El pis on m’ha calgut pujar a peu a partir del cinquè és un sobreàtic construït amb posterioritat a la casa, ja una mica atrotinada, i té d’agradable que dóna a un terrat que l’Eva usufructua amb independència del terrat general que utilitzen els veïns i del qual el separa un breu parapet. Hi hem sortit un moment i ella m’ha volgut ofrenar el panorama ciutadà, una mica trist des d’aquell indret, des d’on es veuen moltes xemeneies de fàbrica, i en aquest dia rúfol que amenaça pluja; tots els edificis es precisen en una llum baixa però estranyament excessiva, que sembla interessada a fer ressaltar tares i nafres, sense oblidar l’excrescència de barraques que s’enfila per Montjuïc.

Després, però, a dins, ens oblidem de tot, perquè el piset, menut com és, resulta molt acollidor. S’obstina a mostrar-me la cuina-menjador, molt cinematogràfica com escau a una noia com ella, el dormitori, de tons clars i mobles funcionals, una altra cambreta, que ara per ara no utilitza ningú i on ella ha col·locat un armari immens que no cabia a la cambra de dormir, i finalment l’habitació d’estar on ara ens hem instal·lat, una peça allargada a l’esquerra de la porta del pis, i tota una paret de la qual és de fet una ampla finestra que comunica amb el terrat per una porta també vidrada.

—Beurem alguna cosa, oi? Vols que et faci cafè?

—Ja n’he pres un havent dinat, i a més és una mica tard; més m’estimo una copa de conyac.

—Com vulguis.

En un moblet recarregat de revistes, gairebé totes de l’ofici, i d’uns quants llibres, molt pocs, entre ells dos de meus, hi ha mitja dotzena d’ampolles i uns quants vasos i copes desaparellats. Deixa dos amples i incòmodes recipients damunt la tauleta insegura, perquè només té un sol peu, al bell mig, i m’aboca una ració generosa de Torres.

Després, amb la seva copa a la mà, s’instal·la al meu davant, en un tamboret baix que l’obliga a tenir els genolls alts i a reclinar el cos endavant. Jo sec en un sofà de molles blanes, damunt del qual hi ha estesa una manta de colors molt vius, falsament mexicana.

—Bé, com vols fer-ho, això?

—No sé… ¿Què t’estimes més, anar-me contant les coses a la teva manera o que et faci preguntes?

—Com et sembli. Tu ho has de dir.

Li allargo una cigarreta i ella deixa la copa a terra.

—De primer, potser que et faci unes quantes preguntes, doncs. Després ja t’encarrilaràs tota sola.

—No prens notes?

—No, per què? Em recordaré de tot, no et preocupis.

Abandono el paquet de cigarretes a un costat; encenem.

—Si no et fa res, et demanaria que em deixessis treure l’americana. Fa xafogor, aquí.

—Sí. També a mi m’agrada d’estar còmoda.

Ningú no ho diria. La brusa és folgada i baixa d’escot, gairebé sense mànigues, però duu una faldilla estreta i curta que l’obliga a vigilar els seus moviments.

Deixo l’americana penjada al respatller de l’única cadira que hi ha, al capdavall de la peça, em torno a asseure al seu davant. Li somric.

—Com que t’hauré de fer moltes preguntes delicades, potser que comenci per la més indiscreta de totes. Quants anys tens?

—Vint. No és cap indiscreció, això. Vaig néixer l’any 1940, el dia 16 d’abril.

—A l’estranger, em vas dir…

—Sí. A França.

—A París, potser?

—Sí. Em sembla haver-te dit ja l’altre dia que el meu pare va ser comissari de l’Exèrcit de l’Est durant la guerra. Havia estat un senzill obrer, no et pensis… Jo, és clar, ni el recordo. Era fill del Poblenou, com la mare, i de petits que es coneixien. Treballava en una fàbrica de productes químics, alguna cosa relacionada amb gomes i pneumàtics, no ho sé ben bé. Era fill d’una portera, fill natural… T’ho dic perquè vegis que no vull amagar res.

—Bona noia.

—Era socialista i després formà part de la Unió General de Treballadors, on fins i tot va tenir un petit càrrec segons la mare explicava… No te’n podré donar molts detalls, perquè ella també es va morir quan jo era molt jove, tenia només setze anys… gairebé disset, i moltes coses que explicava ja no les recordo bé; no m’hi fixava. Tot i que ja era casat des del 35, quan va venir la guerra va fer-se voluntari i se’n va anar al front d’Aragó amb una brigada. Després, quan va organitzar-se l’Exèrcit Popular, s’hi va enquadrar i…

—Però el lloc de comissari de l’Exèrcit de l’Est era un càrrec molt important, em sembla.

—No vull dir que fos comissari de tot l’exèrcit. D’un batalló, em penso. O d’una brigada, no ho sé, en aquestes coses no hi entenc gens. Sigui com sigui, es va comprometre massa per a quedar-se.

—Ja m’ho penso. I se’n va anar.

—Ens en vam anar tots. Vull dir que se’n van anar tots. Jo encara no havia nascut. De primer es veu que van viure en un camp, o en dos camps, perquè els van separar. Aleshores ells només tenien una filla, la Maria, que deu tenir set anys més que jo.

—Deu tenir?

—Vull dir si viu. Fa molts anys que no en sé res, perquè… Però ja t’ho contaré quan hi arribem; si no, ho embolicaria tot. La van tenir abans de casar-se…

S’inclina més, recull el vas, i també jo bec una glopada. Pregunto:

—Deus saber bé el francès, tu…

—Jo? No gens. O gairebé gens. ¿No veus que només tenia quatre anys quan vam tornar a Barcelona? A París ni havia anat mai a escola.

—Però vivies entre francesos.

—Això sí, però s’oblida. Mai no en devia aprendre gaire. I a casa, després de tot, més que res veia gent d’aquí… Vivíem una mica entre nosaltres.

—I com hi va poder anar, la teva família, a París?

—Algú del partit el va treure del camp, el va reclamar. No sé si se’n diu així…

—Em penso que sí.

—Es veu que va haver de fer molts oficis, però més que res treballava de rentacotxes i coses semblants en un garatge. La mare també feia feines, planxava…

—Per què vau tornar?

—Ja t’ho dic, ell es va morir. Però si no s’hagués mort també l’haurien matat els alemanys. Era d’un grup de la Resistència i un dia els de la Gestapo van venir a fer un escorcoll a casa. Però ell ja no hi era, o potser va ser casualitat que no el trobessin. De tota manera ja no va tornar a viure amb nosaltres.

—No el vau veure més?

—Jo ja no me’n recordo, però la mare deia que sí. No a casa, és clar; en una estació del metro.

Ha deixat de nou la copa, s’estira una mica les faldilles que li remunten, afegeix:

—Però tot això no caldria que t’ho contés, perquè tampoc no ho podràs publicar. Vull dir que va ser comissari i es va exiliar i…

—No hi fa res. M’ajuda a comprendre’t i a comprendre l’ambient en què vas créixer. Sempre és important. Potser la teva infància explicarà coses posteriors.

—Quines coses?

—No ho sé. Coses que poden sortir… ¿Com vau saber que era mort, si no el vèieu?

—Van avisar la mare. Ell es veu que ja malaltejava, sempre havia estat molt delicat dels pulmons i, per començar, segons deia ella, a la guerra ja no hi hauria hagut d’anar.

—Tuberculós?

—Bé… em penso que sí…

—No cal avergonyir-se’n, tu no hi tens cap culpa. També el meu pare en va morir, de la tuberculosi.

Mira cap a la paret de darrera meu, afirma amb el cap.

—N’ha mort molta gent, és clar… Però tot va ser culpa de la vida que duia. Quan va morir, a París ja no hi era, formava part d’un grup que sabotejava vies de tren, carreteres, dipòsits d’armes…

—Polvorins.

—Sí. Diu que vivien pràcticament a la intempèrie, en unes coves, però la mare tampoc no les va veure mai, perquè a ell l’havien traslladat a una casa de pagès, una masia que els servia d’enllaç.

Xucla la cigarreta, allarga el braç i la deixa sobre el cendrer que hi ha damunt la tauleta.

—El van enterrar allí mateix, al pati… La mare sempre deia que hauríem d’anar a reclamar-lo i enterrar-lo com una persona, al cementiri, però era massa complicat, mai no teníem diners.

Es queda pensativa, l’esguard girat cap a la finestra.

—Ara en tens.

—No sóc com la mare, jo.

Em mira, decidida, una mica dura.

—No és que tingui mal cor… Però em repugna això de potinejar ossos, treure’ls d’un lloc per posar-los en un altre. Per als morts totes les terres deuen ser iguals. No et sembla?

Assenteixo lentament, reclino els braços sobre els genolls.

—Sí, em sembla. I a la llarga sempre acaben per barrejar-s’hi. És insensat d’ocupar-se tant dels morts que ens són propers en el temps si després tractem com tractem els qui ens són llunyans. ¿No has assistit mai a la descoberta d’un cementiri?

—No. Com vols dir, descoberta?

—Quan era soldat, en un poble on vam estar destacats una temporada, uns pagesos que anivellaven unes terres, al peu d’un turó, van descobrir una necròpolis. Diuen que era un cementiri jueu, però això tant és. De primer s’ho van callar, van seguir treballant, i els ossos s’escamparen pertot arreu. Després, és clar, en van sortir ja massa i les autoritats i els serveis arqueològics i d’altres hi van intervenir. Van omplir una o dues camionetes, barrejant-ho tot, i se’ls van endur.

—Què en van fer?

—Vull suposar que els van buidar al cementiri local, en algun clot. Allò que volia fer-te remarcar és que a ningú no li interessava saber de qui eren i que una bona part van servir d’adob.

Torna a agafar la cigarreta, ja mig consumida, se l’atansa als llavis.

—De tota manera, pel que fa al pare, ara ni que volgués no el podria trobar. No sé de quina masia es tractava.

—És clar… després vau decidir tornar a Barcelona?

—Sí. Hi teníem una parenta, una tia de la mare. Però no va ser per això, sinó perquè ella, a França, s’hi enyorava. Mai no s’hi havia sentit bé, li costava de dominar la llengua i el clima tampoc no li provava; sempre plovisquejava. Totes quatre vam acabar per tornar, doncs.

—Totes quatre?

—Sí, les meves germanes, jo i la mare.

—Però quantes germanes tens?

—En tenia dues, la Maria que t’he dit i una altra, la Carme. Érem bessones, ella i jo, però es va morir de menuda. Me’n recordo molt poc.

Em quedo observant-la, sense acabar de creure allò que em passa pel cap.

—És curiós, però jo de petit vaig conèixer una família…

Brando la testa, incrèdul.

—Seria molta casualitat, però també eren una mare i tres germanes, una d’elles més gran i les altres dues bessones. I també vivien amb una tia de la mare. La tia àvia, que li dèiem nosaltres.

—Sí que és curiós…

—I més curiós encara que el pare, deien, havia estat precisament comissari de l’Exèrcit de l’Est, com el teu, i havia mort a l’exili. I una de les bessones, l’Eulàlia, també es va morir.

L’esguard se li encén una mica, inicia un somrís, el talla.

—Érem nosaltres, doncs. Però l’Eulàlia sóc jo.

—Com, tu? Si et dius Eva…

—Me’n dic ara, des que vaig començar a fer cine. El meu veritable nom és Eulàlia.

—I vivíeu a Horta, potser?

—Exacte!

Ara riu, avança tot el cos.

—¿Veus com et deia que em semblava que ens havíem vist en algun lloc?

Tots dos ens sentim excitats, ens inclinem l’un cap a l’altre a través del breu espai buit que ens separa.

—Però escolta, escolta… Fa molts anys, d’això. Quan us en vau anar, si de veritat éreu vosaltres, jo només tenia catorze anys.

—Jo en tenia set. Vam marxar perquè la tia de la mare…

S’atura, torna a riure, nerviosa.

—Ja ho sé, ara! Tu vivies sota nostre, als baixos!

—Sí…

—I tenies un germà més gran i una germana de la meva edat. Sempre jugàvem…

—Sí… És fantàstic! No sé com te’n pots recordar.

—Bé te’n recordes, tu.

—Però jo era més gran. Tu eres una criatura.

—Doncs ho recordo molt bé, i que eres de la pell del dimoni. Sempre m’estiraves les trenes i de vegades em donaves algun mastegot… Anaves amb el noi d’un drapaire…

—En Ferris.

—No me’n recordo, del nom.

Sospira.

—Quines coses!

—Bé, poc m’imaginava jo… Eulàlia…

—Sí.

Semblem una mica atordits i ens costa d’encarrilar-nos de nou. Ella diu:

—Ja deu fer temps que no hi vius, ara, a Horta…

—Des dels setze anys. Gairebé onze. El pare i la mare es van morir.

—I els teus germans?

—Ells viuen. En Francesc és casat i té fills.

—I la Neus? Es deia Neus, oi?

—Sí, se’n diu. Treballa de mecanògrafa.

—Em sembla que érem força amiguetes…

—És una mica més gran, ella.

—M’agradaria de veure-la…

Però ho diu sense convenciment, com per compromís amb ella mateixa, amb la nena que va ésser. Després s’aixeca, va fins a la cadira del fons i es queda mirant la reproducció impressionista que penja de la paret. Quan es gira, reflexiona.

—No sé si ara serà tan fàcil…

—Fàcil? Què vols dir?

—Això; aquesta confessió.

—No veig per què no.

—Ja no és el mateix. Ens hem conegut i… Em sembla que em farà vergonya.

—Però per què?

Torna, s’asseu de nou, les cames ben juntes. Diu:

—Aleshores era tan innocent…

—Ho érem tots dos.

—Sí, és clar. Això.

Pinça els dits sobre una imaginària volva de la faldilla, mou una mica el peu dret.

—De vegades m’agradaria tornar a ser una nena…

—Però no és possible, ja ho saps.

Mou el cap, assentint, continua lluitant amb la volva que se li escapa, aparentment, de les ungles ben manicurades. Seguidament, em mira de reüll.

—¿Saps que estava una mica enamorada de tu, aleshores?

Jo ric en fals:

—Però si eres una mocosa! Tenies set anys quan us en vau anar.

—No hi fa res. Enamorada potser és massa, ja ho sé… M’agradava que m’estiressis les trenes, encara que també em feia ràbia.

Esclafo la cigarreta contra el cendrer, inicio de nou una rialla:

—Llàstima que ara no en tinguis!

—Sí, llàstima.

Sospira per segon cop, més profundament que abans.

—Ja no en queda res, d’aquell temps.

Inclina el cap, es mira la mà.

—Res, ni família, ni amics, ni…

Però no acaba. Jo preciso:

—Amics sí: jo. Ho podem ser. Ja ho som.

—No ho sé.

—Per què no?

Allargo la mà, li agafo la seva i totes dues es queden en repòs damunt la seva faldilla tibada.

—Per què no?

—Ara som grans.

—I els grans no poden ser amics?

—De vegades.

—Amics o… més.

Però ella refusa amb el cap. Per si fos poc, afegeix:

—No.

—Per què?

—Em semblaria… em semblaria profanar alguna cosa.

—Això és ridícul.

—Potser sí.

—Al capdavall, és com si no ens coneguéssim. Mai no devies haver tornat a pensar en mi, no hi havia cap motiu perquè hi pensessis.

—Ja ho sé.

—Doncs?

Desenllaça la mà presonera de la meva, diu:

—Deixa…

I s’aixeca de nou, però ara no camina cap a la paret del fons, sinó que resta uns moments quieta, dreta al meu davant. Després es mou cap a la porta.

—On vas?

No em contesta; travessa el llindar i desapareix. Jo continuo mirant l’espai buit, desvio l’esguard cap a la finestra, més enllà de la qual el cel encara és més baix que uns moments abans. Maquinalment agafo el paquet de tabac, en trec una cigarreta, me la fico a la boca, però tot seguit la deixo caure sobre el cendrer, sense encendre-la. M’incorporo.

—Eva…

Rectifico:

—Eulàlia…

Silenci. Em moc fins a la porta i miro cap a les altres dues portes, tancades o ajustades.

—Eulàlia…

Faig girar el pom de la primera, el dormitori, i esguardo cap al llit, on ella s’ha ajaçat bocaterrosa, els peus una mica penjant. Torno:

—Eulàlia…

I avanço. Ella es mou, em mira per entre els cabells desordenats que li mig cobreixen el rostre.

—Ha estat un error…

Els ulls li brillen estranyament i no em costa de veure que es tracta de la lluïssor de dues llàgrimes. Dic:

—No ho entenc, Eulàlia… ¿Et fa res que et digui Eulàlia?

—No.

—No ho entenc, et dic.

—Ni jo.

M’inclino al seu damunt.

—Per què, aquestes llàgrimes?

Mou les espatlles, amaga el rostre. Jo allargo la mà cap a la seva espatlla, la hi toco, però ella es retreu. Les seves paraules m’arriben llunyanes, ofegades per la roba del llit contra la qual parla.

—Tu no saps… per quines coses he hagut de passar.

—M’ho imagino. I una mica, sí que ho sé. Davant meu no t’has d’avergonyir de res.

Es va girant, s’incorpora.

—Si és davant meu que m’avergonyeixo! Però és per tu, per culpa teva, que em recordes coses, que…

Té els ulls molt grossos, però semblen cecs, i és gairebé a les palpentes que allarga les mans cap a les meves.

—Val la pena? Digues, val la pena…

—Conta-m’ho tot, Eulàlia.

—Què vols que et conti? Que he dormit amb aquest i amb aquell, que…

—El que sigui, tot.

M’assec al seu costat, sobre el llit.

—Aquesta… aquest encontre amb el passat t’ha commogut, encara no sé per què, però aquesta emoció és bona. Ara seràs encara més sincera.

—Sincera per a qui?

—Per al teu públic.

M’esguarda, despectiva.

—Per al meu públic! Gent que només s’interessen per les xafarderies…

Replega les cames sota seu, a la meva esquena, i sento els genolls que em freguen els ronyons. Després diu:

—Està bé, tu vols fer un llibre.

—Si tu no vols, no. La idea de l’entrevista va ser teva.

—Ja ho sé.

Reflexiona, el front lleugerament arrugat.

—Jo pensava en una cosa convencional, és clar…

Somric, una mica trist, potser contrariat.

—De tota manera, ho serà. Tot ho és. Ningú no es pot explicar prou a fons, amb prou exactitud, perquè el resultat no sigui convencional.

—Si creus això, no sé per què escrius.

—Ho intento. Provo d’escapar d’aquest convencionalisme.

—I ara veus que t’has equivocat de porta.

—No ho sé.

M’entregiro, li poso la mà sobre la cuixa.

—Mai no he partit de la realitat com ara, només he fet… invencions.

—Això tampoc no és veritat. Tu no ets una invenció.

—Però m’invento quan escric. Sempre he escrit d’algú que era un ideal.

—¿I una confessió meva et sembla que t’ajudaria a escapar-te’n?

—Teva o de qui sigui. Sempre que sigui d’algú que ha viscut cap enfora, que no s’ha interrogat gaire.

Em fita, desafiadora.

—I si m’interrogo ara?

—No ho sé…

M’aixeco, incòmode. Tot és contradictori, perquè la realitat bruta tampoc no em serveix de res, i ara me n’adono, ara que em sembla que perseguia únicament aquesta mena de realitat. Dic:

—Provem-ho. Només ho podem saber si ho provem.

Em torno a asseure damunt del llit.

—Després, allò que importa de debò potser tampoc no és el que volem fer, sinó el conflicte, la tensió. Pot no arribar-se a cap resultat i haver-se aconseguit alguna cosa.

—Naturalment, no ho entenc.

—Sí, dona. Jo puc tenir una idea ben clara d’allò que em proposo, però el fet que sigui la meva idea no m’assegura que sigui vàlida, i menys encara que ho sigui el resultat, si surt d’acord amb aquella idea… L’obra no hauria d’aconseguir resultats en el sentit corrent del terme, perquè tots els resultats són provisionals. Més aviat hauria de plantejar problemes, exposar motivacions, causes, reflectir tot allò que en nosaltres hi ha d’inassolit, de mancat, i per què ho és. Te n’adones?

—No. Les coses em sembla que són més senzilles.

—Com?

—S’escriu una història, i prou. Una història que sigui interessant, que es faci llegir.

—Una història inventada. Ja t’ho dic, és el que feia.

Em miro les mans, afegeixo:

—Però una història inventada també és molt més que això. No hi hauria història sense conflictes, sense passions, i jo n’he de donar raó d’una manera o altra.

—No si la història no pertany a la realitat. Tu mateix ho has dit.

—No, no ho he dit.

Sacsejo el cap i em ric de mi mateix.

—No ho sé, què he dit. Perquè falta esbrinar si és més vàlid el sentit que jo dono a les meves paraules o la interpretació que tu, o un altre, en fa.

Ella té un esguard gairebé desesperat, sembla dubtar entre la rialla i el plor, però a la fi exclama:

—Ets impossible!

Referma l’esguard, reprovadora.

—Ja ho veig; tu ets un d’aquests intel·lectuals que corren ara, que tot ho posen en quarantena i, a còpia de voler filar prim, destrueixen les coses que toquen…

—No, dona. Es tracta precisament de reconstruir a partir d’unes altres bases, d’unes… D’acord, cal mirar les coses des d’un punt de vista crític i…

Però ella gairebé se’m precipita al damunt.

—No m’ho diguis! Jo no sóc un intel·lectual… per sort!

Replega més les cames, per acabar de passar-les pel meu darrera, les allarga fins que es queda ben asseguda al meu costat, la faldilla una mica arremangada sobre els genolls.

—Jo no en sé, de discutir així.

S’adona del meu esguard.

—Què mires?

Jo avanço la mà cap a la faldilla, l’arregusso una mica més, cuixes amunt.

—Tens unes cames molt ben fetes, Eva.

—Ara torno a ser Eva?

—Eva, Eulàlia, és igual. De totes maneres, tens les cames ben fetes.

En projecta una endavant, se la mira detingudament.

—No em puc queixar.

La deixa caure de nou contra el costat del llit, riu:

—Si tu ho dius, però, deuen ser-ho més que no em pensava.

—Per què?

—Perquè tu hi apliques un punt de vista crític; n’estic segura:

—Com te’n fots!… No més crític que tu, però. Estic convençut que has passat moltes hores mirant-te-les. Les cames i tot el restant.

Ella es burla:

—Les cames i tot el restant! ¿Què, també forma part de l’entrevista, això, o bé no consta en acta?

—Hi consta. Més ben dit, hi constarà. I moltes coses. És a dir, si prosseguim. Què decideixes?

Gairebé no vacil·la.

—Ara ja hem començat, tanmateix. I si…

Calla, abaixa l’esguard. Repeteixo:

—I si…

—No, no res.

—Sí. Què anaves a dir?

—Res, paraula. No em miris més les cames.

S’estira la faldilla, modifica una mica la seva positura. Tranquil·lament, dic.

—Ho deixaré per a més endavant.

—Com, per a més endavant?

—Ja en parlarem quan vingui el moment.

—No, no; ara. No m’agraden aquesta mena d’interrogants.

—Molt bé. Havia decidit fer també una descripció física teva, una descripció exhaustiva, saps?

—Em sembla que sí. M’ho vas dir per telèfon.

—Caldrà que et treguis tot això, perquè et pugui veure…

—Mira que bé! I com ho voldràs, per parts o tot alhora?

Jo replico amb tota naturalitat:

—Tot alhora, és clar. La descripció, però, per força haurà de ser per parts.

Ella salta sobre els seus peus, pregunta:

—I ho dius seriosament, tot això?

—Jo, sí.

Aleshores estén la mà i, quan li dono la meva, m’estira per tal de fer-me aixecar del llit.

—Vine. Més valdrà que tornem a la saleta.

—Aquí també s’està bé.

Però de sobte la subjecto per les espatlles, molt a tocar meu.

—Què et penses?

—Què m’he de pensar? Què pensaries, tu?

—Mai no et posaré la mà al damunt, si tu no vols. Ho he fet, fins ara?

—No… Sí! M’has aixecat les faldilles.

—Ah, això!

—Està bé. És diferent, ho reconec. Però així i tot més val que tornem a la saleta.

Mig arronso les espatlles i l’un darrera l’altre travessem la porta, el breu rebedor, l’altre llindar, on ens torna a acollir un cel que sembla que truqui contra els vidres de la galeria, silenciosament, però, perquè aquí fins i tot les remors del carrer i del Paral·lel arriben esmorteïdes i distants.

Indico el tamboret que ella havia ocupat.

—Deixa’m seure aquí; el sofà és massa tou.

—Vols més conyac?

—Posa; una mica, només.

Allargo la mà cap a les cigarretes, n’encenc dues i després li’n dono una. Ric:

—Com al cine.

S’asseu al meu davant, una mica de gairell, i no tarda a replegar una cama sota l’altra. Jo miro al meu entorn, comento:

—M’agrada, el teu piset…

—Una mica solitari, no trobes?

—Si a tu no et fa res…

—No; m’agrada. Més que viure a la pensió on era abans.

Riu, tot sacsejant el cap.

—I quina pensió!

—Ja m’ho contaràs, també. Ara, si vols, podem seguir per on hem acabat.

—Ja no sé què et deia…

—Sí, que tu, la teva mare i les teves germanes vau venir a viure aquí en morir-se el teu pare. Amb una tia d’ella.

—Ah, sí!… Ja les vas conèixer.

—Me’n recordo poc. Una dona malhumorada, em sembla…

La miro de reüll, l’expressió vagament somrient, i ella m’interroga amb l’esguard, curiosa.

—Pensava en una cosa… ¿Ho saps, que li deien «la Racons»?

—No! Per què?

Però ara resulta una mica difícil de dir.

—Bé… Sembla que no era gaire endreçada. Vull dir amb la casa.

Molt de pressa, afegeixo:

—Ara, que quan vau venir vosaltres a viure amb ella, tot va canviar; la teva mare era tot el contrari, molt neta.

—Ho va ser sempre; per desgràcia mai no va tenir un pis com li hauria agradat; vull dir que reunís condicions. En deixar la tia…

—No la vau deixar. Es va morir.

—Sí, això. I ens van treure del pis. Tens raó.

Li ha caigut una mica de cendra sobre la faldilla, l’espolsa amb els dits mentre insinua un sospir:

—És tan fàcil, ser inexacte!

—Sí, molt. Per cert, de què vivia, ella? Mai no ho vaig saber, em penso.

—Si vols que t’ho digui, tampoc jo no ho sé!… És a dir, per algunes coses que havia arreplegat, dedueixo que tenia una petita renda, una quantitat mensual que va deixar-li un… un amic. Es veu que pensava casar-s’hi, quan eren joves, i ell, després…

Mou el cap, fita els vidres que hi ha al meu darrera.

—Quina família més terriblement immoral, la meva! El pare fill natural, la tia àvia amb un amic… o amics, qualsevol ho sap; la Maria amb el seu viatjant, i jo…

Paladejo un glopet de conyac i la miro per damunt del viu de la copa.

—Però no la teva mare…

—No oblidis que va fer Pasqua abans de Rams. És clar que després sempre va ser molt honesta. Fins on jo sé, naturalment! Recordo que quan érem petites havia de treballar molt, feia feines. Tenia dues o tres cases particulars i també una casa de cites. Més endavant va poder entrar en una empresa on fabricaven joguines, nines sobretot. Però aleshores ja ens n’havíem anat al carrer de Castillejos. La Maria també treballava en una fàbrica, però guanyava una misèria i ella i la mare sempre es discutien pel jornal. Només li’n donava una part, perquè aleshores havia començar a festejar i sempre volia comprar-se colorets, pintallavis, quincalleria, roba… Només penses en tu, egoista!, li cridava la mare. Jo sempre anava amb el mateix vestidet, només en tenia un, però no em feia res; en canvi els seus crits m’estamordien. Totes dues eren una mica malcarades, cadascuna a la seva manera. Com la tia. Em penso que jo sóc l’única dona de la família que no ha sortit del morro fort. I així i tot… Perquè, no et pensis, també tinc els meus moments, les meves rebequeries…

Li pico l’ullet a mitges.

—Una cosa molt pròpia de la gent amb temperament artístic.

—Sí, riu-te’n! Si tant temperament tingués…

Però no acaba, agafa també la copa de conyac, hi humiteja els llavis.

—En tot cas, llavors era una noieta més aviat tímida, fàcil d’esporuguir. Potser la misèria em tenia una mica atordida. Perquè en vam passar molta, ja t’ho puc dir. A la mare, quan feia feines, li pagaven no sé si deu rals l’hora, i ja saps com anava tot… Només et diré que després no he volgut tornar a menjar mai més patates. Les vaig arribar a avorrir! Ara, salades i encara!

Deixa la copa, pensarosa, perduda en les seves evocacions.

—Per si fos poc, ella malaltejava i aleshores encara no hi havia això de l’assegurança obligatòria… Tenia alguna cosa al fetge i recordo que moltes vegades l’acompanyava a un consultori que devia ser de l’Ajuntament, i també a l’Hospital del Sagrat Cor. S’anava agrejant més i més, és clar, i després es feia uns tips de plorar… La Maria se li’n reia, mai no va tenir cap delicadesa, era egoista com ella sola.

—¿No va acabar casant-se amb aquell noi amb qui festejava?

—No; van renyir. Però al cap de poc va començar a sortir amb un altre que deia que era viatjant. Ho deia ella, perquè mai no el va portar a casa. Després va resultar que era casat i tot, i ella potser ja ho sabia des del principi i per això no ens el feia conèixer.

Calla un moment i tot seguit, amb simplicitat, afegeix:

—S’hi va escapar.

—Després de morir-se la vostra mare?

—No; abans.

—Devia ser molt jove…

—Mira, de seguida ho sabrem. Quan la mare va morir, jo tenia gairebé disset anys, i ella me’n duia set. És de la teva edat, doncs… Com que ja en feia més de tres que s’havia escapat, en devia tenir vint.

—I no vau fer res?

—Com, res?

—La podíeu fer buscar. Era menor.

—No ho sé… No se’ns devia acudir. O la mare no va voler. Va dir que no li’n parléssim mai més. Que no li’n parlés mai més, vull dir, perquè la Carme feia anys que era morta, va morir a Horta.

—Sí, ja ho sé.

—Ens vam quedar ella i jo soles. Aleshores gairebé no treballava gens, ja; havia hagut de deixar el taller i quan podia tornava a fer feines. Jo feia d’operària en una casa de ràdios, a la secció de bobines, i…

Aixeco una mica la mà, la interrompo.

—Devies anar a col·legi, abans… Et deixes moltes coses.

—Sí, vaig anar a col·legi, però molt poc. Per això sóc tan ignorant, encara que després he mirat de recuperar-me una mica. En total, em penso que només vaig anar-hi cinc anys, dels set als dotze, i encara no sempre. Tampoc no m’agradava, i com que a casa no hi havia ningú per a controlar-me gaire… Feia moltes festes, algunes perquè volia, d’altres perquè la mare no estava bé. En la Maria, no calia confiar-hi.

—No hi anaves, quan vivíeu damunt de casa?

—Vaig començar a anar-hi, però només uns mesos. D’aquella escola gairebé me n’he oblidat del tot. Era oficial, de l’Ajuntament, em penso, i la mestra era molt jove, només devia tenir divuit o dinou anys. Em sembla que totes plegades li fèiem una mica de por, i per això ens castigava molt. No vaig arribar ni a aprendre-hi de llegir. La cosa que recordo més bé és la ferum que feia la classe. Ja saps com era, aquell veïnat. Vull dir que hi havia molta gent bruta, bruta i pobra, i entre tantes noies… Després la pudor que sempre venia de les comunes, que eren a tocar mateix de la classe. Quan hi penso, encara em sembla sentir-la. Ara que no et pensis que l’altre col·legi fos gaire millor, no. Eren uns baixos, amb el terra de fusta, i sempre en sortia pols, encara que ho reguessin. De vegades, si la mestra havia de sortir un moment de classe i nosaltres començàvem a moure brega, s’aixecava una polseguera tan espessa que gairebé no ens vèiem les cares les unes a les altres. Un dia va venir un inspector per examinar els empostissats, però mentre jo hi vaig ser no van fer-hi mai res. Si fins i tot tapar una gotera els costava una mesada!

Calla, s’acosta la cigarreta a la boca, s’inclina cap enrera i fa:

—Però tot això no té cap interès.

—Sí que en té. Tot ajuda a fer de nosaltres la mena de persones que som.

Es toca el genoll, la faldilla.

—T’asseguro que l’escola no em va marcar gaire. Potser pel que et deia, que hi vaig anar poc i poc seguit.

—Devies fer-hi amigues…

—Sí… És un dir, perquè ja no ens hem tornat a veure més. Només una, i encara era més coneguda que no pas amiga, perquè de moment no la podia recordar; va venir a veure’m fa potser sis mesos. M’havia reconegut en una pel·lícula i volia que li presentés algú… Amb qui més anava era amb una que es deia Mercè i que tenia una cama una mica més prima que l’altra. Se li havia mort la mare feia temps i vivia sola amb el seu pare, un home que tenia una mica de sant i una mica de dimoni. No es va voler tornar a casar per no donar una madrastra a la seva filla, i ell la pujà, es preocupava de la casa, feia el menjar, anava a la compra, rentava la roba… tot.

—Aquesta deu ser la part santificable. I l’altra?

—Li agradaven massa les faldilles. En tot el veïnat no hi havia una sola dona segura, perquè no respectava que fossin casades o solteres. Tot sovint li havia tocat el rebre i una vegada, poc abans que jo deixés el passadís…

—El passadís?

—En dèiem així. Eren unes botiguetes o uns pisets de planta baixa que s’allargaven a les dues bandes d’un corredor que després torçava cap a un costat i feia una placeta. Nosaltres vivíem a la darrera casa del passadís, tocant a la raconada… Una cosa pintoresca, si no hi havies de viure; amb tots els safareigs a la banda de fora, mig dissimulats a l’estiu per emparrats de mareselva, de campanetes… Els veïns havíem de penjar la roba en tot de cordes i filferros que lligàvem als ràfecs… Quan feia bo, de part de nit, la gent sortia a prendre la fresca, ens assèiem a terra o en cadires baixes, i de vegades hi havia algú que treia una guitarra o un acordió i tocava. Al pare de la Mercè li agradava de cantar, i ho feia molt bé; tenia una veu dolça, una mica pastosa, insinuant, i potser per això les dones hi queien tan fàcilment. Som tan bledes!

Somriem vagament tots dos, però no faig cap comentari.

—Com et deia, doncs, poc abans que deixés el passadís, una nit li van trencar un braç. Algú el va arreplegar en la fosca, dos devien ser… L’hi van retorçar fins que l’os petà. No va saber dir qui li ho havia fet, perquè la nit era molt negra i després tampoc no devien viure al passadís; tenia embolics a tot arreu. Algun cop, no gaire sovint, duia dones a casa, però, això sí, sempre que la Mercè no hi era. Ara que ella ja ho sabia. Ho sabíem tots nosaltres, i ella…

Calla gairebé en sec, s’entregira per agafar la cigarreta, però aleshores descobreix que s’ha acabat de consumir tota sola.

—En vols una altra?

—No, fumo massa.

—Què anaves a dir…? I ella…

—Res d’important. Que era molt curiosa, ja m’entens. Li agradava molt de veure les criatures, els nens, que allí sovint es passejaven sense res més que una samarreta, o una camisa… A l’estiu, vull dir.

—I a tu no t’agradava?

Vacil·la un moment, mou els llavis.

—Com vols que me’n recordi, després de tants anys?

—Si et recordes del que li agradava a ella…

—Bé…

Les galtes, inesperadament, s’han enrogit una mica, els ulls li parpellegen incòmodes.

—Sí, també.

M’esguarda, gairebé desafiadora.

—Ja veus que ho dic tot!

—No hi ha motiu perquè no ho diguis. El sexe és una de les coses que més atreuen la curiositat de tothom, homes i dones. I no cal dir de les criatures. Agrada, espanta, enquimera… el que vulguis, però ens interessa.

—A ella l’espantava. Li agradava, però li feia por.

—I a tu?

—No ho sé. Hi pensava molt, això sí. Però entén-me… Trobava misteriós que els nois fossin fets d’una manera i les noies d’una altra i que… bé, que una i altra maneres de ser… doncs això, que coincidissin.

Ric, divertit.

—T’expliques molt bé!

—Com vols que ho digui, doncs? Si et creus que estic acostumada a aquestes converses…

—Ja suposo que no. I què pensaves més?

Queda encara un glop de conyac, se l’acaba i deixa la copa damunt la taula, l’empeny una mica endins.

—Moltes coses, suposo, però eren coses…

Fa un gest amb les mans, esmuny un dit sobre l’altre.

—No eren pensaments, de fet. Preguntes. Potser tot és el mateix, és clar. Com seria, qui seria, quan seria… Bé, però ara no et pensis que parlo d’una nena de vuit o nou anys. Era més gran, ja; en tenia dotze o tretze, aleshores.

—Havies començat a treballar?

—Sí; vaig començar molt d’hora, un any abans que s’escapés la Maria. Però de primer estava amb una modista, feia petits encàrrecs i cosetes, perquè encara no tenia edat per a una col·locació regular, no em volien enlloc. I no eren solament els anys, sinó que se’m veia escanyolida, més petita que no era. Em va costar molt de desenrotllar-me una mica.

—Però et vas recobrar… Això em fa pensar: equines són les teves mesures?

—Noranta-sis, seixanta-tres, noranta-cinc.

—¿Vols dir que només hi ha una diferència d’un centímetre entre el pit i les anques?

—Sí.

—N’estàs segura?

—Naturalment.

—Se’t veu més pit, em sembla. Força més, vull dir.

—No t’hi has fixat bé.

S’aixeca i es planta al meu davant, de perfil.

—Ho veus?

Observa la meva vacil·lació, obre la boca. Però aleshores jo dic:

—És clar, és que els sortints no són al mateix indret.

—Malament aniria si hi fossin.

—Em costa d’imaginar-te escanyolida.

—Doncs ho era. Una veritable neula, i molt cloc-piu, també. No que tingués malalties greus, però agafava totes les passes, fossin del que fossin. I, per desgràcia, la caseta aquella, o potser caldria dir-ne barraqueta, perquè eren construccions molt senzilles, de maó pla, amb un teulat de pissarra… Les barraquetes, doncs, no reunien cap condició. A l’estiu hi feia una calor que fregia i a l’hivern un fred que pelava. I de calefacció, ja t’ho pots imaginar…

Torna a asseure’s, ara una cama muntada sobre l’altra, els dits entrellaçats al seu davant, per damunt dels genolls.

—Un braser i gràcies. I els diners no sempre arribaven per comprar pinyola; i quan arribaven era una sansa humida i de mala qualitat que es passava de seguida. Només s’estava bé al llit.

Desenllaça els dits, reclina el cap enrera fins que li reposa contra la paret del fons, i des d’allí torna a mirar-me, seriosa i una mica desconeguda.

—I potser ni al llit, perquè em calia compartir-lo amb la mare i era un llit estret, de cinc o sis pams. Ens passàvem les nits prenent-nos la roba l’una a l’altra, queixant-nos, donant-nos cops amb els colzes i amb els peus… Fins que la Maria no fugí no vaig poder dormir sola, perquè ella tenia un llit tot seu, una mena de sofà com això, i estret també. De fet, era una combinació de catre i de divan, i ho havíem comprat de segona mà quan vam tornar de França.

Calla, mou els peus, una mica nerviosa.

—Sembla estrany… És com si ho hagués viscut una altra noia. I no fa pas tants anys.

—I quin…?

Callo, perquè en algun indret del pis s’ha disparat un timbre. Ella diu:

—El telèfon.

—Sí… Com és que ahir no et vaig trobar a la guia?

S’aixeca, mentre el timbre torna a sonar.

—És que el tinc rellogat, aquest pis. Va a nom del llogater… Torno de seguida.

S’allunya amb els seus passos llargs, gairebé corre pel breu rebedor, obre una porta.

—Digui?

M’incorporo, m’estiro mandrosament i mentrestant ella crida:

—Ah, hola!

Jo acabo d’obrir la porta vidrada de la galeria, surto a la tarda que comença a transformar-se en capvespre i em quedo mirant cap a la muntanya de Montjuïc, des d’ací feta de pinzellades verdes i blanques, d’arbres i de barraques, de natura i d’humanitat. D’una xemeneia del Poblenou surt un fum molt blanc i lent que l’atmosfera devora a poc a poc.

—Daniel!

És l’Eulàlia, que ha vingut fins al peu de la porta.

—És per a tu.

—Per a mi?

Se separa una mica i jo la miro amb estranyesa.

—És en Santana.

—En Santana? I com sabia que era aquí, amb tu?

—Diu que ha trucat a casa teva i la teva tia…

—Cosina.

—La teva cosina li ha dit que tenies una cita amb mi.

Gambo cap a la porta, cap al rebedor.

—I què vol?

—No ho ha dit. Ja pots pensar-t’ho.

Em mig giro:

—On és, el telèfon?

—Aquí dins, a la cuina-menjador.

Jo em queixo:

—No ho entendré mai. Cada vegada és igual. Em passo temps i temps sense veure’l, sense saber res d’ell, i de sobte, un dia o una nit, es despenja amb les grans presses, em persegueix per on sigui…

—És així, ell. I molts.

Agafo l’auricular i ella, que no havia acabat d’entrar a la peça, va a tancar la porta.

—No cal que te’n vagis. No tenim cap secret, ell i jo.

No he cobert la boca de l’aparell, i ell em deu haver sentit, perquè fa:

—Què dieu? Bastida… Sou vós, Bastida?

—Sí, sóc jo. Endavant, Santana. Què us passa, ara?

—Com, què em passa? Fa dies que us havia de trucar…

—Setmanes.

—Com?

—Setmanes. Vull dir que feia setmanes que…

Però ell em talla, i em sembla veure com inclina el cap, el sacseja, impacient amb ell i amb mi.

—Sí, sí, ja ho sé! Però ja sabeu com van les coses… He estat fora, a l’estranger, i ara… Tinc possibilitats de realitzar una coproducció, amb diners relativament llargs.

—I heu tornat a pensar en la meva obreta.

—No he deixat de pensar-hi mai, ja sabeu que m’agrada.

—A mi també.

—Com dieu?

—Res. Voleu una altra opció?

—Quina altra opció?

La veu sona convincentment sorpresa.

—Sí; la que us vaig donar, fa molt de temps que s’ha acabat.

—Home, no…

Canvia el to de la veu, les paraules se li precipiten:

—Heu rebut alguna altra oferta?… És això, oi?

—No.

—Ah! Doncs no comprenc…

—No us amoïneu. Podeu fer la pel·lícula, si voleu.

—D’això us volia parlar… La dificultat és el guió. No ho acabem d’encertar; l’enfocament…

—Us vaig dir que no.

—Però no era una resposta definitiva.

—Sí que ho era. No em fa res que porteu la meva història al cinema, sola o acompanyada, i que la convertiu en una porcada qualsevol. I no em fa res perquè tota coincidència entre l’obra i la cinta serà simple casualitat.

Ell protesta, una mica irat:

—Us he demanat el permís, oi? Si no l’havíem de fer…

—El que us volia dir és que jo no m’hi embrutaré les mans.

—No pensàveu pas així, abans.

—Ah, no? Doncs, com pensava?

—Teníeu escrúpols d’un altre ordre.

—I encara en tinc. Però ara s’hi afegeixen també aquests. Desenganyeu-vos, Santana, no us faré el guió.

L’Eulàlia escolta recolzada contra la porta, la vista baixa, fita en el mosaic blanc i groc.

—Ja ho veig… És la vostra darrera paraula?

—L’única.

—Suposo que ja us vaig dir que els vostres honoraris no serien els mateixos en el cas…

—Sí, ho vau dir.

Ric per sota el nas.

—Però us equivoqueu. Seran els mateixos.

—No m’heu entès o…

—Vull dir que no hi haurà honoraris. No la fareu, la pel·lícula, Santana. Fa massa temps que en parleu i quan d’una cosa se’n parla massa…

—És la vostra opinió.

I ho diu amb una veu dura, inhabitual.

—Potser podré trucar-vos de nou d’aquí a quaranta-vuit hores per dir-vos que ja tot ha estat concretat, i…

—Me n’alegraré per vós. I ara…

De sobte engrapo l’auricular amb més força, perquè encara no hem acabat.

—Per cert, Santana… Qui fa el paper d’Isabel?

—Encara no hem arribat a decidir-ho.

—Ni a parlar-ne, probablement.

—No us amoïneu pels actors. No és problema.

—Ja ho sé. Només volia assegurar-me que encara no havíeu pensat en ningú. Perquè jo us tinc una Isabel que ni feta a posta.

—Sí? Qui és?

La veu sona fastiguejada, però no me’n preocupo. L’Eulàlia té els ulls clavats al meu damunt i jo li somric amb l’esguard.

—L’Eva Roland.

—No foteu!

Jo repeteixo:

—L’Eva Roland.

Ell s’escura la gargamella, diu:

—Ens escolta?

—Sí. Podeu confirmar-li-ho directament…

—Un moment, un moment, Bastida!

Gairebé sembla espantat.

—És una idea vostra, res més. No voldria que…

—Penseu-hi, Santana. Estudieu una mica la meva Isabel i després tracteu de recordar com és l’Eva, les coses que d’ella sabeu, els papers que li heu vist fer i en alguns dels quals vós mateix l’heu dirigida…

—Precisament… la conec molt més bé que vós. No sé quin interès… Que potser hi dormiu, Bastida?

—Si hi dormís, Santana, podeu estar segur que no us hauria demanat res.

I ella i jo ens continuem mirant d’una banda a l’altra d’habitació, greus i tot d’una misteriosament lligats.

—També podeu estar segur que no ho aniria pregonant per aquí com és costum.

Ell gairebé riu:

—Home, doncs per les aparences!… Me la voleu imposar, us trobo a casa seva…

—Voleu saber per què?

—Si ho voleu dir…

—Ho vull dir. En aquest moment li estic fent una entrevista.

—Des de quan us dediqueu al periodisme?

—Des de mai. No es tracta d’unes quantes pàgines. Escriuré un llibre sobre ella.

Passen uns segons, gairebé uns minuts. Deu haver caigut de cul. En efecte, després pregunta:

—Un llibre? Parlant d’ella?

—Això he dit.

—Perdoneu, però deveu ser ximple. Totes les coses interessants que pot explicar cabrien en un paper de fumar.

—De primer ens caldria posar-nos d’acord sobre què entenem per interessant. I ens prendria massa temps… Què decidiu, doncs? Pensareu en la meva proposició?

Una curta vacil·lació, després de la qual contraataca:

—Si vós em prometeu de pensar en el guió.

Suaument, dic:

—Adéu-siau, Santana.

A ell ara se li endevina una rialla:

—Adéu-siau, Bastida.

Però jo encara dic:

—Una altra cosa, només… Sense l’Eva, la pel·lícula no es fa.

—Ei, un…

Sona excitat, però ja no m’espero; penjo tan sorollosament com puc i després em moc cap a l’Eulàlia.

—Què et sembla, tornarà a trucar?

—Sí; en pots estar segur.

—Molt bé, doncs. Li diràs que me n’he anat.

Allargo la mà cap a la porta, però ella no es mou, continua immòbil, gairebé ansiosament atenta a l’expressió del meu rostre.

—Per què ho has fet?

—Que potser no vols protagonitzar una pel·lícula, ara?

—Sí, ja saps que sí.

—Però potser no vols protagonitzar la meva… és un dir, perquè de meva no en tindrà res.

—Sí que vull.

—Doncs?

—Però per què ho has fet?

—Perquè vull que triomfis.

Se separa una mica de la porta, vacil·la, però tot seguit avança cap a la taula proveïda d’un hule llistat que hi ha a l’estança.

—Fins ara, mai ningú no s’havia preocupat de les meves aspiracions.

—Sí, l’Arola.

Ella sacseja el cap d’una banda a l’altra, es retira els cabells cap enrera.

—No. Preocupar-se’n no.

Allarga els dits de l’altra mà, toca l’hule.

—No sé si està bé…

La fito, sense dir res, esperant una explicació. Però és una pregunta:

—Què vols demostrar, Daniel?

—Demostrar?

Gambo també cap a la taula, i ella se’m gira.

—Sí. Que tu ets més generós que els altres? ¿O que la factura la deixes per a més endavant?

Em passo la llengua pels llavis, incòmode.

—Ningú no t’ha donat mai res, Eva?

—No. I a tu?

—Sí.

—Sortós que ets.

—Molt bé; doncs ara comences a ser-ho tu, també.

Molt lentament, com si s’hi pensés, mou una de les cadires, propera a la taula, s’hi asseu. Jo afegeixo:

—Si tan imprescindible trobes un motiu, et podria dir que ho faig en record dels temps que vam viure tots dos a Horta. Sigui com sigui, probablement no m’hauràs d’agrair res: la cinta no es farà.

Però ella no m’escolta, perquè ara diu:

—Encara tens ganes de dormir amb mi, oi?

Gairebé no vacil·lo:

—No.

Els dits, que se li movien per la taula, s’immobilitzen sobtadament.

—No?

—No. Vull que sàpigues que algú et pot respectar. Encara que no t’ho mereixis.

Sento el paladeig de la llengua que deu cercar una mica de saliva i després els mots gairebé treballosos que pronuncia sense mirar-me:

—Però això no vol dir que no en tinguis ganes.

—Potser vol dir que no en tinc prou, que tinc ganes d’alguna cosa més.

Alça els ulls, espera, però ara també jo agafo una cadira, m’inclino per tal d’asseure’m.

—De què?

—De fer-me estimar.

—Per mi…?

I tot d’una esclafeix la rialla, una rialla una mica estripada, insegura d’ella mateixa.

—Per què no?

—No saps què et dius!

—Potser no.

—Tu no saps…

Però no prossegueix, canvia:

—Cada vegada t’entenc menys.

—No has d’entendre res.

M’examina des de darrera les llargues pestanyes entretancades.

—Em pregunto si no vols burlar-te de mi…

—És una burla, aquesta entrevista? ¿És una burla, posar-se en ridícul?

Hi ha un silenci que s’allarga i en el transcurs del qual ens contemplem mig perplexos, mig desafiadors. A la fi, diu:

—Tu tampoc no entens res… Sóc una noia egoista, que s’ha proposat una cosa i està disposada a arribar-hi sigui com sigui, a no estalviar res ni ningú.

—I per això te n’avergonyeixes?

—Està bé. Me n’avergonyeixo, sí. Per això, perquè tu ets d’una mena que desconec i al mateix temps no ets un desconegut… Però res no pot fer que no sigui com sóc, com m’han fet.

Torna a humitejar-se la boca, es passa una mà pel front, per la cara.

—Els homes em fan fàstic. Fàstic, Daniel…

—No sempre.

—Què vols dir?

Però hi cau sense que calguin explicacions.

—Sí, ja ho sé. No me’n fan quan els necessito… físicament. No volies dir això?

—Sí.

—Veus com no entens res? Em fa fàstic la seva cobejança, la seva mala fe…

—No és gaire diferent de la teva.

—No?

—Te’n serveixes. I en això també hi ha mala fe. Sempre que utilitzem els altres per a una finalitat pròpia, que no compartim amb ells, hi ha mala fe.

Mou el cap, fastiguejada.

—Pots dir el que vulguis. De paraules en tens moltes, sempre em guanyaràs. Són el teu ofici, oi?

Butxaquejo, una mica a l’atzar, però les cigarretes s’han quedat a l’altra habitació.

—No és qüestió de paraules. No vull demostrar res. Ni vull negar que t’han fet mal.

Ella contreu els llavis, tan fort, que la comissura li fa una arruga lletja que ja prefigura la dona que potser serà dins de deu o quinze anys. Ràpidament, dic:

—No t’endureixis, Eulàlia.

—No m’endureixo, ara. És que ja en sóc, de dura. No ho semblo, oi? Perquè tinc un somrís fàcil la gent es pensa que he de ser amable, feliç… I no sóc res d’això.

—Què ets, doncs, exactament?

Mou les espatlles amb un gest desanimat.

—Jo què sé! Res de bo.

—Potser et desconeixes. Aquella nit que vam anar a l’Atelier i, després, quan ens vam trobar i vaig acompanyar-te a veure aquella exposició, eres una noia agradable, fins i tot espontània. I també ahir, al consultori del dentista.

—Això només vol dir que som com els altres ens volen veure.

—Potser sí, en part. Però aquesta manera de sentir-te rancuniosa, disgustada, no són els teus sentiments habituals…

—Es veu que ho sé amagar bé.

—Si fossis com pretens, no m’interessaria per tu. No podria interessar-m’hi.

M’esguarda, gairebé mofeta.

—Per què no? Un cas, un document humà… Aquestes coses sempre interessen els escriptors.

—No em refereixo a un interès professional, ara.

Allargo la mà cap a la seva, abandonada damunt la taula, la hi cobreixo amb tot el palmell.

—Un interès personal, cordial…

—Sí, ja ho has dit.

Estudia les nostres mans, afegeix:

—T’ha agafat molt de sobte, això.

—Tot comença un moment o altre.

—Però per què? Hi ha d’haver algun motiu.

—No és obligatori que sigui conscient.

Somric, li acaricio els dits.

—Potser vull compensar les estirades de trenes i els mastegots de quan érem criatures.

—T’exposes a embrutar-te, doncs.

Treu la mà de sota la meva, la va retirant i acaba per reunir-les totes dues sobre la falda.

—Ets un seductor estrany.

—Estrany, potser sí; seductor, no.

—Ets més llest que els altres. Perquè tu sí que vols aconseguir alguna cosa…

—Si fos veritat el que has dit, no tens res per a donar-me. Una participació en el teu petit infern…

Un somrís secret li aprima els llavis de nou, però ara ja no sembla aïrada.

—Està bé. Però no oblidis que puc deixar-me temptar. Sóc voraç.

Ric, i ara, sobtadament, tota tensió desapareix.

—Una menjadora d’homes, vaja! Quants n’has destruït?

—Vols que els comptem?

—Sí; per què no?

—El primer…

Però calla, humilia el rostre.

—No és divertit, Daniel.

Torna a aixecar el cap, em mira amb uns ulls gràvids.

—No sé si faig bé… Tot això pot acabar per fer-me mal, ara ho veig. En general, d’una manera o altra, tot acaba sempre per fer-me mal.

Una de les mans reposa de nou damunt la taula, però ara closa, i tan fort, que els artells s’han esblaimat.

—Recordar, de vegades, és…

Mirem cap al telèfon, que s’ha disparat. Faig un gest.

—Deu ser en Santana.

Però ella no es mou.

—No vols contestar?

—No. Més val que es pensi que som fora.

—Com vulguis.

Seguim mirant l’aparell que hi ha dins d’un petit nínxol, sota una reproducció de Fautrier. Pregunto:

—Hi has tingut res a veure, amb ell?

—No.

—No se t’ha insinuat mai?

Només contesta amb un gest, i tots dos esperem uns breus moments, fins que el timbre emmudeix. Però fins i tot aleshores ella continua fitant l’aparell.

—No et creguis que m’he prodigat tant. I el que he fet, ho he fet perquè ja no tenia res a perdre.

Ara em mira.

—M’entens?

—Suposo que sí.

—El primer cop tenia prop de disset anys i feia dos dies que havia mort la mare. Abans… abans havia potinejat una mica amb un noi del veïnat que després se’n va anar. Era del meu temps… Ja t’ho pots pensar, ens feia un cert respecte. No que ell no volgués, però… Després em va saber greu, perquè, quan ho vaig haver de fer, fou lleig i brutal.

—Un home més gran que tu, ja ho veig.

—Sí. Hauria pogut ser el meu pare. Era l’encarregat de la secció on jo treballava a la casa de ràdios. Aquella tarda, dos dies després de morir la mare, vaig tornar a la feina i a la nit, vull dir en plegar, ell va venir a casa. Em devia seguir, perquè va entrar gairebé darrera meu.

—No t’havia fet mai proposicions?

—No. Potser perquè s’entenia amb una altra, o així ho deien. Però sempre em mirava molt. Aleshores ja no era tan nyicris com t’he dit, havia crescut una mica, em començava a formar, amb força retard, perquè als meus anys la majoria de noies es veien més fetes… Va entrar, doncs, i em va dir que volia donar-me el condol, que devia ser molt trist allò de quedar-se sola… En veure’l entrar em vaig mig espantar, però després vaig tranquil·litzar-me. S’havia tret la gorra, semblava respectuós… Es va asseure.

Mou el cap, les mans, prem un dit contra l’hule.

—Sembla mentida com ens podem deixar enganyar per la hipocresia… És clar, a la seva manera era un home hàbil. Potser no era la primera vegada que representava aquella comèdia… Vaig deixar-me agafar les mans, vaig plorar una mica, perquè la seva simpatia em feia bé i al mateix temps m’entristia.

La boca se li torça, però prossegueix:

—Em va dir moltes coses: que per a alguna cosa servien els amics, que no estava tan sola com em creia, que ell mateix… Ja t’ho pots imaginar. Si jo volia no em faltaria res, a la fàbrica només depenia d’ell que em donessin una feina més ben pagada… I jo m’ho empassava tot, fins que vaig adonar-me que les seves mans ja no estrenyien les meves, perquè em tocava. No sabia què fer… era una criatura tan estúpida! No vaig reaccionar fins que em volgué fer seure als seus genolls, i aleshores…

Inspira una llarga glopada d’aire i fa:

—Hauria hagut de cridar… A fora, al passadís, no hi devia haver ningú, perquè era l’hivern, feia fred, però la gent eren a casa, les dones si més no… Però ell, en veure que em resistia, m’amenaçà. Si movia un escàndol i els veïns sabien què passava, potser algú em denunciaria, ell mateix diria que li havia volgut treure diners, i les noies menors que fan certes coses se les tanca al reformatori…

Apassionada, es blasma a ella mateixa:

—No, ni jo no puc imaginar-me com era d’estúpida, de bleda! Em va fer agafar por de debò, potser perquè allò amb què m’amenaçava havia passat a una noia de la casa de davant de les botiguetes. Vivia amb una tia i l’havien sorpresa amb un xicot. Només tenia catorze o quinze anys…

En veu baixa, dic:

—Vas cedir, doncs.

—M’hi vaig resistir, però ell tenia més perseverança que jo. I el pitjor encara no és això.

Espero, i ella explica monòtonament:

—Durant tres mesos, va venir gairebé cada dia. O jo anava amb ell, que és el mateix. Vivia separat de la dona, amb un fill ja gran, d’una vintena d’anys. I…

—Ell també?

Afirma amb els ulls, abans de dir:

—I ell també.

Distretament, torno a cercar per les butxaques i, després, m’inclino endavant, tot un braç estès sobre la taula.

—I com ho vas acabar?

—Ho va acabar la policia.

Gairebé em sobresalto:

—Ah! Hi va intervenir la policia?

—No. Ningú no en sabia res. És a dir, potser alguna veïna ho sospitava… Però els van detenir per lladres. El fill, que treballava en una casa d’accessoris de motos, havia fet desaparèixer moltes peces i es veu que el van vigilar. El seu pare les venia.

—Els van tancar?

—Sí. No sé si per molt de temps, perquè jo no els vaig veure més.

—Vas deixar la casa de ràdios?

—No. Però ell, el vell, ja no hi tornà.

—Continuaves vivint sola, tu?

—Sí. Amb qui vols que visqués? Fins al cap de més d’un any no vaig deixar la botigueta per anar-me’n a pensió. Aleshores ja havia pres part en dos o tres espectacles i en una pel·lícula.

—I quantes concessions vas haver de fer, per aconseguir això?

—Cap, encara. Mai no havia pensat a convertir-me en actriu. No tenia cap mena d’ambició.

—Com vas començar, doncs?

—Per pura casualitat.

Mig allarga la mà.

—Dóna’m una cigarreta.

—S’han quedat a l’altra habitació. Ara hi vaig…

M’aixeco, em moc cap a la porta, i en aquell moment el telèfon torna a disparar-se. Em giro i tots dos ens mirem.

—Vols dir que torna a ser en Santana?

—No ho sé. Suposo que no.

Abandona la cadira, com si ho fes amb recança, i diu:

—Més val que contesti.

Jo espero mentre ella agafa l’aparell.

—Digui?

M’adreça una llambregada ràpida i fa:

—Sí, és clar que sóc jo.

Abandono l’estança i m’allunyo cap a la saleta, on, abans d’agafar el paquet de cigarretes, escuro la copa on encara quedava mig dit de conyac. Després recullo l’altra copa, l’ampolla i, amb els braços carregats, retorno cap a la cuina-menjador. Sento que ella mormola:

—No… no ho sé.

—…

—Me’n volia anar a dormir aviat i…

—…

—Sí, però no sabia que tindria migranya.

—…

—No, no cal.

—…

—Et dic que no. No siguis pesat!

—…

—Naturalment que no!

—…

—Truca’m demà, si vols. Tard…

Va assentint amb el cap, de cara a la paret.

—Sí, com vulguis… Adéu.

Però l’altre encara deu parlar, perquè continua amb l’aparell a l’orella, una mica impacient. Mou un peu, inclina lleugerament les espatlles.

—Ningú. Si no m’has de creure…

—…

—Tinc dret a tenir mal de cap, oi? I a quedar-me a casa…

—…

—És que ho sembla! I no em facis parlar més… Adéu. Sí…

Penja, es tomba a poc a poc.

—Aquí tens les cigarretes.

Afirma amb el cap, avança cap a la taula, al costat de la qual es queda dreta.

—Era l’Arola.

—No havíeu de sortir aquesta nit?

—Sí. Ho havia dit? Però ja no sortim.

Agafa la cigarreta que li allargo i aleshores sembla adonar-se per primer cop de l’ampolla i de les dues copes, perquè les contempla gairebé detingudament, com si no les hagués vistes mai. Però no en fa cap comentari.

—Li he dit que tenia mal de cap.

—Ja ho he sentit.

Encenc un llumí, li allargo la flama.

—No tenies ganes de veure’l?

—No tinc ganes de veure ningú, ara. Quan m’enfonso així…

Joguinejo amb el llumí apagat, el parteixo en dos.

—Potser no fas bé de negar-te a veure’l. Potser et convindria dormir amb ell, avui.

Es redreça una mica, insegura de la seva actitud.

—Per què m’hauria de convenir? Què saps tu?

—L’amor… això que tu en dius l’amor, tranquil·litza.

Aleshores s’inclina, i ara té uns ulls durs, enemics.

—Escolta, quan vulgui un consell ja te’l demanaré.

—Perdona.

—I mai no he dit que això fos amor.

—Perdona de nou, doncs. Però et vull fer observar que, si l’Arola t’ha trucat i això t’ha fet posar de mal humor, la culpa no és meva.

—No m’ha fet posar de mal humor. No estic de mal humor. Estic… deixem-ho.

Seu i recolza una galta contra el palmell; l’extrem de la cigarreta li frega els polsos i el fum gairebé es confon amb els seus cabells clars.

Espero un moment, i aleshores faig:

—Deies que va ser una pura casualitat…

—No oblides res, tu, oi?

Em fita amb un ull, perquè l’altre queda amagat darrera la mà.

—Ja veig que aquest cop de telèfon t’ha pertorbat molt. Encara que diguis el contrari.

—Apa, tornem-hi.

Retira la mà, canvia de to:

—Que no veus que estic trista?

—Bé…

—Tu no saps què és no haver aconseguit res, res! O engrunes!

I tot seguit, gairebé rancuniosa:

—És clar, com que tu has triomfat!

—En què?

Estenc la mà al meu davant.

—He de treballar com qualsevol altre mortal, i en una feina que no m’agrada, rutinària i estúpida…

—Però ets algú.

—Algú què?

—Un escriptor que compta.

—Fes-me pessigolles si vols que rigui.

—Parlen de tu. Sempre que llegeixo alguna cosa sobre literatura d’ara, citen el teu nom.

—I això és l’únic important, oi?

—Vol dir que has arribat lluny. El meu no el citen mai. No sóc ningú, jo.

—Però si tot just fa un parell d’anys que has començat! Jo en fa deu.

—No vol dir res. Ningú no creu en mi.

I més baix:

—Ni jo.

—Però jo sí. T’he proposat per al primer paper de la pel·lícula…

—Perquè estàs convençut que no es farà.

—Tens mala voluntat, Eva.

Arregussa una mica els llavis, mou les espatlles.

—Potser sí.

—O potser és, simplement, que sents una mica d’antipatia per mi.

—Per què ho dius, això? Sóc jo qui t’ha escollit per a una entrevista, recorda-ho.

—Potser aleshores no en senties. Pot ser una cosa d’ara.

—No.

Inesperadament, em somriu:

—En el fons, ja m’adono que ets un bon noi. Massa bon noi, probablement.

Jo reflexiono:

—Bé, ningú no podrà acusar-te de continuïtat en les idees… Me’n dius una de calenta i una de freda.

—Sóc així. Treu-ne l’entrellat, si pots.

Amb el dit fa caure la cendra de la cigarreta, torna a ficar-se-la a la boca.

—Quina conversa, Déu meu! No et servirà de res.

—Et dic que sí. Reflectirà la teva inconstància.

—No, la teva. Vull dir la teva manera de veure-la. Perquè quan ho escriguis tot serà diferent.

—Alguna paraula, l’ordenació… no dic que no. Però el fons no canviarà. No et creguis que totes aquestes divagacions no m’ajuden, perquè t’equivocaries. Encara que t’hagi dit que no t’entenia, hi ha una part de mi mateix que et comprèn molt bé, que…

—Ets molt llest, doncs!

Ara se’n burla, però jo em limito a somriure.

—No tant… N’hi ha prou amb mantenir-se una mica obert, amb conservar una certa disponibilitat… ¿Per què no em contes com vas començar, quins van ser els teus inicis d’artista?

—Està bé.

—Vas conèixer algú del cine, potser? Has dit que va ser una casualitat…

—Un seguit de casualitats, si vols. A la fàbrica hi havia un quadre escènic, un grup de companys i de companyes afeccionats al teatre. L’empresa ho veia de molt bon ull, perquè allò, com el futbol, que també teníem un equip, ens distreia d’altres problemes.

Mira per damunt de la taula i tot seguit s’aixeca. Del petit armari que hi ha a tocar dels fogons de gas treu un morter groc, el deixa damunt l’hule, torna a asseure’s.

—Què en vols fer, d’això?

—Farà de cendrer.

Hi esclafa la cigarreta a mig fumar, l’empeny cap al meu costat.

—Fins i tot havien construït una sala d’actes, amb un petit escenari, i quatre o cinc vegades l’any hi feien funcions.

—I tu formaves part de la companyia.

—No, de primer no; però un dia es va posar malalta una de les noies que tenien un petit paper i em van proposar de substituir-la. Encara no sé per què vaig avenir-m’hi, perquè jo més aviat era vergonyosa… Potser perquè es tractava d’una cosa tan insignificant; només sortia al segon acte, entre un grup de jovenalla, i havia de dir dues o tres frases. I, mira per on, els va agradar…

—I a tu també.

—Vaig sentir-me afalagada, i en aquella mena d’esgarrifança que sentia en sortir a escena hi havia… no sé com dir-t’ho… No era tan desagradable com m’havia imaginat, m’excitava una mica… ¿Tu no n’has fet mai, de comèdia?

—Em penso que sí, però no dalt d’un escenari.

—Aleshores no pots saber què és.

—Explica-m’ho, doncs.

—No es pot explicar. Et sents… És una cosa així com quan ets al llit, ben acotxada, i tens una petita esgarrifança, i alguna cosa dintre teu es dispara, es descarrega… És inconfortable, però al mateix temps deliciós.

Aixeca els ulls, em mira amb un esguard límpid però una mica remot.

—Malalt, sí que ho deus haver estat, alguna vegada…

—Res de greu. Coses corrents, refredats…

—És igual. Deus haver tingut febre.

—Sí.

—Doncs és com quan tens una mica de febre. Però no és una febre del cos, saps? O no solament del cos. M’agradaria explicar-ho més bé, perquè… Suposo que també deu ser una mica com estar enamorat…

—Suposes? No ho has estat mai?

Sembla vacil·lar, però a la fi confessa:

—No, mai.

—No t’ha agradat mai cap home?

—Això és diferent. Sóc normal. I ho segueixo sent encara que em fessin el que em van fer.

Toca el morter amb la punta dels dits; sembla examinar-lo.

—De vegades un home és necessari.

—Necessari i fastigós, oi?

—Sí; totes dues coses. Però no hi tornem… I tu, has estat mai enamorat?

—Una vegada.

Les mans se me’n van també cap al cendrer improvisat; hi esclafo la cigarreta.

—I ella ho estava de tu?

—No com jo.

—No tant, vols dir?

—No de la mateixa manera. Però parlem de tu.

—Parlem de tots dos. Era bonica?

—Sí. No com tu, però.

—I dormíeu junts?

—No… Només una vegada.

Encreuo les cames, faig petar la cadira sota meu.

—Ja t’ho explicaré després, si vols. Ara em contaves tot això que se sent quan surts a escena.

—No t’agrada parlar-ne, oi? Com se deia?

Dono un cop d’ull al rellotge.

—És tard, Eulàlia.

—Tard per què? T’espera algú?

—No.

—No ho és, doncs.

—Però no podem divagar tant.

Sospira, una mica còmicament.

—Molt bé, mal humor… Et deia que devia ser com estar enamorat. No ho sé; però vaig descobrir que provocava una tensió que després, davant del públic, acabava per trencar-se. Això, és clar, quan no muntava i muntava i després et feies un tip de plorar.

—Nervis.

—Sí, nervis. I alguna cosa més. Perquè els nervis són la part desagradable. La compensació és d’una altra mena, és…

De sobte calla, el front se li plega i m’esguarda gairebé furtivament.

—Dic que és, però hauria de dir que era. Ara ja no ho sento, això.

—Perquè treballar per al cine deu ser diferent.

—Podria ser.

Però no sembla convençuda.

—És que busco altres coses. Abans, quan vaig començar, només pensava en el meu treball, en la satisfacció que en podia treure; ara penso en el públic, en el director, en la carrera… No ho diguis, això.

—Per què no? ¿En què et creus que pensen, les altres?

—Ja ho sé. Però no és bonic.

—No ens interessen les coses boniques, si no són veritat. Si només volguéssim allò que és bonic, ja podies estalviar-te l’encarregat de la fàbrica i el seu fill. Podies dir que eres verge.

—Està bé. Vull triomfar, ja t’ho he dit. I…

La vacil·lació és gairebé imperceptible, perquè aleshores, com si alguna cosa hagués despertat la seva ràbia, es llança:

—Faria qualsevol cosa per triomfar, però triomfar de veres, com totes aquestes estrangeres, la Loren, la Lollobrigida, la Taylor… Qualsevol cosa, et dic! M’exhibiria despullada, em deixaria…

—No m’ho crec.

—Ah, no? Què et penses? Si el cine tant me fa, i tant me fa el teatre! ¿Vols que et digui la veritat de la veritat? No m’importaria passar per un monstre si tothom, el món sencer, m’hagués de conèixer. Ja està.

Però jo denego amb el cap, somrient.

—Si això ho digués de tu un altre, o una altra, li arrencaries la llengua.

—No em creus?

—No. I tu mateixa saps que menteixes.

—Et penses que sóc un àngel, doncs?

—Tampoc. Ets una noia, una criatura dèbil, més o menys com tothom, i no dubto que faries moltes ximpleries per tal de triomfar com tu dius, però no tantes com ara em vols fer creure. Hi ha molt poca gent per a la qual no existeixi un límit.

—Potser jo sóc un d’aquests pocs. ¿No diuen que hi va haver un romà que va calar foc a un temple només perquè la història conservés el seu nom?

—Un grec, Erostrate.

—Doncs dec ser de la seva pasta.

Jo ric per sota el nas, l’esguardo amb sorna.

—¿I per això ara fa un moment em demanaves que no digués que només penses en el públic, en la carrera, en els directors i productors? Trobaves que no feia bonic, que no t’afavoria… És contradictori, oi?

Però ella té la resposta a punt.

—No; gens. Faria qualsevol cosa, però sense dir que ho faig per la fama, per la popularitat. Ja sé que és mesquí.

Torno a tocar el morter, l’examino, ressegueixo una línia negrosa que, circularment, trenca la superfície groga.

—No dius res?

—No. Però penso que, si tot això és veritat, vol dir que ets una noia ben buida. Que no tens res, que…

—Ja ho sé. Ho sóc.

Callo de nou, i els meus dits tornen a resseguir el morter. La seva mirada pesa damunt meu, però fins al cap d’una estona no pregunto:

—Mai ningú no t’ha dit que t’estimava?

—Sí. L’Arola i, abans, un parell més.

—I això no significa res?

—No. Estimar, per a ells, vol dir que els agrada dormir amb mi, que em troben bonica i desitjable. També m’ho havia dit en Ramon.

—En Ramon? Qui és?

—L’encarregat que t’he dit. Però ningú no ha parlat mai de respectar-me, o simplement de voler compartir la seva vida amb mi.

—De casar-se amb tu, vaja!

—Si vols… Però això és de més a més. Vull dir que ningú no se m’ha atansat amb el cor a la mà, sense segones intencions.

—Potser tu els has descoratjats?

—Com? Ara sí, no dic… Però, i abans?

Fa relliscar el cul pel seient de la cadira, tota ella es recalca contra la vora de la taula.

—No pot estranyar-te que sigui això que tu en dius una noia buida.

—Alguna vegada, però, algú deu haver sentit afecte per tu.

—Qui? La mare, quan era petita? I encara!

—Potser n’han sentit i tu no te n’has adonat. No te n’has volgut adonar. Et van ferir una vegada i tu ja no has permès que la ferida se cicatritzi… Sovint, hom tanca voluntàriament els ulls.

—És fàcil de dir. Pot dir-se qualsevol cosa.

—Sí, ja ho sé.

Repeteixo un gest ja acostumat. Els meus dits avancen a l’encontre dels seus, li toquen la mà, sense enllaçar-la.

—Però hi ha una altra cosa, i no és tan fàcil. Jo t’estimo, Eulàlia.

Ella es fa enrera.

—No diguis ximpleries! No has d’esmenar res, tu.

—No. Per això crec que pot tenir la seva importància.

—M’estimes com els altres. No s’estima ningú, tan depresa.

—No parlo de passió. Parlo d’un afecte… ¿Saps què m’agradaria fer, ara?

—Sí, és clar que ho sé.

—No ho saps. M’agradaria abraçar-te, que el teu cap reposés contra el meu pit i que ploressis.

—No és una novel·la, això!

—No… Escolta.

Ara els dits s’han enllaçat amb els seus, amb l’altra mà li acaricio el braç.

—Ja sé que ho deus trobar ridícul. Però no em fa por. Jo no tinc res per perdre. I tu tampoc.

—No, si ja sé com acabarem!

—No acabarem de cap manera, perquè tu no voldràs. Però jo tampoc no vull ja el que volia. Ara ja no ets una noia qualsevol que he conegut per atzar i que m’agrada, ets l’Eulàlia…

—Totes les noies tenen un nom.

—Totes les noies tenen un nom, sí. No és pas qüestió de noms. Vull dir que no ets la desconeguda amb la qual podria fer-me passar un caprici, sinó algú que sento proper, algú amb qui comparteixo alguna cosa, ni que només sigui un moment de sinceritat.

—Si m’has acusat de mentir!

—No conscientment. Hi ha mentides que formen part de la nostra sinceritat. Tu et vols fer pitjor perquè ningú no pugui equivocar-se i sentir la necessitat de respectar-te. Però amb mi no ho has aconseguit. Jo et respecto.

—Tot això no té sentit! Fa molta estona que només diem bestieses.

I, gairebé violentament, es desfà de les meves mans.

—Fa molta estona que tens por.

—De qui? De tu?

I riu forçadament.

—Si admeties que algú pot estimar-te i respectar-te, no sabries què fer. Això, et fa por.

—Deixa’m tranquil·la!

S’aixeca i es mou per l’estança. De primer va fins als fogons, i s’encreua de braços, d’esquena a la taula. Tot seguit es gira, torna a avançar.

—Més val que ho oblidem tot.

—No n’hi ha prou, amb dir-ho.

—Ho compliques tot, tu! Has vingut perquè et contés la meva vida, per saber com sóc, com penso, què vull… Però no en tens prou, cal que facis comentaris, que vulguis explicar-me, reconstruir-me a la teva manera…

—Seu.

—No vull!

Torna a caminar cap a l’altre extrem, exclama:

—Em fas posar nerviosa!

Faig relliscar la cadira, m’aixeco també i la segueixo.

—Eulàlia…

Li subjecto l’espatlla, intento de fer-la girar, però s’avança al meu gest, em planta cara:

—Què vols, ara? Em vols fer una escena d’amor?

—No.

—Ja t’he dit…

Però s’interromp i em clava els ulls desafiadors.

—Està bé, et sortiràs amb la teva! M’és igual fer-ho amb tu que fer-ho amb un altre.

Alça les mans fins a la brusa, gairebé s’arranca els botons.

—Has dit que era bo per als nervis…

Però jo la subjecto pels canells, l’obligo a immobilitzar-se.

—No diguis més estupideses.

—Però em vols o no em vols?

—Així, no.

—D’aquí a un moment no pensaràs igual.

S’allibera dels meus dits, s’obre la brusa, retrocedeix una mica per tal que no pugui impedir-li-ho. Però jo ara m’he quedat quiet, la miro només. Després de la brusa comença a lluitar amb la cremallera de la faldilla, amb tot de gestos ràpids i impacients la fa lliscar cap als seus peus, s’ajup, torna a redreçar-se. La combinació va seguint cap amunt, se la treu per la testa, la deixa caure a terra.

—T’has quedat mut?

Doblega els braços cap enrera, a la recerca del botó que subjecta els sostenidors, i jo continuo mirant-la, greu, implacable, conscient, però, dels pits alts i ferms, blancs, on la roba ha deixat una doble ratlla vermella sota els mugrons, que es drecen al bell mig d’una aurèola gairebé negrosa.

—Digues alguna cosa!

No dic res, i el gest se li va aturant; li cal un esforç per a prosseguir, per a desfer-se de la peça que encara amaga la seva nuesa… I seguirà amagant-la, perquè el gest cada cop és més difícil i esdevé un moviment de protecció. L’espai d’uns segons, llargs i profunds, els seus ulls ensopeguen amb els meus i aleshores, de sobte, alguna cosa s’esquinça, i ella corre, mig nua, cap a la banda del vestíbul.

Quan em tombo, la porta ja és oberta i ella ha desaparegut.

A poc a poc, retrocedeixo cap a la taula, ressegueixo l’hule amb la mà, ociosament, m’assec a la cadira que ella ha ocupat, encara càlida del seu cos. Després em trobo llegint l’etiqueta de l’ampolla, la destapo i em serveixo dos, tres dits de conyac. En bec una mica, trec una cigarreta del paquet i amb tot de petits copets secs atapaeixo el tabac. Encenc i em quedo amb la vista fita en el telèfon que reposa dins del nínxol. Somric.

Deixo la cadira i m’atanso als fogons, al peu dels quals recullo la brusa, la faldilla, la combinació i els sostenidors escampats per terra. Sense plegar-ho, ho amuntego tot damunt l’altra cadira, m’assec de nou, segueixo fumant.

La claror, ara, sembla minvar ràpidament, però no em preocupo d’encendre l’electricitat, deixo que les ombres vagin apoderant-se de la peça, que els racons es dissolguin en el crepuscle que prepara la nit…

Molta estona després, quan ja he consumit la cigarreta i n’he encetat una altra, sento una porta que xiscla en algun indret de la casa, i tot seguit els passos gairebé furtius que s’atansen. Però no em giro.

—Encara ets aquí?

La veu sembla humil i la pregunta gairebé no ho és. Potser per això no contesto, només moc una mica el cap. Ella avança més, fins a l’altre costat de taula, i aleshores m’adono que s’ha posat uns pantalons blaus sobre els quals penja una túnica curta, molt folgada.

En silenci, s’asseu, i té el mateix impuls meu de moments abans: allarga la mà cap a l’ampolla i se serveix una mica de licor. Però no beu, sinó que aguanta la copa al seu davant, empresonada amb tots deu dits, la fa girar, i tots dos contemplem el líquid color ambre que també gira.

Fins al cap de molta estona no diu:

—Em penso que estic malalta, Daniel.

Desplaço els ulls de la copa, els fito en els seus trets, que ara semblen una mica lassos.

—Sóc inconstant i capritxosa, em deixo dominar pels nervis… Potser fa massa temps que no treballo i…

Vacil·la, examina amb més d’interès la copa.

—… ja ho veus, faig bestieses.

—Sí.

—És clar que tu em provoques. No estic acostumada que la gent, els homes, siguin com tu.

Jo callo. I escolto.

—Perquè el que m’has dit, si és mentida, podria ser cruel, i si és veritat…

Espero un moment, pregunto:

—I si és veritat?

—Vol dir que t’enganyes, que encara no m’has vist ben bé com sóc.

Jo dic, senzillament:

—Conta-m’ho.

—T’ho contava, però tu…

Beu una mica i després allarga els dits cap a les cigarretes.

—Ara ja no és una entrevista, això; suposo que te n’adones.

—Ja ho discutirem després.

Mou el cap, indecisa. De sobte, somriu:

—Quan érem infants, ¿hauries pogut imaginar una situació com aquesta?

—No, el meu món no era tan immediat.

—Immediat?… Sí, ja ho entenc. Però ara també et queden moltes coses, somnis, desigs…

—No tants. Només els que són abastables.

—No pots saber quins ho són.

—Sí. Tu.

Diu:

—Espera…

I fins ara no es duu la cigarreta als llavis, l’encén. Jo apago la meva.

—No es pot estar segur de res. També jo m’hi he enganyat…

Llença el llumí dintre el morter, on cau encès. No pensem a apagar-lo.

—Quan en Dàlia em va oferir un petit contracte, ja em vaig veure al capdamunt. La part més difícil havia passat, i no havia pas estat massa… Ja t’he dit com va ser que vaig ingressar al quadre escènic que teníem a la fàbrica. I com hi vaig agafar afecció, i als altres els va agradar el meu treball. Després d’aquella obra vaig actuar en una segona i en una tercera; de primer contenta amb qualsevol paper que volguessin donar-me: no tenia encara ambicions. Però es veu que de l’escena es desprèn com un verí que a poc a poc…

Alço la mà, la tallo:

—No va bé, això, Eulàlia.

—Què vols dir?

—Ara sembla que parla una altra persona, l’autora d’unes memòries barates, d’un llibre qualsevol.

Somriu, gairebé tímidament.

—Sí, és veritat que ho he llegit. Però el verí existeix; t’ho asseguro. Si no fos així, ¿per què m’havia de venir aquella fal·lera?

—Hi ha alguna cosa més. ¿Quants dels teus companys del quadre escènic han seguit el teu camí?

—Cap, que jo sàpiga. No, cap.

—Ja ho veus. No sols hi ha alguna cosa en l’escena, que dius tu, sinó en la persona. En algunes persones. De primer ho has dit més bé. Ser algú…

—Sí, és clar. Devia ser diferent, ja ho sé. Ningú no intrigà mai com jo. Tothom volia bons papers, això sí, i és natural, i discutien per obtenir-los, i s’enfadaven els uns amb els altres, hi havia rivalitats i gelosies… No et pensis, ja era una mica com en la vida professional, però ningú no semblava capaç de recórrer als extrems. Només jo.

—Què vas fer?

—Volia un primer paper, volia ser l’estrella… M’hauria agradat ser-ho pels meus propis mèrits, ja t’ho pots pensar, però ningú no s’adonava d’allò que em semblava dur a dins i que em descobria tan casualment, tan inesperadament.

—Ja ho veig: vas seduir el director.

Deixa escapar un filet de fum i fins després no assenteix:

—Sí. Era un bon noi, i no em va costar gaire.

—No ho acabo d’entendre, però. Tot quedava en un nivell d’aficionats i no podia satisfer-te.

—Sí, de moment em satisfeia. M’afalagava que cent cinquanta persones, les que treballaven a la fàbrica, i els seus familiars, pensessin en mi, parlessin de mi. I dalt l’escenari… doncs bé, em sentia gran, entens?, sortia de la meva petita vida, no per entrar en la dels personatges que interpretava, sinó en la d’una altra noia que jo anava fent… Ell, ja t’ho dic, era un bon noi, una mica ingenu, i jo estava força més bé que la seva xicota.

—Els vas fer renyir?

—Ja sé que va ser una cosa lletja, però jo tampoc no em pensava que s’ho agafés tan seriosament. Si hagués estat un altre, hauria vist que no podia durar. Potser ni hauria volgut que durés, s’hauria limitat a aprofitar l’ocasió. Jo més m’hauria estimat que tot quedés entre nosaltres, amagat, perquè no volia fer cap mal a ningú i a ella, a la Josefina, encara menys; érem amigues.

—També formava part del quadre escènic?

—Sí, però no com a actriu. Era la intel·lectual de la colla. Ajudava l’Armand a escollir les obres, feia les còpies i, una temporada, ens donà lliçons de dicció. Després, quan ell començà a anar amb mi obertament, ho deixà, fins i tot va anar-se’n de la fàbrica. L’estimava de debò.

Reflexiona un moment, afegeix:

—I ell també a ella, em penso. Però el vaig enfollir. Només tenia vint-i-un anys i em penso que mai no havia anat amb cap noia, si no era amb alguna professional. Em deia que mai no havia vist ningú tan ben fet, perquè aleshores ja era gairebé com ara, i jo no li regatejava res. I, cosa estranya, no em venia costa amunt. Des d’en Ramon i el seu fill no havia tornat a dormir amb ningú, però ells havien acabat per crear una necessitat. I l’Armand era agradable, físicament estava força bé, era fort. Si hagués estat una altra mena de noia, me’n podia haver enamorat. O fins i tot essent la que era, si no m’hagués descobert en Dàlia.

—Qui era?

—No el coneixes? N’has d’haver sentit parlar.

—No.

—Un agent.

—I què hi va venir a fer, a la fàbrica?

—Era el cosí d’un dels directors i una tarda que representàvem Arriba un inspector, el va dur a veure’ns. No devien tenir res més a fer. Quan me’l van presentar i em van dir qui era, perquè aleshores jo tampoc no el coneixia ni de nom, em vaig tornar de tots colors.

Calla un instant, i la punta de la cigarreta brilla en la penombra que ens ha anat envoltant. Jo m’aixeco.

—Encendré el llum.

—No!

Ho ha dit amb rapidesa, i jo em torno a girar.

—Ja estem bé.

—Com vulguis… Et va contractar?

—No. Va preguntar-me si no havia pensat mai en el teatre professional, o en el cine, però no em va dir que ho havia fet bé, ni em va felicitar. En canvi, va donar-me una targeta perquè l’anés a veure.

—Com en una pel·lícula.

—Sí. Tot ho és una mica, de pel·lícula. Fins i tot l’entrevista que vam tenir dos dies després semblava de revista.

—Et va fer aixecar les faldilles…

—Uhu… No et pensis el que no és. Aleshores no ho sabia, naturalment, però les dones no li han interessat mai.

—Invertit?

—Sí. De jove s’havia casat, però… En fi, no t’he de contar pas la seva vida… Quan vaig anar-hi, ja no es recordava de mi. És clar, era una de tantes que li passaven per les mans. Però després va fer memòria. Va voler que em quedés en combinació, m’examinà les cames com si fos un cavall… Recordo que vaig dir-li que no volia pas fer revistes, jo, que més aviat em semblava tenir un temperament dramàtic. Però, és clar, una bona figura no perjudica mai, tot el contrari. Ben desapassionadament, em va assegurar que la meva era ben passable i va ingressar-me al seu fitxer.

—No et va contractar?

—Les coses no van així. Ell no contracta ningú, s’assegura simplement uns drets sobre les persones que li interessen i mira de col·locar-les. Mitjançant comissió, no cal dir-ho. Un tant per cent. Vaig haver de firmar uns papers que em lligaven per cinc anys.

—Encara el pagues, doncs?

—Sí, quan treballo. Observa que un cop t’ha llançat en circulació, per dir-ho així, ja no es preocupa de res més. Vull dir que de mi no se n’ha preocupat.

—En aquest cas, no sé per què el necessitaves.

La brasa de la cigarreta es fa més viva, i tot seguit descriu un petit arc fins a l’altura de la taula.

—Sí que el necessitava. ¿Què volies que fes jo, aleshores? No coneixia ningú, ni sé si mai m’hauria atrevit a presentar-me espontàniament a un director o un productor. Fins a cert punt, ja va complir la seva missió. Perquè al cap de dos mesos m’havia aconseguit un petit contracte. El que és difícil, com en tot, és entrar en el joc. Suposo que el mateix et deu haver passat a tu amb la literatura.

—Sí, una mica. He estat particularment sortós.

—No tothom ho és. No em serví de gaire, aquell contracte, perquè un cop la pel·lícula enllestida em vaig quedar com abans… O no, no ben bé. Havia conegut gent.

—I de l’Armand, què en vas fer?

—Què volies que en fes?

La taca més fosca del seu cap, perfilada contra l’escassa lluminositat de la finestra, s’inclina una mica, i la mà torna a moure la cigarreta.

—Em vaig portar com una porca, ja ho sé.

—Li vas donar el passaport?

—De moment, no encara. Fins que no vaig conèixer en Benassi.

Gairebé m’admiro:

—El dels superespectacles?

—Sí.

—Hi vas caure, doncs?

—Ningú més no semblava interessar-se per mi.

—Però tu saps cantar, ballar?

—Només havia de ballar. Totes les noies, o gairebé totes, en sabem una mica, però vaig assistir a una acadèmia.

—Tenies diners? Perquè devies haver deixat la fàbrica, m’imagino.

—Sí. Ho va pagar ell.

—Ja ho entenc.

—Em volia posar un pis i tot.

—I per què no ho va fer?

—No li ho vaig deixar fer. Tenia… tinc la meva delicadesa, encara. No volia convertir-me en una entretinguda.

—Com en deies, doncs?

—Com, com en deia?

—Sí.

—Una cosa és tenir un amic i l’altra que et mantingui.

—Però et pagava les classes.

—I què? No em presento pas com un exemple de virtut, em penso. Ja veus que t’ho conto.

—Amb el llum apagat.

Ella gairebé es molesta:

—Tinc dret d’avergonyir-me’n una mica, ja t’ho he dit!

—Si no fos perquè ho declares expressament, ningú no se n’adonaria.

—No et cal ser sarcàstic!

—Te n’avergonyeixes tant, que tornaries a fer el mateix. Què dic? Ho estàs fent. Tens l’Arola.

—No t’he de donar comptes de res.

—Ja tornes a començar.

—Jo? Tu, comences!

La cigarreta es desplaça, moguda per la mà que s’agita, inquieta, irritada.

—Però, si vols encendre el llum, per mi ja ho pots fer!

I jo, una mica irònic:

—Amb el teu permís, doncs.

M’aixeco i palpejo arran de porta, fins que els dits encerten el commutador. La cuina-menjador immediatament queda submergida en una claror que fereix els ulls i sembla espantar les coses. Tots dos parpellegem, de moment incòmodes.

—M’agrada de veure’t la cara quan dius tot això. És a dir, m’agrada sempre.

—No sé per què et mostres tan agressiu.

—Ho vols saber?

Repenjo les mans sobre l’hule i, sense asseure’m, la fito. Però ella m’aguanta l’esguard.

—Ja suposo que serà desagradable, però digues-ho.

—Perquè m’emprenyes.

—Fins ara?

Aleshores somric, desplaço la cadira.

—Sí, tens raó: és ridícul.

—Està bé que te n’adonis. Continuo?

—Sí. És edificant. ¿Com vas liquidar-lo, el pobre Armand?

—De fet, es va liquidar ell mateix… No sé per què uses aquesta paraula. És lletja.

—També ets lletja tu. Lletja per dins.

—Tu no has fet mai res mal fet?

—Si sabia que ho era, no.

—Deus ser més virtuós que els altres, doncs. Em sembla que ja t’he dit que mai no he trobat ningú amb gaires escrúpols.

—És clar, si només t’has fregat amb persones com en Benassi…

—No era pas pitjor que molts.

—Em penso que no estàs gaire preparada per a judicar amb encert.

—Naturalment, sóc una perduda. I això m’incapacita, oi?

—Una…

Però callo a temps.

—Més val que no digui res.

—Sí, més val.

Esclafa la punta de la cigarreta, em mira maliciosa.

—Ara ja no em deus estimar, oi?

—Què t’importa?

—No m’importa gens, és veritat.

—Doncs sí, t’estimo.

L’esguard se li desenfoca una mica.

—Per què no m’has volgut tenir?

—Em pensava que tu mateixa havies dit que era una bestiesa.

—Sí. Però m’hauries pogut tenir, si haguessis volgut.

—Jo les coses les vull per sempre.

—Sempre, és molt llarg… I jo no sóc una cosa.

—Era una manera de dir. T’hi considero menys que tu mateixa. Les coses no s’estimen.

—De vegades, més.

—Quan es té el cor pervertit, deus voler dir.

—Com jo?

—Si en tinguessis, sí.

—Gràcies, home!

—De res. Disposa!

—Si vols que et sigui franca, encara no entenc quina mosca t’ha picat.

Planto un colze damunt la taula, pregunto:

—Però és que tu saps qui és en Benassi? ¿Ho sabies, quan t’hi vas entendre?

—Un arribista. No vols dir això?

—¿No sabies que havia estat processat dues vegades per atemptats a la moral? Em penso que és un dels pocs homes als quals s’ha seguit un procés per adulteri.

—I ho fa pitjor, això?

Jo preciso:

—L’altra vegada havia abusat d’una menor, d’una criatura de catorze anys. No ho sabies?

Arronsa les espatlles, desinteressada.

—Algú em va parlar d’alguna cosa, però no en vaig fer gaire cas.

—Vols dir que no t’interessava fer-ne gaire cas.

Fa una petita ganyota i, a tall d’excusa, diu:

—De totes maneres, allò nostre no va durar.

—Ja m’ho penso: se’n va cansar.

Redreça una mica el bust, com si l’hagués insultada, però a la fi reconeix:

—Sí, se’n va cansar.

Jo sacsejo el cap.

—Que baix que has caigut, Eulàlia!

—I què? ¿M’agradaria saber què han fet les altres per triomfar.

—Però és que tu ni has triomfat, ho has reconegut. Ben mirat, t’has prostituït per no res. Per aconseguir el que has aconseguit, i al preu que t’ha costat, més valia que et casessis. Ara series una honesta mestressa de casa.

—Gràcies, no m’interessa!

Es mou amb tanta de violència que fins la taula trontolla.

—De què m’acuses? Sou vosaltres que heu fet el món com és. Els homes.

—I les dones. Sempre es pot dir que no.

—No és a mi qui has de convèncer, sinó totes les altres.

—No n’he de fer res, ara, de les altres. Parlo amb tu, m’interesso per tu.

—Ningú no t’ha demanat res. I ja n’estic cansada, saps? És que no puc obrir la boca sense que m’insultis?

—Tu, t’insultes. T’has insultat. Una dona que s’associa amb en Benassi!

—¿Que potser et penses que he d’anar pel món demanant el certificat de penals de la gent? Gairebé tothom hi ha estat, a la presó, ara!

—Però no pels mateixos motius. També hi va estar el meu pare. I el teu, també l’haurien tancat si no hagués fugit a l’exili. La presó no hi té res a veure.

—Ets pesat, també!

S’aixeca d’una revolada, se subjecta una mà amb l’altra.

—No ens podem entendre, tu i jo.

—Ens entendríem només que et sabés greu.

—Però si me’n sap!

Subjecta la cadira, tota ella s’inclina endavant.

—No em dónes ni ocasió de dir-ho, m’ataques, m’insultes… Però me’n sap, i me’n sabia ja aleshores! Si sabessis com m’odio, de vegades, i el fàstic que em faig!…

S’inclina més, desplaça les mans cap a la taula.

—També m’agradaria ser pura i neta.

—De tu depenia.

—No, per això no hi passo! T’ho he contat…

—El que embruta és el consentiment. Determinats consentiments. En definitiva, els nostres mòbils. No és com si ho haguessis fet per amor.

Es redreça, camina cap a l’altra banda d’habitació i, d’esquena, diu:

—Sóc una desgraciada.

—A què treu cap, això, ara?

Però ella repeteix:

—Una desgraciada!

—Si tu ho dius!

—Apa, i riu-te’n encara, riu-te’n!

S’ha girat, torna cap a la taula.

—Què venies a buscar, digues? ¿Algú que no hagués trencat mai cap plat ni cap olla? Una filla de Maria?…

—No; algú, qui fos.

—Però jo sóc així! Ara sembla que et faci por de contaminar-te!

—A mi?

M’aixeco bruscament, i la cadira s’escapa de sota meu, cau per terra.

—No t’he dit que t’estimava?

—Des d’on? Des de l’altre món? Si ni has gosat tocar-me!

Contornejo la taula, m’hi atanso.

—Et tocaré. Però quan jo vulgui, quan tu vulguis.

Ella esclafeix:

—Merda, doncs!

—Què dius?

M’he quedat immòbil a tocar seu.

—Dic que merda!

Aixeco la mà i sento l’espetec dels dits contra la seva cara. Hi ha un moment de silenci absolut, i després són les seves mans que s’alcen fins al rostre, el palpen amb incredulitat. Els ulls li espurnegen i potser per això, sense un mot, es tomba d’esquena, camina cap a la pica, davant la qual s’atura amb el cos una mica inclinat endavant.

—Vés-te’n.

El mot sona sec, però sense èmfasi, natural. El repeteix:

—Vés-te’n.

Però jo avanço fins al seu costat, li frego el braç amb la mà.

—Eulàlia, escolta…

—No he d’escoltar res. Quan has vingut érem dos desconeguts, i ara continuem essent-ho.

—No és veritat.

—Ho és per a mi.

—Però no per a mi.

—Vés-te’n.

Se’m tomba, em desafia:

—O vols que ho torni a dir?

—Et tornaré a pegar.

—Qui t’has cregut que ets?

Però jo dic:

—T’estimo, Eulàlia. Ja sé que és ximple. Moralment no t’assembles en res a la persona que podia imaginar per a mi, contradius totes les meves normes, si és que en tinc alguna… Ets venal, ambiciosa, mesquina, inestable… No sé per què, doncs, però el fet és aquest: et vull per a mi.

—Treu les mans.

Les retiro lentament de les espatlles, on les havia fetes reposar sense adonar-me’n. Repeteixo:

—Et vull.

—Però jo no.

—Et vull per sempre.

—I en exclusiva, oi?

—I en exclusiva. A partir d’ara no vull que t’hagis d’avergonyir de res més.

Ella calla, acala els ulls. Alço de nou la mà, li acaricio el rostre.

—Eulàlia…

—No em toquis! No hi tens cap dret. Ja t’he tolerat prou coses.

—I per què me les has tolerades?

Es tomba una mica.

—Si et penses que m’interesses, t’equivoques. No m’interessa ningú.

Em clava l’esguard, dur.

—No sé per què em necessites, però jo no et necessito per res. Ni per aquesta entrevista, ara. De manera que te’n pots anar per on has vingut. D’homes, si vull, no me’n falten.

Automàticament, la mà ha repetit la maniobra de moments abans, més seca encara. La sang se li retira de la cara, i em mira molt pàl·lida, desconeguda i ferotge. Però només diu amb les dents estretes:

—Vés-te’n, Daniel.

—No ho…

Em talla, ara amb un crit:

—Vés-te’n, vés-te’n d’un cop!

I el braç s’allarga cap al meu pit, em rebutja.

—Eulàlia, escolta…

—Que te’n vagis, et dic!

Pica de peus, desfeta.

—O és que me n’he d’anar jo?

I de sobte, decidida, camina cap a l’altre costat. Però l’aturo.

—No cal. Me n’aniré.

—Però ara, ara mateix…

—Està bé.

Retrocedeixo fins a la porta, faig girar el pom.

—No et vull tornar a veure mai més!

Obro i tanco al meu darrera i, pel vestíbul fosc, m’oriento cap al cancell, però després em desvio cap a la saleta, on he deixat l’americana, palpo el muntant, fins que trobo l’interruptor. La porta de l’altre extrem s’obre amb violència i ella em pregunta:

—Què fas?

—L’americana. Suposo que me la puc endur…

Me la penjo a les espatlles, torno a creuar el vestíbul, i arran de llindar, un peu a l’escala, m’aturo, em giro i la miro. Però ella no em deixa dir res. Fa:

—Què esperes?

Ara té el rostre vermell, gairebé desagradable, i la mà se li obre i se li tanca en un gest irat que troba la seva expressió en el foc dels ulls.

—Res.

Tanco i, lentament, emprenc la davallada de l’escala, on crema un llum distant i somort, tan poc alegre com la meva ànima.