«És clar que us en moriu de ganes!… Jo hi era i ho vaig sentir tot amb aquestes orelles i va ser perquè el pare ho volgué. Amb els cops amagats que té el vell! I que el puc conèixer, no digueu que no, després de servir a la casa tant de temps, i que encara potser hi seria si… Però no és fàcil que m’hi atansi més! Què hi va haver o què no hi va haver no interessa ningú, encara que ja sé que us agradaria de saber-ho. Però si hi va haver alguna cosa o no hi va haver res, això queda entre nosaltres i tant me fa el que penseu. De mi ningú no en té res a dir i no és culpa meva si em vaig quedar vídua tan jove, oi? Ens les vam tenir, això sí, quan me’n va acusar, i que les hi vaig cantar clares, però vaig ser jo qui se’n va anar. Després ja hauria estat impossible de quedar-me, sempre amb aquell recel i espiant-me, espiant-nos… La vida que m’hauria donat! No que fos fàcil, abans, perquè amb ell no ho era mai, sempre tan exigent i posant-se en tot, en els més petits detalls, que si escombres o no escombres, o avui és el dia de rentar, com una dona, exactament com una dona, com si jo no fos prou gran i no estès acostumada a dur una casa. Havia portat la meva i el meu marit no s’havia pas queixat mai. Ves, doncs, per què s’havia de queixar ell! Que si em pensava que era la mestressa i tot de coses així… Me n’hauria anat per això sol, ja en començava a estar tipa, i només va faltar que digués d’en Carles i de mi quan encara no feia dos mesos que havia tornat per quedar-se. No pas perquè en tingués ganes, ja que ben bé li va dir que era el pitjor que li podia passar. No ho entenia, perquè ves si no és un lloc com un altre! Era com si nosaltres no valguéssim res, però fos com fos no volia venir-hi. Li faltava voluntat, com quan el seu pare m’acusà… és clar que va ser a soles, quan ell era fora de casa, i no li’n va dir un sol mot, però d’una manera o altra ho va saber i va callar. Ben cert, qui era jo per tots ells? Com si fossin la gran cosa, de manera que muts a la gàbia i va deixar fer, i per això me’n vaig anar, que tal com era no podia durar més. Es veu que s’havia quedat sense energies després de parlar amb el seu pare, en morir-se el seu germà, quan van discutir tota una nit. Tenien la porta de la sala oberta i parlaven en veu prou alta, perquè jo darrera les portes no hi he espiat mai, però quina culpa hi tenia si se’ls sentia de tota la casa? I jo era a la cuina i des d’allí no es perdia paraula, ni quan fregava els plats, amb l’aixeta que rajava, ben oberta… Fins semblava estrany que poguessin alçar la veu d’aquella manera quan feia dos dies que hi havia hagut un mort a la casa, però ni l’un ni l’altre no se’n recordaven i tots dos cridaven per veure qui tenia més raó. No es van preocupar de tancar la porta, perquè amb el temps que feia que hi servia era com si fos de la família, i potser perquè també els devia semblar que eren coses que podia sentir tothom. Ben diferent de quan vam tenir la sentada el vell i jo, que a més d’aprofitar que en Carles havia sortit, encara ho va tancar tot, com si tingués por que des del carrer algú pogués escoltar, o com si hi hagués hagut algú altre a la casa. Devia estar avergonyit de parlar com parlava i em va dir que no cridés tant quan em vaig sulfurar i li vaig dir que ja n’estava fins dalt i que si es creia que podia insultar-me per no res, que mai no havia fet una sola cosa al seu gust tot i posar-hi la més bona voluntat i mirar per la casa com si fos casa meva, suportant coses que ningú més no hauria consentit i donant compte de cada pesseta que sortia, fins de les més petites despeses quan anava a la plaça. Perquè ell em feia passar comptes cada dia, i sempre sabia a quant anaven les coses, no sé com s’ho feia, i jo mai no el vaig enganyar, perquè de rica ja us ben juro que no me n’hi vaig fer, i la feina prou valia més del que cobrava. Ves si en trobaran una altra per aquella misèria! Des que els vaig deixar diu que tot va de mal arreu, i com volien que anés? Avui una i demà una altra, dones que passen i no es queden, perquè al vell qualsevol l’aguanta. En Carles en canvi no es posava mai en res, era com si visqués a la lluna i rodava per fora o es tancava a la seva habitació amb els seus llibres i les seves coses, de manera que amb el seu pare es veien ben poc. I com que el vell no tenia res a fer anava d’una banda a l’altra i no podies ni entrar al dormitori que ell no ho veiés, i se’n feia les grans idees, quan bé havia de fer el llit i endreçar, oi? Però si en duia una de cap ningú no la hi treia, hi posava la banya i apa!, t’ho deia i t’ho repetia, i tant se valia que contestessis que sí com que no, ell no en feia cap cas, com si només tingués importància allò que deia ell. Per això en Carles no hi podia discutir i sempre tornaven a caure en el mateix, aquell vespre, després que es va morir el gran i quan jo ho vaig sentir tot. Si em quedo sóc un home acabat, deia, i no sabia pas que havia de morir tan aviat, perquè no pensava pas en això ni en la mula que li donaria una guitza. Ací al poble sóc un home acabat, deia doncs, perquè tota la feina la tinc a Barcelona. Quina feina, li va dir el pare, si ara ja no cal que facis res si no vols? Les terres seran teves, quan em mori. M’hauria agradat de veure com se’l mirava en Carles, tan poc acostumat com estava a que el tractés com un fill. Però sí, és clar, tot havia d’ésser per a ell, no hi havia ningú més. Em puc morir qualsevol dia, perquè ja començo a tenir un grapat d’anys i de fort no n’estic, deia el vell. No li feia res de mentir, jo mai no havia vist que tingués res i ningú no hauria dit que ja havia complert els setanta de la manera que els portava, que els porta. No m’he de quedar pas sol, oi? Qualsevol dia, insistia, em poden trobar en un racó. I què podia dir-hi, ell? Per això va contestar-li que si no es volia quedar sol, potser faria bé d’anar-se’n amb ell a Barcelona; deixaria la dispesa i podien llogar un pis per estar junts, però l’altre que no, que allí no s’hi sentiria bé, perquè sempre havia viscut al poble i hi estava acostumat. No era pas qüestió, als seus anys, de canviar d’aires, de sempre era sabut que les plantes velles no són de fàcil trasplantar. En dos dies m’haurien enterrat, va dir, perquè em sembla que fins i tot m’enyoraria. És clar, allí no coneixia ningú i no podria anar a donar turment als jornalers… En Carles també ho sabia, però així i tot es va esforçar a convèncer-lo. Trobareu d’altres distraccions, si fins us hauria d’agradar d’allunyar-vos una temporada d’aquí, no sou pas el primer que se’n va. Abans d’abandonar el poble més m’estimo quedar-me en un racó i deixar-me morir com un gos que sóc, perquè ja veig que em vols abandonar, tots els fills són igual, però espera que en tinguis i ho sabràs. Des de la cuina em feia pena per en Carles que no sabia com girar-s’hi, en el fons sempre ha estat un bon noi, només preocupat per les seves coses. Potser una mica egoista, però qui no ho és? I ser-ho més que el vell era difícil, perquè aquell sí que només pensa en ell, i els altres que es fumin o es morin, tant li fa, mentre ell vagi bé poc s’hi amoïna. Devia mirar-lo amb aquells ullets petits i vius, envermellits, esperant la resposta d’en Carles, i en Carles el que feia era passejar-se amunt i avall, s’endevinava que estava nerviós, ja que fet i fet abandonar un pare és ben veritat que no està bé, i no sabia què decidir. Els interessos de l’un o de l’altre han de sofrir-ne, va dir a la fi, encara que ell va usar una altra paraula, els interessos de l’un o de l’altre, doncs, han de sofrir-ne, i em sembla més important la meva feina que la vostra. Aquí hi deixeu un encarregat o un administrador o el que us sembli, a més no està pas dit que no podreu pujar i baixar sempre que us convingui… Però el vell no es va deixar entabanar, perquè en Carles deixava la veritable qüestió de banda, i per això li va contestar que no es tractava de la feina ni de res de semblant, i que des d’ara al projecte d’anar a Barcelona li deia que no, de manera que podien estalviar-se de discutir-ho. Tot l’assumpte era de si ell, en Carles, es volia quedar al poble. I encara hi estaries més bé que a Barcelona, li va dir, perquè allí treballes i aquí amb què donessis una mirada a les coses n’hi hauria prou. No deia la veritat, si jo hi hagués pogut intervenir ho hauria sabut, perquè tot era misèria i companyia. Si no, per què havia de comptar fins i tot el cèntim, com un pobre, pitjor encara que un pobre, ja que al capdavall n’hi ha que no són gasius com ell? En Carles, amb tants anys de viure fora no sabia res, amb la mateixa facilitat s’hauria cregut que tenien milions si el vell li ho hagués dit, però així i tot no es deixava caçar per allò que el vell afirmava, però ja ho dic, no pas perquè se’l cregués, sinó perquè la idea de viure de renda el deixava indiferent. He tardat anys, va dir, a aconseguir la posició que volia, ¿i ara em demaneu que ho destrueixi tot en un moment? Aquí em falten elements per fer feina, de manera que demanar que em quedi al poble és condemnar-me a la… a l’esterilitat, em sembla que va dir, però jo ja vaig entendre que volia dir a perdre el temps. També jo m’he organitzat la vida a la meva manera i no us podeu ni imaginar quin trasbals seria un canvi, prosseguia. Però el vell li replicava oh, tu rai que ets jove, els teus anys tingués i ja veuries si discutiria tant amb un ancià com jo que l’únic que vol es acabar els seus dies en pau al costat de l’únic fill que li queda!… Bé m’heu tingut allunyat fins ara, quan no em necessitàveu per a res, deia en Carles. I el vell explicava que se n’havia anat de casa perquè havia volgut, ja se’n devia recordar, i que al capdavall era un home i no podia pas lligar-lo, però que ell sempre l’havia tingut per tan fill com l’altre, perquè allò no tenia res a veure amb donar-li o no donar-li les terres, les quals havien de passar a l’hereu, com era costum. Anys abans ja es devien haver barallat, per la propietat, i de segur que per això en Carles se’n va anar a fer carrera a Barcelona. Ara, si havia reclamat alguna cosa, és ben cert que no tenia raó, l’hereu per alguna cosa és l’hereu, i a ell van donar-li els estudis. ¿Us podeu imaginar què seria si no hagués marxat?, va dir ell. I què ets, ara?, preguntà el vell, i en Carles no va contestar, com si aquesta vegada no l’hagués sentit, i això que no solia fer-ho, de donar la callada per resposta. En el fons, va continuar el vell, és que tant se te’n dóna del teu pare i com més aviat el vegis mort millor, perquè l’home les gasta així, ja el coneixeu, i amb la poca-solta que té sovint! Com quan ens vam picar les crestes, i que potser us penseu que s’hi va mirar dues vegades a dir les coses pel seu nom, sense preocupar-se de si eren veritat o mentida? Gens… ¿Que potser t’has cregut que obrint-li les cuixes en trauràs tallada?, va fer, i l’hauria esgarrapat perquè, encara que no hi havia res i, doncs, m’insultava, ves si no ho podia haver fet per cara d’en Carles, com si ell no fos prou ben plantat per escalfar una dona! Però com que ell és mesquí, sempre veu mires interessades en la gent i, si no ho són, això el desconcerta, si bé a mi ja podia dir-me, ja!, jo no li devia res, més aviat era ell qui em devia a mi, de manera que no vaig callar. Ara, en Carles és diferent i, no digueu això!, va protestar. Vull, precisament, que visqueu molts anys, però no entenc com tot d’una la meva presència us és tan necessària. I el vell va sortir-li amb allò que la sang mai no és aigua, i poc es devia pensar que el condemnava mentre li deia que es quedés. Ni en Carles ni ningú no ho sabia, perquè ves qui s’ho hauria pogut imaginar? Si endevinéssim les coses tots sabríem què hem de fer i jo mateixa ja no hauria entrat mai a la casa, perquè ara, digui el que digui, sempre el mig creuran a ell i totes vosaltres penseu que vaig dormir amb en Carles, i per això ja tant me fa, és igual que ho negui com que no, això és el que em dic jo, i d’altres deuen haver fet coses pitjors i no les conten. Ja veureu, però, que ara que es trobarà sol em farà venir a buscar, perquè sé que des que sóc fora tot ha anat de mal borràs. Però que m’esperi, no penso anar-hi, i si ell m’ho demana cara a cara només aconseguirà un miquel, potser sí que es creu que pot bescantar-me per tot el poble dient que si la Nati això i que si la Nati allò, fent-me mala fama perquè després jo vagi a llepar-li la mà! És d’aquests, ell, quan li convé voldria que els altres ho oblidessin tot, però no senyor, que tots tenim el nostre amor propi i la nostra decència, i si ell es veu en treballs doncs que se’ls passi, com cadascú s’ha de passar els seus. Però com anava dient, en Carles no es volia quedar, perquè si es quedava era un home acabat. I el vell se’n reia, segons ell no era pas que es tanqués en una masia, res no el privava de fer tots els viatges que li calgués, i allí disposaria del seu despatx i del que fos, perquè ell, el vell, no s’havia pas de posar en les seves coses, l’únic que volia era no trobar-se sol, sentir-se acompanyat, i ja no quedava ningú més dels seus. S’havien de fer costat, com a bon pare i bon fill. I la veu començava a tremolar-li, i estic segura que tot era farsa, perquè mira quin un per emocionar-se, no volia res més que tocar la corda sensible d’en Carles, que prou tendre era de natural. I sí, no us poseu així, pare, no n’hi ha per tant, va dir-li. Ja ho veuries si tenies setanta anys, va contestar el vell, perquè els setanta anys els feia sortir cada dotzena de paraules, com si ja fos un invàlid incapaç de posar-se el menjar a la boca i en Carles ho hagués de fer per una obligació que hi tenia. Jo ja havia acabat de rentar plats, però encara era d’hora i no tenia son, de manera que encara no me’n vaig anar a la meva habitació, però tampoc no els volia interrompre, perquè ordinàriament em posava a la sala, amb ell, com si fos de la família, i allí cosia; em vaig quedar a la cuina mateix, on també hi havia foc, repassant la roba, i els sentia tan bé o més que abans ara que ja no hi havia l’aixeta que espetegava. No, vós no us adoneu del que em demaneu, va dir en Carles, ni dels mitjans de què us valeu per demanar-m’ho; no està bé. Però el vell no volia saber si estava bé o no ho estava, únicament volia tenir raó i convèncer-lo i fer-lo quedar. Sóc un pobre home, deia, i jo em pensava que en Carles se li posaria a riure a la cara, perquè mira que ell un pobre home, quan no ha deixat viure mai ningú! Però en Carles estava ja massa trasbalsat per adonar-se de res i li feia una mica de pena, de debò que li’n devia fer, perquè si no com s’explica tot, que acabés renunciant? Encara em creia que no renunciaria, ja que tot i el seu entendriment es defensava amb bones raons i explicava al seu pare quina era la situació, i va contar-li què feia, va parlar-li del poble i de com s’hi sentia, del mal que li feia, per la gent i per d’altres coses velles que no van anomenar ni l’un ni l’altre, però es veu que tots dos sabien de què anava. I el vell el deixava dir i res de tot allò no li semblava de pes, en Carles, deia, havia nascut allí i no era possible que s’hagués allunyat ja tant del poble com per sentir-s’hi un estrany. ¿Que potser no sabia com tothom el volia, i com tothom el considerava, que fins ell, el seu pare, se’n feia creus? I en Carles va callar una estona abans de dir: ja veig que no ho voleu entendre. I això sí que ho encertava, perquè el vell no és pas ximple encara que li agradi de fer-lo. L’única cosa que entenc, va dir-li, és que faig nosa i que el meu fill renega de mi; més valdria que fos mort, si he de viure aquesta vergonya… S’hauria dit que d’un moment a l’altre esclafiria el plor de tant com li tremolava la veu, però tot era farsa, perquè després, quan es van separar, el vaig veure sortir de la sala i feia la mateixa cara de murri de sempre. Ara és clar, no ho nego pas que li fes una mica de por de quedar-se sol, i si en Carles fet i fet s’hagués negat a quedar-se, de greu li n’hauria sabut, per pur egoisme, no per cap bon sentiment, sinó que en Carles el coneixia poc i per això es va deixar ensarronar. No semblava gens d’avergonyit que jo ho hagués sentit tot, vull dir el vell, perquè ja es va fer càrrec de seguida que des de la cuina no se m’havia escapat cap paraula, però ¿que ho sap, ell, quina cosa és la vergonya, si sempre se n’ha rigut? Si vaig haver d’anar-me’n aleshores que em va dir tot allò poc després d’haver tornat en Carles, no és perquè li semblés lleig o un desvergonyiment de part meva, l’única cosa que el preocupava és que en Carles pogués enamorar-se massa de mi o que em fes una criatura, perquè això sí que li hauria estat un cop, encara que jo ja era prou gran, i vídua, perquè no hi hagués obligació, però de soroll sempre n’hauria pogut moure, oi? Els sentiments no comptaven per res, mai no han comptat; si no, no hauria jugat l’enganyifa de les llàgrimes amb el seu fill. Ara que potser no el va enredar tant com es pensava, tot i que ell accedís a tornar a viure al poble, perquè ja li va dir, abans de separar-se, abans mateix d’acceptar, això és un… com és aquesta paraula que de vegades diuen al cine?, això és un… ara no me’n recordo, però ja m’enteneu… ah, sí!, això és un xantatge sentimental! O sia que devia veure-ho prou clar, a pesar de tot, i malgrat això és deixà convèncer. Un xantatge sentimental, ja sabeu que ell de parlar en sap, en sabia vull dir, per això era instruït i intel·ligent. De vegades a mi em deia cada cosa!, i eren coses de cada dia, però no sé per què usava aquelles paraules que feien que tot semblés una mica diferent i t’obligaven a reflexionar abans de saber què volia dir. El vell, però, prou que el va entendre, i de segur que se’n devia riure per dins; devia pensar: mentre et quedis… Es va sentir, això sí, unes quantes veritats que a un altre l’haurien fet rectificar, perquè en Carles va dir-li: això és el més lleig que un pare pugui fer al seu fill. Ho devia dir per veure si l’altre descobria el seu joc, ja que tampoc no podia estar ben segur que fos de debò un… com hem dit?… un xantatge sentimental. El vell, però, no es deixava fer i parlava de l’amor entre pares i fills, com si aquella paraula no li digués res, i potser sí que no li deia, perquè ell no és un home instruït, no va mai al cine ni llegeix llibres, ben just el diari. Faràs una bona obra de la qual mai no et penediràs, va dir-li encara, com si ell n’hagués fet mai cap, ell que ni sabia com es menjava, això; ja va començar per fer morir la seva dona a disgustos segons he sentit contar, perquè això sí que no ho vaig veure ni és del meu temps, que trenta anys no donen per tant. En canvi, si te’n vas… Però ja sabia aleshores que no se n’aniria, en Carles havia començat a cedir. Massa generós que era, perquè va ser un acte de generositat quedar-se quan ell no s’ho mereixia, quan no s’havia merescut mai res, i això sí que us ho puc jurar. Que sigui com vós voleu, va dir, i no en parlem més. I no que no en van parlar més després d’aquella nit, perquè l’endemà a la tarda en Carles va tornar-se’n a Barcelona a posar les seves coses en ordre i es va estar un parell o tres de setmanes fora, sense escriure ni una sola vegada ni res, i el vell voltava neguitós d’una banda a l’altra i fins i tot un dia, ell que no era pas inclinat a contar-te coses, perquè tot s’ho guardava, un dia, doncs, em va dir: potser no tornarà, el gran porc. Així mateix, tal com ho dic. Però després els de “La Pallaresa” van dur unes caixes plenes de llibres i papers, que era tot el que en Carles tenia, perquè a Barcelona sempre va viure a dispesa. Van arribar, doncs, les caixes, un dia cap al tard, prop de les set, quan era sola a casa, i les vaig fer deixar a l’entrada, ja que no sabia què en voldria fer. I quan va venir el vell i les va veure, va somriure tot content i em va mirar com dient-me, encara que no va obrir la boca: ara sí que vindrà aviat. I ara que ja tenia les caixes ni es va enquimerar quan en Carles va tardar encara uns quants dies, perquè, com va explicar després, no ho podia pas deixar tot així, de sobte. Mentrestant li vam preparar la cambra que havia estat del seu germà, si bé ell no s’hi va voler estar i va traslladar-se a l’altra, la que hi ha al costat mateix de l’eixida, que és més gran i té més llum i està més separada. I això va ser el que em va perdre a mi, que fos més separada, perquè el vell fins i tot va pretendre que ho havíem combinat entre tots dos per passar les nits plegats sense que ningú se n’adonés, i l’única cosa que em sap greu és que ell no digués ni sí ni no, però vivia tan indiferent… Ah, ja són aquí!».

Tot i que ho hauria pogut veure perfectament des de darrera els vidres de la tenda, la Nati, seguida de les altres dones, es va precipitar a la plaça, on es quedaren totes sota els porxos, en un petit grup silenciós, mentre el cotxe fúnebre, acompanyat del seguici, s’adreçava a la porta lateral de l’església, on es va aturar.

—Ves si no és una desgràcia! —comentà la mestressa de la botiga.

Les altres van assentir amb un posat de llàstima, en el fons prou serenes. Només la Nati semblava commoguda.

Desembre de 1955 - gener de 1956