Si se m’hagués acudit mitja hora abans, mentre era a la sala d’espera, li ho hauria pogut proposar quan sortí del consultori, perquè ens vam veure un moment al passadís, on ella m’esperava per dir-me adéu, Però no hi vaig pensar fins que ja estava assegut a la cadira del dentista, amb la boca oberta, i la idea em semblà tan suggestiva, i tan absorbent, que el bon home em devia prendre per un enze: amb prou feines vaig saber contestar a les seves preguntes i, si no m’ho escriu, ben cert que fins i tot m’oblido del nom de la droga que em receptà, una farmaproïna reforçada amb sulfat de deshidroestreptomicina que m’obligà a fer sis visites al practicant, perquè a casa ningú no sabia donar injeccions.

En arribar al pis, la impaciència que em crema m’obliga a córrer al telèfon sense ni saludar la Neus, asseguda al menjador amb la Gabriela, però, com ja podia haver previst, en Santana no és als estudis ni a l’hotel on sol sopar; em diuen que molts dies no hi sopa, però que torni a provar cap a les dues. Penjo i m’encaro amb el somrís de la meva germana.

—Devia ser un assumpte de vida o mort, oi?

Em ric de mi mateix, és clar; sempre seré un impulsiu.

—Que no treballes, tu, avui?

—Només fins a les set, com cada dia.

Ja són una mica més de les vuit, però fins ara no me n’adono. La Gabriela diu:

—Encara discutiu, amb aquest Santana?

La Neus ho vol saber:

—Qui és?

—El director, de nom ja el coneixes. El mateix que volia dur-li un conte al cinema, ja fa temps.

—Ah, sí! I com ha acabat?

Ella em pren la paraula:

—Com volies que acabés? Com el rosari de l’aurora. És un informal. Després de dos anys de no dir res, ara fa uns mesos que torna amb les grans presses, el fa sortir de casa una nit de temporal…

—No plovia, quan vaig sortir.

Però ella ho passa per alt.

—… el persegueix durant quatre o cinc dies, s’inventa una altra pel·lícula que no té res a veure amb el conte d’en Daniel, desapareix sense dir res i fins fa quinze dies no es digna a telefonar de nou…

—Era fora, dona!

—No fareu res, sempre t’ho he dit. No sé per què et molestes trucant-li.

—Es tracta d’una altra cosa, ara.

No els ho explico, i d’altra banda elles tampoc no pregunten res, perquè aleshores truquen al timbre i la Gabriela va a obrir; sento que és la portera, la qual duu una carta, puntual com de costum, perquè el carter ja deu fer tres hores que ha passat.

M’assec a tocar de la Neus.

—Què feu, per casa?

—Bé. La Miquela torna a estar embarassada.

—No en sabia res.

—És clar, si no véns mai!

La Gabriela torna a entrar amb la lletra a les mans.

—És per a tu.

L’obro tot seguit i després els la llegeixo; algú que vol fer una antologia de joves em demana un poema, «dins la vostra vena social», afegeix. Aquests afers literaris, la Neus, la deixen ben indiferent, perquè ella només llegeix novel·les femenines, però la Gabriela els considera poc menys que una qüestió personal. Coneix les meves obres més bé que jo mateix, de manera que immediatament pot dir:

—Jo els enviaria aquell que comença: «Un cel, també, sobre el suburbi…».

La meva germana, més positiva potser, s’interessa:

—Te les paguen, aquestes coses?

—I ara!

La Gabriela la il·lustra tot seguit:

—¿Saps quant ha guanyat fins ara, amb tres llibres publicats?

—No en tinc ni idea.

—Tres mil cinc-centes pessetes; dues mil de la novel·la i mil cinc-centes dels contes. Del llibre de poesia no ha cobrat mai res.

—No es deu haver venut. Fas unes coses tan estranyes! Per cert que a l’oficina tens una admiradora; sempre em parla de tu.

Bromejo:

—És bonica?

—Sí, i per merèixer. Te la puc presentar, si vols. Una vegada m’ho va demanar.

La Gabriela intervé:

—No l’emboliquis. Els escriptors solen fer les dones desgraciades.

—No vol dir pas que m’hi hagi de casar!

Riem tots, la Gabriela amb mig llavi; després la Neus s’aixeca i es posa els guants, que no abandona malgrat la calor.

—Bé; jo hauré de fer un pensament…

—És d’hora, encara.

—És que aquesta nit volem anar al teatre.

—Què heu de veure?

Sense avergonyir-se, diu:

—No ho sé. Sempre m’oblido dels títols. Només sé que és al Barcelona.

—No fan mai res en català, allí.

—No; deu ser una cosa estrangera. En Francesc diu que en català no hi ha res que valgui la pena.

—Ni hi serà mentre tants catalans pensin com ell.

La Gabriela aprova:

—Ben dit.

Ens hem aixecat també, i ara m’agafa el braç, hi passa lleugerament els dits, fins i sensibles com tota ella, joves com el seu cos, que no aparenta pas els trenta-sis anys que ja té.

—Que diferents que sou, tots tres!

—Potser hi va haver trampa.

Totes dues protesten:

—Daniel!

—Això ja no està bé…

—Ui, quines puritanes! Si no es pot fer broma amb la família…

—En Francesc no hi bromeja mai.

—No ho sabria fer; no sé que hagi bromejat mai amb res. ¿Què, ha aconseguit ja desbancar el gerent de la Immobiliària?

La Neus, que ja havia iniciat un pas cap a la porta, es mig tomba:

—Ah, no ho saps?

—No sé res.

—Es va morir; ja fa potser un mes.

—I ell s’ha calçat el lloc. Si un dia em perdo, que no em busquin entre els seus esclaus.

—No exageris; també té bones qualitats.

—Com que tu deus dir amén a tot…

Anem progressant cap al corredor, ens aturem un moment al vestíbul, on ella s’adona d’una cortina:

—És nova, oi?

—Nova… La tenia guardada.

Dóna una ullada circular:

—Us fa goig, aquest piset.

—Una mica petit. Ens caldria una altra habitació per a en Daniel, un despatx on pogués treballar i guardar els llibres.

La Neus no hi dóna importància.

—Oh, ell! Un dia o altre us deixarà.

—Si vols dir que em casaré…

La Gabriela em talla:

—Enlloc no estarà tan bé com aquí. És a dir, així ho espero…

Li passo el braç per l’espatlla i l’estrenyo una mica contra meu; ella aixeca el rostre, em somriu.

—Suposo que tens raó.

La Neus allarga la mà cap al pany de la porta, fa jugar el mecanisme.

—Espera que s’enamori.

—Ja ho estic; d’ella.

I torno a estrènyer l’espatlla de la Gabriela, la qual s’esponja, diu:

—Ximple!…

La Neus acaba d’obrir.

—D’algú de la seva edat.

I, sense donar-nos temps de replicar, fa:

—Bé, família… A veure si veniu alguna vegada, sempre he de ser jo.

—Tinc poc temps…

—I poques ganes.

Besa la Gabriela, em besa.

—Records a l’Ermengol.

—I tu dóna’n a en Francesc i a la Miquela.

Afegeixo:

—I un petó als nens… No queda ningú més, oi?

Ella riu, els peus al replà:

—Tenim un gatet molt bufó.

—Fes-li una carícia, doncs.

Comença a baixar les escales i, des de la porta, ens anem acomiadant fins que arriba al pis de sota.

—Adéu. Ja podeu tancar…

—Adéu, noia.

Tornem cap al menjador, on he deixat la carta. Sento que ella mormola:

—Me n’hauré d’anar a fer el sopar…

Però es queda al meu costat, rellegint com jo el contingut de la missiva. Després pregunta:

—Qui és? Em sembla que no el conec.

—Sí, té publicada alguna cosa, un volum d’assaig. No fa molt que me’l van presentar, un dia que coincidírem a la Catalònia.

Ella aixeca els ulls, els desplaça cap al coll de la camisa; el toca amb la punta dels dits i va resseguint-lo cap a darrera.

—S’esfilagarsa tot.

—És vella, ja.

—Te n’hauré de comprar una altra. Em sap greu que hagis de portar aquestes camises tan usades.

—Som pobres, noia!

Ella em somriu amb els llavis sense maquillar, d’un rosat pàl·lid.

—Però som rics d’altres coses.

Li empresono els dits.

—Sí, gràcies a tu. És veritat allò que has dit, que enlloc no estaré tan bé com aquí.

—Però, com ha dit la Neus, algun dia fugiràs.

—Ni que així sigui… I sempre sabré que allò que sóc, allò que pugui arribar a ser, t’ho dec a tu.

Ens separem una mica, toca la carta que he tornat a deixar sobre la taula.

—És un consol, sí…

I aleshores gira cua, camí de la cuina. Jo em quedo mirant-la, pensatiu i vagament contrariat; sé que només caldria un gest perquè la seva vida i la meva canviessin de sentit.

En lloc d’això em torno a atansar al telèfon i, després d’una indecisió, obro la guia per la lletra R. Com havia temut, el nom de l’Eva no hi figura. A punt de tancar-la, la Gabriela surt de nou al menjador.

—Tens un bistec. Hi vols patates?

—Sí. És igual. El que et vagi més bé.

—Te’n faré, doncs. A tu t’agraden.

Camino cap a la meva cambra, però després retrocedeixo per tal d’agafar la lletra de damunt la taula. Ella, que no s’ha mogut de la porta del menjador, pregunta:

—Et passa alguna cosa, Daniel?

—No; per què?

—No ho sé… Ah, ¿i què ha dit el dentista, del flegmó? M’havia distret de preguntar-t’ho.

—No és res. Li sembla que se n’anirà amb unes quantes injeccions de…

Butxaquejo per tal de consultar la recepta.

—… de Farmapèn. Si no se n’anava, m’hauria de treure el queixal.

—Et molesta molt?

—No; ara ni el sento. Però el bony hi és, per dins.

I em toco la mandíbula superior, arran de nas; sota els dits es revela una lleu protuberància endurida.

—No té gens d’importància.

—Però a la banda de dalt diuen que poden ser perillosos.

—Per què?

—Poden estendre’s cap al cervell.

—No ho crec, no n’ha dit pas res. Demà començaré a donar-me les injeccions.

—Per què no hi vas ara? En Sebastià deu ser a casa, en aquesta hora.

—Potser sí…

Consulto el rellotge.

—Però ja passa de dos quarts de nou; la farmàcia deu ser tancada.

—Deixa’m la recepta, doncs, i demà t’ho compraré jo. Tu encara te n’oblidaries.

La deixo a un costat de la taula i, novament, avanço cap a la cambra; encara podré llegir tres quarts d’hora, perquè l’Ermengol no vindrà fins a un quart de deu tocat. Aleshores es dispara el telèfon.

—Ja l’agafo jo.

Havia obert la porta i encenc el llum abans de penetrar en el reducte on he escrit totes les meves obres: una habitació no pas massa gran, moblada amb un divan, una taula, una butaca, una cadira i unes prestatgeries plenes de llibres esbellegats per qui sap quines mans. Sempre he estat massa pobre per a comprar-los de nou.

Darrera meu, la veu de la Gabriela pregunta:

—Digui?

I tot seguit:

—Sí… Miraré si hi és.

Somric per a mi mateix, però ella ja em fa un senyal amb la mà.

—De part de qui?

Allunya l’auricular de la seva boca i diu:

—És per a tu. Una noia que es diu Eva.

—Ah, sí!

Gairebé hi corro, li prenc l’aparell de les mans.

—Eva?

—Sí. Daniel?

—Sí, sóc jo.

La meva mirada i la de la Gabriela es troben per damunt de l’auricular, però ella la desvia i, desganada, s’allunya cap a la cuina.

—Precisament et volia telefonar.

—Ah, sí?

La veu li riu.

—Però no sabia el teu número. Volia preguntar-lo a en Santana… Com l’has trobat, tu, el meu?

—No sabia si ho era, però he vist que a la casa no n’hi havia cap més.

Jo insisteixo:

—Però com sabies la meva adreça?

—Me la vas donar tu. No te’n recordes?

—No.

—Doncs sí.

—Quan va ser?

—Aquella tarda que em vas acompanyar a veure l’exposició…

—Me n’havia oblidat, doncs. Què volies dir-me?

—Quan?

—Ara. Vull dir per què has telefonat.

Ella vacil·la.

—No ho sé; per res…

—Per res, no.

—És que…

Vacil·la de nou mentre jo, amb la mà lliure, em trec una cigarreta de la butxaca.

—És per la manera com ens hem separat aquesta tarda… per les coses que ens hem dit…

—Sí.

—Doncs això. Volia dir-te que si alguna vegada… en fi, que si vols que sortim una tarda, jo…

—Ets adorable, Eva.

—Bé… Per què?

—Adorable i oportuna. Perquè diria que has endevinat que precisament et volia veure.

—És veritat que dius que anaves a telefonar-me…?

—Per això, per veure’t. T’he de fer una proposició. No sé si t’agradarà…

—Quina proposició?

—Recordes el que m’has dit aquesta tarda… ¿allò de l’entrevista?

—Sí.

I, sorpresa, afegeix:

—No diguis que has canviat d’opinió!

—No, no he canviat. Però se m’ha acudit una altra cosa. Tu ni devies ser al carrer i, si el dentista no m’hagués tingut lligat de peus i mans a la seva cadira de tortures, encara t’hauria pogut cridar.

—Ell té la meva adreça; la hi podies demanar.

—No hi he pensat.

—I què se t’ha acudit?

—Un llibre.

Hi ha un silenci, mentre digereix la notícia. Després, amb precaució, pregunta:

—Un llibre?

—Sí.

—Quina mena de llibre?

—Un llibre on sortiríem tu i jo.

—No ho entenc… Una novel·la?

—No ben bé. En forma de novel·la, si vols, però un llibre on contaria tot de coses teves, la teva vida… Com una mena d’entrevista molt llarga en la qual l’interrogador parlaria també d’ell per ajudar a crear un ambient, a reflectir una societat, una manera de viure…

—Com una biografia?

—Sí… Fins a cert punt.

Un altre silenci, i seguidament una pregunta incrèdula:

—Ho dius de debò?

—Sí. Em faria molta gràcia, un llibre així. No sé si tu…

—També, i tant! Imagina’t… ¿Amb el meu nom i tot? Vull dir sense dissimular-lo?

—Sense dissimular res. Una cosa molt franca. Perquè si no ha de ser franca no val la pena de fer-la. Per això no sé… M’ho hauries de contar tot, contestar a les meves preguntes impertinents…

Maliciosa, la seva veu fa:

—Molt impertinents?

—Sí… Fins a cert punt.

Grato un llumí contra la sola de la sabata i, després d’encendre la cigarreta que se m’havia quedat penjada a la boca, prossegueixo:

—La meva intenció no és solament de fer un retrat de la teva personalitat moral, sinó també una semblança física. Si no hi tinguessis res a dir, et descriuria en detall, amb tant de detall que fins m’agradaria de tenir les mesures del teu bust, de la cintura, tot això que en una noia que treballa al cine sembla tan essencial.

—No hi tinc cap inconvenient. Tothom sap les d’una Marilyn, les d’una Sofia Loren. No veig per què he d’amagar les meves.

—Sobretot quan estic segur que responen als cànons.

—Als cànons?

Es veu que li ve de nou.

—Què vol dir, això?

—Diguem les mides ideals ara i aquí.

—Ah! És que no han estat sempre les mateixes?

—Ja saps que no. En temps de Mae West, que tu i jo només coneixem de referències, l’ideal era una dona matalàs… Bé, què et sembla?

—A mi, bé. Però escolta… La podràs publicar, una cosa així?

—No ho sé, això; confio que sí. És clar que abans falta que resulti bé.

—Vull dir perquè… en fi, si vols que sigui tan franca potser…

—Naturalment, tot depèn de la vida que hagis portat. Ja en parlarem, d’això. Quan et sembla que et podré veure?

—Quan vulguis.

—Demà?

—Em penso que sí… Espera’t un moment, miraré si tinc algun compromís que hagi oblidat.

Sento com deixa l’aparell i unes passes que ressonen com si l’habitació fos buida. Després torna, diu:

—Daniel?

—Sí.

—Al matí no, perquè he d’anar a la perruqueria, ja tinc hora.

—Tampoc no podria ser, perquè jo treballo.

—Molt bé, doncs. A la tarda?

—Sí. On vols que ens trobem?

—Vine a casa.

—Vius sola?

I aleshores em poso a riure.

—Recordo que una altra vegada et vaig fer la mateixa pregunta i que no me la vas voler contestar.

—Era diferent. Sí, visc sola. Per això et dic de venir, perquè, si hem de parlar tant, més valdrà que ho fem amb comoditat.

—I l’Arola?

—Què vols dir, l’Arola?

—Si també serà de la partida.

—Què et sembla? No.

—Seria empipador que ens interrompés.

—No.

—Bé, doncs. Cap a quina hora?

—A dos quarts de cinc?

—Quan vulguis. Jo tinc lliure tota la tarda.

—A dos quarts de cinc, doncs. T’esperaré.

—D’acord. Fins demà, noia.

Anava ja a penjar, i per això dic precipitadament:

—Ah, Eva!… Si no sé on vius!

—És veritat!

M’ho diu. És al carrer del Parlament.

—Molt bé. Entesos.

Deixo l’auricular a la seva forquilla i m’adreço a la cambra. El llum havia quedat encès. Damunt la taula hi ha la invitació a la conferència que en Prats dóna demà passat i un llibre que algú m’ha enviat des de Mèxic; ho aparto tot cap a una banda. Vull esbossar el meu interrogatori de demà. Però abans de fer-ho torno a sortir per anar a la cuina a beure una mica d’aigua.

La Gabriela és de cara als fogons, pelant les patates.

—Ja heu acabat?

—Sí.

Agafo el vas, obro l’aixeta. Ella diu…

—No sabia que volies escriure un altre llibre…

Sembla una mica vexada, però no li contesto fins que m’he begut l’aigua.

—Tampoc no ho sabia jo. Ha estat una inspiració d’aquesta tarda.

—Mai no t’havies decidit tan a la lleugera.

—Bé… tampoc no és a la lleugera. És que no m’he explicat bé. Fa temps que em volta una idea pel cap, per això no en deia res, perquè calia concretar-la, i no ho he fet fins aquesta tarda, a cal dentista.

Inicia un gest amb el cap, com si la noia fos a la cambra veïna.

—I ella, aquesta, què hi té a veure? Qui és?

—L’Eva. Ja saps, l’Eva Roland. Deus haver vist alguna pel·lícula seva.

Arronsa les espatlles una mica.

—Potser sí. De què la coneixes?

—Me la va presentar en Santana i avui ens hem trobat.

Contrau una mica la comissura dels llavis, però calla, atenta als moviments del ganivet.

—Vull fer-li una mena de biografia…

—I això és interessant?

—Ho podria ser. No per a ella. Al cap i a la fi només serà una excusa per a reflectir moltes altres coses.

—Quines coses?

—Potser l’ambient en què ha viscut, l’ambient en què he viscut jo… Veurem. Suposo que deu haver hagut de lluitar força per arribar a ser una artista…

—Vols dir que ho és?

—No ho sé. Potser no. Però ho serà. És bonica i em penso que ambiciosa. Imagina’t, la vida d’un escriptor i la vida d’una artista contrastades; tots dos, cadascun a la seva manera, mirant d’imposar-se, de…

—I per què l’has escollida, a ella?

—No en conec cap més.

—Podies imaginar-te-la, no calia que fos ningú de carn i ossos…

—No, no calia, però és així.

Amb el peu, fa sortir una mica la galleda de les escombraries que hi ha sota la cuina de gas, hi llença les peles de les patates que ha tallat sobre un plat.

—T’agrada, oi?

—És bonica, ja t’ho he dit.

Aleshores em mira, vagament cellajunta, i tot el front se li precipita endavant.

—Et pot fer mal, Daniel.

—Quin mal?

—No ho sé. Aquestes noies tenen pocs escrúpols.

—Bah!

—Podries enredar-t’hi… Si ja no ho estàs.

Li cerco l’esguard, que ara em defuig, centrat de nou en el ganivet, que no ha abandonat.

—Ja ho veig… Ets pitjor que una mare.

Però ella diu:

—És clar que ja ets prou gran per a saber què et fas…

Jo repeteixo, sempre somrient:

—Pitjor que una mare… Gelosa!

Ella es redreça i una taca de rubor se li escampa per les galtes.

—No ho diguis, això!

Però jo ja estic penedit de la paraula.

—Perdona.

Empenyo el vas per la lleixa de marbre que corre prop dels fogons.

—De vegades es diuen ximpleries.

—Sí, se’n diuen.

S’inclina cap a una de les dues olles que bullen i jo, sense afegir cap paraula, m’allunyo en direcció a la porta, cap al dormitori. Distretament, devia haver deixat la cigarreta sobre el cendrer, i encara crema.

L’apago.