no la va encendre, perquè en Santana es girà cap a ella:

—Tu, Eva!

La noia no es va moure; simplement, esperà.

—Vull que es vegi que no tens la consciència tranquil·la, que en la teva abraçada hi ha un excés de passió i que, per això, és falsa.

—Que ho vegi qui, ell?

Es va redreçar i després d’un instant s’aixecà.

—Ell no! Ell no ha de veure res, és un home perseguit, pertorbat, que confia en tu; no li queda cap altre refugi. Carall, és senzill, oi? ¿És que no teniu ganes d’acabar?

El xicot robust acusà:

—És ella; sembla de mantega!

—I tu de ferro colat! M’has fet un blau!

En Santana aixecà els braços al cel.

—Ja està bé! Mantega, ferro… Sigueu-ho de debò. Fon-te, tu! És el que vull. Però la càmera ha de recollir una mirada, un gest impacient, excessiu, fals… ¿No saps què vol dir, fals?

Sense esperar resposta, saltà al seu costat, va deixar caure la cigarreta per terra i l’esclafà amb el peu.

—Ho hem repetit vint vegades…

—I què vols que hi faci? N’hi deu haver una de bona. Estic cansada…

—Tots, ho estem.

Dues noies més havien entrat al plató, vestides amb abrics de pell, però després, en moure’s, vaig veure que, si més no una d’elles, a sota només duia una combinació molt transparent i delicada. No és estrany que anessin arrupides.

—I nosaltres, què?

En Santana es girà:

—On éreu?

—No ens havíem pas de pelar de fred aquí!

En feia força; per sota els envans, paravents i obstacles de tota mena es filtrava un airet fi que glaçava els peus. Jo no feia més que bellugar-los, impacient, fastiguejat. En Santana decidí:

—Ja podeu vestir-vos, si voleu!

—Haver-ho dit més aviat!

Sortiren apressades i després van riure, perquè havien ensopegat amb un xicot alt i molt ros que entrava fumant un cigar.

—Ens hi hem d’estar tota la nit o què?

Un dels altres contestà:

—Tot depèn d’aquests.

Però en Santana ja es movia amb tot de gestos.

—Som-hi! Rota, els focus…

L’al·ludit va desplaçar un dels reflectors lluminosos, va encendre més llums, i la noia vestida amb jersei i faldilles negres caminà sense pressa cap a la plataforma. L’operador, dalt la seva grua, es bufava els dits. Es van sentir uns crits barrejats:

—Escena!…

—Silenci…

Sonà un timbre i dos homes corregueren d’una banda a l’altra; el xicot robust que protagonitzava la pel·lícula s’havia fet fonedís sense que me n’adonés.

—Jordi… Preparat?

L’altre va assentir amb el cap i en Santana adreçà un gest al tècnic del registre sonor; després es va deixar caure, olímpicament, sobre la cadira de lona que hi havia als peus de la càmera.

Van filmar el número d’ordre i l’home desaparegué cap a un costat, on hi havia una escletxa entre els taulons de l’envà.

—Càmera… Acció!

Algú féu petar una porta i en Santana es girà indignat. Però devia haver estat el vent.

—És que no es pot tancar, aquesta maleïda porta?

Un dels ajudants va subjectar-la i la noia, de dalt estant, digué:

—Sí o no?

A l’últim l’ordre es restablí i enmig d’un silenci absolut començà el rodatge de l’escena. La noia, que tenia la cigarreta a la mà, s’inclinava cap al pàmpol, com si la hi volgués encendre, però en canvi recollia una capsa de llumins i en feia petar un. Aleshores es redreçà mentre a fora se sentia una remor furtiva, la sospita d’un panteix… Va quedar-se molt quieta i, passat un instant, corregué a la porta. Però aquesta ja s’obria per donar pas al noi robust, que, abans d’entrar, mirava enrera recelosament.

—Joan!

La cigarreta li queia a terra mentre es precipitava cap a l’home, el qual tancà amb un cop de peu. Va refusar l’abraçada.

—Espera…

Tots dos escoltaven. Ressonà la veu d’en Santana:

—Talla!

Els dos actors es giraren cap a la càmera com si algú els hagués disparat una fletxa enverinada, de traïdor. Però el director ja afegia:

—Molt bé!

—Què passa, doncs?

Va gambar ràpidament cap a on els altres esperaven.

—Ara ho he vist! L’escena, a partir d’aquí, ha de ser a les fosques. Tu, Màrius, te’n vas cap a la finestra, retrocedeixes i apagues el llum, i tu dius: què fas? Li contestes només amb un gest i t’adreces de nou a la finestra, mires enfora, l’obres… Comprens? Aleshores murmures: no, no hi ha ningú. I tu: t’han seguit? Aleshores continueu com abans, però ara a la claror que entra per la finestra.

—Si és ben de nit!

—Sempre hi ha claror, al cel. És una nit estrellada, amb lluna. I de la ciutat puja una resplendor difusa, de fanals, d’anuncis de neó… Rota!

Però l’home aquest cop ja no havia esperat. Manipulà un aparell, s’apagà el projector que fins aleshores ho il·luminava tot i una altra llum indirecta, molt feble, que venia de sobre i del lateral, submergí l’escena en un clar-obscur que, a la banda d’ací, només permetia de veure ombres que es movien. En Santana es desplaçà gairebé a les palpentes, mig ensopegà amb una cadira, la qual va relliscar amb un gemec pel terra de ciment.

—Preparats?

Els actors ajustaren llurs moviments als de l’escena acabada de filmar, però ell digué:

—No, obre la porta. A partir del moment que la tanques amb el peu.

Després féu petar els dits.

—Jordi!… Dispara!

Mirant de no fer soroll, vaig asseure’m en una cadira que tenia al costat, prop d’una altra càmera fixa, i, distretament, vaig assistir a la repetició dels moviments, de les paraules que en Santana havia indicat. Tot va anar com una seda i després ella va atreure el seu company cap al llit. S’hi va asseure, o, més ben dit, s’hi va deixar anar, mig arrossegant-lo, la faldilla molt alta, les cames entreobertes; les seves cuixes, tan blanques contrastades amb la roba, resplendien com si tinguessin llum pròpia. Però aleshores, inesperadament, començà a sentir-se un tamborineig llunyà que augmentava de pressa. La veu d’en Santana va fendir la relativa quietud:

—Talla! Qui és, aquest cabró?

Però una veu digué:

—Plou!

—Plou?

Tothom escoltà i algú encengué un llum lateral; les cares es veien cendroses, els caps despentinats, i tots els rostres reflectien una expressió cansada i alhora atenta.

—Això faltava!

El noi robust, des de dalt, encara en braços de la noia, digué:

—Pot ploure…

Però en Santana el contradigué:

—No, no pot ploure! Quan desarmes un dels dos homes i t’escapoleixes, no plou; hi ha estrelles.

Explotà:

—Això és una barraca! No es pot treballar, així! Se sent tot, has de comptar amb el sol i la pluja… Quin fàstic!

De dalt estant, l’anomenat Jordi suggerí:

—Podem deixar-ho per a demà.

—No saps dir res més?

Va llançar-se cap a la porta, es féu fonedís. El xicot va fer:

—Jo ja en tinc prou!

Gairebé empenyé la seva companya i després féu petar la porta amb tanta d’energia que tots els envans ressonaren. Jo em vaig treure una sabata i, vigorosament, em fregava el peu adolorit pel fred.

La noia saltà de la plataforma, amb la mà va tirar-se els cabells enrera i, silenciosa, passà pel meu davant. En Santana ja tornava a entrar com un cop de vent.

—Tothom a casa! Però demà a les deu, tots aquí.

Es tombà envers la noia:

—A les deu, sents, Eva? No a dos quarts d’onze ni a les onze. A les deu!

—Vindré primer que tu.

—Quan ho vegi m’ho creuré!

Retrocedí cap a la porta, però jo ja m’havia posat la sabata i vaig interceptar-lo:

—I bé, Santana?

Ell em mirà com si no em conegués, es passà una mà pel front i assentí:

—Sí, no me’n recordava. Veniu.

Però fora vam trobar les dues noies de l’abric de pell, calçades amb unes sabates ridículament altes i fràgils. Una d’elles digué:

—Plou, Santana.

I l’altra:

—Ja heu acabat, doncs?

En Santana deixà escapar mitja dotzena de paraules gruixudes i les dues noies rigueren d’una manera poca-solta; una d’elles, la més baixeta, simulà tapar-se les orelles.

Després, ell repetí:

—Veniu!

La petita cambra on em féu entrar era nua, sense el més petit rastre de calefacció. Immediatament m’hi vaig sentir incòmode, desplaçat, i ell mateix devia trobar l’ambient poc confortable, perquè ni va seure. Mormolà:

—És una barraca, això, ja ho he dit.

Damunt una cadira hi havia el barret i l’abric; va recollir-los i afegí:

—Més valdrà que anem en algun lloc… ¿Què us sembla una cafeteria tranquil·la i calenta?

Jo vaig fer, sense formalitzar-me gaire:

—¿Voleu dir que esteu en disposició de parlar de negocis?

Ell em mirà, sobtat, i tot seguit somrigué:

—Què? Ho dieu per aquest esbronc? Si no els aixeques una mica la veu, s’adormen. I així i tot… Apa, anem. No sabeu quina mena de bestiar és, aquest.

A la porta ens trobàrem amb la noia de la pel·lícula, Eva, la qual anava a entrar. Duia el mateix jersei i les faldilles que li havia vist de primer, però ara s’havia posat un abric ample, amb cinturó de roba, i una boina de la mateixa tonalitat clara.

—Plou a bots i barrals i no hi ha cap taxi. Ens duràs amb el cotxe, oi, Santana?

—Et duré fins a la parada del tramvia.

—Gràcies, home!

Però ell ho havia dit de broma.

—Passa, dona. Si no us fes de pare a tots plegats…

—Padrastre, si de cas.

Em mirava, i jo la mirava a ella; en Santana se n’adonà.

—No us coneixeu, oi?

—Jo, sí; es diu Eva.

—Eva Roland. Aquest és en Daniel Bastida, l’autor. Ella semblà sorpresa, obrí els ulls amb una sospita d’incredulitat.

—Autor? Tan jove?

—Què té de particular?

—Em pensava que tots els autors tenien més de quaranta anys!

Vaig somriure-li.

—Confio arribar-hi.

Però en Santana, tot d’una, s’impacientà:

—Apa, sortim d’aquí, passa un aire acanalat que se’t fica al moll dels ossos…

La noia trotà al nostre davant amb les seves cames gràcils.

—Vaig a avisar la Carla i la Júlia.

—Ep, tu! També han de venir, aquestes?

Ella es mig girà:

—Què et pensaves, doncs?

En Santana aixecà els braços.

—Tot el ramat! Perquè també m’hauré d’endur en Màrius, com si ho veiés…

No ens el vam haver d’endur, perquè hi havia un altre cotxe, el del xicot ros, on s’enquibiren el protagonista de la pel·lícula, l’ajudant, l’operador i dos individus en els quals no havia parat atenció, probablement dos tècnics del so. En canvi, vam carregar l’anomenat Eusebi.

El vehicle era un quatre places i vam haver d’amuntegar-nos els uns sobre els altres, l’Eva i en Santana al davant, l’Eusebi i jo a darrera, amb les noies assegudes a la falda. Una d’elles tremolava com un arbre colpit per la ventada i fins li petaven una mica les dents.

—Fa un fred que pela!

A més, ens havíem mullat, perquè no hi havia marquesina ni garatge i el cotxe era aparcat potser a cinquanta metres de la porta. En Santana es queixà:

—No m’agafeu una pulmonia, ara!

Engegava ja i l’impuls del cotxe, brusc, ens projectà violentament enrera; la Carla, que seia als meus genolls, em colpejà el rostre amb un colze.

—Compte, menuda!

—T’he fet mal?

Em passà els dits per la cara i va riure una mica; les faldilles se li havien arregussat en pujar al cotxe, i, contra els pantalons, sentia l’escalfor de la seva carn.

—No ha estat res.

En Santana, sense tombar-se, recomanà:

—Ull viu; eh, Bastida? Aquesta és una devoradora.

—Això, digues mal de mi.

—No et preocupis, no me’n crec res.

Ella tornà a riure, bledament.

—Bé, una mica sí.

L’altra deia de nou:

—Estic gelada.

L’Eusebi es va moure sota d’ella.

—Si vols, puc posar-hi remei.

Però la noia protestà:

—Deixa. No són mans el que necessito, sinó una beguda calenta. Ja m’he glaçat de primer, amb aquella combinació…

—Per què no ens aturem a fer un cafè i conyac?

La proposició partia del mateix Eusebi, i de moment ningú no va dir res, ni sí ni no. Només al cap d’uns minuts l’Eva insinuà:

—Per què no anem una estona a l’Atelier? No tinc son, jo.

—En tindràs demà al matí.

—Encara no és un quart de dues…

Mirà més bé el rellotge.

—No, tres.

—No em diguis que tens ganes de ballar…

—No ho sé.

Passa la mà pel parabrisa, tot ple d’aigua que s’escorria vidre avall, perquè només funcionava un dels dispositius de neteja, el que hi havia davant el conductor.

—Com plou!

—Per això; al llit s’està més bé.

Però l’Eusebi tampoc no devia tenir ganes d’anar-se’n a jóc.

—Si hem de prendre alguna cosa, no veig per què no hi podem anar…

La Carla li féu costat.

—Hi estarem calents. Què dius, tu? T’agrada, ballar?

Vaig deixar reposar la mà contra el seu genoll, per veure què diria. Però no va dir res.

—Per mi, anem.

—Així m’agrada!

En Santana canvià la marxa i rigué entre dents:

—Ja veig que sí que parlarem!

—Ja us havia dit que passéssiu per casa.

Estava resignat i ara, més que el guió, m’interessava la Carla. Amb els dits havia anat progressant cuixa amunt i amb l’altre braç li empresonava la cintura.

—Molt bé, la majoria guanya, Però a dos quarts de tres me’n vaig. Jo vull dormir.

La Carla féu el comentari que en aquell moment s’esqueia:

—Ja ens vagarà quan siguem morts.

Va prémer una cuixa contra l’altra, però el moviment del cotxe, que saltava sobre un clot, l’obligà a separar-les, i vaig aprofitar-ho per avançar cap a la seva forca. Ella va moure la testa, en silenci, i em subjectà el braç.

L’Eva s’havia girat.

—Què escrius, tu?

De moment no vaig entendre que anava per mi, però la Carla, ràpida, preguntà:

—Qui escriu, aquí?

En Santana tragué la mà del volant i féu un gest per tal d’assenyalar-me:

—Aquest.

—Guions, és clar…

—Res d’això!

—Per ara.

No vaig replicar-li, perquè en aquell moment no valia la pena. La Júlia, que ara semblava haver-se refet una mica del seu enfredoriment, volgué saber:

—Què escrius, doncs? Poesia, potser?

—També. Una mica de tot.

Em sentia incòmode, com sempre que veig que en les preguntes dels altres manca aquell mínim d’interès que indica més que una simple curiositat.

—D’aquesta d’ara?

Ho havia preguntat l’Eva, en un to neutre que em semblà lleugerament ofensiu. Per això la resposta fou gairebé agressiva:

—De l’única que hi ha.

Va entregirar-se i m’esguardà amb atenció, tot i que em devia veure ben malament perquè, entre la fosca de l’interior del cotxe i la Carla que duia damunt, el meu rostre devia ésser pràcticament invisible. Pensívola, va dir:

—Bé…

Però en Santana ja deia:

—Hem arribat. I recordeu-ho: a dos quarts de tres me’n vaig.

El cotxe s’aturà darrera un Seat utilitari, sobre el qual la pluja batia de ple, i a través del vidre de la finestreta vam poder veure el porter que acudia amb un paraigua. L’Eusebi, que ocupava la banda de la vorera, obrí la porteta i féu saltar les dues noies; nosaltres vam seguir-les amb una correguda, car el paraigua no donava per a tots.

Dintre, semblava fosc; només es veien les ombres que evolucionaven a un ritme lent, sota la mirada impassible dels quatre músics que ocupaven la petita plataforma dreçada a l’esquerra. Les noies van entretenir-se al guarda-roba, però jo vaig avançar fins al bar.

—No vol deixar l’abric?

Vaig confiar-lo a la noia que se m’havia adreçat i, sense moure’m de lloc, vaig anar seguint les incidències de la dansa, poc animada, perquè només ballaven dues parelles. És veritat que en tot el local només n’hi havia tres i dos nois que parlaven a la barra.

—M’invites?

Era l’Eva, ara sense abric, que s’agafava al meu braç i amb el cap assenyalava cap a la pista. Vaig arronsar les espatlles.

—Si vols arriscar-te…

Avançarem i vaig enllaçar-la suaument. Era un ritme lent, que no coneixia, i ens vam moure per entre les altres dues parelles, una mica separats, ella amb el rostre alçat. Tot seguit vaig adonar-me que ballava molt bé. Li ho vaig dir.

—Tu no ho fas malament, tampoc.

—Sobretot per ser un poeta, oi?

Però ella replicà:

—Per què els poetes han de ser diferents?

—Tens raó.

Ens desplaçàrem fins a tocar la plataforma i anàrem seguint el fil de pista, en direcció al bar. Ella separà la mà de la meva espatlla, es tirà els cabells enrera i després féu:

—No ens coneixíem, tu i jo?

Em vaig posar a riure i, com que la música semblava invitar-hi, la vaig estrènyer una mica més fort.

—Això ho hauria d’haver dit jo. Les novel·les, i les pel·lícules, ens ensenyen que aquesta mena d’obertures sempre van a càrrec de l’home.

—Però si ho dic seriosament!

—Doncs, no. No t’hauria oblidat.

—De tota manera, em recordes algú… No sé qui, ara.

—Hi ha molta gent que s’assembla.

—També. És clar que jo veig moltes persones…

Va somriure com per a ella mateixa, però em mirava.

—De vegades em faig cada embolic! Sobretot perquè tinc poca memòria per als noms.

—Jo em dic Daniel.

—Sí, ja ho sé. Ho ha dit en Santana.

Vaig deixar caure els braços, perquè la música havia cessat, em va semblar que una mica abruptament, i tots dos vam quedar-nos uns segons immòbils sobre la pista, gairebé al bell mig, jo mirant cap a la banda de les taules per tal de localitzar la colla.

Només hi havia en Santana i la Júlia; la Carla i l’Eusebi s’havien quedat al bar, i bevien a tocar dels dos nois, que únicament tenien ulls per a la mossa. No calia meravellar-se’n, perquè amb aquell escot devia mostrar fins i tot el melic. En Santana digué:

—Això deu ser teu.

Era la contrasenya del guarda-roba, que la noia havia deixat damunt la taula; vaig ficar-me-la a la butxaca.

La Júlia, que ara semblava totalment refeta, s’havia reclinat contra el fons de la banqueta encoixinada que corria al llarg de la paret i fumava una cigarreta amb broquet. Em vaig treure el paquet.

—En vols?

L’Eva en va agafar una i em somrigué mentre la hi encenia.

—No me l’havies presentat mai?

En Santana passejà els ulls de l’un a l’altre.

—Qui? En Bastida?

—Diu que li sembla que ja em coneixia.

Però ell desplaçà l’esguard cap al cambrer que s’inclinava darrera seu. Preguntà:

—Què voleu?

La Júlia digué:

—Jo, un cafè amb llet.

—Què? T’aniria més bé un licor.

Ella cedí mansament.

—Conyac, doncs.

—Jo també; amb sucre.

Ell bromejà:

—Tu sempre dolça.

L’Eva li ensenyà les dents.

—I tu?

—En un lloc com aquest sembla més apropiat un whisky.

—Opino el mateix. Dos whiskies i dos conyacs.

El cambrer s’inclinà una mica més i s’allunyà en el moment que la petita orquestra reprenia la música. En Santana s’adreçà a la Júlia:

—Vols ballar, tu?

—Si vols…

—No; si vols tu.

Però ella ja s’havia aixecat i en Santana va seguir-la. L’Eva comentà:

—Pobres peus.

—No en sap?

—Qui, en Santana? Com un ós. Només que ell duu sabates.

—Vols tornar-hi, tu?

—No. Després, si de cas. No m’agrada fer-ho com si fos una obligació.

Va mirar cap al fons, on vaig veure que una de les parelles s’acariciava amb força llibertat, i tornà la mirada cap al meu rostre.

—Sou molt amics?

—No. Vol fer una pel·lícula d’un conte meu.

—No et deixis espellar, doncs. És un jueu.

—Tothom ho és una mica.

—Em sembla que no he llegit mai res teu.

—He publicat poc: una novel·la, un llibre de contes i un de poemes… d’ara.

Però li somreia.

—En canvi em penso que jo t’he vist en una pel·lícula.

—No te’n pots recordar. Fins ara no he fet res de bo.

El cambrer va tornar amb els vasos i amb els licors; els deixà al nostre davant.

—El conyac amb sucre per a vostè, oi?

—Sí.

Vam beure un glop i després ella féu reposar un colze sobre la taula coberta amb un drap vermell.

—Dóna bo, descansar.

—És exigent, en Santana?

Féu un gest una mica despectiu i es ficà la cigarreta a la boca.

—Mai no sap què vol; sempre estem canviant. Ja has vist aquesta nit… Doncs sempre és igual.

Un dels músics s’havia aixecat i ara cantussejava, però no vaig entendre res de la lletra, molt mastegada i on la paraula «amor» es repetia contínuament. Tots vam escoltar, ara silenciosos, jo bevent el meu whisky i fumant la cigarreta, que en aquella hora ja tenia gust de palla.

L’Eusebi se’ns acostà i s’assegué a l’altra banda.

—Què n’has fet, de la Carla?

Però la Carla ballava amb un dels dos nois que havien estat parlant al taulell, tots dos molt separats, en pla d’exhibició.

—No balleu, vosaltres?

—Ara no.

No hi havia res més a dir i vam continuar contemplant les ombres que evolucionaven. El local s’animava una mica, perquè ara entraven dues parelles més i un home sol que les acompanyava, tots cinc ja fets i d’aspecte aburgesat. Van anar a seure a la darrera taula.

Quan en Santana i la seva parella van tornar, la Júlia feia cara de prunes agres. L’Eva em tocà el colze, per tal de fer-m’ho remarcar. Calia deduir que, com havia dit, en Santana tenia els peus pesats.

—Què, ho passem bé?

—Regular.

Un noiet que anava de taula en taula recollint cendrers plens de puntes ens en deixà un de net i va endur-se’n l’altre, on només hi havia una cigarreta esclafada. En Santana digué:

—Repetim?

L’Eva no volgué, però nosaltres encarregàrem un altre whisky i la Carla, que ara havia tornat, es féu servir un peppermint. L’Eusebi advertí:

—No facis massa barreges…

Ella es molestà:

—Que potser m’has vist mai beguda?

En Santana s’inclinà al meu davant i amb la mà desplaçà el cendrer.

—Suposo que aquest és un indret tan bo com cap altre per a parlar…

—Per mi, sí. Penseu fer la pel·lícula?

—Això volia discutir. Veureu, ara tinc un altre assumpte, una història que queda una mica curta i que em sembla que podria combinar-se amb la sinopsi que vam fer del vostre conte. ¿Hi teniu cap inconvenient, en principi?

—No ho sé…

La cosa m’agafava de sorpresa i, d’altra banda, em sentia el cap pesat, potser perquè l’atmosfera del local era massa carregada.

—Naturalment, el vostre conte seria la base, però li donaríem un desenvolupament que seguís el fil de l’altra història. De fet, només utilitzaríem uns quants episodis i introduiríem en la família un oncle solter que sedueix o intenta de seduir la neboda.

—Per què, tot això?

Va callar un moment, girat cap als músics, que tocaven de nou. L’Eusebi s’aixecava.

—Vols ballar, Eva?

La noia arronsà les espatlles i va seguir-lo cap a la pista. Vaig repetir:

—Per què?

Però la Carla ja feia:

—I vosaltres?

—No amoïnis, tu, ara. En Bastida i jo tenim feina.

Vaig beure un glop del vas que el cambrer m’havia deixat davant. El whisky era bo i em proporcionava una petita sensació d’eufòria, sense endur-se, però, aquella lassitud del cervell fatigat.

—Perquè això ens permetrà de precisar el caràcter de la noia. Vós, si no m’equivoco, preteníeu mostrar un caràcter feble, potser fonamentalment honest, però que es deixa dur pels altres, sense prou sentit moral per a traçar-se una línia de conducta que…

—No ben bé. El sentit moral hi és. Vós mateix ho reconeixeu en dir que fonamentalment és honesta. El que passa és que les circumstàncies sempre són més fortes que ella perquè ha viscut en un ambient que l’ha consentida i ha afluixat els seus ressorts de defensa.

—Bé, sí…

Ens havíem quedat sols amb la Carla, perquè el noi que de primer havia ballat amb ella ara s’acabava d’endur la Júlia; ella els seguia amb l’esguard, una mica tèrbol.

—Ja n’havíem parlat.

—D’acord. Potser m’he expressat malament. El que vull dir és que el caràcter, que en el conte establiu molt bé per mitjà d’elements que només són literaris i que traduïts al cinema perden força, resultarà més convincent si l’encarem amb una altra situació, la que us dic… Podrem veure que no es tracta pròpiament d’amor, que si cedeix no és pas perquè la passió se l’enduu, sinó perquè està predestinada a relliscar cada vegada que algú amb més voluntat se li imposa. ¿Compreneu què vull dir?

—Sí, però no carreguem les tintes. Això de l’oncle podria resultar una mica melodramàtic, trencar la línia…

En Santana va estendre la mà.

—Feu-me confiança. Aquest assumpte m’il·lusiona, crec que la història és bona i penso conservar-la en el seu propi pla: el psicològic.

—Hauria de llegir aquesta altra cosa que em dieu. De qui és?

—No el coneixeu. No és un conte, tampoc. És un guió que em van sotmetre. Un principiant, un espontani…

—Llegiu tot el que us cau a les mans, doncs!

Ell precisà:

—Ho fullejo.

Vaig agafar de nou el vas i, després de beure, vaig conservar-lo a la mà, una mica inclinat.

—Pot sortir una cosa molt bona, si la treballem. Una cosa aspra i densa i al mateix temps plena de poesia… Ja sé què em vau dir l’altra vegada, però voldria insistir. Per què no ho proveu?

—Què voleu dir? Escriure el guió?

—Sí.

La Carla avançà els llavis, on tenia una cigarreta:

—Foc?

En Santana es va treure l’encenedor, el féu petar.

—Per què sou tan avorrits?

—Després ja ballarem. No amoïnis, ara.

Deixà l’encenedor damunt la taula i es girà cap a mi, esperant una resposta. Jo vaig dir:

—No us deuen pas faltar guionistes professionals.

—No, és clar. Però jo, en principi, em sembla que ja us ho havia dit, preferiria que el guió, si més no el primer esborrany, el fes sempre l’autor. Vull dir quan es tracta d’una cosa literària, novel·la, teatre, el que sigui… Després, hi podem treballar, si convé. Però ja tenim una versió, una interpretació… compreneu?… de la persona més autoritzada.

Vaig esguardar-lo amb un pèl d’ironia.

—No sabia que fóssiu tan primmirat.

—Doncs sí.

D’un sol glops, em vaig beure el licor que restava al vas.

—No ho sé… Aquesta combinació, vull dir aquesta juxtaposició d’història…

—És perfectament lícita des del moment que encaixen, que responen al mateix esperit. No em digueu res fins que l’hàgiu llegida, si voleu.

—Però amb el guió no hi compteu.

Ell insistí:

—No em digueu res, encara. Això sí, voldria aclarir que la diferència entre la quantitat que cobraríeu si ens limitéssim a utilitzar el vostre conte i la que us podria pagar si us encarreguéssiu del guió seria considerable. Pel guió, podria arribar a les cinquanta mil.

—És poc.

—Què us penseu que es paga, doncs?

—Vull dir que sempre seria poc.

Darrera, vaig sentir la veu de l’Eva:

—Què, gitanegeu?

En Santana li adreçà un somrís cansat.

—Tu, diverteix-te…

Vaig fer un senyal al cambrer que passava prop nostre.

—Un altre whisky.

L’Eusebi, que s’havia assegut a l’altre extrem de taula, digué:

—Jo beuria una cosa fresca, ara…

El cambrer el mirà, interrogatiu.

—Una Coca-cola, potser?

—Sí, senyor, en tenim de fresques.

L’home passejà la mirada cap als altres, però ningú no encomanà res més. En Santana consultà el rellotge.

—Un quart de tres tocat…

—No empipis, tu, amb això.

La Júlia i la Carla, que havien estat xiuxiuejant, s’aixecaren alhora i s’allunyaren cap a l’extrem del local. L’Eusebi féu:

—On aneu, vosaltres?

—No siguis indiscret, home!

Vam somriure, però després en Santana tornà:

—Penseu-hi. I tingueu en compte que si la cosa quedava bé podríem continuar col·laborant.

Jo vaig decidir:

—No m’agrada, el cine.

—Oh, bé, tothom ho diu!

L’Eva em tocà amb la mà que reposava sobre la taula.

—Per què no ho deixeu per a després?

—Em penso que ja hem acabat, per ara.

El cambrer contornejà la taula, deixà el vas i la Coca-cola de l’Eusebi i serví el licor.

—Vols ballar?

—Ben cert.

Però abans vaig beure encara un glop; em sentia disgustat, terriblement disgustat, sense acabar de saber ben bé per què. Al mateix temps, m’hauria agradat fer una ximpleria.

—Tu sei bella, così bella!

Ella va suspendre el gest del braç:

—Què dius?

Vaig repetir, però la música no m’acompanyava:

—Tu sei bella, così bella!

—És italià, oi?

Vaig fer-la girar, arrapada al meu cos.

—Ets bonica, tan bonica!

—A què ve, això, ara?

Vaig assenyalar cap al músic que cantava a primer terme, la cara inclinada cap a una banda, com si li caigués.

—Deia que eres lletja. Così brutta!

Ella va riure.

—No ho sabia!

—És clar, com que no ho ets.

—No sabia que brutta volgués dir lletja. Deixa’m respirar…

Vaig fregar-li la galta amb la meva, vaig tocar-la-hi amb els llavis.

—Quin efecte fa, això de dir-se Eva?

No tenia sentit, però no hi feia res; tampoc no en tenia que em trobés allí, amb unes persones que no coneixia i per discutir assumptes que al capdavall no m’interessaven.

—Com vols dir, quin efecte?

—Eva temptà Adam.

Ella deixà escapar una rialla clara, separà una mica el cap del meu.

—Però tu et dius Daniel.

—També va temptar Daniel.

—Quin Daniel?

—No n’has sentit parlar mai? A la Bíblia n’hi ha un, té tot un llibre…

Ella tornà a riure, però les cames continuaven bellugant-se.

—Eva, aleshores, ja no vivia.

—Viu sempre. De vegades es diu Eva Roland i fa cine.

—I Daniel es diu Daniel Bastida i fa llibres, oi?

—Exacte.

—Ets divertit.

Però jo vaig denegar.

—Sóc fúnebre.

—Aquesta és bona!

—Tot és una mica fúnebre. Per això vesteixes de dol.

—Quants whiskies has begut?

—Dos; dos i mig. M’aguanto bé sobre les cames.

—Ja ho veig, això. Saps ballar.

—Sé fer altres coses.

—Escriure.

—I besar una noia.

—Una noia qualsevol, és clar.

—Una noia que es diu Eva.

—Ja t’ho deia: ets divertit. D’aquí a un moment, parlaràs de la serpent i tot.

Vaig assenyalar amb un cop de cap, molt seriós.

—És aquí, asseguda a la taula.

—En Santana, potser?

—El temptador…

Ella va riure encara.

—Pobre Santana! Mai no me l’he imaginat en aquest paper.

—Vols dir que no t’ha fet l’amor…

—És… abstemi.

—I tu?

—Jo sóc normal.

Érem prop del bar i vaig aturar-me; ella deixà relliscar una mà i jo la hi vaig empresonar.

—Anem a beure alguna cosa, doncs.

—No en tens prou, amb dos whiskies i mig?

—Tinc ganes de tastar la ginebra, ara.

Ella féu una ganyota amb els llavis i, per espai d’un segon, deixà d’ésser bonica. Em preguntà:

—Tens por d’alguna cosa?

—Por?

Li estrenyia la mà instintivament.

—De què vols que tingui por?

—Tots els qui beuen tenen por d’alguna cosa o altra. De la dona, de la vida…

—No sóc casat, jo.

—Potser d’una dona, doncs.

—De tu?

—No em coneixes, a mi.

—Sí, ets Eva bonica… Vine a beure amb mi.

Va seguir-me fins al bar, on només hi havia un dels nois que vaig veure de primer; pel que jo sabia mai no havia abandonat el taulell.

—Què vols, tu?

—Jo, res. Més val que tornem a la taula.

Jo vaig demanar:

—Dues ginebres.

—No m’agrada, la ginebra.

—Què t’agrada, doncs?

—Ara, no res.

Vaig dir:

—Me les beuré jo, doncs.

—No siguis ximplet, Daniel. A què treu cap, això?

—Això, què?

Però tenia raó: a què treia cap? Vaig decidir:

—En beuré només una, doncs.

I al de la barra:

—Una ginebra.

Em vaig treure una cigarreta, li vaig somriure:

—Ja veus que sóc un noi raonable.

—Més val així.

—I tu, ets raonable?

No va contestar, perquè també agafava una cigarreta del paquet que acabava de deixar sobre el taulell.

—Encara tens la impressió que ens coneixíem?

—Sí, una mica.

—Potser d’una altra existència.

—No em facis riure. Hi creus, tu, en aquestes coses?

—Seria interessant, oi?, que tu i jo ens haguéssim estimat…

Algú em tocà l’espatlla i, en girar-me, vaig veure que era en Santana.

—Potser que ens en anem, ja, Bastida.

—És d’hora.

L’Eva preguntà:

—Plou, encara?

—Com vols que ho sàpiga, des d’aquí? Jo me’n vaig a dormir.

—Això és una obsessió…

—És idiota, perdre la nit perquè sí.

—Perquè a tu no t’agrada ballar.

Vaig assenyalar cap a la taula:

—I què fan, aquestes?

—Vénen.

—L’Eva i jo ens quedem.

Vaig beure un glop de la ginebra que el barman m’havia deixat a tocar del colze.

—L’Eva demà al matí ha de treballar.

Em vaig girar, incrèdul:

—I tu deixes que et mani?

—No mana res, no t’exaltis.

Semblava indecisa, mirava l’un i l’altre. A la fi digué:

—Deu minuts més, eh, Santana? Sigues bon noi. Deu minuts i vindrem.

—Jo, no.

—Deu minuts.

Ell vacil·là, però a la fi va fer un pas enrera.

—Està bé. Perquè plou…

—No ho sabem.

S’allunyà cap a la taula sense replicar.

—Sempre es fica amb vosaltres d’aquesta manera?

—L’hem obligat a venir. Ell no volia.

Em vaig acabar el vas d’una glopada i vaig deixar un bitllet sobre el taulell.

—Tornem a ballar.

—Sense música?

En efecte, havien parat de tocar.

—Què esperen, doncs?

—T’agrada, oi?

Vaig recollir el miserable canvi que el barman havia deixat en un platet.

—No. M’és igual.

I, inclinat al seu damunt, vaig afegir:

—M’agrada tenir-te abraçada.

Ella em mirava amb un rostre serè, estranyament adolescent, i les mans se me n’hi van anar totes soles.

—Eva, Eva bonica.

Li tocava les galtes, els llavis; ella va desplaçar una mica el cap.

—Has begut massa.

—Dos whiskies i mig i una ginebra.

—N’hi ha que no en necessiten tant.

Em vaig inclinar més, però vaig haver de tancar els ulls, perquè el cap em rodava una mica.

—Deixem-los marxar.

—Per què?

—Nosaltres podríem anar en algun lloc…

—No. Quan me’n vagi, serà per anar-me’n a casa.

—Vius sola?

Em llambregà amb un nou esguard.

—T’interessa?

—Podria venir a casa teva.

Vaig abraçar-la, perquè ara els músics tornaven a tocar; no sé què, no ho he sabut mai.

—Què dius?

Ella es deixà endur, però negava amb el cap.

—Que no.

—Et desagrado?

—No hi té res a veure.

La vaig estrènyer ben fort, lluitant contra la seva resistència.

A cau d’orella, li vaig mormolar:

—Tinc ganes de dormir amb tu, Eva.

No es va ofendre, perquè digué:

—Ja m’ho penso. No ets tu sol.

Deixà caure el braç.

—Més val que ens en anem.

—No em trobes simpàtic?

—Ara, no.

—Quan, doncs?

—Quan et mostres correcte.

—No és correcte, voler dormir amb una noia?

Sense replicar, començà a moure’s cap a la taula, tot i que la dansa no s’havia acabat.

—No te’n vagis, Eva. T’has enfadat?

—Serviria d’alguna cosa?

Però jo vaig dir:

—Em pensava que també tu ho volies…

Aleshores, inesperadament, va somriure.

—Ets un noi molt ingenu… O potser només el fas?

—Ho sóc. Tinc aquest mal costum.

Érem ja prop de la taula on seien els altres quatre, perquè ara ningú més no havia ballat. La Carla, que em devia sentir, preguntà:

—Qui, té mals costums?

—Tothom.

En Santana, però, no s’hi interessava:

—Ara ens en deurem poder anar, oi?

—Un moment.

El vas, amb un glop de whisky, era encara damunt la taula; vaig acabar-me’l, irritat amb mi mateix, amb Eva, amb tots… Ella em mirà reprovadorament.

—Hi tens alguna cosa a dir?

—Jo? Ets prou gran, em sembla…

I, sense acabar, inicià la desfilada cap a la porta, perquè també els altres s’havien aixecat. En Santana es tragué un plec de bitllets de la butxaca, tots rebregats, i féu un senyal al cambrer. Mentre pagava, la Carla se’m posà al costat.

—Què us passa, a vosaltres dos?

—A mi, res.

Vaig mirar-li l’escot, profund com un pou, i després els ulls.

—Tu no en tens, oi, de prejudicis?

—Què vols dir?

Però no tenia ganes d’explicar-me; les paraules se’m començaven a enganxar a la boca.

—Res.

L’Eva ja era davant del guarda-roba i esperava l’abric. Comentà:

—Encara plou…

Vaig allargar la meva contrasenya. La noia va dir:

—Aquí fa més fred.

—No anessis tan despullada. Estic segur que a sota no portes res.

Ella passejà un esguard eixerit de l’Eva a mi.

—Mira aquest!…

El porter, que l’hora i la pluja havien fet refugiar en aquesta banda de la porta, va mig somriure entre nas i bigoti.

—Encara vols que miri més?

—És divertit, oi?

Però l’Eva no hi estava d’acord.

—El licor, és divertit.

—Què, som-hi, noies?

En Santana sortia amb l’Eusebi i la Júlia, tot butxaquejant perquè no devia trobar la seva contrasenya.

—Quan vulgueu.

Però encara vam perdre molt de temps, car la contrasenya no sortia i va caldre remenar tots els abrics que hi havia penjats darrera el taulell. Jo encenia una cigarreta, però vaig llençar-la tot seguit: ara ja tenia gust de suro.

—És aquest.

Al meu costat, la Júlia va dir:

—Fa mandra de sortir.

—No; gens.

Vaig obrir la porta, avançant-me al porter, el qual va córrer darrera meu, però jo vaig aturar-me sota la marquesina, respirant l’alenada humida de la nit. Plovia poc.

Els altres van atropellar-se a la meva esquena i tot seguit en Santana sortí disparat cap al cotxe, que esperava uns metres enllà. El vam veure inclinar-se per tal d’obrir la porteta i després les tres noies van col·locar-se sota el paraigua del porter. L’Eusebi avançà darrera d’elles només mig cobert, però jo no em vaig moure.

No se’n van adonar fins que ja entraven al cotxe.

—Apa, Bastida.

Però vaig restar on era. De sobte em repugnava enquibir-me en l’estretor del seient, en aquell reducte tancat on la flaire de la nit seria substituïda per la sentor de tres perfums que es mal combinarien…

—No vinc, jo.

—Què dius?

Però l’Eva m’havia sentit, ja que digué:

—No siguis criatura!

El porter tornava cap al meu costat, amb el paraigua obert, invitador. Vaig refusar-lo amb un gest i vaig sortir sota el xim-xim que teixia la seva xarxa més enllà de la protecció de la marquesina.

—Bastida, home!…

Vaig cridar:

—Ja ens veurem!

I amb el coll de l’abric aixecat, les mans a les butxaques, vaig tirar cap a la plaça del Turó. Darrera meu hi hagué un silenci, després un motor espetegà i, en girar-me, vaig veure el cotxe que s’allunyava Diagonal amunt. El porter, sota la marquesina, es gratava la closca.