La Gabriela i jo acabem de dinar, una mica més tard que de costum, perquè en sortir de la fàbrica hem trobat que hi havia hagut un accident i la carretera era parcialment interceptada. Li he contat el que he pogut veure, i això deu haver-la distreta, ja que fins ara, a les postres, no em diu:

—Ah! Aquest matí t’han telefonat.

—Qui?

—Aquella noia, l’Eva.

Ho diu en un to recelosament despectiu, sense mirar-me, els dits ocupats a pelar la fruita.

—Era molt d’hora?

—No, prop de les dotze. Es deu pensar que no treballes.

Clavo mossegada al préssec, sense pelar-lo, perquè m’agrada de sentir entre les dents l’aspre vellut daurat pel sol.

—I què volia?

—Ja et pots pensar que no m’ho ha dit.

Consulto el rellotge.

—No sé si la trobaria…

Són les cinc ja.

—No et preocupis, prou que tornarà a trucar-te!

—Li has dit a quina hora sortia?

—No; no ho ha preguntat.

Talla un tros de polpa, se la fica a la boca.

—No sé què us deveu portar entre mans… ¿No en vau tenir prou, amb l’entrevista d’ahir?

—Es veu que no.

Però ella continua mirant-me, i jo afegeixo:

—Va acabar malament. Em va treure de casa seva.

Ella immobilitza el gest, un tros de préssec a la punta dels dits.

—Que et va…? No en vas dir res.

—No.

—Per què et telefona, doncs, ara?

—Esperava que ho fes.

—Què us va passar?

—És difícil de dir, i llarg.

Mig sospira, m’esguarda.

—Sovint, no t’entenc.

Jo m’aixugo les mans plenes de suc.

—Miraré si la trobo.

—De vegades tens molt d’amor propi, però d’altres cops…

No acaba, i jo em moc cap al telèfon, el despenjo.

—Totes aquestes dones només porten maldecaps.

—Quines dones?

—Ja ho saps. Estan mal acostumades, aviciades.

No contesto. He marcat el número i el timbre ressona a l’altra banda.

—No sé per què sempre has de caure en mans de… en fi, ja m’entens.

Jo dic:

—Seria igual.

—Què vols dir, igual?

—Que tampoc no t’agradarien si fossin d’una altra mena.

—Prova-ho i ho veuràs.

Somric, l’orella atenta al timbre que continua percudint.

—No hi deu ser.

—Jo no me’n preocuparia tant.

Penjo lentament, torno cap a la taula; ella s’ha incorporat per tal de recollir els plats. Senzillament, faig:

—Jo, sí; l’estimo.

M’ulla amb un esguard incrèdul.

—També estimaves l’Eugènia, em penso.

—No.

—Aleshores deies que sí. Tot s’ho fa la teva imaginació.

—No pas ara.

Col·loca un plat damunt de l’altre, agafa els ganivets.

—I ella?

—Em sembla que també.

—Però si et va treure de casa…

—Ha telefonat, oi?

—No vol dir res.

—Només pot telefonar per una cosa.

M’assec de nou a la taula, trec el paquet de cigarretes, n’escullo una.

—T’hi vas declarar, potser?

—No de la manera ortodoxa que tu et deus pensar.

Va ajupint-se, fins que troba la cadira.

—Ja t’he dit que no t’entenia, Daniel. No sé què vols…

—L’Eulàlia, vull. Ho acabo de dir.

—L’Eulàlia?

Faig petar el llumí contra el rascador.

—Es diu Eulàlia i, cosa que és més, ens coneixem de petits. Tu no sé si te’n deus recordar, perquè venies molt poc per casa, però durant una temporada va viure al pis de dalt, quan érem a Horta.

—No, no coneixia ningú, jo. ¿Però això què hi té a veure?

—Amb què?

—Amb el fet que… l’estimis.

—Res. Volia explicar-te una mica qui és.

Ella rebutja els plats cap al centre de la taula.

—No cal. Res de bo.

Expel·leixo una mica de fum, somric.

—Res de bo, tens raó.

Ella s’inclina endavant, prem el pit contra el caire de la taula.

—No veig com pots estimar algú amb qui has parlat dues o tres vegades. Perquè des de petits que no us devíeu haver tornat a veure…

—No; fins ara.

—Doncs no té sentit. Ni saps com és, com pensa… Aquestes coses no vénen de sobte.

—Per què no?

Però el meu somrís l’enganya, car tot d’una fa:

—Ah, ja ho veig! Una broma teva. Ganes d’enquimerar.

—Res de broma, Gabriela. No tens prou sentit de l’humor perquè et gasti bromes.

—Home, bé!

—És seriós. I sobtat, és clar. O gairebé sobtat, perquè l’altre dia, a cal dentista… No sé com t’ho podria dir. Començà a semblar-me pròxima, càlida… I no solament perquè fos bonica, que això ja ho sabia d’aquella nit que ens van presentar.

—Si és la que em penso, em sembla una noia com tantes. N’hi ha de molt més boniques.

—No dic que no. En tot cas, té el tipus de bellesa que em parla… saps què vull dir?

Ric:

—Sembla una mica immoral que et conti aquestes coses. Al capdavall ets una mica com la meva mare…

—No he volgut pas substituir-la mai, ja ho saps. No sóc prou vella per a això.

Sembla una mica picada, i jo preciso.

—No es tracta pas d’anys, sinó de la mena de relació que es crea entre les persones…

Em talla, fa:

—Sempre m’ho has pogut dir tot.

—Ja ho sé. I per això t’ho dic també ara, encara que em sembli una mica immoral.

—No pot semblar-t’ho si no ho és. Tot depèn del que hàgiu fet.

—No hem fet res. No parlava de fets, sinó de sentiments. Sembla que et costi molt d’entendre les coses, avui.

—Potser sí… De vegades m’enquimeres. Ets tan lleuger, tan confiat… Ella deu ser una aventurera qualsevol.

—Sí. És una noia rapaç, egoista, cínica… Té molts defectes. Però també és desgraciada.

—No és un motiu per a estimar-la.

Espolso una engruna de pa del meu davant, moc una mica les espatlles.

—No ho sé… De fet et contestava. Vull dir que una persona desgraciada no pot ser tan dolenta com sembla.

Deixo caure uns mil·límetres de cendra dins del plat on hi ha el pinyol del préssec, inclino el cap.

—I, si ho és, els altres la hi han feta. Hauries de conèixer la seva història… És a dir, ja la coneixeràs, perquè de tot això en sortirà un llibre.

S’incorpora breument, una mà sobre la taula:

—Sí, ja ho vas dir… Això és diferent.

—Què, és diferent?

—No l’estimes. En el fons…

Vacil·la un xic, però, com sempre, acaba per dir el que pensa:

—En el fons et serveixes d’ella.

—I de mi, i de tu, de tothom. Les novel·les es fan amb la vida d’algú o altre, per bé que de vegades no els coneguis. Sempre ens servim una mica dels altres, si ho anem a veure. Però ara es tracta d’una altra cosa.

Fito els ulls en les tovalles, tacades de vi per un extrem, torno a mirar-la i dic:

—La vull per a mi, Gabriela. Aquesta vegada no ens enganyem. I no em fa res que sigui allò que tu en diries una noia indigna, que hagi tingut amants, que s’hagi venut per una il·lusió. Potser no podia fer res més, tot la hi empenyia.

Ella té un gest gairebé irat:

—Ets tu qui va darrera d’una il·lusió. I ella s’aprofita que siguis un ingenu.

—Més ingènua és ella, si de cas. No puc donar-li res d’allò que es pensa que vol, que necessita. No sóc ric, ni poderós, ni influent, sap com penso, què persegueixo… Li ho vaig dir ben clar.

—Però no et creu.

—Per què no m’ha de creure?

Bellugo la cadira, esguardo cap a la finestra, més enllà de la qual un núvol blanc, inofensiu i esponjós, corre per l’horitzó blau.

—Però potser parlem per parlar. Al capdavall, no sabem què volia, quan ha telefonat.

Ella no replica, té els ulls clavats en els coberts bruts i una arruga se li dibuixa, vertical, en el front consirós. Només al cap d’una estona pregunta:

—Penses casar-t’hi, potser?

—No he pensat res, encara.

Desplaço els ulls cap als seus, em fico la cigarreta a la boca.

—Tot això té poc interès, de moment. La vull en les condicions que sigui.

—Les seves condicions, és clar…

—Les seves, les meves… No et creguis que hi pugui haver gaire diferència. Ni ella ni jo no som persones convencionals.

—Tu, sí; en el fons, sí.

—Com ho saps?

—Sempre has dut la vida convencional d’un xicot qualsevol. Has fet les coses que es fan a la teva edat.

—No dic que no. Però tu et refereixes al fet que no sóc un extravagant. Només que…

Callo, perquè el telèfon s’ha disparat; passa un segon durant el qual em limito a escoltar el timbre i a mirar l’aparell i, aleshores, salto de la cadira tot dient:

—Deu ser ella.

Però no l’és… De l’altra banda de fil una veu mascla i sonora em pregunta:

—Daniel?

—Sí…

—Sóc en Peralta.

Les paraules se’m precipitem, sorpreses:

—Noi, d’on surts? Encara et creia a França!

—Vaig arribar abans-d’ahir.

—I fins ara no dius res?

—Vaig trucar ahir al migdia, però no hi devia haver ningú al pis… I ja saps què passa, els primers dies vius atabalat, desorientat… Què fas, tu?

—Vols dir aquesta tarda?

—Aquest vespre, millor.

—En principi, res d’especial. M’havia de telefonar una persona, però… Per què no passes per casa?

—No puc, ara. Et deia aquest vespre perquè ens podríem veure una estona. He d’anar a la conferència d’en Prats, no me’n puc escapar… Has rebut la invitació, suposo…

—Sí, abans-d’ahir.

—Si véns, després podrem xerrar.

—Faré el possible… Tu et deus quedar aquí, ara, però?

—No, precisament. Només he tornat per uns dies. Me’n vaig als Estats Units… Ja t’ho contaré.

La Gabriela passa pel meu darrera, carregada amb els plats, i jo desvio un moment la boca de l’aparell, dic:

—És en Peralta.

—Sí, ja m’ho he pensat.

En Peralta fa:

—Com?

—No, res. Deia a la meva cosina que eres tu.

—Ah, saluda-la, eh?

—Sí.

—I vine. S’acabarà d’hora, em penso.

Mig ric, burleta:

—Però tu per què has tornat? Per assistir a conferències?

—Home, en Prats és un amic, no me’n puc escapar. M’avisà personalment.

—Està bé, ja ens trobarem, doncs.

—T’he de contar moltes coses.

—D’acord. Has escrit gaire, darrerament?

Sento la rialleta sorneguera que se li escapa.

—Molt temo que no. Noi, la vida fora és molt absorbent. I tu, què has fet?

—La vida, aquí, també és absorbent.

—Ja ho veig!

I riu de nou; riem tots dos.

—Ja en parlarem, tu.

—Sí, ja en parlarem. Fins després, doncs.

—Fins després, noi.

Penjo, faig un pas cap a la taula, però tot seguit torno a agafar l’aparell i marco un número. La Gabriela, que surt de nou de la cuina, pregunta:

—A qui telefones, ara?

—A l’Eulàlia. Potser ja ha arribat.

Però no, no deu haver arribat, perquè el timbre fa un escàndol inútil. Penjo i m’allunyo de la paret.

—En Peralta m’ha donat records per a tu.

—Em pensava que s’hi estaria més de temps, a fora.

—No… Se’n torna, però. Diu que se’n va als Estats Units.

—A què fer?

—Aquest vespre m’ho deurà contar.

Dono un cop d’ull al rellotge.

—Ens hem de veure a la conferència d’en Prats, però és d’hora. Fins a les set… Potser encara podria escriure una mica.

—Has de passar per casa d’en Sebastià, recorda-te’n.

—Ah, sí!

—Ha fet efecte, la injecció d’ahir?

Em mira la galta, afegeix:

—No se’t coneix gens, el flegmó.

—No. Pràcticament puc dir que no el sento. No devia tenir importància.

Agafo el paquet de cigarretes de damunt la taula i ella passa el drap per les tovalles, recull les engrunes.

—Em voldràs fer una mica de cafè? És a dir, un bon vas.

—Sí, ara.

Espero un moment, però, com que no diu res, me’n vaig cap a la cambra. No parla fins que ja tinc la mà sobre el pom de la porta.

—La deuràs portar, suposo…

Em vaig girant.

—L’Eulàlia?

—Sí.

—És clar. Però potser no de seguida. No ho sé. Al principi és possible que tot sigui una mica difícil. Preveig que discutirem molt, com ahir. I, qui sap?, potser ara ja s’hi ha tornat a repensar. Està acostumada a la seva manera de fer i algunes coses per força li han de venir costa amunt.

Ella es mossega un llavi amb les seves dents ben arrenglerades, cavil·losa, el drap encara a les mans.

—I no tens por de ser-hi desgraciat?

Moc el cap, faig petar els llavis en senyal de denegació. Després afegeixo, baixet:

—També ho sóc ara.

—Ja sé que mai ningú no està content amb el que té…

—No és això. Sóc desgraciat sense ella.

—Per culpa seva, doncs.

Ho ha dit amb una passió continguda, i per això faig:

—No és motiu per a retreure-li res. Sempre som desgraciats a causa d’algú, però això no vol dir que l’altre sigui culpable. També tu ets desgraciada a causa de l’Ermengol.

Em mira, sobtada.

—Ara ja no. Però deixem-ho, això.

Jo continuo, sense fer-li’n cas.

—I ell és un bon noi, treballador, de caràcter dòcil, honest…

—No vol dir res.

—Ja ho sé. I no ho he dit per ficar-me entre vosaltres, sinó perquè vegis que no són unes bones qualitats el que necessàriament asegura la felicitat. Potser l’Eulàlia és una noia plena de defectes… L’únic que cal és saber com encaixen amb els meus.

—Potser sí. Tu ets diferent, és clar.

Em fico una mà a la butxaca, redreço el cap.

—Tots som diferents; no sé a què et refereixes.

Ella replega el drap amb les engrunes, però no es mou.

—Ets un home.

—I això què vol dir?

—No res; pensava en mi.

Aixeca les tovalles per un extrem, deixa caure el drap damunt la taula. Gairebé precipitadament, afegeix:

—I després, no sé si perquè ets novel·lista, ho acceptes tot, com sigui… Potser perquè desenfoques la realitat.

Jo ric, sense gaire convenciment.

—És curiosa, aquesta interpretació. ¿Que no la desenfoca tothom? Només la podem veure en els nostres termes.

—Això no és desenfocar-la. Al contrari, desenfocar-la és no tenir un punt de vista, veure-la més amb els ulls dels altres que amb els teus.

—Ser comprensiu i no tenir criteri són coses diferents.

Ella es replega:

—Potser no m’he expressat bé.

Vagament atent a una remor que munta de l’escala, faig.

—No. Tu vols dir una cosa precisa, però hi dónes voltes… Com que ets exigent, vols que ho sigui tothom. Però hi ha moltes menes d’exigència; n’hi ha una que refusa i una altra que accepta. Ho entens, oi?

—No ho sé.

—Vull dir que hi ha una exigència que només s’interessa per l’essencial, que tolera formes… ¿Però què passa?

Ella també mira cap al corredor.

—No ho sé.

La remor ha augmentat, sembla sentir-se un plor de dona, mig submergit per altres veus.

—Potser algú ha pres mal.

—Ara ho veurem.

Gambo cap a la porta en el moment que algú camina amb precipitació pel replà, inicia la davallada de les escales. Darrera meu, la Gabriela suggereix encara:

—O potser s’ha calat foc.

—Cridarien d’una altra manera.

Obro el cancell i la remor creix immediatament en volum, en intensitat. Traiem el cap per sobre de la barana, però no veig res, llevat de les veïnes abocades com nosaltres i que s’interpel·len de replà a replà.

—Què passa?

Algú alça el cap.

—S’han endut les Fité.

—Les Fité? Qui?

—La policia, era.

Una segona dona diu:

—És per tot això de les fotos. Un d’ells s’ha presentat com un comprador i fins després no s’ha donat a conèixer.

—Els està molt bé. Això els ensenyarà…

Una altra veïna protesta:

—N’hi ha que fan coses pitjors i ningú no els diu res.

—No les abonareu pas?

—No dic que no estigui mal fet…

—I les donotes que sempre veies per aquesta escala!

—Jo trobo que fan molt bé de perseguir-ho…

—Prou de pressa que s’aprenen, els vicis.

—Uns altres s’haurien escarmentat.

—Potser es pensaven que perquè eren dones…

—Raó de més!

Vaig retrocedint cap a la porta, entro al pis. Una veu més aguda encara diu:

—Un bon càstig que els posaria, jo!

La Gabriela entra al meu darrera, tanquem. Jo mig ric:

—Ara totes parlen, però no havia pas observat que ningú hi hagués renyit.

—Sí, hi havia veïnes que no s’hi feien.

—Devien ser poques.

Ella reflexiona:

—No sé com hi ha gent que puguin ser així. Deuen estar malalts.

—Tots ho estem, cadascú a la seva manera.

—És el que deia, que ho acceptes tot, tu. Si…

Algú truca a la porta, amb els artells, tot i que hi ha timbre i funciona. Com que encara som al vestíbul, a la Gabriela només li cal allargar la mà.

—Ha vist?

És la noia del costat, excitada d’una manera estranya, les galtes vermelles.

—No, veure no.

Pregunto:

—Se les han emportades, les fotos?

—Ah, no ho sé!

Torna a adreçar-se a la meva cosina:

—La Gertrudis plorava, però diu que la seva germana encara els ha insultats… N’hi ha que sempre volen tenir raó!

—Potser en tenien, qui sap?

Es queda amb la boca oberta, els ulls esbatanats. La Gabriela la toca pel muscle.

—No li’n facis cas. Ja saps que sempre bromeja.

Però la Marta vol saber:

—Vostè ho trobava bé?

—No els n’havia comprada mai cap, de foto.

—D’altres ho feien.

—I no els han detinguts.

—Jo els detindria tots. Tanta culpa tenen els uns com els altres.

—I nosaltres també. Tots plegats en parlem massa.

Negligentment, afegeixo:

—De tota manera, una mica de sexe és bo. Tothom ho sap.

La noia diu, amb una boca molt prima:

—Tot són opinions.

—No ho crec; és una cosa comprovada. La gent sana duen una vida sexual activa, i no se n’avergonyeixen. Les repressions són dolentes, no troba?

No sap quina cara fer-hi, però la Gabriela s’apressa a auxiliar-la:

—Apa, no diguis coses. Més val que te’n vagis a escriure.

—Per què? A la Marta li agrada parlar de tot això…

Li somric, una mica insinuant, però després em tombo cap a la Gabriela:

—Recorda’t de fer-me el cafè.

—Sí, ara.

Les deixo plantades al vestíbul i m’endinso per la casa. En passar pel menjador dono un cop d’ull al telèfon, i tot seguit prossegueixo cap a la meva cambra. Darrera meu, la noia diu alguna cosa, però parla massa baix perquè l’entengui.

Ajusto la porta i avanço fins el balcó, que obro de bat a bat. Damunt la taula la màquina m’espera i, a una banda, hi ha tot un plec de quartilles que vaig escriure anit, fins tard.

M’assec, allargo els dits cap a les prestatgeries, on hi ha el cendrer, cerco una cigarreta i em quedo mirant les tecles negres. Obro el calaix de la dreta, en trec unes quantes quartilles blanques, en col·loco una a la màquina. Després espero de nou, fidel a un ritual. Sense pressa, pacientment, ordeno dintre meu pretèrites impressions, o allò que en perdura, basteixo frases inutilitzables que obriran un camí a la paraula oportuna i que sempre acabo per reconèixer…

El moment es perllonga, distret moc el carro de la màquina, faig pujar una mica la quartilla presonera, encreuo les cames més enllà de la fusta que corre per sota de la taula, deixo la cigarreta damunt del cendrer, des d’on la columna de fum s’orienta immediatament, molt recta, cap al sostre. Aixeco els dits i els enfonso en les tecles en el precís instant que, a fora, peta la porta del pis. La veïna se n’ha anat.