Les lletres queien per la bústia, que no era una bústia, sinó un forat allargassat i sense proporcions a través del qual les cartes passaven des de fora a la banda de dins, però el carter trucava i trucava, un carter darrera l’altre tot i que fos sempre el mateix carter amb la mateixa cara i el mateix bigoti i aquella boca de peix tan antipàtica; trucava i lliurava més cartes i trucava i tornava a lliurar cartes, i ella no feia més que anar des del menjador on les deixava sobre el bufet, repenjades a la fruitera, a la porta on el carter ja trucava de nou sense donar-li ni temps de recollir totes les altres cartes que a través de la falsa bústia queien al vestíbul amb un petit «zas!», que seguia el petit «pac!», que feien en caure i esmunyir-se després encara uns centímetres, de vegades uns pams i tot, perquè algú corria fins a l’entrada del passadís, de manera que havia de mirar on posava els peus per no trepitjar-les

i en Carles era a la seva habitació o no hi era, probablement no hi era perquè si hi hagués estat ella no hauria deixat les lletres sobre el bufet, sinó que les hauria portades al dormitori, on hauria tustat la porta i sense esperar hauria entrat, és a dir, com que sempre tenia feina per culpa de les maleïdes cartes i no es podia entretenir, en lloc d’entrar s’hauria limitat a avançar un braç cap a l’interior amb la carta que en Carles hauria recollit

anava doncs de porta a porta, d’una porta a l’altra, totes dues tancades i obertes al mateix temps, car el carter continuava trucant i les cartes caient i en Carles era a la seva cambra i llegia les pàgines en veu baixa mentre un dels petits recitava la seva lliçó amb una veu monòtona i ella parava l’orella perquè podia ser que no fos la lliçó sinó el recitat de la carta amb totes aquelles frases que no sabia que es podien escriure perquè ningú no les hi havia escrites mai i ara ja havia fet tard, encara que un dia va estar casada

per llegir-les obria el calaix mentre trucaven i queien cartes i en Carles llegia i llegia, però malgrat la seva presència buscava pels racons del calaix i treia les cartes endarrerides i provava de llegir-les i després reflexionava una llarga estona mentre amb la carta a la mà tornava a recollir totes les altres cartes que com un diluvi inundaven el rebedor i l’embocament del passadís, i ensems allargava la mà amb els plecs i en Carles els agafava i els anava obrint, però no devia tenir temps de llegir-los

mirava per damunt de la seva espatlla i ella envermellia i pretenia que havia d’endreçar les coses de la cambra, però els fulls escrits eren allí, a la seva mà, i en Carles no deia res, simplement la mirava amb un somrís gairebé divertit, i ella no sabia si excusar-se o dissimular i per això feia veure que li calia ordenar l’habitació mentre deia potser que la criada era a la compra i tot s’ho havia de fer com si no tingués servei

els nois recitaven i llurs veus clares se sentien des del menjador mentre parlava la veu d’una Alícia desconeguda des del fons de les cartes amb uns llavis ordenats com la seva cal·ligrafia, i en Carles escoltava i tots escoltaven mentre no paraven de donar la lliçó amb una desimboltura irònica quan ella espiava

des del llit el sentia encara, amb l’acompanyament de la veu d’Alícia, que anava i venia sense saber què feia però a grans passes com si l’habitació fos petita, i certament que ho era, i no en tingués prou amb aquell reduït espai, i ella dreçava l’orella per si s’atansava però no s’atansava mai perquè en arribar a la meitat del passadís retrocedia i tornava cap al menjador i cap a la seva cambra sense equivocar-se ni una sola vegada, tan senzill com hauria estat obrir la porta i en la fosca avançar puix que no estava tancada i ella continuava desperta i l’escoltava i no tenia ganes de dir res ben arraulida al llit si era hivern, però ara era l’estiu i tenia calor i s’ho havia tret tot i reposava sobre els llençols sense ni un fil de roba

les lletres devien continuar caient al vestíbul, tot i que fos de nit, però ara ja no trucava ningú i els carters no devien poder entrar perquè la porta del carrer ja estava tancada, però esperaven a la banda de fora, amb el vigilant, que es fes de dia, i només la portera o els veïns més matiners obrissin la porta sentiria trucar de nou i tornaria la invasió de carters i de cartes

no podia ja dominar la invasió perquè els carters eren molts i les cartes queien l’una darrera l’altra i ella tot just tenia dues mans i havia de fer encara les passes que la separaven del bufet o de l’habitació d’en Carles i mentrestant els altres no paraven de trucar i de tirar més i més lletres que s’anaven amuntegant al vestíbul on ja no es podia entrar, de manera que havia d’anar recollint-les des de l’extrem mateix del menjador sense possibilitat d’arribar a la porta

fins que s’ajaçava sobre el munt de paper que li fornia un jaç confortable i no sabia què havia fet dels vestits ni de les calces i allí, vergonyosa, esperava i esperava durant hores mentre en Carles treia el nas de la cambra i no acabava de sortir, perquè a l’altra banda la veu desconeguda d’Alícia el posava en guàrdia amb tot d’accents dolços que procedien de les lletres, una noia jove i sense cara

en Carles sortia de pressa i travessava la muntanya que ara ja havia arribat al sostre i al seu pas les cartes volaven d’una banda a l’altra i ella mateixa retrocedia esfereïda bo i posant-se les calces i el vestit, no pas per pudor sinó perquè volia anar-se’n i defugir aquell Carles que perdia les faccions i mostrava l’esquelet com si fos mort

i perquè era mort se li apropava amb aquella avidesa allargant les mans verdoses i ja consumides mentre ella anava reculant, reculant, reculant fins a la paret on ja no podia fer-se més enrera i on l’esperava la noia de cara desconeguda, la qual també devia haver-se mort un dia o altre i ara havia vingut a endur-se-la per tots els seus mals pensaments i la seva cobejança de vella obscena

les veus dels àngels ja cantaven, però no eren els àngels sinó els nois que donaven la lliçó, perquè ells no sabien que en Carles era mort ni s’estranyaven ara que totes les lletres haguessin desaparegut consumides per un gran foc invisible; no s’estranyaven de res ni compadien el seu pànic mentre en Carles continuava apropant-se sota la direcció d’Alícia

defugint-los es posava a córrer passadís enllà cap al seu dormitori on es refugiaria, però la cambra ja no hi era o havia retrocedit més enllà d’uns límits accessibles, de manera que havia de córrer i córrer fins que el corredor es bifurcava i a cegues escollia una branca i anava corrent cada cop amb els peus més pesats i sense girar-se, perquè si es tombava en Carles i l’Alícia l’encalçarien

totes les portes a un costat i l’altre estaven tancades i no tenia temps d’entretenir-se a cercar les claus que duia a la butxaca per obrir-ne una; només hi havia temps per a córrer i per a córrer mentre el vestit li queia a bocins i les calces es feien transparents i tots aquells senyors que venien de l’altre extrem reien amb grans riallades mentre l’assenyalaven, burlant-se de la seva vellesa perquè el temps havia passat i ara ni ella no sabia els anys que tenia

al costat de la font s’aturava sense saber on era ja que allí no hi havia estat mai, i es girava per veure si la persecució durava, i sí que durava, però ara ja no podia prosseguir tot i que l’espai fos lliure i les portes de les cases obertes, les cames es negaven a menar-la i li havien crescut uns membres de plom que no aconseguia de desarrelar de terra, de la pedra xopa de l’aigua que queia de la font

Carles, Carles!, implorava mentre la criada venia del mercat amb el cabàs de la compra i s’aturava a mirar-la i feia l’ullet al xicot, altre cop amb tota la seva carn i amb el seu rostre de cada dia, i ella pensava que la noia era massa jove i l’hauria d’acomiadar, ara que li havia passat el pànic i tornava a cobrir-la la roba que duia sempre de bon matí, abans de canviar-se per a l’hora de dinar

tots els dispesers que havia tingut feien cor i ella avançava somrient amb el seu vestit blanc i els anys no havien passat i era jove i l’Alícia sense cara encara no havia nascut, però en Carles era menut menut i ella el tenia en braços i li donava el pit davant de tothom i tot el menjador estava engarlandat perquè tots i tothom sabien què significava allò

en Carles no tenia ni pare ni mare ni germans, era sol al món i devia haver nascut per generació espontània, però ella encara recordava haver-lo parit entre dolors i orgasmes per bé que hagués oblidat la fesomia de l’home que l’havia engendrat, l’únic home que podia donar-li aquell infant que ara tots admiraven mentre provaven de fer-lo somriure sense arrancar-lo de la mamella

però les veus dels deixebles ja cantaven llur recital a la cambra i en Carles era allí dins i quan tothom es girava ella abandonava la criatura en un racó i avançava cap al dormitori amb totes les cartes que havien arribat; la criada venia darrera seu amb una bossa plena de lletres i totes dues entraven a veure’l dormir, però els nois envoltaven el llit i els caps inclinats anaven donant la lliçó sense encertar-ne ni una, si bé a en Carles no semblava que li vingués de nou perquè duia una batuta a la mà i dirigia l’orquestra on devia haver-hi l’Alícia, si ella coneixia la seva veu

els nois eren ploraneres que algú devia haver llogat per l’ocasió i deixaven caure les llàgrimes sobre el cadàver entre quatre ciris terriblement erectes, un cadàver amb la testa inclinada i els braços encreuats sobre el pit

fugia amb un crit mentre les cartes tornaven a amuntegar-se al vestíbul però això no la deturava i corria a la seva cambra on es llevava la roba per rentar-se i purificar-se del seu pecat, en el qual ell no tenia participació, però era hivern i l’aigua de la palangana s’havia glaçat i ella volia trencar-la desesperadament amb els punys bo i pensant que no tenia perdó

algú li posava el diari davant amb grans titulars i allí hi havia escrit el seu nom, el d’ell, emmarcat per una faixa negra i amb tot de mots que no entenia, de manera que es posava a plorar al costat de les altres dones, encara mig espantada però ja acostumada a la vista del cadàver que ningú no s’havia preocupat d’afaitar i que encara duia sabates

com poden enterrar-lo així?, deia, i ningú no li’n feia cas i l’acompanyament s’havia aturat prop del nínxol, però quan els paletes l’obrien un dels capellans l’agafava a ella de la mà i la substituïa al cadàver que ara havia desaparegut

cal enterrar algú ja que som aquí i per això hem vingut, deia el sacerdot, i ella pugnava per deseixir-se però l’home tenia una veu dolça i convincent i de cop i volta va comprendre que devia ser la veu d’Alícia que volia que visqués per recordar-lo

es va treure la carta de la butxaca per significar-li que hi havia un error perquè ella tota sola no podria llegir mai el que Alícia havia escrit, i el capellà li alliberava el braç i s’apoderava del plec i l’obria per trobar-se, dintre, amb un full en blanc i la fotografia d’una noia jove i eixerida

en Carles la hi mostrava a l’habitació mentre ella feia esforços per somriure i dir-li que era bonica però ni els mots ni el somriure no acudien i en Carles la pegava per no dir les coses que hauria hagut de dir, i ella aleshores se n’anava plorant a la cuina on la criada s’havia assegut amb les cames molt obertes per si venia en Carles

però en Carles s’havia embriagat i algú li havia pres la cartera, cosa per la qual estava molt amoïnat i no podia prestar atenció a la noia, prou que ho veia mentre els espiava, i tenia un somrís maliciós als llavis quan sentia que ella es queixava perquè aquelles no eren hores d’anar a despertar-la al llit només per dir-li amb la boca bavejant que havia perdut la cartera

sortia al carrer tot desconhortat i mirant a terra i ella el seguia al llarg dels carrers i de les places i quan a la fi van abandonar la ciutat el seguia encara vigilant-lo amb molta cura perquè ell no sabia què es feia ni on anava i tot era molt fosc, però en sortir el sol ja eren prop de la mar i en Carles vestit i tot es llençava a l’aigua per si la cartera s’havia perdut allí i ella es quedava a la platja per no haver d’exposar les seves carns rovellades

de nit no es notava perquè la bombeta era d’un voltatge feble i ho deixava tot en la penombra, però de tota manera hauria de canviar l’espill, el mateix Carles semblava un vell quan s’hi abocava en llevar-se per anar a classe amb una puntualitat rigorosa

li donava el bon dia al menjador, ella encara vestida amb el seu pijama de color crema i ell tenia una mirada entre encuriosida i sorpresa i després tornava al cafè amb llet com si ella no fos allí i li contestava amb monosíl·labs o agafava el diari que acabaven de dur i l’obria per fer veure que llegia

però la cridava amb la seva veu amanyagadora de la nit: Merceneta, Merceneta, com li havien dit els pares i les amigues i el marit, Merceneta, Merceneta, però venia de molt lluny i encara que ella obria la porta el noi mai no acabava d’arribar, únicament la seva veu, Merceneta, Merceneta, i ella amb els seus vint anys mentre l’Alícia plorava en algun lloc i les cartes cessaven i tots els carters desapareixien i quan se’n veia algun la gent li feia burla perquè ja ningú no escrivia cartes

s’acostava però a despit de la lentitud que hi posava, i d’aquí a un moment ja seria al seu costat i ella li preparava una festa mentre els seus pares dormien a l’habitació veïna perquè era molt tard i tothom dormia llevat d’ells dos que s’estimaven d’aquella manera, d’amagat de tothom, perquè ningú no ho volia i a ell l’havien promès a una altra

aquest cop anava de debò, el sentia progressar pel passadís amb una cautela infinita per no despertar els altres dispesers ni la criada que era una envejosa i l’hauria volgut per ella i sempre deixava la porta sense tancar per si un dia s’equivocava a les fosques, però no podia equivocar-se

sabia molt bé on s’havien de trobar i ella fins i tot s’aixecava per acollir-lo, però un cop dreta li semblava més convenient tornar-se’n al llit i s’ajaçà de nou una mica enfredorida perquè en aquella habitació no hi tocava mai el sol i continuà esperant esperant mentre ell parlava amb algú altre i obria la porta, la de fora, del pis, potser perquè havien trucat per una carta

mai no es desfaria de les cartes però ara tancava del tot i tornava a avançar cap a la seva habitació i s’aturava a la banda de fora durant molta estona, massa estona, perquè el temps passa de pressa i de seguida serem al matí i ja no tindrem ocasió de fer res tan curtes com són ara les nits i els dies que no s’acaben mai

i ara entra quan ja es desesperava, sinó que en la fosca no el veu però sap que és ell i li somriu mentre sent els peus que s’arrosseguen, però per la finestra del pati interior comença a entrar la llum, deu ser molt tard ja i tothom es despertarà i el trobaran aquí, corre corre, li diu, i el fita gairebé amb ànsia

s’enfonsa profundament entre els llençols i es cobreix la cara perquè ara sí que ell és mort, però mort i tot el sent avançar cap a ella, asseure’s al llit i entrar-hi malgrat la resistència que li oposa, i les seves mans, mans immenses, de cadàver, fredes i llefiscoses, l’acaricien, i els llavis descarnats la cerquen a les palpentes sense avidesa però inexorables mentre ella lluita i lluita per fugir i obre la boca amb un gran esforç i crida

ih! iiiih! iiiiiiiih! iiiiiiiiiiiih! com un cavall que renilla

El mateix crit, que només dintre seu havia ressonat, la despertà. De moment no va saber on era ni què li passava; constatà únicament la suor freda que li amarava el cos, els batecs desesperats del pit…

En comprendre que era al seu dormitori, al llit, va fer un salt de costat, redreçant-se, mentre allargava la mà cap a la pera de la tauleta de nit, cercant la llum protectora.

—Només era un somni… —va dir-se alleujada.