Va ésser una tossuderia meva, és clar, perquè a ca la Gabriela només els sobrava una habitació, i hauria estat més lògic que hi hagués anat la meva germana; i de primer, en efecte, es va parlar en aquest sentit. Però jo no podia sofrir en Francesc i per si fos poc no m’abellia gens ni mica d’enterrar-me a casa del lleter, on tot feia ferum de vaca, car la família vivia sobre l’estable mateix. Fins i tot vaig amenaçar que m’instal·laria a dispesa, pel meu compte, sense pensar que el sou que aleshores guanyava era tan magre que ben just m’hauria pagat l’alimentació. Ben segur, però, que no m’hauria sortit amb la meva si el lleter no s’hagués descoratjat per la meva actitud. Li feien nosa els rebels o potser tenia més sentit comú que no li sospitava, perquè a la fi ell mateix solucionà l’afer: la Neus dormiria amb la seva filla en lloc de dormir jo amb en Francesc, com d’antuvi havien projectat. Estava tip d’ésser el seu company d’habitació, cosa ben comprensible si hom pensa que des dels cinc anys ho havíem hagut de compartir tot, de vegades àdhuc els vestits, perquè la mare era estalviadora, si voleu per força, i fins que no vaig començar a treballar no em fou possible de desfer-me de les herències que ara i adés em queien damunt. Tot plegat feia que tingués ganes de perdre la família de vista. Aleshores, quan vaig passar a viure amb ells, l’Ermengol, l’home de la Gabriela, era un marit gairebé acabat d’estrenar, ja que tot just devia fer un parell d’anys que s’havien casat, i en els tractes gairebé no hi va intervenir. Era un xicot bon jan, de tarannà tranquil i reposat, al qual no agradava que el traguessin de la seva rutina; per això devia deixar-ho tot en mans de la seva muller i, al final, va limitar-se a donar la seva conformitat. Jo el coneixia molt malament, perquè només l’havia vist un parell de vegades, comptant-hi el dia de les noces, i no puc pas dir que amb el temps arribés a penetrar-lo gaire més; a la seva manera era una mica reservat, difícilment donava la seva opinió i sempre, en tot, procurava de col·locar-se a segon terme; encara que fos present, doncs, se’l veia poc. A mi m’estranyava que la Gabriela se n’hagués enamorat, car ella era una persona d’una altra mena, sempre plena d’iniciatives, i, a més a més, llurs interessos i llur formació semblava, en principi, que només podien crear-los diferències que normalment els haurien hagut d’allunyar. La Gabriela era una noia relativament culta, havia fet el batxillerat i sempre visqué en un ambient preocupat per qüestions intel·lectuals, polítiques, socials, a les quals el seu pare havia donat vent a través de les planes de La Publicitat, on col·laborà amb regularitat des que aquest periòdic inicià la seva etapa catalana. L’Ermengol, en canvi, procedia d’una família proletària en el més rigorós sentit del mot, perquè a casa seva havien estat set germans, dels quals ja només en quedaven dos, un tal Maurici, que vivia a Navarra i treballava a la indústria metal·lúrgica, i ell, un mecànic torner sense altra aspiració que crear una llar i repetir la gesta dels seus progenitors. Això darrer havia de sortir-li malament; la Gabriela, com van descobrir al cap d’uns anys de matrimoni, no podia tenir fills si no se sotmetia a una operació, els resultats de la qual tampoc no li garantia ningú; i la noia s’hi va negar. Es tractava de coses que a ella, tan coratjosa en d’altres aspectes, l’espantaven; potser, precisament, perquè es donava la coincidència que tant el seu pare com la seva mare van morir sota el bisturí; la dona, la primera, quan li extirparen un càncer d’estómac, i ell, poc després d’haver-se acabat la guerra, d’una vulgar apendicectomia; li va fallar el cor. L’Ermengol s’hi havia resignat, potser no sense una rebel·lió íntima de la qual jo no vaig tenir mai notícies, però la resignació anava a mitges: tampoc la Gabriela no va trobar en el seu matrimoni allò que hi devia haver anat a cercar. Devia haver-la enlluernat, de primer, l’aparença de bell mascle que ningú no podia negar a l’Ermengol, però que, per tot el que jo podia entrellucar, no passava d’una façana enganyosa. Era un xicot limfàtic, de poques exigències, i la meva cosina, per la seva banda, tenia un temperament ardent i difícil d’acontentar. Durant els primers temps de la meva estada a la casa, em molestava de veure com ella l’havia de festejar, de perseguir, i com ell deixava fer amb desgana i acabava cedint, quan cedia, gairebé amb condescendència. I la Gabriela mereixia alguna cosa més; en aquell temps havia aconseguit ja una plenitud, una maduresa física que la feien desitjable i que fins a mi m’obligaven a somniar. Durant aquells primers anys de conviure amb ells, la noia em devia considerar poc menys que una criatura encara, altrament no hauria estat fàcil d’explicar la naturalitat, el deseiximent amb què es produïa en presència meva, sobretot quan al matí s’aixecava per preparar-me l’esmorzar, tota càlida encara del llit, vestida només amb un pijama gairebé transparent que em permetia descobrir-li la gràcia dels pits, la corba plena de les natges, la rodonesa sempre fascinadora de les cuixes. Aquestes exhibicions, a què es lliurava amb tota innocència, sense segones intencions, i que va tenir cura de suprimir més endavant, quan ja ni a ella no se li podia escapar que jo era un home, de la qual cosa amb el temps havia d’ésser fins i tot massa conscient, em proporcionaren l’impuls que em calia per a temptar la primera aventura eròtica. És probable, però, que també hagués acabat caient-hi, i amb la mateixa persona, si les circumstàncies de la meva vida familiar haguessin estat unes altres. Perquè la Caterina, que es feia dir Cati, ja feia temps que centrava el meu interès. No m’atreia massa, i a més em feia també un cert respecte; devia tenir ben bé nou o deu anys més que jo, com la Gabriela. Era més aviat menuda i de formes discretes, amb poc pit. Però al despatx havia sentit parlar d’ella, hi havia qui pretenia que devia tenir un amic, perquè si no no s’explicava que sempre canviés de vestits, d’abrics, de calçat; el sou no donava per a tant i el seu pare era un modest fuster, que prou i massa que devia haver fet donant-li uns estudis comercials que l’emanciparen de la fàbrica. Més endavant, el senyor Prat, de la secció de producció, va explicar a algú, que tot seguit ho escampà, que l’havia vista en companyia d’un home ja madur, tots dos dalt d’un cotxe de marca estrangera, i que si no anava equivocat sortien d’una casa de cites que hi havia al carrer de Regàs. És clar que a l’oficina treballaven altres noies de les quals en un moment o altre s’havia parlat en sentit pejoratiu, i a tots ens constava que l’Encarna, una mecanògrafa que només treballà cinc mesos al departament de comptabilitat, fou retirada pel senyor Grilles, el seu superior, i que ara tots dos sovintejaven alguns dels locals nocturns de la part alta, però ni ella ni cap de les altres noies no m’havien mostrat mai cap predilecció; de fet, ni semblaven haver-se adonat de la meva existència. La Cati, ben a l’inrevés, sempre es mostrava amical, em somreia quan coincidíem per les escales o a l’ascensor i, un dia, arribà a l’extrem d’arranjar-me la corbata que, com sempre que em prenia la molèstia de posar-me-la, semblava un nus de somader. També en això la Gabriela opinava que era un desastre, com ho era en el vestir en general, i, de vegades, abans de sortir de casa, m’havia de sotmetre a un veritable examen, en el qual es preocupava fins i tot de si portava o no portava les sabates ben enllustrades. No les hi portava gairebé mai, perquè em repugnava o em feia mandra de netejar-me-les jo mateix, com veia fer a l’Ermengol diumenge rera diumenge, i rarament disposava dels diners suficients per acudir a un dels enllustradors que pregonaven llurs serveis a la plaça de la Universitat, no lluny de l’oficina. També els meus cabells eren un motiu constant de preocupació, ja que fins que els blens del clatell no em queien sobre el coll de la camisa no em decidia a visitar el barber. Ets un veritable Adam, em deia ella, i més d’un cop m’amenaçà de tallar-me’ls personalment si no em feia esquilar quan calia. En això em podia posar el meu marit d’exemple: l’Ermengol era molt polit de natural; ningú no hauria endevinat mai, si només l’hagués vist fora de la feina, que era mecànic. Fins i tot aconseguia de dur les ungles quasi netes! Les meves, inevitablement, sempre portaven dol. Ja ha passat el temps dels artistes bohemis, em deia rient, perquè un dia em va descobrir escrivint versos, cosa a la qual de moment no va donar cap importància. Tots els nois n’escrivien, pretenia jo, i també moltes noies; ella mateixa n’havia fets alguns quan anava a l’institut, però eren molt dolents, opinava, i amb raó; quan vaig tenir ocasió de veure’ls, puix que els guardava, vaig preferir de callar què en pensava. Passaria més d’un any abans que comencés a veure en mi un poeta en herba. I en herba molt tendra, perquè en aquell moment encara imitava els procediments dels nostres poetes de tombant de segle. És curiós de pensar que el primer llibre de poesia moderna que vaig llegir me’l facilités precisament la Cati, la qual, d’altra banda, tenia un temperament ben poc poètic. Però algú li havia regalat un bell volum de Carles Riba, les Elegies de Bierville, publicades a Amèrica del Sud. Un admirador, va dir; i temps a venir havia de saber que era un diplomàtic que mai no acabà de conèixer-la a fons. S’avingué a deixar-me’l, una mica condescendent; com que ella no l’havia entès gens es pensava que l’obra era hermètica. Però no ho va ésser ni per a la Gabriela, que també el volgué llegir i coneixia ja les Estances, ara desaparegudes com gairebé tots els llibres del seu pare. L’estudiàrem ben bé tota una mesada, i em penso que si hagués estat més llest fins i tot me l’hauria pogut quedar, perquè, quan vaig retornar-l’hi, la Cati es mostrà força sorpresa; ja no es recordava que me l’havia deixat. No en tenia cap més, és clar, a ella només li interessaven els llibres d’història, o, més ben dit, de prehistòria; la seva curiositat s’acabava a l’alba de les civilitzacions conegudes. De fet, l’atreien les coses misterioses, inconcretes, i d’elles, els aspectes més ocults; després resultà que era afeccionada a la màgia i, sobretot, a les religions primitives, amb tot el que comportaven d’orgies sexuals i de desordre dels sentits. Però de tot això mai no n’hauria sabut res si no m’hagués passat pel cap de llegir els anuncis de La Vanguardia, on un dia, poc després de tornar-li el volum de Carles Riba, vaig veure que una empresa del carrer de Roger de Flor demanava personal en condicions que em semblaren molt avantatjoses. La visita fou inútil, perquè vaig fer-la un dissabte a la tarda i, com hauria hagut de preveure, la casa era tancada fins al dilluns següent. Vaig quedar-me un moment a la vorera, contemplant les portes de ferro i comprovant que l’adreça era exacta. No tenia ni la més petita idea que la Cati vivia gairebé davant mateix ni se m’acudí, doncs, d’aixecar la vista cap als balcons fins que algú cridà el meu nom. Aleshores la vaig veure, abocada, somrient: em feia senyals des d’un dels principals. Vaig ficar-me a l’entrada i, dalt, ella ja havia obert la porta del pis. Què fas per aquests barris?, volgué saber. Vivia en un pis ple de sol, de parets clares, i em féu entrar en un salonet arreglat amb molt de gust, per bé que modest. Li vaig explicar l’afer de l’anunci, sense amagar-li que de la casa Gomedes i Cia n’estava ben tip. I et penses que a tot arreu no és igual?, em preguntà. M’havia fet seure, i ella s’assegué al meu davant, una mica despreocupadament; la bata que duia li havia relliscat pel costat de les cuixes i ella no hi parava esment. Vols prendre cafè? No volia prendre res, estava ja una mica penedit d’haver pujat, insegur que aquells senyals que em féu fossin una invitació: no estava acostumat a fer visites. Però després, quan em va dir que era sola a casa, que el seu pare i la madrastra se n’havien anat al cinema, com feien cada dissabte, el meu malestar canvià de naturalesa i no va esvair-lo pas del tot, ben a l’inrevés, la petita biblioteca que em mostrà quan vam haver acabat de parlar de la col·locació. Aquesta biblioteca era a la seva cambra, una peça ampla i encatifada que no semblava formar part d’aquell pis, ara en la penombra, car la persiana de la finestra, que donava als darreres, gairebé era closa. Tímidament, sense distingir alguns dels títols, vaig donar un cop d’ull als llibres que s’arrengleraven, molt ordenats i sense màcula de pols. Darrera n’hi ha més, va dir, però no sé si ensenyar-te’ls… Era al meu costat i recolzava una mà en la meva espatlla. Quan vaig tombar-me, els nostres ulls ensopegaren i aleshores, un segon, el record de la meva cosina em cremà ulls endins i els polsos em colpejaren fort, com si tingués migranya. Vaig besar-la sense saber què feia. Tu!, digué, i se separà, però en les ninetes li resplendia una gota lluminosa, gairebé líquida, la mateixa mena de gota que envaïa els ulls de la Gabriela quan alguns vespres mirava el seu marit i amb els genolls, per sota la taula, li buscava les cames. Potser es pensava que jo no veia res, que encara era massa innocent, i perquè sortís del seu error va caldre que un dia em sorprengués espiant-li els pits un moment que s’inclinà al meu davant. Era un diumenge i encara anava sense vestir, sense sostenidors, perquè no devia pas imaginar-se que vessaria el pot de la llet i que es veuria obligada a recollir-la amb la baieta. Ho hauria pogut eixugar una altra estona, deixar-ho per a després, però la nit abans, com feia molts dissabtes quan nosaltres ja érem a dormir, havia fregat el terra i ara tenia por que hi féssim peuades. La bata es desbocà i jo vaig quedar-me amb els ulls clavats en els pits, que gairebé es precipitaven fora de l’escot, generosos com els tenia. No em va dir res, però se subjectà ràpidament la roba i tot seguit es va anar incorporant, bé que als seus peus encara quedaven rastres de líquid. Va anar fins a la cuina, deixà la baieta, i després s’esmunyí cap a la seva cambra, d’on tornà a sortir vestida. En aquell moment, quan la Cati retrocedia cap al llit, me’n recordava prou bé, i la febre que tot d’una m’arborava potser no tenia res a veure amb ella, magra i menuda com la veia, sinó que venia d’aquell matí i reclamava la Gabriela. Però vaig avançar, vermell de galtes i tremolós, impacient de fer-la caure sobre la conxa blava que protegia el matalàs. Si m’hagués pensat que eres tan atrevit… Però no era tan atrevit com volia fer-me creure, ni com volia creure jo mateix, perquè en algun indret va petar una porta, probablement al pis de davant, o del costat, i jo vaig aturar-me, indecís, acovardit ja, els ulls oberts cap a la peça de fora que podia distingir perfectament i on continuava no havent-hi ningú. Vaig fer mitja volta. Aleshores ella corregué al meu darrera i preguntà: On vas? Em féu asseure sobre el llit, però era massa ordenada, la conxa s’arrugava i va decidir que a terra estaríem millor. Per això vaig riure aquell dia, dos anys més tard, quan l’Harmonia, que vivia davant de casa i era vídua d’un viatjant, em seduí igualment damunt l’estora. Aleshores ja sabia que totes eren capritxoses, i els homes també; al despatx no sabien parlar de res més i, ni que no volguessis, per força t’il·lustraves. Vull dir al despatx de can Gomedes, perquè a la casa Subiró, on vaig passar als divuit anys, la cosa era diferent; pagaven bé, però el personal escassejava i tots havíem de treballar per dos. Fèiem jornada intensiva, fins a les tres, una veritable novetat aquells temps, i la col·locació havia d’agrair-la a la Gabriela, la qual es valgué d’una coneguda que era més o menys parenta del director. Així em quedaven les tardes lliures, tal com feia temps que desitjava i tal com ella mateixa volia des que l’estiu abans van donar-me la Flor Natural als Jocs que tenien lloc fora de Catalunya, en general per les contrades americanes. Perquè allò, minúscul com era, la va convèncer que potser sí que en mi hi havia pasta d’escriptor. Hi havia enviat el poema sense dir-li-ho, i per pura xamba, perquè jo no sabia res dels Jocs Florals de l’exili i de segur que sempre els hauria ignorats si no haguéssim rebut la convocatòria a nom del seu pare. Ella va recordar un dels noms del consistori, amb el qual el senyor Roura havia estat molt amic i que no devia haver-se assabentat que el seu company de ploma ja feia dies que era mort. La convocatòria es quedà en un racó de bufet fins que me’n vaig apoderar; encara la guardo. La lletra en la qual em comunicaven que m’havien donat el premi va arribar un matí de diumenge, mentre era a la platja amb en Pere Oliva i la seva promesa, els quals havia trobat per casualitat. Ell també treballava a can Gomedes, a la taula del costat, i l’encontre els va anar com l’anell al dit; em van poder encolomar la Lluïsa, germana de la promesa. No ens en podem desfer mai, era digué ell l’endemà, a l’oficina. La companyia no m’hauria desplagut, ja que físicament la noia s’ho valia, però era un mussol; en tot el matí no vaig arrencar-li ni mitja dotzena de paraules. I susceptible, també. De tornada, dalt el tramvia que anava de gom a gom, es molestà perquè m’hi arrambava massa. Tot amb tot, fou un matí desgraciat, però vaig oblidar-me’n quan la Gabriela m’acollí al peu de la porta, perquè jo havia trucat al timbre de baix estant, amb la carta aèria encara sense obrir. La cosa era una novetat, car de correspondència no en rebia mai; tots els meus amics i coneguts, com els familiars, vivien a Barcelona. No és estrany que estigués intrigada. L’Ermengol ja estava assegut a taula i esperava amb una mica d’impaciència, no l’obertura de la carta, sinó el dinar que per culpa meva tardava més del compte. Era una lletra que m’emocionà, i durant molt de temps l’hauria poguda recitar de memòria. La Gabriela també, perquè tots dos vam rellegir-la dotzenes de vegades. El guany econòmic era escàs, no arribava a les cinc mil pessetes, però m’hauria fins i tot conformat a no cobrar-ne cap. El premi em bastava. La Gabriela volgué celebrar-ho i baixà precipitadament a la casa de licors que hi havia una mica més amunt i on no tancaven mai; comprà una ampolla de xampany. Àdhuc l’Ermengol s’animà. Ai, caram, no m’ho sé imaginar!… Mai no havia llegit cap dels meus poemes ni sabia que entre els primers n’hi havia alguns de castellans, perquè, tot i l’ambient en el qual havia viscut, el pes d’una història que aleshores semblava voler canviar de signe gravitava damunt meu. La Gabriela, més formada i amb idees sorprenentment clares sobre l’afer, inclinà el pes de la balança. Però tu què ets?, m’havia preguntat en veure una elegia que podia haver estat escrita a l’altra banda de l’Ebre. Ella em va proporcionar la primera gramàtica catalana que he tingut entre mans i que algun dia, esbellegada, trinxada per tots costats, plena de taques i d’anotacions, podria figurar en un museu on s’honorés el meu nom, si a la llarga en sóc mereixedor. Per això estava tan contenta. Semblava que sí, que era una mica poeta, cosa que mai no s’havia acabat de creure, i que havia obtingut un triomf en una festa que, com digué, era nostra, més nostra que mai ara que havia d’acollir-se a la generositat de pobles estranys! Tota l’escala va saber-ho, però fou prou prudent per a deixar les circumstàncies una mica imprecises, potser perquè l’Ermengol opinava que allò podia ésser perillós. L’esfereïa el sol pensament que algú pogués trucar un vespre a casa i demanar-nos comptes d’aquella flor que ens venia de l’altra banda de l’Atlàntic. El diploma i les pessetes van trigar una mica més, prop de sis mesos, i aleshores arribaren d’una manera una mica misteriosa, en forma de cop de telèfon que tingué lloc un matí, mentre jo era a la feina. Van donar una adreça a la Gabriela que resultà correspondre a una botiga d’antiguitats, on vaig conèixer, dos vespres després, els meus primers col·legues, perquè allí es reunia una tertúlia d’enyorats i algunes velles glòries hi distreien el temps parlant d’èpoques daurades. Se m’invità a assistir-hi sempre que volgués i em reberen i em tractaren com una jove promesa, la qual cosa encara era prematura; de poemes, n’havia escrits ben pocs, i si vaig fer diana l’encert fou ben casual. A fora, i això ho deia una segona lletra que vaig rebre, s’havien extasiat en saber que només tenia divuit anys. Més exagerats que els col·legues del país, ja veien en mi l’avançada d’una nova renaixença. No sé si sortosament, la Gabriela i jo ens obstinàrem a donar-los la raó. Ella sobretot, perquè la meva vocació encara era ben indecisa i sofria eclipsis abundants i perllongats. L’idioma, per meu que fos, m’anava estret, tenia un vocabulari pobre, defecte segurament de la meva formació, i els dubtes em rosegaven per tots costats. Però la fe de la Gabriela em sostenia i, de més a més, també em semblava haver contret un compromís al qual em calia fer honor. La cosa hauria estat totalment impossible en un altre ambient i en una altra circumstància, car el meu germà, si dos anys enrera no m’hagués negat tan definitivament a instal·lar-me a casa del vaquer, prou que hauria procurat de tallar-me les ales. Fins i tot vivint lluny d’ell ho intentà quan en tingué l’avinentesa. Durant aquells darrers dos anys encara havia empitjorat, ara sempre anava de company amb un infeliç de Badajoz que es volia menjar el cel amb les dents perquè tenia un petit càrrec al Sindicat; festejava una noia de casa, gallega d’origen, i els diumenges les dues parelles sortien plegades. Això quan ho permetia el seu servei militar, que era sovint, ja que gràcies al lleter, que de jove fou ordenança d’un tinent que ara havia ascendit a general i tenia un bon càrrec a l’exèrcit, aconseguí de col·locar-se a Sanitat i quedar-se a Barcelona quan la major part de xicots del país eren esbarriats per tota la península. Entre una cosa i l’altra, ara pràcticament ja només parlava en castellà i quan es dignava a utilitzar el seu idioma ho feia de tan mala gana i el trinxava tan bàrbarament, que hom sentia la temptació de fer-lo callar. En saber el meu èxit em tractà de tot; segons ell no hi havia dret a girar-se de cul a la realitat, i la realitat contradeia tots els somniatruites que s’entossudien a prolongar una diferència que, com tothom sabia, ens havia dut on ens havia dut. Es veia que s’havia après de memòria tota una literatura interessada que circulava per diaris i revistes i que ens prenia per caps de turc. Ja li semblava una pèrdua de temps, i poc menys que una indignitat, de trobar-se d’un dia a l’altre amb un germà poeta; només calia que, per postres, s’expressés en un idioma en vies d’extinció, vehicle, per si fos poc, de tots els moviments subversius que atemptaven contra la grandesa i la unitat de la pàtria. No cal dir que la Gabriela no el podia sofrir, antipatia, d’altra banda, que era mútua des del dia que es van picar a propòsit de la guerra de fora que ara ja feia quatre o cinc anys que era acabada; és a dir, la poma de la discòrdia va ser la División Azul, en la creació de la qual la meva cosina veia un acte d’hipocresia i que en Francesc defensava perquè al seu dir encarnava l’esperit generós d’una raça que havia vessat la seva sang per tots els camps de batalla del món, sempre en defensa de causes justes. I el nazisme ho era!, féu la Gabriela amb sarcasme. Van sortir els jueus i els camps de concentració i el meu germà acabà per declarar-se partidari de l’extermini de les races inferiors inassimilables. Em penso que no li va quedar més remei i que, per bèstia que fos, va fer la declaració a contracor; s’havia sulfurat tant i la Gabriela l’acorralava amb tanta de passió, negant-se a admetre matisos i a fer distincions que li semblaven de mala fe, que l’única sortida permesa, si no volia cedir, era declarar-se botxí entre els botxins. De segur que s’hauria menjat les paraules si hagués tingut ocasió de veure alguns documents gràfics que més endavant vaig poder fullejar a casa de la Cati; entre els llibres que, com deia ella, eren darrera, gairebé tots tenebrosos i de caire eròtico-religiós, hi havia un volum editat en francès la part gràfica del qual feia posar els cabells de punta. En veure’l, em costà d’admetre que les fotografies fossin autèntiques, perquè hom comprenia malament qui podia haver servat una càmera fotogràfica en aquell món tancat i horrible que, en principi, només acceptava víctimes i victimaris, però no testimonis. Era molt propi d’ella de posseir-lo i mai no em va voler dir d’on l’havia tret, perquè el seu món particular tampoc no s’avenia a la presència de mirades forasteres. Potser per això la nostra relació fou tan breu; tres encontres que podien haver viciat el meu futur amb el sexe femení si, des del primer moment, no m’hagués adonat que me les havia amb una malalta. En comparació, l’Harmonia era molt sana; fogosa però normal, només cercava una satisfacció, i la cercava pels mitjans acostumats. La Cati volia exhaurir-ho tot i el seu amor exigia uns rituals complexos, que aquell primer dia es va veure obligada a abreujar per culpa dels pares, gent molt puntual que entre les set i dos quarts de vuit solien tornar a casa. El segon cop, però, ens hi vam passar tota la tarda, des de quarts de quatre fins a les nou tocades. El sol acte de despullar-se va costar-li una hora sencera, i no perquè dugués moltes peces, car tot es reduïa al vestit, la combinació i les calces i els sostenidors; en vint segons se n’hauria pogut desfer. Tampoc no era que li costés d’escalfar-se, perquè la imaginació li treballava a marxes forçades i, quan entràrem al dormitori, m’ho va dir, ja estava humida. Però li agradava sofrir i fer sofrir. Ningú no ho hauria dit en veure-la pel carrer o al despatx, tan normal i tan tranquil·la, desplaçant-se amb els seus passos curts, somrient amb aquella boca menuda que, a l’hora de les intimitats, es convertia en un monstre devorador. Els companys, per molt que li sospitessin freqüentacions dubtoses, mai no m’haurien cregut si hagués estat prou bocamoll per a contar-los les incidències d’aquelles tres sessions. Però mai no en vaig dir res, en primer lloc perquè em sentia una mica avergonyit, després per fer honor a la meva paraula; ella m’exigí i em féu prometre que guardaria el secret. Mai no he volgut saber res amb ningú de l’oficina, em digué; no m’agrada barrejar les coses. Jo li havia fet gràcia, potser perquè era tan jove i se m’endevinava tan inexpert; estic segur que corrompre li agradava. Així i tot, mai no hauria succeït res si aquell dia no m’hagués vist davant mateix de casa seva. Però quan em cridà ja sabia què volia, també m’ho va dir; un cop a soles, no era capaç de callar res. Amb les coses que havia fet hauria pogut omplir tres o quatre volums, però haurien estat massa repugnants. Ja ho són una mica els poemes que inevitablement vaig haver d’escriure aleshores i que mai no vaig mostrar a la Gabriela; és a dir, els hi vaig mostrar, o ella els descobrí, que no és ben bé igual, quan ja tenia el meu primer recull complet i només em calia un editor. Aquests no són teus, opinà; d’on els has tret? I en aquell moment tenia una mica de raó: ja no eren meus. Havia superat aquella etapa i l’Harmonia m’havia ensenyat que el sexe pot ésser una cosa joiosa i que se’l pot satisfer alegrement, sense terboleses, sense dolor, i després, un cop satisfeta la pruïja, oblidar-se’n. Ella no hi donava importància, era una necessitat que cal apaivagar, com la fam, o com la set, i que per això hom reclama en el moment escaient, amb tota naturalitat. Més de quatre vegades em cridà per la finestra: Vols venir? I després em donava pastes, una copa de licor. Potser era una mica grotesc, però a mi no em desagradava, tot i que aleshores era un xicot relativament poc sociable. De fet, era gairebé un solitari. A l’oficina no havia acabat d’intimar amb ningú, vull dir amb cap dels meus companys mascles, i dels vells amics o coneguts d’Horta, n’havia gairebé perdut el rastre. Vaig ensopegar en Ferris un parell de cops, encontres ben casuals, una vegada al tramvia i, després, un diumenge. L’esperava algú, però encara vam tenir temps de fer un cafè plegats. Vaig adonar-me que ja me n’havia distanciat, que les malifetes infantils que evocàrem i que havíem compartit ja quedaven molt lluny i no podien recrear ara una intimitat entre nosaltres. La senyora Lola continuava al pis que havia ocupat quan vivíem al barri, el manyà que feia estraperlo ja tirava de cotxe i la Conxa festejava amb un noi de fora el pare del qual tenia una fàbrica de gasoses. Als nostres baixos hi vivia una família de Múrcia, un peó carregat amb dona, sogra i cinc criatures; la muller treballava amb ells, triant draps. Era un món foraster i ja no podia interessar-me; la mateixa Conxa, tan cobejada un dia, havia esdevingut ràpidament una figura boirosa d’un paisatge que em costava de reconèixer com a meu. En Ferris sortia amb una colla que s’havia afeccionat al ball i em digué d’anar amb ells, si volia, però vaig comprendre que m’hi sentiria desplaçat i el ball no començà a interessar-me fins molt després, quan vaig conèixer l’Eugènia i em pensava que m’hi casaria i tot. Aleshores distreia els meus diumenges i festes de guardar amb sessions de cinema i amb alguna o altra anada al teatre, de vegades amb la mateixa Gabriela i el seu marit, quan ella tenia ganes de sortir, que no era sovint perquè li agradava passar les festes a casa, llegint el periòdic o alguna revista de caire popular. Altres cops em venien ganes de caminar i emprenia grans passejades cap al Tibidabo, o Vallvidrera, o el Prat, i aleshores en general acabava per asseure’m en un camp o sota l’ombra dels arbres i escrivia algun poema melangiós en el qual expressava somnis imprecisos, anhels i impulsos adolescents, que en aquell moment em semblava que mai no tindrien sortida. De fet, hi va haver una temporada que a tot arreu em sentia malament, incòmode. Era una insatisfacció molt diferent del disgust que quan vivia a casa, amb els pares, em dreçava com un rebel contra el meu ambient. Les coses potser no em queien al damunt de la mateixa manera, havia aconseguit de pactar-hi, però el pacte era insatisfactori i desavantatjós per a mi. No ho hauria sabut explicar; era com una mena de tristesa fonda que més endavant un metge psicoanalista, el qual vaig freqüentar perquè també escrivia, em va dir que solia apoderar-se de l’adolescent quan ja té entrada al món dels adults i se sent sorprès i ferit, perquè no era com l’havia imaginat, sinó hostil, una mena de bastió que cal conquistar i apropiar-se dia rera dia. No sé què hi pot haver de veritat, però el desconcert existia i no hi podien posar remei ni la feina, ni la poesia, ni la mica de sexe que ara i adés m’oferia, sol o acompanyat. I la poesia era la cosa més insatisfactòria de totes, perquè no sempre aconseguia de fer-hi parlar els meus sentiments en els termes en què hauria volgut; em mancaven recursos i un coneixement d’ordre tècnic, l’absència del qual podia convertir-me en un renovador, si era prou genial, o en un simple lletraferit que refà incessantment allò que ja ha estat fet i és millor i més perfecte. Però potser tampoc no era això; la poesia em semblava una mena d’instrument de coneixença de mi mateix i del món circumdant, una coneixença que seria inútil si no la podia transmetre, comunicar. I en això fallava. Potser era poc humil, o poc soberg, o en cada poema volia posar-hi massa coses, exhaurir-me, arribar als límits de la meva persona, als límits de la realitat com íntimament la veia. La Gabriela, que semblava tenir un gran instint per a decidir què era bo i què no ho era, fins a l’extrem que en darrer terme el seu judici sempre fou més encertat i més fi que el meu, sovint es quedava ençà de la significació real del poema. Però no s’hi amoïnava. Fou la primera persona a la qual vaig sentir dir que un poema no és una entitat que calgui entendre, ja que no té res a veure amb la lògica i fins i tot la contradiu, no opera per enllaços causals ni per cap forma o ordenació que el cervell pugui reconèixer com a pròpia; que havia de parlar al cor i als instints des de la seva bellesa i que explicar-lo era una mica destruir-lo. Anys després podia comprovar que l’opinió de molts entesos, poetes i crítics moderns, expressada en un llenguatge diferent, més precís i més tècnic, coincidia amb la seva. Però aleshores també jo sabia ja què era un poema; vull dir què era per a mi. Ho ignorava en canvi en aquell temps, quan, llevat d’ella, no hi havia ningú amb qui poder parlar. Al despatx només treballaven gent pràctica per a la qual la poesia no existia; diners, sexe, poder, prestigi social, aquestes eren les fites, confessades o no, de llur ambició. Els simples pixatinters com jo mateix, molts ja casats i amb més d’un fill, o els nois i les noies que festejaven seriosament amb el desig de contreure matrimoni vivien o vegetaven ofegats per una situació econòmica que literalment no els permetia de pensar en res més; consumien els dies en hores extraordinàries, corrent d’una banda a l’altra, lluitant amb el paperam invasor, mal nodrits per un racionament de baixa qualitat, escàs, engolit apressadament entre dos compromisos, els quals al cap del mes o de la setmana es traduirien en unes miserables pessetes que la dona o la mare hauria de deixar al taulell de la tenda de queviures on la meitat de dies es comprava a fiar. Hi havia geps que només feien que créixer, que s’allargaven i proliferaven mes rera mes, que durant anys pesarien sobre les famílies i les ofegarien. La Gabriela els havia sabut evitar. Ben burgesa en el fons, com li esqueia, preferia, com ella deia, menjar poc i pair bé. I sempre va saber guardar l’equilibri, fins i tot quan la casa on l’Ermengol treballava va fer suspensió de pagaments i plegà. És veritat que només va estar-se una setmana desocupat, perquè era un bon treballador, hàbil amb les mans i volenterós. I no era exigent en el menjar; no ho era cap de nosaltres. Ens passàvem fàcilment de tall si calia, i calia moltes vegades; ni l’un ni l’altre no tenien vicis, l’Ermengol ni fumava, per bé que després, no sé com, potser perquè a mi m’agradava, acabà per avesar-s’hi. La roba, la sabien fer durar i ella, tot i que mudar-se li hauria agradat, es passava temporades senceres sense fer-se cap vestit; àdhuc va aprendre una mica de modista i a principis de temporada hom la podia veure sempre ocupada amb els seus drapets, que remuntava. Per això era encara més d’agrair aquell sacrifici suplementari que s’imposà perquè jo, ja definida la meva vocació de literat, pogués gaudir d’una mica de temps lliure. Car la jornada que feia a can Subiró, per bé que paguessin, no cobria les meves despeses, cada dia creixents. Com tothom, hauria hagut de fer hores, de la qual cosa ella ni volia sentir parlar. Preferia encara emprendre alguna feina pel seu compte i un matí, a la plaça, una venedora va indicar-li una empresa del ram alimentari que necessitava dones per a enganxar sobrets; ho podia fer a casa. Jo protestava; prou que feia tenint-me amb ells, però la noia era obstinada, com l’Ermengol solia dir, i sempre sabia trobar l’argument just en el moment oportú. I aquest cop l’argument definitiu fou que no sacrificaven res, que allò era una mena d’inversió a llarg termini perquè jo, ella ho veia ben clar, era destinat a triomfar. Aquella confiança era commovedora, però alhora feia riure una mica pensar que hi havia algú prou ingenu per a creure que la poesia paga, econòmicament parlant. Però ella precisà que no era allò, tot i que els meus inicis, amb cinc mil pessetes, fossin tan prometedors: si veritablement triomfava, i només podia triomfar si escrivia, i només podria escriure si disposava de temps, altres portes se m’obririen, podria dedicar-me a activitats més conformes a les meves afeccions, més remuneradores. I tu què hi dius, Ermengol?, vaig preguntar al seu marit. Però ell, tot i que era més escèptic i de vel·leïtat literària no en tenia cap, ni per a mi ni per a ell, ho aprovà. No tenien fills i jo havia esdevingut allò que de més proper hi pot haver a un fill; no era, doncs, exacte parlar de sacrificis en el sentit en què ho feia jo. Érem una família unida i, si un dels seus membres s’adonava que tenia unes facultats sobresortints que els altres no posseïen, era legítim i lògic que se li donés tot el suport moral i material possible. La Gabriela va riure i tot, i va dir-li que havia parlat com «el vell de la tribu». Vaig haver de cedir, naturalment, i la Gabriela va comparèixer aviat amb el seu feix de sobrets. Era una feina pesada i monòtona pagada a preu de negrer, i ho sé per experiència, perquè moltes tardes l’ajudava. De primer no ho volia, però vaig explicar-li que comprar-me temps per a escriure no volia dir que m’hagués de passar les tardes de cara a les quartilles, cap poeta no ho fa; se’m comprava temps per a somniar, per a pensar, per a netejar-me el cervell de les obligacions del despatx on al cap i a la fi, per modest que fos, fèiem una feina que obligava a concentrar-se, a foragitar el món de fora, aquest món que l’escriptor necessita ni que sigui només com a catalitzador dels seus processos. Després, però això no vaig dir-li-ho amb aquestes paraules, tot i que l’haurien complaguda, m’agradava estar amb ella; en aquell temps era potser la persona amb la qual més m’avenia; m’agradava de sentir-li contar coses, de la seva vida d’estudianta, del seu pare, que jo gairebé no havia conegut, del seu festeig amb l’Ermengol; m’agradava de penetrar en la intimitat que ella a poc a poc descobria, cada vegada amb més espontaneïtat. Des de l’acabament de la guerra havia dut una vida difícil, dura; de primer amb el pare vagament perseguit, molestat si més no per les seves activitats de periodista, tot i que el partit al qual pertanyia, l’Acció Catalana Republicana, era de tendències netament conservadores; va haver de renunciar, com ja preveia, a les seves funcions públiques i fins a l’hora de la seva mort va guanyar-se la vida en feines vagues, primer com a representant d’una casa del ram de tipografia i després en feines editorials mal pagades, amoïnoses i sempre insegures. Ella, la Gabriela, havia hagut de col·locar-se de dependenta en una sabateria, i després un conegut del seu pare, que obrí una botiga de papereria, se l’endugué amb ell. Era a Sarrià, i allí havia conegut l’Ermengol, que aleshores hi vivia. Mai no va confessar-me que havia comès un error, però la cosa no costava d’endevinar; abans havia festejat amb un altre xicot, durant poc temps, i pel que vaig comprendre les relacions no foren del tot platòniques, de manera que al matrimoni ja no hi va arribar intacta. Considerava que era una vida trista, i tenia raó; tot era trist, ofegat sota una capa de silenci per damunt de la qual només suraven les trompetes oficials que ens eixordaven. Perquè la tristesa no residia únicament en la vida particular, privada, sinó en la vida pública del país: era com si ens haguéssim ficat en un carreró sense sortida, i això ens marfonia. Moltes vegades, quan tornava de la feina, ja tard, perquè feia hores extraordinàries, l’Ermengol encara ens trobava al costat de la taula, xerrant i enganxant sobrets, però la seva presència tenia el do d’estroncar les confidències; era curiós, però la Gabriela em tenia més confiança que a ell i estic segur que l’Ermengol ignorava moltes coses de la seva vida, sobretot allò que es referia al festeig anterior. Ella s’aixecava amb un sospir las, resignat, es tancava a la cuina i des del menjador la sentíem feinejar. Per entretenir l’espera del sopar, de vegades em proposava de jugar a cartes, però a mi no m’atreien gaire aquells tutis silenciosos i sense emoció. I no perquè no m’agradés el joc, que m’agradava, però només quan s’hi jugaven diners. Per aquell temps, quan ja tenia divuit o dinou anys, fins i tot vaig afeccionar-me a asistir al frontó, i si no hi anava més sovint era perquè em faltaven els bitllets; feia una qüestió d’honor de lliurar tots els meus guanys a la Gabriela, la qual després decidia quina quantitat necessitaria jo per a transports, cigarretes i d’altres despeses personals. Però el frontó m’agradava fins i tot com a espectacle, o potser hauria de dir que allò que m’atreia era l’ambient, la febre dels jugadors, l’excitació, els crits, l’atmosfera densa de tabac, car en aquells locals era permès de fumar, cosa que no es podia fer als cinemes i als teatres. Tenia l’avantatge, d’altra banda, que l’entrada era gratuïta; el segon any d’assistir-hi, àdhuc vaig aconseguir un passi, cosa, si voleu, ben innecessària, perquè a la porta mai no demanaven res, però a mi em feia una il·lusió infantil de posseir aquella mena de patent d’habitual, de viciós. Els dies de festa els passis no valien, i a més la concurrència era tan augmentada, tan diferent, que amb una vegada en vaig tenir prou. La Gabriela no va saber mai res d’aquestes afeccions fins que molt més endavant vaig conèixer l’Eugènia, i fins vaig dur-la a casa; aleshores, quan algunes tardes me n’anava i la deixava sola davant la seva feina, es creia que sortia a passejar, a respirar la ciutat, a desintoxicar-me de les hores que, al matí, em passava tancat a les oficines de can Subiró; no m’ho hauria aprovat encara que li hagués comparegut cada dia amb les butxaques plenes de diners, cosa que tampoc no podia fer, perquè, tot i que el joc solia presentar-se’m de cara, altres vegades hi perdia bous i esquelles. Els guanys, cal dir-ho tot, sempre eren relativament magres, ja que jugava fluix, amb molta prudència, de vegades a mitges amb una dona que sempre anava curta de diners i que una tarda que només tenia una pesseta se m’acostà per proposar-me de fer entre tots dos una combinada, que li semblava infal·lible. Ho devia ésser, perquè el fet és que vam cobrar-la. Jo, en general, procurava evitar-la, ja que era una dona desagradable, sempre malforjada, pintada d’una manera cridanera i impossible, però ella creia que jo li duia sort. Per uns altres d’habituals amb els quals em tractava més o menys, vaig assabentar-me que era filla de família rica, i que ella mateixa havia viscut bé, confortablement, fins que l’obsessió del joc l’arruïnà. Ho havia deixat tot darrera la pilota blanca. Potser per això era una persona agrejada i, quan les coses no li anaven com volia, acostumava insultar les pilotaires; un cop, recordo que van haver de cridar-li l’atenció. S’havia abandonat de tal manera que ara hauria estat capaç de qualsevol desvergonyiment: si n’havia de treure unes pessetes amb les quals lliurar-se a la seva passió. Per desgràcia ja no era jove i, com que no es podia vendre, mirava de vendre les altres. Una tarda va comparèixer amb una noia alta i corpulenta, de rostre afable, la qual vaig saber que feia passar per neboda seva. A mi, ni va presentar-me-la, perquè no ignorava que també era un pelat. Però la protegida aviat se li emancipà i, al cap d’uns mesos, molt transformada, ara rossa i plena de quincalles, vaig tornar-la a veure amb un peix gros del ram del ferro que probablement devia retirar-la de la circulació. En conjunt, la fauna que es reunia al frontó era digna d’estudi, i anys després em proporcionaria més d’un espècimen per a les meves històries. De fet, allí vaig conèixer el primer novel·lista en actiu que veien els meus ulls, un xicot que començà a assistir al local precisament per ambientar-se i que acabà per deixar-hi les dents. I no és exageració: un dia em digué que s’havia venut unes fundes d’or per tapar un forat que havia fet a la casa on treballava d’ajudant del caixer. No n’encertava mai ni una i no tingué pas més sort quan entrà en relació amb dues noies de la casa que, al seu dir, podien explicar-li les combinacions que es duien entre elles; el xicot estava convençut que tot el joc era un simple «tongo», per emprar la fraseologia allí habitual. La novel·la que escrivia, però, anava endavant i un dia fins i tot me’n dugué un capítol i me’l va llegir a peu dret, al bar. Vaig tenir un desencís, perquè mai no se m’hauria acudit que hom es cregués amb dots de novel·lista i al mateix temps fos tan poc observador. No havia sabut captar res de l’ambient i, per si fos poc, el capítol era escrit en una llengua maldestra i molt encarcarada, com s’esqueia a un català que emprava un idioma manllevat. Sobre això àdhuc vam tenir una picabaralla que em valgué ésser tractat de retrògrad i d’ignorant. Em semblava sentir el meu germà. El resultat fou que ja no vam parlar més de literatura i, per tot el que sé, la novel·la mai no s’ha publicat. Potser va haver d’interrompre-la per falta de paper, perquè abans de fer-se fonedís, d’una manera sobtada i total, s’havia enfonsat tant que per a tapar un altre forat ell i un company, un dia, van haver d’instal·lar una parada al carrer de l’Arc del Teatre i de provar de vendre’s tota la roba que no duien posada. Per curiositat, ja que m’havien convidat a afegir-m’hi si en tenia ganes, vaig assistir a llurs manipulacions comercials, molt ruïnoses; en dues hores només van vendre una camisa i uns calçotets, a preus irrisoris. Un botiguer del barri els va deixar un caixó damunt del qual instal·laren la mercaderia, cal dir que encara força nova i vistosa, però tothom devia anar just de diners, car ningú no picava. Diu que a darrera hora, quan jo ja m’havia cansat d’aguantar-los l’espelma, van aconseguir de desfer-se d’una americana i d’unes sabates, però després s’ho van rebentar tot perquè entraren en un bar a celebrar-ho (ignoro què) i allí es van deixar seduir per un parell de sirenes de via estreta amb les quals van emborratxar-se. Al cap de dos dies, quan els vaig tornar a veure, encara els durava la satisfacció. No van dir, en canvi, i no vaig saber-ho fins un any més tard, una tarda que l’amic del novel·lista i jo coincidírem a la sortida d’uns orinadors públics, que embriacs i tot havien aconseguit d’enredar les dues noies i de furtar el portamonedes d’una d’elles. M’ho devia contar perquè ara ja havia passat tant de temps, perquè no teníem res més de què parlar i perquè l’individu en qüestió era una mena de vanitós que posava el seu orgull a fastiguejar els seus semblants. Un vespre gairebé l’havia vist barallar-se amb un noi molt tocat i posat el qual volia obligar a beure un vas de cervesa on ell havia tirat una oliva greixosa i d’aspecte malsà que tragué d’una paperina que duia i que devia haver comprat abans de ficar-se al frontó. Sí, era un altre món. Un món que a la Gabriela, sempre una mica senyora, li hauria repugnat; estic segur que hauria fet mans i mànigues per obligar-me a deixar-lo si, com de vegades em venien temptacions de fer, hagués comès la lleugeresa de confessar-li que el sovintejava. Era sorprenent que, a despit que vivíem tan units i malgrat l’ull gelós i protector amb què sempre em vigilava, ignorés gairebé tot allò que anava formant el teixit de la meva vida. Perquè també ignorà durant molt de temps la relació que tenia amb l’Harmonia, i això tot i que la dona vivia al mateix replà i que la discreció no li sobrava. En el fons cal convenir que era una noia de bona fe i mai no se li hauria acudit que aquella vídua, ja granada, pogués enllaminir un noi com jo. Però m’enllaminia, potser a falta d’una altra cosa, o potser perquè en la intimitat sabia treure’s anys de sobre a força d’alegria, de complaença i de generositat. A la seva manera, era una dona encara bella, sabia vestir i tenia una pell bruna i tibada sobre la qual els anys passaven amb molta lentitud. No és que el fet de saber vestir m’aprofités gaire, ja que sempre la veia nua o mig nua. Només una vegada vam sortir, i encara per encauar-nos en un cinema on vam fer cap per separat. Vam tenir poca sort, ja que ella hi va trobar una coneguda de quan era soltera i hagué de presentar-m’hi com un nebot del seu difunt marit, un individu del qual jo no sabia res, si no era que tingué una representació comercial que devia haver-li permès de reunir una poma per a la set, perquè l’Harmonia no treballava i, segons tota versemblança, vivia de renda. No ho vaig acabar d’entendre mai; la seva vida econòmica era bon tros misteriosa i a casa més d’un cop ho havíem comentat. Vivia senzillament, és cert, i la Gabriela pretenia que una dona sola no gasta gaire, però així i tot bé havia de menjar, pagava el pis, la llum, l’aigua i totes les factures de reglament. Quedava pràcticament exclòs que tingués un amic de diners; a casa seva no s’hi veien més pantalons que els meus i ella es passava hores senceres al cau, ocupada amb el pis, o sense fer res, mirant per la finestra. Això quan no feia visites pel veïnat, i en aquest sentit cal dir que àdhuc se la temia una mica; quan entrava en un altre pis ja no sabia com abandonar-lo. La cosa hauria estat explicable si s’hagués tractat d’una dona xafardera, però tampoc no ho era, la vida i miracles dels altres semblaven deixar-la ben indiferent; més aviat s’estimava bescanviar informació sobre arguments de pel·lícules i sobre drapets. D’això darrer fins me’n parlava a mi. Aquesta me la faré amb uns plecs aquí al costat, saps?, deia, i es llançava a una descripció exhaustiva de la faldilla que pensava estrenar properament. Un altre tema que li agradava d’explotar quan ens trobàvem sols era el del seu pes. Es pesava regularment dues vegades cada setmana i jo m’havia d’assabentar de quants grams havia perdut o guanyat i, en aquest darrer cas, assegurar-li que no se li notaven. Un tema més apassionant, que no sé si discutia amb els altres, era el d’un possible segon matrimoni, perquè, em deia, amb tu no m’hi puc pas casar, faríem riure… En vida del seu marit havia tingut dos avortaments espontanis, de la qual cosa li costava de consolar-se, perquè un fill li hauria agradat molt. Un dia que vaig dir-li que, si volia, també li’n podia fer un, gairebé es va enfadar; segons ella allò no admetia bromes. Però els homes fan tanta nosa de vegades, afegia. Ni ella mateixa no es devia entendre, volia i dolia, i mentrestant el temps passava i començava a fer-se vella. Més d’un cop se’m va acudir que hauria hagut d’haver-se casat amb l’Ermengol, ell li hauria donat tots els fills que hagués volgut i l’hauria empipada ben poc, perquè, a casa, hi passava les hores comptades. Al matí sortia a dos quarts de vuit i ja no tornava fins ben entrada la nit, perquè de dilluns a divendres s’enduia el dinar a la fàbrica. Naturalment, tornava rendit i ja només pensava a sopar i a anar-se’n a dormir. La Gabriela de vegades em deia que li semblava no ésser casada, però tot seguit, una mica penedida, afegia que la culpa, és clar, no era d’ell, sinó dels temps que l’obligaven a fer tantes hores. Tampoc no era l’única que es passava sola la major part del dia; a l’escala tothom treballava de valent, llevat d’en Fité, home de recursos que havia muntat un negoci productiu exempt d’impostos i gravàmens, un negoci que després dels dos primers anys rutllava com qui diu tot sol; arribà un moment en què el seu mostrari fou tan variat que ja només li calia anar traient còpies dels clixés. S’havia passat dos estius rondant per les platges i pels passeigs, fotografiant a tort i a dret banyistes mig despullades i noies assegudes als bancs públics. No és que no tingués el seu mèrit; en aparença mai ningú no s’havia adonat de res i la seva activitat no va sofrir ensopegades. Segons va explicar-me un dia que coincidírem a la tornada de Castelldefels, instal·lava una petita tenda plegable que duia a l’esquena, una tenda proveïda de tres finestretes minúscules, i de dintre estant disparava l’objectiu cada cop que alguna noia vistosa se li posava a tret. Aquesta era la seva tècnica de platja. La de passeig resultava més complexa i arriscada, perquè les fotos les havia de fer a cos net, donant la cara. Els diumenges eren el seu dia gran; amb l’excusa d’unes dotzenes de revistes i uns quants llibres de l’any de la picor, instal·lava botiga al Paral·lel, i cal dir que sempre hi tenia un mosquer de jovenalla entre el qual tampoc no faltaven senyors ben granats, tots remenant fotografies de xicotes que després mostrarien als amics amb aire fatxendós. Tothom qui volia per tres pessetes es podia comprar una promesa o una aventura. Amb el temps, la parròquia acabà per encarrilar-se i el negoci ja el feia des del pis. Però l’èxit l’havia de perdre. Un dia ja no en tingué prou, o potser l’exigència partí dels clients, no ho sé; el cas és que s’abandonà a coses més arriscades, de primer amb la complaença de la dona i de la cunyada, que eren els models que tenia més a mà i que fotografiava sempre amb la cara tombada perquè el pudor de les dues dones quedés salvat; després amb la interessada col·laboració de dues o tres noies que haurien fet qualsevol cosa abans d’ajupir l’espinada en una fàbrica o en un taller. La policia, quan arribà, s’endugué dues caixes de clixés. Però no devia endur-se’ls tots, car les dones van continuar el negoci pel seu compte, ara més discretes; la clientela, d’una manera o altra, mai no faltà. Un dels seus fidels, en Guadiana, era un casat grassó que procedia d’Alacant, treballava al meu despatx i recordo com va quedar d’atordit el dia que, mentre mostrava una sèrie particularment reeixida, vaig dir-li que sabia on l’havia comprada, i li vaig donar l’adreça amb pèls i senyals. Fins aleshores havia ignorat on jo vivia, perquè pertanyia a una altra secció de la casa i el nostre tracte era superficial. Males veus van fer córrer que les comprava per a la dona, de la qual hom pretenia que era poc normal, però tampoc no calia fer-ne massa cas, ja que per l’oficina sempre corrien informacions tendencioses que en Sorell, el seu distribuïdor, es devia inventar de cap a peus. La meitat del personal estava convençut que l’altra meitat era homosexual o tenia afeccions solitàries, i d’en Solergarriga, que era molt impetuós i conquistador, es deia que sempre portava un preservatiu posat per no perdre temps quan les noies que empaitava se sentien al punt dolç. Però la cosa gairebé acabà en desgràcia, perquè en Solergarriga, molestat quan un matí, en sortir del vàter, va trobar-se mitja nòmina abocada al seu darrera amb la intenció de comprovar si en Sorell estava ben informat, se les va emprendre amb la dona del bromista, d’amagat, o no tan d’amagat, perquè algú els va veure junts i s’apressà a escampar-ho pel despatx. Per tal d’evitar conflictes, l’empresa decidí traslladar en Solergarriga a la fàbrica que teníem a Esplugues; de passada, van haver d’augmentar-li el sou. Tot plegat m’obligava a viure en un ambient enervant; l’ambient que, segons diuen, es respirava a tot arreu; la gent, tancades les altres sortides, es concentrava en l’única cosa que no li havia estat negada: en el dret d’abusar de la carn. Però encara quedaven illes on es tenia la pretensió de pensar noblement i de plantejar-se els problemes amb calma. Amb massa calma, potser. Com feien els de la tertúlia de ca l’antiquari, on d’altra banda la majoria dels seus concurrents havien passat ja l’edat canònica. Em penso que vaig ésser el primer jove que hi tragué el nas, introduït per la Flor Natural que em vingué de terres americanes, i si no vaig sovintejar-la més la culpa fou ben meva; no m’hi sentia gaire bé. Ignorant i tot com era, em semblava que allí tot era pensat amb conceptes envellits, cosa que ja s’avenia amb el negoci d’en Morera, l’amo de la botiga, i que les il·lusions dels reunits els tapaven les realitats del moment que vivíem. Hi havia una gran tendència a discursejar; quan algú podia apoderar-se de la paraula, ja no la deixava fins que li faltava l’alè. I, a la fi, tot allò que havia dit hauria omplert un didal. Tots eren catalanistes de sempre, però havien defensat la pàtria des de les trinxeres ciutadanes, parapetats darrera taules on hom fumava moltes cigarretes, perseguia secretàries fàcils i prenia poques decisions. Ara, de decisions tampoc no se’n prenien gaires, de secretària no n’hi havia cap i les cigarretes eren consumides amb parsimònia; sense adonar-se’n, a tots els havia arribat l’hora de les asmes, de les bronquitis i de les malalties cardíaques. Tot era una mica depriment, i fins i tot els badalls es feien amb solemnitat. Però alguna cosa hi vaig aprendre: que la bona voluntat tota sola té el vol molt curt. I una altra, més positiva encara: que darrera nostre hi havia una història que ens feia costat, que ens prestava impuls i que, a desgrat de les aparences, no s’havia aturat; jo, els qui eren com jo, podien continuar-la. Ho discutia amb la Gabriela, i durant les tardes de sobrets, a les confidències no sempre gaire innocents, es barrejaven un bescanvi d’anhels, d’aspiracions, i les seves lliçons quan m’explicava, a la seva manera, és clar, en quin país havíem viscut, què s’havia fet i què s’havia aconseguit durant aquells anys anteriors a la guerra, en anys meus, perquè jo ja era al món, però que m’havien passat pel damunt sense pena ni glòria; aleshores era un infant per al qual existien només els jocs i l’escola amoïnosa, els renys i les carícies dels pares i la curiositat pel propi cos, pel propi ésser, pel propi créixer i despertar-se. I tot això encara interromput, modificat, soterrat per aquells esdeveniments terribles que no podia comprendre i que es traduïen en bombes que feien xisclar les dones, en obusos que ens deixaven sense sostre, en corregudes nocturnes i, després, en la presència de policies que s’enduien els homes, en mestres que donaven a llurs deixebles un primer exemple d’intransigència quan no els permetien d’expressar-se en la parla materna… El món que la Gabriela evocava i que ella havia tingut oportunitat de viure conscientment, en una edat propícia, quan totes les impressions queden profundament gravades en la cera verge del cor i del cervell, semblava un món en el qual l’aire tenia unes qualitats més pures i on respirar no era encara pecat. Jo no em cansava de preguntar, preguntes, val a dir-ho, que ella no sempre podia contestar, i les respostes a les quals ben aviat aniria a cercar entre les planes dels llibres que encara podia trobar per les botigues de vell i on abeurava la meva ànsia, no pas amb la intenció de viure dels rèdits d’un somni ara reduït a cendres, sinó amb el desig d’assegurar-me que, ni que fos una mica a l’atzar, havia escollit l’únic camí digne, l’única actitud que em permetria de realitzar-me. Aleshores començà a créixer, molt a poc a poc, una biblioteca una mica capritxosa, però que obeïa a una finalitat. Jo mateix vaig construir-me les prestatgeries amb unes taules de fusta que vaig anar a pescar a la fira de Bellcaire i que d’antuvi no feren gaire gràcia a la meva cosina. Ella tenia prevenció per les coses velles, procedents d’altres llars, de passats desconeguts; sempre li semblava que havien de contenir gèrmens de malalties terribles i misterioses, i per això de primer me les feia rentar amb aigua i sabó i les desinfectava amb un producte pudent que un adroguer del barri li venia. Jo no tenia tantes manies, però en canvi els objectes vells que en el curs de les meves visites a la fira veia escampats per les parades dels drapaires em provocaven una sensació de desassossec que mai no havia sentit quan, de criatura, sovintejava el magatzem del pare d’en Ferris. La meva imaginació forjava escenes gairebé melodramàtiques que precedien la dissolució de famílies per a les quals aquells objectes, aquells mobles, havien estat béns preciosos i estimats. I em semblava també estimar-los una mica per tot allò que havien presenciat i gairebé viscut, i que ara, als meus ulls, els donava una ànima. Era una actitud massa sentimental, morbosa, i potser calia veure-hi les conseqüències de la meva pròpia història, de la meva vida, tan curta encara, però tan plena d’esdeveniments esqueixadors. M’hauria agradat aleshores de tornar-me a trobar a casa, ni que fos en aquells baixos d’Horta, entre el pare i la mare i els meus dos germans, i refer, d’una manera més amable, una existència que en aquell temps m’havia revoltat. Ben mirat, les contradiccions se’m menjaven i no me n’acabava d’adonar. Ni la poesia no era un refugi, aleshores, i per això em devia costar tant d’escriure; és a dir, no em costava, però el resultat dels meus esforços rarament em deixava satisfet. Tot conspirava en contra meu, l’ambient, la feina, a la qual mai no vaig adaptar-me bé, les dones que coneixia i que accedien al meu tracte carnal, més grans que jo, mancades d’aquella ànsia secreta que fa l’amor més ple, més satisfactori, i que no té res a veure amb aquella mena de secret delirant que covava el cos de la Cati, experimentat i savi i, per això mateix, en darrer terme terriblement enutjós. No semblava que hi hagués res a descobrir, allí, perquè la ciència era pedant, innecessàriament complicada, i les respostes eren falsejades per un examen extenuant. El darrer dia que vaig veure-la gairebé la vaig odiar, i la ràbia fins em féu plorar, però ella també volia aquelles llàgrimes, ho volia tot, i tenia la cara desencaixada pel desig que la cremava i que es negava a satisfer. En el fons, ésser posseïda potser li repugnava; l’únic que devia interessar-li era un testimoni davant del qual lliurar-se a aquelles convulsions que la feien rebregar-se per damunt del llit mentre consumava un plaer solitari. M’hauria calgut una noia senzilla, com l’Harmonia, però jove com jo i innocent, algú amb qui descobrir els camins d’una unió que canvia secrecions però també sentiments de tendresa. Potser mai no ho aconseguiria del tot, perquè havia ensopegat i ara em caldria remuntar-me d’una caiguda, caiguda d’altra banda dolça i desitjable quan la vídua del viatjant em lligava estretament els molsuts braços al coll i les cames a l’esquena per donar-me, creia ella, tot allò que tenia. Afortunadament per a mi, la Gabriela acabà per adonar-se de la situació i, d’una manera o altra, aconseguí de foragitar-la; ella no m’ho va dir mai; només que s’havia cansat de viure sola i que tornava a casa seva, perquè encara tenia mare, però jo ja sabia que la meva cosina estava decidida a acabar aquell embolic. Al pis, vam viure potser dues o tres setmanes de silenci, precedides per una escena de crits i de plors en el curs de la qual va anar d’un no res que no abandonés aquella llar per sempre. Àdhuc l’Ermengol hi va intervenir, a la nit, en plegar, però ell amb més discreció, perquè no va tractar-me, com la Gabriela, de desvergonyit, de perdut; secretament, la situació potser fins i tot li feia gràcia i dues o tres vegades, en el curs dels dies següents, vaig observar que em mirava amb curiositat, però era natural que fes costat a la seva dona i tractés de fer-me veure que l’Harmonia gairebé hauria pogut ésser la meva mare. La Gabriela, és clar, sentia una gelosia de femella, no cal amagar-ho, i per això es desbordà amb aquells improperis que em ferien, i que no eren del tot merescuts; fet i fet el sexe ja em tibava i bé em calia satisfer-lo. Vaig negar-me a sentir-me avergonyit, a trencar d’una vegada per totes com ella exigia; amb mots tan contundents com els seus, vaig assegurar-li que era prou gran per a disposar de la meva vida i per a elegir les meves freqüentacions. A ella, els ulls se li omplien d’estrelles i estic segur que, si s’hi hagués atrevit, fins m’hauria bufetejat. Mocós, més que mocós! Però jo l’únic que em reprovava era la nostra imprudència; la finestra donava al celobert, davant per davant de la nostra, i l’hauria haguda de tancar, com fèiem sempre; encara no comprenc com ens en vam oblidar. Però el cop de timbre ens sobtà ja com una amenaça; a casa l’Harmonia mai no hi trucava ningú d’aquella manera impacient i rabiosa. Curiosament, fou aquesta mateixa impaciència del timbre que obligà la vídua a mig vestir-se i a acudir a la porta, cosa que mai no solia fer si trucaven mentre érem al llit. Jo, en sentir la veu de la Gabriela, m’hauria volgut amagar, però vaig comprendre que seria inútil, ella parlava ben clar, sabia que era al pis… Vaig agafar camisa i pantalons i mirava de posar-m’ho tot alhora quan la porta s’obrí d’una estrebada i la Gabriela es dreçà al llindar amb els braços alçats, com un àngel venjatiu. Era ridícul, i vaig dir-li-ho, però més ridícul era encara intentar discutir amb un camal posat i l’altre que s’arrossegava per terra. L’Harmonia s’havia deixat caure en una cadira des de la qual ens obsequiava, ben inconscientment, amb la seva nuesa, car la bata se li havia obert cap a la banda de baix del ventre i estava massa trasbalsada per posar-hi esment. Vaig sentir que gemegava: No et prenc res que sigui teu! Ridícul encara. Tot ho era una mica, i després la mateixa Gabriela hi devia caure. S’havia deixat endur per un impuls rabiüt que l’obligà a sortir de la seva acostumada prudència, de la seva discreta reserva, i, uns moments, va convertir-la en allò que odiava per damunt de tot: en una dona escandalosa que vessa el seu fel sense importar-li que d’altres orelles l’escoltin. I a fe que ens escoltaren, perquè a l’escala ja hi havia dues dones quan a la fi vaig abandonar el pis, seguit per ella; graciosament, com que no acabaven de saber de què anava, una d’elles encara s’atreví a preguntar: Què passa? Però la Gabriela entrà a casa darrera meu, em seguí al dormitori, on pretenia tancar-me i d’on fins i tot vaig intentar d’expulsar-la, oblidant que al cap i a la fi només era un hoste que vivia en una llar aliena. Era el primer trasbals gran que vivia i també vaig perdre una mica el món de vista, cosa disculpable. No ho era tant que l’hagués perdut ella i després, a soles, l’Ermengol potser intentà de fer-li-ho veure, perquè aquella nit, ben entrades les hores, vaig sentir que encara parlaven a llur habitació, ell reposadament, ella amb passió. A mi em consumia una ràbia sorda, car trobava injust que em tractessin com una criatura que ha comès una malifeta, i m’humiliava que la Gabriela, sense miraments per allò que jo entenia que era la meva dignitat, s’atrevís a ficar-se en assumptes que no haurien hagut d’afectar-la i que, ben a l’inrevés del que pretenia, no atemptaven, com insinuà, contra la meva salut. Sempre l’havia tinguda bona, la meva creixença fou regular i aleshores ja havia aconseguit la fita del meu desenvolupament físic, perquè mesurava un metre seixanta-vuit, alçada que ja no sobrepassaria. I tampoc no n’abusava, del sexe; la vídua i jo, ben just si ens vèiem un parell de cops cada setmana, i ella quedava aviat satisfeta. Contràriament al que la meva cosina suposava, jo sortia d’aquelles sessions amb el cap més despert, l’esperit més clar, alleugerit d’una frisança que no era purament física però que l’exercici amorós apaivagava. No li ho hauria pogut fer entendre mai i ni ho vaig intentar. L’endemà al mati ni la vaig veure, i a migdia em posà el plat a taula sense pronunciar paraula; ni va menjar amb mi. Però si esperava que em despenjaria amb excuses i acabaria per demanar-li perdó, anava ben equivocada: al seu silenci vaig correspondre amb el meu, i per això devia durar tant. De fet, les nostres relacions amistoses no tornaren a restablir-se totalment fins després de la marxa de l’Harmonia, i àdhuc aleshores restà entre nosaltres una reticència, una desconfiança que només a còpia de temps anàrem destruint. L’Ermengol, que en patia, un dissabte a la tarda que per atzar ens quedàrem sols, intentà de fer-me entrar en raó, parlà de la meva mare, la qual de passada pràcticament no havia conegut, perquè a casa, de casats, ells dos només van venir-hi una vegada, volgué fer-me veure que ara la Gabriela la substituïa i que per tant se sentia responsable de la meva persona; i jo vaig haver de callar, vaig haver de quedar-me al pap que les coses no eren tan clares com ell les imaginava i que les moixaines que la noia em prodigava de vegades eren potser fruit d’un altre sentiment, d’un afany de tendresa que la seva naturalesa reclamava i que no havia trobat en el marit. Per primer cop vaig sentir-me en fals, probablement perquè de sobte em descobria el valor suficient per a dir-me que entre la Gabriela i jo havia crescut una atracció que només de mi depenia que es convertís en foc abrandat. La mateixa rancúnia que ara m’inspirava m’obligà a fantasiejar en què succeiria si una tarda, aprofitant la nostra soledat propicia, allargava la mà per acariciar-li els pits o les cuixes, si li deia que la desitjava i que l’Harmonia només havia estat un pobre i insatisfactori substitut. Potser em rebutjaria violentament, espantada d’ella mateixa, però tal vegada s’avindria a la meva ànsia, hi cediria, i aleshores, darrera el fet consumat, podria satisfer alhora els meus sentiments vindicatius i dir-li que era pitjor que l’altra, perquè ella tenia un marit i, d’altra banda, gairebé s’havia compromès a tractar-me com allò que havia dit l’Ermengol, com un fill; si volia, gairebé podria acusar-la d’incest. Però ben aviat la maniobra em semblà massa baixa, massa vil, indigna de mi i també d’ella; en el fons era una dona noble i no tenia dret d’embrutar-la per un caprici. Si l’hagués estimada, estimada d’amor, hauria estat diferent, però aleshores ja no hauria esperat, probablement, que l’assumpte de l’Harmonia ens ajudés a posar les cartes sobre la taula. La meva única venjança consistí, doncs, a donar-li a entendre, pels meus actes, que a partir d’aquell moment volia que se’m reconegués pel que era: una persona prou gran, prou formada, per a desenvolupar-se amb independència, sense demanar-li permís ni consell. El tercer vespre, havent sopat, vaig sortir de casa, cosa que fins aleshores encara no havia fet mai, perquè sempre que sortia de nit era per acompanyar-la, en pla familiar. Vaig anar-me’n sense donar explicacions, amb l’aire tens i desafiador de qui espera que el contradiguin per saltar al coll de l’imprudent. Però no va dir res, ni el seu marit, el qual es limità a recordar-me que trobaria les claus penjades darrera la porta. Havia pensat fer un passeig per la ciutat, prendre cafè en qualsevol bar, però un cop a baix, al carrer, vaig decidir d’anar-me’n al frontó. Després la cosa es va complicar: a quarts de dues, quan sortia, una noia se’m va posar al costat, una noia que ja coneixia de vista, car també sovintejava el local, però amb la qual mai no havia canviat paraula. I aleshores, impulsivament, m’agafaren ganes de fer el ximple, de provar com devia ésser l’amor d’una dona pagada, experiència que no havia temptat mai. Per sort, aquella nit havia guanyat dues-centes pessetes, un cop desacostumat. Vam beure un conyac en un establiment del Carrer Nou i després ens tancàrem en un meublé del veïnat. És clar que va ésser un error, perquè ella era rapaç i antipàtica, eficient com una màquina i, si és possible, encara més freda i impersonal. No hi feia res; amb aquell acte, que per primer cop em semblà nauseabund, aconseguia el que volia, el que havia volgut sense proposar-m’ho conscientment: fer acte de perdut, cridar, ni que només fos a soles, la meva revolta contra la tirania de la Gabriela. Però encara no en tenia prou; aquella mitja hora de dubtosa intimitat, en lloc d’apaivagar-me, m’enervà i, d’altra banda, no podia pas anar-me’n a dormir amb aquell mal gust a la boca. De retorn a casa vaig trucar, tot i que ja eren quarts de tres, a la porta de l’Harmonia; no em preocupava que els altres veïns em poguessin sentir, que els cops de timbre despertessin la mateixa Gabriela; vaig trucar fins que la vídua vingué al costat del cancell a preguntar, alarmada, què passava. Em va obrir amb els ulls encara plens de son, però el seu llit era càlid i l’amor que em donà fou dolç i profund com d’habitud. De nit, mai no hi havia estat, a casa seva, però a partir d’aquell moment encara vaig fer-li cinc o sis visites, i més li n’hauria fet si no hagués marxat. Va fer-se fonedissa un divendres a la tarda, després de donar-me la seva adreça nova per si algun cop la volia visitar. Però tots dos sabíem que allò era el final. La meva cosina i jo vam tornar a viure uns dies tensos; tots dos pensàvem el mateix, però ni ella ni jo no ens atrevíem a plantejar la batalla. Vam callar, confiant que el temps acabaria per fer-nos veure tot aquell afer exactament com el que era: una pura ridiculesa. Els nous veïns que s’instal·laren al pis quinze dies més tard eren un pare i una filla de vint-i-dos o vint-i-tres anys, una noia desagradable que sempre duia uns vestits molt llargs i que, hivern i estiu, es protegia les canyes dels braços amb unes mànigues que li arribaven fins al canell; amb el temps vaig saber que pertanyia a una associació religiosa. No sé per què, la Gabriela semblà intimar-hi una mica, tot i que ella tenia una mena d’antipatia natural per tot allò que fes ferum d’església. Jo, en canvi, no la podia sofrir i, sempre que la trobava a casa, procurava deixar escapar algun mot gruixut per tal de foragitar-la. En general, ho aconseguia. Cal dir que no era difícil; mai no he vist persona més espantadissa. És a dir, llevat d’en Grau Vilalta, un poeta que havia conegut a casa l’antiquari, jove encara, perquè no devia passar dels quaranta anys, però llepafils com una imatge de sagristia, o pitjor. Feia uns versos eteris, tan estúpidament sublims, que un dia que li’n vaig sentir llegir un gairebé em vaig marejar. Era un hipòcrita que parlava de la il·lusió que fa veure sorgir un poeta nou, amb totes les possibilitats d’aventura que això suposa, però que en el fons estava convençut que tots aquells que venien darrera seu perdien el temps, perquè ell ja ho havia dit tot, i ho havia dit d’una manera perfecta, definitiva. Sempre parlava com si tingués la boca plena de vaselina, s’expressava en termes falsament franciscans i creia, no cal dir-ho, que s’ha d’estimar el proïsme encara que el proïsme sigui un enemic implacable que ens trepitja sempre que pot. Potser va ésser per reacció contra aquest procés de decadència que tota la seva persona anunciava que vaig començar a escriure una sèrie de poemes patriòtics molt clars i entenedors, en un llenguatge vulgar, directe; vaig llegir-li’n un i, com era d’esperar, li va desplaure. De fet, caldria dir que va esfereir-se. En fi, totes dues coses, perquè el disgustaven l’idioma tan poc refinat, la forma versilibrista, i l’espantava la vehemència dels meus sentiments, tot i que, com digué, ja es feia càrrec que era molt jove i que la joventut, etc., etc… No va dir res d’original. Ni fou original tampoc la defensa que féu del vers clàssic, cesurat, apamat, ben rimat, ja que temps a venir havia de descobrir, cosa que ignorava aleshores, que parlava per boca de Paul Valéry; no se li va ocórrer de citar-lo ni una sola vegada, potser perquè era d’aquells que creuen que el patriotisme consisteix en primer lloc a esborrar els altres pobles. Jo, en canvi, sentia una gran curiositat per tot allò que es feia i s’havia fet fora de casa, i rarament podia satisfer-la, no sols perquè els llibres bàsics eren introbables (no entrava gairebé res i el poc que entrava duia uns preus que cremaven), sinó perquè aleshores encara no havia tingut ocasió d’aprendre cap idioma. Treballosament, em mig defensava amb el francès, iniciat a l’institut i que després vaig mirar de perfeccionar pel meu compte, anàrquicament. L’italià i l’anglès van ésser més difícils, perquè vaig començar com qui diu de zero, sense saber-ne ni un borrall; per espai de dos anys i mig vaig dedicar-hi pràcticament una hora diària amb l’ajuda de diccionaris, gramàtiques i les obres d’Oscar Wilde, comprades de vell al carrer de la Boqueria. Però el món que aquests coneixements havien d’obrir-me trigava a fer-se’m present. El país ja feia anys que s’havia tancat a tota aspiració universal, els corrents de fora eren combatuts, ignorats si més no, i les obres més representatives s’havien de llegir d’amagat. De novel·les, en podia llegir algunes a través d’en Guirau, un company de treball que tenia un germà a l’Argentina i, de tant en tant, li enviava un paquet de llibres; de vegades no li arribaven, però sempre n’hi havia algun que passava, potser per distracció de la censura de duanes. En general es tractava de traduccions de coses americanes, del Nord, llibres forts, sobretot pel seu contingut social i eròtic, desastrosament traduïts i impresos en papers que semblaven d’estrassa. Començà a deixar-me’ls amb desgana, perquè jo vaig insistir; en el fons en Guirau era una mica purità, més que res de cara als altres, i encara més si els altres eren un adolescent com jo. El fet que també escrivís o intentés d’escriure no l’impressionava ni poc ni molt, de primer perquè ho feia en català, i ell era aragonès, en segon lloc perquè la poesia no li parlava; de fet, la literatura, llevat de les novel·les, el deixava ben indiferent. No es preocupava d’estils, ni de tècniques; únicament li interessaven els arguments, les històries, què deia ell. I com que havia de treballar en tres llocs diferents per a pujar la seva família, molt abundant, llegia a l’oficina, al vàter, al tramvia, a l’autobús on ens trobàvem sovint, ja que can Subiró era gairebé a Sant Adrià i cada dia hi teníem mitja hora de trajecte. Els passatgers del matí ens coneixíem tots, sempre érem els mateixos. El vehicle s’arrossegava lentament per la carretera del Poblenou, embussada per un trànsit immens que obligava el conductor a frenades violentes i projectava els pobres usuaris l’un contra l’altre. No que sempre fos desagradable, perquè de vegades teníeu la sort de veïnejar amb alguna noia físicament ben treballada, i aleshores hom s’hi deixava caure amb tota confiança. Dalt d’aquelles quatre rodes que aguantaven una carrosseria feixuga i ben necessitada de descans, més d’un festeig devia iniciar-se, i jo mateix estic segur que hauria pogut fer proposicions a una menuda que sempre baixava a la parada del carrer d’Espronceda. Mai no ens vam dir res, però tenia el costum de somriure’m i, si podia posar-se al meu costat, ho feia. Per dissort era molt garrella i baixeta, tenia una mica de bigoti i el cutis massa gras. M’agradava més una altra que vaig sentir que es deia Genoveva, però sempre anava ben escortada, cosa comprensible, perquè, sobretot a l’estiu, mostrava uns contorns que Déu n’hi do. N’hi havia d’altres, també; de fet, n’hi havia moltes, i hi havia dies que l’atmosfera es carregava d’uns efluvis femenins que marejaven. També se sentien, però, grans bravades d’all, i de suor de peus. Hi havia una mica de tot, tot més aviat enutjós, com sempre que es reuneix una multitud massa atapeïda. L’home, en massa, és prou insuportable. Ens queixàvem dia rera dia, i els més melindrosos sospiraven per un cotxet, com a Amèrica i a d’altres indrets en tenien els pixatinters i fins els mateixos obrers sense qualificar. Però a fora tot devia estar organitzat d’una altra manera; aquí, si tothom hagués tingut el seu vehicle, no hauríem pogut ni passar. Fos com fos, hom arribava a la feina matxucat, amb ganes de reposar i deixar llibres i correspondències per a una altra estona més propícia. El senyor Espurna, però, no ho entenia pas així, potser perquè ell sí que tenia cotxe i, per tant, sempre arribava fresc, carregat de dinamisme; sortosament, a mesura que les hores transcorrien, el seu entusiasme s’anava apagant. Era una mena de cavall sicilià, amb molta empenta quan sortia de l’estable, una mena de sprinter al qual les curses de fons trenquen les cames. O potser l’atordien els cigars que fumava, unes bigues immenses que començava a encendre de bon matí i que anava mastegant fins a migdia. Sota la finestra sempre hi havia algun obrer d’importació que esperava les puntes, perquè solia llençar-les al pati. Eren obrers desnerits, que als quaranta anys encara no semblaven haver completat llur creixença. És clar, havien passat molta fam, i continuaven passant-ne, però ara ja no era la mateixa mena de fam; alguns fins devien creure que havien arribat al paradís terrenal, o a la sala d’espera del cel, i els mateixos cigars del senyor Espurna els confirmaven en aquesta idea; als pobles respectius tothom devia haver fumat sempre cigarretes de les primes i, els dies de festa gran, un escanyapits. Nosaltres, proletaris de coll i corbata, ens tractàvem poc amb els operaris, perquè als tallers molts no hi havíem de fer res i ells tampoc no pujaven al despatx, ni els dissabtes, a l’hora del cobrament; el caixer els pagava a baix, on també hi havia una petita oficina annexa a la porteria. Si alguna relació teníem, era relació de transport públic, molt superficial, ja que preferien restar entre ells; nosaltres no sabíem què dir-los. Mai no vaig fer amistat amb cap, si exceptuem un peó, en Bernal, que venia del fons d’un poble amagat entre els replecs del Pirineu i que, després d’haver-li donat un dia una cigarreta, s’hi enllaminí i de vegades me’n pidolava d’altres si em veia amb el tabac a la boca. Vaig arribar a saber que tenia tres fills, que un d’ells sofria d’atacs epilèptics, que la dona també li malaltejava i que tots plegats vivien en una casa del carrer de Sant Pere on hi havia vint-i-tres famílies, una per habitació, amb el vàter i la cuina comuns. La dona, malalta i tot, duia la neteja d’un cine i ell feia hores en una impremta, quasi sense cobrar, perquè se li havia ficat al cap d’aprendre l’art d’impressor. Només somniava el dia que passaria a oficial, un somni que devia realitzar, car temps després deixà d’acudir a la fàbrica. També era possible que hagués decidit tornar-se’n al poble, a fer de pastor; ara que vivia a ciutat el sol pensament dels camps li feia venir salivera a la boca. Sempre contava misèries; a casa seva, pel que podia deduir, tothom havia mort de malures terribles, d’accidents, i la història, pel que els indicis deixaven entendre, encara no s’havia interromput. Quan me’l trobava, em passaven les ganes de queixar-me; en comparació sempre havia viscut com un rei, i trobava més acollidor el pis de la Gabriela, tot i la seva modèstia. Si més no, teníem una cambra per a cadascun i ningú de fora no se’ns ficava al vàter ni a la cuina, sempre nets, no com aquella comuna d’Horta on la gent deixaven papers per tots els racons i la tassa era tan ronyosa que sempre conservava rastres de merda. L’únic empipament, al pis de la Gabriela, era que el vàter s’embussava sis o set cops cada setmana, pràcticament, doncs, cada dia, i de vegades dos cops i tot, i per a desembussar-lo calia acudir al salfumant, a l’aigua calenta, a l’escombra que perennement muntava la guàrdia al costat de la porcellana. Sempre se sentia algú o altre que burxava. Un dia això va inspirar-me un petit poema festiu i força brut, cal dir-ho, que va desagradar profundament a la Gabriela, i que si hagués reflexionat una mica ja no li hauria llegit. No tolerava les indecències, que deia ella, i fins i tot els poemes amorosos la posaven una mica neguitosa; preferia una altra vena, aquella que traduïa sentiments confusos que s’expressaven a mitges o boirosament, els poemes que el seu autor treia d’algun fons ocult que tenia l’arrel en la infantesa, en nostàlgies de vegades una mica puerils, però profundes, humanes, estretament relacionades amb fets que ell mateix no havia acabat de comprendre però que d’una manera o altra l’havien colpit i deixaren rastres en la seva ànima. Però jo era un poeta versàtil: al costat del poema angoixat on parlava el dolor de la persona que coneix la infelicitat i que se sent sobrera, inadaptada si més no, hi havia els versos on les coses eren anomenades pel seu nom, on la realitat era un catalitzador de sarcasmes. Aquest doble vessant al qual no volia renunciar perquè em semblava que m’enriquia i que per altra part responia a una exigència del meu esperit esdevingué un trencacolls a l’hora de reunir un recull de cara a l’edició. Potser perquè ella col·laborava amb mi en l’elecció de les peces. Jo volia prescindir del contingut de cada poema, triar d’acord amb el seu valor poètic, d’allò que aleshores en deia impuls líric, però ella parlava d’una unitat orgànica que a mi em semblava encarada d’una manera superficial, perquè només es referia al tema i deixava de costat tècniques i valors exclusius. Vam remenar-ho durant molt de temps, sense pressa, car no en corria gens, i l’Ermengol era l’únic que, de moment, en treia alguna satisfacció; les nostres discussions el divertien; li semblaven, encara que ell no emprés aquest qualificatiu, bizantines. De vegades agafava un dels poemes escampats sobre la taula, l’examinava, el llegia pausadament, el full de paper a bona distància dels ulls, com si fos prèsbita, cosa que no era, i després d’una lectura dilatada acabava per declarar que no hi entenia res. I no podia capir, senzill com era, que no es tractava d’entendre, sinó de suscitar, de provocar un sentiment, una impressió de conjunt, fins i tot una disponibilitat envers el fet poètic que el lector interpretaria a la seva manera. La Neus, que sovint venia a casa i que en aquell moment ja tenia quinze anys, també en alguna ocasió fou cridada a pronunciar-se, no perquè la Gabriela o jo creguéssim que podia ajudar-nos, sinó perquè l’Ermengol devia pensar que com més seríem més riuríem. I no s’equivocava, car la Neus, a més de no entendre-hi res, confonia la poesia amb les lletres de les cançons de moda que aprenia al cosidor. Perquè encara no havia començat a treballar. Cal dir, ara, que el lleter i el meu germà sempre se li van portar molt bé, li pagaren uns cursos comercials i l’assistència a ca la modista, ja que, com deia em Francesc, en volien fer una dona completa. Ara estava acabant el seu comerç pràctic i als vespres assistia a un taller de costura on hi havia una dona que abans de la guerra havia estat monja i que en acabar-se les hostilitats es negà a tornar al convent. Continuava essent devota, però, i les noies sofrien la seva influència en forma d’escapularis, novenes i una ferotge persecució d’indulgències. No era, en canvi, responsable dels cuplets, els quals, ben a l’inrevés, tractava de combatre, sense gaire èxit, amb parts de rosari mastegades entre fil i agulla. Entre una cosa i l’altra la Neus es criava una mica bleda i no semblaven pas espavilar-la gaire algunes pel·lícules que de vegades, de temps en temps, li feia veure; o potser ho dissimulava, perquè el dia del casament del meu germà, que tingué lloc al cap d’un any de llicenciar-lo, va passar-se tota l’estona enrojolada. És clar que el personal present, amics sobretot del lleter i alguns companys de treball d’en Francesc, tenia l’acudit gruixut, i aquella tarda tothom va beure i menjar abundosament, dos fets que sempre inspiren el rei de la creació. També nosaltres vam assistir-hi, la Gabriela ben bé per compromís, perquè no podia negar-s’hi després que l’havien invitada i essent com era la més propera parenta del marit, excepció feta de nosaltres dos, els germans. Com que els acudits, sense ruboritzar-la, tampoc no li feien gràcia, va passar-se el dinar amb els llavis pinçats, s’entén quan no els obria per menjar. L’Ermengol s’ho va prendre amb més d’impuls i àdhuc es mig encaterinà amb una rosseta que es posà sopa amb el xampany i que ell va treure a ballar tres o quatre vegades. La Gabriela només va ballar amb el lleter i amb mi, i amb ell encara amb desgana perquè fins i tot aquell dia feia una mica de sentor de vaques. Jo, no cal dir-ho, vaig desfer-li els peus, però si més no, va dir, jo era un noi polit que parlava poc, amb discreció, i feia olor de colònia; això darrer era culpa seva, puix que em va comprar un producte que s’anunciava com a especialment baronívol i que després resultà d’una persistència lamentable. Els nuvis havien desaparegut havent dinat, un àpat que va tenir lloc en un restaurant de la Granvia, en un saló especial per a festes, noces i primeres comunions, com deia la propaganda de la casa. En Francesc, sempre ple d’iniciatives que em sorprenien, havia decidit que passarien la lluna de mel camí de la capital, i que després potser farien un tomb per Andalusia. Tenia mitges intencions d’assistir a les festes de Setmana Santa, perquè el matrimoni va celebrar-se set dies abans, festes que ell qualificava de tresor folklòric del nostre país. Com que era inútil, no li vaig fer observar que l’anava a cercar una mica lluny, aquest folklore. Em vaig limitar a preguntar-li si ja portava unes quantes saetas preparades, paraules que em van valdre el qualificatiu d’irreverent, amb l’afegitó que sempre seria una criatura, però després va resultar que la Miquela sí que en cantà una, cosa que no vam saber fins al cap de molt de temps, per unes paraules que se li van escapar. Es veu que l’ambient d’histèria col·lectiva l’havia suggestionada. Però no tot van ésser saetas: la noia tornà del viatge prenyada. La Gabriela, la festa més aviat l’entristí, potser perquè li feia recordar les seves pròpies noces, molt modestes, sense celebracions culinàries i sense altre viatge que una curta visita a Montserrat, car ni ell ni ella no podien permetre’s res més. De retorn a casa, ja tard, fins i tot plorà una mica, però vingué a fer-ho a la meva cambra, perquè no volia que l’Ermengol se n’adonés. És clar que potser no hi hauria donat importància, ja que, planer i convencional com era, possiblement hauria arronsat les espatlles abans de declarar que aquests espectacles sempre impressionaven les dones. A l’hora de sopar, entre dues queixalades, va dir: Bé, ara ja tenim una feina enllestida, com si hagués treballat molt en lloc de divertir-se amb la rosseta, i afegí: Ara fins que et casis tu. Però jo encara no havia complert els vint anys i no tenia cap intenció de mullerar-me: em guanyava poc la vida, estimava la meva independència, hi havia el servei militar entremig i l’únic que en aquell moment em preocupava de debò era trobar la manera de convèncer un editor que jo era un poeta amb l’obra del qual valia la pena de jugar-se uns quants diners. L’obra realitzada, per petita, per limitada que fos, em feia ja nosa. Com a tots els escriptors, em calia la prova de foc del llibre imprès per a acabar de prendre consciència de les meves facultats, si en tenia, i comprovar si allò que intentava de dir era vàlid i mereixia, doncs, l’esforç i la dedicació de tota una vida. Per sort, aviat ho sabria.